Quantcast
Channel: BARCELOFÍLIA
Viewing all 1379 articles
Browse latest View live

CAFÈ MUEBLES NAVARRO. Riera Alta 4-6 (1998-2007)

0
0
 
 
 
Una antiga i popular botiga i magatzem de mobles del Raval (Muebles Navarro), situada a l'inici de la Riera Alta tocant al carrer del Carme, va ser transformada el 1998 en un espai singular d'oci i lleure, gràcies a la iniciativa de dos nordamericans afincats a Barcelona, que van saber donar un clima especial que va atraure aviat un públic fidel. Van conservar alguns elements originals, com el rètol de l'entrada i van omplir l'interior de mobles de tot tipus, cadires de mil estils, gran sofàs de pell, tauletes baixes  i fins i tot un llit. Tot plegat configurava un espai ordenadament desordenat, que permetia gaudir d'un clima de tranquil·litat i complicitat entre tots els clients dins una atmosfera entranyablement decadent, retro i kitsch. L'ordenació interior del local el feia especialment idoni per anar-hi en grup.
El Café que pone Muebles Navarro, que era el nom complet i oficial del local,era terreny abonat a les exposicions de pintura, fotografia i a l'execució de performances  i altres alternatives creatives. L'amplitud del local (300 metres quadrats) amb sostres de 4,5 metres d'alçada i tota la instal·lació elèctrica i de climatització a la vista, permetia també organitzar-hi concerts de música en directe amb els habituals problemes de sorolls amb els veins.
La parròquia addicta al Muebles Navarro era d'allò més diversa amb barreja de turistes i joves estrangers, gent del barri i personatges majoritàriament d'aparença alternativa. Tot i que no era un restaurant, a banda de les copes, s'hi podien degustar bons entrepans, patés, formatges i embotits, pastes i pastissos. 
Al 2007 el local es va reformar i va perdre una gran part del seu encant original. El resultat va ser un nou local conegut com a Marmalade, inaugurat el 2008imolt més orientat al turisme, que va perdre totalment el glamour del cafè que anteriorment posava Muebles Navarro.

PLAÇA DE LA HISPANITAT abans d'urbanitzar-se (1959-1984)

0
0
Agraïments a JULIÀ BRETOS

Les primeres notícies que sobre l'intent de dedicar una plaça a la Hispanitat al triangle format per Aragó, Diagonal i Marina provenen del 1959. El mot intentés emprat aquí a consciència perquè el procés de gestació d'aquesta plaça, com era força habitual en molts projectes franquistes d'obra pública,  va ser manipulat políticament generant expectatives incertes i a la vegada dilatat en el temps com explicarem més endavant. De fet, quan Franco va morir de la plaça encara només n'existia el nom.

*1890.- La zona on amb el pas dels anys es projectaria la plaça de la Hispanitat a finals del segle XIX pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals.

A finals del segle XIX per aquest indret hi passava el camí que menava a Horta i dos rierols, l'anomenat Torrent de Delemús, que baixava pel carrer Sardenya i el Torrent del Notari que ho feia Lepant avall. Ambdós portaven aigües de les muntanyes del Guinardó cap al mar a través del pla de Barcelona. La via del ferrocarril marcava el seu límit coincidint amb el traç de la Diagonal. La construcció per la Mancomunitat del Grup Escolar Ramon Llull (1918-1922) a l'altra banda de la Diagonal no va contribuir gaire a millorar l'entorn, precisament perquè quedava a l'altre cantó de la línia fèrria. i no s'inauguraria fins el 1931.    
El terreny no era pla i durant molts anys va ser feu d'acampada de grups de gitanos, que hi tenien establerts els seus carros i el bestiar. Els nens de la comunitat corrien mig despullats per aquell fangar. Les dones tenien una certa anomenada en el sempre dubtós art de la quiromància i la lectura de mans, mentre els homes es dedicaven a arranjar estris de metall com paelles i paraigües i a esmolar ganivets. [1]      
Durant els primers anys de la República el triangle Aragó/Diagonal/Marina s'havia urbanitzat totalment tancant l'illa amb una parcel·lació mínima i alguna construcció. Contràriament, a l'altra banda del carrer Marina continuava el descampat, només alterat per unes poques cases al tram del carrer dels Enamorats que portava fins a la cantonada amb Lepant.  

*1932.- Aspecte que presentava la zona de Marina/Diagonal i el terreny actualment ocupat per la plaça de la Hispanitat, que apareix enquadrat en vermell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Durant els primers anys de la postguerra les coses no van canviar gaire i encara es podien veure campaments de gitanos a la zona. Fou a partir del Congrés Eucarístic de 1952 que les coses van començar a canviar. El temple de la Sagrada Família, escenari de molts actes congressuals, quedava massa a prop i l'oficialitat va fer braços i mànigues per netejar l'indret de males vistes.
A finals de la dècada dels 1950's coincident amb la cobertura de la rasa del carrer Aragó fins a Diagonal/Marina hom comença a sentir a parlar de la Plaza de la Hispanidad. Anteriorment els franquistes havien previst donar aquest nom a la plaça existent a la cruïlla de la Diagonal amb l'Avinguda de Pedralbes, que finalment es va dedicar a Pius XII. 


*1962.- El 22 d'agost d'aquell any La Vanguardia publicava aquesta nota sobre la plaça de la Hispanitat
 
Inicialment s'anomenava plaça de la Hispanitat només al petit triangle format per Aragó/Diagonal/Marina, Posteriorment s'hi va incorporar també el terreny de l'altra banda del carrer Marina, un solar que, cap a finals dels anys 60's i durant els primers 1970's, va esdevenir habitual lloc de plantada de les carpes d'alguns circs que actuaren a Barcelona.  


*1970.- El Berlin Zirkus va ser un dels circs que, al seu pas per Barcelona, van instal·lar la seva carpa al solar de la plaça de la Hispanitat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 10 de novembre de 1970)
 

1972.- El Circ Rus també hi va ser present dos anys després coincidint amb les Festes de la Mercè. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 23 de setembre de 1972).

A l'extrem del triangle, gairebé a la cantonada d'Aragó amb Sardenya, s'hi va construir un petit quiosc d'informació turística, considerant que aquell era el lloc d'entrada de molts visitants de la ciutat que hi venien per l'autopista de Mataró. Mentre les autoritats municipals presumien d´haver enderrocat tots els edificis, la resta del triangle va ser habilitat com aparcament de vehicles si bé no era difícil veure-hi sovint cotxes abandonats o totalment fets miques que conferien al lloc una deplorable i trista imatge de cementiri automobilístic. El cert era que aquella plaça de la Hispanitat verda i reiteradament promesa no arribava.


*1975.- Aspecte que oferia la projectada plaça de la Hispanitat a pocs mesos de la mort del general Franco. Aparcament massiu a una banda i descampat esperant carpes de circ a l'altra.

Amb l'arribada de la democràcia a l'Ajuntament les coses van canviar. El 1980 l'estret triangle entre Sardenya i Marina va ser dedicat al poeta xilè Pablo Neruda i el solar que ocupava les dues terceres parts de l'illa delimitada per Aragó, Lepant, Enamorats i Diagonal va mantenir finalment el nom de plaça de la Hispanitat [2]
El 1984 es va habilitar una primera urbanització de la plaça de Pablo Neruda -entre Sardenya i Marina- i finalment el 1990 es va executar el projecte d'enjardinament actual de Maria Dolors Febles, que incorporava també la plaça de la Hispanitat, que quedava, per fi, urbanitzada.
Només dos anys després, al 1992, sobre la mitgera de l'edifici del número 5 del carrer Enamorats el grup francés La Cité de la Création hi va pintar un mural amb una colla de coneguts personatges catalans representats als balcons.

