Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

     
    La cigonya i el nadó sempre presents a la marca corporativa Eupartol
     
    Si algun lligam hi ha entre el barri del Clot i la història de la  ràdio feta a Barcelona, el fil ens porta inexorablement al lligam entre els Laboratoris Eupartol i el consultori radiofònic femení de Montserrat Fortuny. 
    Els orígens de Montserrat Fortuny els trobem als temps de la República quan les ones de Radio Barcelona EAJ-1 emetien un consultori femení de bellesa promogut i patrocinat pels Laboratoris Eupartol, Només un any després el programa canviaria d'emissora passant a escoltar-se a través de Ràdio Associació de Catalunya.
    Acabada la Guerra Civil el consultori va passar a Radio España EAJ-15 i el 1945 va adoptar el nom de Montserrat Fortuny
    Tot i que mai va tenir l'anomenada i la popularitat del de donya Elena Francis, autèntica competència en el ram, moltes eren les dones que durant el franquisme passaven tardes i vespres escoltant, patint i compadint la dissort de les desesperades autores de les presumptes cartes adreçades al consultori. 
     
     
     
    Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny en antena.
     
    Els laboratoris, situats al numero 48 del carrer Xifré, entre Mallorca i Provença, eren especialitzats en la producció i comercialització de material assistencial orientat a la dona i bàsicament a la vessant obstetrico-ginecològica. A la publicitat de l'empresa hi sovintejaven els dibuixos de cigonyes que portaven nadons al llom.
    A l'inventat espectre de cartes a Montserrat Fortuny li van donar veu successivament dones de ràdio com Ernestina Guillén, Carmen Brito o Irene Mir, mentre els consells de la senyora Fortuny  eren radiats per l'asturiana Mercedes Laspra Henrich, i en els darrers anys per Maria Carme Nubiola. 
     
     
    Montserrat Fortuny i el seu consultori femení de la ràdio van passar a millor vida a l'any 1984. Al país ja es parlava obertament de divorci i avortament i malgrat que les penúries de gènere de moltes dones continuaven i continuen, tenien ja un altre tractament mediàtic. Desaparegut el programa, la veracitat o no de les cartes que s'hi llegien i contestaven no va ser objecte d'un interès mediàtic tan gran com el de l'Elena Francis.
    El nom de l'empresa patrocinadora també havia canviat. D'Eupartol es va passar a l'acrònim RTB que no era altra cosa que les inicials del seu propietari Ricardo Trilla.
    Com molt bé diu l'historiador i blogger Enric H. March en un dels seus excel·lents articles a Bereshit [1], potser la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes.   
     
     
    [1].-Enric H. March.Querida amiga. Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres móns. (12.09.2016)

    0 0



    A començaments de la dècada dels 1970's la fesomia de la plaça Tetuàn va canviar radicalment amb la irrupció d'un edifici de 20 plantes a la banda Mar/Besòs que trencava la uniformitat de les volumetries i alçades dels edificis de la zona i suposem que va omplir les butxaques de més d'un especulador que es va enriquir amb aquella mole. Darrera d'aquesta promoció immobiliària hi havia el Col·legi de Metges.
    La plaça Tetuàn d'aleshores encara tenia la pista de ciment al bell mig de l'espai central, el monument al doctor Robert encara no hi havia arribat i tampoc hi arribava el metro, l'estació de Tetuàn de la línia 2 no s'inauguraria fins a mitjans dels 1990's.
    Sigui com sigui és de justicia recordar el què hi va haver en aquell solar abans d'aixecar-hi el gratacels i aquesta és la comesa d'aquest apunt.



    *1940's.- Vista de la plaça Tetuàn. A la dreta de la imatge hi veiem els magatzems Martorell.
     
    A començaments del segle XX la zona del passeig de Sant Joan pròxima a la plaça Tetuan era plena de magatzems i garatges de planta baixa. El 1908 Josep Martorell va encarregar a l'arquitecte Madorell construir un seguit de magatzems al costat del convent-asil que la congregació de les Germanetes dels Pobres tenien al carrer Casp en el solar delimitat per plaça Tetuàn, Corts (Gran Via) i Roger de Flor. En total eren vuit estructures amb cobertes a dues aigües i de superfícies diverses, que s'hagueren d'adequar al l'alineació en corba  de la plaça.
    En aquestes naus s'hi va instal·lar a començaments dels anys 1910's el Reial Moto Club de Catalunya com queda palesat en la foto de 1916 que s'acompanya en aquest article.


