KGB. Música i copes. Ca l'Alegre de Dalt 55. (1984-2013)

October 22, 2017, 1:59 am

≫ Next: ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)

≪ Previous: NICK HAVANNA. Rosselló 208. (1987-2015)

$

0

0

 

 

El 27 d'octubre de 1984 un espai projectat dins una antiga fàbrica tèxtil per l'interiorista Alfredo Vidal i promogut per l'empresa Setraspasa SA va obrir portes al carrer Alegre de Dalt de Gràcia. El seu nom coincidia amb l'acrònim de la famosa central d'intel·ligència soviètica, si bé tot quedava aclarit amb la denominació de Kiosco General de Barcelona

 

Edifici que acollia la sala KGB a la cantonada dels carrers Ca l'Alegre de Dalt i Providència.  (Foto: Tejederas)

 

La història d'aquesta sala de música en directe que va gaudir d'un gran èxit de públic durant els seus primers anys, és també la història d'un rosari de denúncies del veïns pels sorolls que produïa, de trobades nocturnes al carrer amb la policia municipal i, al capdavall, de sancions i clausures,  que durant molts anys va conferir al local un to guadianesc per la successió d'obertures i tancaments que va patir. Certament, el KGB s'havia caracteritzat pels seus horaris que ultrapassaven ja aleshores els límits dels tancaments habituals dels locals nocturns. Així doncs, el local esdevingué un dels últims reductes als que aferrar-se per part dels que no es conformaven a girar cua cap a casa i donar la nit per acabada a les tres de la matinada.  

 

*1985.- Entrada a la festa del primer aniversari de KGB. (Font: todocolección)

 

Va ser un dels primers espais nocturns a incorporar l'estètica interior de la fredor pròpia d'un hangar industrial. Els grans finestrals van ser tapiats donant més rellevança a la nuesa dels murs, al terra de ciment i a les escales metàl·liques de cargol per accedir al nivell superior amb dues barres [1] escampades sobre la superfície del local. Una proposta molt copiada durant els anys següents.  América Sánchez va ser el dissenyador del logotip del local, un escut vermell amb les inicials del local.

 

*1984.- Variant del logotip de KGB dissenyat per América Sánchez que va ser emprat per la inauguració del local. (Font: 202 cartells América Sánchez. Biblioteca de Catalunya)  

 

La Guia Barcelona Bar editada per l'ajuntament el 1987 dedicava aquestes curioses paraules al KGB a la ressenya local:

El KGB té, malgrat la fredor del neó, un cert aire d'una Gràcia del futur. Darrera la cresta més exuberant s'hi amaga sovint un passat de motxilla i ferrocarrils catalans, un rastre de xiruca que cap maquillatge no arriba a dissimular.[2]

Al llarg de la seva vida KGB canviaria sovint de tendències musicals en sintonia amb el pas dels anys i de les modes, si bé com element comú i continuat sempre va apostar pel pop-rock indi amb concerts de bandes novelles, especialment a partir de finals dels anys 1990's, quan el local va començar a perdre el seu glamour inicial i va reorientar-se com a discoteca.

 

*2011.- Actuació del grup Obús a KGB (Foto: Vic Saldas)

 

Finalment, després de gairebé 30 anys, el local moriria a causa de la malaltia que sempre va patir. KGB va ser precintada al desembre de 2013 per excés de decibels i per les denúncies continuades a causa dels incidents que sovintejaven al carrer a la sortida del local. Els veins s'havien tornat a organitzar i l'ajuntament va donar el cop de gràcia. El seu tancament va donar pas un any més tard a Canela, un espai dedicat a la música llatina, promogut per l'empresari Juancho Rodríguez amb horaris més limitats i ambient de salsa, bachata i reguetón.

 

[1].- Una de les dues barres del KGB era formada per barrils industrials pintats de colors cridaners. Va desaparèixer al cap d'uns anys igual que altres elements del projecte original.
 

[2].-Col·lectiu Yate. Barcelona Bar. Ajuntament de Barcelona. Plaza & Janés Editors. Barcelona. 1987.

---

ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)

October 24, 2017, 2:56 pm

≫ Next: BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

≪ Previous: KGB. Música i copes. Ca l'Alegre de Dalt 55. (1984-2013)

$

0

0

 

Potser a molts no el serà familiar el personatge d'Andy Capp. Al Regne Unit però, es força conegut com a protagonista d'unes tires de còmic publicades als periòdics Sunday Mirror i Daily Mirror. El seu creador és el dibuixant Reg Smythe (1917-1998). Després de la seva mort Roger Mahoney va continuar dibuixant-lo. L'Andy Capp es caracteritza bàsicament per la seva debilitat per la beguda i habitualment apareix amb un got de cervesa a les mans o bé engatat i dormitant sobre la barra d'un bar.

A l'any 1984 un grup de joves francesos (Marcelle, Jean Jacques i Christian) que es dedicaven al transport de materials per a show bussines, van decidir obrir agafar el local del bar Celobert al número 13 del carrer Bonavista, a la part baixa de Gràcia entre els jardinets i el Torrent de l'Olla. Li van canviar el nom i Andy Capp va ser l'escollit.

El local va aconseguir esdevenir un punt de trobada de gent progre amb inquietuds artístiques, on era fàcil trobar-hi des d'activistes culturals a músics alternatius i també forasters francesos atrets per l'origen dels joves que el regentaven. En els primers anys destacava pel seu aspecte vell i atrotinat amb esquerdes a la barra i la pintura de les parets i els sostres despresa i gairebé penjant. Tot plegat però, li conferia un aspecte de decadència fascinant i acollidora. S'hi jugava a les dames xineses, s'hi feien exposicions d'art i s'hi prenien cremats de rom i brandy. L'espai es completava amb una terrassa interior al fons del local, molt animada als estius.

L'Andy Capp va tancar amb el canvi de segle. Al local que ocupava s'hi va instal·lar després una tintoreria.

BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

October 26, 2017, 11:36 am

≫ Next: CASA ANDREU ANGLADA. Passeig de Gràcia / Aragó (1878-1982)

≪ Previous: ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)

$

0

0

Una bodega convencional de barri que amagava un petit tresor, amb el seu aspecte tradicional, gairebé vulgar, de prestatgeries amb ampolles, una barra a l'antiga, màquines escura-butxaques i unes quantes cadires i taules escampades per l'interior.

El seu propietari Enric Pinilla va obrir-lo el 1964 com una bodega on s'hi comprava vi a granel, gasoses i sifons. No va ser fins a finals de la dècada següent que el local es començà a especialitzar en còctels i combinats. La veu corregué ràpida i l'establiment va fer-se popular i conegut en poc temps, trencant les fronteres del barri.

