Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0



    2010's.- El Baviera en el seus ultims anys conservava els seus trets característics, el medalló, els quatre fanals i el rètol groc.
     
    Inaugurada el dia 12 d'octubre de 1929 per l'empresari de restauració Esteve Sala Canadell, aquesta cerveseria-restaurant va succeir a l'anomenat Cafè Petit Pelayo que hi havia abans al mateix local, al numero 7 de la Rambla de Canaletes segons la numeració original.
    Com a dada d'interès cal destacar que va ser el primer bar de la ciutat on es va comercialitzar el caviar que arribava directament de Rússia i que començava a ser molt preuat per la burgesia local des de finals dels anys 1920's.
    Els cronistes expliquen també que el Baviera era en aquells primers anys lloc habitual de trobada i tertúlia futbolística, especialment per als seguidors del Barça, on era fàcil veure-hi jugadors barcelonistes com els llegendaris Pep Samitier o Emili Sagi-Barba.
     
     
     
    *1930/1932.- Anuncis insertats a La Vanguardia sobre el caviar rus que es venia al Baviera
     
    1960's.- El Baviera amb rètols de neó sobre les seves dues portes. (Foto: Arxiu particular de la Família Sala)
     
    El local es distribuïa en planta baixa i altell amb privilegiades vistes sobre la Rambla. En la seva darrera etapa la clientela es nodria bàsicament de turistes, circumstància afavorida indiscutiblement per la centralitat del local, que també va disposar sempre d'unes quantes taules sobre la vorera. Les tapes i el pintxos a la vista del client eren els productes estrella.
    A l'any 2000 el periodista i escriptor Xavier Bosch va fer un petit homenatge a aquest local i va donar el nom de Cafè Baviera a un programa nocturn d'informació esportiva que es difonia diàriament per l'emissora RAC1. Al maig de 2017 la Cerveseria Baviera va passar definitivament a la història. Tot l'immoble va ser adquirit per una empresa hotelera. Uns anys abans ja havia tancat portes la botiga veïna, Musical Emporium. 

    0 0

     
    *1925.- Dependències de l'Asil del Bon Pastor des del carrer Aribau. (Foto: Josep Brangulí / AFB)
     
    Situat a la part sud del terme municipal de l'antiga Vila de Gràcia, aquest centre subvencionat públicament per la beneficiència municipal, formava part juntament amb el proper Asil Duran (a la part alta del carrer Tuset) del conjunt d'equipaments destinats a acollir infants i joves per part de les monges de la congregació que hi eren instal·lades. Ambdós centres van arribar a assumir les funcions benèfiques de l'Escola Municipal de la Reforma. 
    Mentre que l'Asil Duran era per interns masculins, el del Bon Pastor era femení, i bàsicament acollia nenes i noies sense familia o abandonades, tot i que entre les internes també hi havia dones de més edat que no tenien llar ni lloc on viure. Inicialment l'Asil Duran s'havia ocupat de tot l'internat. El considerable augment dels acollits però, va fer que posteriorment l'internat femení fos traslladat i assumit per la comunitat religiosa del Bon Pastor.
    El conjunt disposava de diverses escoles i d'una església, al curt carrer del Bon Pastor, que enllaça Muntaner i Aribau i on avui hi trobem emplaçat l'edifici del Col·legi d'Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Barcelona, fàcil d'identificar per la cridanera intervenció artística de Joan Brossa amb la figura d'un llagost al cim i un conjunt de lletres acolorides escampades per la façana.
    Les primeres monges de la congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Bon Pastor van arribar a Barcelona procedents de França al 1880 i s'instal·laren al número 28 del passeig de Gràcia. El 1883 es van traslladar a Gràcia i dos anys després van comprar uns terrenys al carrer Aribau cantonada amb l'actual carrer Bon Pastor, que aleshores era encara el carrer Buenos Aires que travessava la Diagonal.
    El 25 de maig de 1885 es va col·locar la primera pedra de l'edifici dedicat a l'internat femení i un any després les religioses es van traslladar al nou recinte. Un altre pavelló per a l'internament va començar a construir-se el 1890 després de l'adquisició de més terrenys en direcció al carrer Muntaner. Al mateix temps, es va procedir a la construcció de l'església d'estil neogòtic que no va ser acabada i beneïda pel bisbe de la ciutat fins el 12 d'abril de 1898.
    El convent-asil es va anar ampliant en el decurs de les primeres dècades del segle XX incorporant nous pavellons i dependències per a les internes.  L'esclat de la Guerra Civil va provocar la incautació del convent i l'asil pels revolucionaris i les monges van ser desallotjades.
     
    *1930's- Interior de l'església original.
     
    *1930's.- L'asil a l'esquerra de la imatge amb la Diagonal en primer terme.
     
    *1933.- Terrenys que ocupava l'Asil del Bon Pastor entre els carrers Muntaner i Aribau tot just per sobre de la Diagonal. L'estel coincideix amb el lloc des d'on està captada la imatge de l'encapçalament d'aquest article. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
     
    *1940's.- L'església de l'Asil a la postguerra (Foto: Autor desconegut)
     
    *1940's.- Vista exterior del convent a la cantonada Bon Pastor / Aribau
     
    *1940's.- Un dels patis interiors del recinte de l'Asil (Foto: Autor desconegut)
     
    *1940's.- L'interior de l'església abans de la reforma.
     
    *1960's.- L'interior de l'església ja reformada i convertida en parròquia de la Mare de Déu de Núria.
     
    L'estat que presentaven el convent i les dependències de l'asil  en acabar el conflicte era lamentable. El 1941 la congregació va adquirir un solar al carrer del Císter cantonada Quatre Camins al barri de la Bonanova. L'església del convent va ser comprada pel bisbat de Barcelona i el 1947 les monges abandonaren definitivament el recinte del carrer del Bon Pastor i es traslladaren a la Bonanova.
    La resta dels terrenys van ser venuts a particulars per edificar-hi habitatges.
    L'església encara avui existent va ser reconstruida i novament beneïda el 16 de juliol de 1946. Els canvis van ser molt notables. Es va suprimir la balaustrada de l'arc del presbiteri, es van tancar els mus laterals superiors per poder encabir les dependències parroquials  i es va reformar la part posterior del presbiteri per donar-li forma d'absis i encaixar-hi quatre vidrieres i el nou camerí de la Mare de Déu de Núria a la que es va dedicar la parròquia. Finalment els murs interiors es varen decorar amb pintures policromades. La nova parròquia va entrar totalment en funcionament el 1950.
     
    *2000's.- Imatge actual de la parròquia de la Mare de Déu de Núria, successora de l'església del convent del Bon Pastor.
     

    0 0


     
    Als darrers anys del segle XIX es va produir a Barcelona un creixement notable en el desenvolupament de la indústria cervesera, beguda que a partir de la seva introducció a la ciutat i difusió a través de locals com Gambrinus o Munich havia guanyat una legió d'adeptes.
    La fàbrica situada al número 43 del carrer Viladomat, al barri de Sant Antoni entre els carrers de Tamarit i Manso i molt a prop del mercat, va ser una de les que varen donar fe d'aquest avenç del fenomen cerveser a la ciutat.
    En aquell mateix solar havia existit unes dècades abans una fàbrica de liqüefacció de sèu i greixos animals, que les autoritats municipals havien clausurat per insalubritat a l'any 1883 poc després de l'obertura del mercat de Sant Antoni.
     
    
    *1883.- En els antecedents del solar de Viladomat 43 hi trobem una fàbrica de liqüefacció de greixos animals, que la Junta Municipal de Sanitat va fer tancar com consta en aquest article publicat a La Vanguardia del 14 de maig de 1883. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Un cop construida la fàbrica de cervesa, la primera empresa que ens consta que en va tenir l'explotació va ser la d'Enric Comas, que es presentava acompanyada de l'expressió societat en comandita.
     
     
    Aquesta forma societària, molt habitual en aquella època, representava que alguns dels socis responien només amb el seu capital, mentre que altres ho feien també amb els seus béns.
    El magnífic treball de recerca realitzat per Xavier García Barber [1] ens ha permès conèixer que Comas havia comprat una fàbrica al carrer Casanova a l'empresa cervesera Aigüesvives y Huberti . Cap a l'any 1893, seguint la tesi de García Barber, Comas es va instal·lar en una nova fàbrica a Viladomat 43.

