BARCELOFÍLIA

L'Imperial de Gràcia fou una de les sales de projecció cinematogràfica de les que menys dades es conserven. L'historiador Joan Munsó Cabús n'ha recollit algunes en les seves obres i articles [1]. Va ser inaugurat el dissabte 5 de juny de 1911 i als pocs dies de funcionament els anuncis publicats a la premsa ja proclamaven que el públic l'anomenava La Perla de l'Eixample. No hi ha dubte que era una sala de dimensions considerables, tot i que no s'han trobat dades sobre el seu aforament.

*1911.- Tres dels primers anuncis publicats a la cartellera de La Vanguardia al juny d'aquell any quan el Gran Cine Imperial va començar a funcionar.

El 1914 l'entrada general costava 15 cèntims i la preferent 25. L'última dada coneguda és que el 1916 el seu empresari era un tal Martín Herrero. A l'any següent es perd la pista d'aquest cinema situat en el mateix lloc on després s'emplaçaria la popular sala de ball Salón Cibeles.

[1].-Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995

No hi ha coincidència exacta ni coneixement precís entre els historiadors que han remenat els orígens del Paral·lel sobre la data d'obertura del Cinematógraf La Maravilla. Alguns afirmen que ja existia al 1900 [1], mentre altres situen la primera notícia sobre la seva existència al 1903 [2]. Sigui com sigui el cert és que el local fou un dels primers en obrir-se a la part nord del Paral·lel, concretament al número 108, entre els carrers de Comte Borrell i Viladomat.

La Maravilla era bàsicament un local de varietats que projectava pel·lícules durant les pauses entre actuació i actuació. Se'l coneixia com La Perla del Paralelo.

El 1910 la premsa anunciava el debut de la companyia de Juan Leal amb les actrius Carme Alentorn i Susana Malgosa sobre l'escenari. La Maravilla compartia empresa amb el veí Teatro Lírico del Paralelo sota la direcció de Fuster Alicart. Especialment sonades van ser les actuacions del mag Sanoti, que a l'abril de 1912 presentava la decapitació d'una persona i convidava a la premsa a prendre nota dels detalls d'aquest espectacle.

Cap a finals de 1912 el local va canviar de nom i passà a anomenar-se Salón Goya, nom que conservaria durant alguns mesos abans de la seva definitiva reconversió a un local de music-hall anomenat Royal Concert.

*1912.- Programació de varietats al cine La Maravilla que incloia il·lusionisme amb un inquietant número de decapitació. (Font: Hemeroteca La Vanguardia 12.4.1912)

[1]Badenas i Rico, Miquel. El Paral.lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Edicions Amarantos. Barcelona 1993.

[2] Munsó Cabús Joan.Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995

Enric Farrús i Piñol, conegut popularment com Farrusini pel seu origen italià, va ser un actiu empresari de l'espectacle de finals del segle XIX amb una gran capacitat per oferir noves i inèdites atraccions al públic. Havia començat muntant barraques de mags, pallassos i altres artistes i aviat va veure negoci en l'emergent art del cinematògraf.

Va escollir la zona més animanda del Paral.lel per plantar-hi el seu negoci. Un cinematògraf molt auster instal·lat en una barraca de fusta que amb el temps i l'èxit va anar transformant. Al final assoliria un aforament de fins a 200 persones amb un rètol de lletres daurades al capdamunt de l'entrada on es podía llegir Metensmograf. Era un nom que ningú no entenia i que, si més no, despertava la curiositat del vianant àvid de trobar noves emocions en aquell bulliciós Paral·lel, cridat a esdevenir el rovell de l'ou de la vida nocturna, l'espectacle i la diversió de la ciutadania.

L'hemeroteca del diari El Diluvio ha permès identificar la data de la seva inauguració el dia 5 de novembre de 1898. Els inicis no foren fàcils. La competència amb el Cinematògraf Lumière, que era gairebé al costat i havia obert uns mesos abans, era molt forta. Per posar-ho més difícil, una ventada va destrossar totalment la barraca uns dies després d'haver obert el cinematògraf. Farrusini però, amb l'ajut del seu soci Estanislao Bravo, va saber recomposar la situació i van reobrir el local reformat amb el nom de Nuevo Metensmograf. Per atraure públic, al vestíbul d'entrada hi van instal·lar un gran orgue amb figures mòbils, que servia de reclam des que començaven les sessions fins a l'acabament de la jornada. L'atractiu de les senyoretes que despatxaven les localitats a les taquilles fou un altre dels detalls que Farrús va saber cuidar per ajudar a la bona marxa del negoci.

*1899.- L'orgue de l'entrada del Metensmograf, el cinematògraf de Farrusini.

A l'interior, un parell de columnes de fusta pintades de blanc i situades a cada extrem de l'espai, tenien cura de l'estabilitat de tota l'estructura de la barraca. El local era adornat amb cortinatges de tons morats i la projecció de les pel·lícules es feia mitjançant un Lumière, situat dins una cabina de fusta, que s'alimentava de l'electricitat generada a través d'una dinamo. [1]

Farrusini va obrir a l'any següent un altre cinematògraf a l'Alcazar Español del carrer Unió 7, molt aprop de la Rambla.
L'espai que ocupava el Farrusini al numero 80 del Paral.lel va veure com hi naixia posteriorment el Cafè Rosales.

[1].- De Lasa i Casamitjana, Joan Francesc. El món de Fructuós Gelabert. Filmoteca de Catalunya. 1988

Agraïments a EMILIO GÓMEZFERNÁNDEZ

*1903.- Interior del Gran Teatro Onofri poc després de la seva inauguració. Va ser un dels locals de més aforament de la ciutat.

La troupe dels Onofri era una companyia de mims i còmics d'origen italo-marsellès, que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX. El grup era integrat pel pare (Temístocles), cinc fills (Otello, Aquile, Poliuto, Telémaco i Orestes) i dues filles (Andrómaca i Argia). Tots aquests noms vinculats al teatre i a la mitología eren artístics i ocultaven els reals de cada membre de la familia. A l'agost de 1890 es van presentar al Circ Eqüestre la de la Plaça Catalunya on presentaren la pantomima titulada Honneur et courage amb notable èxit. Posteriorment, varen recòrrer diversos escenaris barcelonins (Teatro Circo Barcelonés, Teatre Ambigú, Circo Teatro Español ...) on continuaven omplint els locals refermant la seva popularitat a la ciutat.