[1].-Gargallo i Porta, Josep

[2] El Grup Municipal Popular va presentat el 1983 la seva queixa al ple de l'ajuntament reivindicant el nom de plaça de la Hispanitat quan ja feia tres anys que s'havia dedicat l'espai a Pablo Neruda.

L'AQUARI DE LA CASCADA DEL PARC DE LA CIUTADELLA (1888-1930's)

0
0
Agraïments a ELOY FC


La primera exposició permanent de peixos vius que hi hagué a Barcelona va ser en una dependència que ocupava la part més alta de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella. Allà a dalt, sota la daurada Quadriga de l'Aurora que presideix el conjunt, encara avui s'hi pot veure la porta coronada per una inscripció amb el mot Aquarium.
 
L'aquari de la cascada en un fullet publicitari de l'època
 
Aquesta petita instal·lació va inaugurar-se coincidint amb la celebració de l'Exposició Universal de 1888. A l'interior de l'espai que ocupava l'aquari hi havia un esgrafiat amb la figura del déu Neptú i al nivell inferior grups d'estalactites que simulaven una cova soterrània, una intervenció que duia l'empremta d'un jove Antoni Gaudí. L'arquitecte reusenc va col·laborar almenys en el disseny dels medallons amb llangardaixos que custodien la porta d'entrada.
A la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals publicada el 1917 s'informava que a la primavera d'aquell any l'aquari de la cascada seria reformat i ampliat i incorporaria espècies de tot el litoral marí i els rius catalans. 

 

 
*1917. Portada de la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals i plànol del recinte del Parc de la Ciutadella amb totes les instal·lacions pertanyents a la Junta.
 
Tot plegat conformava una superfície de 120 metres quadrats que es dividia en dues seccions: La fluvial per a peixos d'aigua dolça i la marina per als exemplars d'aigua salada. A la primera s'hi podia veure des del diminut cyprinodon (petit peix del Prat) fins a anguiles, carpes. barbs, tenques i mandrilles entre altres espècies, així com crustacis i insectes palustres amb petxines i caragols propis dels corrents d'aigua dolça.
Altrament, la secció marina era la novetat principal que incorporava aquesta reforma de l'aquari, tot acollint una modesta selecció de peixos del litoral català, tot i que majoritàriament s'hi exhibien  exemplars de format petit. Les dificultats per una acurada renovació de l'aigua salada feien aleshores difícil d'incorporar-hi peixos de dimensions més grans.
 
Dependència que ocupava l'aquari a la part posterior de la cascada. 
 
Entre les espècies marines exhibides hi havien celenteris (actínies i anèmones), equinoderms (estrelles i eriçons de mar), crancs, gambes, caragols, petxines, sípies i pops i només alguns peixos. Tampoc hi mancaven coralls, esponges i madrèpores.
Al centre de l'espai, entre les dues sales, hi havia un dipòsit d'aigua on es col·locaven prèviament els nous peixos que arribaven, amb l'objectiu d'aclimatar-los al nou hàbitat de l'aquari abans de passar-los a les peixeres.
L'aquari va sobreviure fins entrats els anys 1930's. En els últims anys aquesta instal·lació formà part del Museu de Zoologia del Castell dels Tres Dragons, abans de quedar definitivament abandonada i clausurada quan les espècies d'aigües marines van passar totes a ser exhibides al recinte del parc zoològic.



HAMBURGUESERIES WIMPY. (1965-1986)

0
0
 
*1984.- L'hamburgueseria Wimpy de la Rambla 126. (Foto: Jaime Buesa)

Les primeres hamburgueseries del tipus fast-food que es van obrir a Barcelona no pertanyien a cap de les tres grans cadenes que després van expandir-se per la ciutat fins a dominar el mercat local (ens referim a la tripleta McDonalds, Burger King i les desaparegudes Pokin's), sino que van ser de la franquícia britànica Wimpy.
Wimpyés una expressió anglesa amb connotacions pejoratives, que podria traduir-se al català com pocapena, feble, o poruc i també era el nom d'un dels personatge secundaris de la serie Popeye. Un tipus obès i devorador compulsiu d'entrepans que a les versions castellanes era conegut per Pilón.

J. Wellington Wimpy, també conegut com Pilón en la versió castellana, un personatge voraç de la sèrie Popeye.
 
Segons Ròmul Brotons [1] a l'any 1965 ja va existir una hamburgueseria de la franquícia Wimpy a la Rambla. Al novembre de 1973 La Vanguardia publicava un anunci  en què informava que Mr. Jaffer, responsable de la cadena a Espanya, es disposava a obrir el segon al carrer Fontanella. El mateix anunci feia esment a que al novembre de 1972 s'havia obert el primer Wimpy de la ciutat a la Rambla.
Aquest primer Wimpy era al número 79, entre el Mercat de la Boqueria i el carrer Hospital i la cadena va seguir obrint altres locals a la ciutat, com el que al novembre de 1978 es va instal·lar a les Galeries del Drugstore David del carrer Tuset amb la presència dels humoristes Tip y Coll a l'acte d'inauguració.
Posteriorment al 1983, Wimpy reforçava la seva presència a la Rambla per  competir amb Burger King i McDonald's, que ja s'havien desplegat a la zona, ocupant l'històric bar Canaletes i l'armeria Beristain al xamfrà amb Ferran, respectivament.
El nou Wimpy apareixia al número 126 de la Rambla, al local històricament ocupat per la Cafeteria Moka, amb un nou rètol anunciador de neó que l'identificava com La Casa de la Hamburguesa
L'estrella de Wimpy a Barcelona però, es va apagar ben aviat. A l'abril de 1986 el local de la Rambla 126 va tancar ofegat per un allau de deutes, entre els qual hi havien els impagats de les companyies de subministraments i els propis treballadors, que varen iniciar accions de protesta per reivindicar els seus drets. Els altres restaurants de la cadena també havien desaparegut.
A finals de 1987 reapareixia un nou Moka, totalment reformat, certificant l'acta de defunció de Wimpy a Barcelona. 

 
Els Wimpy de Rambla 79 i Fontanella



*1987.- L'obertura del nou Moka va esborrar qualsevol vestigi de l'època Wimpy al número 126 de la Rambla. 


[1].-Brotons i Segarra, Ròmul.Coses de la vida moderna, 58 invents que han transformat Barcelona. Albertí Editor. Barcelona 2012.

CINE DANTE. Passeig Maragall 415. (1966-1995)

0
0
 

*1980's. Entrada al cinema Dante.
 
Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.
Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.
L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.
La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.
Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.
Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.
Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.
Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.
 
*2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 
 
[1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

BARCELONA MUNDIAL PALACE. Embarcador, Cafè-Restaurant i Centre d'Exposicions. Portal de la Pau. (1908-1918)

0
0
Agraïments a JULIÁN MURLANCH FOLGUERA

*1910's.- Una imatge exterior del restaurant Mundial-Palace en una targeta postal de l'època.