    *1895.- Notícia de la sol·licitud de permís per part del cerveser Enric Comas per a la instal·lació d'un forn de civada a la seva fàbrica del carrer Viladomat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Als anuncis de la fàbrica d'Enric Comas que s'han conservat fins al nostres dies hi consta que les varietats de cervesa que es produïen a l'esmentada fàbrica comprenien l'Alsaciana, Bock parisien i Munich (cervesa doble) a banda de la de la casa.   

     

     
    Sense descartar que l'empresa de Comas quedés sense activitat entre 1897 i 1899, fou en aquest darrer any quan una altra companyia cervesera, la d'Enric Cammany, va adquirir la fàbrica de Viladomat 43 sense que s'hagi pogut precisar l'any de la seva desaparició ja a començaments el segle XX. 
     
    [1].-García Barber, Xavier.Los orígenes y la implantación de la industria cervecera en España. Siglo XVI-1913. Universitat de Barcelona. UB. Facultat d'Economia i Empresa. Barcelona 2011.
     

    0 0

     
    *1930's.- Flor de Otoño
     
    Entre la heterogènia parròquia que freqüentava les convulses nits del mític cabaret La Criolla hi va destacar durant alguns anys un home amb doble (o triple) vida. Segons la llegenda que es va anar forjant al seu voltant, el nostre home exercia oficialment d’advocat de proletaris i pispes de dia i clandestinament organitzava atemptats en nom de l'anarquisme revolucionari, mentre que a les nits lluïa la seva figura amb l’arrogància de la seducció i la provocació com a transvestit. Se'l coneixia com a Flor de Otoño i era un dels habituals dels tuguris del carrer del Cid i més concretament, com ja s'ha dit, es deixava veure a  les nits a La Criolla, el dancing de José Marquez, Pepe, que s'havia convertit en el local referent d'aquella zona.
    La llegenda també ens diu que, lluny del que molts podien imaginar, Flor de Otoño era fill d’una familia benestant i, talment com si es tractés d’un precedent històric de les actuals drag-queens, gaudia actuant de transvestit a les perilloses i fascinants nits del Barri Xino d’aquella Barcelona de les acaballes dels anys 1920's. Havia actuat al Ba-ta-clán del Paral·lel i era habitual veure’l passada la mitjanit pel bar del Sacristà o a La Criolla. Allà intentava seduir als mascles que li agradaven mentre parava amatent l’orella a qualsevol notícia que fluïa pels baixos fons de la ciutat. El caràcter transversal i interclassista dels clients de La Criolla facilitava aquesta recollida d’informació.  Les imatges que s’han pogut conservar d’aquest singular personatge ens el presenta com un jove amb indubtables trets femenins, llavis pintats i perfilats dibuixant un cor, celles buidades i pintades i generalment ben vestit.  
    Homosexualitat i anarcosindicalisme revolucionari eren possiblement dues cares d’una mateixa moneda, la de la oposició frontal a un sistema autoritari, homòfob i explotador dels treballadors, una oposició que quedava perfectament sintetitzada en la figura de Flor de Otoño
     
    *1933.- Imatge de Flor de Otoño amb una nina. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    *1933.- Flor de Otoño a la intimitat. (Font: Fotogrames del documental Genet al Raval)
     
     
    *1933.- Dues imatges de Flor de Otoño ballant entre els clients de La Criolla.  (Fotos: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    Paco Villar, probablement l'home que ha furgat més i millor en la història de la vida del Barri Xino va dedicar un capítol a Flor de Otoño en la seva excel·lent obra monogràfica sobre La Criolla[1]. Tot intentant fugir de llegendes i de dades no confirmades, Villar ens el presenta com un personatge enigmàtic i del que no es coneix el seu veritable nom, tot i que apunta la seva condició d'activista anarquista, homosexual i addicte a la cocaïna. Apareix en diverses imatges fotogràfiques captades a l'interior de La Criolla, així com al reservat que Pepe, l'amo del local, tenia a l'altell per als clients més selectes. També han aparegut recentment altres fotos d'aquest transvestit en les que se'l veu sol i en actitud més sensual [2].
    Finalment Villar explica també la participació del transvestit en una festa privada a La Criolla, descrita pel periodista José María Aguirre [3] i publicada a El Mundo Gráfico al novembre de 1933, així com les connexions de Flor de Otoño amb el moviment anarcosindicalista i el seu suport i col·laboració a diverses accions revolucionàries realitzades a la caserna de les Drassanes.
     
    *1933.- Flor de Otoño al reservat de La Criolla al costat de Pepe Márquez, el propietari del local. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana / ANC)
     
    *1933.- Carnaval al reservat de La Criolla. Com es pot comprovar al peu de foto, les cròniques de l'època no perdonaven amb els seus qualificatius sobre els transvestits. (Font: Crónica. Edició del 18 d'octubre).
     
    Després de molts anys d'oblit, l'estela de Flor de Otoño va tornar a revifar en els últims anys de la dictadura franquista. Al 1973 el dramaturg madrileny Jose María Rodríguez Méndez va escriure una peça teatral sobre aquest personatge, al que donava vida amb el nom de Lluís de Serracant (Lluiset per als amics). L'obra, com era d'esperar, no va passar la censura.
    Ja desaparegut el dictador, a l'any 1978 Pedro Olea va portar a la pantalla la història de Lluís de Serracant en un film protagonitzat per José Sacristán, que es va presentar al públic amb el nom de Un hombre llamado Flor de Otoño. Mentrestant, l'obra de Rodríguez Méndez encara trigaria uns anys més estrenar-se. Va ser a València a l'any 1982.
     
     
    [1].-Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Editorial Comanegra. Ajuntament de Barcelona. 2017.
     
    [2].-Cano Arecha, Juan. Documental Genet al Raval. Mallerich Films/TV3. Televisió de Catalunya. 2014.
     
    [3].-Aguirre, José María.¡Barrio Chino!. Reportatge publicat a Mundo Gráfico. 1933. 
     
     
     

    0 0



    Una de les fàbriques pioneres en l'estructuració del paisatge industrial del barri de l'Esquerra de l'Eixample va ser la que la família Lacalle Sierra va instal·lar al carrer Borrell entre Aragó i Consell de Cent. La seva obertura se situa a començament dels anys 1920's i ocupava una part important de l'interior de l'illa de cases.
    Als inicis del segle XX, aquesta empresa estava localitzada al numero 23 de l'actual carrer Enric Granados quan encara se'l coneixia com carrer Universitat. El seu objecte social era la fabricació i venda de corretges de transmissió de força i transport, fetes de cuir, balata, cautxú, pell de camell i d'altres materials. També s'hi fabricaven tubs de gomes per mànegues de reg i per a les d'extinció d'incendis que empraven els bombers, així com per tota mena d'embalatges industrials. L'altre element que s'hi tractava era l'amiant, aplicat a teixits, trenes, filatures, cartró, i pols per l'aïllament de canonades i calderes de vapor.     
    D'aquella fàbrica amb dues esveltes xemeneies només en queden avui els dos edificis d'habitatges, projectats per l'arquitecte August Font i Carreras, que la família Lacalle va aixecar als números 162 i 166 del carrer Comte Borrell on s'ubicaven les oficines de l'empresa.
    A principis dels anys 1950's es perd la pista de la fàbrica.

     *1920's.- Les Cases Lacalle del carrer Borrell on hi havien les oficines de l'empresa i un gran rètol al terrat.

     
    *1936.- Guia telefònica amb la identificació dels diferents membres de la família Lacalle i Sierra, propietaris de la fàbrica del carrer Borrell.

    *1927.- Catàleg i tarifes de les diverses varietats de tubs i mànegues de reg que es comercialitzaven a Lacalle y Cia. (Font: todocolección.com).
     
    Postal publicitària acolorida de l'empresa que mostra un dibuix amb el xamfrà Aragó/Comte Borrell en primer terme. (Font: todocolección.com).


