BARCELOFÍLIA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1929.- El pavelló en una postal editada amb motiu de l'Exposició (Foto: Anguita)

La República Francesa va comparèixer a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 amb un pavelló modest, que s'aixecava davant de l'angle que formaven les dues naus del Palau d'Alfons XII, a l'esplanada alehores coneguda com a Plaça dels Reis, abans d'arribar a les cascades i les escales que pujaven cap al Palau Nacional.

El petit edifici era obra de l'arquitecte parisenc Georges Wybo (1880-1943), que va projectar un pavelló cúbic de línies clàssqiues amb algunes evocacions a l'art decó. La seva forma recordava a la d'un zigurat amb diverses seccions superposades de formes rectangulars. Una petita secció de graons portava fins a la porta d'entrada custodiada per dues esferes de pedra artificial situades a nivell del terra. La façana era presidida per l'escultura d'una dona, al·legòrica de la república, que sostenia amb les mans una mena d'escut amb les inicials R.F. La seva senzillesa contsrstavf amb altres pevellons d'altres països molt més grans i monumentals.

El pavelló va ser desmuntat un cop clausurada l'exposició a finals de 1930.

*1929.- Emplaçament del Pavelló de França sobre un plànol de l'Exposició (Font: Col·lecció Francisco Arauz)

*1929.- El pavelló francès amb els templets del Palau d'Alfons XII al fons.

*1928.- Dibuix amb un primer esbós del projecte

Aquell estiu de 1966 va començar amb la visita de Franco a Barcelona. L'estada del caudillo a ciutat va permetre la inauguració del Parc d'Atraccions Montjuïc, la Piscina Sant Jordi, els nous edificis de la Residència Sanitària de la Vall d'Hebron, el pavelló de la Fundació Puigvert a l'Hospital de Sant Pau així com el polígon d'habitatges La Paz a La Verneda
El circ La Ciudad de los Muchachos plantava la seva carpa al bell mig de la Plaça Catalunya, l'espectacle de patinatge sobre gel Holiday on Ice ocupava la plaça de les Arenes, mentre al Candilejas i al Romea es podien veure algunes obres de teatre en català i els inefables Festivales de España copaven la programació pública de l'estiu.

Juny 66

TEATRE

REVETLLES

Juliol 66

CINEMA

TEATRE EN CATALÀ

TEATRE I VARIETATS

BALLET SOBRE GEL

MÚSICA

Agost 66

TEATRE

CIRC

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ, EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ iVALENTÍ PONS TOUJOUSE

El 26 de març de 1949 va obrir portes el cine Alexandra al número 90 de la Rambla de Catalunya tocant a Mallorca. Era una sala elegant i espaiosa amb un ampli vestíbul. El promotor del local va ser el decorador i empresari cinematogràfic Modest Castañé Lloret, que fins al 2001 continuaria al front de l'empresa. L'aforament inicial era de 1.085 butaques. L'Alexandra es va emmarcar des del primer moment dins la categoria de sala d'estrena i va esdevenir ben aviat un dels clàssics del centre de la ciutat. Era com l´antítesi d'un cinema de barri i un dels preferits de la burgesia de la postguerra.

*1953.- Aquell any l'Alexandra va acollir un Festival de Cinema en el marc de les Festes de la Mercè.
(Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1966.- A l'abril d'aquell any l'Alexandra va acollir una setmana de cinema francès. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El 1980 l'amfiteatre es va reformar tancant-lo i dividint-lo en dues sales a les que es va batejar amb els nom d'Alex-1 i Alex-2. D'aquesta forma l'Alexandra es va quedar reduit a la platea de la sala original. Els dos nous minicinemes es van inaugurar el 7 de febrer d'aquell any amb la projecció de El Super de León Ichaso i Orlando Jiménez-Leal i Apocalyse Now de Francis Ford Coppola. Al seu costat el petit Alexis continuava sent el refugi de molts cinèfils que gaudien de la seva programació de pel·licules d'autor.

*1980.- Anuncis publicats a La Vanguardia la vigilia de la inauguració dels Alex.

*1980's.- L'etapa dels Alex amb la gran marquesina on s'anunciaven totes les pel·lícules.

*1983.- Vista general de la façana de l'edifici on hi havia el complex Alexandra-Alex-Alexis. La seva construcció data de finals de la dècada dels 1940's. (Foto: Feliu)

Al gener de 1988 van desaparèixer els Alex i les sales van quedar oficialment numerades com Alexandra 1 (la sala gran), 2 i 3 els antics Alex.
Al maig de 2002, mentre es projectaven La habitación del pánico i No somos nadie, la marquesina de l'entrada, on s'anunciaven les pel·lícules, va desprendre's de la façana produint dos ferits i deixant una esgarrifosa imatge.

*2002.- Així informava La Vanguardia del despreniment de la marquesina (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

A partir de 2006 un grup de joves empresaris es va encarregar de la gestió de la sala. Moltes iniciatives es varen assajar per intentar dinamitzar-la, sessions de matí, cineforums els dimarts al vespre amb sopar inclòs, Aquesta última proposta de pel·lícula, sopar i col·loqui semblava força interessant, si bé va acabar resultant insuficient per tornar a consolidar el cinema davant la manca de públic.

El periodista Ramon Colom va ser l'últim director de la sala que va tancar finalment les seves portes el 19 de desembre de 2013 amb la projecció de la mateixa pel·lícula amb que es va inaugurar Niñera Moderna de Walter Lang amb Robert Young i Maureen O'Hara

*2000's.- Els últims anys de l'Alexandra.

*2013.- Ramon Colom, últim responsable dels cinemes Alexandra, tanca la sala per sempre més la nit del 19 de desembre. (Foto: Álvaro Monge. El Periódico de Catalunya).