    Resultat d'imatges de reial moto club catalunya
    *1916.- El Reial Moto Club de Catalunya instal-lat a les naus dels Magatzems Martorell. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)
     .
    *1959.- Vista aèria del pas de la Gran Via per la plaça Tetuàn. Dins el quadre groc veiem les naus dels magatzems Martorell cobertes de teules. 
     
    Les naus numerades dels números  36 a 42 se la plaça i 706-708 de l'actual Gran Via de les Corts catalanes van acollir diverses empreses fins que a la dècada dels 1950's es van produir els primeres intents d'edificar-hi habitatges. Primer fou a través de la Immobiliaria Tetuàn, que el 1955 va voler aixecar-hi un edifici d'habitatges segons un projecte de Marino Canosa Gutiérrez que finalment no veuria la llum. Posteriorment al 1968 un altre projecte, signat pel mateix arquitecte en col·laboració amb José Antonio Comas de Mendoza, va acabar reeixint i comportaria la construcció d'un edifici singular (així anomenaven a l'època de Porcioles als gratacels) enllestit el 1971, que superava amb escreix l'alçada dels edificis de la zona tot provocant el desagradable l'impacte visual a què ens referíem a l'inici d'aquest article.  
     
     

    0 0


    Si avui busquem al nomenclàtor de carrers de la ciutat encara en trobarem un amb el nom oficial de Pas Sota Muralla. És situat al final del Passeig de Colom, circumdant el sector dels Porxos d'en Xifré per la part de mar, en direcció a la plaça de Pau Vila i a la Barceloneta.
     

    *1860.- Plànol amb el recorregut del carrer Sota Muralla en vermell. En blau l'actual Pas Sota Muralla aleshores conegut com carrer de la Pau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    El carrer Sota Muralla separava el passeig elevat de la muralla del mar de la primera línia d'edificacions i coincidiria bàsicament amb actual traçat del passeig de Colom.
    El seu traçat havia quedat perfectament definit i resolt amb la  reforma de la muralla del mar que el 1834 va executar el capità general Ramon de Meer y Kindelán. Començava al final de la Rambla en paral·lel a la Pujada de Framenors, que s'enlairava per guanyar l'alçaria del passeig de la Muralla del Mar. Contràriament el carrer de Sota Muralla es mantenia al mateix nivell i acompanyava la paret interior de la muralla fins a la Plaça de Sant Sebastià (l'actual plaça d'Antonio  López). Resseguia per tant tota la llargària de la muralla del mar per la part interior a un sis metres per sota del passeig enlairat. Passava per davant de la plaça de Medinaceli, del Palau de la Capitania General i de la casa on es diu que hi va viure Miguel de Cervantes. Tres singularitats en aquest recorregut de més de tres-cents metres. Les escales dobles d'accés a la plaça de Medinaceli, el pont d'un sol arc que permetia l'accés des del passeig a la Capitania i unes altres escales més simples que les esmentades que permetien pujar al passeig de la muralla prop de la plaça de Sant Sebastià.

    *1860's.-  Primer tram del carrer Sota Muralla des del final de la Rambla davant la Caserna de les Drassanes fins la Plaça de Medinaceli. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1860's.- Segon tram del carrer Sota Muralla passant pel Palau de Capitania General fins a la plaça de Sant Sebastià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1850's.- Pont sobre el carrer Sota Muralla per accedir a l'edifici de Capitania General des del passeig de la Muralla del Mar.
     
    Al sector més pròxim al final la Rambla les parets de la muralla eren lleugerament inclinades en biaix mentre que a partir de les escales de la plaça de Sant Sebastià les parets esdevenien perpendiculars al terra amb les portes dels magatzems i botigues que s'estenien per sota del passeig de la muralla.
    Segons explica Victor Balaguer [1], en aquest carrer era habitual trobar-hi carros de llana i carbó que anaven i venien del port 
     
     
    *1860's.- Vista del carrer Sota Muralla i del passeig enlairat de la Muralla del Mar des de la Plaça de Sant Sebastià. En primer terme les escales que connectaven amb el passeig i dels alguns magatzems situats sota la muralla.
     
     
    *1860's.- Un altra imatge del Carrer Sota Muralla amb les escales, la casa on va viure Cervantes i al fons el pont d'accés a la Capitania General. 
     
    El carrer Sota Muralla va desaparèixer amb l'enderrocament la Muralla del Mar, que va permetre anivellar el terreny prescindint del passeig enlairat i urbanitzar en una cota més baixa el Passeig de Colom. En ell quedaren integrats els edificis del carrer Sota Muralla.