    0 0
  • 01/01/18--05:24: CARTELLERA DE NADAL 1973

  • Aquells Nadals de 1973 van estar presidits per l'atemptat contra Luís Carrero Blanco, màxim candidat a succeir Franco al front d'un règim que començava a donar símptomes de feblesa i semblava entrar en fase terminal. Henry Kissinger, secretari d'estat nordamericà, havia visitat Madrid hores abans del magnicidi i la policia franquista va identificar ràpidament els autors de l'atemptat, tots ells membres de l'organització basca ETA, mentre es decretaven tres dies de dol nacional. L'any 1974 començaria amb un nou president, que seria l'últim en vida de Franco, el seu nom Carlos Arias Navarro.

    TEATRE I VARIETATS
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
    CINEMA
     
     
     
     
     
     
    NITS DE NADAL I CAP D'ANY
     
     

     
     
     
     
     
     

    0 0



    Un restaurant de l'Esquerra de l'Eixample que tingué força anomenada va ser el conegut com El Gran Gatopardo, obert a la tardor de 1972 al número 115, entre els carrers de Provença i Rosselló.


    *1972.- A finals de setembre d'aquell any El Gran Gatopardo obria les pàgines de la seva història amb aquest anunci publicat a La Vanguardia on comunicava els seus telèfons.
     
    Al novembre de 1975, coincidint amb els dies de la mort del dictador Franco, el restaurant va oferir unes jornades gastronòmiques on es podien provar plats d'una cuina tradicionalment poc coneguda a casa nostra com era la suïssa. La pista del restaurant es perd a finals d'aquesta dècada amb la remodelació de l'edifici. 


    *1975.- Celebració de les setmanes gastronòmiques suïsses

    A la dècada dels 1980's el lloc del restaurant Gran Gatopardo va ser ocupat per un restaurant xinés de cert prestigi, el Kowloon 
    Molts anys després el mateix número 115 del carrer Aribau va acollir el Restaurant La Camarga, que es va fer famós per algun incident de conseqüències polítiques amb un micròfon ocult entre unes flors.  

    0 0

    Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ


    *1960's.- La bodega fotografiada per Eugeni Forcano.
     
    Una de les moltes bodegues desaparegudes de Ciutat Vella fou la que hi hagué al número 3 del carrer dels Canvis Vells, prop de l'embocadura del petit carrer de les Panses, en el camí entre Santa Maria del Mar i el Pla de Palau. Allà s'hi podien comprar tota mena de vins, conyacs i licors embotellats i a granel. Era també un lloc típic per anar-hi a comprar botes de vi que penjaven sempre de l'entrada de l'establiment o menjar-hi unes tapes.

    *1970's.- La Bodega Seuma va canviar el rètol en forma de bota de vi per un altre en forma de porró. (Font: Postals Escudo de Oro)

    0 0

     
    Abans d'existir el Salón Venus les finques números 194 i 196 del carrer de Bailèn eren ocupades per naus industrials pertanyents als magatzems de l'empresa Auto American Salon i construïdes segons un projecte de 1920 signat per l'arquitecte Xavier Turull [1].
    Les primeres noticies del Salón Venus les trobem a la tardor del 1932 a les planes de La Vanguardia. El local, juntament amb el Salón Cibeles del carrer Còrsega, donava cobertura a l'esbarjo musical i al ball al barri de Gràcia, repartint-se la clientela popular coneguda com minyones i soldats  
     
    *1932.- Primer anunci del Salón Venus aparegut a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia el dia 30 d'octubre d'aquell any

    Al 1933 hi funcionava una acadèmia de ball i l'efervescència política d'aquells temps el va convertir en un espai habitual per a la celebració de mítings i reunions polítiques i sindicals. 

     
    *1933/1936.- Recull d'anuncis publicats a la premsa durant el període republicà amb diverses activitats celebrades al Salón Venus. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
     
    Acabada la guerra i establert el nou règim, el local va tornar a obrir portes el mateix "Año de la Victoria" 1939 oferint regularment sessions de ball amb orquestra i recuperant la seva activitat.
     
    *1939.- Al mes de setembre el Salón Venus ja havia tornat a l'activitat.
     
    *1942.- Participació del Salón Venus a les Festes de Sant Medí d'aquell any. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
      
    El 1950 el local va ser reformat amb la instal·lació d'un nou circuit d'aire inaugurat durant la revetlla de Sant Joan. Era l'època que José Llovera i l'orquestra Savoy eren habituals a la pista. Amb l'arribada dels anys 1960's l'orquestra de la casa va passar a ser la Bianca.
     
    *1960/1963.- Anuncis de revetlles de començaments dels anys 1960's. El 1962 el local passa d'anomenar-se de Salón Venus a simplement Venus.
     
    El boom de les discoteques produït als anys 1960's va demandar una intensa reforma del local que primer va perdre l'apel·latiu Salón que li donava una imatge antiquada i amb poca sintonia amb els nous temps. El Venus tindria una nova denominació a la dècada següent quan va passar a denominar-se oficialment Venus 2.000. Posteriorment es va reformar la façana donant-li un aspecte més trencador i modern.  
     
     
    Els últims anys del Venus es caracteritzen pels canvis de denominacions i d'orientació del local, que acaba acollint la salsa i els ritmes caribenys (Venus Caribe) com a darrera proposta abans del seu enderroc i desaparició definitiva.
    L'espai és avui ocupat per un bloc d'habitatges amb façana de maó vist, que acull als seus baixos la innovadora proposta teatral coneguda com Microteatre Barcelona
     
     

     
    Alguns dels últims noms del local. (Font: Col·lecció Alejandro Sanz Platel)
     
     
    Els diversos noms del Salón Venus
     
    Salón Venus. (1932-1961)
    Venus. (1962-1973)
    Venus 2.000  (1973-1986)
    Casino Light (1986)
    Venus Light (1987)
    Venus Caribe (1988)
     
     
    *1986.- La façana del local en els seus últims temps quan va canviar de nom vàries vegades. La foto correspon a l'etapa Casino Ligth.

    [1].-González Moreno-Navarro, Antoni.Un passeig de Barcelona. Sant Joan de dalt. Història, gent i arquitectura. F12 Serveis Editorials.Barcelona 2011.


    0 0





    El barri de Sant Antoni ha estat protagonista en la història barcelonina de la joguina i més concretament en la de les figuretes de plàstic. Els baixos del número 54 de l'avinguda Mistral, eix vertebrador del barri, van acollir durant més de tres dècades les dependències d'una de les empreses de més prestigi en aquest camp. Ens referim a REAMSA (Resinas Artificiales Moldeadas Sociedad Anónima).
    El 1944 aquesta empresa havia estat adquirida per Enric Riera i Joan Llopart. Inicialment es dedicava a la fabricació de peces de baquelita per a plumes estilogràfiques i també a objectes diversos per la llar. Als anys 1950's amb l'arribada de la revolució del plàstic, els vells soldadets de plom tenien els dies comptats. És a partir d'aleshores quan REAMSA s'expandeix fins situar-se en el mercat com a una de les capdavanteres en la producció i venda de figuretes de plàstic. 
    Bàsicament el tipus de figures que comercialitzava REAMSA eren de caire bèl·lic (soldats) i del llunyà far west (indis, vaquers, federals i confederats de la guerra de Successió nordamericana), que feien les delícies dels menuts en aquell marc incomparable que era el fuerte, peça cabdal durant molts anys en l'imaginari de la joguina infantil.
     
    Indis fabricats per REAMSA, habituals perdedors a les batalles del far west de l'imaginari infantil. (Font: Blog soldados de plástico)
     
    El Fort Ti de REAMSA on s'emprava la fusta per millorar l'aparença d'aquesta construcció militar.
     