Un vell magatzem industrial de 800 metres quadrats, al carrer Consell de Cent amb Calàbria, va ser habilitat per instal·lar-hi l'Eterna, un restaurant inaugurat a l'octubre de l'any 2000 i autoqualificat com a temàtic on l'espectacle i la diversió hi estaven assegurats.

Els sopars s'amenitzaven amb espectacles continuats de drag-queens que es passejaven entre les taules dels clients. Era un local ideal per comiats de solters o solteres, celebracions d'empresa, aniversaris i festes sorpresa amb una capacitat per a gairebé 400 comensals, que també va acollir presentacions comercials i artístiques. Com a restaurant de drag-queens va arribar a ser el de més anomenada de la ciutat.

Segons les opinions que encara avui podem trobar a la xarxa, l'Eterna no destacava per la quantitat ni la qualitat dels seus plats i es facil concloure que la direcció del local es preocupava més de l'espectacle que de la cuina.

Va tancar al 2013 i un temps després el solar que va quedar després d'enderroc va servir per instal·lar-hi els mòduls prefabricats amb que es va construir l'Institut Viladomat.

*2000's.- Vista de l'interior de l'Eterna.

Un video en el que podem veure l'actuació de les drag-queens

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ

*1988.- Imatge del pont i la ziga-zaga que descrivia (Foto: Pere Monés)

Com era habitual durant el franquisme l'arribada del dia 18 de juliol era motiu justificat per commemorar l'aniversari del "glorioso alzamiento" i a la vegada afegir-hi una bona dosi de populisme amb la inauguració d'algunes obres públiques.

Aquell estiu de 1964 l'obra més destacada que es posava en servei va ser el viaducte que enllaçava el final del carrer Valencia amb el començament del carrer Guipúscoa, que aleshores no tenia res de rambla sino que era una via de sortida descaradament al servei del fenòmen automobílistic, amo i senyor dels carrerrs.

L'obra s'havia començat a construir un any abans i consistia en un viaducte sobre les vies del tren a l'alçada del carrer Biscaia (continuació de Lope de Vega en direccio muntanya). La via enlairada descrivia una ziga-zaga al costat de l'Escola Tècnico-Professional dels Jesuïtes del Clot i va permetre alleugerir la sortida del trànsit rodat i pesat en direcció Besòs. En aquell temps no existia encara l'autopista cap a Mataró, que suposaria el perllongament de la Gran Via més enllà de la plaça de Les Glòries, de manera que l'eix Valencia-Guipúscoa va esdevenir la ruta habitual de sortida del trànsit de la ciutat cap a Badalona i el Maresme.

El viaducte, inaugurat pel governador civil Ibáñez Freire en aquell 38è aniversari del cop d'estat contra la República, era una calçada de poc més de 10 metres d'amplària a les rectes i 13,50 a les corbes amb quatre carrils de circulació tots en un únic sentit de circulació cap al Besòs. La longitud total era de 400 metres i a les bandes hi havia unes estretes voreres per als soferts vianants.

*1964.- Retall de La Vanguardia del 18 de juliol d'aquell any on s'informa de la inauguració del pont.

*1964.- Acabament de les obres al tram que passava per sobre els vies del tren. (Foto: Albert flickr)

*1964.- Vista aèria del viaducte ja enllestit i a punt de ser inaugurat (Foto: SACE)

*1968.- El pont ja obert al trànsit en sentit únic direcció Besòs. (Foto: Albert flickr)

Les obres que van envair Barcelona en els anys immediatament anteriors a les Olimpiades del 1992 van servir també per perfilar la connexió entre els carrers Aragó i Guipúscoa d'una banda, i València amb Huelva de l'altra, la qual cosa va significar l'enderrocament del calaix i el viaducte i l'alleugeriment del trànsit en aquella zona on els vianants van començar a guanyar espais.

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1900's.- La casa Francsico Oliva amb els magatzems El Globo als baixos

El dissabte 4 d'abril de 1896 es van inaugurar a la cantonada de Pelai amb Rambla de Canaletes els magatzems El Globo. El nou negoci quedava emplaçat al mateix local que fins un any abans havia ocupat el Cafè Pelayo, que havia arribat a ser famós per les seves animades tertúlies.

Promoguts pels germans Puigbert, aquests Grandes Almacenes ocupaven els baixos i el pis principal de la Casa Francisco Oliva, un edifici que mantenia aleshores encara el seu format original sense remuntar i que aviat comptaria amb un inquil·lí singular al seu terrat, quan al 1901 el fotògraf Amadeu hi va instal·lar el seu estudi.

Els Almacenes El Globo comercialitzaven bàsicament articles de vestir (sastreria, camiseria, calçat, teixits) i complements d'ús personal (paraïgues, bastons, perfumeria), així com articles per a la llar.

*1896.- Anunci publicat a La Dinastia anunciant l'obertura dels magatzems El Globo.

*1898.- Concessió de la marca El Globo als germans Puigbert. (Font: Industria e Invenciones 2.4.1898. Pàg. 133. Hemeroteca BNE)

*1900's.- Targeta publicitària de l'establiment

A l'any 1924 quan la Casa Franciso Oliva ja havia estat remuntada, els Magatzems El Globo van tancar. El local va ser ocupat durants mesos per un nou negoci que es dedicava a vendre a preu de saldo tota mena de productes de vestir.

*1929.- Vista del pavelló d'Uralita. A la dreta es pot veure la cúpula nervada del Palau de les Missions i al fons a l'esquerra el terminal d'una de les cúpules del Palau Nacional (Foto: Fons ANC)

Les empreses fabricants d'estructures de fibrociment, un material que havia revolucionat la construcció sobretot a nivell de cobertes ondulades i revestiments, van concòrrer a l'Exposició de 1929 amb un petit pavelló extraordinàriament trencador a nivell estètic. Era situat entre l'estadi i el Palau de les Missions.