    [1].- Balaguer, Víctor.Las calles de Barcelona. 1866 

    0 0

    Agraïments a ELOY FC
     
    Un de les construccions secundàries de l'Exposició Universal de 1888, celebrada al voltant de la Ciutadella, va ser l'edifici de tres naus que hi havia en l'extrem mar del carrer Wellington. Projectat el 1887 por l'arquitecte Adrià Casademont (1851-1923) era conegut com la Galeria de Màquines i va servir per acollir els materials i la maquinària vinculada als ferrocarrils  
     
    1887.- La Galeria de Màquines en construcció. 
      
    1888.- L'edifici ja aixecat en una imatge captada durant els dies de l'Exposició Universal. (Foto: Pau Audouard Deglaire / AMB)
     
     
    *1888.- Vista aèria del recinte de l'Exposició e 1888. Al fons es pot veure l'edifici original de la Sala de Màquines.
     
    *1888.- Fragment del plànol de l'Exposició de 1888 on es veu el sector on hi havia l'edifici de la Galeria de Màquines a l'extrem del carrer Wellington. 
     
    Aquest edifici era situat al primer tram del carrer Sicília, contigu al recinte del Parc de la Ciutadella i el zoològic, i conegut després com carrer Wellington.
    Ala anys 1920's es va procedir a la reurbanització de la zona amb el perllongament del carrer Wellington fins els passeig de Circumval·lació prop del nucli de vies fèrries que sortien i arribaven a l'estació de França. Això va provocar que l'edifici de la Galeria de Màquines quedés partit en dues parts: La primera, més petita, quedà integrada dins el recinte del parc i conservava la façana original amb un petit tram de les tres naus. La segona, de més amplitud, va quedar entre el carrer Wellington i el descampat que hi havia on després es va urbanitzar l'actual carrer Marina, abans conegut com Passeig de Carles I, a l'antic límit entre Barcelona i Sant Martí de Provençals.
    L'esmentada reurbanització va requerir de dotar d'una nova façana a la part de l'edifici original de la Galeria de Màquines que havia quedat segregada de la façana original.
    A partir del 1931 l'edifici va acollir el primer mercat del peix per a majoristes. Conservava les tres naus originals, si bé es va reformar totalment la façana. En una altra de les naus s'instal·là el Mercat de la Volateria
    Pel que fa a la part integrada dins el recinte del parc de la Ciutadella seria ocupada per les cavallerisses de la secció muntada de la Guàrdia Urbana, un ús que encara conserva a l'actualitat (2018).
    A l'altra banda del carrer Wellington el vell mercat del peix, hereu de l'antic edifici de la Galeria de Màquines, va ser enderrocat i reedificat a l'inici de la dècada dels 1950's per construir-hi el nou Mercat del Peix, inaugurat el 1953.
     
    *1888.-Interior de la Galeria de Màquines. (Foto: Pau Audouard / AMB)
     
    *1925.- Vista aèria del sector oriental del Parc de la Ciutadella on es poden veure les tres naus de l'antiga Galeria de Màquines dividides per l'ampliació del carrer Wellington. (Foto: Josep Gaspar Serra)

    *1932.- La Galeria de Màquines convertida ja en Mercat Central del Peix i de la Volateria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
     
    *1933.- Una de les naus de l'antiga Galeria de Màquines convertida ja en mercat del peix amb nova façana al carrer Wellington. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)
     

    0 0

    Agraïments a ELOY FC, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, ALFRED PUIG i MERITXELL CARRERES



    Fàbrica de fosa tipogràfica molt popular al barri de Gràcia. L'edifici industrial era situat a la cantonada de la Travessera amb el carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, just davant del mercat de l'Abaceria Central i molt a prop de la plaça de la Revolució de 1868. 

    *1995.- Façana de la fàbrica Neufville a la Travessera de Gràcia. (Foto: Xavier Basiana / Jaume Orpinell)
     
    La història de Neufville a Barcelona s'inicia quan el 22 de març de 1885 l'empresa alemanya Bauersche Gieβerai, propietat dels alemanys Edward Kramer i Giustav Fuchs, opta per expandir-se per Espanya. Amb aquest objectiu compra l'establiment tipogràfic de Narciso Ramírez y Rialp a Barcelona i funda una filial, al front de la qual situa a Jacob de Neufville, fill d'una família d'empresaris de Frankfurt que participava econòmicament a l'empresa. Posteriorment  la direcció de la foneria va continuar en mans de la Bauersche Gieβeraicom una filial amb el nom de Succesor de J. de Neufville fins que al 1898, Edward Kramer es retira del negoci, com ho havia fet, tres anys abans, el seu soci Giustav Fuchs, i ven la filial de Barcelona a Georg Hartmann, el jove propietari de la poderosa Bauersche Giesserei alemanya. El 1922 Neufville passa a ser propietat de Carlos Hartmann. Serà aleshores quan s'aixequi la fàbrica al bell mig del barri de Gràcia segons un projecte de l'arquitecte Claudi Duran i Ventosa (1864-1925).