    A banda dels seus fundadors ja esmentats, un personatge especialment destacat en la història de REAMSA va ser el dissenyador anglès de figuretes de plàstic George Erik, col·laborar d'empreses britàniques del ram com Hilco, Crescent, Kentoys o Marx. El 1955 Erik va conèixer a Londres a Enric Riera, que li va encarregar de treballar en el disseny de les figures de plàstic, la qual cosa va iniciar un període de col·laboració entre REAMSA i Erik que coincideix amb els millors anys de l'empresa del barri de Sant Antoni. Durant els primers anys Erik dissenyava els motllos de les figures des de la seva residència a Wimbledon fins que el 1963 va optar per viatjar i instal·lar-se amb la seva família a Barcelona amb l'objectiu de treballar per REAMSA.
    Erik va tornar a Anglaterra el 1970 on va treballar per a Subbuteo, empresa dedicada a la creació de figuretes i complements per a aquest joc de futbol de taula i també al disseny de maquetes fins a la seva mort esdevinguda al 1990 [1].

    Grup de figuretes de plàstic de REAMSA de la Guardia Urbana de Barcelona a cavall. (Font: ©Juan Martín Garcia.)
     
    REAMSA editava anualment un catàleg on es podien veure totes les sèries de figuretes que creaven. La proximitat de la fàbrica a les firetes de Sant Tomàs, que durant la temporada de Nadal i Reis s'instal·laven als laterals de la Gran Via, facilitava la difusió i venda directa per l'empresa dels seus productes a la paradeta que REAMSA instal·lava cada any en aquesta fira. Era habitual que després de l'estrena d'alguna superproducció cinematogràfica d'èxit, com va ser el cas de Lawrence de Arabia o El Cid, REAMSA posés en el mercat al cap de pocs mesos estoigs amb les figuretes dels protagonistes destacats d'aquests films.
    Als locals de l'Avinguda Mistral 54 hi va haver sempre les oficines i el magatzem on s'allotjaven els productes acabats. Quan pel creixement de la producció es va requerir de més espai, la fabricació de les figuretes va traslladar-se  a un magatzem de l'avinguda de Roma als anys 1960's i posteriorment, cap a finals dels 1970's, a l'edifici Perco a  Esplugues de Llobregat. L'empresa va tancar el 1978. Avui mentre els clics dePlaymobil dominen el mercat de les figuretes, els antics exemplars de REAMSA són peces desitjades per col·leccionistes.   
    Desapareguda REAMSA, el local de l'avinguda Mistral va ser ocupat durant anys per un restaurant xinès (Jardín Feliz) i avui (2018) l'espai acull els restaurants de cuina creativa mexicana Niño Viejo i Hoja Santa, pertanyents al grup d'establiments gastronòmics que Ferran Adrià i el seu germà Albert tenen escampats pel barri.

    [1].-Martín García, Juan.Figuras de plástico
     

    0 0

    Agraïments a JORGE ÁLVAREZ,FRANCISCO ARAUZ iELOY FC

    *1929.- El petit pavelló de La Equitativa captat des de les fonts de la plaça de l'Univers. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)
     
    La plaça de l'Univers situada a mig camí de l'avinguda de Maria Cristina, eix central de l'entrada al recinte de l'Exposició de 1929 des de la plaça d'Espanya, era un dels centres neuràlgics de l'activitat del certamen. L'enginyer Carles Buïgas la va saber dotar d'uns jocs de llums i aigua, lamentablement desapareguts, que li donaven, especialment de nit, una aparença màgica.  
    Al bell mig d'aquesta plaça, envoltat de brolladors d'aigua i columnes lumíniques, emergia un petit pavelló de la companyia d'assegurances La Equitativa. Aquesta empresa, coneguda també com a Fundación Rosillo, havi estat conmstutuida a Madrid el 1882 i era la filial espanyola de l'Equitable Life Assurance Society dels Estats Units fundada el 1762. El 1995 La Equitativa va ser comprada per Winterthur que la va absorbir tres anys després provocant la seva desaparició.

    *1929.- Emplaçament del pavelló de La Equitativa (núm 2), just al darrera del d'Electric Supplies (núm. 1) i a l'entrada a les fonts de la plaça de l'Univers. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)  
     
    *1930.- Vista exterior del pavelló amb la columna d'art décó que el coronava. Al fons es veuen els espàrrecs de l'avinguda de Maria Cristina. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)
     
    El pavelló de La Equitativa formava part d'un conjunt de deu petites construccions que envoltaven la font monumental emplaçada al bell mig de la Plaça de l'Univers. Aquests stands de petit format eren coronats per sostres esglaonats que s'il·luminaven a la nit. El de La Equitativa però, tenia unes certes singularitats, era de base octogonal i en comptes de tenir el sostre esglaonat dels altres nou era rematat per una esvelta columna que el coronava damunt d'una mena de recipient. Constituïa una més de les moltes manifestacions d'art decó que hi hagueren escampades pel recinte. 
     
    *1929.- El pavelló de La Equitativa gairebé amagat entre el bosc de columnes de llum de la plaça de l'Univers. (Font: Barcelona Cicle de l'Aigua S.A.)
     
    *1929.- Una altra vista nocturna de la plaça de l'Univers aquesta captada des de la avinguda de Maria Cristina. En primer terme podem veure el pavelló d'Electric Supplies, darrera el pavelló de La Equitativa amb la seva columna al cim i les fonts. Al fons el Palau de l'Art Tèxtil amb la Torre de la Llum a l'esquerra de la imatge.    
     

    0 0


    *1930's.- Imatge exterior del Salón Colón del barri de Sants, quan hi projectaven El templo de las hermosas (Kiss and Make-Up). (Foto: Autor desconegut)

    La sala de cinema anomenada Salón Colón, o simplement Colón, figura en la història del barri de Sants com una de les més antigues i pioneres en l'exhibició de pel·lícules en aquella barriada obrera.
    Era situada a la cantonada dels carrers Vallespir i Badalona, molt a prop de l'estació de Sants i les primeres notícies de la seva existència daten de l'any 1911. De fet, Colón era el nom amb que es coneixia el carrer Vallespir abans del canvi  de 1907.
    No era un local dels que apareixien a les cartelleres d'espectacles dels periòdics, la qual cosa explica el seu origen modest i l'escassetat de documents gràfics que ens permetin conèixer com era.
    Durant els anys de la Segona República va ser sovint emprat per acollir míting politics i concentracions obreres i sindicals.
    Roberto Lahuerta Melero fixa la seva desaparició a l'any 1943. [1].
     
    [1].- Lahuerta Melero, Roberto.Barcelona tuvo cines de barrio.Editorial Temporae. Madrid. 2015.

    0 0

    Agraïments a JAUME SUSANY, FRANCISCO ARAUZ iENRIC H. MARCH

     
    Emplaçament de les boques d'accés al metro i ferrocarril sobre un plànol de 1932. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    A les quatre de la tarda del primer dia de juliol de 1932 el Metro Tranversal (actual L1) ampliava el seu recorregut amb la inauguració de dues noves estacions: Urquinaona i Triunfo-Norte. Aquell mateix matí les autoritats encapçalades pel president Francesc Macià havien inaugurat aquesta obra [1], iniciada el 1928, que havia comportat l'obertura d'un túnel per a quatre vies entre l'Estació del Nord i la plaça Catalunya a través del subsòl de la Ronda de Sant Pere. El FC Metropolitano de Barcelona i la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España (CCHNE) l'havien finançat conjuntament i va permetre també disposar d'un nou intercanviador sota la part muntanya de la Plaça Catalunya. La CCHNE va ser nacionalitzada el 1941 i integrada a RENFE, que curiosament fins al 1943 va gestionar també el Metro Transversal, abans de tornar a reintegrar-se a la xarxa del FC Metropolitano de Barcelona
    L'estació de metro d'Arc de Triomf (oficialment coneguda com Triunfo-Norte fins el 1982) enllaçava amb l'Estació del Nord, també coneguda com de Vilanova, i va disposar de diversos accesos que el temps ha anat fent desaparèixer, tot i que d'alguns d'ells encara se'n poden trobar vestigis, especialment en les plataformes de ferro que es van emprar per cobrir les boques eliminades. Posteriorment al 1982, amb la reordenació dels números de les línies i els canvis de noms d'algunes estacions, Triunfo-Norte va passar a ser oficialment Arc de Triomf, el seu nom actual, mentre la plaça Vilanova havia passat a ser dedicada al l'escriptor antifeixista francés André Malraux.
    Al 2007 es van iniciar les obres de la nova estació, l'intercanviador i els nous accesos des del solar situat al començament de l'avinguda Vilanova que es van inaugurar a la tardor de 2010. La reforma definitiva de la plaça André Malraux no va quedar enllestida fins al 2014. Un any abans s'havien posat en marxa els dos nous accesos al vestíbul de l'intercanviador des d'aquesta plaça. Un a peu pla al carrer Nàpols davant de l'estació del Nord i l'altre amb escales fixes i automàtiques a la mateixa plaça davant del carrer Roger de Flor.
     
