*1955.- El Bar Neutral a la cantonada de Calvet i Laforja. (Foto: Fons Félix Tejedor)
Un dels bars de tapes i menjars casolans imprescindibles en la història del barri de Galvany fou el Neutral. Obert en els primers anys del segle XX, sembla que el seu nom provenia d'un intent per fer les paus entre els molts grups d'ideologies diferents i adversàries que hi feien cap. L'any 1947 l'establiment va ser refundat per la família Tejedor que va agafar el negoci. El Neutral va continuar com un petit espai de poble entre un barri cada cop més aburgesat i benestant. S'hi podia jugar al millón i formar part de la seva penya de travesses. Quan als anys 1980 aquell veïnat quedà transformat en una zona de bars que esclatava nit rera nit, el Neutral romania al seu racó com un avi esdevingut bar que vetllava discretament refugiat en la seva estretor i petitesa enmig del marasme dels nous temps.
Com era previsible la fi de segle va precipitar la seva sentència de mort. Un hotel modern i de luxe va ocupar després aquell solar i alguns altres dels volants i el record del Neutral va quedar per la història.
Agraïments aEMÍLIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZi RAMON VILALTA
*1930.- Vista nocturna i exterior del Gran Café Catalán.
El Gran Cafè Catalán havia nascut al 1881 a l'antic número 6 de la Rambla de Santa Mònica. L'establiment va ser reformat de dalt a baix l'any 1909 i convertit en cabaret durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat atreia turistes i forasters de totes classes i la Rambla presentava un aspecte d'ebullició contínua.
Però la dada més remarcable d'aquest local és que al 1921 el pianista Llorenç Torres Nin hi va fundar la Demon's Jazz Band i el popular músic català va ser conegut a partir d'aleshores com a Mestre Demón. El Gran Cafè Catalán va ser doncs un dels llocs pioners en la introducció del jazz a Barcelona i fou precisament durant els anys 1920's, sota la direcció dels germans Ribé, quan el local va adquirir un cert nivell de prestigi entre els cabarets i dancings de la zona. Un grup de 60 senyoretes compartien ball amb els clients. Les sessions de jazz s'iniciaven a les tres de la tarda i es perllongaven fins a les quatre de la matinada amb balls de tango.
*1909.- Un retall de la cartellera de La Vanguardia de març de 1909
El local va aguantar gràcies al seu emplaçament privilegiat a la Rambla durant els anys de la República i la Guerra Civil, però va anar agonitzant en el període següent a l'acabament de la Guerra Civil fins la seva desaparició.
*1932.- L'interior del Gran Café Catalán amb un rètol rera la barra on podem llegir MGM Song Bar. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes / ANC)
Article elaborat amb el suport de FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
El carrer dels Arcs va néixer seguint el traçat d'un antic aqüeducte que portava aigua a Barcelona i que era conegut com el Pont de La Moranta, nom que antigament tenia el carrer. Aprofitant l'estructura del arcs d'aquest pont es van construir-se les primeres cases i popularment el carrer va canviar de nom adoptant el que te en l'actualitat.[1]. Enllaçava, igual que avui, la plaça Nova amb la plaça de Santa Anna (que actualment correspon a la part baixa, o més pròxima al mar, de l'Avinguda del Portal de l'Àngel).
*1925.- Imatge de la processó de Corpus de 1925 amb la custòdia entrant a la plaça Nova per la cantonada Boters/Arcs en el seu trajecte cap a la catedral.
Cap a finals del segle XIX el carrer dels Arcs va patir diverses modificacions de la seva antiga alineació, sobretot en aixecar-se els edificis que fan cantonada amb Boters i la pròpia Plaça Nova. El carrer s'eixamplava en el seu començament en rebre l'embocament del carrer Capellans formant un triangle abans d'arribar a la Plaça Nova. De fet el primer edifici de la banda Besòs del carrer dels Arcs (número 2) va estar ocupat durant els anys 1920's i 1930's per la Camiseria de Fèlix Bellfort amb un gran anunci a tota façana que deia "La casa que vende más barato". Aquest espai coincidiria avui amb el lloc on s'aixeca la seu del Col·legi d'Arquitectes.
*1933.- Alineacions dels carrers Capellans, Arcs i Boters d'abans de la Guerra Civil que coincideixen amb els solars dels edificis posteriorment enderrocats i avui desapareguts (Font: Institut Cartògrafic i Geològic de Catalunya)
*1930's.- Entrada al carrer dels Arcs des de la plaça Nova.
1930's.- Imatge de la cantonada Arcs/Boters/Plaça Nova. Tots els edificis que es veuen a la foto són desapareguts.
Tot aquell indret dels voltants de la Catedral va ser especialment castigat durant la Guerra Civil quan al 1938 hi van caure diverses bombes llançades pels aliats de l'exèrcit nacional de Franco.
Un dels solars que havien quedat buits a causa dels efectes destructius de la Guerra era l'existent entre l'inici dels carrers dels Arcs i Capellans d'una banda i el carrer del Bou de l'altra. En aquell tram, al número 5 de la plaça hi hagué entre 1861 i 1938 la Llibreria Puig.
A finals de 1959 es començà a construir l'edifici del Col·legi d'Arquitectes un cop completades les obres d'eixamplament i obertura de l'avinguda de la Catedral que van fer desaparèixer el carrer de la Corribia i el carrer del Bou de la Plaça Nova. La construcció d'aquest nou edifici, amb un impactant mural de Picasso a la façana i una estètica trencadora, que s'aixecava al bell mig de Ciutat Vella amb una alçada superior a la majoria de les edificacions de l'entorn, no va quedar exempta de polèmica.
