BARCELOFÍLIA

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

*1949.- Aquest anunci, amb foto de l'actriu Jane Wyman inclosa, va servir de presentació en societat de la nova botiga Foto Club. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El dia 20 de desembre de 1949, coincidint amb l'inici de la temporada de Nadal, obria les seves portes al carrer Pelai número 50 la botiga Foto Club, especialitzada en fotografia, discos i petits electrodomèstics casolans. Un comerç que durant prop de 35 anys esdevindria una de les referències obligades dins aquest sector de l'oci audiovisual domèstic.

L'arribada de la televsisió a finals dels anys 1950's va suposar un altre important punt d'inflexio pel negoci. A l'estiu de 1961 obria la seva secció de discos, una de les més ben assortides de la ciutat.

L'èxit del negoci convertiria la botiga en una cadena que inclouria dos establiments més. Un al carrer Urgell 170 (Telekolor) i l'altre al Passeig de Fabra i Puig 254 inaugurat el 1976. També es va modernitzar la marca gràfica com a Cadena Foto Club

*1979.- Publicitat de Foto Club en els seus ultims anys d'existència.(Font: Hemeroteca La Vanguardia)

De la cadena Foto Club, la botiga original, la del carrer Pelai, va ser la primera a tancar l'any 1983.

Agraïments a SÍLVIA JANÉ i CARMEN GIMÉNEZ

Cap a començaments de la dècada dels 1910's, el Saló de Sant Joan, porta d'entrada a l'Exposició Universal de 1888, havia estat reurbanitzat en diverses ocasions i a banda dels espectaculars fanals modernistes dissenyats per Pere Falqués, disposava d'un altre element singular: un vistós empedrat a les voreres laterals de la via central que discorrien des de la mateixa base de l'Arc de Triomf fins a l'altre extrem del Saló on s'havia erigit un monument dedicat a Rius i Taulet.

En aquest empedrat, fet a manera de trencadís, hi contrastaven dues tonalitats amb petites peces fosques d'un color blau intens quasi negre combinades amb d'altres de color blanc. De les figures que s'hi dibuixaven destacava la de l'escut de barcelona emmarcat dins un rombe i envoltat per perfils de flors de lis a cada banda, que s'alternaven amb d'altres dissenys dins els rombes però repetint sempre la mateixa secció.

La reordenació urbanística de la zona més propera a l'Arc de Triomf, realitzada l'any 1962, va escurçar considerablement aquests trams empedrats que van deixar d'arribar fins a la base de l'històric l'arc, el qual va quedar aillat del trànsit rodat i emmarcat dins una rotonda de gespa.

Només quatre anys després la construcció de l'aparcament soterrani que es va executar en dues fases, convertiria la superficie durant alguns anys la superficie del saló en un aparcament improvisat i dipòsit de material de les obres. Tot plegat va comportar la destrucció i desaparició total d'aquesta singular peça que ja no seria recuperada en la posterior urbanització de la zona. Els fanals de Falqués varen reaparèixer després de la dictadura franquista, però aquest empedrat mai més l'hem tornat a veure.

*1958.- Una postal de l'Arc de Triomf quan els cotxes encara li passaven per sota i l'empedrat de la vorera arribava pràcticament fins a la mateixa base del monument.

*1950's/1960's.- Dues imatges més de la vorera empedrada amb els seus diversos dissenys. A la foto inferior, captada amb posterioritat al 1962, s'observa que el tram de vorera ja havia estat escurçat. Els cotxes ja no podien passar per sota de l'Arc de Triomf, que havia quedat aillat dins una rotonda de gespa.

"Si quiere ser campeón juegue en este salón". Aquest rodolí convencional i poc imaginatiu, pintat a la paret, presidia l'interior de Deportes Urgel al costat de tots els escuts dels equips de primera divisió de futbol pintats també a mà. Per tot el local, futbolins de fusta i algunes màquines de flippers, que popularment es coneixien com a màquines del millón, omplien la sala entre els espetecs dels impactes de les boles i els moviments violents de les barres de ferro de les que penjaven aquells figures de jugadors blaugranes i blanc-i-blaus disposats a colpejar l'esfèrica. La parròquia habitual del lloc la composaven individus sense ofici ni benefici, barrejats amb estudiants de l'Escola Industrial i d'alguns col·legis del barri, molts d'ells en hores lectives, que practicaven aquell altre esport, tan estés entre alumnes troneres delerosos de lleure, conegut com a fer campana.

El local, que va sorgir un pèl després de l'aparició d'aquest tipus de salons recreatius a començaments dels anys 1950's, es complementava amb una sala de billar amb diverses taules situada a l'immoble del costat. Aquí l'ambient era radicalment diferent amb la presència serena d'amants de l'esport de les tres boles en una atmosfera silenciosa i concentrada.

Deportes Urgel, com molts altres locals d'aquestes característiques, va desaparèixer entrada la dècada dels 1980's. L'immoble del 212, on hi havien els futbolins, encara hi és. El del 214, el dels billars, va ser enderrocat i s'hi va aixecar un nou edifici.

*1960.- Vista del passeig Marítim amb el Grupo Escolar Lepanto a l'esquerra de la imatge.

