Quantcast
Channel: BARCELOFÍLIA
Viewing all 1464 articles
Browse latest View live
↧

CLUB COLISEUM. Cinema. Rambla Catalunya 23. (1978-2014)

August 3, 2014, 12:50 am
$
0
0

El dijous 31 de juliol de 2014, la Rambla de Catalunya es va quedar sense cinemes. El tancament del Club Coliseum, després de projectar-hi El amanecer del planeta de los simios, va suposar la desaparició total de les sales de projecció de cinema a la popular i cèntrica via barcelonina, que el 1987 havia estat l'epicentre d'aquell Festival de Cinema de Barcelona que no va acabar de reeixir i passaria a la història sense pena ni glòria.
El Club Coliseum havia estat obert el mes de març de 1978 aprofitant un dels accesos al Teatre Coliseum del qual quedava com una sala annexa. Era situat al numero 23 de la Rambla Catalunya als baixos de la Casa Jaume Moysi. Havia estat dissenyat per l'arquitecte Antoni Bonamusa i quedaria finalista en els premis FAD d'aquell any. El seu aforament era de 762 butaques. La sala es va inaugurar amb la projecció de Valentino, una pel·lícula de Ken Russell protagonitzada per Rudolf Nureyev, que donava vida al mític actor Rodolfo Valentino. Totes les pel·lícules del director novaiorqués Woody Allen tenien assegurada la seva estrena al Club Coliseum i la sala, malgrat que no era de les veteranes i mai no va tenir el prestigi d'un Alexandra o d'un Alcázar, va quedar ràpidament integrada en el paissatge del centre de la ciutat.

 *2014.- El Club Colisuem durant la seva última setmana abans de tancar. 
 
En el moment del seu tancament el Grup Balañá, propietari de la sala, va al·legar que no era rendible per l'empresa el manteniment d'un cinema d'una única sala. Quedaven enrere 36 anys de projeccions en aquesta sala i més de cent anys de cinema a la Rambla de Catalunya.
↧
Search

PARADES DE LLIBRES DE RERA LA UNIVERSITAT. C. Diputació -entre Balmes i Aribau-. (1967-2014)

August 4, 2014, 2:59 am
$
0
0

L'any 1967 l'ajuntament franquista de José Maria de Porcioles va decidir traslladar les mítiques parades de llibreters de vell que des de principis del segle XX s'havien establert al Portal de Santa Madrona al costat del tram final de la Rambla. La construcció de l'estació del metro de Drassanes de la línia 3 obligava a fer obres en aquell espai i el nou emplaçament de les paredes es va fixar que seria sobre la solitària vorera del carrer Diputació que discorre pel darrera de la Universitat entre els carrers Aribau i Balmes. La notable presència de llibreries de vell al primer tram del carrer Aribau afavoria aquesta proposta. El grup de parades va ser batejat amb el nom de Pabellones de Libros Antoni Palau quan es van inaugurar el 10 de març de 1967 per l'alcalde Porcioles. Totes les paredes tenien assignat el seu número en una de les parets.

Placa de rajols que va ser descoberta el dia de la inauguració de les parades

*1969.- Les parades en els seus anys de màxim esplendor. (Foto: Ermesto Vilà. Arxiu El Periódico) 

Algunes d'aquestes parades, més enllà de comercialitzar edicions antigues de llibres, permetien també aconseguir títols editats a l'estranger que no havien passat la censura franquista i que es venien de sotamà a clients de confiança. El mateix s'esdevenia amb les revistes i publicacions que pel seu contingut ideòlogic o eròtic no era possible de trobar-les al país. 
Amb el pas del temps les parades van anar abandonant la seva funció original de la venda de llibres antics i de mercat del llibre d'ocasió per dedicar-se també a les revistes, còmics i d'altres publicacions especialitzades. Fou amb l'arribada de la democràcia i l'abolició de la censurar que el panorama va canviar radicalment.
Amb l'arribada de la democràcia, els llibres passarien a un segon pla i les publicacions eròtiques o ja obertament pornogràfiques eren la mercaderia més habitual d'intercanvi i compravenda a les parades. Progressivament es va anar copsant un creixent abandonament de l'activitat. Els llibreters que es jubilaven no aconseguien traspassar la parada i aquestes van anar desapareguent. ja a partir de l'última dècada del segle XX van entrar en clara decadència i s'anaren tancant i enderrocant una rera l'altra. Les dues últimes, situades al tram entre Enric Granados i Balmes, hi van romandre solitàries fins a juliol de 2014 que foren definitivament enderrocades i van permetre alliberar totalment aquell tram de vorera.

*2014.- Les dues últimes parades abans de ser enderrocades oferien aquest denigrant aspecte d'abandonament i brutícia (Foto: Joan Puig. Arxiu El Periódico)
↧
↧

CASA BATLLÓ. Gran Via Corts Catalanes 589 (1904-1938)

August 6, 2014, 5:51 am
$
0
0
Article elaborat amb la col.laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ



Obra de l'arquitecte Vicens Artigas i Albertí aquest edifici era situat al número 589 del carrer Corts (Gran Via) entre la Casa Bonet, que feia xamfrà amb Balmes, i la Casa de la Vídua Baixeras que ocupava el 591. Era una construcció modernista que disposava de planta baixa i quatre alçades amb dues tribunes, una a cada banda del pis principal, i un acabament de la façana d'on sobresortien cinc vistosos pinacles que coronaven cadscuna de les cinc seccions de balcons. Convé no confondre'l, ja que té el mateix nom, amb l'edifici que Antoni Gaudí va enlairar al passeig de Gràcia tocant a Aragó, que constitueix una joia del modernisme català coneguda arreu del món.

1905.- Els baixos de la Casa Batlló de Vicenç Artigas. (Font: Revista Arquitectura y Construcción.)


*1905.- Detall de la porta principal d'entrada a l'edifici. (Font: Revista Arquitectura y Construcción.)

La centralitat de l'immoble va propiciar l'establiment de negocis i comerços no només als baixos sino també a las pisos de l'edifici. En destacaren una perruqueria americana, un saló de desfilades de modes al primer pis (Modes Macià) i diverses consultes de reputats especialistes mèdics. Hi destacava la del doctor Javier Roura Oxandaberro, dedicat a les malalties oncològiques que combatia amb aplicacions de tractaments de radi. 


 
Recull d'anuncis de comerços instal·lats a l'edifici entre 1912 i 1930. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)


 Vivó, Vidal i Balasch va instal·lar-se també a l'edifici per comercialitzar aquest model de ràdio.

A partir de 1930 hi va haver la seu del partit Acció Catalana. La fi d'aquesta casa, igual que les seves veines, seria tràgica i traumàtica en resultar una de les més afectades per les conseqüències del bombardeig de març de 1938 sobre la cruïlla Gran Via-Balmes. De fet la deflagració més important es va prodiur just davant de la Casa Batlló que va quedar totalment destruida.

Com es pot apreciar al plànol, l'edifici era situat entre els altres dos que també van quedar destruits per les explosions dels bombardeigs. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

↧

PANELL ANUNCIADOR D'ESDEVENIMENTS CIUTADANS. Passeig de Gràcia - Gran Via. (1960's-1970's)

August 7, 2014, 11:39 am
$
0
0



Barcelona Ciudad de Ferias y Congresos. Aquest era l'eslògan que l'alcalde Porcioles i l'oficialitat dels anys 1960's varen inventar amb l'objectiu de promocionar la ciutat cap a l'exterior. Es pretenia fer-la atractiva i coneguda per als forasters que venien a fer-hi negocis o a difondre coneixement. 
En aquest context el mobiliari urbà va guanyar una peça que intentava concentrar tota la informació relativa a aquests events que se celebraven a Barcelona. Es tractava d'una estructura molt simple, formada per quatre pals metal·lics verticals, als que periòdicament s'hi anaven col·locant uns llistons horitzontals de fusta molt estrets. Cada llistó duia pintada sobre la seva superfície la informació relativa a un d'aquests esdeveniments. Al capdamunt una peça fixa més gran, amb l'escut de la ciutat i l'eslogan esmentat, anunciava que allò era el calendari de pròximes manifestacions. 
A l'extrem dels Jardins de la Reina Victòria amb el Passeig de Gràcia, davant del brollador, n'hi havia un i també durant un temps se'n van poder veure als dos extrems de les Rambles (Canaletes i Santa Mònica). El primer d'aquests panells va ser el de més longevitat i va romandre actiu fins després de la mort del dictador i va poder anunciar fins i tot el Congrés de Cultura Catalana del 1977. El primer ajuntament democràtic el va retirar.
↧

HOTEL MONT D'OR. Col·legi (1905-1915) i Clínica Soler Roig (1915-1957). Via Augusta / Modolell.