*1900's.- Postal amb diverses imatges d'Oreste Onofri un dels germans del clan de mims

Otello Onofri fent de Pierrot.

L'empresari del Teatro Español Manuel Suñer i Sucarrats, atret pel gran èxit dels Onofri, va contractar-los perque actuessin al seu local i tot veient que la popularitat del clan era imparable, va decidir construir un nou teatre al mateix Paral.lel amb el seu nom.

El Gran Teatro Onofri va ser aixecat a cantonada amb el carrer Tapioles segons un projecte de l'arquitecte municipal i especialista en locals d'espectacles Andreu Audet i Puig (1868-1938). L'escenari feia 20 metres de profunditat per 23 d'amplada. La platea, de 35 metres de llarg per 25 d'amplada, disposava de 32 llotges i 580 butaques. El primer anfiteatre tenia també llotges als costats i el segon era reservat a l'entrada general. Tot plegat permetia un aforament superior als 3.000 espectadors. Va ser inaugurat el dia 7 de maig de 1903 amb la gran pantomima dels Onofri titulada ¡¡¡Inocente!!! [1].

*1903.- L'interior del Gran Teatro Onofri ple de gom a gom tant a la platea com als seus dos amfiteatres.

Malgrat l'èxit dels primers dies, aviat es va fer palès que la grandària del local perjudicava als Onofri que en aquell grandiós escenari no tenien el nivell de proximitat amb el públic que requerien els seus exitosos espectacles de mim. D'altra banda, el públic començava a estar cansat de tant silenci i tant Pierrot ploraner i el propi gènere del mim entrava en una certa decadència, tot perdent posicions davant l'empenta d'altres alternatives sonores d'espectacle. El poc públic que assistia a aquell teatre va acabar provocant la ruptura entre Suñer i els Onofri

Els dies 11, 12 i 13 de setembre de 1904 els Onofri es varen acomiadar del teatre amb la representació de El mar por tumba o el almirante ciego. Uns dies després, el 18 de setembre, el local va acollir la seva última activitat, un festival republicà organitzat per la societat Fraternitat Republicana del Poble-Sec. L'aventura del Gran Teatre Onofri havia estat curta i el dia 23 del mateix mes de setembre el local va canviar de nom i d'oferta. Va passar a ser el Gran Teatro Condal i a centrar la seva programació habitual en el music-hall combinat amb la representació d'òperes i sarsueles.

[1].-Badenas i Rico, Miquel. El Paral.lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Edicions Amarantos. Barcelona 1993.

A finals de 1977 l'ajuntament va aprovar unes noves normes que regulaven els accessos als passos de vianants per a cecs i minusvàlid. La nova reglamentació incloia el rebaix dels voravies que quedaven resolts donant-los forma de gual per tal de permetre la millor mobilitat de les cadires de rodes. Aquesta ordenança incorporava també un model especial de panot hidràulic per a l'entorn del pas de vianants, que permetia als invidents advertir mitjançant el contacte amb els seus bastons de la proximitat i arribada al pas.

Aquest model de panot conservava la mesura estàndar de 20 x 20 centímetres i la seva superfície era formada una trama de punts que sobresortien, donant una textura de relleu a les peces, fàcilment apreciable pels cecs. Eren de color rosat, tot i que inicialment a les peces de color gris ciment se'ls afegia un compost de guix de color que s'estenia directament sobre el panot en el moment de col·locar-lo, que li donava la coloració rosàcea que establien les normes. Posteriorment els panots ja venien amb el color de fàbrica. En alguns casos es va emprar el model gris sense coloració.

Aquesta reglamentació va ser vigent fins ben entrats els anys 1990's, quan es va optar per construir els accessos als passos de vianants mitjançant plans inclinats de plaques de granit. Aquest canvi va comportar la progressiva desaparició dels panots roses de textura puntejada. Tot i ser un element ja totalment obsolet encara avui (2014) se'n poden veure en alguns trams corresponents a voreres amb passos de vianants que no han estat reformades en les últimes dècades.
Avui el model de panot emprat per orientar els invidents és de color gris natural amb unes tires estriades que recorren longitudinalment la peça.

Obra de l'arquitecte modernista Emili Sala i Cortés (1841-1921), aquest palauet amb jardí fou propietat privada del senyor Jacobo García de San Pedro -Marquès de Soto Hermoso- que va encarregar la seva construcció l'any 1898. Era d'estil eclèctic i afrancesat amb una planta rectangular conformada per tres cossos, un central més baix i dos laterals acabats amb sengles torres de cobertes amansardades.

El xalet passà després a ser propietat de l'Institut Francès de Barcelona, entitat creada a començaments dels anys 1920's pel Ministeri d’Afers Exteriors de França que va impulsar també els ‘cours secondaires, quatrième section de la Société Génerale de Bienfaisance’’. Aquesta societat va adquirir l’immoble a la família dels Soto Hermoso l’any 1931 per tal d’instal·lar-hi l’Institut i els seus cursos d’ensenyament secundari.

*1931.- La Vanguardia del dia 7 de gener informava amb aquest retall del trasllat de l'Institut Francès al palauet de Provença 325.

*1932.- Plànol municipal en el que s'ha marcat en vermell l'espai que ocupava el palauet a la cantonada Provença/Bailèn. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Com que l'espai disponible dins el palauet va resultar insuficient per acollir totes les activitats docents, els responsables de l'Institut van decidir ocupar una part del jardí original amb una nova construcció de tres plantes que va quedar adossada a la mitgera de l'edifici veí del carrer Bailèn. El bombardeigs feixistes del 17 de febrer de 1937 van impactar sobre l'edifici, la teulada del qual va quedar malmesa i un alumne hi va morir a causa de l'impacte de les bombes.

Acabada la Guerra Civil l'Institut Francès va sobreviure amb moltes dificultats fins que la Segona Guerra Mundial es decantà definitivament a favor del bàndol aliat. El 1944 es van reprendre les activitats docents i amb la derrota final de Hitler el franquisme va tenir que tolerar, molt a contracor, aquella institució docent que, a banda dels fills dels francesos residents a la ciutat, va instruir també a una gran part de nens i nenes pertanyents a famílies antifranquistes i catalanistes.

