BARCELOFÍLIA

*1959.- Vista exterior de la parròquia provisional de Sant Sebastià de Verdum. Darrera es veu la serra de Collserosa. (Foto: Francesc Català-Roca)

El barri de Verdum va patir durant els primers anys del franquisme una mancança cruel d'equipaments i d'inversió pública mentre s'hi aplegaven centenars de famílies obreres majoritàriament immigrants. Aquesta manca de serveis va afectar durant molts anys també a l'església fins al punt que les misses dominicals s'havien de celebrar en descampats habilitats a l'efecte.

Cap a finals dels anys 1950's, el bisbat i l'ajuntament porciolista van promoure la construcció d'una parròquia provisional a la cantonada de la Via Favència amb el carrer Artesania per pal·liar aquesta manca de serveis religiosos al barri. Ja a començaments de 1958 el bisbe Modrego havia signat un decret en el que urgia la construcció d'aquesta església i a la vegada ampliava els límits de la demarcació parroquial de Sant Sebastià, atès l'alt increment demogràfic experimentat al barri. Aquesta nova església, de carácter provisional, va ser projectada pels arquitectes Oriol Bohigas i Josep Maria Martorlell amb el suport de l'aparellador Josep Penedés. Constava de dues parts clarament diferenciades i connectades per un curt passadís. D'una banda la sala de cult, situada dins una nau d'estructura de fusta amb coberta inclinada per ambdues bandes de sostre d'uralita. I de l'altra, les dependències annexes de coberta plana que acollien el despatx parroquial, la sacristia i altres serveis.

L'altar era de formigó i tenia al darrera un panell corbat d'obra fet de totxo pla. Els vidres de les parets eren de colors i el sostre de vigues de fusta. A l'exterior hi destacava una creu de formigó de quatre braços.

La inauguració tingué lloc el dia 4 de març de 1959. En aquells temps l'entorn era encara muntanyós i descampat amb el Parc de la Guineueta encara per fer i sense els grans polígons d'habitatges que ben aviat contribuirien a poblar encara més la zona.

La provisionalitat va durar set anys fins que no es va construir la nova parròquia de Sant Sebastià al carrer de Viladrosa 96-98, inaugurada l'any 1966. La nau que havia acollit la parròquia provisional encara es va aprofitar per fer-hi funcions docents per a nens deficients durant una bona pila d'anys.

*1959.- Notícia apareguda a La Vanguardia del dia 5 de març d'aquell any sobre els actes d'inauguració de la parròquia provisional.

*1959.- Interior de l'església amb l'altar.(Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961)

Plànol de la planta del conjunt amb l'església i les dependències annexes (despatx parroquial i sacristia). (Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

Conclosa l'Exposició Internacional de 1888, el recinte del Parc de la Ciutadella va ser progressivament reurbanitzat després de l'enderrocament d'una bona part dels grans palaus. Això va permetre guanyar més espais per a jardins, especialment en la zona del parc més propera al mar. En aquest procés de reordenació, el 1894 s'hi van projectar dues placetes al bell mig de les quals s'hi van instal·lar sengles fonts escultòriques força singulars.

*1894.- Notícia de la urbanització del sector sud o de circumvlació del parc amb les dues placetes amb fonts escultòriques. (Font: Diari La Dinastía).

La primera ha arribat als nostres dies després d'esdevenir un dels símbols de la nostra ciutat: és la popular Dama del Paraigües. L'altra no va tenir tanta sort. Era també de base circular i disposava de quatre segments d'escales alternades amb espais vegetals que perimetraven el cercle exterior de la font. Del centre de la bassa circular inferior, on quedava dipositada l'aigua, emergia una columna amb una altra bassa-dipòsit circular enlairada i molt més petita, del qual queien regalims d'aigua a través de les boques de vuit cares que feien de gàrgoles. A la part més alta de la font una esfera de pedra servia de suport a l'escultura de bronze d'un àguila amb les ales desplegades que coronava el conjunt. No és per tant gens estrany que la ciutadania la batejés ràpidament com la Font de l'Àguila.

*1932.- Plànol del recinte del Parc de la Ciutadella on apareix marcat en un cercle vermell l'emplaçament de la Font de l'Àguila. A l'altra banda del parc, mantenint una certa simetria en la urbanització, es veu el cercle de la Font de la Dama del Paraigües. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

En el seu moment aquesta font quedaria integrada dins el recinte del parc zoològic. que va anar essent objecte de successives ampliacions, L'any 1963 però, l'ajuntament va decidir fer una substancial inversió en el zoo i es va construir la plataforma de la Gran Fauna Africana que va suposar el desmantellament i desaparició de la font. Des d'aleshores no n'hem sabut res més.

*1963.- Certificat de defunció de la Font de l'Àguila, considerada "poc representativa" i "substituïda" per donar cabuda a una nova atracció del zoològic. (Font: La Vanguardia. 29 de setembre de 1963).

L'any 1932 Esteve Sala i Canadell, un dels empresaris capdavanters del negoci de la restauració a la Barcelona de l'època, va fer un viatge al País Basc on quedaria entusiasmat amb la qualitat dels plats de la cuina basca, els pintxos i la seva gastronomia en general. La idea d'obrir un establiment de cuina basca a Barcelona no va trigar massa temps a passar-li pel cap i va posar-la a la pràctica tot seguit.

La vigília de Nadal d'aquell mateix any, va obrir una cerveseria-restaurant en un local privilegiat com eren els baixos de la Casa Pons a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp en el lloc que havia ocupat l'antiga cotxera de l'edifici. Sala havia aconseguit arrendar aquells baixos i va recuperar els elements modernistes originals de Sagnier, que havien quedats tapats o alterats per les reformes posteriors, va restaurar els falsos arcs i capitells gòtics perque lluïssin i va encarregar decorar les parets amb pintures sobre paisatges de les terres basques.

*1932.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia de Nadal en la que s'informa sobre la inauguració de la Cerveseria Euzkadi.

*1932.- Un racó del mostrador a l'interior de la Cerveseria Euzkadi on es pot veure també un dels arcs originals de les antigues cotxeres de la casa Pons on es va ubicar el local.

El local va ser obert amb nom d'Euzkadi i el seu èxit fou immediat. Un dels plats típics (el filet de llenguado Euzkadi) evocava els colors de la ikurriña amb les mongetes (verdes), el pebrot (vermell) i el peix (blanc). Entre la clientela habitual hi havien els artistes i cantants del veí Teatre Novedades i també els esportistes provinents de terres basques que es guanyaven la vida a Barcelona com a pelotaris en els frontons. Domingo Riera que havia servit abans a La Puñalada es va convertir en el director del local. [1]

L'Euzkadi aviat va congregar penyes de joves escriptors emergents entre els que hi formaven noms com Ignasi Agustí, Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel, Martí de Riquer, Ramon Xuriguera, Grau Sala o Joan Teixidor. Tots junts hi celebraven les seves tertúlies fins a l'hora de la sortida dels cinemes i teatres de la zona.

Acabada la Guerra Civil el franquisme va canviar les coses radicalment començant pel nom de l'establiment. L'Euzkadi va donar pas al Navarra, però els temps havien canviat i el local ja no era el mateix.