*1964.- El nou edifici del Col·legi d'Arquitectes i al costat (fletxa vermella) l'immoble que feia cantonada amb el carrer Boters poc abans de desaparèixer.
*1965.- El carrer dels Arcs a punt d'inaugurar la nova ordenació de les voreres. A la dreta el Palau Pignatelli encara en construcció, seu del Reial Cercle Artístic, amb la seva façana de pedra imitant un palau gòtic. Al fons el solar amb el carrer Boters ja sense l'edifici de la cantonada.
L'edifici de l'altra banda del carrer dels Arcs, la més pròxima a la Rambla, va desaparèixer el 1964. Això va pemetre juntament amb la construcció del Palau Pignatelli una nova ampliació del carrer. El solar resultant a la cantonada amb Boters es mantingué desocupat i protegit per una tanca publicitària fins al 1989. El mateix podem dir de l'altre solar existent a la Plaça Nova entre els carrers de la Palla i Boters.
Finalment a començaments de la dècada dels 1990's es va poder completar definitivament després de molts anys la façana de la Plaça Nova que tanca l'avinguda de la Catedral, amb la construcció de sengles edificis sobre els dos solars esmentats.
[1].- El punt d'arrencada d'aquest aqüeducte va ser reconstruït amb dubtosa fidelitat l'any 1958. Es reproduïren els dos primers arcs que arrenquen de la base de d'una de les torres de l'antiga muralla per entre les quals s'accedeix al carrer del Bisbe. Vegeu en aquest sentit el què en pensen Dani Cortijo al seu bloc Altres Barcelones i Enric H. March aBereshit.
Comerços i botigues dels edificis desapareguts: Arcs 1 / Boters 23. Amat (Persianes i catifes. 1880's - 1938) Serra y Torrella (Teixits. 1944) Central de la Estilogràfica (1944 - 1960's)
Arcs 2.
Bellfort (Camiseria. 1917 - 1930) /
Palermo (Camiseria. 1930's)
Arcs 3.
Papereria Parisien (1880's)
Brichs (Sombrereria 1884 - 1917)
Mobles (1904-1925)
Òptica (1914-1926)
La Casa Blanca (Llenceria i Teixits. 1918)
El Globo (Sabateria)
Galeries Costa (1942 - 1960's)
Central de la Estilográfica (1944 - 1960's)
Arcs 3.- Pis 2.
Serra y Ribera(Fotografia)
Arcs 4.
Tintoreria Exprés (1930's)
Pl. Nova 2.
El Punt Anglés (Gèneres de punt i Mitges) Pl. Nova 3. Farmàcia de la Plaça Nova- La Cruz Roja - Ponsatí. Pl. Nova 3.- Pis 1. F. Bach (Sastreria. 1920's)
Pl. Nova 4.
Sagarra (Queviures. 1920's)
Padrós (Queviures)
Pl. Nova 4.- Pis 1.
Perruqueria.
Pl. Nova 5 / Capellans 2.
Puig (Llibreria)
Closa (Antiguitats)
Bellfort (Camiseria)
Pl. Nova 6. Maria Galilea (Loteria. Administració núm. 2)
Poc després de complir-se un any de la mort de Franco quan el país tot just acabava d'encetar una complicada transició cap a la democràcia, una insfrastructura pública va ser inaugurada a Barcelona en un intent de pal·liar l'etern problema del pas del trànsit pesat pel mig de la ciutat. L'alcalde Socias Humbert, que des del primer moment va mostrar un talant molt més dialogant amb les associacions de veïns i l'oposició, que el desmarcava clarament del tarannà autoritari dels seus antecessors Joaquim Viola i Enric Massó Vázquez, presidia el consistori municipal quan es va obrir el pont sobre l'avinguda Icària. Feia ben poc que aquesta via havia recuperat el seu nom històric que el franquistes varen dedicar al Capitán López Varela. Era un pont isostàtic metàl·lic amb absència de formigó que s'elevava paulatinament des del costat del pont de les agulles per superar les vies de la línia de la costa en direcció a Mataró deixant enrere l'Estació de França i la terminal de Rodalies. La seva obertura al trànsit pesat de camions va suposar l'eliminació d'un perillós pas a nivell que generava greus problemes de fluïdesa i l'alleujament per als veïns del carrer València i altres vies de la ciutat.
*1976.- La Vanguardia informava amb aquest retall de la imminent inauguració del pont al desembre d'aquell any.
*1976.- Vista aèria del pont amb el seu traçat marcat en vermell (Foto: TAF / La Vanguardia)
*1977.- Només unes setmanes després es va fer palès que l'acollida del nou pont entre alguns sectors dels transportistes no era precisament de satisfacció (Edició de la La Vanguardia del 4 de gener).
En un intent poc reeixit i gairebé ridícul d'humanitzar al màxim la nova obra, l'ajuntament va tenir la brillant idea d'instal·lar fins i tot un espai de jocs infantils just sota la pendent per on s'elevaven els camions. No hi ha dubte que el soroll i la contaminació emesa pels vehicles feien poc saludable per als infants gaudir d'aquelles improvisades i inadequades instal·lacions.