*1960's.- L'Institut Francès en el seus últims anys va viure enxovat entre les mitgeres dels edificis veins.

Durant la década dels 1960's el Liceu i l'Institut Francès van anar traslladant progressivament les seves aules als edificis del carrer Moià i Pedralbes. L'antic palauet del marques de Soto Hermoso quedaria definitivament desocupat el 1971. El constructor Núñez i Navarro, amatent com sempre a totes les cantonades, ja havia adquirit el solar i el xalet fou tristament enderrocat per edificar-hi un bloc d'habitatges, que l'empresa constructora va batejar amb el nom d'Edificio Núñez-Liceo.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç al bloc de jquart: http://blogdejquart.blogspot.com.es/2012/01/el-palauet-del-marques-de-soto-hermoso.html

*1905.- L'edifici original del primer Teatro Nuevo era situat enfront del Teatro Circo Español i al costat de l'Apolo.

La primera etapa del Teatro Nuevo del Paral·lel cal referenciar-la entre 1901 i 1921. Fou precisament el dia 22 de juny del primer any del segle XX, que aquest espai obria portes a la cantonada del Paral.lel amb el carrer Nou, que el separava de l'Apolo. Davant mateix, a l'altra banda del Paral·lel, s'estenia la llarga i sempre animada vorera dels cafès i altres locals d'esbarjo.

*1901.- Dos dies abans de la inauguració La Vanguardia ja anunciava l'obertura del Teatro Nuevo (Edició del dia 20.6.1901).

La nit inaugural va comptar amb la presencia de la tiple (soprano) Pepita Alcácer i en endavant el nou teatre es dedicaria bàsicament als gèneres de l'opereta i la revista. El cinema hi va ser present a partir del 14 de desembre de 1907. Les projeccions es realitzaven amb material procedent del Cine Vicens del carrer Tallers 19 i duraren amb prou feines un any.

*1909.- El Teatro Nuevo inaugurava la temporada d'estiu amb aquest anunci inserit a la cartellera de La Vanguardia.

Les projeccions de cinema reaparegueren el 1917 amb l'estrena de Humanidad. En els últims anys hi va actuar Josep Santpere i posteriorment la companyia de Fernando Vallejo, que oferia actuacions de sarsueles i operetes. Cap a finals de març de 1921, el Nuevo va tancar les portes i va ser reformat de dalt a baix iniciant a l'any següent una nova etapa.

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, aquest edifici modernista fou encarregat per Joaquim Bonet i Amigó (1852-1913) després d'enderrocar l'immoble preexistent a la cantonada Balmes / Corts (Gran Via), que seguia els criteris d'edificació del Pla Cerdà. Bonet era un reputat metge especialista en obstetrícia, que fou rector de la Universitat de Barcelona, primer president del Col·legi de Metges de Barcelona i també es dedicà a la política i les finances.

Joaquim Bonet i Amigó

La Casa Bonet va quedar enllestida l'any 1901 en el número 239 del carrer Corts (avui Gran Via 587). Destacava per la sobrietat de la seva façana, completament asimétrica, de planta baixa, entresòl i quatre pisos. L'esmentada asimetria es feia especialment palesa en el vèrtex de la cantonada amb la Gran Via, on hi havia les dues portes d'accés a la finca i un grup de balconades amb balaustre i columnes, que s'endinsaven progressivament cap del pla de la façana a mesura que l'edifici guanyava alçada.

*1901.- Detall de la doble porta d'accés a la casa Bonet. (Font: Revista Arquitectura y Construcción. 1901)

*1925.- El tren del carrer Balmes creuant la Gran Via davant de la casa Bonet. (Foto: AFB)

El 17 de març de 1938 l'efecte de les bombes llançades per l'aviació italiana, que impactaren sobre un camió carregat amb trilita a la cruïlla Balmes / Gran Via, va provocar una violenta explosió que destruí completament l'edifici i els de les finques veïnes de la Gran Via.

*1922.- El nou Teatro Nuevo als pocs dies de la seva inauguració. (Foto: Arxiu Jordi Baron).

L'any 1921 va ser enderrocat el primer Teatro Nuevo (1901) a la cantonada del Paral.lel amb el carrer Nou de la Rambla. Tot seguit, es va procedir a construir-ne un de nou, més gran i espaiós amb un aforament superior a les 1.000 localitats, que fou enllestit en un termini de 10 mesos segons un projecte de l'arquitecte Miquel Plantada. Tenia 10 portes d'accés al carrer, platea i dos amfiteatres amb un total de 18 llotges. Els seus propietaris eren els germans Estela i el director artístic Armando Oliveros.

*1922.- La inauguració del nou edifici del teatro Nuevo a la cartellera de La Vanguardia.

La nova etapa del teatre va arrencar amb seva inauguració la nit del 23 de maig de 1922 que va presentar una funció de caràcter benèfic organitzada pel Montepio de l'Associació de la Premsa Diària. Constava d'un atapeït programa amb tres estrenes: La verbena de la paloma (Tomás Bretón), Los dragones de París (Pablo Luna) i Glorias del pueblo (Rafael Millán). El nou edifici va obrir aquell mateix estiu les seves terrasses.

A l'any següent hi va actuar el ballet sobre gel de Krekow i l'espectacle La señorita Saxofón d'Alfons Roure amb música del mestre Coti va ser una de les obres més aplaudides.

*1929.- Vista del pati de butaques i l'interior del Teatro Nuevo.

El 1927 s'hi va presentar l'espectacle Charivari de 4 hores de durada amb música de Padilla, el mestre Demon, Quirós i Martínez Valls. La direccio escénica era de Pepe Vinyes i arribaren a actuar 150 artistes sobre l'escenari. El 29 d'octubre d'aquell mateix any el chansonier francés Maurice Chevalier es va incorporar a l'espectacle en la que era la seva tercera visita a la ciutat.

Durant els anys 1930's varen desfilar per l'escenari del Teatro Nuevo peces de sarsuela, opereta i revista amb noms com Enriqueta Serrano, Vicente Simón, Marcos Redondo i també la gran Raquel Meller que al maig de 1933 hi presentà una sèrie de recitals. A l'abril de 1935 s'hi va estrenar l'obra de Josep Maria de Sagarra Reina a càrrec de la companyia Vila-Daví.