[1].Permanyer, Lluís. (La Vanguardia. El Álbum. 11.4.1999)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, LLUÍS FELISART i RAMON VILALTA

*1806.- Emplaçament del jardí de l'Esplanada (rectangle vermell) entre el barri de la Ribera i la fortificació de la Ciutadella. (Font: Plànol de Barcelona de Moulinier. Institut Cartogràfic de Catalunya)

Després de les Rambles aquest va ser el primer gran passeig arbrat que va tenir Barcelona. Començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) on hi havia el Jardí del General, continuava pels terrenys on després s'aixecaria el mercat del Born i resseguia un curs paral.lel al de l'actual carrer del Comerç fins a morir prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou.

Aquest passeig fou batejat oficialment com a Passeig de Sant Joan, si bé era conegut popularment com el passeig o jardí de l'Esplanada, en referència al gran espai buit que havien deixat els enderrocs que es varen executar per construir la Ciutadella després de la caiguda de la ciutat de 1714.

El passeig va ser projectat per Agustín de Lancaster y Araciel, capità general de Catalunya a finals del segle XVIII. Les obres van durar entre 1796 i 1802. L'estructura del passeig era formada per diverses fileres d'arbres a cada banda, un camí central amb quatre fonts brolladors aixecades sobre basses d'aigua circulars i situades de forma més o menys equidistant amb una separació aproximada de dos-cents metres entre elles. D'aquestes fonts avui només se'n conserva una: la Font d'Hèrcules que des de l'any 1928 es troba emplaçada a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega.

*1855.- Detall del passeig de l'Esplanada amb el Jardi del General a l'extrem sud i les quatre fonts monumentals al llarg del seu recorregut. (Font: Plànol de Sala editor. Sistema Acklin. Institut Cartogràfic de Catalunya)

Dues imatges de la Font d'Hèrcules, que era emplaçada a l'extrem nord del passeig. La superior correspon a una fotografia de J.E. Puig (1880) captada quan s'estaven fent les obres de reurbanitzacio de la zona que van comportar la desaparició del passeig de l'Esplanada. La inferior a un gravat de l'època publicat a La Ilustración.

La primera font pel cantó de mar era la de la nimfa Aretusa, que coincidia amb l'extrem sud del passeig. A continuació en direcció nord hi havia la font del Tritó, la figura del qual apareixia domant un cavall de mar, tot seguit la Font de Nereida cavalcant sobre un dofí, i finalment l'esmentada Font d'Hèrcules.

L'espai central disposava també de bancs i quedava delimitat i protegit per tanques i baranes dels dos camins laterals reservats per a la circulació de carruatges i bestiar.

La construcció del Mercat del Born, l'enderrocament de la Ciutadella i tota l'operació urbanística vinculada a la celebració de l'Exposició Universal de 1888 suposarien el final definitu del passeig de l'Esplanada. Com ja s'ha dit, únicament la Font d'Hercules va romandre al seu lloc original quedant emplaçada al costat del nou Palau de Belles Arts, que es va construir per l'Exposició on actualment hi ha l'edifici dels jutgats.

*1834.- Descripció que feia del Jardí de l'Esplanada el Diccionario Geográfico Universal.

Gravat que detalla els quatre trams que integraven el passeig de l'Esplanada amb les quatre fonts brollador monumentals. De dalt a abaix les fonts d'Hèrcules, Nereida, Tritó i Aretusa. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

*1882.- La revista La Ilustración demanava que la Font d'Hèrcules, l'última supervivent de l'antic Passeig de l'Esplanada, no desaparegués. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Més informació a:
http://jardinsipatrimoni.wordpress.com/2012/10/12/el-passeig-de-lesplanada/

Un entranyable bar desaparegut d'aquella part baixa del carrer Aribau quan encara era ple de llibreries de vell, era el Boston. Situat al número 50, entre Consell de Cent i Aragó, va ser fundat el 1919 per Pere Arajol, un andorrà establert a Barcelona, en el mateix local que abans era conegut com Bar Espejo.

*1962.- Un cambrer del Boston apartant la neu al desembre d'aquell any. Als vidres del bar s'anunciava el cobert de Nadal mentre alguns clients i vianants contemplaven impressionats als efectes de la nevada. (Foto: Arxiu Arajol)

*1956.- Un dels germans Arajol, demostrant les seves habilitats servint plats a la terrassa en bicicleta. (Foto: Arxiu Arajol)

La història del Boston és farcida d'anècdotes i d'episodis curiosos [1]. Aviat es va convertir en un negoci familiar que era atès per la nombrosa prole dels Arajol (dona i sis fills) i va atraure una clientela diversa i fidel de la que formaven part esportistes, periodistes, artistes i actors entre el que no hi figuraven noms com el mestre Demond, Pere Porcel o el cantant de flamenc Farina. Eren populars les partides de cartes i de dòmino que s'hi jugaven. Als anys 1920's hi va tenir la seva seu l'Agrupació Excursionista Pedraforca.

Arajol va sortir força airós de les tensions de la Guerra Civil al·legant la seva condició d'andorrà per evitar la col.lectivització del seu negoci per part dels anarquistes. El local tancava tard desobeint la normativa vigent sobre l'hora de baixar la persiana. En una ocasió va arribar a ser clausurat per aquesta causa, però la llegenda urbana diu que l'amant d'un alt cap de la policia n'era clienta i va aconseguir reduir considerablement el temps de tancament forçat del local.

Als anys 1950's el nom de l'establiment era un reclam pels mariners dels vaixells de la U.S. Navy ancorats al port. Els dos fills d'Arajol (Pere i Salvador) eren molt aficionants a l'esport de la bicicleta i van a ser campions de pista i carretera. No era estrany veure'ls servints plats al carrer sobre una bicicleta.

Una altra anècdota és que durant un temps van tenir un conill que campava lliurement pel local i sovint sortia al carrer. El tramvia que pujava per Aribau havia arribat a aturar-se per no atropellar-lo, fins que un dia el conductor no hi va ser a temps i l'animal va acabar convertit en un exquisit plat.

En els seus últims anys el Boston continuaba sent un bar restaurant econòmic i modest, que conservava encara l'encís i la capacitat d'evocar un altre temps i era molt freqüentat pels estudiants fins que a l'any 1993 va tancar portes definitivament.

[1].- Permanyer, Lluís. L'Àlbum. La Vanguardia. (14 juny. 2012).

*1870's.- La Font de la Nereida al centre del Passeig de l'Esplanada. Al fons es pot veure també la Font d'Hèrcules que tancava el jardí per la part nord.

Un dels brolladors que ornamentaven el recorregut del Passeig de l'Esplanada era el de la Font de la Nereida. Juntament amb la font del Tritó era situada en la part central del jardí. No s'ha pogut esbrinar qui fou l'autor d'aquesta escultura de finals del segle XVIII instal·lada en aquest indret en inaugurar-se el passeig l'any 1802.

Representava la imatge de la nimfa nua i enfilada sobre un dofí amb un dels seus braços subjectant-se el cap entre un brollador que projectava l'aigua verticalment. L'estàtua era situada al centre d'una bassa circular plena d'aigua i protegida per una tanca metàl·lica.

Les Nereides segons la mitologia grega eren filles de Nereu, el déu del Mar, i de Doris filla d'Oceà i per això eren considerades nimfes del mar.

Aquesta font va desaparèixer a finals dels anys 1870's quan es va reurbanitzar la zona dels voltants del Born aprofitant l'enderrocament de l'antiga Ciutadella.