Henry B.Q., com es feia dir l'Enric, era un veritable prodigi en l'atenció personalitzada al client. Gastava una litúrgia molt personal en l'art de barrejat licors i líquids, de donar consells i de servir les copes. Tot plegat però, en un entorn senzill, sense pretensions estètiques, ni glamour, ni materials nobles. Això el diferenciava dels grans temples de la cocteleria que començaven a aparèixer per la ciutat. L'amo utilitzava la nevera dels gelats per guardar-hi els licors en fred i altres productes per composar els seus combinats. Era un local on els estudiants, els progres i la gent de butxaques justetes de calers n'eren els principals clients.

Molt bona atenció, però sense presses amb temps. El Henry no tenia mai pressa i dedicava el temps necessari a cada client, Això sovint generava episodis d'inquietud entre els parroquians  més ansiosos d'accedir a la seva copa o al seu combinat.

Va tancar cap a finals dels 1990's coincidint amb la jubilació del propietari sens ell la Bodega Tomàs no hauria pogut seguir essent la mateixa.

CASA ANDREU ANGLADA. Passeig de Gràcia / Aragó (1878-1982)

October 27, 2017, 11:54 pm

≫ Next: JOSEP RIBAS. Ebenista. Exposició de mobles. Rambla Catalunya 17 (després Plaça Catalunya 7). (1890's-1910's)

≪ Previous: BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

$

0

0

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE iFRANCISCO ARAUZ

  

*1900's.- La Casa Andreu Anglada a la dreta de la imatge quan encara tenia entresòl i semisoterrani en una fotografia extreta d'una postal de l'època.

 

Edifici projectat el 1878 per l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (1842-1908) abans d'establir-se als Estats Units, la Casa Andreu Anglada [1] ocupava la cantonada mar-Besòs a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, just davant del baixador del ferrocarril conegut popularment com l'apeadero. 

L'edifici constava originàriament de baixos i quatre alçades i va ser objecte de diverses reformes, la primera per adequar la planta baixa i els entresòls per instal·lar-hi comerços. 

 

Plànol de la planta del pis principal segons el projecte de l'arquitecte Rafael Guastavino. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

 

La planta baixa de la Casa Andreu Anglada va acollir als anys 1920's la botiga d'exposició de la concessionària de la marca nord-americana d'automòbils Studebaker. 

El 4 de novembre de 1929 la botiga Unión Musical, també coneguda com a Casa Werner, va instal·lar-se als baixos del costat del Passeig de Gracia. Allà s'hi podien  comprar tota mena d'aparells de ràdio, fotografia, gramoles, discos i fins i tot llogar-hi pianos. La botiga s'hi havia traslladat des del seu anterior emplaçament al Portal de l'Àngel.

 

*1929.- La botiga d'Unión Musical recent traslladada a la Casa Andreu Anglada (Font: Hemeroteca la Vanguardia)

 

*1930's.- La Casa Andreu Anglada en una imatge on també hi podem veure l'edifici del baixador del tren del carrer Aragó. (Foto: Josep Brangulí) 

 

Durant l'etapa franquista l'edifici va ser remuntat i se li va afegir una alçada més a la part de la cantonada que va malmetre la balaustrada de coronava inicialment la façana

 

*1950's.- L'edifici ja amb la remunta aplicada com a cinquè pis a la part de la cantonada.

*1960's.- L'edifici de la Societat Anònima Cros (esquerra) i la Casa Andreu Anglada (dreta) amb el carrer Aragó ja cobert i amb doble sentit de circulació. A l'extrem inferior dret de la imatge s'hi pot distingir el rètol de la botiga d'Unión Musical Casa Werner. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Als anys 1960's s'hi va instal·lar la galeria d'art La Pinacoteca, mentre la botiga d'Unión Musical continuava comercialitzant petits electrodomèstic i productes diversos per als amants de la música. 

L'edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan al 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d'oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu de l'entitat bancària gallega BancoPastor, avui ja desapareguda.

 

Edifici del Banco Pastor, enllestit a l'any 1983, a la cantonada on hi hagué la Casa Andreu Anglada.

 

[1].- Algunes fonts la citen com a Casa Anglada Goyeneche (ca.wikipedia.org)

JOSEP RIBAS. Ebenista. Exposició de mobles. Rambla Catalunya 17 (després Plaça Catalunya 7). (1890's-1910's)

October 31, 2017, 3:06 pm

≫ Next: LA FLORIDA. Bordell. Madrazo 43. (1930's)

≪ Previous: CASA ANDREU ANGLADA. Passeig de Gràcia / Aragó (1878-1982)

$

0

0

Cap al darrer quart del segle XIX l'ofici d'ebenista va començar a tenir un valor creixent entre l'alta societat barcelonina. L'emergent burgesia local parava cada cop més atenció a l'embelliment de les seves llars, de manera que disposar d'una bona casa amb materials nobles lluïa i donava un prestigi social indiscutible.

Josep Ribas i Fort va ser un dels precursors de la fabricació de mobles de luxe a Barcelona. Com tants altres del seu ofici va iniciar-se a la part baixa de Ciutat Vella on carrers com Banys Nous, Passatge del Crèdit, Ciutat o Escudellers acumulaven molts tallers i botigues de fusters.

Ribas havia nascut a Castellvell i va començar a treballar d'ebenista al 1850. Deu anys després va associar-se amb Jaume Pons i Torrent i ambdós formaren l'empresa Pons y Ribas emplaçada al carrer Ciutat número 7. Els mobles que fabricaven van aconseguir un gran èxit en la decoració de diversos pavellons de l'Exposició Universal de 1888.

Al setembre de 1892 van dissoldre l'antiga societat i Ribas va crear una nova empresa José Ribas e Hijos. L'ebenista moriria el 1897 passant el negoci al seus fills amb el nom de Viuda de Jose Ribas

Coincidint amb el nou segle els Ribas van obrir la seva botiga d'exposició al número 17 de la Rambla Catalunya, aleshores encara integrada en els seus primers metres en aquell tram que després va absorbir la Plaça Catalunya.

*1908.- Interior de la botiga d'exposició de mobles i objectes d'art de Josep Ribas a la Plaça Catalunya. (Foto: autor desconegut)
 

Al taller d'ebenisteria dels Ribas situat a Consell de Cent 327 van incorporar altres treballs a la seva rutina diària. A banda de mobles es van especialitzar en d'altres aspectes de la decoració de la llar. Així doncs, els operaris de Can Ribas treballaven el marbre i els daurats, eren fabricants de miralls, de llums i de tota mena d'objectes d'art orientats a guarnir la llar.

En aquells baixos de la Casa Marcel·lí Jané, Ribas hi exposava les seves petites meravelles mobiliàries i altres objectes i elements com llums, cortinatges i objectes d'art per embellir les llars de les famílies benestants. 

Cap a finals de la dècada dels 1910's la botiga de Josep Ribas a Plaça Catalunya va passar a Josep Prat, un altre fabricant de mobles.

 

*1914.- Publicitat de la botiga de Vda. de José Ribas a plaça Catalunya 7  (Font: Catalèg de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques i Nacional de Productes. Biblioteca Nacional de Catalunya).