*1930.- El Teatro Nuevo amb les tres xemeneies al fons.

Del juliol de 1936 fins a l'acabament de la Guerra Civil, el teatre fou controlat per la CNT i alternava el teatre en català, la sarsuela i les varietats.

Després de la Guerra Civil la sarsuela seguiria ocupant l'escenari del teatre fins que el cinema va tornar al Nuevo el 12 de noviembre de 1948 amb l'estrena de Las modelos, un film de Charles Vidor amb parella protagonista formada per Gene Kelly i Rita Hayworth. Ben aviat però, la sala quedaria inclosa dins la categoria de reestrena preferent sota la direcció de Josep Arquer i Alfredo Matas, que també eren els empresaris del Windsor Palace. El desembre de 1950 hi va haver un intent frustrat de retornar a la revista musical, però el fracàs de Caprichos de mujer va fer desistir als empresaris de canviar l'orientació i el local va continuar sent una pantalla de cinema.

El final de la década dels 1950's marca una altra fita en la historia del Nuevo. Hi arriba el Cinerama, un nou sistema amb triple projecció d'imatges simultànies sobre la pantalla i format panoràmic que suposà una inversió de 5 milions de les antigues pessetes de l'any 1958, però que va fer les delícies d'un públic àvid de novetats. El local recuperava així la seva categoría de sala d'estrena, que ja no abandonarà fins al final dels seus dies. L'aspecte exterior del local fou modificat per la banda de la cantonada del carrer Nou amb l'afegitó d'una estructura de vidre que ocultava part de la façana del vell teatre.

*1958.- El Teatro Nuevo va ser el primer cinema de la ciutat que va oferir projeccions en Cinerama. Així ho explicava La Vanguardia en la seva edició del dia 10 de desembre.

1972.- El Nuevo, convertit ja en Cinerama, quan s'hi projectava Los diez mandamientos.

La darrera pel·lícula que s'hi va projectar fou Zona de guerra: El parque amb Tommy Lee Jones i Helen Shaver el primer dia de juny de 1986. El solar va ser adquirit per la Immobiliària Rocafort i l'estructura del local va romandre encara dos anys més dempeus, fins que el 18 de maig de 1988 s'hi va declarar un incendi que va acabar de malmetre el vell edifici.

El 25 de gener de 1934 es va inaugurar el cinema Metropol al carrer Roger de Llúria 115, entre els de Mallorca i Provença en ple barri de la Dreta de l'Eixample i molt aprop de la seu del Col.legi d'Advocats.L'empresa propietària, Pascual-Sanromà, havia encarregat el projecte a l'arquitecte Manuel Cases Lamolla, que va dissenyar un local amb un aforament oficial de 700 butaques i una decoració moderna i trencadora, que va rebre els elogis de la premsa, fins i tot abans de l'obertura del cinema.

*1933.- Un mes abans de la inauguració, La Vanguardia dedicava aquest extens article a explicar les excel·lències de la nova sala de cinema (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 19.12.1933)

A la sessió inaugural hi assistí el president de la Generalitat Lluís Companys i l'alcalde la ciutat Jaume Aiguadé. Es projectaren dues pel:lícules Un profesor ideal i El judío errante.

Curiosament el Metropol va ser una sala on s'hi projectaven majoritàriament pel·lícules d'origen europeu, deixant en un segon pla les superproduccions nordamericanes de Hollywood. Les obligades reposicions del període de Guerra Civil i l'escassa activitat dels últims mesos de la guerra, van tenir la seva continuïtat amb la reobertura de la sala el dia 4 de febrer de 1939, quan feia poc més d'una setmana que els nacionals havien ocupat Barcelona. Stradivarius i María Luisa de Austria van ser els dos primers films que s'hi projectaren durant l'etapa franquista.

A l'octubre del mateix any, el Metropol va començar a oferir els mateixos programes que el Capitol. circumstància que es mantindria fins el tancament del Metropol a l'any 1963. Ambudes sales van viure també conjunatment el canvi de nom, conseqüència de l'obligada espanyolització dels locals i noms comercials que va impulsar el franquisme.

El rebatejat Metrópoli nomes va auguantar amb aquest nom fins al 1948 quan va recuperar el nom original.

Jordi Torres destaca dos epidodis [1] a tenir en compte en la història del cine Metropol: la presentació, a càrrec el Cercle Lumière de l'Institut Française de la versió original del film No matarás; i una xerrada de Sebastià Gasch sobre el bandidisme a Sierra Morena i la seva vinculació amb el far-west americà amb ocasió de l'estrena de Carne de horca..

El cine Metropol va tancar definitivament les seves portes el 29 de desembre de 1963 amb un programa doble protagonitzat per dues llegendes del setè art: Tarzán amb el film Tarzán y el safari perdido i la parella còmica Stan Laurel i Oliver Hardy amb la cinta Héroes de tachuela.

[1].- Torras Comamala, Jordi.- Viaje sentimenal por los cines de Barcelona. Recull d'articles. Edicions Parsifal. Barcelona 2002.

Històric establiment del Paral·lel el Bar Chicago, era situat al número 82 on arrenca la Ronda de Sant Pau i davant de la placeta on hi ha El Molino. La seva inauguració es remunta a l'any 1894 amb el nom de Botilleria Chicago. Disposava d'una animada terrassa amb taules rodones de marbre situada sota els porxos de l'edifici, la façana del qual seguia l'aliniació original de les cases del Paral.lel amb els clàssics coberts als baixos.

En els seus primers anys un asidu del local era el corredor de fons José Homedes, que organitzava curses amb apostes dels clients que es reunien al Chicago. Des del bar sortia en direcció al punt més alt de Montjuïc i un cop arribat al castell emprenia el viatge de tornada tot plegat en només 20 minuts. Si aconseguia arribar al Chicago en un temps inferior a l'esmentat s'embutxacava els diners de totes les apostes.

Un altre dels habituals del local fou el botxí de Barcelona Nicomedes Méndez. Juntament amb el bar La Tranquilidad, refugi habitual d'anarquistes, que era a la vorera d'enfront, el Chicago va ser un dels bars més polititzats durant les primeres dècades del segle XX. Fou als anys 1920's quan va perdre la seva terrassa original com a resultat de l'ampliació del local a compte dels porxos, que foren eliminats i l'espai que ocupaven integrat al bar. Les taules exteriors passaren a la vorera.