*1850.- Litografia de la ciutat de Barcelona a vol d'ocell. El cercle groc coincideix amb l'emplaçament de la Font de la Nereida. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

El 16 d'abril de 1958 va obrir portes al cor de Ciutat Vella el Teatre Guimerà, que va suposar un petit pas més en la recuperació del teatre català i en català en aquells anys difícils per la nostra cultura.

El Guimerà era una sala de petit format, amb prou feines 200 butaques, en un espai situat en un antic edifici del segle XVI situat al número 11 del carrer del Pi, prop del cinema Maldà.

La primera companyia del teatre va incloure actors com Lluís Orduna, Maria Matilde Almendros, Núria Torray i Carles Lloret entre d'altres. A partir del mes d'octubre d'aquell primer any d'activitat, la programació de la sala va oferir també teatre infantil els dissabtes i diumenges.

*1958.- Anunci de la funció inaugural del Teatre Guimerà i retall de la notícia. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

L'any 1960 la companyia teatral habitual de la sala Alexis de la Rambla de Catalunya va tenir problemes amb l'arrendament del local i es va veure forçada a traslladar-se al Guimerà, on va aconseguir un gran èxit amb la representació de la peça Smith de Somerset Maugham adaptada per Xavier Regàs.

A l'estiu de 1961, a la vista de l'èxit obtingut, el local va ser objecte de reformes per millorar la comoditat dels espectadors.

En la seva última temporada, la 1963/64, la companyia teatral de Carlos Lucena i Dora Santacreu va monopolitzar pràcticament tota la programació de la sala que s'especialitzà en vodevils.

*1963.- En els seus últims anys al Guimerà s'hi van representar alguns vodevils com aquest de l'anunci.

Llista d'algunes obres i espectacles representats al Teatre Guimerà:

1958
* El pobre d'esperit i els altres de Josep Maria de Sagarra dirigit per Lluís Orduna
(Lluís Orduna, Maria Matilde Almendros, Berta Cambra y Emilia Baró)
* Pulgarcitoy los Gigantes de Lluís Coquard (infantil)
* La zorra y las uvas de Guilherme Figuereido
(Pepe Romeu i María Guerrero)
* La flor de la vida dels Germans Álvarez Quintero
(Pepe Romeu i María Guerrero)
* Un home entre herois de Rafael Tasis.
(Lluís Orduna, Teresa Cunillé i Carme Contreras)
* Jesús és nat de Joan Serrat i Francesc d'Assís Picas
* Pobre Gabriel de Xavier Regàs

1959
* Bala perduda de Lluís Elias
* Leyla de Romero Marchén i J. L. Navarro
* El chalet de los chalaos de José María Iglesias
(José Sazatornil Saza, Lolita Cristóbal i Jesús Guzmán)
* Trip y Trap en el castillo maldito (infantil) d'Armand Matías Guiu
* Los frescos de Pedro Muñoz Seca
(José Sazatornil Saza, Aurèlia Ballesta, Marisol Gabaldón i Jesús Guzmán)
* El barret dels cascabells (Luigi Pirandello) traducció de Josep Maria de Sagarra.

1960
* Smith de Somerset Maugham i adaptació de Xavier Regàs
(Francisco Vals, Consuelo de Nieva, Maria Quadreny i Ana Maria Solsona)
* La cinglera de la mort de Cecilia A. Mantua
* La princesa pell d'ase (infantil)
(Paquita Ferrándiz)
* Triángulo blanco de Jaime Salom

1961
* Los blancos dientes del perro d'Edurad Criado
(Francisco Vals, Lluis Padrós, Mary Quadreny i Elisenda Ribas)
* El millor dependent del món de Francesc Lorenzo i Gracia
(Francisco Vals, Maria Quadreny, Lluís Padrós i Elisenda Ribas)
* En el umbral de la puerta de Manuel Escobedo i adaptació de Francisco Vals.
(Francisco Vals i Maria Quadreny)
* Hamlet solista y Medea, la encantadora de José Bergamín
(Carlos Janer i Dora Santacreu)
* ¿Conoce usted la Vía Láctea? de Karl Witinger i adaptació de Angel F. Montesinos
(Manuel Collado i Lluís Torner)

1962
* El prestamista de F. Josseau, dirigida per Fernando Cobos
(Raúl Montenegro)
* Amadeo d'Eugène Ionesco, dirigida per José Maria Nunes
(Dora Santacreu i Carlos Lucena)
* La señorita Julia d'August Strindberg, dirigida per José Maria Nunes
(Dora Santacreu, Pau Garsaball i Carmen Pradillo)

1963
* Les arrels d'Arnold Wesker
* El círculo de tiza de Cartagena de José Rodríguez Méndez
(Dora Santacreu, Carlos Lucena i Pau Garsaball)
* Mademoiselle Mama(vodevil)
* Cena de matrimonios d'Alfonso Paso
* El glorioso soltero de Joaquín Calvo Sotelo
(Dora Santacreu i Carlos Lucena)
* El hada de medianoche (infantil)

1964
* Boeing, Boeing (vodevil) de Marc Camoletti en versió de José Luís Mañes
(Carlos Lucena, Rosa Maria Sardà, Maria Pilar Fanlo, Ana Maria Simón i Rosario Cuadras)
* Alma negra de Giuseppe Patroni Griffi amb direcció de Carlos Lucena
(Ramón Carroto, Dora Santacreu, Montserrat Carulla i Antonio Blasco).
* Divorcio a la francesa (vodevil)de Michel André i Roger Bernstein
(Dora Santacreu, Antonio Iranzo, Marta Flores i Pepe Aspas).

El primer dia de juny de 1969 una nova discoteca es va sumar a la llista d'aquesta oferta lúdica anomenada aleshores "música enllaunada" (en contraposició a la música en directe), que a finals dels 1960's ja constituia una proposta d'oci força desenvolupada a la ciutat.

La nota diferencial en aquest cas era que el local es trobava al bell mig de Ciutat Vella, allunyada dels clàssics circuits del Barri Xino o de l'eix Rambles-Escudellers-Plaça Real i quedava emplaçada en una zona més noble i comercial com era el carrer del Pi. El Club 1800 era situat al mateix immoble que uns anys abans havia acollit el Teatre Guimerà.

*1969.- Publicitat del dia de la inauguració del Club 1800 (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).

La publicitat de promoció del local incidia en els recurrents aspectes de so, música i llum, amb una gairebé obligada referència al mot "in", expressió aleshores referida a "allò que està de moda".

Els propietaris del Club 1800 tenien una altra discoteca amb el mateix nom a Saragossa i a l'estiu de 1974 varen organitzar un concurs de rock and roll, que es va repetir en una nova edició a l'any següent. Les propostes es van incrementar en els últims anys de vida del cocal. El 1976 els dimarts a la tarda es feia un programa de ràdio en directe des de la pista del local titulat Aquí 1.800 i les nits dels caps de setmana s'oferia un xou especial titulat La noche de las brujas on es repartien premis entre el públic.