L'edifici que avui ocupa la seu de l'Autoritat Portuària, va ser completat el 1907 seguint un projecte del 1903 de l'enginyer i aleshores subdirector d'Obres del Port Julio Valdés y Humaran, amb l'objectiu de fer les funcions d'embarcador per a passatgers. El cos central de la façana de l'edifici va ser coronat amb un grup escultòric al·legòric a Barcelona, la navegació i el comerç, que va ser  adjudicat a l'artista local Joan Serra mitjançant concurs públic convocat el 1906.
La planta baixa de l'edifici acollia un ampli conjunt de serveis orientats al viatger marítim amb les instal·lacions de dipòsit i reconeixement d'equipatges, que van ser lliurades per l'autoritat portuària als responsables de Duanes l'1 de juny de 1907. Tot seguit, es va publicar l'anunci del concurs públic per a l'arrendament del primer i segon pis per explotar-hi un cafè-restaurant i també de dos quioscs de la planta baixa. Aquest concurs va ser adjudicat als senyors Enric Vilalta i Josep Serra Farré abans d'acabar-se l'any.

*1907.- Espais destinats a reconeixement, inspecció i dipòsit d'equipatges a la planta baixa. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

*1907.- Vestíbul de l'edifici amb les escales d'accés al pis superior. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

La primera planta o pis principal quedava estructurada en dos vestíbuls laterals i un de central, que donaven accés a un saló de 40 metres de longitud i 10 d'amplada amb una alçada de 11,5 metres en el punt més alt rematat per una coberta de vidre. A la part posterior de l'edifici hi havien les dependències de cuina, rebost, bodega i serveis auxiliars del restaurant.
La segona planta era ocupada per les habitacions de l'arrendatari del local i altre personal destinat al restaurant.
Al gran saló de la planta principal s'hi va instal·lar el luxós restaurant batejat amb el nom de Mundial Palace amb capacitat per unes 500 persones
 
 *1909.- Vista interior del menjador del Restaurant Mundial-Palace

El banquet inaugural va celebrar-se la nit del dia 1 de febrer de 1908 i uns mesos després el restaurant va rebre al visita del rei Alfons XIII. Ben aviat va passar a ser un dels preferits per la burgesia de la ciutat de començaments del segle XX. A banda de ser emprat per a banquets organitzats per cercles socials, culturals, esportius i polítics, les classes més benestants el contractaven també sovint per celebrar-hi casaments.
 
*1908.- Fragment de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 2 de febrer, l'endemà del banquet d'inauguració del Mundial Palace.
  
Una de les característiques principals que oferia el restaurant eren els àpats amb cuina estrictament vegetariana que s'hi servien els dissabtes. El 29 de març de 1908 hi va tenir lloc un banquet per a celebrar la constitució de la Lliga Catalana Vegetariana a la que hi assistiren les més de 250 persones associades.


Un any després de la inauguració del restaurant es va instal·lar un Museu Comercial, promogut per la Unió del Productors per al Foment de l'Exportació, on s'hi podien trobar tota mena de productes de consum.


*1909.- Publicitat sobre l'exposició de productes que es va organitzar amb el nom de Museu Comercial a les dependències del Mundial-Palace. (Font:Revista Mundial Políglota. Casa Editorial Viuda de Tassó)

*1910.- Ampliació del Museu Comercial (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 24 d'abril)


1909.- Publicitat del Cafè- Restaurant Mundial-Palace

 
El Cafè-Restaurant Mundial Palace va funcionar fins a l'any el 1918. A partir d'aquella data, l'edifici es va destinar a ser la seu de la Junta d'Obres del Port i posteriorment de les diferents institucions que han governat el Port Autònom fins a l'actualitat que acull la seu de l'Autoritat Portuària.
L'edifici ha perdut alguns detalls del seu aspecte original com a resultat d'algunes ampliacions o reformes, no excessivament respectuoses amb l'estructura original.
 
Algunes celebracions al restaurant del Mundial Palace publicades a La Vanguardia:
  
                                                     12 de maig de 1908
 
 
17 de maig de 1914 
 
 
13 de juny de 1914 



CASA SITJÀ. Diagonal 415. (1904-1953)

0
0

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JULIÁN MURLANCH FOLGUERA i VICENTE FERNÁNDEZ VILLARINO
 
 
*1905.- Façana de la Casa Sitjà amb vistes a la Diagonal.
 
A l'any 1904 Francesc de Paula Sitjà va encarregar a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia la construcció d'una casa unifamiliar amb façana doble a la Diagonal i al carrer París, sobre un solar que era emplaçat entre els carrers Balmes i Enric Granados. Era una construcció de línies modernistes i dimensions reduïdes, un format no massa habitual en aquella zona de la Diagonal.
La part amb façana al carrer París va ser reformada el 1917 pel propi Sagnier quan va ser ocupada per Francesc Maristany i Maria Sitjà.
L'edifici va ser ocupat posteriorment per la família del marquès del Castillo [1] fins que, acabada la Guerra Civil, va caure a mans de la policia franquista que va ocupar-lo i una dècada més tard va ser enderrocat. A l'edifici de nova planta que es va edificar sobre el solar, s'hi va instal·lar la botiga de modes Pedrerol y Bofill i una sucursal de Viatges Marsans, ambdues inaugurades a l'any 1955.   
 
*1908.- Detall dels baixos de l'edifici. (Font: Feminal)
 
 
*1909.- Dues imatges de les estances del primer pis de la Casa Sitjà. (Font: Arquitectura y Construcción)
 
*1910's.- Vista de la Diagonal amb la Casa Sitjà al bell mig de la imatge. (Foto: Roisin).
 
*1933.- Emplaçament del solar que ocupava la Casa Sitjà en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
[1].-Permanyer Lladós, Lluís.Barcelona en Diagonal. Viena Edicions. Ajuntament de Barcelona. 2010.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BERNAT CALBÓ. Poblenou (1957-2017)

0
0
Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1960.- L'església de Sant Bernat Calbó captada des de la Rambla de Poblenou.
 
Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).
L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company
 
*1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.
 
Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.
El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.
 
*1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)
 
L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. En centre parroquial, en el que hi dominaven el formigó i el maó vist, tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.
El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.
 
*2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)
 
El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.
 
*2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.
 
Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.
 

*2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)
  

AGRUPACIÓ MÚTUA DEL COMERÇ I LA INDÚSTRIA. Gran Via 621 / Pau Claris 93. (1964-2015)

0
0
Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1964.- L'edifici de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria poc després de la seva inauguració. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes)

Cap a finals de 1962 es va enderrocar el Palau Vilardaga, una petita construcció de començaments del segle XX, que era situada  a la cantonada Llobregat/Muntanya de la cruïlla entre la Gran Via i el carrer Pau Claris.

*1958.- El Palau Vilardaga en els seus últims anys.
 
Sobre el solar que va quedar lliure va iniciar-se tot seguit la construcció d'un nou edifici de façana de vidre i marbre de tons grisosos, clarament identificable com un immoble d'oficines, que va ser ocupat per la seu de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. Projectat per l'arquitecte Armand Mas Tullà (1919-1988), era el primer edifici modern d'oficines que s'enlairava en aquell tram de la Gran Via comprès entre el Passeig de Gràcia i la plaça de Tetuán a la Dreta de l'Eixample.
 
*1964.- El dia 3 de febrer s'inaugurava el nou edifici. La Vanguardia ho recollia en aquest anunci.  
 
L'Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, fundada a Figueres el 1902, va ser l'entitat pionera a Catalunya del mutualisme modern amb l'objectiu de donar als seus associats la protecció social que  l'administració de l'estat encara no oferia. En el decurs del primer terç del segle XX el nombre de socis va créixer notablement i la companyia consolidà les seves bases. Durant el conflicte civil (1936-1939) l'Agrupació va intentar donar cobertura als drets i prestacions contractades pels socis amb independència del bàndol ideològic de pertinença.
 