August 9, 2014, 10:40 am
$
0
0
Article elaborat amb la col·laboracio d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1918.- La Casa Salat en els primers anys que va acollir la Clínica del Doctor Soler Roig. (Foto: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

L'Hotel Mont d`Or era una mansió modernista d'aparença senyorívola distribuïda en planta baixa i tres alçades i coronat per una vistosa cúpula. Apareix documentat a començaments del segle XX al número 144 del carrer del Carril, que després esdevindria Via Augusta, davant de la rasa de la linia ferroviària que unia Barcelona amb Sarrià.

*1905.- L'edifici en els temps que estigué ocupat pel Col·legi Mont d'Or. La rasa del tren cap a Sarrià encara no estava protegida per baranes ni existia el pont per creuar les vies.

El Col.legi Mont d'Or fundat pel pedagog barceloní Joan Palau i Vera (1875-1919) va ocupar l'immoble entre 1905 i 1911 abans d'instal.lar-se definitivament a Terrassa, tot i que va mantenir algunes altres dependències docents a Barcelona simultàniament. Aquesta escola va tenir un gran renom com a innovadora pel que fa a metodologia pedagògica a Catalunya. Era privada i orientada a les classes més acomodades.  Seguia els criteris de la New School Abbotsholem del britànic Cecil Reddie i de la Deustchen Landerzie-Kungsheime de l'alemany Hermann Lietz. Els alumnes s'organitzaven en petits grups i convivien en règim d'internat amb els mestres amb l'objectiu d'establir una relació de confiança mútua entre ells, quelcom semblant al mètode socràtic d'ensenyament per convicció [1]. El contacte de l'alumne amb la natura era un altre dels postulats fonamentals d'aquest sistema d'ensenyament. 

*1910's.- Una altra imatge en la que veiem l'entrada principal al Col·legi Mont d'Or a la cantonada del carrer Modolell amb el del Carril (actual Via Augusta).

El curs 1910-11 Joan Palau va començar a traslladar l'activitat docent del Mont d`Or a la Masia de Can Bogunyà de Terrassa. El col·legi va continuar actiu adoptant el nom de Nou Mont d'Or dirigit pels pares dels alumnes que no havien acceptat de marxar a Terrassa. L'ideari docent i pedagògic era vinculat al mètode Montessori.
Però només uns anys després (1915) l'edifici va canviar d'usos per esdevenir la Clínica del doctor Josep Soler Roig, un afamat cirurgià i traumatòleg. Es van fer algunes modificacions a la casa, amb canvis a l'entrada i a la disposició de les escales d'accés, per facilitar l'arribada i l'ingrés dels malalts. La Clínica Soler Roig, va passar després al seu fill Josep Soler-Roig i Elizaicín (1902-1999),també cirurgià. Acabada la Guerra Civil es va acometre una profunda renovació de la clinica que va comportar la modificació radical de l'aspecte original de l'exterior de l'edifici, que va perdre pràcticament totes les seves referències d'estil modernista que tenia l'original. La cúpula, el frontó semicircular de la façana i totes les baranes esculpides varen ser eliminades. Per acabar-ho d'adobar s'hi va afegir un pis més. En una de les seves habitacions va morir el pintor Josep Maria Sert el 27 de novembre de 1945. La clínica s'hi mantindria fins a la dècada dels 1950's quan el doctor Soler Roig va construir-ne una de nova ben aprop (al carrer Vallmajor cantonada Freixa) i es va anar desocupant progressivament l'antiga del Mont d'Or. L'enderrocament i desaparició de l'edifici cal fixar-lo cap a finals de la dècada dels 1960's.

*1966.- La Via Augusta entre Ganduxer (esquerra) i Modolell (dreta). En aquest punt es pot veure com era l'antic edifici del Mont d'Or (requadre groc) a finals dels anys 1960's. Radicalment modificat a causa de les reformes de després de la Guerra Civil. Abaix en imatge ampliada. En el requadre vermell es veu la nova clinica que el doctor Soler Roig va construir el 1955 al carrer Vallmajó, obra de l'arquitecte Francesc Mitjans. (Foto: Fons TAF/Arxiu Nacional de Catalunya). 


[1].- Vives i Noguera, Eduard. Joaquín Torres Garcia entre Mont d'Or i Mon Repòs (1912-1917). Terme. Núm 11. Novembre 1996.
↧
↧

BANYS I URINARIS PÚBLICS SOTERRANIS DE PLAÇA URQUINAONA (1920-1998)

August 10, 2014, 9:27 am
$
0
0


Tot i que en la seva última època va ser coneguda bàsicament pels seus urinaris, aquesta instal·lació soterrània de titularitat municipal inaugurada el dia 26 de desembre de 1920, integrava tot un seguit de serveis i va néixer amb una imatge social molt diferent a la que va presidir el seus darrers temps.
L'any 1916 l'ajuntament havia decidit començar a soterrar els urinaris públics de superfície per raons de salubritat i seguretat. 

*1916.- La premsa del 4 d'abril d'aquell any ja es feia ressó del projecte de construir urinaris i banys soterrats al centre de la plaça Urquinaona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

D'entre totes la instal·lació de plaça Urquinaona va ser sempre la més completa. A banda dels urinaris integrava serveis de dutxes, banys, lavabos d'aigua corrent i rentamans. A partir de maig de 1928 s'hi van incorporar els de perruqueria masculina i femenina, enllustrador de sabates (el popular limpia), manicura, perfumeria i també un servei d'escriptori atès per un escrivent que feia tant de redactor de cartes com de gestor de documents. També s'hi venien participacions de la Loteria Nacional. Un any abans la Telefònica hi havia instal·lat una centraleta des d'on es podien demanar conferències urbanes i interurbanes.  


*1920.- Dues imatges que ens mostren respectivament la secció d'urinaris masculins i la sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene de la plaça Urquinaona.

Ocupava el subsòl de la part central del costat mar de la plaça i s'hi accedia pel cantó més proper a l'eix Jonqueres-Roger de Llúria. La decoració de les parets era revestida de rajols ceràmics rectangulars blancs similars als dels passadissos i estacions de metro de l'època, que encara es poden veure avui a la línia dels Ferrocarrils de Sarrià. Des del sostre hi entrava llum natural gràcies a uns blocs d'obra transparents que cobrien la instal·lació des de ran de vorera. El servei funcionava les 24 hores del dia amb servei de vigilància i en horari diurn era custodiat per una senyora que rebia sovint propines dels usuaris. Els serveis de dutxa i bany eren de pagament, tot i que sovint s'imposava la generositat amb les persones més desfavorides i se'ls deixava utilitzar aquests serveis de franc.