Club 1800 va tancar portes el 1977. En el mateix local s'obriria un anys després una nova discoteca que va ser molt més trencadora i singular: Studio Ono.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i RAMON VILALTA

*1870's.- La Font d'Aretusa vista des de l'extrem sud del passeig de l'Esplanada

Dels quatre grups escultòrics en forma de brolladors que es van instal·lar al Passeig de l'Esplanada, la Font d'Aretusa ocupava l'extrem sud, el més proper a la Duana al costat del Jardí del General en un indret que avui coincidiria més o menys amb el començament del carrer Comerç davant de l'estació de França.

Aquesta font monumental, a l'igual de la d'Hèrcules situada a l'altre extrem, tenia molta més alçària i presència que els dos brolladors centrals del passeig dedicats a Nereida i Tritó.

Aretusa, nimfa de la mitologia grega pertanyent als grup de las nàiades i vinculada per tant a les aigües, apareixia al cim de l'estructura de la font, que era formada per un pedestal superior sobre un gran pom de roca humida i plena de molsa i altra vegetació aquàtica, del que sobresortien els colls i els caps de quatre oques que projectaven aigua pels seus becs. A la bassa d'aigua inferior que encerclava el grup es podien veure també les escultures de quatre tortugues, que suraven sobre la superficie i de les boques de les quals brollava aigua en direcció a la font.

Igual com s'esdevé amb la major part dels altres grups escultòrics del passeig, no s'ha pogut determinar la identitat de l'autor d'aquesta font. En tot cas, la seva desaparició, cap a mitjans de la década dels 1870's, es vincula a la reurbanització de tota aquella zona, que va canviar totalment d'aspecte amb la construcció del Mercat del Born i els habitatges de Fontseré al sector comprès entre l'actual passeig de Picasso i el carrer Comerç

*1870's.- Una imatge del Jardí del General en la que es veu la Font d'Aretusa (quadre vermell) al començament del passeig de l'Esplanada. El carrer que apareix en primer terme és l'antic passeig de la Duana, actual avinguda del Marquès de l'Argentera. (Foto: Joan Martí. Sèrie Bellezas de Barcelona. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

A mitjans de la dècada dels anys 1980's van començar a prol·liferar a la ciutat botigues de llibres d'oferta de mitjana superfície que, al costat de les novetats editorials habituals, posaven a la venda edicions descatalogades i restes de sèrie de llibres que es podien adquirir a preus molt econòmics. Eren bàsicament edicions d'art i d'il·lustració, en molts casos d'editorials estrangeres. Els de l'editorial Taschen van començar a ser els que oferien una varietat més completa de títols.

D'aquest grup de llibreries en van destacar ben aviat les de la cadena Happy Books, que va obrir tres botigues avui desaparegudes al centre de la ciutat. El promotor d'aquesta empresa fou Josep Pi i Caparrós, que va ser president del Gremi de Llibreters Antiquaris de Catalunya. Després de regentar com a copropietari al costat del seu germà la Llibreria Època a la plaça de Sant Jaume, Pi va decidir donar un gir copernicà al seu negoci i va apostar per posar a la venda llibres profusament il·lustrats, fins a totalitzar entre les tres botigues més de 4.000 metres quadrats d'exposició on s'hi barrejaven també altres articles com discs, regals, souvenirs i gadgets diversos. Al mateix temps, Happy Books editava també anualment una sèrie de titols i comprava lots de llibres a l'estranger que posava a la venda a preus molt competitius. Aquesta proposta innovadora va aconseguir revitalitzar un sector aleshores en crisi emergent com era el de les llibreries.

Als amics dels llibres ens quedarà per sempre el record d'aquestes tres llibreries, per les moltes estones passades regirant entre el múltiple i divers material exposat, fins al punt que es feia realment difícil sortir-ne sense passar per caixa i endur-se alguna cosa per la biblioteca de casa.

Pelai, 20

El primer Happy Books que va obrir portes fou el del carrer Pelai, aleshores prop de la redacció de La Vanguardia. Es va inaugurar a l'estiu de 1987 i disposava de planta baixa i soterrani. L'accés a la botiga no tenia porta i l'aprofitament de l'espai interior era excel.lent gràcies a la reforma i decoració del local executada per Pepe Cortés que donava preferencia màxima a l'exposició horitzontal i vertical dels llibres. La botiga de Pelai va aguantar fins el 2012 quan va ser engolida per una marca de moda.

Passeig de Gràcia, 77

El desembre de 1988 s'obria el segon Happy Books en un local més petit al Passeig de Gràcia tocant al carrer Mallorca. Disposava d'un semientresol, un petit espai d'entrada a nivell de carrer i soterrani. El 2008 el local va ser ocupat per la botiga de luxe de la marca francesa Hermès.

Provença, 286

L'octubre de 1991 Happy Books va obrir la seva tercera botiga al costat del cinema Montecarlo. Aquest local va acabar esdevenint el buc insignia de la cadena. Era un espai molt noble amb un semi-entresol que incorporava al fons del local la novetat d'una cafeteria amb un agradable palauet interior que disposva d'una elegant terrassa-jardí. Era un espai idoni per acollir rodes de premsa sobre el món editorial i presentacions de llibres, que hi van sovintejar al llarg dels anys 1990's. Aquest Happy Books, el més recordat i entranyable, va ser també el primer a tancar al gener de 2000 per esdevenir un restaurant del grup Tragaluz.

De la cadena Happy Books només queda avui la botiga de l'antiga llibreria de La Formiga d'Or al número 5 del Portal de l'Àngel, al bell mig de la zona més comercial i turística de la ciutat. Va ser oberta el desembre de 2003 per Bernat Fàbregues i Ingrid Pi, filla del fundador de l'empresa Jordi Pi Caparrós.

*1937.- Figura del Monument al Soldat del Poble, aixecat al centre de la plaça Catalunya durant la Guerra Civil. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

El dia 14 de març de 1937 va ser enlairat al bell mig de la plaça Catalunya un monument al Soldat del Poble amb el que s'homenatjava l'exèrcit popular que lluitava contra l'aixecament franquista.

La figura feia uns dotze metres d'alçada i havia estat modelada per l'escultor Miquel Paredes amb la col·laboració d'altres artistes com Adolf Armengol, Marcel·lí Porta i Josep Alumà. En el procés de modelatge, consistent en xopar amb guix trossos grans de xarpellera, hi havia participat també l'escenògraf Joaquim Bartolí. L'escultura representava la figura d'un milicià a peu dret en posició de descans, que sostenia un fusell amb baioneta entre les mans.

Al solemne acte va assistir-hi el president Lluís Companys, que des d'una tribuna situada sobre la vorera de l'Hotel Victoria (on avui hi ha El Corte Inglés), va adreçar unes paraules a la mutitud congregada a la plaça. Com a teló de fons, els balcons de l'Hotel Colon apareixien engalanats amb pancartes del PSUC, l'UGT i les imatges dels líders soviètics Lenin i Stalin.

El monument va tenir una vida força efímera, amb prou feines va romandre uns pocs mesos a la plaça. La guerra començava a allargar-se i el avanços de les tropes nacionals ja feien preveure que seria dura i sagnant.

*1937.- A la seva edició del dia 16 de març, La Vanguardia recollia així la jornada d'inauguració del monument. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1937.- El president Lluís Companys, amb el seu habitual entusiasme, s'adreça a la multitud concentrada a la plaça durant l'acte d'inauguració del monument. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

*1940.- Vista de l'obelisc enlairat al centre de la plaça Catalunya en homenatge als caiguts el 2 de maig de 1808 a la Guerra del Francès i de pas als morts de l'exèrcit nacional durant la Guerra Civil. (Foto:© Josep Maria Pérez Molinos).