Constava d'una base arrodonida lleugerament enlairada respecte del nivell del terra i tres grans tubs que semblaven xemeneies amb els noms de les tres marques comercials (Uralita, Zenit i Eternit), que comercialitzaven als diferents països del món aquest material per a la construcció.

El fibrociment havia estat inventat per l'enginyer austríac Ludwig Hatschek i contenia amiant, una substancia que a partir dels anys 1970's va revelar-se com a causant de càncer de pleura (mesotelioma). Això va obligar als fabricants d'aquest material a variar-ne substancialment la composició substituïnt l'amiant per fibra de vidre, de celulosa o vinílica.

*1929.- Un curiós plànol il·lustrat de la ciutat editat per l'empresa Uralita amb motiu de l'Exposició Universal. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la i veure-ho amb detall)

*1929.- Fragment del plànol anterior on es pot veure el pavelló d'Uralita, Zenit i Eternit al parc de Montjuïc.

*1960's.- El cine Levante, a la dreta de la imatge, durant el seus primers temps.

Inaugurat a l'estiu de 1958, el Cine Levante era situat a l'aleshores emergent barri de Sant Martí/La Verneda en un carrer Guipúscoa molt diferent a la rambla que és avui. Aleshores era una via ràpida amb una distribució de l'espai que concedia més de tres quartes parts de la seva amplària al servei del trànsit rodat.

La sala era força gran i va ser projectada per l'arquitecte Carlos Martínez amb un aforament inicial per a 2.100 espectadors que es distribuien en platea i amfiteatre.

Inicialment pertanyia a la mateixa empresa que el cinema Verneda i ambdues sales exhibien el mateix programa. En els anys immediatament posteriors a la seva inauguració l'èxit del cinema era total durant els caps de setmana i va constituir un negoci molt rendible per als seus propietaris.

En la seva darrera etapa va funcionar de dijous a diumenge i a partir de la primera meitat de la dècada dels 1970's va començar a patir una forta davallada d'espectadors, la qual cosa va fer dedidir als seus gestors a inhabilitar-ne l'amfiteatre i deixar només la platea com a part accessible als espectadors. Tot i que la platea va ser modernitzada amb la substitució de les butaques, la rendabilitat del negoci continuava a la baixa i finalment el local va tancar portes al juny de 1979.

Tres anys després va començar a còrrer el rumor sobre l'obertura d'una sala de bingo a l'antic cinema, la qual cosa provocaria una forta oposició de les associacions de veïns de barri. No obstant això, amb la posterior venda i reforma del local, s'hi acabaria instal·lant el Bingo Verneda. [1]

*2000's.- El Bingo Verneda va substituir a l'antic cinema.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Aquest teatre de petit formal, segons expliquen les cròniques de l'època, era situat al carrer Jovellanos, que enllaça els de Pelai i Tallers, just a la cantonada amb aquest últim davant l'espai on tambe emboca el carrer Ramelleres.

El 1875 el dramaturg Josep Verdú i Feliu hi va estrenar la comèdia Dilluns i la sarsuela Els pintors de Barcelona.
Durant els seus 22 anys d'existència la sala va tenir diversos inquilins que hi programaven les seves funcions. Probablement el de més renom va ser La Sociedad Vélez de Guevara, que juntament amb d'altres com Els Guerrers Bartrina, l'Acadèmia Lírico-Dramàtica, Universo o Herrera van fer del Jovellanos un teatre força actiu a la Barcelona de la segona meitat del segle XIX.

El 1883 la Societat Els Guerrers va assumir la gestió de la sala i va promoure una reforma important del local canviant les butaques de la platea i modificant l'amfiteatre, que va canviar notablement d'aspccte amb millores substancials en la il·luminació i la decoració interior, incorporant dues sales de descans i una per a fumadors. El 1887 el local va ser rebatejat per uns mesos com a Cafe Concert Français (segons explica la historiadora Carme Morell) i després va recuperar el seu nom original.

El Jovellanos era sovint un lloc utilitzat per fer-hi trobades i actes de contingut polític, social i sindical. L'any 1888 la Societat Bartrina va ser la més activa al local, si bé la dada històrica més rellevant d'aquell any va ser que el Teatre Jovellanos va acollir el primer congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) fundat a Madrid el 1879. El congrés es va celebrar entre els dies 22 i 25 d'agost de 1888 amb presència de Pablo Iglesias. Una setmana abans la sala havia viscut l'acte fundacional del sindicat Unió General de Treballadors (UGT).
La darrera dada sobre activitat al Teatre Jovellanos la trobem a les pàgines de La Vanguardia al juny de 1889, quan s'anuncia una funció de teatre seguida de ball presentada per la Societat Còmico-dramàtica Ricardo Calvo.

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

1887.- Dibuix de Thomas publicat a la revista cultural La Hormiga de Oro, on es veu l'indret de la Font Trobada i el petit Torrent dels Tarongers durant la nevada del febrer d'aquell any.

Una de les fonts més populars de la part de la muntanya de Montjuïc contigua al barri del Poble-Sec va ser la Font Trobada, La primera notícia de la seva existència la trobem al Calaix de Sastre (1778) del Baró de Maldà, que feia esment a la descoberta d'aquesta font (potser d'aquí en vingui el seu nom), l'aigua de la qual facilitava l'orina i la purgació del ventrell.

La mateixa Font Trobada queda també documentada el 1788 en un memorial que el propietari del terreny on era la font adreça al Corregidor fent-li avinent que l'aigua no té cabal suficient i que ha optat per vendre anissats i bolados [1] als visitants que s'hi acosten. Li manifesta la seva protesta perque la gent envaeix el seu terreny per vendre com ell i acaba demanant al Corregidor que hi intervingui, faci valer el seu títol de propietat i imparteixi justícia.