*1976.- L'espai de jocs infantils sota el mateix pont que l'ajuntament va condicionar coincidint amb la inauguració del viaducte. (Foto: Jaume Mor /Arxiu Històric del Poblenou)
El pont de l'avinguda Icària amb prou feines va sobrepassar la dècada de vida. L'any 1988 el pont va ser desmantellat i traslladat provisionalment uns cents de metres mes enllà a la cruïlla amb el carrer de Marina per continuar fent la seva funció mentre s'ordenava definitivament la zona amb motiu de la construcció de la Vila Olímpica i la nova urbanització del seu entorn.
Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
*1913.- La Bombilla anunciada a la premsa de l'època poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial.
Un dels bars de cambreres del Barri Xino que va assolir més popularitat durant el primer terç del segle XX fou l'anomenat Gran Café La Bombilla. Era situat al número 75 del carrer de Sant Pau i en realitat era un cabaret que en els seus millors temps va arribar a disposar d'una cinquantena de noies preparades per ballar amb els clients i altres trenta que s'encarregaven de servir a les taules.
S'hi accedia a través de quatre portes totes elles situades a peu de vorera del carrer Sant Pau. L'interior del local estava configurat per una gran sala decorada amb suggerents i acolorides pintures amb cinc llotges al voltant ideals per a grups o clients selectes.
Les sessions de ball eren amenitzades per una jazz-band pròpia i un piano situat al costat de l'escenari permetia també escoltar interpretacions algunes d'elles acompanyades de la veu dels artistes.
*1916.- Durant els anys de la Guerra Europea La Bombilla va viure la seva època més intensa, però el 1923 ja s'havia transformat en el Monte Bar on es servien escudella de pagès de 2 a 4.
Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZi FRANCISCO ARAUZ
*1920's.- Vista exterior de la sucursal de La Flor de Maig al barri Galvany.
La Societat Cooperativa La Flor de Maig va néixer al barri de Poblenou el 1890 i amb el temps va arribar a ser la més important de Catalunya amb diverses sucursals dispersades per la ciutat i una gran granja a Cerdanyola del Vallès com a instal·lació més destacada.
El 1918 es va fussionar amb La Formiga Obrera de Sants. En aquesta operació la cooperativa santsenca va aportar un immoble situat a la cantonada entre els carreres Sagués i Marià Cubí. Això va permetre a La Flor de Maig obrir la seva sucursal número 6 al barri de Galvany dins l'antic terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles.
L'edifici disposava de planta baixa i un ampli primer pis. Als baixos hi havia instal·lada la botiga de queviures mentre que el pis superior acollia el cafè instal·lat en una sala molt espaiosa envoltada per un llarg balcó que recorria les dues façanes de l'edifici
La Flor de Maig va sobreviure a la Guerra Civil però el cooperativisme era ja un fenomen vingut a menys a causa, bàsicament, de l'origen obrerista del cooperativisme que el feia difícil de compaginar amb els postulats del règim franquista. Així doncs al 1950 la societat es va dissoldre i l'edifici quedà abandonat.
El 1983, coincidint amb l'etapa de boom del barri de Galvany com a zona d'oci nocturn, tot l'edifici es va condicionar per acollir el bar de copes Universal que encara avui l'ocupa.
*1923.- Imatge de l'interior del cafè a la planta superior.
Article realitzat en col·laboració amb JORDI SERRANO
L'obertura de la Via Laietana el 1912 va escurçar considerablement el carrer Abaixadors que naixia igual que avui a la plaça Santa Maria del Mar. Quan als inicis dels anys 1970's el barri començava a animar-se amb l'aparició de Zeleste i la proliferació d'altres locals nocturns a l'entorn del Passeig del Born, una discoteca petita i discreta va obrir portes al número 9 del poc que quedava d'aquest antic carrer. Es deia Little Castle.
Tot i que s'ha trobat informació relativa a haver-s'hi celebrat algun concert, el local s'enquadrava bàsicament dins la tipologia del que podriem anomenar discoteques de parelles. Es caracteritzaven pel seu petit format, l'escassetat de llum i la priorització de la zona dels sofàs enfront la pista de ball. Aquest entorn fomentava la presència de parelles que, durant aquells anys on la repressió sexual era encara una constant en la nostra societat, cercaven racons d'intimitat per exercitar a les fosques l'art de la seducció entre delerosos treballs manuals i pregones exploracions epidèrmiques. No eren locals per anar a lligar sino més aviat per desfogar-se un cop ja havies lligat.
El Little Castle era realment un petit castell situat en una finca molt antiga, com tot aquell tros de barri. S'hi accedia baixant unes escales que conduïen a una mena de celler amb columnes i voltes al sostre. Era ple de còmodes seients vermells dins una atmosfera que preservava amb èxit la intimitat dels habituals. Un lloc tranquil amb música lenta, allunyat dels locals multitudinaris i farcits de gent, que proliferarien en aquella mateixa zona a partir de finals dels 1970's.
Els anys han passat i un disco-bar conegut com a Club Astin ocupa des de 1999 aquell vell local que va viure el naixement del barri nocturn d'oci del Born.
Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
*1913.- Vista exterior de la Casa de les Conxes. (Foto: Joan Salvany i Blanch)
Situat a la confluència dels carrers Balmes i Còrsega i conegut popularment com la Casa de les Conxes [1], aquest elegant palauet constava d'una planta baixa lleugerament elevada sobre el nivell del carrer per donar llum al soterrani a través d'unes obertures rectangulars situades a a peu de vorera i el pis principal amb balconada a la façana de la cantonada i finestres guarnides amb columnes i relleus escultòrics. La façana la completaven dues torretes amb bases de dotze costats situades als vèrtexs de la cantonada i coronades amb sengles cúpules de trencadís. L'altre element característic eren els nombrosos relleus de petxines que, en una disposició alineada i alterna, cobrien la paret de la façana de la cantonada a partir del primer pis.