    Secció del model de barana metàl·lica emprada en les boques d'accés de Ronda de Sant Pere, Trafalgar i Passeig de Sant Joan. (Font: Barcelofília) 


    Els accessos desapareguts

    Ronda de Sant Pere
    (vorera mar davant del número 74)

    Aquest accés era situat a la vorera mar de la Ronda de Sant Pere just davant de la ferreteria Ràfols i molt a prop del bar Trole. Les escales eren protegides per sis pilones de formigó i un enreixat de cinc seccions que les unia. Un cop al subsòl enllaçava amb un passadís al que també s'hi accedia des de la boca situada al carrer Trafalgar. El seu emplaçament és encara avui perceptible per la plataforma metàl·lica que el cobreix.   

    *1955.- L'accés de Ronda de Sant Pere. Al fons el Passeig de Sant Joan. (Foto: Arxiu TMB)

    *1980's.- La barana exterior de l'accés de Ronda Sant Pere en primer terme davant la ferreteria Ràfols al número 74. (Foto: Autor desconegut)


    *1986.- La boca de Ronda de Sant Pere va arribar a acumular models de senyalitzacions de moltes èpoques diferents. (Foto: Pere París)


    Carrer Trafalgar
    (vorera muntanya davant del número 61)


    *1950.- Boca del final del carrer Trafalgar amb barana de ferro igual que la de Ronda de Sant Pere.

    Boca situada davant del número 61 del carrer Trafalgar, davant de l'estudi fotogràfic Alonso. Era de característiques similars al de la Ronda de Sant Pere, si bé una mica més estret. Una plataforma metàl·lica cobreix també el seu emplaçament.
     

    Passeig de Sant Joan
    (a la cantonada, davant el número 2)
     


     *1955.- L'accés situat al començament del Passeig de Sant Joan i de l'Avinguda Vilanova davant de l'Arc de Triomf. (Foto: Arxiu TMB).

    Situat a l'arrencada del Passeig de Sant Joan, davant del número 2, fent cantonada amb l'inici de l'avinguda Vilanova i al costat d'un quiosc de diaris i revistes, aquest accés era el més pròxim a l'Arc de Triomf o almenys el que permetia una visió immediata del monument que va ser porta d'entrada a l'Exposició de 1888. El disseny de la boca era el mateix que les de Ronda Sant Pere i Trafalgar.
    Va ser eliminat al 2010 quan es va obrir el públic el nou accés a l'intercanviador situat en un solar de l'Avinguda Vilanova. 
     
    *2010.- Imatge captada a l'abril d'aquell any, amb el panell  que informava de les obres del nou intercanviador i el tancament de l'accés per la boca de l'inici del Passeig de Sant Joan. (Foto: Jaume Susany)
     
     
    Plaça Vilanova / Nàpols
    (davant de l'Estació del Nord)

    
    Era l'accés més pròxim a la façana principal de l'estació del Nord, si bé quedava desplaçat en direcció mar cap a l'eix de l'avinguda Vilanova davant de l'edifici de la Central Catalana d'Electricitat. El disseny original era de barana de balaustrada similar a la de les boques de metro de la plaça Catalunya. Acabada la Guerra Civil aquest accés va perdre la balaustrada i fou objecte de reforma quedant emplaçat dins d'una vorera-illa que curiosament quedava situada al bell mig de la calçada del carrer Nàpols. Va ser envoltat d'una barana metàl·lica molt simple, que va requerir de la instal·lació de diverses pilones de protecció per tal d'evitar els impactes dels automòbils. El voral apareixia també pintat de franges blanques i vermelles per advertir de la seva presència als conductors.   
     
    *1932.- L'accés des del carrer Nàpols davant de l'estació del Nord tal com era originàriament poc després d'inaugurar-se.

    *1970's.- Amb el pas del temps l'accés va quedar dins una petita  illa enmig del trànsit, que hi podia circular per les quatre bandes. (Foto: Arxiu TMB)


    *1986.- Una altra imatge de l'accés del carrer Nàpols al costat de la plaça André Malraux, el nou nom que va adoptar l'antiga plaça Vilanova. (Foto: Pere París).



    Plaça André Malraux / Nàpols

    (davant de l'Estació del Nord)

     

    Aquest accés pot considerar-se el successor natural de l'anterior, si bé era desplaçat un cinquanta metres més en direcció al carrer de Ribas i quedava situat sobre la mateixa vorera de Nàpols i la plaça André Malraux. El calaix que envoltava les escales d'accés era de formigó clar amb una simple barana d'alumini a la part superior. Va quedar clausurat i desaparegué amb la reforma de la plaça que, en quedar lleugerament elevada sobre el carrer Nàpols, va permetre obrir un nou accés a peu pla a l'intercanviador.

    - - - - -

    [1].- Aquell mateix dia s'inaugurà també el perllongament del Metro Transversal cap a la banda Llobregat amb l'entrada en servei de l'estació de Bordeta i les noves cotxeres.

    Enllaç d'interès:
    De les últimes intervencions practicades al subsòl de la zona entre 1989 i 2012 i de les troballes històriques descobertes, l'Enric H. March en va fer un interessant treball de recerca amb un article que podeu trobar en aquest enllaç
     

    0 0


    El Café de la Esperanza, obert al públic el 1876, era situat al numero 37 del carrer Gran de Gràcia. Hi actuaven regularment artistes de varietat i oferia tota mena de d'atraccions. S'accedia al local a través d'un tanca que portava a un petit jardí. Tenia també tenia sortida per la part del darrera a la plaça de Sant Miquel on amb el pas del temps es va edificar una capella evangèlica.
    Quan el local va canviar d'amo va ser rebatejat amb el nom de Cafè Viñas, fins que el 23 de juny de 1910 es va transformar en el Cine Mundial.
    Jordi Torras [1], un dels nostres grans estudiosos de la història del cinema a Barcelona, el va incloure en el seu conjunt d'articles publicats al periòdic La Vanguardia durant els anys 1980's i 1990's.  

    [1].- Torras Comamala, Jordi. El Café de La Esperanza.La Vanguardia. Edició del 14 de gener de 1999.

    0 0

     
    L'antic Café Viñas (anteriorment conegut com Café de la Esperanza) va ser convertit el 1910 en el Cine Mundial. Així doncs, el 23 de juny d'aquell any aquest nou cinematògraf ampliava l'oferta al carrer Gran de la Vila de Gràcia per satisfer els desitjos dels seguidors de l'emergent setè art.
    El local, a banda de pel·lícules, oferia també programes de complement amb varietats. El seu primer propietari, Joan Viñas, va ser un dels fundadors del Sindicat d'Empreses Cinematogràfiques de Catalunya.
    Posteriorment el local va passar a mans de l'empresari Francesc Salas que el va integrar dintre de la seva companyia Empresa Films, que gestionava conjuntament les sales gracienques Principal, Smart iTrilla .
    Al març de 1935, el Mundial va acollir una sessió de cinema documental i musical organitzada per Socors Roig de Catalunya sobre cinema antifeixista.
    Amb l'inici de la Guerra Civil la sala va ser incautada pel sindicat anarquista CNT-FAI a través del seu Sindicat Únic de l'Espectacle.
    Amb el franquisme va tornar a obrir com una sala de reestrena de barri on no hi faltaven sovint algunes sessions, amb finalitats comercials, com la presentació de de la rentadora Karin per l'empresa Genercom S.A. el 3 d'0ctubre de 1967.
    El Mundial va tancar portes el 15 de setembre de 1968 amb la projecció d'un programa doble integrat per Una luz en el hampa (The Naked Kiss) de Samuel Fuller, i les aventures d'un grup d'arqueòlegs en terres de l'antic Egipte amb Robert Taylor i Eleanor Parker protagonitzant El Valle de los Reyes.
    Posteriorment el local va ser ocupat per un garatge i aparcament d'automòbils.