L'entorn del Chicago va tenir una especial significació històrica el dia 19 de juliol de 1936 quan es va produir l'intent d'aixecament feixista contra la República. En aquella zona del Paral·lel, davant mateix de l'establiment, es van instal·lar unes grans barricades de sacs de terra i llambordes. Fou allà on un grup anarquista, del que en formaven part Francisco Ascaso, Juan García Oliver i Ricardo Sanz entre d'altres, va aconseguir aturar els militars facciosos sublevats després de cinc hores d'intercanvi de trets.

*1936.- El Bar Chicago, al fons amb les persianes abaixades és testimoni dels fets del 19 de juliol amb les barricades situades al mig del Paral.lel.

Acabada la Guerra Civil el bar va tornar a obrir portes i malgrat els canvis polítics i socials va tornar a recuperar el seu paper en el bulliciós Paral·lel de la posguerra. El 1956 el local va acometre una reforma integral, obra del decorador Ramon Carrera, que li va fer perdre part del seu l'encant del passat.

Finalment el Chicago va tancar portes el 1968 per donar pas a una sucursal bancària i el Paral·lel va perdre una part de la seva història.

*1968.- El periodista franquista Manuel Tarín-Iglesias, fill del Poble-Sec, va dedicar un article al Chicago en l'edició de La Vanguardia del de 1968, del que en reproduïm aquest fragment. (Cliqueu sobre el text per ampliar la imatge)

La Bella Chelito

El local conegut com Salón Venus va ser un dels pioners de l'emergent Paral·lel dels inicis del segle XX. Obert el 1901, va tenir una vida efímera, amb una mort sobtada al cap de tres anys, a causa de la decisió municipal d'eixamplar voreres i eliminar tot allò que entorpia l'espai públic. L'ajuntament volia acabar dràsticament amb la proliferació caòtica i desordenada de tot tipus de barraques i locals d'esbarjo.

La popularitat que va aconseguir el Salón Venus s'explica bàsicament perque allà va començar la seva carrera artística la popular cupletista Bella Chelito (Consuelo Portela 1885-1959), que entusiasmava els parroquians del local amb el seu conegut espectacle La Pulga. L'artista es dedicava a buscar una imaginària puça entre tots els racons del seu cos, incloses les parts més íntimes. Aquest pretext li permetia anar desprenent-se poc a poc de totes les peces de roba que duia posades fins acabar conilla davant dels ulls embadadits del respectable.

La Vanguardia del dia 17 de maig de 1904 ja informava de la llista de contruccions que haurien de ser parcialment enderrocades per alliberar els cinc metres de vorera destinades a pòrtics segons les ordenances aprovades el 1902. Entre elles s'hi incloia el Salon Venus. La majoria dels propietaris dels immobles afectats es van negar a executar l'enderroc confiant que l'ajuntament no es decidiria a fer efectives les amenaces. El dia 12 d'octubre però, els operaris municipals varen procedir a executar l'ordre de la casa gran entre una gran gernació que es congregava en aquell sector del Paral·lel protestant airadament contra la decisió de l'alcalde Gabriel Lluch, que va voler presenciar en directe el curs dels esdeveniments. El desplegament de forces fou d'allò més espectacular. Fins a cent guàrdies de cavalleria i infanteria varen ocupar la zona i posteriorment aparegueren cent-cinquanta obrers municipals amb pics, pales i escales disposats a començar l'enderroc. En el cas del Salón Venus l'enderroc fou total com també va succeir amb el veí Palacio Trianón.

*1904.- Concentració de persones al Paral.lel esperant l'arribada de les brigades municipals que procedirien a l'enderroc dels locals que incomplien la normativa de la Llei de Porxos. La fletxa vermella assenyala el Salón Venus.

Dibuix d'Opisso que reprodueix el sector del Paral·lel on es trobava el Salón Venus des del mateix lloc que la foto superior.

Agraïments aXAVIER FALCÓ GRES

*1950's.- El petit i modest temple primitiu de Sant Medir.

Aquesta petita església provisional del carrer Constitució 52, va quedar en el record de molts veins del barri de La Bordeta, per haver acollit la primera parròquia de Sant Medir.

L’any 1946 va ser nomenat rector de les parròquies de Sant Medir i de Sant Isidre, Mossèn Joan Bonet i Baltà. A l’any següent va començar el culte de les dues parròquies conjuntament des d'una capella oberta al número 42 del carrer de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1948, Mossèn Amadeu Oller i Berenguer va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Medir. Aquest capellà tindria un parer fonamental en la consolidació d'una acció pastoral compromesa amb el barri i amb les classes populars.

La demarcació parroquial de Sant Medir no va disposar d'església pròpia fins que al setembre de 1949, el bisbe de Barcelona inaugura el primer temple parroquial, en aquesta casa del carrer Constitució, que havia estat cedida per la família Planas-Pahissa. D'aquesta manera, un cop ja separada de la parròquia de Sant Isidre, la parròquia de Sant Medir va poder continuar les seves activitats amb una seu pròpia.

*1949.- Article aparegut a La Vanguardia del dia 6 de setembre on s'informava de la inauguració de l'església provisional de Sant Medir.

El 15 de desembre de 1957 moria mossèn Oller quan ja s'havia començat a construir l'edifici de la nova parròquia que no va poder veure conclosa. El va succeir mossèn Josep Maria Vidal Aunós. La petita església encara va continuar fent la seva funció durant uns anys més. El dia 4 de setembre de 1960, l’arquebisbe de Barcelona, doctor Modrego Casaús va beneir i el nou i definitiu temple parroquial actual al carrer Constitució, número 17.

*1931.- Capçalera del primer número de El Be Negre.

El 23 de juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, va aparèixer a Barcelona el primer número de la revista El Be Negre. Era una publicació de periodicitat setmanal, que s'inscrivia dins el grup de la premsa satírica i humorística amb comentaris sobre temes polítics i d'actualitat, enfocats des d'un prisma crític i catalanista.

La sàtira, la paròdia, la mordacitat i el to sarcàstic i provocador eren la seva línia editorial permanent. El Be Negre posava el dit a l'ull a l'espanyolisme, l'església, la radicalitat d'Estat Català i en els seus ultims temps l'anarquisme de la FAI.