Inaugurat a començaments d'octubre de 1959, coincidint amb l'inici del curs, el Grupo Escolar Lepanto va ser la segona realització del franquisme a nivell d'equipaments d'ensenyament al barri de la Barceloneta, el Col·legi Virgen del Mar (1951) havia estat l'altre. Convenia d'una banda edificar en aquell desèrtic Passeig Marítim (aleshores del general Acedo) acabat d'estrenar i potser també, calia acabar de mitigar la mala consciència que el franquisme tenia en relació a aquell barri de pescadors pels intensos bombardeigs que van patir durant la guerra civil per la seva situació estratègica al costat del port.

Segons les cròniques de l'època l'equipament del Grup Escolar Lepanto tenia una capacitat per a 600 alumnes, amb sis seccions per a nens, altres sis per a nenes i dos parvularis. Disposava també de gimnàs, d'una terrassa de 375 metres quadrats al cim de l'edifici i d'un pas soterrat a través del qual s'accedia directament a la platja.

*1959.- Notícia de la inauguració del Grupo Escolar Lepanto publicada a La Vanguardia. La retòrica pròpia del periodisme oficialista del règim era d'un estil decimonònic i ranci que enaltia les realitzacions d'obra pública gairebé com si es tractés de gestes militars.

*1963.- Els actes religiosos no hi faltaven tampoc a la vida de l'Escola Lepanto. (Font: La Vanguardia del dia 8 de maig de 1963)

L'equipament va conservar el seu nom original fins a finals de la dècada dels 1990's que va ser substituït pel d'Escola Mediterrània després de fusionar-se els Grups Escolars Lepant i Mare de Déu del Mar el 1997. Provisionalment la nova escola havia adoptar el nom de Ramon Turró. L'any 2007 s'anunciava l'imminent enderroc de l'edifici al·legant algunes deficiències estructurals. Les obres de demolició es van executar aquell mateix estiu i els alumnes van ser traslladats a uns mòduls provisionals situats al pati de l'Escola Alexandre Galí al mateix barri. L'exili va durar sis anys. Finalment al 2013 es va inaugurar el nou edifici de l'Escola CEIP Mediterrània.

*2009.- Després de l'enderroc, l'Escola Mediterrània va esdevenir un solar buit i abandonat durant més de cinc anys.

*2013.- Vista del nou equipament docent del CEIP Mediterrània

La sala Bahía, situada al número 31 del carrer Olzinelles fent cantonada amb Altafulla, fou un dels balls més populars del barri de Sants durant la segona meitat del segle XX.

Oberta a finals de 1948, en el primer pis de l'edifici que anteriorment havia acollit la cooperativa obrera La Lleialtat Santsenca, va ser durant el franquisme quan es va forjar un nom dins el barri com a local d'esbarjo del jovent i també dels més grans. La reconversió en sala de ball de l'antic espai del cafè amb escenari de l'antiga cooperativa, va comportar algunes modificacions estructurals. Es va aixecar un altell amb dues llotges circulars i l'escenari es va invertir de manera que va quedar al costat de la balconada. La sala de ball convivia amb la fàbrica de torrons Viar que hi havia instal·lada als baixos del mateix immoble.

El 1952 Bahía va començar a sortir a les cartelleres dels diaris anunciant balls amenitzats per l'orquestra Rambler's en sessions de tarda i nit amb els tradicionals bailes robados i repartiment d'obsequis entre el públic. Pel seu escenari passarien noms mítics com Antonio Machín, Eliseo del Toro, Josita Gracia, Mary Santpere,

*1961.- Publicitat del Bahía a La Vanguardia quan hi actuava Josita Gracia. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Cap a finals de la dècada dels 1960's la sala va haver de començar a competir amb el fenòmen emergent de les discoteques i s'anunciava amb 3 pistes i 5 ambients diferents, mantenint l'orquestra i actuacions d'artistes de renom com José Guardiola, Salomé o Peret (y sus gitanos). Ja als 1970's el local s'anunciava com "el baile camp más in de Barcelona" i als 1980's l'orquestra Constellation era l'habitual de la sala.

El 1986 la història del Bahía s'acabà i tot seguit la sala va canviar de nom per passar a ser Rainbow, un local orientat a l'estètica heavy-metal, que acabaria sent clausurat el 1988. Posteriorment l'immoble passaria a mans de l'ajuntament i el 2006 va ser ocupat i finalment desallotjat el 2009 amb l'objectiu de convertir-lo en un equipament per al barri. Esporàdicament ha estat utilitzat en els darrers anys per realitzar-hi activitats lúdiques, culturals o reivindicatives i es continua coneixent popularment com Bahia.

Article elaborat amb el suport d'ALFRED PUIG i FRANCISCO ARAUZ

*1961.- Perfil llunyà de Ca n'Arpí/Cala Filomena amb el seu templet i pinacle originals. (Foto: Autor desconegut. Gentilesa de Francisco Arauz)

L'any 1914 el mestre d'obres Joaquim Rivera i Cuadreny (1857-1919) va rebre l'encàrrec d'aixecar un edifici d'habitatges als números 160-162 del carrer de la Sagrera, molt aprop del nucli de vies ferroviàries que enllaça el centre de la ciutat amb el barri de Sant Andreu de Palomar. L'edifici, de planta baixa i quatre alçades, es caracteritzava pels seus detalls modernistes entre els que destacava la diversitat de suports de les bases de les balconades, però molt especialment per una peça singular que coronava la façana en el vèrtex de la cantonada amb el carrer Pacífic.