     *1964.- Els dos últims films projectats al Mundial de Gràcia

    0 0



    Vista general exterior de la sala de cinema Salón Condal al número 14 del carrer Xifré fent cantonada amb Bassols.

    Tot i que no hem trobat constància documental exacta de l'any que es va inaugurar aquesta sala de cinema, Roberto Lahuerta Melero [1] la situa cap al 1910.
    L'estructura del local quedava distribuïda en platea i amfiteatre amb columnes laterals a la part del darrera i terra de fusta. L'aforament era superior a les mil butaques (618 a platea i 450 a l'amfiteatre).
     
    *1916.- El 6 d'abril d'aquell any, el Salón Condal va acollir un festival organitzat a benefici de les víctimes del vaixell Príncipe de Asturias. Aquest vapor transatlàntic, que cobria la línia Barcelona-Buenos Aires, havia naufragat tot just feia un mes davant de les costes brasileres amb 457 morts. La Vanguardia anunciava l'acte del Salón Condal a les seves planes.
     
    A l'any 1923 la premsa publicava la notícia de la prohibició d'utilitzar l'escenari mentre no s'instal·lessin les boques d'aigua i els extintors reglamentaris per prevenir incendis. El Salón Condal va esdevenir el cinema més popular del barri del Clot.
    A la postguerra era una de les salas que distribuïa setmanalment entre els veïns del barri els programes de mà amb informació sobre les pel·lícules que s'hi projectaven.
     


     
    *1944/46.- Recull de programes de mà que es repartien pel barri del Clot anunciant els films que es projectaven al Salón Condal del carrer Xifrè. (Font: todocolección) 
     
    Els problemes amb la inspecció es van fer palesos a partir dels anys 1960's (butaques no fixades al terra, urinaris de l'amfiteatre sense la separació necessària) amb un requeriment de l'any 1964 de clausurar l'amfiteatre si no es resolien les deficiències detectades.
    El Salón Condal va aguantar fins al 1969, quan va tancar les portes i va ser enderrocat tot seguit per donar pas a un edifici d'habitatges.

    *1968.- En els seus últims anys d'existència el Salón Condal del Clot apareixia a la cartellera de la premsa periòdica. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).


    [1].- Lahuerta Melero, Roberto.Barcelona tuvo cines de barrio.Editorial Temporae. Madrid. 2015.

    0 0



    Llegendària tintoreria que ha passat a formar part de la història de l'Esquerra de l'Eixample i més concretament dels comerços desapareguts del carrer Aribau. Casa Charlot havia estat fundada als anys 1920's pels germans Albert i René Charlot, dos joves francesos que destacaren en la pràctica de l'esport i més concretament en la modalitat de la marxa atlètica. Vinculats de sempre a la secció atlètica del RCD Espanyol, se'ls considera com els introductors de la marxa atlètica a Catalunya.
     
    *1930's.- Albert Charlot treballant a la seva tintoreria. (Font: Arxiu Jordi Puyaltó)

    La botiga, situada prop de la cruïlla amb el carrer València, va ser pionera del rentat en sec i destacava pels seus reclams publicitaris situats a banda i banda de l'entrada. Allà hi havien instal·lats dos ovals. Un d'ells oferia la imatge d'un home mig esparracat i amb els vestit arrugats abans d'entrar a la tintoreria. Contràriament, a l'altra banda s'hi podia veure un home elegant i polit després d'haver portat els seus vestits a Casa Charlot. Antes de ir a Casa Charlot i Después de salir de Casa Charlot eren les llegendes que respectivament figuraven al peu dels dibuixos.
    La botiga va romandre oberta conservant els seus singulars ovals fins a finals de la dècada dels 1980's quan va ser tancada i substituïda pel Cafè Charlot. Aquest nou local de temàtica cinèfila clàssica va intentar retre homenatge a l'antiga tintoreria amb unes reproduccions dels antics ovals, que van ser definitivament enretirats uns anys després quan es va procedir a la restauració de la façana de la finca.  

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS PARER iMAITE MAR

    *1905.- Entrada a l'establiment


    *1905.- Interior de la Granja La Catalana. (Foto: Adolf Mas Ginestà)

    Alexandre Pons, un dels propietaris de l'edifici del número 1 del Passeig de Gràcia conegut com a Casa Pasqual Pons, va obrir el 1905 una granja als baixos d'aquest immoble. El local era situat al número 3 de la Ronda de Sant Pere. Allà l'edifici original, obra d'Enric Sagnier i Villavecchia , disposava només de baixos i planta principal sense els altres tres pisos de la resta de l'edifici, que hi foren afegits dècades després.
    La decoració d'aquella Vaqueria Pons, nom amb el que es coneixia inicialment l'establiment, va ser obra d'Alexandre de Riquer. El 1912 s'instal·laria com a veí al local contigu de la cantonada la Camiseria Comas.

    *1910.- Vista de la Casa Pasqual Pons dees de la Plaça Catalunya. El quadre groc indica l'emplaçament de la Granja La Catalana, sobre la qual només hi havia un pis principal amb un gran vitrall a la façana i sense les tres plantes  restants de l'edifici construïdes posteriorment. 



     
    La marca comercial Granjas La Catalana no fou enregistrada fins el 1908. Va ser promoguda per la senyora Maria Bonell vídua de Pons. S'hi venia llet, ous, mantegues, formatges i altres productes de ramaderia i agricultura amb botigues a Barcelona i sucursals a Sarrià, Pedralbes, Mollet del Vallès i Montseny. 

    *1933.- Notícia d'una explosió al local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    El local va desaparèixer als primers anys de la postguerra.

    0 0


    *1911.- Única fotografia coneguda del taller de gravats que Baguña & Cornet tenien al carrer Mallorca. (Foto: Autor desconegut).
     
    Josep Baguñá i Martra (1870-1942) juntament amb Gaietà Cornet i Palau (1878-1945)varen constituir a l'any 1904 la societat Baguña & Cornet, una editorial que va tenir l'honor de publicar a partir de l'any següent l'històric setmanari infantil En Patufet, que es mantindria als quioscs fins al 1938.
    Aquests dos joves emprenedors van repartir-se la feina. Baguñá era l'editor i Cornet el dibuixant. Tot i que inicialment la impremta i les dependències administratives de la societat estigueren emplaçades en d'altres llocs, el 1910 varen encarregar a l'arquitecte Vicenç Artigas i Albertí (1876-1963) la construcció d'un taller de gravats al carrer Mallorca 192, tocant a Aribau. 
    Aquest modest edifici constava només de baixos, pis principal i golfes, amb una façana modernista de maó vist culminada amb un arc. A la planta baixa hi destacava el reixat del finestral a peu de carrer, mentre que al primer pis, sobre un rètol amb el nom de la societat fet amb trencadís de peces ceràmiques, hi havia un conjunt de tres finestres amb la del mig cegada amb una representació de Sant Jordi i el drac feta de peces de ceràmica.  Completava la decoració de la façana un escut de Catalunya, malmès voluntàriament després de la Guerra Civil i situat sota l'arc que tancava la part superior.
    Convé destacar que aquesta construcció es va presentar al concurs del 1911 que anualment celebrava l'Ajuntament de la ciutat, que en aquella edició va atorgar el primet premi a la Fàbrica Casaramona de Puig i Cadafalch.
    A banda d'En Patufet, l'editorial de Baguña i Cornet va editar també altres revistes com Chiquitín, Virolet o Miniaturas, que eren impreses a dues tintes amb la coberta a color. Aquestes publicacions eren venudes pel sistema de subscripció per un preu anual de 6 pessetes. 
     
     
     
    *1913/1924.- Publicacions editades per Baguñá & Cornet.
     
    Després de la Guerra Civil l'estructura de l'empresa va passar a mans dels germans Josep Maria i Jaume Baguñà i Gili amb el nom de Baguñá Hermanos S.L.
     