    Georg Hartmann (1880-1954) i el seu fill Carlos Hartmann (1899-1950) dues figures cabdals en la història de Neufville.


    Amb Hartmann fill l'empresa aconseguirà col·locar-se al capdamunt de la producció internacional de tipografia al costat de la Bauersche Giesserei de Frankfurt del Main i la BauerType Foundry de Nova York. Al mateix temps, esdevé un referent únic a Espanya en el subministrament de maquinària per a les arts gràfiques. Serà amb la tipografia Futura, dissenyada per Paul Renner el 1924, que Neufville assolirà el lideratge entre les empreses del ram a nivell internacional. Arribats els anys 1930's la tipografia Futura és adoptada majoritàriament com a tipografia per defecte a les impremtes d'Europa i Amèrica, convertint-la en el tipus de plom més venut a la història. Anys després, quan al 1969 l'home arribarà per primer cop a la Lluna, els astronautes nordamericans Armstrong, Collins i Aldrin hi deixaran una placa amb una inscripció realitzada amb la tipografia Futura, un document fabricat a l'estat espanyol.

    Als anys 1960's la impressió tipogràfica en plom començava a patir un palès declivi a causa de la irrupció en el mercat de l'offset, un sistema d'impressió que encara és el dominant i que comporta primer la fotocomposició i després l'autoedició. Moltes foneries i impremtes espanyoles no foren capaces d'adaptar-se al canvi. La Foneria Tipogràfica Neufville però, aconsegueix superar amb escreix la situació i, sense renunciar a la producció de plom, compra dues de les foneries alemanyes més importants: la Bauersche Giesserei el 1972 i la Ludwig & Mayer el 1985, una altra de francesa (Fonderie Typographique Française el 1974) i una d'espanyola (Fundición Tipográfica Nacional el 1972) entre d'altres. Aquest reposicionament de Neufville en el mercat assegura la continuïtat de la producció de plom i aconsegueix que els drets d'autor de famoses tipografies passin a ser propietat de la foneria barcelonina.

    L'adveniment i consolidació dels ordinadors personals generarà nous canvis i l'activitat de Neufville a la seva fàbrica de Travessera de Gràcia serà reorientada a partir dels inicis dels 1990's. La foneria deixa de funcionar i el gran edifici quedarà només per a oficies i magatzems. És el preludi d'un final que no trigarà en arribar. 


    Maquinària a l'interior de la fàbrica Neufville. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC)
      
    *1976.- Imatge captada des de la cantonada entre els carrers Puigmartí i Mare de Déu dels Desemparats, amb el mercat de l'Abaceria Central en primer terme i la fàbrica Neufville al fons (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona. AMB)
     
    La fàbrica Neufville va tancar el 1995 i tres anys després va ser enderrocada per donar pas a un bloc d'habitatges que va permetre l'eixamplament de la Travessera davant de l'Abaceria Central. El mateix 1995 l'empresa va quedar integrada en una altra dedicada a la tipografia digital i anomenada Bauertypes, que és actualment la continuadora de l'antiga Neufville.
    La pèrdua d'aquest edifici, tot i el seu dificultós encaix urbanístic amb la futura ordenació de la Travessera de Gràcia, va suposar un fort cop per la conservació del patrimoni industrial de la ciutat. 
     
    *1992.- Vista a vol d'ocell del mercat de l'Abaceria Central amb la fàbrica Neufville al seu davant. (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona. AMB)
     

    0 0

     
    La rasa ferroviària del carrer Aragó era salvada per un conjunt de ponts, que coincidien amb els carrers de l'Eixample que la travessaven perpendicularment en direcció mar-muntanya. Això permetia la continuïtat d'aquestes vies evitant que el traçat del ferrocarril esdevingués un obstacle que partís en dos parts la ciutat.

    A tall d'anècdota i com a singularitat, cal parar atenció en un pont que, a diferència de tots els altres, creuava la rasa en biaix i no coincidia amb cap dels carrers esmentats. 
    El pont en qüestió era situat entre el carrer de Balmes i la Rambla de Catalunya i tenia una amplada més estreta que els altres. Hem pogut contrastar que el seu traçat seguia el curs de l'antiga Riera d'en Malla i és possible que la seva existència guardi relació amb ella o amb algunes conduccions que seguien el seu curs.
     