Acabada la Guerra Civil i ocupada Barcelona, el nou ordre franquista no va trigar gaire a exhibir la seva iconografia feixista. La Segona Guerra Mundial ja havia començat, l'eix Roma-Berlin controlava la situació militar a Europa ocupant els països veins, i l'ambient entre els vencedors de la Guerra Civil era d'eufòria davant la possible victòria del Tercer Reich i el seu aliat Mussolini.

La Falange, el Movimiento, la creu carlina, la creu cristiana, l'OJE (Organización Juvenil Española), el SEU (Sindicato de Estudiantes Universitarios), el yugo y las flechas... van ser alguns dels noms i símbols que la ciutadania va tenir que incorporar obligatòriament al seu dia a dia durant la dura posguerra.

La plaça Catalunya, centre neuràlgic i cor de la ciutat, va mantenir el seu nom malgrat algún intent durant els primers dies de rebatejar-la com a Plaza del Ejército Español. Sovint va ser també el marc idoni i preferit per a dur a terme exhibicions de masses de la nova ideologia dominant.

El dia 2 de maig de 1940 s'hi va aixecar un obelisc en homenatge als caídos durant la Guerra del Francès, una data que els franquistes incorporaren al seu calendari de fetes i commemoracions patriòtiques durant els primers anys de la dictadura.

El monument, de color blanc, era d'una gran simplicitat, ple de símbols franquistes i la seva inauguració va possibilitar una d'aquelles manifestacions patriòtiques d'exaltació de la figura de Franco en un acte solemne.

Aquella plaça Catalunya encara conservava aleshores l'Hotel Colon, un edifici històric que tenia els dies comptats. Ja havia estat adquirit per una entitat bancària, que en menys d'un any hi aixecaria un nou edifici: El Banco Español de Crédito.

*1940.- Fragment del reportatge publicat a La Vanguardia del dia 3 de maig que contenia aquesta crònica sobre l'acte inaugural de l'obelisc. (Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

*1940.- Un altre detall de la base de l'obelisc amb tota la parafernàlia simbòlica franquista del moment. Al fons, l'antic Hotel Colon vivia els seus últims mesos de vida, amb un rètol penjat a les balconades que anunciava que havia passat a ser Propiedad del Banco Español de Crédito.(Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

*1940's.- La Clínica Victòria del passeig Maragall poc després de ser ocupada per l'Obra 18 de julio.

A la cantonada entre el passeig Maragall i el carrer de Sant Antoni Maria Claret, on avui s'aixeca el Centre d'Atenció Primària "CAP Maragall" gestionat per l'Institut Català de la Salut (ICS), hi va haver abans un petit equipament hospitalari, la història del qual es remunta als anys 1920's.

A l'any 1923, un grup de facultatius barcelonins encapçalats per doctor Climent Selva i Bolós juntament amb l'industral Josep Laffite i Sopena, van constituir una societat anònima amb el nom d'Institut Ginecós, que, com el seu nom indica, s'orientava a l'atenció sanitària en ginecologia i obstetrícia i per tant a les dones. L'objectiu inicial de la societat va ser dotar-se d'un equipament sanitari específic per desenvolupar la seva activitat assistencial i va acordar la construcció d'una clínica entre els barris del Guinardó i Camp de l'Arpa, relativament aprop dels hospitals de Sant Pau i de la Creu Roja. El solar escollit era als números 52-54 del carrer Garrotxa, que era el nom que tenia aleshores en aquell indret la via que avui coneixem com a passeig Maragall.

Les obres van començar ben aviat amb la construcció d'un primer pavelló i el 1925 es va acometre la construcció d'un segon per la qual cosa es va procedir a una emissió d'accions.

*1925.- Per tal de poder completar les obres de la seva clínica-sanatori, l'Institut Ginecós va acordar l'emissió d'accions. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El dia 29 d'octubre de 1927, aprofitant la seva estada a Barcelona, el Rei d'Espanya Alfons XIII va fer una visita al centre acompanyat de les primeres autoritats locals. L'ampliació de la clínica ja havia quedat totalment enllestida i el centre comptava amb els seus dos pavellons bessons de tres alçades més planta baixa comunicats per un espai intermig on hi havia l'entrada principal. Disposava de 60 habitacions individuals i al poc temps d'iniciar la seva activitat ja havia ampliat la seva cartera de serveis i va admetre també a pacients masculins. Avui encara queda un petit record d'aquella época en el petit passatge Ginecós que hi ha a la part del darrera del solar. L'any 1934 el centre va ser rebatejat com a Clínica Victòria.

*1927.- Retall del text de la notícia apareguda a l'edició de La Vanguardia del dia 30 d'octubre sobre la visita reial al centre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Després de la Guerra Civil el panorama va canviar radicalment. Els franquistes es van apropiar de la Clínica Victòria, que va perdre el seu carácter privat, i a través del seu aparell nacionalsindicalista i d'una institució anomenada Obra Sindical 18 de Julio van assumir-ne la gestió. El centre es va integrar a la Red Azul i al Seguro Obligatorio de Enfermedad, comptava amb una dotació de 140 llits i bàsicament tractava especialitats quirúrgiques, pacients crònics i jubilats [1].

*1943.- El 10 de gener d'aquell any La Vanguardia publicava que l'antiga sociedad Ginecós SA, lliurava un donatiu a la nova propietària de la Clínica Victòria: La Obra Sindical 18 de Julio. Començava una nova etapa.

*1944.- Liquidació de l'Institut Ginecos S.A. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A causa de la manca d'inversions durant els anys del franquisme l'aspecte exterior de la clínica es va anar deteriorant progressivament i ja als anys 1960's la façana oferia un aspecte molt poc agraït. No obstant això, molts veins dels barris de les rodalies en guarden el bon record d'haver-hi nascut.

*1970's.- El tramvia 49 provinent d'Horta passant per davant de la clínica.

El 1975 l'Obra Sindical 18 de Julio va ser extingida i el centre va quedar integrat al sistema de la Seguretat Social. El 1981 va la Clínica Victoria va quedar inclosa en la relació de centres sanitaris públics de la xarxa estatal de la Seguretat Social que es traspassaren a la Generalitat de Catalunya. L'ICS en va assumir la gestió i encara va funcionar uns anys fins el 1988 en que l'edifici fou enderrocat. Tot seguit es va aixecar al mateix lloc l'actual CAP Maragall i es va reurbanitzar la cantonada amb el carrer Sant Antoni Maria Claret.

[1].Contel, Josep Maria. Història de la Clínica Victoria.

Podeu trobar més informació al bloc de la Carme Martín Memòria dels Barris en aquest enllaç:

http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2013/07/clinica-ginecos-clinica-victoria-cap.html

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Una de les poques obres tristament desaparegudes de l’arquitecte racionalista Josep Lluís Sert (1902-1983) la teniem a Barcelona. Es tracta de la Casa Galobart construida l’any 1932 sobre una parcel·la existent a la cantonada de la Travessera de Dalt amb el carrer Massens a la zona nord de Gràcia tocant al barri de la Salut.