Un costum d'aquell temps era pujar a les fonts de la muntanya de Montjuïc a celebrar la revetlla de la nit de Sant Joan. L'any 1780 es va prohibir encendre fogueres dintre muralles per prevenir i evitar incendis a les cases. L'alternativa popular fou anar a fer els focs a la muntanya i la de Montjuic era la més idònia i propera per mantenir la tradició del foc. Segons recull la Guia General de Barcelona de 1849 [2], era tradicional que al matí del dia de Sant Joan les classes populars continuessin al voltant de la font acabant la festa de la nit anterior. A la tarda però, eren les classes mitjanes les que hi anaven a prendre xocolata o un esponjat amb un got d'aigua de la font.
La font brollava davant d'una petita esplanada que era emprada com a lloc de concentració i descans pels visitants i també com a improvisada pista de ball. La popularitat del lloc va comportar la instal·lació d'un quiosc de refrescos que es va obrir al públic l'any 1817. Una placa a la paret recordava als visitants que havia estat el governador de Barcelona, tinent general Andrés Pérez de Herrasti, qui havia tingut la brillant idea de condicionar l'indret i oferir-lo als barcelonins. Un any després va ser el general Castaños qui també hi va posar el seu granet de sorra amb la construcció d'un petit edifici que feia les funcions de berenador. El 17 de maig de 1819 la font va rebre la visita de la infanta Luisa Carlota.

A les vigílies de l'Exposició de 1888 el cronista Josep Fiter i Inglés la va considerar com un dels llocs més bonics de la ciutat.

Localització de la Font Trobada abans de la urbanització de la muntanya de Montjuïc sobre un plànol de començaments del segle XX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Resultat d'imatges de font TrobaDA MONTJUIC

*1920's.- La Font Trobada en una foto de Josep Maria Sagarra.

*1933.- Emplaçament i entorn de la Font Trobada després de l'Exposició de 1929. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

La celebració de l'Exposició Universal de 1929, amb la urbanització de la muntanya i més concretament amb la construcció de la piscina al final del carrer Nou de la Rambla, va alterar considerablement aquell antic entorn natural i idíl·lic de la font. Als anys 1930's es va obrir al costat de la Font Trobada el Restaurant Nice. El petit edifici de la font i el seu entorn van quedar amb el pas del temps encotillats entre les instal·lacions dels serveis de la piscina, que va gestionar inicialment el Club Natació Montjuïc.
La història d'aquesta font està també fortament vinculada al fenòmen de la immigració gallega. La Font Trobada era lloc habitual de reunió de gallecs establerts a Barcelona i en els balls que s'hi celebraven s'hi sentien sovint gaites i muñeiras alternades amb la música d'altres balls de l'època.

*1935.- Dibuix de Pau Febrés amb la Font Trobada a l'esquerra i l'entrada al Restaurant Nice a la dreta.

*1978.- La Font Trobada, ofegada per la piscina de Montjuïc. (Font: Blog Bereshit)

L'adéu definitiu a la Font Trobada es produí amb motiu de les olimpiades del 1992 quan la reforma integral de la piscina va comportar la seva desaparició. En els darrers anys un grups de veïns del Poble-Sec han impulsat una plataforma per a la recuperació de l'hort de la Font Trobada.

[1]. El bolado, també anomenat esponjat, era una peça de pasta ensucrada en forma de bola esponjada amb glaça feta de clara d'ou i suc de llimona o pols de crèmor tàrtar. Se servia a peces i se'l dissolia amb aigua com a beguda refrescant.

[2].Saurí, Manuel i Matas, José. Manuel Histórico-Topográfico, Estadístico y Administrativo. Guía General de Barcelona. Editat a la Impremta de Manuel Saurí. Carrer Ample cantonada Regomir. Barcelona. 1849.

Enllaços d'interès:
Blog Bereshit. Les fonts de Montjuïc. Enric H. March

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1927.- Vista de Can Peguera. (Foto: Colomines)

Aquesta masia construïda al segle XVII era propietat de Maria Dolores de Cárcer y de Ros, marquesa de Castellbell, i s'aixecava al peu del Turó de Montarell, nom amb el que antigament era conegut l'actual Turó de la Peira. Arquitectònicament era de planta quadrada distribuïda en uns baixos que acollien les dependències dels treballadors, una planta principal o primer pis i unes golfes.
En els seus millors temps la masia era envoltada de jardins i vinyes i disposava també d'una granja d'animals domèstics i uns extensos horts on es conreaven tota mena de verdures. Dintre de la finca hi havia una font de molta anomenda i els seus límits s'estenien fins a una part del bosc de pins del turó. Sembla que el propi marquès de Castellbell no sentia gaire simpatia per la finca, perquè en la seva joventut, quan els seus familiars consideraven necessàri d'imposar-li alguna correcció, l'enviaven a Can Peguera durant una temporada com a càstig. [1]

*1900's.- Vista de la Masia de Can Peguera des del Turó de Montarell amb el veinat de Can Quintana darrera i la serra de Collserola al fons.

*1900's.- Una altra imatge de Can Peguera encara sense l'església que més tard es va aixecar al costat.

El 1928, unes 10 hectàrees de la finca van ser venuts al Patronat de l'Habitatge i foren urbanitzades per bastir-hi un grup de cases barates d'un nou barri que seria conegut com de Ramon Albó, un polític i sociòleg especialitzat en temes penitenciaris. Aquestes cases senzilles de només planta baixa acollirien bàsicament treballadors que havien emigrat a Barcelona per ocupar-se com a obrers en les construccions i infrastructures de l'Exposició Universal. Paral·lelament es va construir una petita església al costat de la masia que amb el pas del temps esdevindria l'església de Sant Francesc Xavier. El barri va esdevenir aviat un feu de militants anarcosindicalistes amb gran presència de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil la petita esglèsia va ser adaptada com a casa del poble.