Dues imatges de Ca n'Arpí, edificació coneguda popularment com Cala Filomena. La façana sencera es pot veure a la imatge de l'esquerra i el pinacle desaparegut a la de la dreta.

Era un templet de base quadrada format per quatre columnes i coronat per un pinacle en forma de didal amb una bola de pedra al cim. La singularitat d'aquest element es feia palesa perque s'enlairava en un punt on les parets semblaven abandonar el pla vertical de la façana perpendicular al terra, tot desplaçant-se lleugerament cap al centre del carrer.

L'edificació fou enllestida l'any 1915 tal i com figura en un esgrafiat de la pròpia façana al costat d'un escut de Catalunya. No hem pogut trobar dades fefaents que ens aportin informació precisa sobre l'any que el templet va desaparèixer.

*2013.- Detall del capdamunt del vèrtex de la façana de Ca n'Arpí on s'aixecava el templet desaparegut.

Agraïments a ENRIC COMAS PARER, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

L'any 1928 es va construir, dins els límits del jardí que envolta l'edifici de la Universitat de Barcelona, un pavelló annex situat en l'arrencada del carrer Aribau, al costat mateix de la nau del Cinema Royal (després Central).

En aquest edifici s'hi va instal·lar inicialment el primer institut públic de la ciutat, l'anomenat Liceu Jaume Balmes, que hi romandria fins el 1936 i que després de la Guerra Civil s'emplaçaria definitivament al carrer Consell de Cent cantonada amb Pau Claris.

*1930's.- Dues imatges del pavelló annex dins el jardí de la Universitat a la cantonada amb Aribau.

El petit pavelló va passar després a formar part de la pròpia universitat que hi va instal·lar els laboratoris de les seves seccions de zoologia i física.
Durant el franquisme la part més propera al carrer Aribau, que originàriament era més baixa, va ser ampliada en una alçada de més fins quedar igualada amb la resta de l'edifici. En la seva darrera etapa va acollir l'hemeroteca de Filologia i la biblioteca de Llengües Romàniques.

Tot i que l'any 1988 el pavelló havia estat remodelat, la definitiva reforma d'aquell sector del jardí de la Universitat, duta a terme a començaments dels anys 1990's, el va fer desaparèixer per substituïr-lo per un equipament de nova planta, al costat dels nous multicinemes Aribau, que va ser inaugurat amb l'inici del curs 1993/1994.

*1980's.- Dins el quadre groc veiem el pavelló amb el sostre nivellat en els seus últims anys

Petit carrer que discorria entre la plaça de Jonqueres i l'inici de la Riera de Sant Joan, que li donava continuïtat a partir de la cantonada amb el carrer de Sant Pere més Alt que menava cap al Palau de la Música. En aquest punt hi havia la Casa de Gremi de Velers (1758-1763) encara avui existent tot i que modificada, en la que hi destaquen els esgrafiats de la façana i la imatge de la Puríssima Concepció a la cantonada sobre el balcó del primer pis.

El carrer seguia el curs de l'antic Torrent del Merdançar. Els arcs a que es refereix el seu nom podrien provenir de l'antic aqüeducte romà que hi hagué a la zona i que desaparegué abans del segle IX, tot i que de les seves runes se'n té notícia que es mantingueren fins al segle XI. [1].

El carrer dels Arcs de Jonqueres va desaparèixer amb la reforma i obertura de la Via Laietana. Només en queda el tram de l'esmentada casa del Gremi de Velers que es va mantenir en la definitiva urbanització executada a començament dels anys 1910's.

*1909.- El carrer dels Arcs de Jonqueres a la cantonada amb Sant Pere Més Alt. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*2014.- Imatge actual de La Casa del Gremi de Velers, entre la seu de La Caixa i el Palau de la Música.

*2012.- Detall actual de la balconada de la Casa del Gremi de Velers amb la imatge de la Puríssima.

[1].- Vallescà, Antoni.Las calles de Barcelona desaparecidas. Llibreria Millà. Barcelona. 1945

Article elaborat a partir d'un treball de recerca d'ENRIC COMAS i PARER i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ.

Magatzem industrial i de distribució situat al número 114 del carrer Casp fent cantonada amb Roger de Flor, aquest local va tenir diversos usos al llarg de la seva existència.
A començaments de segle XX al mateix lloc hi hagué el local d'un negoci de fustes conegut com Depósito Central de Maderas SA[1]. Posteriorment va acollir el magatzem i tallers de l'empresa Bertrán Hermanos dedicada a la confecció de pelleteria, que tenia la botiga al carrer Fontanella 16. Molt probablement cap a finals dels anys 1920's el local deixaria de pertànyer als Bertrán i es va dedicar a altres negocis entre ells un de taller de reparació d'automòbils fins que va passar a ser propietat de la família Muniesa, una de les més notables en el sector majorista del negoci d'ous, volateria i caça.