*1920.- L'entrada a la secció de perruqueria masculina

*1928.- A començaments de maig d'aquell any va ser oberta la perruqueria per a senyores i altres serveis. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 4 de maig de 1928)

La gestió de les instal·lacions corresponia als anomenats Serveis Municipals d'Higine i a la Unitat Operativa d'Aigües Potables i el primer concessionari va ser Josep Gili Crehueras.
La història d'aquests mingitoris està plagada d'anècdotes i curiositats.
Durant la Guerra Civil els serveis van ser col·lectivitzats quedant sota el control dels sindicats i la població s'hi refugiava durant els durs dies dels bombardeigs sobre la ciutat.
En els primers anys de la posguerra el seu estat d'abandonament progressiu va obligar a les autoritats franquistes a fer-hi una limitada inversió. Així l'any 1946 es van renovar les estructures, s'hi va incorporar la il·luminació mitjançant fluorescents i es van fer les reparacions oportunes al sostre.
Cap als anys 1960's el servei de dutxes va ser suprimit i la instal·lació va entrar en una progressiva decadència, que a partir de la dècada següent es va veure agreujada quan començaren a aparèixer traficants de drogues i delinqüents que hi feien els seus negocis. D'altra banda, a partir dels anys 1980's els urinaris es van consolidar com un lloc habitual de contacte i trobades entre homosexuals, la qual cosa va intensificar encara més el seu caracter marginal. A l'any 1986 s'hi va fer una última renovació però el seu futur semblava ja sentenciat.
El 1997 els urinaris van ser tancats per ordre muncipal. Carme Gili, la filla del primer arrendatari en fou l'última encarregada. La perruqueria masculina hi continuaria però, encara un any més, fins que l'ajuntament va pactar unes condicions per tancar també el negoci. Finalment en els últims dies de març de 2012 el soterrani fou enderrocat, es va aplanar la vorera i la història dels urinaris d'Urquinaona es va donar per tancada.  

Enllaços d'interès:
Ricard Fernàndez Valentí. El tranvia 48 
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2013/09/los-urinarios-subterraneos-de-la-plaza.html
Enric H. March.Bereshit. La reconstrucció de Barcelona i altres mons.
http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/10/no-se-admite-personal-els-espectres-de.html

↧

RÀDIO UNIVERSITAT. Ronda Universitat 1. (1934-1968)

August 12, 2014, 1:27 am
$
0
0
Agraïments aEMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1934.- La botiga de Ràdio Universitat acabada d'inaugurar. (Font: Esplai núm 151. Biblioteca de Catalunya)

A la dècada dels 1930's es va intensificar la comercialització dels aparells de ràdio i el seu ús es multiplicava a les llars de la ciutat. Era la millor manera d'estar informat puntualment de tot allò què passava en aquella dècada convulsa, plena d'esdevenimenst polítics i canvis socials, que va començar amb la proclamació d'una República i va acabar en una cruenta Guerra Civil que ens portà a una dictadura repressiva i totalitària.
A l'octubre de 1934, al començament de la Ronda Universitat, molt aprop de la plaça del mateix nom, va obrir una botiga de ràdio on es podien adquirir tot tipus d'aquests aparells. Ràdio Universitat, era al mateix temps, l'agència oficial de la coneguda marca holandesa Philips. L'establiment era regentat per Josep Maria Solé que oferia demostracions a domicili dels seus aparells, per tal de garantir als clients que fora de la botiga també funcionaven.

*1934.- Anunci publicat a La Vanguardia poc després d'inaugurar-se la botiga de Ràdio Universitat.



 

*1930's.- Dos aparells de ràdio Philips de l'època. L'empresa holandesa ja havia començat a utilitzar el logotip de les ones i els estels, que ha arribat fins als nostres dies.

La botiga de Ràdio Universitat va sobreviure a la Guerra Civil i amb el nom castellanitzat va continuar la seva trajectòria durant el franquisme. Els aparells de ràdio van passar progressivament a un segon terme i l'establiment va viure el boom de la televisió de finals dels 1950's i el desembarcament massiu dels electrodomèstics domèstics durant el desarrollisme dels 1960's. Va tancar portes a finals de 1968.
↧

GONG. Discos. Consell de Cent 343. (1980-2013)

August 13, 2014, 11:34 am
$
0
0

*2012.- Entrada a la botiga del carrer Consell de Cent.

Una de les últimes botigues especialitzades en música per escoltar que va tancar portes va ser Gong. Era situada al carrer Consell de Cent entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. S'havia obert al públic a l'any 1980 i la venda de discs, aleshores encara de vinil, es va complementar posteriorment amb l'arribada del video domèstic amb una completa secció de cinema. També s'hi venien llibres sobre música i als últims anys videojocs. Destacava el bon tractament de les seccions de clàssica, jazz, bandes sonores i músiques del món. Durant més d'una dècada va conviure al costat de Toc's / Crisol, una macrollibreria situada al 341, on també es venia música i cinema. Però els més exigents en matèria musical sempre preferien l'especialització que oferia Gong. 
Gong era també conegut per ser un dels llocs habituals de compra d'entrades pels grans concerts de les figures internacionals del pop-rock que actuaven a Barcelona. No era estrany veure llarguísssimes cues que donaven la volta a la cantonada amb Passeig de Gràcia i enfilaven aquesta via fins arribar al carrer Aragó. també era habitual de veure-hi grups de fans i entussiastes que passaven la nit acampats a la vorera davant la botiga per comprar les primeres entrades. L'empresa va arribar a tenir altres botigues a la ciutat als barris de Sant Andreu (Fabra i Puig) i Glòries (centre comercial) amb un total de 25 en el conjunt de l'estat espanyol.

*2012.- Llargues cues per comprar entrades del concert de Bruce Springsteen a Gong. (Foto: Massimiliano Minocri. El País)

A partir de 2005 els comerços de venda de discos van inciar una davallada de vendes que a la llarga seria letal per al sector. L'entrada d'internet a les llars va propiciar la pirateria i les descàrregues il·legals de música i pel·lícules, circumstància que va acabar ferint de mort la indústria discogràfica. Tothom podia tenia accés a gairebé qualsevol tema del passat i el present de la història de la música. Amb la simple instal·lació d'un programa tipus e-Mule o Ares disposar gratuïtament d'aquesta música per a ús personal era bufar i fer ampolles.   
Tot i que la direcció de Gong va intentar aguantar fins on va poder, a començaments de l'estiu de 2013 va llençar definitivament la tovallola. El 21 de juny la botiga va començar una etapa de liquidació d'existències i estocs, que el aficionats a la bona música van poder aprofitar per aconseguir bon material a bon preu fins el dia 31 de juliol, data en la que Gong va abaixar definitivament la persiana. 
Parafrasejant el tema del grup Queen, el comunicat que l'empresa va fer públic, explicant la seva decisió de tancar, acabava dient allò de... The Show Must Go One.



↧
Search

CAPELLA FRANCESA DEL CARRER BRUC (1912-1928 Capella original) - (1928-1973 Església)

August 14, 2014, 6:09 am
$
0
0
Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ, PHILIPPE TITÉCAT i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ


Aspecte exterior de l'església de la Capella Francesa del carrer del Bruc.(Foto: Brangulí)

La primera capella francesa de Barcelona estigué localitzada al carrer Diputació 274 (entre Claris i Llúria) des de l'any 1903 fins al 1910. Posteriorment, la Capella Francesa original del carrer del Bruc va ser inaugurada el 6 d'octubre de 1912, segons un projecte del prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931). La seva construcció havia estat promoguda per l'orde dels Maristes amb l'objectiu de donar servei religiós a la colònia francesa afincada a Barcelona.
Situada a l'espai que avui ocupen els números 90 i 92, entre Aragó i Consell de Cent, era una construcció semisoterrada que aviat esdevingué centre de reunió dels barcelonins francòfons i dels visitants i forasters vinguts a ciutat des dels països de parla francesa. Curiosament s'enlairava en un carrer de l'Eixample, el nom del qual recordava una de les batalles perdudes per les tropes napoleòniques en la Guerra del Francès (1808-18014)

*1912.- La primera Capella Francesa del carrer Bruc poc després d'inaugurar-se (Font: Ilustración Católica. La Hormiga de Oro núm 42. Biblioteca Nacional de España))

Cap a mitjans dels anys 1920's es va plantejar la seva ampliació que, en realitat, consistia a edificar-hi una església, tot i que popularment conservaria sempre el nom original de Capella Francesa. El propi Sagnier va presentar el 1928 un projecte que acabaria el seu fill. El temple era de tres naus amb un grup de set finestrals en forma de pic a la façana i un alt campanar lateral amb una porta d'accés a la seva planta baixa.
A la Capella Francesa s'hi celebraven actes religioses i especialment funeraris en memòria de prohoms i polítics francesos i francòfons. També cada any era costum celebrar-hi la diada de Santa Joana d'Arc.  