 

LA FLORIDA. Bordell. Madrazo 43. (1930's)

November 3, 2017, 3:45 pm

≫ Next: GOTTARDO DE ANDREIS. Plaques i capses de llauna. Plaça de Catalunya 16. (1910's)

≪ Previous: JOSEP RIBAS. Ebenista. Exposició de mobles. Rambla Catalunya 17 (després Plaça Catalunya 7). (1890's-1910's)

$

0

0

Agraïments a GALDERICH PISCOLABIS iFRANCISCO ARAUZ

1934.- Anunci publicat a les planes del popular setmanari satíric Papitu amb una errada tipogràfica (Medrazo) en el nom del carrer

 

Cap als anys 1920's el negoci de la prostitució a l'abast de les classes populars era localitzat bàsicament a l'àrea del Raval i Ciutat Vella amb especial consideració a la practicada dins el límits del ja anomenat Barri Xino. Algunes publicacions com Papitu inserien a les seves planes publicitat d'aquests meublés i cases de barrets que incloïen breus indicacions sobre els seus serveis a manera de reclam per fer decidir al client que dubtava. Aquesta publicitat s'adreçava als clients de classe mitjana potencials consumidors d'aquests serveis, als quals pretenien també donar una certa pàtina de seguretat, capaç de vèncer el seu temor a ficar-se en qualsevol local de mala mort com molts dels que hi havia a la part baixa de la ciutat.

*1932.- Emplaçament del meublé prop de la plaça Molina al barri de Sant Gervasie 

En aquest univers d'anuncis de cases de prostitució i de meublés per portar la querida, sovint en sortia algun de localitzat fora del centre neuràlgic de la zona pecaminosa abans esmentada. Aquest era el cas de La Florida un petit xalet existent al número 43 del carrer Madrazo, tocant gairebé a Balmes. La torreta havia estat abans integrada dins el conjunt de petits edificis que formaven el complex de la Clínica Hospital del Pilar, inaugurada en aquella zona en els últims anys del segle XIX.

La Florida va ser durant els anys 1930's un establiment per a que el senyors i senyorets de l'època, sense fer un gran dispendi, alliberessin els seus sentits sense haver d'endinsar-se dins les llòbregues i estretes vies de la ciutat antiga amb el perill de coincidir amb coneguts o simplement ser vist. Una alternativa al capdavall, molt més segura.

*1933.- Un altre dels anuncis que publicava La Florida, fent esment a la bona relació qualitat-preu i presentant els serveis en el llenguatge metafòric habitual, no exempt d'imaginació. (Font: Papitu / BNC ) 

 

Ignorem si acabada la Guerra Civil aquesta torreta va continuar aixoplugant exercicis íntims de pagament per acontentar la libido. Sospitem que sí. El que queda clar és que els nous temps ja no estaven per anunciar-se tan obertament a diaris ni revistes i que l'accés dels clients al local des del carrer esdevindria d'allò més furtiu i mirant sempre enrere abans d'entrar. La torre va ser enderrocada a finals dels 1960's i substituïda tot seguit per un edifici d'habitatges.    

GOTTARDO DE ANDREIS. Plaques i capses de llauna. Plaça de Catalunya 16. (1910's)

November 5, 2017, 7:50 am

≫ Next: SALES X. Cinema pornogràfic. (1984-2004)

≪ Previous: LA FLORIDA. Bordell. Madrazo 43. (1930's)

$

0

0

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1911.- Publicitat de Gottardo de Andreis amb especificació del variat tipus de productes que es comercialitzaven a la seva botiga de la Plaça Catalunya.

Cap a començaments de la dècada dels 1910's la fàbrica d'objectes de llauna que l'empresa italiana del genovès Gottardo de Andreis havia establert a Badalona al 1906, va obrir una botiga comercial a la Plaça Catalunya. El negoci provenia de la localitat italiana de Sampierdarena, annexionada a la ciutat de Gènova l'any 1926, on l'empresa de De Andreis havia estat fundada el 1892. La seva producció es concretava en cromolitografies en tota mena d'objectes de llauna que incloïen plaques, rètols i capses de llautó. La fàbrica de Badalona, un valuós exemple de l'arquitectura modernista industrial, havia estat projectada el 1905 per l'arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (1875-1958)

*1910's.- Cartell en italià amb esment al representant de l'empresa per a Espanya amb seu a Barcelona.

El creixement del negoci havia obligat als patrons italians a obrir un establiment comercial al centre de Barcelona. A tal fi van escollir un local dels baixos de la Casa Sicart a la mateixa plaça tocant a Fontanella.

Entre els productes oferts als públic hi destacaven les caixes de llautó de totes dimensions per guardar-hi aliments i objectes domèstics i també plaques i rètols. La major part de les plaques que les companyies d'assegurances insertaven a les façanes dels edificis per donar fe de l'assegurament provenien de La Llauna, nom amb el que popularment es coneixia a la fàbrica badalonina de Gottardo de Andreis.

La botiga de la Plaça Catalunya va tenir una existencia força efímera. El negoci, registrat amb el nom comercial de Gottardo de Andreis Metalgraf Española des de 1919, continuaria la seva existència fins al 1980. Avui la fàbrica de Badalona l'ocupa un Institut d'Ensenyament Secundari, després d'una acurada rehabilitació executada per Enric Miralles i Carme Pinós el 1986.

Capsa de llauna de caramels de la Confiteria Reñé fabricada per Gottardo de Andreis.(Font: todocoleccion)



Algunes de les plaques de llauna sortides de la fàbrica de Gottardo de Andreis que identificaven les companyies asseguradores dels immobles.

SALES X. Cinema pornogràfic. (1984-2004)

November 11, 2017, 11:13 pm

≫ Next: XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

≪ Previous: GOTTARDO DE ANDREIS. Plaques i capses de llauna. Plaça de Catalunya 16. (1910's)

$

0

0

El dilluns dia 5 de març de 1984, un any i mig després de la victòria del PSOE a les eleccions generals, la ministra de Cultura Pilar Miró, autoritzava l'exhibició pública de pel·licules pornogràfiques amb escenes de sexe explícit en sales especialitzades dedicades exclusivament a aquest fi, que van ser batejades amb el nom de sales X. Els governs anteriors de la UCD, presidits per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, no s'havien decidit a regular aquest negoci, tot i que era clar que tindria inicialment una acollida considerable per l'escassa difusió d'aquest gènere entre els espectadors del país.

*1984.- Anunci publicat el dia 5 de març quan s'estrenà Exhibition al cinema Diorama que ja no podia figurar amb el seu nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1985.- L'antic cinema Diorama, reconvertit en Sala X a la plaça Bonsuccés.
 

Fins aleshores i des del 1977 el sexe al cinema arribava als espectadors a través de les cintes amb la classificació S on es podien veure escenes simulades sense exhibició explícita d'actes sexuals. Aquest negoci havia tingut els seus anys d'esplendor i a manca d'emocions més fortes encara disposava d'un cert nombre de seguidors quan va arribar el porno a les pantalles. La classificació S ja havia estat suprimida al 1983.