*1926.- Fragment d'una factura de Peletería Bertrán (Font: todocoleccion.net)

*1933.- Emplaçament del magatzem a la cruïlla Casp/Roger de Flor segons un plànol municipal parcel·lat. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Amb l'esclat de la guerra i després de la col·lectivització dictada pels sindicats, el negoci dels Muniesa és confiscat i el local acull el magatzem de distribució i control d'ous i volateria. Són temps revolucionàris que marcaren la vida de la ciutat durant el conflicte civil generat per l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. El local conservava encara pintat sobre la façana el dibuix del tigre de la marca de Peletería Bertrán, així com els contorns de l'antic rètol amb les lletres suprimides.

*1937.- El rètol Almacen de Huevos adverteix de la nova funció del local, que encara conservava a la façana el dibuix del tigre identificatiu de l'empresa Peleteria Bertrán.

*1936.- Nota publicada al diari anarcosindicalista Solidaridad Obrera en la que es donen instruccions sobre el paper del magatzem de Casp 114 com a centre de control de distribució d'ous i volateria. (Font: Solidaridad Obrera 23.setembre.1936)

*1936.- Retalls de La Vanguardia sobre les mesures de control de distribució i venda d'ous a la ciutat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1937.- El camió de repartiment d'ous davant del magatzem de Casp / Roger de Flor.

La pista d'aquest local desapareix cap a finals dels anys 1960's quan al xamfrà es construeix l'edifici d'habitatges amb façana de maó vist que hi podem veure actualment.

[1].- Anuario-Riera. 1908, núm.1, pàgina 604.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

Quan a partir de l'any 1985 es van començar a restaurar els fanals modernistes de Pere Falqués del passeig de Gràcia, alguns es sorprengueren pel fet que a mesura que s'anaven recuperant es constatava que el seu disseny no era exactament el mateix d'abans.

Dues imatges del fanal de Pere Falqués. A l'esquerra l'original recuperat i a la dreta el que hi hagué des de finals dels anys 1950's fins a 1985 quan s'inicià el procés de recuperació dels originals.

El cert és que durant gran part del temps de la dictadura de Franco, tota la transició i els primers anys de democràcia, el disseny dels fanals de Falqués va incorporar alguns trets que els diferenciaven de l'original. Concretament els globus blancs subjectats amb una trama de filferro que penjaven sobre el centre de la calçada havien estat substituïts cap finals dels anys 1950's per un altre model en forma de llàgrima calcat al dels fanals del carrer Ferran. Aquesta alteració de l'original es completava amb la supressió dels altres globus blancs que penjaven de l'espiral de forja damunt dels bancs de trencadís i que antigament tenien la funció d'il·luminar la part del passeig reservada als vianants. Aquests últims van ser senzillament eliminats.

*1930.- Als anys 1930's es conservava encara el disseny original (Foto: Brangulí)

*1951.- Obres de construcció del brollador de Passeig de Gràcia-Gran Via. En primer terme, a la dreta, es veu un fanal que segueix conservant el disseny original amb alguns elements malmesos.

*1959.- Els suports per procedir al canvi de model ja estaven instal.lats.Sobre el bancs de trencadís s'hi van instal·lar un panells per a publicitat.

Curiosament, fora d'aquestes modificacions i de perdre alguns elements de forja de l'estructura que no eren reposats, els fanals de Falqués varen ser respectats per la dictadura, i no van patir la mateixa sort que altres grups de fanals com els del Cinc d'Oros o del passeig Lluís Companys que van romandre empresonats als magatzems municipals.

El globus del fanal modificat s'inspirava en els del l'eix Ferran / Jaume I / Princesa a Ciutat Vella.

*1910.- Imatge de començaments del segle XX amb el model original de fanal.

El procés de restauració i recuperació de tots els fanals segons el model original de Pere Falqués es va allargar fins el 1990.

*1975.- El Salón Víctor Pradera en una targeta postal

Després del període d'abandonament que va seguir a la construcció dels dos grans pàrquings soterranis al Salón Víctor Pradera, els últims ajuntaments de la dictadura van acabar urbanitzant aquell ampli passeig entre l'Arc de Triomf i l'entrada nord al Parc de la Ciutadella,.

Mentre en un extrem el vell arc quedava situat dins una gran rotonda verda, en el passeig es va optar per donar un marcat protagonisme a les superfícies de gespa i es van plantar diverses fileres de palmeres datileres per completar l'enjardinament. Els espais per a vianants quedaven reservats a les zones més laterals sota l'ombra dels vells plàtans.

A l'altra banda, el monument a Rius i Taulet va ser també envoltat de gespa amb una balaustrada corbada. per davant d'uns accesos en forma d'X que permetien la circulació d'entrada i sortida d'automòbils a l'aparcament soterrat.
L'arribada de la democràcia va comportar el manteniment inicial d'aquesta ordenació amb la recuperació de l'escultura de Pau Claris que inicialment va quedar situada sobre el panell de gespa més proper a l'Arc de Triomf i emplaçat perpendicularment al centre de l'arc. L'any 1980 l'ajuntament decidia rebatejar el passeig i dedicar-lo al president màrtir Lluís Companys.
El 1991 aquesta imatge verda va ser substituida per un passeig dur més apte per a l'ús dels vianants i la restauració i recuperació progressiva dels fanals modernistes dissenyats per Pere Falqués. L'estàtua de Pau Claris va ser desplaçada a uns dels laterals per recuperar el seu lloc original.