*1928.- Projecte de la nova Capella Francesa presentat per l'arquitecte Enric Sagnier.


*1930's.- Dues imatges de l'interior de la Capella Francesa.

Aquesta església va resistir millor que altres temples del centre de la ciutat les ires revolucionàries dels anys de la República i va tornar a ser oberta al culte acabada la Guerra Civil. Al costat mateix, al número 94, hi havia una altra edificació que va acollir la Salle Saint Louis, també coneguda com Teatre de Sant Lluís o directament com Teatre de la Capella Francesa.

*1934.- Vista de l'altar de la Capella Francesa del carrer Bruc en plenes celebracions litúrgiques. A l'esquerra funeral en memòria de l'expresident francès Raymond Poincaré i del ministre d'afers exteriors Louis Barthou mort a Marsella en l'atemptat contra el Rei Alexandre I de Iugoslàvia. A la imatge de la dreta funeral pel Rei Albert de Bèlgica. (Fotos: Pérez de Rozas).

L'església i l'edificació annexa que acollia el teatre van ser enderrocades el 1973 sense fer gaire soroll. En temps de la dictadura no era massa habitual ni normal enderrocar una església per construir-hi pisos. Una nova Capella Francesa es va obrir el 1974 al carrer Anglí de la Bonanova.

L'església de la Capella Francesa, vista des de la cantonada de Bruc amb Consell de Cent. (Foto: Brangulí )
↧
↧

CASA AGUSTÍ MANAUT. Ronda Universitat/Rambla Catalunya. Elements desapareguts. (1893 - 1960's)

August 18, 2014, 7:25 am
$
0
0
Article elaborat en col·laboració amb EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ


*2014.- Aspecte de la Casa Agustí Manaut després de l'última restauració de la façana. (Foto: Barcelofília)

Tot i que la Casa Agustí Manaut mai ha tingut numeració de la Plaça Catalunya, sino que comparteix el 37 de la Ronda Universitat i l'1 de la Rambla Catalunya,  la seva història, per un simple criteri d'ubicació física, està lligada de forma inequívoca al perfil de la banda de muntanya de la plaça.  És un dels pocs edificis bastits a finals del segle XIX que encara queden dempeus a l'entorn de la plaça i per tant dels més antics, juntament amb la Casa Bosch i Alsina (1892) de Pere Bassegoda que és justament davant.

*1892.- Plànol amb la delimitació del solar sobre el qual edificar en la documentació del projecte de construcció de la Casa Agustí Manaut (Font: Arxiu Municipal)

La història de la Casa Agustí Manaut ha estat lligada a un seguit de modificacions estructurals, ampliacions i alguna amputació, que creiem que mereixen una consideració com elements desapareguts d'aquest cèntric edifici i alhora justifiquen d'incloure'ls dins l'inventari objecte d'aquest blog. 
El solar on va ser enlairada aquesta casa havia estat ocupat anteriorment pel Teatro Nuevo Retiro, que va ser conegut també durant uns anys com a Teatro Gayarre. El nou propietari del terreny era Agustí Manaut i Taberner, un home de negocis que va començar de corredor de comerç, amb despatx al carrer Avinyó cantonada Ferran, i va acabar de banquer. El projecte inicial de la casa és obra de l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella (1840-1919) i data de 1892. És de preveure que les obres s'iniciarien entre aquest any i el següent i al 1895 ja tenim notícia dels primers comerços establerts als baixos de la finca: La Farmàcia Baltà i Botta (avui encara existent amb el nom de Farmàcia Catalunya) i el Colmado Gayarre, que sens dubte el van batejar així per recordar el teatre que només uns anys abans hi havia en aquell indret.

*1892.- Plànol amb l'alçat de la façana de la Casa Agustí Manaut presentat per l'arquitecte Eduard Mercader. (Font: Arxiu Municipal) 

El projecte presentat per Mercader contempla un edifici de baixos i quatre alçades. Per la banda de la Ronda Universitat té molta més llargària i acaba sense mitgera de contacte amb l'edificació veïna. En aquell extrem s'hi preveu un cos més baix, de només planta baixa i una alçada, que permet disposar de balconades als tres pisos restants a la façana lateral. Destaquen les vidrieres policromades de les tribunes dels pisos principal i primer a ambdós vèrtexs de la façana de la cantonada. Com a dada curisoa cal destacar que l'immoble veí de Rambla Catalunya 3, malgrat tractar-se d'una altra finca, compartia estil i unitat arquitectònica amb la façana de la Casa Agustí Manaut amb també dues tribunes. L'explicació és que la construcció veïna era també obra d'Eduard Mercader, que el 1893 va presentar un projecte per construir-hi un edifici d'habitatges per encàrrec d'Ignasi Borràs. Tot i això, amb el pas dels anys aquesta finca contigua va modificar considerablement la seva façana i avui no te gairebé cap element de similitud amb la Casa Agustí Manaut. Fins i tot les tribunes van ser suprimides.

*1900's.- Detall de la façana de al Casa Agustí Manaut original on es pot apreciar la similitud de les tribunes i els acabats de la cornisa superior amb l'edifici contigu de Rambla Catalunya 3. Al pis de sobre del principal hi havia instal·lada la companyia d'assegurances Mutual Life of New York. El tendal pertany a la Farmàcia Baltà i Botta. També hi podem veure les desaparegudes vidrieres de colors a les finestres de les tribunes.

*1910's.- Una altra imatge de la façana amb la companyia Riunione Adriatica instal·lada al segon pis. 

El 1923 Blanca Manaut i Uyà, filla del primer propietari, sol·licita a l'ajuntament permís per remuntar l'edifici afegint-hi tres alçades més. La casa passarà a tenir baixos i sis alçades més una setena que serveix de coronament amb dues discretes cúpules semiesfèriques cobertes de plaques de pissarra.
A partir de la dècada dels 1930's la priviliegiada situació de l'immoble el farà especialment vulnerable a la instal·lació de rètols publicitaris, circumstància que s'intensificarà en les dècades posteriors.

Imatges comparatives de la Casa Agustí Manaut captades des del mateix lloc abans i després de l'ampliació. La de l'esquerra correspon a principis dels anys 1910's i la de la dreta a finals dels 1920's.

La botiga de material fotogràfic Riba i la d'estufes i electrodomèstics J. Mingrat són dos dels comerços històrics de més renom de la finca. Durant el franquisme els pisos superiors són ocupats per petites pensions i hostals amb preus més asequibles que els grans hotels de la zona però igual de cèntrics. 
Les dues cúpules seràn víctima de la publicitat. A començaments dels 1960's són eliminades per donar més vistositat als anuncis de neons de colors, cada cop de tamany més gran, que s'instal·len al terrat.
La façana de la Casa Agustí Manaut ha estat restaurada en diverses ocasions en els darrers vint anys. L'última intervenció, practicada amb especial correcció durant els anys 2013/2014, ens ha deixat una façana absolutament desprovista dels agressius rètols a balcons i terrats, tot assolint un equilibri cromàtic a parets i finestres, que permet contemplar molt millor els detalls arquitectònics originals i de l'ampliació dels anys 1920's. Dissortadament les dues cúpules del terrat i les vidrieres de colors de les tribunes del principal i el primer pis no han estat recuperades.

1980's.- La façana de la Casa Agustí Manaut coberta de rètols publicitaris.

Llista cronològica de rètols publicitaris de neó instal·lats sobre la façana i el terrat de la Casa Agustí Manaut.