    *1943.- Nou nom de l'empresa després de la Guerra Civil
     
    El Patufet ressuscitat a l'any 1968
     
    L'edifici va ser enderrocat cap a finals dels anys 1960's per construir-hi el bloc d'oficines que avui hi podem veure.
     

    0 0

    Cap a mitjans dels anys 1950's es va establir a la plaça Molina la societat Consejera Agrícola S.A., dedicada a la venda de maquinària i vehicles agrícoles (tractors, recol·lectores, segadores, etc). Aquesta empresa va establir la seva seu a la cantonada entre els carrers Balmes i Guillem Tell a la banda muntanya de la plaça i al costat de la benzinera.

    *1950's.- Vista de la Plaça Molina amb l'edici de La Consejera Agrícola al fons a la cantonada entre Balmes i Guillem Tell (Foto: Jaume Arisa)

    L'edifici constava de baixos i una planta a la qual se n'afegien dues més a la façana de la cantonada entre Balmes (núm. 284) i Guillem Tell (núm. 44) que conferien al conjunt una certa singularitat.
    Consejera Agrícola era la concessionària de l'empresa Hanomag Barreiros, una de les més importants al país pel que fa a l'assistència tècnica a ls vehicles i maquinària agrícola.

    *1960..- Publicitat de Consejera Agrícola

    Fou cap a principis dels anys 1970's quan aparegué inefable Núñez i Navarro i la seva insaciable debilitat amb les cantonades  per adquirir l'edifici, enderrocar-lo i tot seguit plantar-hi un dels seus monòtons i recurrents blocs d'habitatges

    0 0

     
    El Club de Futbol Atlètic Turó va ser fundat l'any 1919 [1] per un grup d'entusiastes amants d'aquest esport al barri de Galvany. En aquell temps el parc del Turó era bàsicament un parc d'atraccions molt freqüentat pels habitants dels barris del nord de la ciutat i el Pla de Galvany era una gran esplana que s'estenia entre l'actual plaça de Francesc Macià i l'entrada a l'esmentat parc, amb el carrer Calvet fent de frontera amb la zona que actualment encara coneixem com a barri Galvany.
    L'Atlètic Turó com altres equips modests de la zona jugava els seus partits en el camp de la Societat Esportiva Catalunya que era situat aproximadament en el que avui seria l'illa que hi ha entre els carrers Bori i Fontestà, Mestre Nicolau, Beethoven i la pròpia avinguda Pau Casals. 
     
    *1930's.- Emplaçament del camp de futbol de la SD Catalunya en un dels extrems del Camp de Galvany. A la part inferior es veu l'actual plaça Francesc Macià i a la superior la nova urbanització del Turó Parc. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
     
    El Club de Futbol Atlètic Turó mai va ser un equip punter i es va passejar per categories regionals, tot defensar amb orgull la modesta afició al futbol dels seus seguidors del barri de Galvany i va continuar la seva singladura durant la postguerra.
     
    *1948.- L'equip de l'Atlètic Turó va sobreviure a la Guerra Civil. Aquí el veiem sobre el terreny de joc de la SD Catalunya. Al fons veiem els arbres del Turó Parc davant del tram final de l'actual Avinguda Pau Casals (aleshores General Goded) i  el carrer del Tenor Viñas amb la cantonada que gira cap a Calvet i els primers edificis del carrer Ferran Agulló. (Foto: Autor desconegut. Font: CE Els Blaus
     
    A partir dels anys 1950's es va procedir a la progresiva urbanització de la zona que va ser immediatament poblada per families benestants i per famílies vinculades al règim dels vencedors de la Guerra Civil. D'aquesta forma, les rodalies del Turó Parc esdevingueren un dels sectors més aristocràtics de la ciutat. Les restes d'aquelles instal·lacions esportives desaparegueren i tingueren que trobar un nou emplaçament.
     
    [1].- Algunes fonts (Wikipedia) assenyalen el 1916 com l'any de la fundació del CF Atlètic del Turó. 
     

    0 0

     
    La cigonya i el nadó sempre presents a la marca corporativa Eupartol
     
    Si algun lligam hi ha entre el barri del Clot i la història de la  ràdio feta a Barcelona, el fil ens porta inexorablement al lligam entre els Laboratoris Eupartol i el consultori radiofònic femení de Montserrat Fortuny. 
    Els orígens de Montserrat Fortuny els trobem als temps de la República quan les ones de Radio Barcelona EAJ-1 emetien un consultori femení de bellesa promogut i patrocinat pels Laboratoris Eupartol, Només un any després el programa canviaria d'emissora passant a escoltar-se a través de Ràdio Associació de Catalunya.
    Acabada la Guerra Civil el consultori va passar a Radio España EAJ-15 i el 1945 va adoptar el nom de Montserrat Fortuny
    Tot i que mai va tenir l'anomenada i la popularitat del de donya Elena Francis, autèntica competència en el ram, moltes eren les dones que durant el franquisme passaven tardes i vespres escoltant, patint i compadint la dissort de les desesperades autores de les presumptes cartes adreçades al consultori. 
     
     
     
    Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny en antena.
     
    Els laboratoris, situats al numero 48 del carrer Xifré, entre Mallorca i Provença, eren especialitzats en la producció i comercialització de material assistencial orientat a la dona i bàsicament a la vessant obstetrico-ginecològica. A la publicitat de l'empresa hi sovintejaven els dibuixos de cigonyes que portaven nadons al llom.
    A l'inventat espectre de cartes a Montserrat Fortuny li van donar veu successivament dones de ràdio com Ernestina Guillén, Carmen Brito o Irene Mir, mentre els consells de la senyora Fortuny  eren radiats per l'asturiana Mercedes Laspra Henrich, i en els darrers anys per Maria Carme Nubiola. 
     
     
    Montserrat Fortuny i el seu consultori femení de la ràdio van passar a millor vida a l'any 1984. Al país ja es parlava obertament de divorci i avortament i malgrat que les penúries de gènere de moltes dones continuaven i continuen, tenien ja un altre tractament mediàtic. Desaparegut el programa, la veracitat o no de les cartes que s'hi llegien i contestaven no va ser objecte d'un interès mediàtic tan gran com el de l'Elena Francis.
    El nom de l'empresa patrocinadora també havia canviat. D'Eupartol es va passar a l'acrònim RTB que no era altra cosa que les inicials del seu propietari Ricardo Trilla.
    Com molt bé diu l'historiador i blogger Enric H. March en un dels seus excel·lents articles a Bereshit [1], potser la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes.   
     
     
    [1].-Enric H. March.Querida amiga. Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres móns. (12.09.2016)

    0 0



    A començaments de la dècada dels 1970's la fesomia de la plaça Tetuàn va canviar radicalment amb la irrupció d'un edifici de 20 plantes a la banda Mar/Besòs que trencava la uniformitat de les volumetries i alçades dels edificis de la zona i suposem que va omplir les butxaques de més d'un especulador que es va enriquir amb aquella mole. Darrera d'aquesta promoció immobiliària hi havia el Col·legi de Metges.
    La plaça Tetuàn d'aleshores encara tenia la pista de ciment al bell mig de l'espai central, el monument al doctor Robert encara no hi havia arribat i tampoc hi arribava el metro, l'estació de Tetuàn de la línia 2 no s'inauguraria fins a mitjans dels 1990's.
    Sigui com sigui és de justicia recordar el què hi va haver en aquell solar abans d'aixecar-hi el gratacels i aquesta és la comesa d'aquest apunt.



    *1940's.- Vista de la plaça Tetuàn. A la dreta de la imatge hi veiem els magatzems Martorell.
     
    A començaments del segle XX la zona del passeig de Sant Joan pròxima a la plaça Tetuan era plena de magatzems i garatges de planta baixa. El 1908 Josep Martorell va encarregar a l'arquitecte Madorell construir un seguit de magatzems al costat del convent-asil que la congregació de les Germanetes dels Pobres tenien al carrer Casp en el solar delimitat per plaça Tetuàn, Corts (Gran Via) i Roger de Flor. En total eren vuit estructures amb cobertes a dues aigües i de superfícies diverses, que s'hagueren d'adequar al l'alineació en corba  de la plaça.
    En aquestes naus s'hi va instal·lar a començaments dels anys 1910's el Reial Moto Club de Catalunya com queda palesat en la foto de 1916 que s'acompanya en aquest article.