Les noves sales X tenien un aforament limitat a 200 butaques, la qual cosa va requerir la reforma interior dels cinemes per acollir-se a aquesta nova reglamentació. En moltes d'elles la distància entre la primera filera de butaques i la pantalla va augmentar fins a esdevenir força considerable per la necessitat de reduir l'aforament. En d'altres casos van ser els passadissos que van guanyar amplària. El preu (450 pessetes la localitat) era també lleugerament superior al de les entrades d'un cinema d'estrena convencional (250 pessetes)

Una altre detall de les noves sales es que no podien mantenir el nom oficial de l'antic cinema on eren emplaçades sino que la identificació es resolia afegint el nom del carrer o plaça darrera del títol genèric de Sala X.

Les sales de cinema que van ser autoritzades van ser les següents:

Diorama, a la plaça Bonsuccés
Maryland, a la plaça Urquinaona
Castilla, al carrer Obradors
Principal Palacio 2 (antic Latino), a Rambla 27
Roma, al carrer Aragó
Avenida de la Luz,  a la via soterrània del mateix nom
Atlanta, al carrer Trafalgar
Ducal, al carrer Besalú del barri de Camp de l'Arpa
Montserrat, al final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat al Guinardó

*1984.- Llista de sales X aparegudes a la cartellera de La Vanguardia a l'edició del dia 25 de juliol d'aquell any.

D'aquesta llista les dues primeres sales autoritzades van ser les dels antics cinemes Castilla i Diorama, que varen estrenar-se amb la projecció de les cintes pornogràfiques Garganta Profunda (Deep Throat) i Exhibition respectivament.

La primera era un producció nordamericana de metratge mitjà (amb prou feines ultrapassava els 60 minuts) amb l'actriu Linda Lovelace. La protagonista presentava una singularitat anatòmica derivada de tenir el clítoris a la gola. Deep Throat dirigida per Gerard Damiano havia estat estrenada a Nova York el 1972 (dotze anys abans) i havia generat un gran escàndol entre la puritana societat nordamericana.

*1984.- L'anunci de l'estrena de Deep Throat a l'antic cine Castilla incorporava fins i tot un petit plànol per no perdre's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Linda Lovelace i Harry Reems protagonistes de Deep Throat en un fotograma del film.
 

Per la seva banda Exhibition, producció francesa rodada el 1975,  era una cinta autobiogràfica, a manera de documental, protagonitzada per Claudine Beccarie, una de els actrius pioneres d'aquest gènere a França. El film va ser seleccionat pel Festival de Cannes d'aquell any dins la secció de Perspectives del Cinema Francès.

Cartell francès del film Exhibition. La reglamentació de les sales X no permetia que als anuncis i publicitat es veiessin els cartells dels films.
 

Durant els primeres dies es van poder veure llargues cues d'espectadors (més del 90% masculins) i les sales s'omplien a vessar. La major part d'aquelles sales X van tenir existències efímeres amb una esperança de vida que en el millor dels casos superava els quatre anys. Van ser els casos dels antics cinemes  Montserrat (juny 1984 - desembre 1985), Ducal (juliol 1984 - desembre 1985), Atlanta (juliol 1984 - novembre 1987), Castilla (març 1984 - juny 1988) o Principal Palacio-2 (juny 1984- octubre 1988).

La Sala X instal·lada a l'avinguda de la Llum
 

Amb el temps la curiositat i l'interès per veure aquest tipus de cinema va anar mitigant-se. Un cop estrenades les poques pel·lícules mítiques del gènere (The Devil in Miss Jones, The Story of Joanna o The Opening of Misty Beethoven) els films eren d'escàs valor argumental i es reduïen a un carrusel d'escenes sexuals. D'altra banda,  l'arribada i generalització del video domèstic va suposar el cop més fort a les sales X, que progressivament es varen anar buidant d'espectadors. Lògicament els addictes al gènere porno preferien exercitar el seu voyeurisme en la intimitat de la pròpia llar, prèvia visita al videoclub per llogar la cinta. En els casos del Montserrat i el Ducal, les dues sales més allunyades del centre, cal afegir també a les raons del seu tancament prematur el refús generalitzat que entre els veins del barri va provocar la sala.

Les sales van acabar esdevenint territoris de contactes (majoritàriament homosexuals), en les pròpies butaques o en els lavabos on sovint s'acumulava una gran quantitat d'espectadors als quals poc els importava el film que es projectava. Durant les sessions era habitual veure un moviment permanent  d'espectadors que, entre la foscor de la sala, anaven canviant continuadament de butaca en un trànsit espectacular. Això provocava sovint les queixes sonores d'algun espectador que no podia veure la projecció amb normalitat. En algunes sessions era també habitual la presència de prostitutes que oferien allà mateix els seus favors sexuals.

*1994.- Deu anys després de la seva aparició, les sales X actives s'havien reduït a tres, com demostra aquest retall de la cartellera de l'edició de La Vanguardia del dia 4 de març d'aquell any.

La sala X de l'Avinguda de la Llum va tancar al novembre de 1992. Les més longeves van ser la de l'antic cinema Maryland (tancada el 1999), la del Diorama (clausurada a l'agost de 2000) i la del cine Roma que va arribar al segle XXI. A la cartellera del dia 1 de gener de 2001 ja només hi podíem trobar la del carrer Aragó.  Paral·lelament fora d'aquest circuit alguns sex-shops havien incorporat petits espais per a l'exhibició de pel·lícules X a banda de les cabines d'ús individual. Finalment l'accés generalitzat a internet  va acabar de facilitar la visualització de continguts pornogràfics de manera que era ja no era rendible el manteniment de les sales X

Entrada a la Sala X del carrer Aragó, antic cinema Roma, que va ser l'última a tancar el 30 de novembre de 2004.

---

XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

November 14, 2017, 11:34 am

≫ Next: GRAN OCELLERA. Parc de la Ciutadella. (1870's-1930's)

≪ Previous: SALES X. Cinema pornogràfic. (1984-2004)

$

0

0

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ iVALENTÍ PONS TOUJOUSE

 

Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.

L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.

 

*1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

*1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

*1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

 *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

GRAN OCELLERA. Parc de la Ciutadella. (1870's-1930's)

November 14, 2017, 11:38 pm

≫ Next: RAMBLA PRIM. Tram entre Diagonal i el mar i plaça sobre la Ronda Litoral. (1992-2002)

≪ Previous: XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

$

0

0

*1880's.- Vista general de la gran gàbia. A l'esquerra de la imatge es pot veure al fons la gran cascada monumental. (Foto: AFB)

Instal·lació situada dins el recinte del parc de la Ciutadella i emplaçada entre l'edifici del Parlament i la Cascada Monumental és, contràriament al que molts pensen, un projecte anterior a l'Exposició Universal de 1888. S'havia previst ja al 1873 dintre del conjunt d'actuacions aprovades per l'ajuntament per convertir en parc els terrenys de l'antiga ciutadella. El seu elevat cost va generar encesos debats en el ple del consistori municipal. Alguns regidors consideraven un luxe innecessari la seva construcció i opinaven que la seva presència al parc no contribuiria precisament a embellir-lo, sino que seria com un nyap enmig de la verdor de la vegetació que s'hi havia plantat.