*1964.- En aquells anys l'Agrupació Mútua publicava mensualment a la premsa les quantitats satisfetes als seus associats. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
L'època de més esplendor la trobem entre els anys 1970's (150.000 associats) i 1985 (250.000). Posteriorment les noves lleis d'ordenació de les assegurances privades obliguen a una adequació de les mútues de previsió social a un nou marc jurídic que comporta la conversió de la societat en una Fundació el 1993.
Amb l'arribada del nou segle l'entitat entra en una delicada situació econòmica a causa de la seva participació en negocis immobiliaris i l'arribada de la crisi. El 2011 l'Agrupacióés intervinguda pel Ministeri d'Economia de l'Estat i s'inicia tot seguit un procés que culminarà en la seva transformació en societat anònima. El 2012 es produeix la seva absorció pel grup format per l'entitat asseguradora francesa ACM (Assurance du Crédit Mutuel) i el RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya). Aquest nous socis acorden l'abandonament de l'edifici de Gran Via/Pau Claris i el seu trasllat a l'edifici Horizon de Sant Cugat del Vallès  el 2014.  Un projecte d'un hotel de luxe a l'antiga seu provocarà la desaparició de l'edifici d'oficines que durant 50 anys va presidir aquella cantonada i que molts socis barcelonins van visitar alguna vegada per formalitzar algun tràmit burocràtic.
 
*2012.- L'edifici de l'Agrupació Mútua en els seus últims anys. A la foto superior durant la Diada d'aquell any.
 
 
*2016.- El nou hotel de luxe projectat en base a la reforma integral de l'antic edifici de l'Agrupació va canviar notablement l'aspecte d'aquella cantonada.

BAR CLERIES. Enric Granados / València. (1917-2017)

0
0
Agraïments a JAUME CLERIES BLASCO


A l'any 1917 una parella integrada per Ramon Cleries i Francisca Tressens va obrir un bar a la cantonada d'Enric Granados amb València molt a prop de la plaça Letamendi. En aquells primers anys, el matrimoni feia vida en un altell instal·lat dins del mateix establiment. El negoci es va anar consolidant i va passar al fill que amb la seva dona varen continuar regentat el bar servint cafès i entrepans fins arribar a una nova generació, que als inicis  dels 1970's començava a ajudar a les tardes a servir cafès i cerveses a la fidel clientela.
Els joves germans Cleries Blasco (Jaume i Jordi), néts del fundador del local, encara van viure aquella època al Col·legi Sant Miquel on els docents amb sotana es barrejaven amb mestres i professors. Padres amb noms gens catalans com Vega, Junquera, Pastrana, Murillo o Alfonso (aquest últim amb pretensions periodístiques), es barrejaven amb d'altres de professors com Rafael Ceró, Joan Quadrenys, Sebastià Albacar, Ángel Lacal o Gabriel Isern.
Eren també els anys de les tardes de cinema a l'Iris, a l'Oriente, a l'Alondra o a la sessió del diumenge a la tarda a la sala d'actes del propi col·legi. Anys que un grup de jovencells amb ganes de brega radicats a la plaça Letamendi plantaven cara i atemorien als fills de casa bé del barri.
El senyor Cleries pare, va emmalaltir greument cap a l'any 1977 i el germà petit Jordi va haver de decidir entre seguir amb els estudis i deixar el bar o continuar amb ell ajudant a la seva mare i dir adéu a la universitat, L'opció escollida va ser la segona i això va permetre al barri gaudir del bar durant gairebé quaranta anys més.


El terra del bar Cleries va conservar fins al final aquell encant especial que comporta ser testimoni del pas dels anys.


L'ambient del bar Cleries era com una projecció de la vida social casolana i plena de complicitats entre el clients. Les reunions del dimarts al vespre per jugar al mentider, l'expectació davant de l'aparell de televisió quan el Barça jugava en directe...
Al local s'hi vivia una passió blaugrana que venia de lluny. Dos jugadors d'aquell Barça legendari d'Helenio Herrera van ser clients del bar durant els anys 1960's i 1970's un cop retirats. Eren Ramon Alberto Villaverde, un deliciós extrem uruguaià que tenia a prop el negoci del seu germà, i Enric Gensana, aquell contundent i elegant defensa que vivia al mateix carrer Enric Granados.
El canvi de segle ens va portar a la progressiva desaparició d'un grup de bars de la zona que havien estat icones d'aquell barri. Poc a poc, tots ells van anar caient a mans de l'especulació i les franquícies i van ser sotmesos a fortes reformes que els hi esborraren el nom i la identitat. Locals com l'Oro Negro, el Boston, l'Argelich o el Mauri, van dir adéu, un rera l'altre, mentre el bar Cleries semblava resistir-se i ser l'últim reducte d'un temps on la vida es vivia de forma més pausada.
 
 
  
 
Finalment al juny de 2017 es va produir la temuda noticía i es va anunciar el tancament del Cleries. El bar conservava encara aquella solera de l'antic amb el terra irregular després de tants anys de ser trepitjat, el seu rètol tant característic, la barra de marbre i les velles taules. 
Sembla que al local que el succeeix (La Fàbrica del Vermutillo) hi manté una participació el propi Jordi Cleries, i malgrat que no serà el mateix, tan de bo es converteixi en un digne successor de l'històric i desaparegut Cleries. 
 

EL CANTÁBRICO. Restaurant, Marisqueria. Ostres. Carrer de Santa Anna número 24 (1908-1917) i números 11-13 (1917-1970's)

0
0
Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1953.- La marisqueria El Cantábrico al carrer Santa Anna (Font: Barcelona Atracción. Foto: Suárez) 

Cap a finals del segle XIX i coincidint en gran part amb l'Exposició de 1888 es consolidaren a Barcelona, alguns productes gastronòmics que veien de fora i que ja havien tingut entrada al país: la cervesa alemanya i el xampany francès. Aquest últim en la seva versió anomenada vi escumós, avui conegut com cava, i ja produït a la comarca de l'Anoia, contrastava amb la seva versió francesa reservada per a les classes benestants a les taules de les nissagues burgeses i aristocràtiques més notables.
Un tercer producte, aquest procedent del mar i que no requeria de massa elaboració eren les ostres, reservades per a paladars especials i també vinculades a rics, gourmets i gent viatgera. Procedien de la regió francesa de Marennes al litoral atlàntic i en aquells temps era habitual que la seva venda es realitzés per personal femení a les portes de les botigues de queviures, mercats i confiteries.
Segons recollia el periodista Moragas i Calvet [1], la comercialització a Barcelona de les ostres i per extensió del marisc tindria a començaments del segle XX una figura cabdal en la persona de Celedonio Badia, que el 1908 va obrir la primera ostreria de la ciutat al número 24 del carrer de Santa Anna.  Allà es rebien a diari caixes d'ostres procedents del mar Cantàbric a través de la Compañía Ostrícola de Santander. Això va possibilitar que per menjar ostres no es requerís d'aconseguir aquesta matèria primera dels litorals francesos sino que se'n podia gaudir directament de les procedents del Cantàbric, més econòmiques i accessibles.
L'establiment de Badia va rebre justament el nom de El Cantàbrico i no es limitava exclusivament a les ostres, sino que incorporava també un assortit variat d'espècies de marisc cantàbric.

*1912.- Anunci del primer establiment de la família Badia al carrer Santa Anna número 24. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A mitjans de la dècada següent El Cantábrico figurava als números 11-13 del mateix carrer de Santa Anna i era ja un negoci plenament consolidat, que gaudia d'un notable prestigi dins la societat barcelonina. 