En aquest xalet hi va viure el secretari del la Compañía de Ferrocarriles del Norte de España Santiago Aguado Sinobas, traspassat el 1907, i posteriorment hi va obrir un despatx el seu cunyat, l'arquitecte i fotògraf Emili Llatas Agustí mort prematurament l'any 1911.
La casa va ser enderrocada cap a l'any 1966 i va substituïda per un edifici d'oficines (Edificio Balmes) inaugurat el 1970.
*1970.- Retall d'un anunci que iniciava la comercialització de les oficines construïdes a l'edifici que es va aixecar al solar on hui hagué la Casa de les Conxes.
[1].- La denominació Casa de les Conxes l'hem trobat al Fons Fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya d'on prové la primera imatge d'aquest article.
*1964.- La font de rajolí de la plaça de la Sagrada Família en una postal de l'època.
Dintre de la diversitat de les fonts públiques barcelonines hi podem distingir aquelles que no tenen una monumentalitat o singularitat manifesta sinó que formen part de produccions en sèrie. Les històriques de ferro colat amb una aixeta activada manualment són les més característiques d'aquest grup, estan totalment vinculades al paisatge urbà de la ciutat i han arribat als nostres dies amb algunes modificacions i actualitzacions però seguint bàsicament el disseny original.
No es pot dir el mateix de les petites fonts de tassa que projectaven un rajolí vertical que brollava de forma permanent i que permetien al ciutadà beure aigua només inclinant el cos, sense haver d'ajupir-se ni tenir que activar el brollador amb la mà simultàniament. Les primeres fonts d'aquestes característiques van ser instal·lades caps als inicis dels anys 1950's en un model de pedra artificial amb petits relleus florals a la base de la tassa. Van ser emplaçades sobretot als parcs i també en algunes places i lloc cèntrics. Posteriorment serien substituïdes per un altre model menys clàssic de conglomerat de color rosat.
Article elaborat en col·laboració ambEMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ
*1930's.- Entrada a la benzinera i estacio de servei pel carrer Balmes. (Foto: Bert i Claret / ANC)
Quan a l'any 1928 es va procedir al soterrament de les vies del la línia de Barcelona a Sarrià que circulava pel carrer Balmes, un tram d'uns 200 metres va quedar situat fora dels límits de la via pública. Era el comprès entre Rosselló i la Diagonal on les vies abandonaven el curs de Balmes desplaçant-se lleugerament en direcció Besòs per anar a buscar el començament de la Via Augusta
Tot aquest espai no aconsellava aleshores la construcció d'edificis d'altura sobre l'espai cobert. Avui amb el pas del temps el problema com és força evident està resolt. Tota la superfície sobre el trajecte del tren va ser ocupat pel la benzinera estació de servei de Joan Pujol Macià, inaugurada el 13 de juny de 1931, que juntament amb la del Servei Estació del carrer Aragó va ser una de les més populars de la ciutat.
*1931.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 12 de juny d'aquell any en el que s'informa de l'obertura de l'Estació de Servei.
*1936.- La mateixa entrada de la foto anterior durant una vaga de benzineres. A l'extrem superior esquerre de la imatge es pot veure una de les cúpules de la desapareguda Casa de les Conxes. (Foto. Pérez de Rozas)
*1960's.- L'accés a l'estació de servei per la cantonada de Balmes/Còrsega al costat de la Casa Trinxet.
Tot aquest gran complex de servei a l'automobilista estava dividit en dues seccions. La primera entre Rosselló i Còrsega tenia accés pel número 140 del carrer Balmes on hi havien instal·lats els subministradors de benzina i una part dels tallers. La sortida superior era pel mateix xamfrà de Balmés i Còrsega, al costat de l'estret pati de la Casa Trinxet que era veïna de l'estació de servei.
L'altra secció arrencava del número 289 del carrer Còrsega al costat de la Casa de les Conxes i era dedicada al servei de frens. A la part superior, seguint per la superfície de l'antic traçat de les vies, tenia sortida a la Diagonal.
Després de la plorada desaparició de la Casa Trinxet el 1967, el llarg triangle de Balmes entre Rosselló i Còrsega seria edificat a partir dels anys 1970's quan la benzinera va tancar. La part superior del carrer Còrsega també havia desaparegut uns anys abans
*1930's.- Entrada a la secció del servei de frens del carrer Còrsega. Al fons del local es pot apreciar la sortida a Diagonal. El pati i la paret exterior de l'esquerra de la imatge pertanyen a la Casa de les Conxes. (Foto: Bert i Claret / ANC)
*1930.- Imatge captada des de l'interior del servei de frens de Còrsega 289. Al fons es pot veure el carrer Balmes i l'entrada a la benzinera pel xamfrà amb Còrsega. (Foto: Bert i Claret / ANC)
Espai ocupat per la Benzinera - Estació de Servei de J. Pujol Macià sobre un plànol de l'any 1933. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
*1935.- Les principals benzineres de l'època, entre les que hi figura la de J. Pujol Macià, en aquesta llista d'un anunci publicat a La Vanguardia. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
*1930's.- L'entrada a l'estació de servei (fletxa vermella) en una foto captada des de la cantonada Rosselló-Balmes.