     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos. 1900's
     * Theal. (dins un cercle). 1940's
     * Contra Resfriados Udal. (dins un cercle). 1950's
     * TV Iberia. (blanc-blau). Radio.  1950's - 1960's
     * Son las (rellotge digital) h. 1960's
     * Nescafé (vermell-blau-blanc) Café de primera al instante. 1960's
     * Maizena. Para niños robustos. (blanc-vermell) 1960's
     * Martini & Rossi (al pis principal) 1960's - 1980's
     * Hostal Ginebra (a la façana) 1960's - 1980's
     * Gran pantalla de bombetes. 1970's
     * Pastas Gallo. Calidad Superior. (blanc-vermell-blau). 1980's
     * La Caixa. (blanc-blau-vermell-groc). 1980's - 1990's

Botigues, negocis, comerços i empreses establerts a la Casa Agustí Manaut actualment desapareguts.

*1895. Colmado Gayarre / 1920 Colmado Juan Figueras / 1957-1977 Confiteria Figueras
*1895. Farmàcia Baltà i Botta -avui Farmàcia Catalunya- *1906. Casa Giménez Porras*1906. Art Fotogràfic Rus*1913. Rellotgeria Besses/ 1930 Rellotgeria Helvètica*1914. Vallet y Fiol. Automòbils Hispano-Suiza*1920/1967. E. Riba. Material Fotogràfic. *1923/1931. Banco de Valores y Crédito*1932/1973. J.Mingrat. Estufes, calefacció i electrodomèstics.*1939/1975. REMER. mobles d'oficina i màquines d'escriure *1980/2008. Banc Sabadell*1988/1994. Artmis Catifes *1994/2009. Anuncis La Vanguardia


Anuncis publicitaris de les botigues de J. Mingrat i Casa Riba, dos dels comerços més populars dels que hi hagueren als baixos de la Casa Agustí Manaut. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
↧

BAR INTERNACIONAL. Montserrat 1. (1930's-1968)

August 19, 2014, 11:25 pm
$
0
0


Entre els locals històrics de prostitució del Barri Xino el situat al número 1 del carrer de Montserrat, fent cantonada amb el de l'Arc del Teatre, conegut com a Bar Internacional va ser un dels més populars. Era un bar clàssic de la zona que aprofitava la seva privilegiada situació en un dels trajectes habituals des de la Rambla cap a la sempre animada zona del carrer Cid en aquella bulliciosa Barcelona dels anys 1930's. A l'Internacional les dones s'hi prostituien per preus força assequibles i era  habitual de veure-les exhibir-se sobre la vorera a l'entrada del local en espera de trobar client.    
El local va sobreviure a la Guerra Civil i a la posguerra i va continuar obert en un ambient molt més miserable convertit en bar de cambreres.

*1932.- Ambient nocturn a la cruïlla entre els carrers Arc del Teatre i Montserrat davant del Bar Internacional. (Foto: Josep Maria de Sagarra)

Paco Villar el descriu com un establiment de catorze metres de llarg per cinc d'ample, amb un reservat al fons separat per un envà de la sala principal, en la que només hi havia una barra, una gramola i uns divans. Per entrar al reservat el client havia de convidar a la noia a un whisky. L'encarregada del local barrejava el whisky de les noies amb aigua i el servia en gots de vidre fosc per passar desapercebut l'aigualiment i així evitar que s'emborratxessin. [1].
Al gener de 1968 el local va ser tancat per ordre governativa amb una acusació als propietaris per corrupció de menors. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat i se n'hi va construir un altre d'aparença modesta a començaments dels anys 1970's. 


*2013.- Imatge actual de la cantonada Arc del Teatre/Montserrat i del local on hi hagué el Bar Internacional. (Font: GoogleEarth)


[1].- Villar, Paco.Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.
↧

PLAÇA CATALUNYA 6. (1887-1980's). The Royal Bank of Canada (1918-1941). Banco de Aragón (1942-1970)

August 29, 2014, 9:31 am
$
0
0
Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i ENRIC COMAS i PARER

*1920's. Una imatge de la façana de l'edifici.

L'enderrocament de l'Estació del tren de Martorell, executat l'any 1884, va permetre perfilar el sector Llobregat/muntanya de la futura Plaça Catalunya amb l'obertura de la Ronda Universitat entre Balmes i Rambla Catalunya i la construcció dels primers edificis en aquesta vorera compresa entre el carrer Bergara i el límit nord de la plaça.
En aquest tram, que s'iniciava amb el Teatre Ribas (1884), conegut uns anys després com a Teatre Catalunya i finalment com Eldorado, s'hi aixecarien tres edificis més fins a la cantonada amb Ronda Universitat. El corresponent al número 6 de la Plaça Catalunya (abans 13 en la primera numeració de la Rambla Catalunya) era un edifici d'habitatges sense cap especial valor artístic ni arquitectònic. Disposava de planta baixa i quatre alçades (principal i tres pisos més), que amb els pas del temps serien ocupades també per locals de negocis i empreses. La mitgera que limitava amb Eldorado quedava obertament a la vista del vianant a causa de la menor alçada del teatre. Això va fomentar l'ocupació d’aquella gran superfície de paret per col·locar-hi tota mena d'anuncis i publicitat.


*1889.- Com es pot comprovar en aquesta imatge, l'edifici era situat al costat del Teatre Catalunya (successor del Ribas i antecessor d'Eldorado), va ser el primer en edificar-se en el tram de la plaça Catalunya que va de Bergara a la Ronda Universitat. A la dreta es veu una part del gran volum del panorama Waterloo.


*1908.- La societat anònima La Industria Eléctrica va ser una de les primeres empreses en establir la seva seu central a Plaça Catalunya 6. (Font: Vida Marítima 10/7/1908. Biblioteca Nacional). 


*1908.- La vinculació accionarial de La Industria Eléctrica S.A. amb Lámparas Z, va fer que aquesta última empresa tingués també la seva seu social a Plaça Catalunya 6. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A partir del mes de maig de 1918 els baixos de l'edifici van acollir les oficines de la sucursal barcelonina de The Royal Bank of Canada. 


*1918.- Anunci de l'obertura de les oficines de The Royal Bank of Canada a Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

Als anys 1920's la publicitat lluminosa de la companyia d'assegurances La Gresham i de l'Elixir Estomacal Sáiz de Carlos dominaven la part superior de la façana de l'edifici, l'ocupació del qual era ja majoritàriament de locals de negocis, circumstància que es va mantenir durant els anys republicans.

*1929.- Relació de comerços, empreses i locals de negoci establerts a l'immoble del número 6 de Plaça Catalunya.

*1930's.- Imatge de l'edifici durant els anys de la Segona República amb la mitgera ocupada per anuncis i publicitat.

Acabada la Guerra Civil i instaurada la dictadura franquista, un fet va condicionar la història d'aquest immoble. La política de nacionalització de la banca estrangera dictada i aplicada per les autoritats va comportar l'absorció de l'entitat bancària canadenca a través del Banco de Aragón, que va passar a ocupar la planta baixa de l’edifici a partir de gener de 1942. Lògicament, és fàcil d’entendre que el règim de Franco, aliniat amb l'eix Berlín-Roma-Tòquio no tenia cap interès en mantenir un banc d'un país enquadrat dins el bàndol aliat com era el Canadà, un estat integrat en la Commonwealth britànica i, per tant, identificat com un satèl·lit de la pérfida albión, nom amb el que de forma despectiva era conegut el Regne Unit de la Gran Bretanya pels nacionalistes espanyols.


*1942.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 2 de gener mitjançant el qual s'informa de l'absorció del banc canadenc pel Banco de Aragón.

*1950.- L'edifici, assenyalat amb la fletxa negra, mentre començava a enlairar-se el Banco de Bilbao al seu costat i el rètol lluminós de Banco de Aragón ja ocupava el seu terrat.