*1921.- Publicitat de l'establiment. (Font: Iberia. Guia mensual de informaciones generales)
 
 
*1930.- Anunci apressant als clients a fer les comandes per les festes de Nadal (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Passat el tràgic parèntesi de la Guerra Civil, El Cantábrico va continuar durant el franquisme amb el negoci de comercialització de marisc al carrer de Santa Anna. L'empresa es va transformar en Badía y Compañía i el restaurant fou reformat juntament amb la botiga que oferia al client una varietat encara més amplia de delícies del mar.


*1953.- Interior de la botiga i entrada a l'establiment amb la furgoneta de repartiment del marisc. (Font: Barcelona Atracción. Fotos: Suárez) 

Com des del primer dia la venda d'ostres i marisc a El Cantábrico incloïa també un servei de repartiment a domicili mitjançant una furgoneta de la pròpia empresa.
 
foto de Miquel Barcelo Nauta.
*1960's- Postal publicitària de la marisqueria El Cantábrico. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Cap a mitjans dels anys 1970's la botiga i restaurant de marisc del carrer Santa Anna van tancar portes. Els Badia havien obert altres establiments a la ciutat i el local va ser ocupat per un popular restaurant self-service vegetarià.
 
[1].-Moragas Calvet, T. El "Cantábrico" en el Mediterráneo, o las ostras en la pequeña crónica barcelonesa. Barcelona Atracción núm. 337. 1953

UNGARIA. Snack Bar. Restaurant. Gran Via 656. (1967-1970)

0
0
Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 
Logotip de l'establiment
 
A l'octubre de 1967 un nou bar restaurant obria portes al número 656 de la Gran Via entre el carrer de Pau Claris (aleshores encara Via Laietana) i Roger de Llúria. Va ser batejat amb el nom d'Ungaria, era a la mateixa illa de cases que acollia el col·legi i l'església dels Jesuïtes de Casp i compartia edifici amb l'Agencia de Turisme Francesa. 
Luis Domingo Masmitjà a través de la seva empresa d'hoteleria n'havia estat l'impulsor. Des de ben aviat el local es va especialitzar en organitzar actes si més no curiosos. El sopar de cap d'any per donar la benvinguda al 1968 va  presentar un menú de plats russos, circumstància poc habitual encara en aquells anys que el franquisme encara assenyalava amb el dit tota manifestació soviètica identificant-la amb els enemics de la pàtria.
 
 
 
*1967.- Anunci insertat a les planes de l'edició de La Vanguardia del 15 d'octubre d'aquell any.
 
Altres àpats que es van organitzar a  l'Ungaria foren el sopar de banyolins (naturals de Banyoles), que va presidir el president del Barça Narcís de Carreras, i un curiós sopar de barbuts, reservat per a homes amb pèl a la cara i les seves senyores, que s'hi va celebrar al 1968. 
 
*1967.- Sopar de Cap d'Any al saló de banquets de l'Ungaria.

*1968.- Sopar de barbuts

El local, malgrat la seva centralitat indiscutible, no va tenir una vida gaire llarga. A mitjans de l'any 1970 la seva pista es perd.

TERRASSA DELS GRANS MAGATZEMS DE CAN JORBA. (1933-1964)

0
0
Agraïments a ELOY FC, JORGE ALVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

*1933.- La font cascada de la terrassa de Can Jorba. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
Can Jorba, els populars grans magatzems fundats per l'empresari manresà Pere Jorba i Gassó (1849-1927) van inaugurar el 25 d’octubre de 1926 la primera fase de l'edifici de la seva nova seu amb façana al Portal de l'Àngel. Aquesta construcció, obtindria el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici construït aquell any, seguint el projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill (1874-1956).
A l'any 1932 es va completar tota l'edificació amb dues plantes més i fent-la arribar fins al carrer de Santa Anna amb una monumental cúpula a la cantonada. 
L'últim espai que va quedar pendent va ser la terrassa del cim de l'edifici que es va inaugurar el 29 d'abril de 1933. Aquesta terrassa constituïa un espai singular orientat a diverses finalitats: zona de descans, restaurant, mirador, guarderia i jocs per als infants Al llarg de la terrassa varen ser instal·lats un seguit d'elements artístics i arquitectònics que el pas del temps va acabar esborrant en la seva major part.
Un primer element destacat era la font cascada d'aigua i llum, inspirada indubtablement en les que Carles Buïgas havia projectat per l'Exposició de 1929 a Montjuïc. Era formada per quatre nivells amb tres caigudes d'aigua i una pèrgola semicircular amb un brollador ascendent al nivell més alt. 
Al costat mateix de la font hi havia un gran pedestal de base quadrada, coronat per un conjunt escultòric amb un grup de nens que envoltaven una altra imatge, asseguda i més enlairada, que representava la mare. Aquest element anomenat Monument a la Infànciaés encara avui visible i ocupava juntament amb la font la part posterior de la terrassa de l'edifici

*1933.- La cascada i el monument a la Infància. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- Un altre detall de la font monumental: (Foto: Arxiu Lluís G. Jorba Gomis)
 
*1934.- La font il·luminada a la nit oferia jocs diversos d'aigua i llum de colors
 
*1934.- La festa dels nens era una de les celebracions habituals a la terrassa. (Foto: Postals Huecograbado)

A l'altra banda de la terrassa, sobre la façana del Portal de l'Àngel s'hi va instal·lar una estructura metàl·lica projectada per Matias Balsera, que recordava les formes de la torre Eiffel i sostenia un potent far, la potència del qual arribava fins a un radi de cinquanta quilòmetres.

*1933.- Notícia de la inauguració de la terrassa de Can Jorba publicada a La Vanguardia en la seva edició del 30 d'abril.

Un altre element singular era el mini zoològic amb algunes espècies animals engabiades.

*1934.- El petit zoològic amb les gàbies dels animals a l'esquerra de la imatge. (Foto: Postals Huecograbado)

*1934.- Un dels ximpanzès del petit zoològic saludant el seu cuidador.
 
*1933.- Un dels patis de la terrassa. (Foto:Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- L'entrada al restaurant amb la cúpula al fons. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
*1934.- La terrassa era també un magnífic mirador sobre la ciutat. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- La terrassa del restaurant. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- Les pèrgoles adjacents a la façana del Portal de l'Àngel vistes des de la cúpula. Al fons la catedral. (Foto: Postals Huecograbado)
 
 
*1934.- L'estructura metàl·lica amb el far anunciador (Foto: Postals Huecograbado)


*1934.- Detall d'un dels quatre anclatges de la torre metàl·lica (Foto: Postals Huecograbado)
 
Els estralls econòmics i socials de la Guerra Civil i la misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme van mantenir tancada la terrassa. La torre metàl·lica amb el far havia estat desmuntada durant el conflicte bèl·lic. Tot i això l'empresa dels grans magatzems va esforçar-se en recuperar l'esperit d'aquella singular zona de l'edifici per a festes infantils i putxinel·lis, mantenint-hi també la col·lecció d'animals i un petit aquari.
Finalment el dissabte dia 11 de juny de 1949 la terrassa es va reobrir reorientant els seus usos, tot i que aniria perdent progressivament els elements originals que més l'havien caracteritzat. S'hi va conservar la presència d'un simi engabiat com a record del mini zoo que hi havia hagut anys enrere. S'hi va habilitar una mena de sala d'actes i l'espai exterior era emprat bàsicament per actes promocionals de nous articles orientats a la quitxalla i a les sofertes amas de casa de l'època. A l'interior de la cúpula s'hi va instal·lar una sala d'exposicions d'art.
La venda de Can Jorba a Galerias Preciados el 1964 va suposar la fi d'aquell espai, buc insígnia de l'edifici durant molt anys, a causa de les noves remuntes que es van aplicar per guanyar superfície comercial i de serveis de l'edifici.
 