*1932.- Localització de la parcel·la on es va aixecar la Casa Galobart encara amb l'antic edifici que hi havia abans de la intervenció de Sert. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1932.- Perspectiva axonomètrica de la la Casa Galobart i el seu jardí. (Font: AC. Documentos de Activitat Contemporánea. 1934).

Es tractava d’una edificació baixa que en realitat va suposar una intervenció/ampliació sobre un edifici ja preexistent. Sert va projectar aquesta reforma de manera que el volum del nou habitatge quedava adossat a l’antic respectant les mateixes alçaries. Al mateix temps, la vella construcció va ser despullada d’ornaments per garantir una uniformitat de disseny amb l’obra nova. La intervenció va tenir la seva continuïtat en la reforma del jardí que envoltava la casa. L’antic era en pendent i Sert el va redissenyar tot creant dues terrasses a diferent nivell. La jardineria i l’ornamentació vegetal de tot l’exterior van anar a càrrec d'Artur Rigol i Riba, un reconegut dissenyador de jardins, que dissortadament moriria només dos anys després en ser atropellat per una ambulància militar a la plaça Universitatd el dia 10 de desembre de 1934.

A partir de la dècada dels 1960's la Travessera de Dalt va ser reurbanitzada i un allau de nous edificis de 10 plantes (amb entresòl, àtic i sobreàtic inclosos) va irrompre per canviar la fesomia del traçat d'aquella via, que només va conservar lliure d'edificacions la zona en pendent situada davant del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. A l'altra banda de la Travessera, la Casa Galobart i el seu jardí van caure com unes víctimes més d'aquella eufòria constructora i d'especulació immobiliària tan estesa a començaments dels anys 1970's.

*1963.- Imatge aèria de la zona nord del casc urbà de la vila de Gràcia. El cercle vermell coincideix amb la localització de la Casa Galobart. L'estel groc situa el Santuari de Sant Josep de la Muntanya. (Font: Fons SACE. Institut Cartogràfic de Catalunya).

*1934.- Dues imatges de l'ordenació del jardí dissenyada per Sert amb la col·laboració d'Artur Rigol. (Font: AC. Documentos de Actividad Contemporánea. 1934).

Situat al número 177 del carrer València, entre Muntaner i Aribau, l'Iris Park va obrir portes coincidint amb la revetlla de Sant Joan el 23 de juny de 1911. La seva oferta d'oci era extraordinàriament àmplia i comprenia atraccions diverses, cinema, restaurant, jardins, boxa, ball i pista de patinatge.

*1911.- Anunci publicat a La Vanguardia del 26 de juny, tres dies després de la inauguració del local, que fa palès el triomfalisme dels responsables de l'Iris Park davant l'èxit obtingut per aquest recinte d'oci.

*1914.- Festa amb ball a l'Iris Park. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 6.8.1914)

*1916.- La nit del 12 d'abril d'aquell any, els púgils Frank Hoche i Harry Allack s'enfronten sobre el ring de l'Iris Park davant l'atenta mirada de l'àrbitre Jack Johnson, un boxador nordamericà de color que s'enfrontaria a Arthur Cravan uns dies després. (Foto: Josep Maria Co de Triola. Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).

A partir de la anys 1920's l'Iris Park va ser un dels principals escenaris dels combats de boxa a Barcelona i en la frustrada Olimpiada Popular de l'estiu de 1936 havia estat el marc escollit per aquest esport. El ring s'instal·lava a la pista de patinatge i tos els dimarts i dijous hi havia programats combats amb la participació dels millors púgils del moment. D'altra banda l'Iris Park va acollir un dels primers balls-taxis de la ciutat. Aviat fou també un lloc habitual de celebració de mítings polítics i sindicals, que s'incrementaria anys després amb l'efervescència política propia dels anys de la Segona República.

*1936.- Cartell de l'Olimpiada Popular de 1936, en el que figura l'Iris Park com un dels escenaris dels combats de boxa.Aquest esdeveniment esportiu va quedar suspès a causa de l'aixecament feixista contra la República.

Després d'un obligat tancament en els últims mesos de la Guerra Civil, el local va reobrir portes als pocs mesos de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona. Al setembre de 1939 la denominació Iris Park va passar a millor vida i el local va ser conegut com a Cine Iris i Salón Iris.

Mentre la sala programava films de reestrena i sobreviuria durant tot el franquisme com un típic cinema de barri, el Salón Iris es va especialitzar en combats de lluita lliure, un esport-espectacle que va aconseguir un nodrit grup d'aficionats i seguidors a la ciutat. Els combats més espectaculars eren lògicament els de lluita lliure americana, però també se n'hi celebraven de grecoromana, una modalitat menys espectacular que no permet agafar l'adversari sota dels malucs ni utilitzar activament les cames. Aquest auge de les vetllades de lluita fou especialment rellevant a partir de la década dels 1950's, època en que la pista de l'Iris acolliria també diverses edicions del campionat d'Espanya de gimnàstica artística masculina. A l'Iris fou precisament on el gran gimnasta Joaquim Blume es va proclamar campió d'Espanya per última vegada, abans del tràgic accident aeri que acabaria amb la seva vida a les muntanyes castellanes de Conca.

*1953.- Logotip del Salón Iris a la dècada dels 1950's

Durant la década dels 1960's el Salón Iris seguia programant matinals i vetllades de lluita lliure i va continuar sent un referent ciutadà d'aquest esport fins al tancament del local. En els últims anys va acollir també concerts i recitals de grups locals de música progressiva i nova cançó.

*1972.- Punt i final. Anunci de l'enderroc imminent de l'Iris. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 3.9.72).

A l'agost de 1972, el Salón Iris va celebrar les seves darreres vetllades de lluita lliure i el 26 de novembre la sala de cinema va projectar les seves últimes pel·lícules: La amenaza de Andrómeda i Un cerebro millonario. La immobiliària i constructora Núñez y Navarro va adquirir el solar i un recinte històric de l'oci i l'esport barceloní va deixar d'existir.

El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l'acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l'Església.

Va ser fundat per la teixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.

Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú.

Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d'un públic catalanista i demòcrata fart d'una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l'època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960's Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d'un règim que s'endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.

*1966.- La notícia de l'aparició del setmanari Tele|Estel a les planes de La Vanguardia.

*1968.- Tele|Estel abordava al gener d'aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l'Eurovisión.

Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l'època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura. Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones... amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l'estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l'estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l'any següent, i que comportaria la seva desaparició.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i FRANCISCO ARAUZ.

Sala teatral inaugurada el 7 de juny de 1888, any de la primera l'Exposició Universal de Barcelona. El seu nom prové dels actors andalusos Rafael Calvo i Antonio Vico que foren els primers empresaris i actors que van actuar al local, que es mantingué amb aquest nom fins després de l'estiu de 1893.

Externament era un local d'aparença modesta construït amb fusta, que es va especialitzar en la presentació de peces musicals, bàsicament sarsueles i algunes òperes. L'interior però, era força ampli amb un vestíbul que donava a la Gran Via i una altra porta per als actors i el personal que era situada al carrer Roger de Llúria i tenia accés directe a l'escenari. Rafael Calvo va morir el 1892 i fou substituït pel seu germà Ricardo.

*1888.- Nota apareguda a La Vanguardia el dimarts 5 de juny de 1888 en el que s'anuncia la inauguració del Teatro Calvo-Vico i s'informa sobre les característiques del local.