*1927.- La masia des del Turó de la Peira. (Foto: Colomines)

*1935.- Una altra imatge de la masia des del Turó de la Peira, quan ja era parc públic. Al costat s'hi pot veure l'església construïda a finals dels anys 1920's i darrera els primers grups de cases barates. (Foto: Jaume Mut)

La Masia de Can Peguera, va sobreviure fins 1949 que va ser enderrocada per construir-hi un bloc de pisos de planta baixa i quatre alçades al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier.

El grup de cases barates que l'envoltava és el nucli d'aquestes característiques que millor es conserva a la ciutat i va recuperar el nom de Can Peguera, en substitució del de Ramon Albó.

*1950's.- L'edifici que es veu a la imatge va ser construït en el lloc on hi havia la masia. Al costat l'esglesia que va ser conservada com a parròquia de Sant Francesc Xavier.

[1].- Diez i Quijano, Desideri.Les masies d'Horta. Editorial El Tinter. Barcelona 1986.

Enllaços d'interès:
Memoria del barris. Història del barri de Can Peguera. Carme Martín.

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE i FRANCISCO ARAUZ

A l'any 1948, es va obrir als baixos del número 7 de la plaça Catalunya la botiga de Casa Baltà. Aquest comerç de roba de vestir i teixits, fundat per Josep Marimón i el seus socis Turró i Nin, havia estat anteriorment establert al carrer dels Banys Nous número 11 i Cecs de la Boqueria número 8.

Casa Baltà havia optat per aquest nou emplaçament, absolutament cèntric, a la Casa Marcel.lí Jané, construïda pel mestre d'obres Pere Bassegoda entre 1890 i 1891 (cal recordar que és una de les dues edificacions originals del segle XIX que encara queden dempeus a la Plaça Catalunya), els baixos de la qual havien estat ocupats anteriorment per la Nova Maison Dorée, els Magatzems Catalunya i finalment pel Restaurant La Cala que va romandre obert fins a nou anys després d'acabada la Guerra.

Casa Baltà, era una botiga especialitzada en prendres de vestir que es va fer popular per les seves campanyes de rebaixes i remat d'existències, que en aquells anys provocaven una gran assistència de clientela femenina.

Va tancar el 1976 i l'espai va ser ocupat per una oficina de la Caixa de Pensions.

*1975.- Anunci d'una de les últimes liquidacions a Casa Baltà. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

L'any 1978 Rosa Salvi va obrir aquest bar de copes al número 10 del carrer Vallfogona, entre la Plaça de la Revolució i el Torrent de l'Olla. Era un local petit i acollidor amb les parets folrades de suro, de les que penjaven obres d'artistes poc coneguts. Funcionava de nit, entre les 22 i les 3 hores, i la seva beguda típica era la llet de pantera, un combinat a base de llet condensada i licor amb una clara d'ou i canyella. Se servia freda amb gel picat i curiosament és la beguda oficial de la Legió Espanyola, circumstància que probablement molts dels clients de L'Amagatall desconeixien.

S'hi escoltava gairebé sempre música francesa i era refugi habitual de solitaris, parelles i també de grups de noctàmbuls acostumats a recòrrer els bars dels carrers graciencs fins que el cos deia prou.

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ.

Inaugurat la nit del dia 28 de maig de 1930 amb el nom de Chile Cinema i un programa doble que incloia els films La bodega amb Conchita Piquer i direcció de Benito Perojo i la comèdia Entre optimistas, el Cine Chile tenia un aforament d'entre 1200 i 1600 espectadors.

*1929.- A l'agost d'aquell any la premsa ja donava notícia de la construcció del Chile Cinema. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

El seu primer propietari va ser Josep Casajuana Ochoa [1]. La sala gaudia d'un entorn agradable com a resultat de la reforma i enjardinament encara recents del passeig de Sant Joan. Durant la Segona República programava sessions dobles i era un dels cinemes de referència d'aquella zona a cavall entre els barris de la Dreta de l'Eixample i la Sagrada Família.

*1935.- Interior del Chile Cinema durant una de les sessions reservades als alumnes de les Escoles Municipals amb motiu de la celebració de l'aniversari de la proclamació de la República. (Foto: Pérez de Rozas / Arxiu Municipal de Barcelona)

Acabada la Guerra Civil amb l'adveniment del règim franquista la sala passa a anomenar-se Cine Chile i esdevé una de tantes que organitzaven sessions gratuïtes per als afiliats a les organitzacions falangistes. El Passeig de Sant Joan en aquell tram per sobre de la Diagonal també canviaria el seu nom pel de General Mola.

*1939.- Només unes setmanes després de l'entrada dels nacionals a Barcelona, les organitzacions falangistes ja feien servir la pantalla del Cine Chile per projectar-hi films de propaganda. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

Durant els seus quaranta anys d'existència la sala va oferir sempre programes dobles. Al novembre de 1954 la sala va incorporar la pantalla Miracle Mirror que permetia projectar pel·lícules en Cinemascope. La superproducció La Túnica Sagrada va inaugurar aquesta etapa.

*1954.- La cartellera d'espectacles de La Vanguardia insertava aquest anunci de l'entrada del Cinemascope a la sala del Cine Chile.

Amb motiu de les riuades del Vallès de la tardor de 1962, el Chile va formar part d'una cadena de cinemes que van promoure actes i accions solidàries en favor de les víctimes de les inundacions

Va tancar portes el diumenge 12 d'abril de 1970 amb la projecció d'un programa doble integrat per un spaguetti western titulat Fedra West i per la comèdia italiana de Dinio Risi Abrázame y sáciame de besos, amb Ugo Tognazzi i Nino Manfredi.