El Banco de Aragón, que durant els anys 1950's i 1960's va lluïr un gran rètol lluminós al terrat de l'edifici, acabaria sent absorbit pel Banco Central a començaments dels anys 1970's. Uns anys després l'edifici va ser adquirit pel veí Banco de Bilbao que finalment el va enderrocar a començaments dels 1980's per ampliar la seva seu central de Bergara/Plaça Catalunya, mantenint la unitat d'estil amb l'edifici coronat pel popular rellotge giratori, però amb una alçària més baixa que s'igualava amb les antigues edificacions veïnes de l'altra banda.


*1977.- Pocs anys de ser enderrocat, quan ja era propietat del Banco de Bilbao, a l'edifici s'hi va muntar una curiosa exposició de guardioles de tot el món. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

↧

GRAN VIA 382. (1900's-1928). Magatzem. Boquilleria de cigarretes J. Soler.

August 31, 2014, 1:54 am
$
0
0
Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ


Abans de l'aparició de la cigarreta amb filtre incorporat, el paper de fumar per emboquillats era un element molt preuat per aconseguir un millor sabor del tabac. Per això va ser un producte comú i habitual en la vida dels fumadors d'un determinat nivell social.
Cap a començaments del segle XX, l'empresari Soler y Janer va establir el seu negoci en un magatzem de la Gran Via, tocant a plaça d'Espanya, per a la seva empresa de Emboquillados marca Elefante. L'edifici era al número 382 de la Gran Via (aleshores carrer Corts), prop del carrer Llançà, al costat mateix del Teatre España i davant de la plaça de toros de Les Arenes.
Aquesta construcció, que com ja s'ha dit era en realitat un simple magatzem, tenia només una alçada amb una façana coronada per frontó modernista i una balaustrada sobre la que eren visibles quatre gerros de pedra disposats sobre els pilars de l'estructura de l'edifici.

 
*1917.- Publicitat del paper de fumar per emboquillar cigarretes amb un dibuix de l'edifici de Gran Via 382 al fons. Curiosament la publicitat cantava les virtuts d'aquest paper afirmant que eliminava el mal d'estòmac.

La imatge d'aquesta façana va ser emprada per il·lustrar la publicitat i les etiquetes de la múltiple varietat de papers per als broquets (boquilles) que s'hi fabricaven. Curiosament, fins i tot després que la fàbrica fou traslladada al número 173 del carrer Viladomat a mitjans dels anys 1910's, els productes de l'empresa continuaven comercialitzant-se amb la imatge del dibuix de la façana del magatzem de la Gran Via. Una simple observació permet però, descobrir que en el dibuix de les etiquetes l'edifici era més llarg que en la realitat perque s'hi havien afegit més portes per ambdues bandes.



Un cop traslladada l'empresa, l'edifici de Gran Via va continuar dempeus i va ser utilitzat per a finalitats diverses fins al 1928. Fou aleshores quan les obres de l'Exposició Universal i especialment la construcció de l'Hotel número 2 (després dedicat a les oficines d'expedició de passaports) van dictar sentència i es va consumar el seu enderroc



*1928.- Dues referències extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia sobre els últims dies de l'edifici del carrer Corts 382.
↧
↧

CASA FERNÁNDEZ VALDÉS. Muntaner / Plató. 1920-1940's.

September 1, 2014, 10:58 pm
$
0
0
Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1920.- Dues imatges de la casa des de la cantonada de Muntaner amb Plató.

La Casa Fernández Valdés s'aixecava a la cruïlla del carrer Muntaner amb Plató al barri de Sant Gervasi. El seu autor fou el valencià natural d'Elx Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924), un arquitecte poc conegut que es va establir durant algun temps a Barcelona, on va arribar a exercir el càrrec de secretari de la junta directiva de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. La seva obra arrenca dels postulats modernistes de finals del segle XIX i evoluciona després cap al classicisme incorporant-hi en els seus últims anys elements neoplaterescs. La seva obra a Barcelona, a banda d'aquest edifici, va tenir els seus principals exponents a la Casa Delfina Bonet del passeig de Gràcia i a la casa Ramon Julià de la Ronda Universitat.
Bernardo Fernández Valdés, propietari de l'immoble, va ser un actiu empresari del sector dels cítrics durant el primer terç del segle XX. La seva empresa Productos Cítricos S.A. constituïda a Barcelona el 1924 va ser una de les més actives en la producció i comercialitzacio de taronges.
L'edifici que Fernández va encarregar construir a Coquillat com a habitatge familiar s'estructurava en semisoterrani, planta baixa i dues alçades més. Disposava d'una àmplia terrassa amb vistes al carrer Muntaner i com element diferenciador presentava una vistosa torre de base quadrada que destacava en alçària sobre la resta de l'edifici. Completava la finca un edifici annex com habitatge per al personal de servei amb accés des del carrer Plató. La part dedicada a jardí no era massa extensa si la comparem amb d'altres edificacions unifamiliars de la zona construïdes en aquella època.


*1933.- Ubicació de l'edifici en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1924.- Fragment d'un títol accionarial de l'empresa Productos Cítricos S.A. que presidia Bernardo Fernández. (Font: todocoleccion.net)

La Casa Fernandez Valdés va desaparèixer després de la Guerra Civil com molts altres xalets de la zona. Avui una construcció règia de línies clàssiques ocupa el seu lloc.

*2012.- Edifici que actualment ocupa la cantonada Muntaner/Plató on abans hi hagué la Casa Fernández Valdés (Font: Google Earth).
↧

LA INDUSTRIA CARBÓNICA L. COROMINA. Santaló/Avenir. (1908 -1968)

September 5, 2014, 9:26 am
$
0
0
Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.



El 1897 es va consumar l'annexió de l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles a Barcelona. El sector més pròxim al mar d'aquest vell municipi es va urbanitzar i poblar al voltant de la zona anomenada El Camp de Galvany just per sobre de l'actual Diagonal. A començaments del segle XX, quan aquesta zona ja formava part de la ciutat de Barcelona, el carrer Muntaner es va consolidar com la via principal de l'eix mar-muntanya. A l'any 1908, al costat del número 265 i ocupant una superfície de 10.000 pams quadrats al llarg de vorera del carrer Avenir fins a la cantonada amb Santaló, es va construir una fàbrica que seria una de les pioneres en l'elaboració de productes carbònics per a refrescos i begudes amb gas. L'empresa propietaria de la fàbrica era La Industria Carbónica de L. Coromina Sociedad en Comandita. que va començar a comercialitzar gas carbònic utilitzat per conservar la pressió de la cervesa, per fabricar gaseoses i sifons i tota mena de begudes i refrescs gasificats. També es dedicaven a importar maquinària i a instal·lar-la en d'altres fàbriques dedicades a la producció de begudes carbòniques. Només tres anys després, l'empresa es va fusionar amb la Suizo-Española, l'altra empresa del sector establerta a Barcelona. Ambdues van arribar a editar una revista especialitzada en begudes carbòniques anomenada  La Revista de las Gaseosas




*1912.- Revista mensual especialitzada en begudes carbòniques publicada per l'empresa després de la fusió amb La Suizo-Española. (Font: todocoleccion.com)

Alguns dels aparells comercialitzats per l'empresa (Font: Coromina Industrial SA. 1908-1983. Edició commemorativa del 75è. aniversari)

*1932.- Emplaçament de la fàbrica de La Industria Carbònica sobre un plànol municipal de l'època al costat de les mansions de la família Llorach i la Real Sociedad Sportiva Pompeya. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La Industria Carbónica va ser una de les poques fàbriques que es van establir en aquella zona que ja s'havia començat a poblar de xalets unifamiliars pertanyents a la burgesia i l'aristocràcia més refinada de la ciutat. De fet, ocupava un dels racons de la mateixa illa de cases on s'estenia la gran mansió de la Casa Llorach i les altres petites residències amb jardí d'aquella familia. La Reial Societat Esportiva Pompeia, va inaugurar uns anys després les seves instal·lacions davant mateix de la fàbrica, a l'altra banda del carrer Santaló, per sobre de la Travessera de Gràcia.
El perfil de l'edifici d'aquesta fàbrica, propietat de Lluís Coromina, era presidit per una torre que s'aixecava amb paret al carrer Santaló. Per la part del darrera limitava amb la frondositat dels jardins de les cases unifamiliars burgeses dels acabalats Llorach. Posteriorment, en data no identificada, la torreta que sobresortia per damunt de la teulada de la fàbrica va ser modificada. Va passar de tenir la base quadrada a rectangular. L'ampliació però va mantenir rigorosament l'estil original, tot i que va perdre els acabats escultòrics de la part superior.  