*1949.- El dia 11 de juny d'aquell any es reobria, després de més d'una dècada, la terrassa de Can Jorba. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
 
*1950.- Publicitat del primer aniversari de la reobertura de la terrassa i d'una de les festes amb putxinel·lis.  (Font: Barcelona Coleccionismo) 
 
*1951.- Publicitat d'un dels habituals actes promocionals celebrats a la terrassa de Can Jorba durant el franquisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1961.- Publicitat de les instal·lacions de la zona de la terrassa en els últims anys de Can Jorba abans de convertir-se en Jorba Preciados (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

Una anècdota molt comentada en el seu dia i vinculada a l'afició dels directius de Can Jorba pels animals s'esdevingué el 15 d'octubre de 1961. El Parc Zoològic de la Ciutadella havia cedit un dels seus monos per desfilar a la cavalcada del 50è. aniversari d'aquests grans magatzems. El simi es va escapar i es va estar alguns dies sobre les branques dels plàtans de la Plaça Catalunya sense que els bombers el poguessin atrapar. El periodista i cronista de la ciutat Sempronio va recollir aquest fet en un article publicat a la premsa [1].


*1961.- Un grup d'assistents a la cavalcada dels 50 anys de Can Jorba contemplen al mono fugit davant de l'entrada del Banc d'Espanya a la Plaça Catalunya. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)
 
L'únic element que sobreviu d'aquella esplèndida terrassa inaugurada el 1933 és el grup escultòric que coronava el monument a la Infància, que avui encara sobresurt al carrer Santa Anna entre les instal·lacions, conduccions i remuntes emplaçades al terrat de l'edifici.
Resultat d'imatges de portal angel terrassa can jorba
*2017.- El monument a la Infància encara roman al terrat posterior de l'antic edifici de Can Jorba, avui ocupat pels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Carles Ribas / El País).

 
[1].-Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí,  Sempronio. El mono del dia. Diario de Barcelona, edició del 17 d'octubre de 1961.

ATLÀNTIC CINEMA / CINE ATLÁNTICO. Rambles 122. (1936-1987)

0
0
 
 
*1970's.- Entrada al Cine Atlántico des de la Rambla (Foto: Autor desconegut)
 
Un dels cinemes més entranyablement vinculats a la història de la Rambla va ser l'Atlántico, inaugurat a l'any 1936 amb el nom d'Atlàntic Cinema. Ocupava els baixos de la finca número 122 a la Rambla dels Estudis, ben a prop dels magatzems SEPU. Tenia un vestíbul a l'entrada que desprenia un intens olor perfumat, molt característic, i que es perllongava per un llarg passadís que menava a la sala de projecció a la que s'accedia girant cap a la dreta.
Mercè Agulló i Garcia va ser la seva primera propietària del cinema en el moment de ser inaugurat. L'esclat de la Guerra Civil i la convulsió social que va viure Barcelona en els aquells primers anys de vida d'aquest cinema el varen convertir en una sala especialitzada en documentals de guerra i cinema ideològic i va ser territori habitual dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI.
Acabada la guerra el primer que tocava fer era espanyolitzar el seu nom i així doncs, va passar a ser conegut oficialment com a Cine Atlántico. El nou règim el va utilitzar també per exhibir-hi pel·lícules propagandístiques aprofitant la seva centralitat. Títols com 18 de julio, Vizcaya o La Ciudad Universitaria van ser alguns dels títols que s'hi projectaren.
El 1942 ser objecte d'una remodelació i ampliació. Les 250 butaques inicials es van convertir en 348 i es va ampliar també la pantalla de projecció. Als anys 1950's s'hi programaven sessions de cineclub organitzades per Lasa y a la dècada següent l'Atlántico es va començar a especialitzar en pel·lícules infantils bàsicament de dibuixos animats produïts per Walt Disney així com el festival Tom y Jerry.
El 1977 el cinema programava pel·lícules del gènere western i dos anys després va aparcar provisionalment la seva etiqueta de cinema apte per a tots el públics i s'hi van començar a exhibir films eròtics molt propis d'aquell etapa de transició cap a la democràcia.
Després de tornar a programar cinema infantil durant els anys 80's, la sala  va ser definitivament clausurada el dia 16 de gener de 1987. L'edifici es va enderrocar i van passar cinc anys amb el solar buit fins que al 1992 s'hi va edificar el bloc d'apartaments Citadines.  
 
Entrades del Cine Atlántico (Font: Barcelona Coleccionismo i Francisco Arauz)
 

MASIA DE CAN SANPERE. Gràcia (Segle XVIII-1940)

0
0

*1900's.- Façana principal i entrada a la Masia de Can Sanpere. (Font: Taller d'Història de Gràcia).
 
La finca de Can Sanpere ocupava un considerable extensió de terrenys de conreu a la part més orientat del terme municipal de l'antiga vila de Gràcia, que arribava fins al límit amb Sant Martí de Provençals. La zona coincidiria avui amb la part final del carrer de Sardenya des de Pi i Margall fins a Camèlies.
L'accés a la finca era per l'actual carrer del Secretari Coloma, (antigament conegut com carrer de Pau Alsina), mitjançant un camí plantat de plàtans als marges que menava a la masia.
Les dependències principals de la finca eren la pròpia masia, una construcció amb baixos i dues alçades de façana coronada amb un frontó circular per la banda de l'entrada, que es completaven amb una església i una masoveria com a elements annexos.
 
 
Plànol amb les principals masies i construccions de Gràcia existents al segle XIX. (Font: Arxiu Municipal de Gràcia).

*1900's.- Emplaçament de la Masia de Can Sanpere sobre un plànol de cap a finals del segle XIX (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Plànol de la finca amb les dependències centrals (cercle blau). El lleuger gir del tram final del carrer Sardenya, respecte de la quadrícula de l'Eixample, s'explica perquè la urbanització de la zona va respectar les edificacions centrals de la finca. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1900's.- Les dependències de la masia de Can Sanpere amb l'església en primer terme. La tanca correspón amb el límit on s'urbanitzaria el tram final del carrer Sardenya (Foto: Josep Barrillón. Arxiu Municipal de Gràcia)

La masia de Can Sanpere va ser enderrocada després de la fi de la Guerra Civil, quan al 1940 el Club Esportiu Europa va aconseguir part dels terrenys de l'antiga finca per a la construcció el seu nou camp de futbol a la cantonada entre els carrers Sardenya i Camèlies.
De l'antiga masia només en va quedar l'edifici de la masoveria, que fou condicionat per acollir els vestidors dels equips que competien al camp del carrer Sardenya. A començaments dels anys 1970's, va desaparèixer del tot quan es va construir el gran bloc d'habitatges contigu al terreny de joc de l'equip escapulat.

*1949.- La masoveria fou l'últim vestigi que quedà de l'antiga masia i fou convertida en els vestidors del camp de l'Europa. (Foto: Arxiu CE Europa). 
 
*1970.- Un partit Europa-Badalona on es pot veure el sector del gol del carrer Sardenya i al fons, al costat del bar, la part de l'edifici de l'antiga masoveria que encara quedava dempeus, poc abans del seu enderroc definitiu. (Foto: Arxiu CE Europa).