El diumenge 5 de febrer de 1893, el local va acollir un míting d'estudiants liberals i lliurepensadors que va acabar provocant greus aldarulls al carrer. Un gran nombre de persones que no podien entrar al local es va concentrar davant del teatre. Entre elles hi havia l'agitadora anarquista Teresa Claramunt i altres significats llibertaris. Tot plegat va acabar amb càrregues policials, resposta violenta dels anarquistes, trets, ferits i detencions. L'orquestra municipal, que tocava pels voltants, també va resultar afectada pels incidents del carrer.

*1893.- La revista satírica La Tramontana feia aquesta interpretació gràfica dels esdeveniments i incidents produits davant del Teatro Calvo-Vico el 5 de febrer d'aquell any a la sortida d'un míting. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1893.- Per la seva banda el periòdic madrileny El Liberal donava aquesta versió dels fets. (Cliqueu sobre el text per ampliar-lo)

A partir de la temporada 1893-94 va passar a anomenar-se Teatro Gran Via, tot i que molts barcelonins el seguien coneguent amb el seu nom original. L'empresa de Calvo i Vico va cedir la gestió de la sala a la Gran Compañía Castellano-Catalana que dirigia Antoni Tutau i que comptava com a primera actriu a Carlota de Mena. Per encetar aquesta nova etapa, Tutau va emprendre una profunda reforma del local a l'estiu de 1893. Tot i que exteriorment no semblava haver canviat gaire, les millores interiors varen suposar un important guany en comoditat per als espectadors.

*1893.- El començament de la temporada 1893-94 va coincidir amb la reforma en profunditat del local i el canvi de nom. L'antic Calvo-Vico passava a ser el Teatro Gran Via. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Durant l'etapa del Teatro Gran Via, el compositor català Amadeu Vives i Roig, juntament amb el valencià Vicent Lleó i Balbastre varen ser els autors lírics que més peces hi van estrenar.

El 1909 el teatre va ser novament reformat segons un projecte de l'arquitecte Joaquim Raspall i va incorporar també, si bé amb caràcter esporàdic, projeccions cinematogràfiques.

Aquesta segona i última etapa del local va acabar el 1918 quan va ser definitivament enderrocat per aixercar-hi l'Hotel Ritz, inaugurat el 1919.

Algunes funcions i espectacles presentats en aquest teatre:

Teatro Calvo-Vico

*1888.- El gran Galeoto (drama) de José de Echegaray
*1888.- El alcalde Zalamea, de Pedro Calderón de la Barca,

*1888.- El hijo de hierro y el hijo de carnede José de Echegaray
*1888.- Lo sublime en lo vulgar de José de Echegaray

*1888.- El tonto del panerot (drama valencià) d'Antoni Roig i Civera

*1888.- Château Margaux (sarsuela), de Manuel Fernández Caballero

*1889.- El castillo de San Alberto (drama) de Pedro Baranda de Carrión
*1889.- La corsetera (comèdia) de Francesc Xavier Godó
*1890.- Conflicto entre dos deberes (drama) de José Echegaray
*1891.- La vida es sueño (drama) de Pedro Calderón de la Barca
*1891.- L'hereu Pruna (comèdia) d'Agustí Morer
*1892.- Los amantes de Teruel (drama) de Tirso de Molina
*1892.- La ducha o el general Quincoces (comèdia)
*1892.- La esposa adúltera (drama)

Teatro Gran Via

*1893.- La payesa del Montseny
*1893.- Mariana
*1893.- La bella chiquita (sarsuela) d'Albert Cotó
*1893.- María Menotti o la loca de los Alpes d'Alfredo Moreno Gil
*1893.- Norad'Henrik Ibsen
*1893.- L'escurçó d'Ignasi Iglesias.
*1893.- Don Juan Tenorio de José Zorrilla
*1894.- El dúo con la sultana (sarsuela) de Vicent Lleó
*1895.- Las once mil (sarsuela) de Vicent Lleó
*1895.- Señoritas toreras (sarsuela) de Vicent Lleó
*1900.- La balada de la luz (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1900.- Choque de trenes (sarsuela) de Vicent Lleó
*1904.- Bohemios (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1904.- El húsar de la guardia (sarsuela) d'Amadeu Vives.
*1908.- El talismán prodigioso (sarsuela) d'Amadeu Vives.

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

1920's.- Espumosos El Rayo quan ja era el proveidor oficial de Coca-Cola de la ciutat.

Inaugurada el juliol de 1924, la fàbrica Espumosos El Rayo té l’honor de ser la primera empresa de Barcelona on es va fabricar el conegut refresc Coca-Cola i va ser el nucli de distribució d’aquesta beguda d'orígen nordamericà durant la resta de la década dels anys 1930’s.

El seu fundador Francisco Duffo Foix, francès d’orígen, havia recorregut l’Argentina i Europa aconseguint els drets de comercialització de diverses productes del ram dels refrescos i va acabar establint-se a Barcelona on va obrir una fàbrica al carrer Balmes 71, entre Aragó i València.

*1924.- El 10 de juliol d'aquell any La Vanguardiaanunciava la inauguració de la fàbrica del carrer Balmes i la comercialització dels sifons higiènics amb l'interior de porcel·lana que es repartien a domicili

En un dels seus viatges a Paris, Duffo va aconseguir la comercialització d'una beguda nova d'orígen nordamericà, es deia Coca-Cola, era dolça i negra, i no li va resultar difícil introduïr la beguda a Espanya a través d'un pacte que va subscriure amb el Colonel Horsey, representant de la companyia nordamericana a Europa

Duffo rebia directament de Baltimore (Estats Units) el concentrat màgic i secret que barrejat remolatxa i aigua calenta es transformava en Coca-Cola. El preu de la fòrmula era de tretze dòlars de l'època per cada barrilet de deu galons. Les trameses incloïen també material publicitari divers per a ser exhibit a les botigues i els bars de Barcelona que la servien.

*1928.- Curiós retall on es presenta una gràfica del creixement progressiu de l'empresa i l'anunci de la imminent arribada de la Coca-Cola. (Font. Hemeroteca La Vanguardia)

*1928.- Un dels primers anuncis de la Coca-Cola

Espumosos El Rayo elaborava, a més a més, una gran quantitat de sifons i gaseoses i una gamma àmplia de refrescos de sucs de fruita, tònica, ginger-ale i altres begudes carbòniques que van animar el panorama del lúdic i gastronòmic de l’epoca.

*1930.- Una de les moltes varietats de refresc que comercialitzava la fàbrica era l'Orange Rayo, elaborat a base de suc de taronges i mandarines.

El 1933 la companyia Coca-Cola es va establir amb maquinària pròpia al carrer Aragó i va retirar les llicències per embotellar el refresc. Espumosos El Rayo es va limitar aleshores només a la distribució fins el 1936 en que l'esclat de la Guerra Civil va acabar amb la comercialització del producte.

Francisco Duffo fundaria ja després de la Guerra Civil la popular marca de gaseoses La Casera.