Retall de l'edició de La Vanguardia del 24 d'octubre de 1887 on es fa esment a la gran pajarera de la Ciutadella davant de la qual els nens jugaven a ser toreros. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La gàbia era de grans dimensions i s'estructurava en diversos nivells i seccions. Permetia la contemplació d'un gran nombre d'aus, algunes de considerables dimensions. Al llarg de la seva vida va ser objecte de diverses reparacions. La seva presència al parc va generar al seu voltant un espai habitual de venda i exhibició d'aus i ocells.

*1933.- Emplaçament de la ocellera dins el recinte del Parc de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Entrada la dècada dels 1930's es perd definitivament la pista d'aquesta ocellera, que molt probablement no va poder sobreviure als estralls de la Guerra Civil.

RAMBLA PRIM. Tram entre Diagonal i el mar i plaça sobre la Ronda Litoral. (1992-2002)

November 18, 2017, 12:45 am

≫ Next: LA FONT DEL COURE. Rambla Prim/Diagonal/Taulat. (1992-2002)

≪ Previous: GRAN OCELLERA. Parc de la Ciutadella. (1870's-1930's)

$

0

0

Article realitzat amb la col·laboració d'ELOY FC
Agraïments aCARME GRANDAS

*2000.- Vista del tram final (o inicial) de la Rambla Prim i de la plaça rodona sobre la Ronda Litoral que hi havia a l'extrem. El centre comercial Diagonal Mar començava a prendre forma a l'esquerra de la imatge. (Font: ICC)

Entre els dos grans esdeveniments que van marcar el trànsit de la ciutat cap al canvi de segle (Jocs Olímpics de 1992 i Fòrum Internacional de les Cultures el 2004) alguns elements remarcables i no precisament antics es van perdre pel camí.

El polèmic Fòrum va suposar la recuperació del que quedava de façana marítima cap al sector del Besòs i la reordenació d'alguns espais de la zona encara poc urbanitzats. Les infrastructures  viàries heretades dels dies olímpics ens havien deixat un perllongament de la Rambla Prim que, després d'arribar a la Diagonal en direcció mar, continuava uns 300 metres més fins arribar a una plaça que suposava el final d'aquella via. Aquest espai, així com la coneguda com a  font del coure que hi havia a la cruïlla Taulat/Diagonal/Rambla/Prim, formen part també de l'inventari de desaparicions que aquest blog pretén recordar als seus estimats seguidors.

 

*1992.- Vista de la plaça rodona que marcava el punt final de la Rambla Prim. A la imatge es veu encara en construcció durant els primers mesos d'aquell any. (Foto: Arxiu de la Diputació de Barcelona)

 

En aquest nou tram de Rambla Prim es van plantar arbres i es van condicionar grans superfícies de gespa als vorals del passeig central, mentre que les vies laterals permetien al trànsit rodat realitzar un canvi de sentit o bé la incorporació a la Ronda Litoral, que havia quedat parcialment soterrada sota l'espai que ocupava la plaça i que des d'allà, en sentit Besòs, cobria el seu últim tram abans de girar 90 graus per continuar paral·lela a la llera del Besòs camí del nus de la Trinitat.   

La gran plaça rodona de l'extrem de la Rambla Prim es va projectar amb un cercle central de gespa sobre el que es va plantar l'escultura rogenca del valencià Miquel Navarro, anomenada Fraternitat, en  homenatge als afusellats al camp de la Bota, nom amb el que anys enrere era conegut aquell indret. La inauguració es va produir el 20 de juny de 1992 amb la presència de l'alcalde Pasqual Maragall. La plaça mai va tenir un nom oficial en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.

La construcció de les infrastructures associades a la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004 va canviar radicalment el panorama. Les successives reurbanitzacions de la zona van acabar fent desaparèixer el perllongament de la Rambla Prim i la plaça del final. El monument Fraternitat va continuar allà fent companyia al modern edifici Forum (avui Museu Blau) i al palau de congressos annex a les instal·lacions hoteleres amb edificis d'alçada que ocupen la zona. Com explica Antoni Remesar [1], la pèrdua de l'emplaçament inicial del monument a la petita  rotonda mig soterrada de l'extrem de la plaça, va deixar de conferir al lloc la característica de lloc de memòria per passar a ser una fita més entre les fites del Fòrum. 

*2002.- Afectació de les obres del Fòrum al tram final de la Rambla Prim que a la foto ja ha desaparegut. (Font: ICC)

 

[1].-Remesar, Antoni.Art Públic. Web de l'Ajuntament de Barcelona.

LA FONT DEL COURE. Rambla Prim/Diagonal/Taulat. (1992-2002)

November 20, 2017, 10:59 am

≫ Next: RESTAURANT PATRIA. Muntaner 2 / Sepúlveda 183 (1920's-1930's)

≪ Previous: RAMBLA PRIM. Tram entre Diagonal i el mar i plaça sobre la Ronda Litoral. (1992-2002)

$

0

0

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FCiCARME GRANDAS

*1992.- Imatge de la font del coure en funcionament captada des del perllongament de la Rambla Prim. (Foto: Guillem Huertas.Hemeroteca La Vanguardia)

 

Les obres olímpiques del 1992 van permetre el perllongament de la Rambla Prim fins gairebé el mar. Aquest nou i últim tram, avui desaparegut, s'iniciava a la plaça de Llevant on convergien els carrer Taulat, la Diagonal i la pròpia Rambla Prim.

Just en aquest espai l'arquitecte Pedro Barragán va dissenyar una curiosa font amb brollador al cim. Era formada per una mena de turonet esglaonat que anava perdent diàmetre a mesura que les diferents capes es superposaven. Culminava amb un brollador central, que projectava l'aigua fins a cinc metres d'alçada, i altres al seu voltant que emetien aigua boirosa. Tot aquest singular embolcall descendent era de coure de tonalitats vermelloses i l'aigua hi lliscava, fins arribar al límit del perímetre circular que delimitava l'espai de la font al mig de la plaça.   

Josep Maria Huertas explicava [1] que el nom de font del coure no anava inclòs al projecte sino que va ser la pròpia gent del barri que la va batejar així. Durant els seus pocs anys d'existència va esdevenir un petit simbol i referent per aquell barri, ple encara de descampats, que el Fòrum va modificar tant.

De fet,  la font del coure va ser una víctima del Fòrum de les Cultures, que la va fer desaparèixer en favor del pas del Tram Besòs. Després de la seva retirada l'ajuntament va explicar a l'opinió pública que la font de Barragán seria reinstal·lada a l'altre extrem de la Rambla Prim, a l'alçada del carrer Santander, al barri de la Verneda. Aquest anunciat viatge però, mai no es va produir.