Entaforat en un racó del final del carrer Vigatans que fa cantonada amb Carassa, i que a primera vista fa pensar en un carreró sense sortida dins la trama gairebé laberíntica de petits carrerons situada entre els carrers Princesa i Argenteria, el Bribón, conegut simultàniament com El Mesón Oculto va ser un local pioner en la gènesi del barri del Born com a espai d'oci nocturn,
Va ser inaugurat a finals de setembre de 1967, quan encara no existien al barri locals mítics com Zeleste, La Palma, Little Castle, Berimbau, Miramelindo i molts altres que amb el temps s'afegirien a l'oferta nocturna de la zona.
*1967.- Anunci publicat a l'edició de La Vanguardia de 28 de setembre d'aquell any en el que s'informava amb rodolins de la imminent inauguració de El Bribón
El Bribón, que dirigia Emilio Azpiolea, conegut xef basc amb restaurant al carrer Casanova/París, era una barreja de meson i taverna típica, de decoració rústica, però elegant, amb parets de pedra, dins d’un edifici amb segles d’antiguitat. Aviat va tenir una bona acollida i donava vida a aquella zona encara força trista. Malgrat que el nom del local a principis dels 70 ja era “El Mesón Oculto (antiguo Bribón)”, tothom el coneixia com “El Bribón” o “El Mesón del Bribón”. Amb bona música d’ambient, s'hi podien prendre copes i sopar en parella o amb els amics. L’ambient era força tranquil, amb l'excepció dels caps de setmana quan hi feia cap molta més gent. No era una tasca de l'estil Ovella Negra on deixaven cantar i fer gresca cridant.
A començaments dels 1980's el local va ser reformat i va obrir un bar de copes amb el nom de Lapsus on també es podia menjar i que va romandre actiu fins el 1996. Posteriorment i fins l'actualitat (2014) el local és ocupat pel Bar Arena que ofereix actuacions de música en viu.
*2010's.- Racó on s'ajunten els carrers Vigatans i Carassa amb les dues portes per les que s'accedia al Bribón.
A començaments dels anys 1960's un nou model de font pública de rajolí va irrompre en el paisatge urbà a les places, parcs i jardins de la ciutat. Amb un disseny molt més modern que el model clàssic anterior, aquestes fonts eren fetes d'una sola peça en un material conglomerat de tonalitat rosenca i amb una base inclinada cap al centre del mateix material. El seu rajolí d'aigua que brollava de forma permanent, les convertia sovint en improvisat abeurador de coloms i fins i tot de gossos, la qual cosa amb el temps va donar arguments per a que fossin suprimides. Entre els infants era típica la juguesca de posar el dit polze sobre el brollador i fer que el rajolí es projectés fora de la tassa mullant el cos o la cara de les persones més properes.
A finals de l'any 1965 l'ajuntament de la ciutat, encapçalat pel seu alcalde José Maria de Porcioles, va començar a fer realitat una vella promesa consistent en dotar a la ciutat de més casernes de bombers, especialment en els punts més allunyats del centre urbà. El 30 de desembre de 1965 es van posar en funcionament de manera simultània de Pi i Molist i la del carrer Almogàvers.
*1965.- Notícia breu publicada a La Vanguardia del 30 de desembre sobre l'entrada en funcionament de la caserna de Pi i Molist juntament amb la d'Almogàvers.
La de Pi i Molist era de petites dimensions i en realitat es va resoldre amb el condicionament i adequació dels baixos de l'edifici dels números 71-75 cantonada amb Orduña per poder donar cobertura a l'estacionament de dos camions de bombers i uns espais al fons que servien com oficina de treball i lloc de descans per als bombers.
*1993- La petita caserna poc abans de la seva clausura.
Aquesta minicaserna va ser clausurada el 1993 dintre del pla de reducció de les instal·lacions de bombers a la ciutat que va suposar el tancament de diverses d'aquestes estacions.
Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ
Quan a finals dels segle XIX Andreu Mestres i Boltà va obrir el restaurant El Canari de la Garriga al número 23 del carrer Llúria, tocant a Granvia, l'Hotel Ritz encara no ocupava la cantonada d'enfront. Aleshores allà hi havia el Teatre Gran Via, succesor del Calvo-Vico que el propi Mestres tenia arrendat. Això explica que molts comediants i actors, durant els entreactes i sense treure's les pròpies disfresses de treball, creuaven el carrer per anar a dinar o fer un mos al Canari i després tornaven per on havien vingut a reprendre la funció. Mestres, havia fet fortuna a Cuba i li havia posat aquest nom al restaurant en honor a la seva esposa, la Lola, que era filla de La Garriga (Vallès Oriental) i dels canaris que el fascinaven.
Amb el pas del temps i sobretot a partir de l'obertura de l'Hotel Ritz al 1919, aquest restaurant va convertir-se en un del més afamats de la ciutat. El seu cèntric i privilegiat emplaçament ho afavoria. Quan el restaurant Els Quatre Gats de Pere Romeu va tancar, el Canari va arreplegar tota la seva bohèmia clientela. Entre els clients més habituals d'aquells primer anys hi figurava una extensa llista de noms coneguts com Santiago Rusiñol, Utrillo, Isidre Nonell, Ramon Casas i tantes altres personalitats del món de les arts, la intel·lectualitat i la política que es feia dificil entrar-hi a dinar sense topar-se amb cap cara coneguda. Mestres va tenir cura de donar a conèixer amb dedicació i molta professionalitat els secrets de la cuina catalana i al Canari hi acabaven fent cap tots els visitants il·lustres de la ciutat. El negoci mentrestant ja havia passat de pares a fills.