El seu darrer propietari va ser Luís Cabezas Puzo. Avui (2016) al mateix lloc hi ha un pàrquing que ha conservat el nom de Chile.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

El 27 de maig de 1942 es va inaugurar al voltant del vell camp de futbol del Guinardó (també conegut com el camp dels cuartels) un velòdrom de terra compactada i amb la pista peraltada per a proves ciclistes. El seu emplaçament era al final del carrer Encarnació, a l'àrea que també delimitaven els carrers Lepant, Taxdir i Marina/Alcalde de Móstoles. En els seus primers anys va ser conegut com Velòdrom de Gràcia.

*1942.- Notícia de la inauguració del Velòdrom de Gràcia. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 21 de maig)

En aquest velòdrom es van disputar diverses edicions dels campionats ciclistes de Catalunya i Espanya i va estar operatiu fins el 1954. A partir d'aleshores la pista va continuar alçada, però no es reprendria el seu ús com a velòdrom fins el 8 de maig de 1960, sota la direccio del ciclista aragonès Santiago Mostajo (1935-2005). Fou a partir d'aleshores que aquesta instal·lació va passar a ser coneguda popularment com Velòdrom Mostajo.

*1960.- Notícia de la inauguració del Velòdrom Mostajo publicada a La Vanguardia del dia 7 de maig d'aquell any.

Per aquesta pista hi van passar figures del ciclisme com Miquel Poblet o Federico Martín Bahamontes i s'hi van disputar campionats de Catalunya i d'Espanya en totes les categories, així com algunes proves de karts. Va estar operatiu fins a la primavera de 1964, sense que Mostajo pogués veure realitzat en dels seus grans projectes, que era l'organització d'una competició ciclista interclubs.

La Gauche Divine (galicisme equivalent a l'esquerra divina) va ser un grup d'intel·lectuals, artistes i professionals lliures d'origen burgés, que va sorgir a la Barcelona de mitjans dels anys 1960's i que es perllongaria fins a començaments dels 1970's.

La majoria dels seus membres no tenien vinculacions polítiques de militància activa, per la qual cosa caldria concloure que la seva esquerrania era més un posat lligat a una oposició a les formes de vida tradicionals de la societat espanyola del moment, amb una aposta decidida, i fins i tot exhibicionista, per l'exaltació de la modernitat i l'alliberament sexual. En aquell context de repressió social i artística com era el franquisme, la seva posició social els permetia viatjar sovint a l'estranger i conèixer les avantguardes i el contacte amb els països de l'Europa occidental i els Estats Units. Això els impulsava a importar a la Barcelona de l'època tot allò que havien vist fronteres enllà, amb la qual cosa el seu activisme estètic, cultural i ociós es va fer notori en una Barcelona que aleshores era sens dubte el racó de l'estat espanyol més proper a l'Europa.

Va ser l'escriptor i periodista Joan de Sagarra qui a l'octubre de 1967 en un dels seus articles a les planes del periòdic de la tarda Tele/eXpres, va encunyar l'expressió gauche divine arrel de l'acte de presentació de l'Editorial Tusquets al Gran Price.

El grup tenia dos camps d'operacions molt definits. Un era el carrer Tuset on es van instal·lar diversos despatxos de publicistes i altres professionals lliures, així com un seguit de botigues de moda i locals nocturns (La Cova del Drac, Pub Tuset, etc) que conformarien un carrer modern i trencador, que va ser conegut com Tuset Street. L'altre centre neuralgic de la gauche era indiscutiblement la discoteca Bocaccio, que el promotor Oriol Regàs va obrir a la part alta del carrer Muntaner al febrer de 1967. Als estius, el seu quarter general es traslladava a la Costa Brava.
La gauche va tenir també vinculacions amb el moviment cinematogràfic conegut com de l'Escola de Cine de Barcelona i tangencialment amb alguns representants de la nova cançó com Joan Manuel Serrat o Guillermina Motta).

Entre els noms vinculats a aquest grup hi trobem des de fotògrafs (Oriol Maspons, Colita i Xavier Miserachs) a arquitectes (Òscar Tusquets, Ricardo Bofill i Oriol Bohigas) passant per models i actrius (Serena Vergano, Teresa Gimpera i Elsa Peretti,), editors (Esther Tusquets, Beatriz de Moura i Jordi Herralde), escriptors i poetes (Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Josep Maria Carandell, Ana Maria Moix, Jose Agustín Goytisolo, Juan Marsé, Rosa Regàs i Félix de Azúa) i cineastes (Vicente Aranda, Gonzalo Herralde i Ricardo Franco), amb el dinàmic Oriol Regàs actuant habitualment de cap de colla.

Acabada la dictadura, durant al transició a la democràcia, alguns membres de la Gauche Divine van optar per afiliar-se a diversos grups i partits politics, no tots precisament d'esquerres com fou el cas d'Antoni de Senillosa.

Quan ens referim al Club Esportiu Europa, l'equip de futbol del barri de Gràcia, sempre l'associem al seu històric camp del carrer Sardenya, remodelat als anys 1990's i convertit avui en Nou Sardenya.

No va ser però, al camp del carrer Sardenya on el conjunt escapulat va viure els seus temps més gloriosos. L'Europa jugava en un altre camp quan era el tercer club de futbol de la ciutat, li disputava el campionat de Catalunya a Barça i Espanyol, va arribar a jugar una final de la Copa d'Espanya contra l'Athletic Club de Bilbao i va participar a les tres primeres temporades de la Primera Divisió de la Lliga Espanyola entre 1928 i 1931.
El camp al que ens refereim era prop d'on és avui el del carrer Sardenya, però una mica més avall i en direcció al Guinardó, just a sobre de les caserrnes militars de Girona que s'aixecaven entre el trams finals dels carrers de Marina i Lepant i s'hi accedia pel final del carrer Encarnació. Oficialment era el Camp del Guinardó[1], si bé popularment se'l va conèixer com el Camp dels Cuartels. Es va inaugurar oficialment el dia 8 de desembre de 1923 amb un match que va enfrontar a l'equip gracienc contra els hongaresos de l'Szombathely A.K amb empat final (1-1).