*2000.- Vista a vol d'ocell de la plaça de Llevant amb la font del coure entre els dos trams de la Rambla Prim. El de la part inferior de la imatge desapareixeria amb les obres del Fòrum igual que la font.

*1998.- La font del coure, a la dreta de la imatge, davant de la cotxera d'autobusos sobre la qual es va perllongar el carrer Taulat fins el límit amb Sant Adrià de Besòs. Aquest indret correspon avui amb el Museu Blau i  l'accés principal al recinte on es va celebrar el Fòrum 2004. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

[1].-Huertas Claveria, Josep Maria. Paisaje del Fórum que fue y ya no es. La Vanguardia. Edició del 18 de maig de 2014.

 

RESTAURANT PATRIA. Muntaner 2 / Sepúlveda 183 (1920's-1930's)

November 23, 2017, 3:40 pm

≫ Next: CASA SEGURA. Empreses, negocis i altres ocupants de l'edifici. Plaça Catalunya 17/Portal de l'Àngel 25. (1924-1932)

≪ Previous: LA FONT DEL COURE. Rambla Prim/Diagonal/Taulat. (1992-2002)

$

0

0

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ

La cruïlla dels carrers Sepúlveda i Muntaner amb la Ronda de Sant Antoni, va donar lloc a un petit triangle conegut com a plaça Goya, que Xavier Theros descriu molt bé en un article dedicat al bar La Principal[1], establiment que miraculosament encara avui sobreviu. Just davant, cap a finals dels segle XIX s'hi establir la cerveseria Casa Moritz, una de les pioneres en la comercialització de la beguda daurada i escumosa a Barcelona

La cerveseria va tancar al 1920 i tot seguit el mateix local va ser ocupat per un restaurant que amb el temps es convertiria en un habitual punt de reunió, trobada i celebració per part de membres de grups politics, socials, gremials o artístics. El seu nom va variar entre Patria i La Patria, amb o sense article. Va començar a ser freqüentat per grups catalanistes en els dies difícils de la dictadura del general Primo de Rivera.

Un moment especialment rellevant de la vida del restaurant  Patria va ser quan al març de 1930, ja a l'època de la dictablanda del general Berenguer, un grup d'intel·lectuals castellans i catalans van reunir-se al gran menjador del restaurant al voltant de la figura de Manuel Azaña, que va pronunciar un discurs històric que segellaria el pacte entre el nacionalisme català i el republicanisme federal espanyol. Tot plegat en un ambient de conspiració contra la decadència monàrquica i de reivindicació de la causa republicana. La trobada que va aplegar una cinquantena d'intel·lectuals castellans havia estat organitzada com una invitació dels seus homònims catalans pel suport ofert per homes com Gregorio Marañón, Ramon Gómez de la Serna o el propi Azaña quan la dictadura primoriverista va prohibir l'ús public del català i també l'ensenyament en la nostra llengua.

*1920's.- Aspecte exterior del restaurant La Patria

 

*1929.- La paella, especialitat de la casa.

*1930's.- Acte públic amb el president Lluís Companys i altres personalitats al bell mig de la Plaça Goya. Al fons a la dreta enquadrat en groc es pot veure el rètol del restaurant, aquí sense article. El veiem ampliat a la imatge inferior.

Noms com els de Joan Pujol o Manuel Sábat figuren com a encarregats que van dirigir aquest restaurant que durant el període republicà esdevindria un dels llocs preferits per celebra-hi banquets multitudinaris. Disposava també una àmplia terrassa a l'interior d'illa molt concorreguda als estius. Els seus preus no eren excessivament cars de manera que les classes mitjanes també hi feien cap habitualment  especialment als migdies.

*1932.- Publicitat al diari La Rambla

*1934.- Article de premsa sobre el banquet homenatge a Alberto Carsi celebrat al març d'aquell any. L'amplitud dels menjadors permetia un aforament de 300 persones.

*1920's.- Un dels molts documents gràfics conservats de celebracions en els menjadors del Patria. (Font: AFB) 

 

1930's.- Terrassa interior del restaurant Patria. (Font: AFB)

 

No tenim constància que el restaurant hagués sobreviscut a la Guerra Civil. El vell casalot  va ser enderrocat cap a finals dels anys 1940's i després s'hi va construir un edifici d'habitatges on va viure durant els seus últims anys l'escriptor i cinèfil Terenci Moix, mentre la discoteca Muntaner 4 i després el teatre Sala Muntaner n'ocupaven els baixos.



 

[1].-Theros, Xavier.La Principal. Diari Ara. Edició del 12 de juny de 2016. 

 

CASA SEGURA. Empreses, negocis i altres ocupants de l'edifici. Plaça Catalunya 17/Portal de l'Àngel 25. (1924-1932)

November 24, 2017, 2:42 pm

≫ Next: CINE MIAMI. Carretera de la Bordeta 53. (1961-1976)

≪ Previous: RESTAURANT PATRIA. Muntaner 2 / Sepúlveda 183 (1920's-1930's)

$

0

0

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER iMIQUEL F. PACHA

La Casa Segura a la Plaça Catalunya

*1920's.- Diversos rètols ocupen les finestres i balcons de la Casa Segura. (Foto: Col·lecció Privada Enric Comas)

La Casa Segura no va tenir una vida gaire llarga. Tot just vuit anys. Durant aquest curt període de temps, va esdevenir un símbol de la plaça Catalunya, malgrat que davant seu l'edifici de la Telefònica anava creixent, acaparava l'atenció del públic i li prenia protagonisme en alçada.

Un projecte frustrat per enlairar l'edifici d'una companyia de l'electricitat que no va arribar a reeixir i els estralls de la guerra, van tenir aquell solar abandonat fins que va arribar el Banco de España a començaments dels 1950's.

Repassem en aquest article quins van ser els ocupants de les dependències d'aquest edifici.

Planta Baixa:

 

 

 

 

Pis principal:

 

Primer pis:

 





 

 

Royal Exchange Assurance.

 

Segon pis:

 

Tercer pis:

 

 

 

Quart pis:

Fernando Príes.

Agente de Cambio y Bolsa.

 

 

Cinquè pis:

 

 

 

 

 

CINE MIAMI. Carretera de la Bordeta 53. (1961-1976)

November 30, 2017, 2:35 pm

≫ Next: EL PATGE DEL GRUP ESCULTÒRIC DE LLUÍS DE SANTÀNGEL. Monument a Colom. (1888-1960's)

≪ Previous: CASA SEGURA. Empreses, negocis i altres ocupants de l'edifici. Plaça Catalunya 17/Portal de l'Àngel 25. (1924-1932)

$

0

0

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1960's.- La petita entrada al cinema Miami a la carretera de la Bordeta. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Francisco Arauz).

Sala de cinema inaugurada l'any 1961 a la vorera mar de la carretera de la Bordeta, entre els carrers Farell i Moianès, prop de la Gran Via. El seu primer propietari va ser Joan Vidal i el seu aforament de 850 butaques.