Amb la col·laboració de MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

L'any 1924 es va inaugurar al carrer Rosselló 167-173 la Casa de Familia Angeles Mateu. Aquest edifici, que s'estenia fins a la cantonada amb Muntaner, estava integrat en l'obra social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i en l'anomenat Instituto de la Mujer que Trabaja, entitat orientada a donar acollida i suport a les dones sense feina per oferir-les un entorn semblant a una llar i una família i al mateix temps formar-les per poder desenvolupar feines i activitats professionals. Anteriorment l'edifici, construit el 1921 segons un projecte de l'arquitecte Enric Sagnier, havia acollit un casal per a dones i nens malalts. Un cop convertit en Casa de Familia va ser gestionat inicialment per les monges franciscanes de la Immaculada Concepció,

*1924.- Nota apareguda a La Vanguardia informant de la inauguració de la Casa de Familia.

Poc després del començament de la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya, a través de la conselleria de Cultura de Ventura Gassol, va incautar l'edifici amb l'objectiu de transformar-lo en una escola d'infermeria en règim d'internat.

Acabada la guerra el centre va quedar en mans de la Falange que hi va instal.lar la seu de la Sección Femenina, que, lògicament, el va orientar envers l'adoctrinament de les dones en l'ideologia nacional-sindicalista. S'hi realitzaven activitats docents, com cursos de perfeccionament per a mestres femenines, infermeres i puericultores amb el nom de Residencia Angeles Mateu. L'activitat era especialment notòria a la capella, a la sala d'actes i al pati del carrer Rosselló, llocs on se celebraven habitualment actes patriòtics d'exaltació de la ideologia oficial de la dictadura, demostracions gimnàstiques femenines i commemoracions de les dates especialment significades en el calendari falangista.

*1950's.- Membret de la papereria de la residència de la Sección Femenina.

*1957.- Retall del diari La Vanguardia que informa sobre la clausura d'un curs. Aquests tipus d'actes eren habituals a la Residencia de la Sección Femenina Angeles Mateu.

A partir de finals dels anys 1950's la residència inicia la seva última etapa, acollint amb caràcter provisional el Col·legi Major Universitari Virgen de la Inmaculada.

L'edifici, que havia sofert algunes reformes i adaptacions i ja no conservava el seu aspecte original, va ser enderrocat cap a finals del 1960's i a començaments dels anys 1970's La Caixa va enlairar a la cantonada Rosselló-Muntaner un edifici d'habitatges amb una de les seves agències als baixos. La part del pati del carrer Roselló fins a la cantonada amb la plaça del doctor Ferrer i Cajigal on hi havi un edifici més baix, va ser ocupada anys després per noves dependències assistencials de l'Hospital Clínic, que incorporaren també un petit jardí a l'interior de l'illa .

*1963.- La portada de La Vanguardia del diumenge 12 de maig presentava aquesta vista aèria de la primera urbanització del centre de la Plaça de les Glòries amb el viaducte que enllaçava la Gran Via amb la Meridiana.

En la tortuosa història de la urbanització de la Plaça de les Glòries Catalanes, l'aspecte que va adoptar aquest gran espai durant la década dels 1960's constitueix una de les etapes de referència de l'evolució de les diferents propostes d'ordenació del trànsit rodat i ferroviari que, amb els pas dels anys, seria sotmès a successives correccions i redefinicions.

*1960.- Imatge de la Gran Via tancada al trànsit a l'alçada del carrer Padilla abans d'arribar a la Plaça de les Glòries en obres.

El primer projecte d'urbanitzacio consistia a construir un anell viari enlairat per sobre de les vies de tren existents a la zona, que encerclaria la plaça enllaçant i distribuint el trànsit de les tres grans artèries de la ciutat (Diagonal, Gran Via i Meridiana). Però com sigui que només era posible enllaçar-les per la part muntanya, l'anell va ser construit abastant poc més d'un quadrant del cercle, de manera que es podia circular des de Gran Via passat Castillejos fins a l'arrencada de la Meridiana entre els carrers Dos de maig i Independència i viceversa. La resta del cercle mai va arribar a completar-se. El trànsit pel viaducte era de doble sentit de circulació i fins i tot els vianants podien passar-hi a través de les voreres de metre i mig d'amplada que hi havien a banda i banda de la calçada.
La inauguració es va produir el diumenge 29 de gener de 1961. L'acte fou presidit pel general Vigón, ministre d'Obres Públiques, dintre dels tradicionals actes que, any rera any, celebrava el franquisme per commemorar la "gloriosa entrada de los ejércitos nacionales en Barcelona y la liberación de la ciudad".

*1961.- Detallada explicació publicada a La Vanguardia sobre la inauguració i les característiques del viaducte de la Plaça de les Glòries.

Progressivament es va anar urbanitzant d'una manera molt poc agraïda l'espai inferior per on circulaven diverses linies fèrries i es van construir unes pendents en gespa entre els diferents nivells. Tot plegat una sol·lució que sempre va tenir una aparença de provisionalitat i de feina inacabada, que només servia perque sa majestat el cotxe (que aleshores era un element absolutament prioritari en tot projecte urbanístic) tingués més espai de mobilitat. Però des del punt de vista del ciutadà, allò era com una mena d'scalextric on la sensació de descampat obert no s'havia perdut. Això sí, els amants dels trens gaudien d'una posició privilegiada per veure passar els combois.

*1965.- Una postal de l'època on es veu el tram en pendent d'incorporació a l'anella viària des de la Gran Via i el pas del tren que connectava la estació de França amb el carrer Aragó. (© Edicions Cuscó).

A finals dels 1960's la construcció de l'autopista cap a Montgat i Mataró, que donava continuïtat a la Gran Via en direcció Besòs, va fer descartar la idea de completar aquella anella viària de distribució del trànsit i es va apostar per un nou entramat de passos a diferent nivell.

PARROQUIA PROVISIONAL DE SANT SEBASTIÀ. Verdum. (1959-1966)

FONT DE L'ÀGUILA. Parc de la Ciutadella (1894-1963)

EUZKADI. Restaurant Cerveseria. Passeig de Gràcia / Casp (1932-1939)

PASSEIG DE L'ESPLANADA o PRIMER PASSEIG DE SANT JOAN (1802-1880)

BAR RESTAURANT BOSTON. Aribau 50. (1919-1993)

FONT DE LA NEREIDA. Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

TEATRE GUIMERÀ. Carrer del Pi 11. (1958-1964)

CLUB 1800. Discoteca. Carrer del Pi 11. (1969-1977)

FONT D'ARETUSA. Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

HAPPY BOOKS. Llibres d'oferta. (1987-2012)

MONUMENT AL SOLDAT DEL POBLE. Plaça Catalunya. (1937)

OBELISC DEL DOS DE MAIG. Plaça Catalunya (1940)

CLÍNICA VICTÒRIA. (1934-1988). - INSTITUT GINECÓS (1923-1934). Passeig Maragall 52.

CASA GALOBART. Travessera de Dalt (1932-1970's)

IRIS PARK. (1911-1939) SALÓN IRIS i CINE IRIS (1939-1972). Carrer València 177.

TELE|ESTEL. Setmanari català d'actualitat. (1966-1970)

TEATRO CALVO-VICO (1888-1893) / TEATRO GRAN VIA (1893-1918). Gran Via / Roger de Llúria.

ESPUMOSOS EL RAYO. Begudes Carbòniques i Gaseoses. Balmes 71. (1924-1936)

CASA DE FAMÍLIA / RESIDENCIA "ANGELES MATEU". Rosselló / Muntaner (1924-1960's)

PLAÇA DE LES GLÒRIES (II). (1961-1970)