    Resultat d'imatges de reial moto club catalunya
    *1916.- El Reial Moto Club de Catalunya instal-lat a les naus dels Magatzems Martorell. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)
     .
    *1959.- Vista aèria del pas de la Gran Via per la plaça Tetuàn. Dins el quadre groc veiem les naus dels magatzems Martorell cobertes de teules. 
     
    Les naus numerades dels números  36 a 42 se la plaça i 706-708 de l'actual Gran Via de les Corts catalanes van acollir diverses empreses fins que a la dècada dels 1950's es van produir els primeres intents d'edificar-hi habitatges. Primer fou a través de la Immobiliaria Tetuàn, que el 1955 va voler aixecar-hi un edifici d'habitatges segons un projecte de Marino Canosa Gutiérrez que finalment no veuria la llum. Posteriorment al 1968 un altre projecte, signat pel mateix arquitecte en col·laboració amb José Antonio Comas de Mendoza, va acabar reeixint i comportaria la construcció d'un edifici singular (així anomenaven a l'època de Porcioles als gratacels) enllestit el 1971, que superava amb escreix l'alçada dels edificis de la zona tot provocant el desagradable l'impacte visual a què ens referíem a l'inici d'aquest article.  
     
     

    0 0


    Si avui busquem al nomenclàtor de carrers de la ciutat encara en trobarem un amb el nom oficial de Pas Sota Muralla. És situat al final del Passeig de Colom, circumdant el sector dels Porxos d'en Xifré per la part de mar, en direcció a la plaça de Pau Vila i a la Barceloneta.
     

    *1860.- Plànol amb el recorregut del carrer Sota Muralla en vermell. En blau l'actual Pas Sota Muralla aleshores conegut com carrer de la Pau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    El carrer Sota Muralla separava el passeig elevat de la muralla del mar de la primera línia d'edificacions i coincidiria bàsicament amb actual traçat del passeig de Colom.
    El seu traçat havia quedat perfectament definit i resolt amb la  reforma de la muralla del mar que el 1834 va executar el capità general Ramon de Meer y Kindelán. Començava al final de la Rambla en paral·lel a la Pujada de Framenors, que s'enlairava per guanyar l'alçaria del passeig de la Muralla del Mar. Contràriament el carrer de Sota Muralla es mantenia al mateix nivell i acompanyava la paret interior de la muralla fins a la Plaça de Sant Sebastià (l'actual plaça d'Antonio  López). Resseguia per tant tota la llargària de la muralla del mar per la part interior a un sis metres per sota del passeig enlairat. Passava per davant de la plaça de Medinaceli, del Palau de la Capitania General i de la casa on es diu que hi va viure Miguel de Cervantes. Tres singularitats en aquest recorregut de més de tres-cents metres. Les escales dobles d'accés a la plaça de Medinaceli, el pont d'un sol arc que permetia l'accés des del passeig a la Capitania i unes altres escales més simples que les esmentades que permetien pujar al passeig de la muralla prop de la plaça de Sant Sebastià.

    *1860's.-  Primer tram del carrer Sota Muralla des del final de la Rambla davant la Caserna de les Drassanes fins la Plaça de Medinaceli. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1860's.- Segon tram del carrer Sota Muralla passant pel Palau de Capitania General fins a la plaça de Sant Sebastià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1850's.- Pont sobre el carrer Sota Muralla per accedir a l'edifici de Capitania General des del passeig de la Muralla del Mar.
     
    Al sector més pròxim al final la Rambla les parets de la muralla eren lleugerament inclinades en biaix mentre que a partir de les escales de la plaça de Sant Sebastià les parets esdevenien perpendiculars al terra amb les portes dels magatzems i botigues que s'estenien per sota del passeig de la muralla.
    Segons explica Victor Balaguer [1], en aquest carrer era habitual trobar-hi carros de llana i carbó que anaven i venien del port 
     
     
    *1860's.- Vista del carrer Sota Muralla i del passeig enlairat de la Muralla del Mar des de la Plaça de Sant Sebastià. En primer terme les escales que connectaven amb el passeig i dels alguns magatzems situats sota la muralla.
     
     
    *1860's.- Un altra imatge del Carrer Sota Muralla amb les escales, la casa on va viure Cervantes i al fons el pont d'accés a la Capitania General. 
     
    El carrer Sota Muralla va desaparèixer amb l'enderrocament la Muralla del Mar, que va permetre anivellar el terreny prescindint del passeig enlairat i urbanitzar en una cota més baixa el Passeig de Colom. En ell quedaren integrats els edificis del carrer Sota Muralla.

    [1].- Balaguer, Víctor.Las calles de Barcelona. 1866 

    0 0

    Agraïments a ELOY FC
     
    Un de les construccions secundàries de l'Exposició Universal de 1888, celebrada al voltant de la Ciutadella, va ser l'edifici de tres naus que hi havia en l'extrem mar del carrer Wellington. Projectat el 1887 por l'arquitecte Adrià Casademont (1851-1923) era conegut com la Galeria de Màquines i va servir per acollir els materials i la maquinària vinculada als ferrocarrils  
     
    1887.- La Galeria de Màquines en construcció. 
      
    1888.- L'edifici ja aixecat en una imatge captada durant els dies de l'Exposició Universal. (Foto: Pau Audouard Deglaire / AMB)
     
     
    *1888.- Vista aèria del recinte de l'Exposició e 1888. Al fons es pot veure l'edifici original de la Sala de Màquines.
     
    *1888.- Fragment del plànol de l'Exposició de 1888 on es veu el sector on hi havia l'edifici de la Galeria de Màquines a l'extrem del carrer Wellington. 
     
    Aquest edifici era situat al primer tram del carrer Sicília, contigu al recinte del Parc de la Ciutadella i el zoològic, i conegut després com carrer Wellington.
    Ala anys 1920's es va procedir a la reurbanització de la zona amb el perllongament del carrer Wellington fins els passeig de Circumval·lació prop del nucli de vies fèrries que sortien i arribaven a l'estació de França. Això va provocar que l'edifici de la Galeria de Màquines quedés partit en dues parts: La primera, més petita, quedà integrada dins el recinte del parc i conservava la façana original amb un petit tram de les tres naus. La segona, de més amplitud, va quedar entre el carrer Wellington i el descampat que hi havia on després es va urbanitzar l'actual carrer Marina, abans conegut com Passeig de Carles I, a l'antic límit entre Barcelona i Sant Martí de Provençals.
    L'esmentada reurbanització va requerir de dotar d'una nova façana a la part de l'edifici original de la Galeria de Màquines que havia quedat segregada de la façana original.
    A partir del 1931 l'edifici va acollir el primer mercat del peix per a majoristes. Conservava les tres naus originals, si bé es va reformar totalment la façana. En una altra de les naus s'instal·là el Mercat de la Volateria
    Pel que fa a la part integrada dins el recinte del parc de la Ciutadella seria ocupada per les cavallerisses de la secció muntada de la Guàrdia Urbana, un ús que encara conserva a l'actualitat (2018).
    A l'altra banda del carrer Wellington el vell mercat del peix, hereu de l'antic edifici de la Galeria de Màquines, va ser enderrocat i reedificat a l'inici de la dècada dels 1950's per construir-hi el nou Mercat del Peix, inaugurat el 1953.
     
    *1888.-Interior de la Galeria de Màquines. (Foto: Pau Audouard / AMB)
     
    *1925.- Vista aèria del sector oriental del Parc de la Ciutadella on es poden veure les tres naus de l'antiga Galeria de Màquines dividides per l'ampliació del carrer Wellington. (Foto: Josep Gaspar Serra)

    *1932.- La Galeria de Màquines convertida ja en Mercat Central del Peix i de la Volateria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1933.- Una de les naus de l'antiga Galeria de Màquines convertida ja en mercat del peix amb nova façana al carrer Wellington. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)