Dintre de la història dels cinemes de Barcelona, aquesta és una sala molt poc coneguda i amb escassa o nul·la presència a les cartelleres que habitualment es publicaven als diaris. Joaquim Romaguera recorda que era conegut popularment com el cine de les pipes [1].

Al 1973, amb Lluís Salses Blanch com a empresari, la sala va estrenar una nova pantalla, una Unus Diplo. Tot i que oferia programació tots els dies de la setmana, la sala no va poder sobreviure a la crisis dels anys 1970's, que afectà a molts cinemes de barri que paulatinament van anar tancant les seves portes. El Miami ho va fer el 1976. [2]. 

La història d'aquesta sala de cinema té un epíleg com a teatre, condició amb la qual es va reobrir el local al 1978 amb el nom de Nou Teatre Olímpia.

 

[1].-Romaguera i Ramió, Joaquim. Diccionari del Cinema de Catalunya

[2].- Lahuerta Melero, Roberto.Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.
 

---

EL PATGE DEL GRUP ESCULTÒRIC DE LLUÍS DE SANTÀNGEL. Monument a Colom. (1888-1960's)

December 2, 2017, 12:45 am

≫ Next: BEGUDES GASEOSES GIGANTE. Carretera de La Bordeta 57-59 (1928-1970's)

≪ Previous: CINE MIAMI. Carretera de la Bordeta 53. (1961-1976)

$

0

0

Agraïments a CARME GRANDAS iJORGE ÁLVAREZ

Estat actual de l'escultura de Lluís de Santàngel a la base del monument a Colom.

La base del monument a Colom és rica en grups escultòrics que representen a diverses personalitats que de manera directa o indirecta van participar en la descoberta del continent americà a finals del segle XV.

Aquests grups estan distribuïts d'una banda en un conjunt d'escultures que mostren quatre figures femenines assegudes sobre sengles pedestals, que amb un posat d'altivesa representen a Castella, Lleó, Aragó i Catalunya.

D'altra banda, sobre els espais existents entre les escultures esmentades i en un nivell més baix, hi trobem quatre grups escultòrics dobles integrades per un personatge principal i un altre de secundari, aquest últim sempre de dimensions més petites.

Orientat cap al tram final de la Rambla hi ha l'escultura de Lluís de Santàngel (1435-1498), un dels homes claus en el viatge de Colom a les Índies. Aquest valencià, provinent d'una família de jueus conversos, era funcionari i escrivà de la Cort del rei Ferran i finançador de molts projectes reials. Santàngel va defensar amb convicció i amb la seva pròpia fortuna el projecte de Colom perquè el navegant d'origen genovès pogués salpar cap a les Amèriques. La seva escultura situada a la base del monument a Colom és de l'escultor Josep Gamot amb esboç de Giovanni Pasanni

Doncs bé, des de finals del segle passat, probablement als anys 1960's, però sense  haver-ne pogut precisar exactament la data, a aquesta escultura li manca el complement, l'actor secundari. Era un noi vestit de patge amb el clos inclinat davant Santàngel al que li ha ofert un objecte en forma de cofre o arqueta que el funcionari reté entre les mans mentre inclina lleugerament el cap en direcció al terra per mirar al subaltern submís que té davant. 

El motiu de la desaparició del patge podria haver estat una bretolada esdevinguda durant alguna celebració pública o concentració. La posició inclinada del patge difícilment aguantaria el pes d'algú que hagués tingut la mala idea d'encaramar-se al seu llom i això malmetria l'escultura. El fet és que un bon dia el patge va desaparèixer i Santàngel va continuar des d'aleshores sol amb l'objecte entre les mans. I així ha quedat, acompanyat de la resta de grups esculturals força malmesos, malgrat la restauració executada el 1965 per Josep Miret. Les escultures mostren uns pegats semblants a cataplasmes de color diferent a la pedra original, que, al cap i a la fi, delaten l'execució d'una pèssima intervenció pretesament reparadora i gens reeixida, d'aquelles que mai no s'haurien d'haver fet.   

 

Comparativa entre una imatge de 1953 (superior) i una altra d'actual (inferior) en les que es pot veure respectivament el patge desaparegut i l'estat que avui presenta l'escultura de Santàngel. (Foto superior: Fragment d'una imatge de la col·lecció privada de Jorge Álvarez).

 

BEGUDES GASEOSES GIGANTE. Carretera de La Bordeta 57-59 (1928-1970's)

December 5, 2017, 9:37 pm

≫ Next: SKORPIUS. Sex-Shop. Gran Via / Llança. (1990's-2017)

≪ Previous: EL PATGE DEL GRUP ESCULTÒRIC DE LLUÍS DE SANTÀNGEL. Monument a Colom. (1888-1960's)

$

0

0

 

L'empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández va instal·lar-se al barri d'Hostafrancs al 1928 amb fàbrica als números 57-59 de la carretera de la Bordeta, a mig camí entre el mercat del barri i l'estació de Magòria. El seu producte estrella era la gaseosa que es comercialitzava amb el nom de Gigante en ampolles d'un litre.

El negoci de Fernández va arribar a comercialitzar també vi escumós, una beguda semblant al que avui coneixem com cava, des de la finca de Mas Cuadrell situada a la localitat costanera de Sitges.

*1933.- Emplaçament de la fàbrica de Francisco Fernández al barri d'Hostafrancs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Durant la postguerra l'empresa va passar a mans dels fills del fundador amb el nom de Hijos de F. Fernandez. En aquesta època va anar ampliant la seva gama de productes a d'altres begudes com la llimonada, comercialitzada a partir de 1952, però sempre mantenint la gaseosa com a  identificador de la marca.

 

*1951.- Retall publicat a La Vanguardia on s'advertia als consumidors de la marca de gaseosa Gigante de no deixar-se seduir per altres marques i imitacions de la seva beguda carbònica que l'oferien a preus més baixos.

*1957.- L'altre gran reclam que Gaseosa Gigante incloïa a la seva publicitat era el seu gran envàs de litre i mig, que permetia omplir nou gots en comptes dels sis habituals en altres marques de gaseosa. 

 

En els últims anys la marca de gaseosa Gigante pertanyia al grup LICSA (La Industrial Carbónica S.A.) que comercialitzava un gran nombre de marques de begudes refrescants carbòniques.

*1960's.- Ampolla serigrafiada de Gaseosa Gigante corresponent a l'època que era embotellada per LICSA

SKORPIUS. Sex-Shop. Gran Via / Llança. (1990's-2017)

December 9, 2017, 11:29 pm

≫ Next: LLIBRERIA PUIG I ALFONSO. Plaça Nova 5 / Capellans 2. (1860-1935)

≪ Previous: BEGUDES GASEOSES GIGANTE. Carretera de La Bordeta 57-59 (1928-1970's)

$

0

0

2005.- Una imatge de l'entrada de l'Skorpius en la que es pot veure reflectida la plaça de toros de les Arenes durant el seu procés de conversió en centre comercial i a la vorera les peces de terratzo rosa pròpies de la plaça Espanya, que en aquell temps arribaven fins a la cantonada amb Llança.