Una publicació francesa de característiques similars, Le Canard Echainé, va servir de model inspirador de la revista. El nom prové de la popular expressió catalana I un be negre amb potes rosses!, amb la que sovint s'expressa la incredulitat o desconfiança envers un tema o simplement s'empra per transmetre la poca seriositat que se li dóna a l'assumpte de conversa. Algunes fonts citen Joaquim Ventalló, polític d'Esquerra Republicana, com a veritable inspirador del nom de la revista [1].

A nivell estètic i de continguts els dibuixos, acudits gràfics i caricatures que publicava El Be Negre constituïen un dels seus punts forts per il·lustrar els textos i aprofundir en l'aspecte crític dels mateixos. De fet, se la pot considerar continuadora d'una tradició de la premsa satírica catalana que enllaça amb publicacions com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa o Papitu.

El Be Negre, assetjat pels escamots de la FAI i d'Estat Català.

Entre els promotors i col·laboradors més destacats de la publicació cal citar a Josep Maria Planes (director), Màrius Gifreda (editor), Valentí Castanys (il·lustrador principal), Rossend Llates (fundador i cap de redacció), als escriptors Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) i Josep Maria de Sagarra i als dibuixants Joaquim Muntañola, Feliu Elíes (Apa) i Romà Bonet (Bon) entre d'altres.

El contingut de la revista es presentava distribuït en seccions, el nom de les quals eren producte de juguesques semàntiques amb el mot be o les seves derivacions. Així el lector es trobava amb seccions titulades amb expressions com El Be a la Cibeles (crònica madrilenya); El Be...lasques (art); El Be...thoven (música); El Be a les fosques (cinema); Molt béé! (teatre); L'Agnus Dei (religió); El Be...n plantat (esports); El Be...rnat Metge. (literatura); Ovelles esgarriades (errades i ridiculeses trobades a la premsa); Els Bens Florals (actualitat); El Be de fora (comarques catalanes).

El format de El Be Negre va començar essent de 50x34 centímetros. A partir del número 87 però, va presentar unes mesures un xic superiors passant als 52x38 centímetres. Contenia habitualment només quatre pàgines i es posava a la venda a un preu de 15 cèntims, que després es va apujar a 20 cèntims i en el cas de números especials de vuit pàgines augmentava a 30 cèntims. La impressió era a una o dues tintes i només va incorporar algunes fotografies en els seus últims anys. La redacció va començar al carrer Casanova 212 i en els últims temps era al número 22 del carrer Mendizábal (actualment Junta de Comerç).

Els problemes amb la censura tampoc li van faltar a El Be Negre. Durant el període republicà que va governar la dreta (1933-1936) la revista publicava sovint espais en blanc que coincidien amb els textos censurats. Quan aquesta acció de protesta va ser prohibida els responsables de la revista varen substituir els espais en blanc per línies de punts. Arrel dels fets d'octubre de 1934 el setmanari va ser suspès durant dues setmanes. Posteriorment entre setembre de 1935 i gener de 1936 la revista va ser suspesa indefinidament per negar-se a portar el textos prèviament a la censura. El director va haver de fugir a Paris per evitar la seva detenció.

Amb la victòria a les urnes del Front Popular el febrer de 1936 els problemes amb la censura es van acabar. El final de El Be Negre però, s'acostava i va ser sobtat i al capdavall dramàtic. El seu fundador i director, el periodista i escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí, s'havia destacat pels seus articles i escrits en els que associava les bandes anarquistes de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. L'ambient revolucionari que va impregnar Barcelona després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va precipitar els esdeveniments. El dia 15 d'aquell mes havia sortit el que seria l'últim número de El Be Negre. La situació de descontrol que es vivia als carrers va aconsellar deixar d'editar la revista, mentre que el clima revolucionari donava ales a la FAI per passar comptes amb els seus detractors. Planes, que ja sabia que el buscaven, va amagar-se en un pis del carrer Muntaner, però finalment va ser localitzat pels escamots incontrolats. Se l'endugueren a la carretera de l'Arrabassada, el van fer baixar del vehicle i li dispararen set trets al cap. Planes tenia només 29 anys. Era el 24 d'agost de 1936.

Josep Maria Planes i Martí, ànima de El Be Negre

[1]. Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre i els seus homes. Edhasa. Barcelona. 1977

Més informació sobre Josep Maria Planes al web http://www.memoria.cat/planes/

*1920's.- Interior de la Sala Argentina.

El cinema Sala Argentina va obrir portes el dijous 9 de juny de 1910. Era situat al carrer de Sant Pau al costat on hi hagué la Casa Galera, antiga presó de dones i on avui s'aixeca la moderna Filmoteca de la Generalitat i la plaça de Salvador Seguí.

Després d'uns primers temps força tortuosos en els que sovintejaren els canvis d'empresari, el local va conseguir estabilitzar-se formant tàndem amb el cinema Victoria (1908) del carrer de la Riera Alta. Uns anys més tard va començar a compartir programacions amb els cinemes Dorado i Excelsior fins el 1927. L'última etapa del local arrenca l'any 1930 quan va començar a programar conjuntament amb el Cinema Padró del carrer de la Cera.

*1920's.- Imatge del vestíbul de la Sala Argentina

El primer dia de l'any 1935, el local canviava el seu nom original pel de Florida, que s'estrenava ambun programa triple: Una mujer para dos, Un marido en apuros i Palacio flotante. Durant la Guerra Civil el local va ser víctima d'una de les bombes llançades sobre Barcelona per l'aviació italiana el 1938 i va quedar convertit en un munt de runa.

En plena posguerra, a l'any 1947, es va reconstruir la sala i s'hi va obrir el Cine Argentina que recuperava el nom primitiu del local.

* El Cine Reina Victoria segons una aquarel·la de Josep Marfà.

Situada al bell mig de la burgesa Dreta de l'Eixample, aquesta sala va ser projectada per l'arquitecte Albert Blasi Ochoa i inaugurada el dissabte dia 19 d'abril de 1924. El local feia honor al barri i aviat va ser elogiat per la seva elegància i distinció. La primera programació va incloure dos produccions franceses La voz de la raza d'Henri Rousel i El maniquí de Chez Taquin, complementades amb el curt còmic Severiano no se achica.