*1967.- La fabrica de La Industria Carbónica en els seus últims anys, poc abans de la compra del terreny per la immobiliària Nuñez i Navarro. (Foto: Coromina Industrial SA. 1908-1983. Edició commemorativa del 75è. aniversari. Gentilesa de Francisco Arauz) 

La fàbrica de sifons, com se la coneixia popularment al barri, va sobreviure fins a finals de la dècada dels 1960's. El 1967 l'empresa de Coromina es va traslladar al passeig de la Zona Franca i unes dècades després seria absorbida per Carburos Metálicos. Desocupada la fàbrica, les urpes de Núñez i Navarro no van trigar gaire a fer-se amb el terreny on van construir un dels seus edificis d'habitatges. El barri entrava ja en l'etapa de la seva definitiva despersonalització, allunyat del que havia estat en altre temps, amb l'eliminació de pràcticament totes les torres i xalets amb jardí. Un procés immobiliari que ja havia començat als anys 1940's en aquella mateixa illa de cases, quan els Llorach varen començar a enderrocar les seves luxoses mansions dins les quals havien mantingut una internsa vida social al costat de la fàbrica de sifons.
↧
Search

REIAL SOCIETAT SPORTIVA POMPEIA. Instal·lacions esportives de Travessera de Gràcia / Santaló (1914-1951)

September 8, 2014, 1:27 pm
$
0
0
Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

El 1913 es va fundar a Barcelona la Societat Sportiva Pompeia, sota l'auspici del patronat de l'Associació de la Mare de Déu de Pompeia que amb l'impuls del pare Rupert, frare caputxí que havia estat secretari del cardenal Vives i Tutó, havia promogut la construcció a la Diagonal de l'Església de Pompeia a l'any 1908.
Aquesta societat esportiva va adquirir aviat un gran renom entre les famílies de l'alta societat barcelonina de l'època i cap a finals de 1913 va adquirir uns terrenys a l'àrea delimitada pels carrers Travessera de Gràcia, Santaló, Avenir i Amigó al barri Galvany de Sant Gervasi. Inicialment el complex era format  per un camp de futbol, dues pistes de tennis i un altra de patinatge a banda d'un edifici social amb jardins. L'entrada al recinte del Pompeia era situada al final del carrer Casanova on hi havia un passeig arbrat, que era com la continuació natural d'aquest carrer que moria a la Travessera de Gràcia.

*1913.- Notícia de la compra dels terrenys de Travessera per part del Pompeia després de la fundació de la societat esportiva. (Font: El Mundo Deportivo. Edició del dia 25 de desembre. Cliqueu a sobre per ampliar)

En aquells temps el tennis s'havia convertit en l'esport de moda entre les classes benestants de la ciutat. Era un esport net i polit, sense contacte físic ni violència entre els jugadors participants. A més a més, la moda hi jugava també un paper rellevant a través dels conjunts i models sempre de color blanc que lluïen els seus practicants. Al mateix temps, les senyores s'animaven fàcilment a practicar-lo, situació molt més infreqüent en d'altres modalitats esportives.
Vist aquest auge tennístic, el patronat del Pompeia es va veure obligat a ampliar progressivament el nombre de pistes de tennis fins a totalitzar-ne vuit en els últims temps, quan ja tota la superfície del complex era dedicada exclussivament a l'esport de la raqueta. Mentrestant, el Pompeia havia continuat la seva expansió pel barri amb la inauguració el 1915 d'una altra instal·lació reservada a la pràctica de l'hípica i el polo a la mateixa Travessera de Gràcia entre Alfons XII i Balmes (al final de l'actual carrer Tuset). Era just al costat del convent del Nen Jesús que regentàven les Dames Negres. 
El 9 de juny de 1920 la Casa Reial Espanyola va concedir al club el títol de Reial i en endavant va passar a ser conegut com Real Sociedad Sportiva Pompeya. Cinc anys després es va produir la disolució del Patronat creat pel pare Rupert i la societat es va deslligar totalment de l'església.
 
 
 
*1916.- Diverses imatges de les pistes de la Societat Sportiva Pompeia. En les dues superiors es pot apreciar al fons el perfil de la Casa Llorach rera el carrer Santaló que limitava el recinte. (Fotos: Josep Maria Co i de Triola. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)
 
*1932.- Terrenys que ocupaven les vuit pistes de tennis del Pompeia als anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)
 
Entre el 9 i l'11 de juliol de 1926 les pistes de la Travessera van acollir els partits de l'eliminatòria de Copa Davis entre Espanya i la Gran Bretanya i quatre anys després, coincidint amb la celebració de l'Exposició Internacional de Barcelona s'hi van disputar altre cop partits de Copa Davis en l'eliminatòria entre Espanya i Alemanys els dies 11 a 13 de maig de 1929.
La Guerra Civil no va impedir que el Pompeia reobrís portes poc després de l'arribada dels franquistes a la ciutat. A l'estiu de 1939 ja s'hi celebraven revetlles i festes social i es reprenia la pràctica del tennis entre els seus socis.

*1939.- Entrada per una revetlla celebrada a les instal·lacions del club l'estiu següent a l'acabament de la Guerra Civil.

La història d'aquestes instal·lacions tennístiques s'acabaria a començaments dels anys 1950's. La pressió immobiliària s'havi fet molt forta a la zona. Els terrenys eren de lloguer i els propietaris van tenir l'oportunitat de vendre'ls perque s'hi construissin habitatges. Fou així com al setembre de 1951 el Tennis Pompeia va abandonar les pistes i el local social de Travessera per establir-se a Montjuïc. El lloc escollit era situat entre el Poble Espanyol i el desaparegut Palau de la Química que un incendi va destruir una nit de 1962. Allà ja hi havien unes pistes i una edifici construïts per a l'Exposició de 1929, que fins i tot havien acollit les els partits de l'eliminatòria de Copa Davis entre Espanya i Japó a començaments de juny de 1930. Aquesta seria la nova seu del Pompeia i encara ho és actualment.
Avui, molt ocultes entre la vegetació, encara es poden veure les pistes actuals del club o almenys sentir els cops de raqueta del socis mentre hi practiquen tennis.
↧

CAPELLA DE SANT MAGÍ, CONVENT DELS FRANCISCANS I ESGLÉSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. Santaló / Calaf. (1904-1960's)

September 10, 2014, 11:13 am
$
0
0
L'any 1904 els franciscans varen començar a construir un convent a la zona del Camp de Galvany, al carrer Santaló tocant a Calaf, al costat d'una petita capella dedicada a Sant Magí que havia estat promoguda per Mossèn Magí Campmany i Armengol i inaugurada aquell mateix any.

*1904.- Inauguració de la capella de Sant Magí al carrer Santaló.

La capella va tenir una vida curta, amb prou feines cinc anys. L'estiu de 1909, durant els històrics incidents coneguts com la Setmana Tràgica, el convent i la petita capella van ser víctimes de la fúria popular i foren incendiats. Toldrà Viazo en va deixar un testimoni en la seva col·lecció de postals dels edificis religiosos atacats durant aquelles dates. Era el 27 de juliol de 1909. Mossèn Ramón Usó era al convent durant l'atac i va poder escapar i aixoplugar-se al forn de pa Can Roura on arribà ferit. Hores després moriria a l'Hospital Clínic.