Durant les darreres dècades del segle XIX els motius orientals, i més concretament japonesos, es van posar de moda a Barcelona i entre la burgesia i les classes benestants va començar a quallar el gust per decorar les seves llars amb elements propis de l'orient llunyà. També en alguns locals i establiments públics s'imposava l'estil nipó.

L'afició al japonisme ja havia entrat a Barcelona abans de l'Exposició de 1888. Odón Viñals i Santiago Gisbert van ser els pioners en comercialitzar art i decoració del Japó a la capital catalana. Ja al 1892 es té notícia de l'obertura dels primers tallers d'ebenisteria dedicats a la fabricació de mobles japonesos a la ciutat [1]. Aquell mateix any, Pere Clapés i Trabal va constituïr la societat Clapés y Compañía. Sociedad en Comandita i dos anys després va obrir a la Rambla Catalunya 23 el magatzem-botiga El Imperio Japonés en el que s'hi exposaven mobles i elements decoratius importats directament del Japó [2]. De fet, el local de la Rambla Catalunya era ja el segon de Clapés, que n'havia obert anteriorment un altre al número 14 del carrer Ferran i fins i tot havia establert la seva pròpia sucursal a Yokohama. Però, a banda de la importació, el propi Clapés va començar a fabricar-ne també a Barcelona, aconseguint ser l'empresa més prestigiosa en aquest sector del moble japonès.

A El Imperio Japonés s'hi podien trobar ombrel·les i paraigües de seda, objectes de porcellana, biombos, màscares, ventalls, mobles i complements de bambú i sobretot mobiliari. Aquest local de Rambla Catalunya va romandre actiu fins el 1903. Clapés el va abandonar per continuar el negoci des del carrer Ferran i un nou local al carrer de les Heures número 3, seguit d'un últim trasllat el 1912 al carrer Tamarit 191, on va mantenir el negoci fins al seu tancament definitiu cap a finals dels anys 1920's.

[1].- Anuari Riera. Guía general de Cataluña. Barcelona, 1896.
[2].- Bru i Turull, Ricard. El comerç d'art japonès a Barcelona (1885-1917). Locvs Amoenvs 10, 2009-2010.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Un dels exponents de l'arquitectura modernista, tristament desaparegut dels carrers de la ciutat, fou la casa situada al número 83 del Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença enfront de la Casa Milà (La Pedrera) d'Antoni Gaudí. La construcció va ser encarregada a l'arquitecte Josep Doménech i Estapà (1858-1917) per Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, destacat empresari del ram del tèxtil.

L'edifici disposava d'un entresol baix construït sobre el nivell del semisoterrani i quatre alçades acabades amb dos vistosos terminals en forma de pic que coronaven cada extrem de la façana.

La propietària de la casa va morir l'any 1918. Al anys 1920's el doctor Cusí i Vidal, especialista en oto-rino-laringologia, hi tingué la seva consulta al pis principal.

Dues tribunes presidien el pis principal

Vista del finestral principal de l'entresol

Porta d'accés a l'edifici.

Acabada la Guerra Civil, al setembre de 1939 es van instal·lar a l'edifici les oficines de la productora i distribuidora cinematogràfica Balet y Blay. Posteriorment, a l'octubre de 1942, s'hi va obrir una sucursal de la Joieria Vallmitjana

*1939.- Notícia de l'obertura de les oficines de Balet i Blay a Passeig de Gràcia 83. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. 5 de setembre de 1939).

*1942.- Retall publicitaria aparegut a l'edició de La Vanguardia del dia 13 d'octubre

La Casa de la Viuda Almirall va ser tristament enderrocada cap a finals dels anys 1950's. La seva desaparició va ser una mostra més de la nul·la sensibilitat del moment envers el patrimoni històric i artístic de la ciutat en benefici de la creixent especulació immobiliària. A començaments dels 1960's ja s'hi havia aixecat un vulgar bloc d'oficines conegut com Edificio Europa.

Amb el pas del temps, el solar de l'antiga Casa de la Viuda Almirall l'ocupa avui un edifici d'apartaments amb una façana original plena de sinuositats, obra de l'arquitecte japonès Toyo Ito, que sembla voler recordar La Pedrera.

Enllaç al Video de Vicente López sobre la Casa de la Viuda Almirall

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

En començar la dècada dels 1960's els locals d'oficines començaven a prendre posicions al passeig de Gràcia. Al número 83, sobre el mateix solar que abans havia ocupat l'edifici modernista conegut com laCasa de la Viuda Almirall (enderrocada entre els anys 1959 i 1960) es va enlairar l'Edificio Europa. Coincidia tot plegat amb l'inici del desarrollisme franquista i l'idea de deixar definitivament enrera el record dels anys de l'autarquia per obrir-se a Europa. L'empresa que hi tenia la seva seu seguia clarament aquesta línia amb el nom d'Europa S.A. Compañía Española de Capitalización. L'exterior de l'edifici, dissenyat per l'arquitecte Leopoldo Gil Nebot, recordava encara les construccions oficials de la posguerra amb la paraula Europa que sobresortia centrada a la part superior de la façana. Les primeres oficines de l'edifici van entrar en servei a mitjans de 1962.