Segons ha recollit Joan Munsó Cabús [1], en els seus inicis el local va ser equipat amb projectors Imperator Krupp-Ernemann i disposava de l'orquestrina Torrens per amenitzar els temps morts amb la seva música.

La nit del 21 de maig de 1924, un mes després de la seva obertura, el Reina Victoria va rebre la visita dels Reis d'Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia. Els monarques es varen poder veure a si mateixos a la pantalla, que projectava imatges de la seva arribada a Barcelona. La reina va quedar especialment impressionada en veure que el cinema portava el seu nom i va prometre tornar-hi.

La pantalla del Reina Victoria serra testimoni de grans estrenes dels anys 1920's com El ladrón de Bagdad de Raoul Walsh; Una mujer de París de Charles Chaplin o Los Diez Mandamientos de Cecil B. de Mille.

*1932.- Localització del cinema Reina Victoria sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

La dècada dels 1930's començà amb la incorporació de sessions de balls selectes amb la música de l'orquestra Zig-Zag, que juntament amb les projeccions cinematogràfiques habituals, les sessions vermouth dels diumenges al matí (parada obligada per molts feligresos que sortien de missa de l'església de la Concepció), i els balls d'estiu al jardí conformaven el particular univers d'aquesta sala, associada a l'esbarjo de les classes benestants.

La fama de monàrquic que va tenir aquest cinema li va passar ràpidament factura en proclamar-se la Segona República. Abans d'acabar el mes d'abril de 1931 el local ja havia mudat el nom a simplement Salón Victoria. El 17 de març de 1932 va arribar el cinema sonor a la sala que aleshores dirigia Francesc Perpinyà.

La vocació dretana del Victoria va continuar viva durant la Guerra Civil quan el local acollia sovint trobades de quintacolumnistes i gent de dretes que, malgrat trobar-se en zona republicana, col·laboraven clandestinament fent costat als sublevats de Franco en la mesura de les seves possibilitats. Segons explica Jordi Torras [2], aquests quintacolumnistes apareixien pel cinema disfressats d'obrers amb espardenyes i boina i s'intercanviaven informacions sobre la marxa de la guerra i les sèries de billets de banc que serien vàlids i de curs legal després que Franco hagués guanyat la guerra.

Deu mesos després de l'entrada victoriosa de les tropes nacionals a Barcelona, el Victoria va reobrir amb la projecció de Saratoga i Sublimes engaños. Li quedaven però, pocs anys de vida per endavant. Tot i que cap a finals del 1944 la sala va ser modernitzada i reformada i tot semblava albirar-li una llarga vida, va tancar sorprenentment al cap d'un any, justament el dia 4 de novembre de 1945 amb la projecció de Pistoleros sin pistolas i Una chica rubia.

[1].-Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona. 1995.

[2].-Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona. 2002.

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

A l'abril de 1904 el cap del govern espanyol Antonio Maura va organitzar un viatge a Barcelona per als reis d'Espanya (Alfons XII i Victòria Eugènia). Com era habitual en aquelles èpoques la visita dels monarques comportava aixecar monuments i construccuions efímeres que donaven un to de magnificiència i festa i eren desmuntats un cop acabada la visita.

El dia 7 d'abril de 1904 el rei Alfons XIII i la seva esposa varen arribar a Barcelona pel baixador de Passeig de Gràcia/Aragó i a lloms d'un cavall el monarca va baixar pel Passeig de Gràcia fins a la catedral a través del Portal de l'Àngel. Era la primera visita a Barcelona d'Alfons XIII des que havia estat coronat rei dos anys abans.

*1904.- Dues imatges del baluard i l'obelisc en construcció. (Fotos: Lluís Girau).

En arribar a la plaça Catalunya el monarca i tot el seguici que l'acompanyava varen poder contemplar un baluard, erigit per l'ocasió, que era coronat per un obelisc de 17 metres situat sobre el tram que uneix el començament del Passeig de Gràcia amb el Portal de l'Àngel. Aquesta construcció era sostinguda mitjançant una estructura de fusta i a les quatre cares de l'obelisc es podien veure els escuts de les quatre províncies catalanes. Tot plegat quedava embolcallat en una gran bandera espanyola. El baluard que servia de base a l'obelisc era format per sacs i s'hi exhibien canons, projectils i altres armes.

*1904.- La Vanguardia del dia 2 d'abril ja informava de la construcció del baluard amb motiu de la visita reial.

*1904. Dues imatges de l'obelisc, de dia i de nit.

Posteriorment el rei va arribar a la plaça de Sant Jaume i va ser rebut per Francesc Cambó que davant seu va pronunciar unes paraules històriques que constitueixen la primera reivindicació oficial d'autonomia[1] :

Ya habeis visto señor, esta ciudad de Barcelona que al recibiros cortés y cariñosamente ha demostrado... ser una ciudad grande y rica, que quiere serlo mucho más,... pedimos la libertad, pedimos la autonomía de los municipios, los regionalistas pedimos toda la autonomía de los organismos de la región y del municipio...

[1].- Aquesta escena es pot veure a la pel·lícula d'Antoni Ribas La ciutat cremada (1977)

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

A l'abril de 1904 el cap del govern espanyol Antonio Maura va organitzar un viatge del jove rei d'Espanya Alfons XIII a Barcelona. Com era habitual en aquelles èpoques la visita del monarca comportava aixecar monuments i construccions efímeres que donaven un to de magnificiència i festa als actes i eren desmuntats un cop acabada la visita.

El dia 5 d'abril de 1904 el rei Alfons XIII va arribar a Barcelona pel baixador de Passeig de Gràcia/Aragó i a lloms d'un cavall va baixar pel Passeig de Gràcia fins a la catedral a través del Portal de l'Àngel. Era la primera visita a Barcelona d'Alfons XIII que tenia disset anys i havia estat coronat rei només dos anys abans.

*1904.- La Vanguardia del dia 2 d'abril ja informava de la construcció del baluard amb motiu de la visita reial.

*1904. Dues imatges de l'obelisc, de dia i de nit.