*1920's.- Un cromo del CE Europa de l'època que jugava els seus partits al Camp dels Cuartels

*1923.- Retall de La Vanguardia del dia 29 de novembre d'aquell any en el que s'informa de la imminent inauguració del nou camp de futbol de l'Europa sobre la Caserna de Girona. Tot i que com diu l'article el projecte preveia un aforament de 30.000 espectadors, les graderies construïdes només en permetien d'acollir 19.000.

*1933.- Emplaçaments del Camp dels Cuartels (1-vermell) on l'Europa va jugar els seus partits de 1920 a 1931, i de l'actual Camp del carrer Sardenya (2-verd) on el club gracienc ve jugant des de 1940. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

A la temporada 1930-31 l'Europa va fusionar-se amb el FC Gràcia a causa dels problemes econòmics derivats de la consolidació del professionalisme al futbol i va participar a la Lliga de Primera Divisió amb el nom de FC Catalunya. Ja no va poder però, mantenir la categoria. Un cop a la Segona Divisió la seva mala salut econòmica no va millorar i va haver d'abandonar el Camp dels Cuartels, fins a desaparèixer ofegat per les deutes. El FC Gràcia va trencar relacions amb l'antic Europa, es va convertir en UE Gràcia i va seguir jugant al Camp dels Cuartels. L'equip amateur de l'Europa que encara existia i jugava a les categories regionals inferiors va prendre el relleu i poc a poc va anar recuperant posicions. Pero l'esclat de la Guerra Civil va suposar un parèntesi i al 1940 l'Europa es traslladava al seu nou camp del carrer Sardenya.

Ja sense l'Europa, el Camp del Cuartels va continuar la seva singladura acollint altres equips modestos fins que el 1942 s'hi va instal·lar una pista al voltant del terreny de joc i va esdevenir el Velòdrom de Gràcia, que simultanejava el futbol amb el ciclisme. Aquest velòdrom esdevindria anys després al 1960 Velòdrom Mostajo fins a la seva desaparició el 1964 per construir-hi habitatges.

*1950's.- La pista de ciclisme que envoltava el Camp dels Cuartels.

[1].- Convé no confrondre aquest camp amb el del Guinardó on juga el FC Martinenc.

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ

*1929.- L'accés per la Gran Via al Frontó Novedades

Una de les pistes de frontó més cèntriques i de renom de la ciutat va ser el Novedades al començament del carrer Casp, al costat del teatre del mateix nom i amb entrada també pel número 638 de la Gran Via -entre Passeig de Gràcia i Claris-.

Aquesta instal·lació esportiva va ser construïda entre els anys 1927 i 1928 i inaugurada el dissabte de Glòria (30 de març) de 1929. El Novedades era dels frontons considerats de la categoria de pista llarga on es jugaven les modalitats de cesta-punta i pala.

*1929.- Retall de premsa publicat a La Vanguardia del dia 31 de març, l'endemà de la inauguració oficial del Frontó Novedades.

*1935.- Vista de la graderia i la pista del frontó.

No obstant això, la pista va tenir des dels seus primers anys una clara vocació multiusos. El 1935 s'hi disputaren campionats d'esgrima i als anys de la postguerra el frontó va acollir també combats de lluita americana que es programaven un dia a la setmana.

*1935.- Combats d'esgrima al Frontó Novedades

*1940's.- Vetllades de lluita lliure americana els dijous a la nit al Novedades

*1954.- Partits d'handbol al Novedades

La pista va romandre activa fins al 1957 que va desaparèixer per quedar convertida en el primer pàrquing de pagament per hores del centre de la ciutat. Poc després el teatre veí seria reconstruit per acollir una sala de cinema i al gran solar de Casp 1-13 s'hi va aixecar l'Hotel Barcelona.

*1990.- El restaurant Porta Coeli en els seus últims anys.

Va ser a l'any 1926 quan, un cop enllestides les obres del nou far que tancava el trencaones del port, es va obrir a la seva base un bar-restaurant. A l'establiment, modest en els seus inicis, se li va posar el nom de Porta Coeli (porta del cel en llatí), alguns diuen que per iniciativa del propi Santiago Rusiñol visitant habitual d'aquell lloc, que aviat va començar a fer-se popular entre els barcelonins.

Durant els anys de la Guerra Civil, el restaurant va viure un procés d'abandonament progressiu. Els bombardeigs, cada cop més intensos, de l'aviació italiana aliada del general Franco, no convidaven precisament a passejar pel trencaones i arribar fins al far.

Acabada la Guerra el far va ser refet i el restaurant recuperat. Maria Teresa Ollé, la filla del fundador de l'establiment i el seu marit se'n van fer càrrec. Entre 1943 i 1961 s'hi treballava només per servir dinars, perquè no hi arribava la llum. Gràcies a les petromax, uns llums que funcionaven amb parafina, es podia allargar una mica l'horari de servei. Musclos i sardines eren els plats més populars. Pescadors, parelles i algun turista n'eren els clients mes habituals. Arribar-hi suposava un llarg passeig. Només gràcies a les populars golondrines, que tenien la parada allà mateix, es podia assegurar una mínima clientela.

A partir de 1959 els cotxes ja van poder arribar al final del trencaones, amb la qual cosa el negoci se'n va beneficiar considerablement, i des de 1961 s'hi van començar a servir sopars aprofitant una ampliació del dic que va pemetre fer arribar l'enllumenat elèctric al restaurant.

*1965.- El primer Porta Coeli quan encara era al peus del far

El 1967 les autoritats portuàries van acordar l'enderrocament del far (desaparegut definitivament el 1968), per tal d'allargar el dic del trencaones. Fou aleshores quan els propietaris van haver de reformular el negoci i aixecar un nou Porta Coeli. La nova construcció, de tres plantes amb façana de maó vist, disposava de diverses terrasses-menjador des d'on els clients podien veure el mar mentre dinaven o prenien un refresc. Una estampa que va acabar sent típica de la Barcelona d'aquella època. Les obres de trasllat del restaurant varen interrompre el negoci durant dos anys.