 

Autoanomenat general store of sex, aquest  gran local dedicat al sexe, ocupava els baixos i el soterrani d'una gran part d'un dels dos edificis idèntics que Núñez i Navarro va aixecar a la cantonada entre Gran Via i Llança a finals dels 1960's. La seva proximitat al recinte firal de Montjuïc el convertí en un lloc d'escapada per a molts congressistes i visitants de les fires i salons.

En els seus inicis disposava a la planta del nivell del carrer d'un grup de cabines individuals per contemplar pel·lícules X. El soterrani era ocupat per un llarg mostrador central envoltat de vitrines on eren exposats tota mena de joguines sexuals, artefactes de plaer i roba íntima d'estètica sadomasoquista.  

En la seva darrera etapa de funcionament el local va incorporar altres serveis que marcaren un tipus de local més interactiu i social i l'Skorpius va arribar a organitzar shows privats i de sexe en grup, a disposar també de dark rooms i un primers dels glory holes de la ciutat. En aquests últims anys però, el local desprenia una imatge de notòria decadència i el seu públic s'havia orientat cada cop més cap a la cultura gai. Les actuacions i events que s'hi organitzaven eren anunciades i anotades amb retolador sobre una pissarra que penjava de l'entrada del local. En els primers mesos de 2017 el local va tancar portes. La consolidació comercial de l'entorn  des de l'obertura del centre Comercial Les Arenes havien convertit l'entorn en un lloc molt transitat i poc discret. El local va ser ocupat tot seguit  per un supermercat paquistanès de 24 hores, un més dels molts que s'estenen per aquell sector.

 

 

 

 

LLIBRERIA PUIG I ALFONSO. Plaça Nova 5 / Capellans 2. (1860-1935)

December 10, 2017, 12:22 am

≫ Next: COBEGA S.A. Planta embotelladora de Coca-Cola. Guipúscoa 163-185. (1965-2000's)

≪ Previous: SKORPIUS. Sex-Shop. Gran Via / Llança. (1990's-2017)

$

0

0

 

*1922.- Publicitat de la Llibreria Puig i Alfonso inserida a les pàgines de la revista Catalunya Gràfica. (Font: ARCA. Biblioteca de Catalunya)

 

Situada al número 5 de la Plaça Nova fent cantonada amb l'inici del carrer dels Capellans, aquesta llibreria va ser fundada el 1860 pel llibreter ripollenc Eudald Puig i Soldevila (1829-1891), considerat el primer editor d'obres de teatre en català i pioner de les subscripcions i la venda de diaris madrilenys a Barcelona. Puig s'havia iniciat com aprenent a l'Editorial Pons y Cia i després va obrir la seva pròpia llibreria on es van fundar les publicacions La Locomotora i El Áncora, totes dues d'existència efímera. 

 

*1950.- La Llibreria Puig i Alfonso captada per l'extraordinària càmera de Josep Brangulí
 

Posteriorment el negoci de la llibreria va passar a mans del seu fill Francesc Puig i Alfonso (1865-1946), que al llarg de la seva vida va desenvolupar diversos càrrecs entre els que destaquen el de president de la Cambra Oficial del Llibre, president de la secció d'Agricultura i Propietat Immoble del Foment del Treball i regidor de l'ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó en els períodes 1905-09 i 1914-17.

A partir de 1922 i durant els seus primers 24 números la revista Catalunya Gràfica hi va tenir instal·lada la seva redacció. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, Puig va enviar una carta al rei Alfons XIII demanant que no es perseguís la literatura en llengua catalana. 

 

*1922.- Capçalera del primer número de la publicació Catalunya Gràfica.

 

El 1935 Puig Alfonso va vendre la seva llibreria a l'Editorial Litúrgica Española

COBEGA S.A. Planta embotelladora de Coca-Cola. Guipúscoa 163-185. (1965-2000's)

December 12, 2017, 11:01 am

≫ Next: CERVESERIA CAFÈ BAVIERA. Rambla de Canaletes (1929-2017)

≪ Previous: LLIBRERIA PUIG I ALFONSO. Plaça Nova 5 / Capellans 2. (1860-1935)

$

0

0

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1970's.- Vista exterior de Cobega S.A. al carrer Guipúscoa. (Foto: Arxiu Cobega)

 

Els nens i nenes que als anys 1960's i 70's cursaven els darrers cursos de l'ensenyament primari quedaven sorpresos el dia que uns senyors, que duien les lletres de Coca-Cola brodades a la butxaca de la camisa, apareixien per l'escola i explicaven les normes d'un concurs de redacció que podia portar a la fama al guanyador.
Només una estona després, tota la classe quedava acomodada dins un autocar que els duia al barri de La Verneda. Allà, un amplíssim carrer Guipúscoa que circulava paral·lel a l'autopista de veritat i al que encara li quedaven anys per convertir-se en rambla arbrada, els portava fins a prop de la frontera amb Sant Adrià a visitar la factoria de Cobega S.A., la planta d'embotellat de la Coca-Cola, on els vailets passarien la resta d'aquella atípica jornada escolar.

A l'entrada del complex, que ocupava una superficie de trenta mil metres quadrats, hi havia un gran vidre rere el qual es podia contemplar un seguici d'ampolles del popular refresc, que avançaven de manera lenta i disciplinada, una rere l'altra, pel circuit d'embotellat.
La primera activitat de la visita consistia a contemplar una exposició sobre la invenció de la beguda i la història de la seva expansió arreu del món. Tot seguit es visitava la planta embotelladora i, com no podia ser d'una altra manera, arribava el moment màgic i esperat quan la quitxalla, ja notablement desmadrada, podia assaborir amb deler i a dojo els refrescos de la companyia (bàsicament Coca-Cola i Fanta en les seves versions de taronja i llimona). En tast acabava amb un nou recordatori sobre el concurs de redacció i les seves normes. Aquestes visites formaven part de l'estratègia comercial de Coca-Cola i varen suposar una gran projecció social del refresc.

La planta de Cobega va ser inaugurada el 22 de setembre de 1965. La família Daurella havia decidit abandonar la seva seu barcelonina al carrer Almogàvers i traslladar-la a l'emergent barri de la Verneda. 

*1965.- Propaganda de la inauguració de la planta de Cobega a La Verneda. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1965.- Procés que se seguia a la planta embotelladora

 

*1965.- Vista de la zona de càrrega. (Foto: Arxiu Cobega)

La factoria de Cobega a la Verneda va durar fins entrat el segle XXI. Després de desaparèixer, el gran solar va ser habilitat provisionalment per aparcament de camions i autocaravanes. Posteriorment els terrenys van ser requalificats i s'elaborà un projecte per construir-hi d'habitatges i equipaments.