PALMERA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE JONQUERES (S. XVIII-1879)

0
0


*1850.- Localització de la palmera a l'hort de les monges, després pati del correccional, al recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Font: Quarterons de Miquel Garriga i Roca)

En la història dels últims anys del recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que avui quedaria emplaçat en l'espai comprès entre el carrer Jonqueres i l'últim tram de la Via Laietana abans d'arribar a la plaça Urquinaona, és obligat referir-se a la presència d'una palmera, que durant molts anys es va erigir en aquell lloc fins assolir un alçaria notable i esdevenir una mena d'icona d'aquell lloc.  
El monestir havia estat desocupat per les monges l'any 1810 durant la Guerra del Francès. Les religioses ja no hi tornarien i l'edifici acolliria successivament des d'aleshores un hospital militar, un correccional, una caserna militar i el ball La Palmera.  Posteriorment amb l'obertura del carrer Bilbao, tram superior de l'actual Via Laietana, s'hi va instal·lar un magatzem de teixits abans que la Caixa de Pensions hi enlairés la seva seu central inaugurada el 1917.
La palmera a la què ens referíem era situada a l'hort de les monges, després convertit en pati del correccional, a la zona més propera al que avui és la Via Laietana. Havia pogut sobreviure a l'enderroc de les dependències del monestir i va quedar propera a la placeta de Jonqueres davant dels últims edificis el carrer Comtal. 
L'exemplar era de l'espècie phoenix dactylifera, una varietat coneguda habitualment amb el nom de palmera de dàtils o palma datilera.  En els seus últims anys assolia una alçària de prop de 30 metres superant fins i tot els edificis de quatre i cinc alçades i planta baixa que poblaven l'entorn. Val a dir que no és la datilera l'espècie de palmera que a la nostra ciutat assoleix les màximes alçades. Les washingtònies en les seves varietats filífera i robusta son habitualment les més altes.

*1850.- Imatge del pati del correccional, antic hort de les monges, amb la palmera (Aquarel·la del pintor Francesc Soler i Rovirosa).
  
*1868.- La palmera sobresurt a l'esquerra de la imatge rera l'entrada a la caserna militar instal·lada als terrenys del convent. A la dreta l'àbsis de l'església poc abans del seu trasllat al carrer Aragó i el carrer Jonqueres (Foto: Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes)
 
*1873.- La plaça de les Jonqueres un cop enderrocat el monestir amb l'espectacular palmera.

El 1879, davant la necessitat de reurbanització de la placeta de lesJonqueres i del seu entorn, la vella palmera va ser curosament arrencada del seu lloc amb la voluntat de trasplantar-la. Les possibilitats de supervivència eren molt reduïdes atès el fort arrelament que tenia al lloc on tants anys havia viscut i crescut. L'intent de trasllat va acabar essent un fracàs.
A l'any 1881, ja morta la palmera, Jacint Verdaguer li va dedicar un poema. Els seus últims versos semblen, talment, una evocació als perills de la pròpia Barcelona a perdre el seus tresors víctima del progrés. Una reflexió molt vigent en els dies que vivim. Diuen així:

Com palma tu floreixes, superba Barcelona,
te rega ha divuit segles la santa religió;
si de ta soca allunyes la font que saba et dóna,
caiguda de tes branques l'esplèndida corona,
t'assecaràs com jo.
 
 

FANAL ADOSSAT AL SUPORT DE LA CATENÀRIA. Plaça Catalunya. (1930-1940's)

0
0
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


*1932.- El model de fanals adossats al pal de la catenària a l'embocadura del Portal de l'Àngel a la plaça Catalunya (Foto: Josep Brangulí)

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929, que s'estengué fins a l'estiu de l'any següent, molts varen ser els esforços per embellir els carrers i les places de la ciutat. L'enllumenat públic va ser un dels elements que formava part d'aquest programa de renovació.
Félix de Azúa va dissenyar al 1929 un tipus de fanals que anaven adossats als cilindres dels pals de la catenària que sostenia el cablejat dels tramvies. Les formes d'aquests fanals semblaven de clara inspiració modernista. Presentaven uns sortints espiralats guarnits amb elements vegetals dels que penjaven els suports dels globus de vidre des dels qual es propagava la llum.
D'aquest model se'n poden veure imatges captades a la plaça de Catalunya davant de l'edifici de la Telefònica. Les més antigues són datades del 1930 i del 1932, quan una illeta allargada amb tanques baixes defensava del trànsit el pal de la catenària. 
 
*1930.- Aquest model de fanal durant un dels escalaments de la façana de la Casa Segura. (Foto: Josep Brangulí)


Dibuix del model de fanal de Félix de Azúa adaptable als pals de les catenàries del tramvia. (Font: Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona)
 
Després del fets del 19 de juliol de 1936, preludi de la Guerra Civil amb foc creuat sobre la plaça Catalunya, encara es podien veure aquests fanals davant de l'edifici de la Telefònica. Probablement desaparegueren definitivament en acabar la guerra. 
 
 
*1936.- Façana de l'edifici de la Telefònica, molt malmès de vidres i finestres, després dels tiroteigs produïts durant la jornada del dia 19 de juliol que va acabar amb la rendició dels feixistes sublevats contra la República. El fanals adaptats al pal de la catenària apareixen aquí pintats de color fosc i la superficie de l'illeta ha quedat notablement reduïda. (Foto: Pérez de Rozas / AFB) 
 

AZME CAFÉ. Passeig de Gràcia 83 (1993-2005)

0
0
Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE


Al novembre de 1993, un nou restaurant va ocupar el lloc de la històrica cafeteria Tropeziens al número 83 del Passeig de Gràcia. L'empresa de la família González, (Business Cafe Restaurants), propietària d'altres locals de restauració al centre de Barcelona (New Kansas, Samoa, Network), havia decidit renovar de dalt a baix l'antiga cafeteria inaugurada el 1962 i obrir-ne una de nova amb el nom d'Azme Café. L'anomenada cuina tex-mex, amb els seus sabors picants com a element referencial, havien començat a quallar fort a la ciutat des de feia ja alguns anys.
Per a la decoració interior de l'establiment es va comptar amb la col·laboració de Javier Mariscal i Fernando Salas. El dissenyador valencià  es trobava aleshores al cim de la seva fama, després de les seves intervencions durant l'època de la Barcelona olímpica i la creació de la mascota Cobi que va presidir aquells esdeveniments esportius.
Per a l'Azme Café Mariscal va dissenyar un gran mural amb motius propis d'un establiment d'aquestes característiques (plats, ampolles, gots, tasses, coberts,...)  que ocupava les parets de l'interior del local. Al nou restaurant s'oferien plats de les cuines texana-mexicana (burritos, enchiladas, quesadillas, fajitas i chicken wings) i italiana. Bàsicament la fórmula més estesa era la fusió d'aquestes cuines mitjançant la incorporació d'ingredients propis de la cuina tex-mex a la tradicional pizza italiana.

*1993.- Imatge de l'interior del local amb el mural de Javier Mariscal

L'aventura de l'Azme Café duraria poc més d'una dècada. El 2006 l'edifici de Passeig de Gràcia 83 va ser profundament rehabilitat seguint un projecte de l'arquitecte japonès Toyo Ito per acollir-hi un complex d'apartaments de luxe. El nou edifici presenta una impactant façana ondulada, que pretén establir un diàleg amb la Pedrera de Gaudí situada a l'altra banda del passeig. Els baixos d'aquest nou edifici van acollir la botiga principal de la marca de roba de luxe Hugo Boss.