*1970's.- Andreu Mestres a la porta del seu restaurant El Canari de La Garriga.
Acabada la Guerra Civil els nacionals van detenir a l'Andreu Mestres fill i al seu germà que duien el negoci i els van condemnar a mort sospitosos de catalanisme i d'haver disparat des del local del restaurant contra les tropes feixistes. Finalment els va salvar la intervenció de Fernando Fuertes de Villavicencio. Però amb l'arribada del franquisme, el restaurant acabaria assolint una altra etapa d'esplendor. El Ritz durant molt temps monopolitzava les estades a la ciutat dels personatges més famosos d'arreu del món i anar a dinar al Canari de la Garriga va acabar formant part de la litúrgia dels hostatjats en aquell luxós hotel.
L'any 1977 va marcar el final del Canari de la Garriga. Els Mestres van dedidir jubilar-se i tot i que durant uns anys el local va conservar el nom per raons comercials, havia quedat clar que sense ells El Canari ja no era el mateix. Posteriorment als anys 1980's va canviar el nom pel de Restaurant Llúria.
L'interior del restaurant amb una típica decoració catalana
Article elaborat en col.laboració amb JORDI SERRANO
Al cor de Ciutat Vella, molt aprop de la plaça de Sant Jaume i el barri gòtic es trobava una de les tavernes típiques més populars de Barcelona. Casa El Agüelo acumulava tots els tòpics i característiques d'aquella tipologia de locals rústics que coneixem amb el nom genèric de tasca.
Era al carrer d'Avinyo número 37, amb un gran rètol de lletres vermelles sobre la porta que no donava opció a perdre's a cap despitat que anés a la seva cerca. De l'Agüelo se'n comença a tenir notícia als anys 1960's quan un nou jovent autòcton i progressista va començar paulatinament a ocupar els carrers a les nits barcelonines. Amb el pas del temps la seva creixent popularitat va fer que convoqués a una parròquia molt diversa, que es nodria bàsicament d'universitaris, joves progressistes i alguns grups de turistes a la recerca del més autòcton.
El nivell inferior era com una autèntica cova de parets de pedra amb segles d’història a les seves esquenes. Les taules allargades i els bancs de fusta a la manera de les tavernes més antigues, el feien un lloc idoni per anar-hi en grup i muntar tota la gresca possible. Aquell soterrani era un territori pràcticament sense normes on gairebé tot era permès o, si més no, tolerat. A banda de pimplar i jalar a dojo, s'hi podia cantar i cridar a crit pelat, llançar-se trossos de menjar els uns als altres i fins i tot ballar dempeus sobre la taula davant la folia col·lectiva de tots els presents. Molts barcelonins havien agafat allà les borratxeres més memorables de la seva vida.
En els seus primers anys les típiques gerres de vi de qualitat més que justeta, acompanyades de platets de tacs de formatge i llesques de pa amb tomàquet amb pernil o altres embotits eren el paisatge habitual del local. D'aquesta oferta hi destacaven les cassoletes de xoricets flamejats (choricillos al diablo) que ben aviat van assolir una mena de pedigrí especial identificatiu de l'Agüelo.
El local servia sovint de tret de sortida per iniciar la ruta de les tasques que menava cap al barri de la Mercè pels voltants de Correus i la Capitania General. Tavernes típiques com El Corral, La Reja, el Portalón o El Jamón Canario, entre moltes altres, eren parades obligades en aquest pelegrinatge que acostava Barcelona a d'altres ciutats del nord de la península on aquest costum era i és tant corrent i habitual.
Una de les èpoques daurades, tant d’El Agüelo com de la resta de tasques, varen ser els intensos anys de la transició. L'ebullició que vivia la societat i que es plasmava a diari als carrers de la ciutat, va trobar en aquests locals un lloc de trobada i d'expressió ideal. Per la zona hi havien seus dels partits polítics legalitzats feia poc. Jordi Serrano recorda que en aquells anys no era estrany veure-hi grups de militants de partits d'esquerres que cantaven i cridaven eslògans com “Sí, sí, sí, Dolores a Madrí....” en referència a La Pasionaria, aquell 9 d'abril de 1977 que es va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya.
Recuperades les llibertats i consolidat l'estat democràtic, El Agüelo va continuar la seva singladura intentant sobreviure amb les limitacions pròpies que imposava el manteniment del caràcter del local. La sangria i els montaditos van començar a ocupar els taulells i les taules i fins i tot s'hi va instal.lar un futbolí, mentre la inclusió del local a moltes guies de viatges hi portava cada cop més grups de turistes àvids de tapa, pernil i tintorro.
L'imparable procés de turismització salvatge de la ciutat i especialment del seu barri antic, ja iniciat a partir de l'etapa olímpica del 1992 i consolidat ja de forma descarada a partir de la segona dècada del segle XXI, va acabar afectant també l'Agüelo. El 2013 l'antiga taverna va tancar i va ser substituïda per un nou establiment que, tot i respectar l’arrel del nom original del local, s'orientà cap a restaurant i cocteleria moderna enfocada al turisme que durant tot l’any omple aquells carrers. Havia nascut Agüelo 013 i haviem perdut per sempre aquella entranyable taverna que recordàvem carregada de fum i d'olors i que ens havia acompanyat en més d'un moment de feblesa etíl·lica.