La inauguració oficial amb la litúrgia habitual del franquisme i els discursos grandiloqüents de torn no es va produir fins als darrers dies de gener de 1963. Els baixos de l'edifici eren potser la seva única nota de modernitat. Acollien la seu barcelonina de la companyia de línies aèries alemanyes Lufthansa i la nova cafeteria restaurantTropeziens, que havia entrat en servei el desembre de 1962.

*1963.- Notícia de l'acte oficial d'inauguració de l'Edificio Europa publicada a La Vanguardia del dia 31 de gener.

*1980's.- L'edifici reformat i sense el rètol que hi hagué inicialment a la part superior de la façana.

Amb el pas dels anys, l'edifici va ser objecte de reformes durant els anys 1980's i va desaparèixer el rètol amb la paraula Europa de la façana. També els establiments de la planta baixa a peu de carrer es varen modernitzar.

Ja entrat el segle XXI es va realitzar l'última reforma que, tot i mantenir l'estructura de l'edificació, va suposar l'enterrament definitiu de l'edifici Europa, convertit des de 2009 en un complex d'apartaments de luxe coberts per una cridanera façana vanguardista de línies ondulades dissenyada per l'arquitecte japones Toyo Ito.

*2012.- Immoble que ocupa actualment el solar del número 83 del Passeig de Gràcia, on hi hagué la Casa de la Viuda Almirall entre 1900 a 1959 i posteriorment l'Edificio Europa.

El carrer Hurtado és una via del barri del Putget, no gaire ampla, que baixa des del turó fins a morir al carrer Craywinckel. A començaments del segle XX tota aquesta zona era plena de petits xalets, torretes i construccions a quatre vents amb el seus jardins particulars, que poblaven aquesta àrea intermitja entre el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles i Vallcarca. Era també un lloc idoni perque els metges hi instal.lessin les seves consultes i clíniques privades en un ambient proper a la serra de Collserola que aportava un entorn aparentment més saludabvle que no pas el centre de la ciutat sorollós i amb un aire menys pur.

La Clinica Tocològica del doctor J. Andreu Bayer era un d'aquests centre mèdics privats. En aquest cas s’atenia a les embarassades des de l'inici de l'embaràs fins al moment del part i també en el postpart.

Les primeres noticies que hem trobat dd'aquesta clinica daten de començaments dels anys 30 amb publicitat en català. Curiosament la publicitat d'abans i després de la guerra es pràcticament calcada, com si la clínica s'haguñés mantingut aliena i al marge del drama bèlic civil que van viure la ciutat i el país.

*1936/1939.- Referències a una iguala de maternitat que s'oferia a la Clinica del Dr. J. Andreu Bayer i que no va variar amb el pas de la Guerra Civil. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Crida l'atenció en aquests anuncis la referència a les popularment anomenades "iguales", un precedent històric del que avui es coneix com el polèmic "copagament sanitari". WEn aquella epoca la sanitat no era universal sino limitada als treballadors que cotitzaven per l'anomenat Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), però tots els altres tenien la possibilitat de pagar a un metge una quantitat fixa i periòdica que li garantia una atenció similar a la prestada per la Seguretat Social. Això sol·lucionava en part l'accés a la atenció sanitari de les persones que no cotitzaven.

Tot i que els successius canvis de numeració del carrer fan dificil trobar avui el lloc exacte on hi hagué aquesta clinica, tot fa pensar que es trobava emplaçada entre els carrers de la Mare de Déu del Carmel i Espinoi

*1965.- Vista del Salón Víctor Pradera des de l'Arc de Triomf.

Més d'una vegada havia sentit a dir que passar en cotxe per sota de l'Arc de Triomf era una d'aquelles petites coses que agradaven als més menuts de la família. Doncs bé, aquesta simple aventura va deixar de ser possible a partir de la tardor de 1962, quan l'ajuntament va decidir emprendre la reurbanització del Salón Victor Pradera (avui Passeig Lluís Companys).

El nou projecte comprenia l'aillament de l'arc, que quedava apartat del trànsit rodat i de l'accés dels vianants, mitjançant un cercle plantat de gespa que dibuixava una rotonda de distribució del trànsit en la cruilla. Trafalgar, Ronda Sant Pere, Avinguda Vilanova i l'inici del passeig de Sant Joan. A l'altre extrem del passeig una solució similar es contemplava al voltant del monument a Rius i Taulet.

*1962.- Article i plànol publicats a La Vanguardia del 4 de juliol, que expliquen i il·lustren la primera fase de reurbanització del sector de l'Arc de Triomf. Curiosament el plànol contemplava l'arribada de l'Avinguda de la Catedral a aquesta zona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les voreres empedrades de trencadís van ser escurçades per construir l'esmentada rotonda i van deixar d'arribar fins als murs de totxana de l'arc. Van desaparèixer també els fanals modernistes inclinats de Pere Falqués, que compliren condemna als magatzems municipals al costat d'altres peces històriques de la mateixa família com els sis exemplars del Cinc d'Oros. Només es va conservar alguna base de l'estructura de pedra d'aquests fanals per fer les funcions específiques de banc per a vianants. La via central del passeig va ser dedicada bàsicament a aparcament de superfície.