EDIFICI DELS TRANSFORMADORS. Ausiàs March 60. Central de transformació elèctrica (1925-1971), Espai juvenil alternatiu (1984-2008) i okupat (2015-2016)

0
0
Agraïments a ALFRED PUIG

*1930's.- Imatges exterior i interior de la Central Transformadora del carrer Ausiàs March

Entre 1923 i 1925 l'empresa Compañía Auxiliar de Tranvías y Ferrocarriles Económicos (CATFE) va aixecar al número 60 del carrer Ausiàs March, entre el Passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor, un modest edifici per acollir-hi una central de transformació de l'energia elèctrica que produïa la veïna central de la carretera de Vilanova per tal que pogués ser aprofitada pels tramvies.
La CATFE havia estat creada el 1882 agrupant diverses companyies de tramvies  (Sant Andreu, Clot, Can Tunis, Horta) i quan al 1925 es va inaugurar l'edifici dels transformadors ja no explotava cap línia. Havia esdevingut una empresa dedicada a funcions de manteniment de les vies i el servei i sobretot a proveir d'energia elèctrica els tramvies.
L'edifici dels Transformadors va ser encarregat a l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939) pel Marquès de la Foronda, Mariano de Foronda y González-Bravo Aguilera y Vallarino (El Escorial 1873-Vitòria/Gasteiz 1961), que va ser  gerent dels tramvies de Barcelona entre 1902 i 1930 i accionista majoritari de la CAFTE. Aquesta central transformadora va complir la seva funció durant prop de cinquanta anys fins al març de 1971 quan desaparegué l'últim tramvia.
 
El marquès Mariano de Foronda (1873-1961), a banda de promoure la construcció de l'edifici dels Tranformadors va ser un apassionat impulsor de l'anomenada forondotèlia (col·leccionisme de bitllets de tramvia).
 
El 1984 l'ajuntament socialista va decidir recuperar l'edifici dels Transformadors i convertir-lo en un espai pel jovent del barri de Fort Pienc. L'antiga central acolliria el primer concert organitzat pel moviment okupa de la ciutat i passaria a ser un referent de la cultura punk a Barcelona. En realitat funcionava com equipament juvenil autogestionat. Allà s'hi van establir diversos col·lectius contraculturals que editaven fanzines i revistes contraculturals i alternatives i organitzaven concerts de música punk. Tot va començar a canviar quan al 1992 les autoritats municipals, davant la celebració de la cita olímpica, van limitar notablement l'ús autogestionat de l'edifici. 


2010's.- Emblema de la Compañía Auxiliar de Tranvías amb les inicials CAT superposades i l'any de construcció de l'edifici a la part superior de la façana

Posteriorment, el 1994 s'hi va instal·lar la seu del Consell de la Joventut de Barcelona fins que va acabar traslladant-se al nou Espai Jove la Fontana de Gràcia
El 2008 l'ajuntament va optar per tancar l'edifici, una decisió justificada pel seu mal estat estructural. Transformadors però, va tornar a ser reivindicat pel barri. L'ajuntament de Xavier Trias va projectar enderrocar-lo i va llençar l'idea de construir-hi un equipament intergeneracional de cinc plantes, mentre la plataforma d'entitats juvenils de l'Eixample seguia reivindicant l'espai per a usos estrictament juvenils i els veins del barri de Fort Pienc reclamaven també una solució.
Al juliol del 2015 l'edifici va ser okupat i van començar a organitzar-s'hi activitats alternatives. Al febrer de 2016 s'hi va celebrar un concert de musica punk amb grups vinguts d'altres països europeus i un cartell amb la imatge del president del govern espanyol Mariano Rajoy i el lema ni gossos, ni ambiguos, ni babosos.
 
  
*2015.- Cartells sobre activitats organitzades pels okupants de Transformadors en la darrera etapa de la història de l'edifici. 

*2016.- Cartell contra el desallotjament editat pel grup okupa instal·lat als Transformadors

Un any després seria desallotjat i la porta tapiada per agents municipals. Finalment el consistori governat per Ada Colau va decidir enderrocar l'edifici per construir-ne un de nou dedicat a equipaments.

NICK HAVANNA. Rosselló 208. (1987-2015)

0
0

*1986.- El primer logotip identificatiu del Nick Havanna.

Porta exterior d'accés al Nick Havanna al carrer Rosselló.

Ángel Juez i Oriol Comas van publicar a començaments de 1990 una interessant guia de locals d'oci nocturns de Barcelona amb el títol de Nits de Bars [1]. En ella es qualificava com a catedral dels bars de la ciutat a un local anomenat Nick Havanna.
Aquest espectacular espai d'estètica novaiorquesa va obrir-se al públic al setembre de 1986 promogut per Javier de la Muelas que aleshores, amb només trenta anys, ja era un dels empresaris més actiu en l'aparició de locals nocturn d'oci a Barcelona. El local es va consolidar durant els anys següents amb l'arribada de la febre olímpica que va envair la ciutat, fins assolir les primeres posicions en l'escalafó de la nit barcelonina.
Nick Havanna era situat al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla de Catalunya. El seu interior, dissenyat per Eduard Samsó, era d'una gran amplitud amb un espectacular videowall que ocupava tot el mur del final de l'espai. Tot el seu interiorisme era basat en l'aplicació de materials nobles i conformava un hàbitat especial, que semblava evocar algunes de les imatges que pocs anys abans havien causat impacte en l'estrena del film Blade Runner
 
*1990's.- Interior de Nick Havana amb una de les barres en primer terme. (Font: Ajuntament de Barcelona)
 
Hi havia molts detalls encisadors. Des d'una màquina que expenia llibres, teletipus que projectaven les últimes notícies que es produïen al món o unes barres elegantment revestides de pell de cavallino. No hi mancaven atraccions puntuals com exposicions de rèptils i un pèndol dissenyat per Ingo Maure suspès d'una cúpula de llum blavosa que va esdevenir com una mena d'icona del local. També cal no oblidar el disseny dels lavabos amb una proposta que cercava erradicar la clàssica zona bruta i poc amable que envolta aquest espais, per donar-li la dignitat creativa que es mereixia i convertir-la en un dels punts més visitats i emblemàtics del local.   
 
El local en plena ebullició (Foto: tillate.es)
 
Tothom feia cap al Nick en aquells dies de febre de disseny i d'interiorisme fred. El local era visita obligada per tota ànima nocturna àvida de modernor que arribava a la ciutat amb ganes de prendre l'última copa en aquella Barcelona més que mai. No cal dir que el local va esdevenir un lloc idoni i força desitjat per organitzar-hi presentacions de llibres, moda, actuacions i concerts.
 
2000's.- La gairebé obligada renovació en el logotip del local
 
El pas del temps també va suposar l'inevitable envelliment de la proposta i d'aquella estètica que tant ens havia impressionat en els primers anys. El Nick es va convertir poc a poc en una discoteca més, tot i que continuava retenint prestigi i desig entre la gent guapa, que delerava per tancar-la i celebrar-hi les seves festes privades.
La vida del llegendari Nick Havanna es va perllongar fins al 2015 amb gairebé trenta anys al servei de la nit fashion. De la reforma que es va aplicar al local en va sortir una nova proposta anomenada Oak Barcelona.
 
[1].-Àngel Juez, Oriol Comas.Nits de bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.
Viewing all 1379 articles
Browse latest View live