Alguns històrics elements de la decoració i el mobiliari de l'Agüelo van ser instal·lats posteriorment al bar de tapes Blai 9 al barri de Poble-Sec.
Emplaçat en el mateix local que el 1909 havia vist néixer el Cinema Albéniz, poc després rebatejat com a Cinelín, la Sala Parthenon apareix a finals de la dècada dels anys 1910's.
Inicialment era un lloc de trobada dels joves d'Acció Catòlica (Centre Catòlic Obrer de Sant Vicenç de Paül), que tenien el virtuós costum de representar obres de teatre sense cap dona en el repartiment. Posteriorment, s'hi va establir el Centro Benéfico Social Parthenon que va realitzar una important tasca d'escolarització gratuïta per a joves de famílies sense recursos. A la seva sala d'actes s'hi programaven concerts, cant coral i teatre ja normalitzat amb actors dels dos sexes sobre l'escenari.
*1921.- La Vanguardia del 15 de setembre d'aquell any, informava així de les activitats educatives del Centro Benéfico y Social Parthenon.
*1926.- Un programa de la Sala Parthenon on actuava la companyia de Guasch-Fontanet
Durant els anys de la Guerra Civil s'hi va representar teatre clàssic a càrrec del gran actor Enric Guitart que aleshores competia amb el Poliorama de la Rambla. També s'hi programa cinema orientat bàsicament al públic infantil.
*1933.- Una entrada al Teatre Parthenon de l'època de la República.
El local reneix immediatament acabada la Guerra Civil convertit exclussivament en cinema. La seva vida és efímera amb el franquisme i tanca a la temporada 1942-43. El filòsof Eugenio Trias el recordava a les seves memòries com un dels locals que li van permetre descobrir el meravellós món del cinema. [1]
[1].- Trias, Eugenio.De Cine. Aventuras y Extravíos. Galaxia Gutenberg. Barcelona. 2013.
Agraïments a FRANCISCO ARAUZ,ENRIC H. MARCH i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ
*1901.- Entrada al Panorama de Terra Santa al final del carrer Rivadeneyra. Rera es veu el pòrtic d'entrada a l'Església Nova de Santa Anna en construcció. (Foto: Frederic Bordas i Altarriba. Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)
Al desembre de 1900 es va instal·lar un panorama al final de carrer Rivadeneyra, que es va inaugurar els ultims dies d'quell coincidint amb les festes nadalenques. Consistia en un espectacle de diorames i vistes fixes, creat pel pintor italià Baldassarre Surdi i conegut com Presepe Surdi, que reproduïa paisatges palestins i era muntat amb l'objectiu de recaptar diners per a la construcció de l'Església Nova de Santa Anna, obra que ja s'endevinava llarga i complexa. Havia estat instal.lat per primera vegada al Palazzo Borghese de Roma el 1893. La inauguració de l'espectacle a Barcelona era anunciat per a finals de desembre de 1900 a la cartellera d'alguns diaris barcelonins i s'hi podia entrar al preu d'una pesseta.
*1900/1901.- Dos anuncis publicats a La Vanguardia informant del Panorama de Terra Santa.
Les pàgines del Diario de Barcelona descrivien així aquest espectacle: El panorama consta de dos partes: la corpórea y la representada por medio de la ficción pictórica, con la particularidad de que se armonizan y ligan tan diestramente ambas, que no es posible adivinar donde acaba una y empieza otra (...) el visitante gana una altura que se supone á 900 metros del nivel del mar y desde allí contempla á cielo abierto y á vista de pájaro la comarca de la Tierra Santa hasta su confín que cierra la cordillera de los montes de Sion. Jerusalen, Nazareth, Belen, Tiberiades y otros pueblos vénse en la llanura (...) El panorama ha sido dirigido por el profesor italiano señor Surdi y en el han trabajado cuarenta artistas, escultores y pintores [1].
*1901.- Un bitllet personal per entrar al panorama (Font: todocoleccion.net)
*1901.- Retall d'una crítica ferotge al Panorama de Terra Santa apareguda al setmanari d'art Pèl i Ploma (núm. 68 del 15 de gener) Al cap d'uns mesos l'espectacle va haver de recòrrer a l'emergent cinema a fi de mirar d'incrementar els ingressos que més aviat eren migrats. Per no esverar la gent benpensant per a qui aleshores el cinema era encara un espectacle estrany i allunyat de la moral i els bons costums, s'hi van anunciar programes de pel·lícules vaticanes, com les que en aquells temps es projectaven esporàdicament al Cinematògraf Napoleon [2]. Les sessions van comencar el dia 14 d'abril de 1901 i l'espectacle va durar fins al juny d'aquell any.
[1].- Diario de Barcelona. Edició del dia 26 de desembre de 1900.
[2].- Torras i Comamala, Jordi.La implantació del fet cinematogràfic a Barcelona (1895-1910)
El carrer Montserrat és la continuació del carrer Guàrdia des de l'Arc del Teatre fins al del Portal de Santa Madrona. La seva història és plena de locals nocturns que han escrit la llegenda del Barri Xino. Entre ells, el Bar Cádiz, situat al número 10 davant d'El Cangrejo Flamenco, va ser un dels que van romandre durant més anys al peu del canó. Era un local no massa gran abocat totalment al flamenc. Se'l coneixia popularment com Casa El Apañao i va ser la seu de la Peña Marchena. Les seves parets eren curulles de cartells taurins, fotos de toreros i plecs de telegrames on es descrivien les faenas dels diestros.