*1962.- Article publicat a La Vanguardia en la seva edició del 24 d'agost amb un contingut altament crític sobre com estava reordenant l'entorn de l'Arc de Triomf.

*1964.- Una altra vista del l'entorn de l'Arc de Triomf envoltat de gespa. En una de les bandes del passeig es pot apreciar que encara subsistia una de les bases de pedra dels aleshores desapareguts fanals de Pere Falqués. En primer terme es veuen els sostres d'algunes atraccions de fira de les que s'hi instal·laven habitualment. Al centre de la calçada del passeig les linies pintades en diagonal delimitaven les places d'aparcament de superfície.

Aquesta ordenació de l'espai públic va ser força efímera perque només 3 anys després es va decidir abordar l'inici de la construcció dels aparcaments soterranis, obra executada en dues fases, que va tenir el saló potes enlaire, fins el 1974 quan es va inaugurar la nova ordenació del passeig, sense trànsit a l'espai central i grans quadrats de gespa i palmeres.

*1966.- A la primavera d'aquell any van començar les obres de construcció de l'aparcament soterrat que va fer desaparèixer progressivament la urbanització del passeig. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 20 de març)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1872.- Vista de la façana de la Casa Miquel Buxeda. (Foto: F.J. Álvarez)

Una de les primeres construccions del perímetre de la Plaça Catalunya fou la Casa Miquel Buxeda, projectada pel mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889) amb la col.laboració del seu deixeble Rafael Gustavino. Fou construida entre 1866 i 1871 i ocupava la cantonada amb la Ronda de Sant Pere. En aquells anys la plaça encara no existia i la finca quedava assignada al primer tram del Passeig de Gràcia que començava al carrer Fontanella com a continuació del Portal de l'Àngel.
Miquel Buxeda i Crehuet, el propietari de la casa, va ser un important empresari del tèxtil. Era nascut a Camprodón, però va establir la seva fàbrica principal a Sabadell juntament amb el seu germà Domènec.

L'edifici disposava de semisoterrani, un entresòl com a planta noble i tres alçades més. El cos central de la façana era acabat amb un discret frontó que es repetia per tres vegades i en dimensions més reduïdes sobre les balconades de les cantonades.
Cap a finals de la dècada dels 1880's la Companyia d'Assegurances La Paternal tenia instal·lades les seves oficines al pis principal de l'immoble i al març de 1907 va obrir als baixos de l'edifici l'Orxateria Italiana que només hi romandria fins a l'agost següent.

*1907.- Notícia de l'obertura de l'Orxateria Italiana i publicitat d'aquest establiment amb tots els preus dels seus productes estrella. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

L'edifici va arribar gairebé als 50 anys de vida i fou començat a enderrocar el 1914 per construir-hi la Casa Vicenç Ferrerque amb el temps acolliria el reputat Hotel Victoria.

Avui el lloc que ocupava aquesta casa coincideix amb l'accés principal als grans magatzems El Corte Inglés de la cantonada de la Plaça Catalunya amb la Ronda Sant Pere.

*1915.- La sempre concorreguda cantonada entre la Rambla i l'inici del carrer Nou amb la terrassa del Trink-Halle (Foto: Edicions Viena. Autor desconegut)

Posseïdor d'un afortunat i estratègic emplaçament a la cantonada de la Rambla amb el Carrer Nou aquest bulliciós establiment amb nom de dificil pronúncia, era d'alguna manera com la porta d'entrada i el referent de benvinguda per a tots els que s'endinsaven cap a les fascinants penombres del Barri Xino, a través del carrer més popular de tots els que hi menaven. Era el carrer Conde del Asalto, conegut també en versió escurçada com Asalto i popularment com a carrer Nou.

El Trink-Halle va començar a guanyar popularitat duarnt la prmera Guerra Mundial, quan Barcelona era una ciutat pròspera allunyada del conflicte i era farcida d'espies, confidents, militars, malfactors i delinqüents internacionals i gent exiliada dels seus països en guerra. El local havia obert portes al 1913, només un any abans de l'inici del conflcite. El seu fundador Esteve Bigas va aconseguir crear un ambient cosmopolita, malgrat l'estretor de la vorera del carrer on les taules i les cadires s'apretaven ocupades per un públic àvid de contemplar tot el allò que passava per davant del seus ulls.

La decoració exterior era plena de grans cartells publicitaris (Anís del Mono, Vermut Cinzano i Cervesa Damm). A partir del capvespre l'ambient pujava en intensitat. Apareixien dones del carrer carregant piles per les seves llargues nits de negoci. Aquestes prostitutes sovint teneien en els cambrers els seus fidels aliats per concertar cites o assegurar una certa discreció al client dels barris alts que, amb les butxaques plenes de bitllets, anava a buscar companyia femenina mig d'estranquis amb la por al cost de ser vist per algun conegut. Turistes i badocs hi eran també presents i completaven la parròquia d'habituals un seguit de personatges sense sostre, que aprofitaven la concorrència per fer les seves demandes de caritat o vendre les coses més sorprenents que hom podia imaginar.
El Trink-Halle va desaparèixer després de la Guerra Civil. Un local amb aquest nom tenia pocs numeros per conservar-lo. El mateix 1939 va passar a dir-se Covadonga,

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS PARER

Situada a la cantonada muntanya de la Plaça Catalunya amb Fontanella, aquesta casa va néixer numerada amb el 2 del Passeig de Gràcia que, fins a la consolidació de la Plaça Catalunya, arrencava de la cruïlla entre Fontanella i Portal de l'Ângel.
Era obra de l'arquitecte Joan Martorell i els baixos de l'edifici van acollir establiments històrics com la Farmàcia Gibert, el Banco di Roma, una popular administració de loteries o la botiga de Galetes Montes que tenia la seva seu principal al barri de Sant Antoni.