[1].- Aquesta escena es pot veure a la pel·lícula d'Antoni Ribas La ciutat cremada (1977)

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

*1904.- Aquest era l'element més notable que va lluïr la plaça Catalunya durant les Festes de la Mercè d'aquell any. Un monument al bell mig de la plaça coronat per la figura d'un geni català. (Foto. Lluís Girau)

Durant les festes de la Mercè de 1904 la plaça Catalunya va ser testimoni d'una curiosa manisfestació artística que s'estenia pràcticament per tota la plaça i que consistia en una ornamentació molt carregada que no va agradar a tothom i fou durament criticada en alguns mitjans.
Diverses entitas vinculades a la plaça van voler participar en el guardiment d'aquella plaça cridada a ser en el futut el centre de la ciutat i que havia estat urbanitzada dos anys abans amb dues vies que la creuaven en forma d'aspa, una de la Rambla de Canaletes al passeig de Gràcia i l'altra del Portal de l'Angel fins a l'inici de la Rambla de Catalunya.
Una comissió formada per botiguers, industrials, propietaris i veins de la plaça va decidir finançar part del cost de l'ornamentació de juntament amb el suport econòmic i logístic de l'Ajuntament.
El projecte es va encarregar-se a Ramon Padró, que va dissenyar un espai amb dues fileres de màstils amb gallardets que recorrien les dues vies creuades de la plaça i dels que penjaven noms de catalans il·lustres.
L'element més espectacular era el monument que s'aixecava al lloc d'intersecció de les dues vies. Sobre un basament amb quatre àliges als angles i l'escut de la ciutat, s'aixecava una columna de capitell rococó amb la figura d'un geni català alat al cim que, amb els braços enlairats, sostenia un rusc del que sortien diverses abelles

*1904.- Vista del conjunt des de l'entrada a la plaça per l'extrem de la Rambla. (Foto: Lluís Girau).

*1904.- Les pàgines de La Vanguardia van ser molt crítiques amb aquella ornamentació de la plaça. Sovint amb articles que desprenien un to sarcàstic i burleta com aquest publicat a l'edició del mateix dia de la Mercè. (Font:Hemeroteca La Vanguardia)

Cadascún dels quatre accessos a les vies que creuaven la plaça era custodiada per dos dracs alats que sostenien entre les seves urpes els escuts de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc) i de Catalunya (les quatre barres). Immediatament darrera hi havien sengles pedestals coronats respectivament per bustos representatius de quatre al·legories.

1950's.- Vista del carrer Pelai des de Canaletes.

Vorera mar (parells)

2 EL ÁGUILA. Grans Magatzems
4 EL ÁGUILA. Grans Magatzems
8 PELAYO. Cinema / SPLENDID. Hotel
10 PAÑOS RAMOS. Moda tèxtil
12 ANGLO ESPAÑOLA DE ELECTRICIDAD. Electrodomèstics / UNION SUIZA. Rellotgeria i joieria
16 SEGARRA. Calçats
18 PHOTOMATON / FOTO X. Fotos de carnet / M.FUSTER. Joieria i rellotgeria
20 ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems
22 ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems
24 ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems
26 LA SIRENA. Corseteria
28 LA VANGUARDIA. Periòdic local
30 SEGURA. Roba i complements
32 ROYAL. Camiseria
34 PALAU. Fotografia i trens elèctrics
36 HORNO DEL CISNE. Pastisseria
40 CASTELLTORT. Mobles i decoració
42 BANCO HISPANO AMERICANO. Sucursal
44 EL GATO NEGRO. Loteria
46 ALAS. Publicitat
48 PAÑOS CIMA. Roba i tèxtil
50 PAÑERIAS REUNIDAS. Retalls / FOTO CLUB. Fotografia i electrodomèstics
52 BASTINOS. Llibreria
54 EL SIGLO. Grans magatzems
56 PUJOL CULLELL. Farmàcia / PELAYO. Perfumeria
58 GRANJA ROYAL. Restaurant / PAPIOL. Articles de goma i bany
60 ALMACENES RODRÍGUEZ. Catifes
62 PAÑOS JULIÀ. Roba

Vorera muntanya (senars)

1 CADIRA. Calçats / P.HUC-MINERVA. Calculadores d'oficina / Majó. Filatèlia.
3 MAYMÓ. Escola de ràdio
7 SAURET. Rentadores i aire condicionat
9 DURAN. Farmàcia / CLUB DEL DISCO. lloguer de pianos / PELAYO. Rentadores
11 CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA. Sucursal núm. 6.

GRAN CINE IMPERIAL. Còrsega 363. (1911-1917)

LA MARAVILLA / SALÓN GOYA. Paral·lel 108. Cinematògraf i Teatre. (1900's-1912)

METENSMOGRAF. CINEMATÒGRAF FARRUSINI. Paral·lel 80. (1898-1900)

GRAN TEATRO ONOFRI. Paral·lel 93-95. (1903-1904).

PANOTS ROSATS D'ORIENTACIO D'INVIDENTS (1977-1990's)

PALAUET DEL MARQUÈS DE SOTO HERMOSO (1899). LICEU / INSTITUT FRANCÈS (1931-1971). Provença / Bailèn.

CINE TEATRO NUEVO (I). Paral·lel 63-65 (1901-1921)

CASA BONET. Gran Via - Balmes. (1901-1938).

CINE TEATRO NUEVO CINERAMA (II). Paral.lel 63-65 (1922-1986)

CINE METROPOL / METROPOLI. Roger de Llúria 115-117. (1934-1963)

BAR CHICAGO. Botilleria. Paral·lel 82. (1894-1968)

SALÓN VENUS. Paral·lel. (1901-1904)

PÀRROQUIA DE SANT MEDIR. Constitució 52 (1949-1960)

EL BE NEGRE. Setmanari satíric i polític d'actualitat. (1931-1936)

SALA ARGENTINA (1910-1934) / CINE FLORIDA (1935-1938). Carrer Sant Pau 64.

CINE REINA VICTORIA (1924-1931) / SALÓN VICTORIA (1931-1945). València 289-291.

OBELISC EN HONOR DE LA VISITA DEL REIS D'ESPANYA. (Abril 1904). Plaça Catalunya.

BALUARD I OBELISC DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII (Abril 1904). Plaça Catalunya

ORNAMENTACIÓ DE LA PLAÇA CATALUNYA. Festes de la Mercè 1904.

CARRER PELAI. Botigues i comerços. Anys 1950's