Durant els anys d'esplendor del Barri Xino (1920-1930) el Cádiz va ser, amb permís del Villa Rosa, un dels de més anomenada de la zona. Els asidus dels espectacles de cante i flamenc es barrejaven amb les prostitutes del barri, els mariners i alguns turistes.
Durant el fraquisme el Bar Cádiz va continuar en primera línia afectat però, de la mateixa inevitable decadència que es va anar apoderant de la majoria dels locals del barri que havien sobreviscut a la Guerra Civil.
*1950's.- El Bar Cádiz servia de lloc de contacte per a operacions comercials diverses com es veu en aquesta targeta
Josep Maria Carandell el descrivia indicant que el més interessant era a la pista de ball, folrada de canyes i amb una orquestra de sis músics (dos pianistes, dos saxofonistes i dos bateries) que anaven fent torns. Dos cartells ben visibles feien sengles advertiments "Por disponer de orquesta a disposición del público queda prohibido cantar y bailar flamenco o hacer palmas" i "Por disponer de orquesta a disposición del público, queda totalment prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas". Un vigilant corpulent tenia cura que es complissin escrupulosament aquestes normes. Si algú no en feia cas, ell mateix s'apropava als infractors ficava la mà entre les cames de l'home i pessigava les cuixes de la dona, tot matant dos ocells d'un tret [1].
Als anys 1960's alguns integrants de la gauche divine eren habituals del Cádiz i Oriol Regàs li dedicà un record a les seves memòries. El local va tancar el 1973 i dos anys després tot l'edifici fou enderrocat.
[1].- Carandell, Josep Maria.Guía Secreta de Barcelona. Ediciones Al-Borak. 1974.
Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ
*1960's.- Una entrada a la terrassa.
El Sol y Sombra era un bar de nom inequívocament vinculat a la tauromàquia i és que es trobava just davant de la plaça de toros Monumental al número 747 de la Gran Via fent cantonada amb l'actual carrer Marina, aleshores oficialment passeig de Carles I.
El bar s'havia consolidat com a lloc de trobada dels aficionats als toros i d'algunes penyes taurines. L'immoble disposava només de planta baixa i una àmplia terrassa cobria tot el local ocupant una superficie igual a tot el solar d'aquella cantonada.
Ja cap a finals dels anys 1940's la cartellera que publicaven alguns periòdics barcelonins incloïa la Terraza Sol y Sombra dins l'apartat de diversions, anunciant balls selectes amb orquestres en directe cada any a partir del mes de maig fins ben entrat el setembre. També s'hi varen representar algunes peces teatrals durant els anys 1950's i a partir de 1961 va ser un dels cinemes a la fresca més populars i concorreguts de la ciutat durant els mesos d'estiu.
*1945.- Una curiosa Carta al director d'un lector de Destino molest amb els sorrolls que provocava el ball a l'aire lliure de la terrassa del Sol y Sombra. (Font: Biblioteca de Catalunya).
*1956.- Un exemple de la utilització de la terrassa com a escenari teatral. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
*1960's.- Cinema a la terrassa. La pantalla de projecció era situada d'esquenes a la Gran Via i el públic s'asseia en cadires de fusta plegables mentre sota la paret de la mitgera amb l'edifici de la Granrn Via hi havia instal.lada una barra on se servien cafès, refrescos, gelats i licors.
Considerada una de les fàbriques de més longevitat del barri de Sant Antoni, la Foneria Grau va ser fundada el 1867 per Narcís Grau Cerdà al número 45 del carrer Villarroel. Els tallers ocupaven una gran part de l'illa de cases delimitada pels carrers Villarroel, Sepúlveda, Urgell i la Gran Via. Les oficines s'ubicaven al nùmero 58 de Comte d'Urgell on hi havia l'altre accés a la fàbrica.
La seva activitat industrial consistia en la fosa de tota classe de metalls i en la construcció de maquinària en general. Ja entrat el segle XX, la seva producció es va orientar a la fabricació de peces d’alumini pel sector de l'automòbils i l'aviació tals com èmbols o càrters, així com a la fosa de diferents classes de bronzes destinats a la construcció d´hèlices i coixinets. El conjunt disposava també d'uns laboratoris que analitzaven les característiques de cada operació d'aliatge.
*1918.- Obrers treballant a la Foneria Grau. (Foto: Arnau Izard. Museu de la Ciència i del Tècnica de Catalunya / mNACTEC)
Al llarg de la seva història, l'empresa va canviar diverses vegades de denominació, tot i continuar en mans de la mateixa família: Narcís Grau i Fills (1884), Fills de Narcís Grau (1892), Mateu Grau S. en C. (1905) i finalment, es convertí en Fundición y Construcciones Grau S. A. (1921), amb un capital nominal d’un milió de pessetes,
*1963.- Una convocatòria de la Junta General Extraordinària d'accionistes de la societat correponent als últims temps de la fàbrica al barri de Sant Antoni (Font: Hemreroteca La Vanguardia)
La fàbrica va continuar funcionant fins a finals de la dècada del 1960's quan els terrenys van ser ocupats pels tallers i la planta de vendes del concessionari de Barreiros J. Santacreu que comercializava les marques d'automòbils Simca i Dodge. A mitjans de la dècada dels 1970's s'hi van edificar habitatges.
[1].- Tatjer Mir, Mercè. La indústria a l’Eixample de Barcelona: el sector de Sant Antoni, 1860-1874.