*1879.- La Farmàcia Gibert, un dels primers treballs d'Antoni Gaudí, fou un dels establiments històrics dels baixos de la Casa Sicart.

*1880.- Vista de la casa en el seu estat original, sense els afegits incorporats el 1903 la part superior de la façana.

L'any 1903 la façana va ser reformada i s'hi van afegir uns pinacles modernistes sobre la cornisa.

*1905.- L'estat original de la façana del annex de la casa Siscart a la banda del carrer Fontanella.

*1905.- Aspecte de la sala de música de la Casa Siscart.

L'any 1991 va ser enderrocada per dur a terme l'última ampliació dels magatzems El Corte Inglés que van arribar fins a Fontanella completant tota la vorera Besòs de la plaça. Sobre la façana de Fontanella es va reproduir la façana modernista de la balconada de l'annex de la Casa Sicart que avui es pot veure adossada la façana grisa dels populars magatzems.

*1989.- La façana de la Casa Sicart poc abans del seu enderroc.

Fundada per Josep Majó i Tocabens a l'any 1919, aquesta va ser una de les primeres filatèlies de la ciutat on es podien comprar segells de tots els països del món. El seu fundador era un estudiós del tema i publicava sovint articles a la revista Publicidad Filatélica, una publicació de petit format que va aparèixer a l'any 1930. Uns anys abans, al 1928, Majó ja havia publicat el primer catàleg integral de segells d'Espanya i posteriorment va escriure diversos llibres sobre l'art i l'afició de col·leccionar segells.

Home molt actiu Majó va començar a editar i publicar a partir de 1932 àlbums de segells de pràcticament tots els països d'Europa i va establir unes normes de classificació i qualificació que han arribat fins als nostres dies. El gran valor afegir d'aquest filatèlic va ser però, que es va especialitzar en el col·leccionisme de segells per temàtiques diverses i editava els seus propis àlbums per temes amb indepèndència dels països on s'editava el segell.

*1950's.- La revista especialitzada Publicidad Filatélica que editava el propi Majó.

*1950's.- Una imatge del carrer Pelai en la que veiem la Filatèlica Majó entre la botiga de sabates Cadira i la benzinera que comunicava amb la Ronda Universitat.

Josep Majó va morir el 1975, però el seu negoci i la seva gran afició pels segells van tenir continuïtat en el seu fill Andreu i la seva néta Isabel.

A començaments de 2014, amb 95 anys a les seves esquenes, la botiga del carrer Pelai va tancar i el negoci es va traslladar al passatge Permanyer.

*2104.- Andreu Majó i la seva filla Isabel atenent un client pocs mesos abans del tancament de la botiga de Pelai (Foto: Marc Arias/La Vanguardia).

FOTO CLUB. Pelai (1949-1983)

VORERES EMPEDRADES DE TRENCADÍS. Saló de Sant Joan / Fermín Galán / Salón Victor Pradera. (1910's-1966)

DEPORTES URGEL. Futbolins i billars. Comte d'Urgell 212-214 (1960's-1980's)

GRUPO ESCOLAR LEPANTO / ESCOLA MEDITERRÀNIA. Passeig Marítim (1959-2007)

BAHÍA. Sala de ball. Olzinelles 31. (1948-1986)

CA N'ARPÍ (Cala Filomena). TEMPLET I PINACLE. Sagrera/Pacífic. (1915)

PAVELLÓ ANNEX A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA. Aribau / Gran Via. (1928-1991)

CARRER DELS ARCS DE JONQUERES (S. XIII - 1911)

MAGATZEM INDUSTRIAL. Casp / Roger de Flor. (1900's-1960's)

FANALS MODERNISTES MODIFICATS. Passeig de Gràcia. (1950's-1985)

SALÓN VICTOR PRADERA / PASSEIG LLUIS COMPANYS. Urbanització central (1974-1991)

EL IMPERIO DEL JAPÓN. CLAPÉS Y Cia. Rambla Catalunya 23. (1894-1903)

CASA DE LA VIUDA ALMIRALL. Passeig de Gràcia 83. (1900-1959)

EDIFICIO EUROPA. Passeig de Gràcia 83. (1962-2008)

CLINICA DE TOCOLOGIA DEL DR. ANDREU BAYER. Hurtado 5.

SALÓN VÍCTOR PRADERA. Urbanització. (1963-1966)

CASA MIQUEL BUXEDA. (1866-1914)

TRINK-HALLE. Bar. Nou de la Rambla 2 (1913-1939)

CASA SICART. Plaça Catalunya / Fontanella (1867-1991)

FILATÈLICA MAJÓ. Pelai 1. (1919 - 2014)