*1909.- El convent i la capella de Sant Magí després de patir l'atac dels revoltats durant els fets de la Setmana Tràgica (Foto: Àngel Toldrà Viazo)

Posteriorment es va construir una església de dimensions més grans a la cantonada amb Calaf, al costat mateix de la primitiva capella. Fou inaugurada el 12 de juliol de 1912 sota el patronatge de Sant Antoni de Pàdua
Un nou episodi de violència tingué lloc el 20 de juliol de 1936 després de l'aixecament feixista del general Franco que iniciava la Guerra Civil. El convent i l'església varen ser saquejats i cremats durant aquella revolta popular impregnada d'un anticlericalisme radical. Es van perdre per sempre algunes obres d'art i una part molt important de la documentació que hi havia a l'arxiu


*1936.- La foto correspon al dia 20 de juliol quan una multitud es concentra a la cantonada Santaló / Calaf i davant de l'església comença a calar foc al mobiliari del temple que després seria assaltat igual que el convent. (Foto: Arxiu del Convent de Sant Antoni)

L'església seria reconstruïda un cop acabada la Guerra Civil fins que a la dècada dels 1960's va ser objecte d'una transformació radical de la seva façana, que li donà l'aspecte que presenta actualment. 

*1950's.- Aspecte que oferien el convent i l'església després de ser reconstruïts en acabar la Guerra Civil.

2000's.- L'actual església de Sant Antoni de Pàdua a Santaló/Calaf.
↧
↧

PRIMER GIMNÀS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL. Muntaner-Rosselló/Corsega. (1898-1940's)

September 12, 2014, 1:24 am
$
0
0
Article realitzat amb el suport d'EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ


*1920's.- El primer gimnàs del col·legi a la dreta de la imatge, amb l'accés envoltat d'arbres amb entrada des del carrer Còrsega al fons (Font: Revista del Col·legi Sant Miquel. Curs 1949-50)

El Col·legi Sant Miquel, dirigit pels missioners del Sagrat Cor de Jesús, s'aixeca a la cantonada dels carrers Rosselló i Muntaner i ha estat sempre una institució molt lligada a la pràctica de l'esport. La gimnàstica i el handbol han estat les modalitats esportives on han sobresortit més els seus alumnes, especialment en el període comprès entre els anys 1950's i 1960's del segle passat.
Aquesta institució docent religiosa ja disposava des de la seva fundació d'un primer gimnàs que era situat al pati superior del col·legi. Aquest pati s'estenia més enllà del claustre cap a la banda del carrer Còrsega, on hi havia una zona enjardinada amb arbres i un accés des d'aquest carrer. La zona no s'edificaria fins als anys 1940's quan els religiosos van vendre les parcel·les que delimitaven el col·legi amb el carrer Còrsega.
L'accés des del carrer Còrsega era aproximadament davant de la vorera on s'aixecava el Cinema Esplai (després Alondra). Un passeig delimitats per plàtans portava a un edifici d'una sola alçada. Sobre la seva façana, a banda d'una inscripció amb l'any en que fot construït (1898) n'hi havien altres escrites en llengua llatina. La paraula Gymnasium sobre al porta central, i tres més que incorporaven el clàssic Mens Sana in Corpore Sano, Vires Parat i una última que amb els documents gràfics disponibles no hem encertat a desxifrar 
Aquest gimnàs va romandre actiu fins als anys 1940's, quan es va traslladar al segon pis d'una edificació nova aixecada sobre el carrer Muntaner que donava continuïtat a l'ala docent de l'edifici.

*1933.- Emplaçament del primer gimnàs del Col·legi Sant Miquel sobre un plànol de l'època. S'hi pot veure el jardí desaparegut del carrer Còrsega i l'espai amb fileres d'arbres on després s'hi va construir el pati superior i més tard la piscina. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

↧

CLUB FELLINI. Discoteca. Rambla 27. (2004-2009)

September 14, 2014, 7:44 am
$
0
0



Convertit en un paradís pels noctàmbuls més agosarats de la primera dècada del segle XXI, el Club Fellini era una discoteca de música electrònica situada als baixos del vell edifici del Teatre Principal al costat del que quedava de l'històric nigth clubPanam's.
Concentrava una gran representació de les tribus urbanes més inqualificables (freakis, technos, ravalers, nigth victims...) barrejades amb turistes altament vulnerables als plaers etílics. L'interior girava al voltant d'una decoració que recordava un cabaret futurista amb les cadències insistents de la música dance, thecno house i electro-pop. Tot plegat dins una atmosfera cool, underground, trangressora i desinhibida que el va catapultar en el seu moment com un dels locals indispensables del circuit de la Barcelona canalla. Els promotors del local l'havien definit com un espai ideal per l'alliberament de l'esperit on tot era possible. A finals dels 1990's ja havia tingut el seu precedent a la discoteca de l'estació de França, que durant un temps havia portat el mateix nom.
El Club Fellini de la Rambla va ser inaugurat al març de 2004 i disposava de tres sales independents enllaçades per un laberíntic circuit: La principal anomenada Salón de los Espejos, amb una altra d'annexa (The Bad Room). Finalment a la planta superior hi havia el tercer espai (The Red Room)



*2008.- Dues imatges de l'interior del Club Fellini (Fotos: Fede. Barcelona Tonigth.eu)

L'activitat del local era constant i s'hi programaven sessions diàries de DJ's. Entre els virtuosos de fer lliscar el vinil hi figuraven habitualment noms com Miqui Puig, Alberto R., Mario Maqueda, Pelucas, Sergio Patricio i Xavi VII entre d'altres.

*2009.- Un flyer amb la programació diària del local pocs mesos abans de tancar portes.

El Club Fellini va tancar el dijous 2 d'abril de 2009 i no per sancions municipals per excés de soroll, sino per desavinences entre els gestors de la sala (Night Sun Group) i els propietaris del local.  De fet, la sala va continuar funcionant però amb un altre nom (Boulevard Culture Club) i un altra orientació cada cop més entregada al turisme omnipresent en aquella zona baixa de la Rambla. 



↧

BAR MAURI. Aribau / Provença. (1919 - 2014)

September 15, 2014, 10:42 am
$
0
0

*1910's.- Clients i cambrers a la terrassa el Bar Mauri. (Foto: Gil. AFB)

Un dels bars més emblemàtics i llegendaris de l'Eixample avui tristament desaparegut, ha estat el Mauri, que ja existia  als inicis del segle XX  a la cruïlla Provença/Aribau, una zona molt animada en aquells temps on hi paraven diverses línies de transport públic. Per aquesta raó era un lloc molt freqüentat pels conductors i encarregats de les línies de tramvia. El 1919 el local fou traspassat a la família Mauri i va adoptar aquest nom.
La seva terrassa, coberta fins els últims dies amb un tendal de color indefinit, entre marró i ataronjat, s'estenia sobre la vorera del xamfrà i havia estat sempre un dels seus encants més preuats. Assolellada durant tot el matí i el migdia, els clients allà asseguts contemplaven el bullici permanent d'una ciutat activa. Era un lloc molt freqüentat pels alumnes de les escoles properes (Institut Maragall i Col·legi Sant Miquel) idoni per passar els apunts a net o fer les últimes repassades del temari abans d'entrar a l'examen. 
El servei era agradable i amable i el seu cambrer Jordi un dels referents històrics. L'interior va conservar sempre aquell regust encisador de les coses antigues, escassament actualitzades, en un espai acollidor amb un pàtina d'encisadora decadència. Les taules baixes, els llums tènues configuraven un interior on el temps semblava passar més a poc a poc de l'habitual.
En el seus últims anys el local es va associar a un projecte de bookcrossing i el llibres per a intercanvi s'amuntegaven en una saleta interior mig amagada.
Quan a mitjans de 2004 el Mauri va tancar les seves portes per sempre, tots els que l'havíem freqüentat durant alguna època de la nostra vida, vam sentir la buidor pròpia que sempre acompanya la pèrdua d'un ésser estimat. 


↧
Viewing all 1464 articles
Browse latest View live
Search
<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>