*1968.- Un dels menjadors interiors del nou Porta Coeli.

El negoci va continuar actiu i amb bons resultats fins que els canvis que va comportar la Barcelona Olímpica van suposar l'inici de la decadència del Porta Coeli. La nova façana marítima amb el nou port olímpic i les platges es van posar de moda i el trencaones va quedar reduit a un reducte del passat. Tot això va provocar una considerable davallada del negoci, que va fer decidir a Maria Teresa Ollé a no renovar la concessió que caducava l'any 20000 i a tancar definitivament el restaurant. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat.
Els nous espais públics recuperats davant del mar havien privat de protagonisme a aquella zona, que durant tants anys va ser el punt final del pelegrinatge de tantes parelles que, sense sortir del cotxe, aprofitaven l'avinentesa per festejar íntimament amb el soroll de les onades espetegant contra les roques com a música de fons.

Últimes imatges del Porta Coeli, ja fora de servei, abans del seu enderroc definitiu.

*1933.- La Clínica Psiquiàtrica Municipal d'Urgències el dia de la seva inauguració

Als inicis de la dècada dels anys 1930 els malalts psiquiàtrics de la ciutat es concentraven encara dins el vell Dispensari de Malalties Mentals, que des de 1888 s'havia instal·lat a l'anoment Asil del Parc, Aquest servei era situat als baixos de l'edifici que suportava el dipòsit d'aigües construït per a l'Exposició Universal al carrer de Wellington davant del parc de la Ciutadella.

Ja abans de la proclamació de la Segona República, els psiquiatres i neuròlegs de mes renom de l'època (Bel∙larmí Rodriguez Arias, Emili Mira i Lopez i Pere Lliteras i Brunet) havien arrencat de les autoritats un compromís per ampliar els serveis públics orientats a l'assistència a aquest tipus de malalts.

La nova Clínica i els seus dispensaris psiquiàtrics ocupaven un solar contigu a l'Asil del Parc, a la cruïlla dels carrers Llull i Sardenya. L'edifici havia estat projectat per l'arquitecte municipal Josep Plantada i constava de semisoterrani, baixos i dos pisos. Al xamfrà hi havia la porta central d'accés a l'edifici, que s'estenia en dues ales: la del carrer de Llull destinada a dones i la del carrer Sardenya als homes. La capacitat total de la clínica era de 206 malalts. La inauguració va ser presidida per l'alcalde Jaume Aiguader i Miró i va tenir lloc el 28 de setembre de 1933.

*1933.- Emplaçament de la Clinica Psiquiàtrica sobre un plànol de l'any de la seva inauguració (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Només tres anys després de la seva obertura la Clinica va convertir-se en l'Institut Neurològic Municipal. Era el mes de desembre del 1936 i el seu primer director va ser el doctor Rodríguez Arias. L'Institut va superar la Guerra i la postguerra i estigué actiu fins als ultims anys del franquisme, que havia dedicat aquell tram del carrer Sardenya a Francisco Aranda.

A finals de 1969 els responsables de serveis socials de l'Ajuntament varen projectar el trasllat de l'Institut al nou complex de l'Hospital del Mar al final del passeig Marítim. L'edifici del carrer Llull s'havia quedat antiquat.

*1969.- Primeres notícies de la futura instal·lació de l'Institut Neurològic Municipal a les dependències del nou Hospital del Mar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 27 de juny)

Finalment a l'any 1974 es va inaugurar el nou edifici de l'Hospital el Mar davant del passeig Marítim i allà van ser traslladades les dependències de l'antic Institut Neurològic. El vell edifici del carrer Llull acabaria sent enderrocat.

PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA FRANCESA. Exposició Universal de 1929 (1929-1930)

CARTELLERA D'ESTIU 1966

CINEMES ALEXANDRA. Rambla de Catalunya 90. (1949-2013)

ETERNA. Restaurant. Consell de Cent 127-129. (2000-2013)

PONT DEL CARRER VALENCIA FINS A GUIPÚSCOA (1964-1989)

MAGATZEMS EL GLOBO. Pelai / Rambla de Canaletes (1896-1924)

PAVELLÓ D'URALITA / ETERNIT / ZENIT. Exposició Universal de 1929. Parc de Montjuïc. (1929-1930)

CINE LEVANTE. Carrer Guipúscoa 70-72 (1958-1979).

TEATRO DE JOVELLANOS. Jovellanos/Tallers. (1867-1889)

LA FONT TROBADA. Poble-Sec. Muntanya de Montjuïc. (S. XVIII - 1992)

MASIA DE CAN PEGUERA. (Segle XVII- 1949)

CASA BALTÀ. Teixits i roba de vestir. Plaça Catalunya 7 (1948-1976)

L'AMAGATALL. Bar de copes. Vallfogona 10. Gràcia. (1978-1990's)

CHILE CINEMA / CINE CHILE. Passeig de Sant Joan / Rosselló (1930-1970)

VELÒDROM DE GRÀCIA (1942-1954) / VELÒDROM MOSTAJO (1960-1964)

LA GAUCHE DIVINE (1960's-1970's)

CAMP DE FUTBOL DELS CUARTELS. CE Europa. Baix Guinardó. (1923-1964)

FRONTÓ NOVEDADES. Gran Via 638 i Casp 13 (1929-1957)

PORTA COELI. El Restaurant del Trencaones (1926-2000)

CLÍNICA PSIQUIÀTRICA MUNICIPAL D'URGÈNCIA (1933-1936) INSTITUT NEUROLÒGIC MUNICIPAL (1936-1974). Sardenya/Llull