    *1932.- El pont dins el requadre vermell (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
     
    En aquesta imatge, captada des d'un balcó del carrer Aragó, es pot veure el pont que creuava la rasa ferroviària en biaix. (Font: Col·lecció Jorge Álvarez).

    0 0


    *1954.- El projecte original de l'Auditori Manén.

    La història de l'Auditori Manén és la trista història d'un projecte frustrat, no reeixit i abandonat, amb unes obres aturades durant més de quaranta anys. Un cas poc habitual en la història de la nostra ciutat.

     Joan Manén amb el seu violí

    Joan Manén i Planas (1883-1971), catalogat en el seu dia com a nen prodigi va ser un notable compositor i un virtuós del violí, que va aconseguir reconeixement internacional. Pertanyent a una familia ben posicionada, als inicis del anys 1950's el músic va començar a madurar la idea de disposar d'un auditori propi on poder oferir concerts i fins i tot espectacles d'òpera. El seu objectiu era complementar els dos grans espais musicals de la ciutat (Gran Teatre del Liceu i Palau de la Música) amb un tercer situat a la part alta. La primera pedra de l'auditori va ser posada a l'any 1954 sobre un solar de 1.700 metres quadrats en un solar de la cantonada entre els carrers Balmes i Castanyer al barri del Putxet. Les obres començaren al 1956.
    La cobertura econòmica del projecte però, va començar a patir aviat problemes que a la llarga esdevindrien insolubles. D'una banda, la família Manén, que tenia importats negocis a l'illa de Cuba, va veure com al revolució liderada per Fidel Castro, amb confiscació de terres i propietats, provocava un daltabaix en les seves finances. D'altra banda l'ajuntament, que inicialment semblava implicat en assignar subvencions per a la construcció del local, va començar a tancar l'aixeta del finançament.
    A la vista de la situació, la família Manén va decidir cedir l'edifici en construcció a l'Ajuntament perquè finalitzes l'obra. L'immobilisme municipal però, va fer decidir als Manén a vendre'l a Pere Balañà, el conegut empresari de les sales de  cinema. Era l'any 1962 i les obres van quedar definitivament interrompudes. L'ajuntament argumentava que era una inversió privada a la que no podia fer front i l'estructura de tres pisos ja construida es va començar a degradar amb el pas dels anys, mentre sovint la premsa parlava de requalificar el terreny per fer-hi un equipament sanitari o habitatges.
    L'estructura abandonada de l'Auditori Manén va quedar tristament integrada en el paisatge de l'últim tram del carrer Balmes fins a finals del segle passat.
    Finalment a l'any 2000 la vella estructura va ser enderrocada i tot seguit es va reactivar l'interès del Grup Balañà. El 2005 es va iniciar la construcció d'un nou complex de 12 sales, que finalment foren inaugurades al desembre de 2013 amb el nom de Balmes Multicines V.O.  Les sales, que sumades acumulen un total de 1.800 espectadors d'aforament, ofereixen pel·licules en versió original.

    *2015.- El complex de sales de cinema del Grup Balañà que es va edificar sobre els terrenys de l'antic Auditori Manén.



    0 0

    Agraïments aJORDI BORONAT
     
    *1950's.- Arrencada de l'avinguda del Capitán Lopez Varela amb l'edifici de l'Economat de RENFE a la dreta i les vies de l'Estació de França a l'esquerra. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)
     
    Durant un període de trenta anys, coincidents en la seva major part amb la dictadura franquista, l'avinguda d'Icària va adoptar el nom d'Avenida del Capitán López Varela.
    El règim guanyador de la Guerra Civil va voler amb aquest canvi retre homenatge a un dels militars més implicats en el fracassat cop d'estat contra la República del dia 19 de juliol de 1936 a Barcelona.
    Luís López Varela (1898-1936) era fill d'una família de militars, els sis germans havien ingressat a l'exércit. Com a home de confiança del general Orgaz va participar en l'aixecament contra la República des de la Caserna d'Artilleria dels Docks de l'Avinguda d'Icària.
    Els revoltats, una columna d'artilleria comandada pel propi López Varela, van sortir de la caserna en direcció al centre de la ciutat, just seguint el curs de l'avinguda d'Icària. Els plans colpistes preveien l'ocupació de la Conselleria de Governació, la Capitania General i el Port. En arribar al sector delimitat pel parc de la Ciutadella i el nus de vies del ferrocarril de l'Estació de França, van ser interceptats per un grup de la Guàrdia d'Assalt recolzada per milicians anarco-sindicalistes de CNT-FAI  armats. Hi hagué intercanvi de trets i algunes baixes. López Varela va ser greument ferit i finalment detingut.
    El fracàs de l'aixecament militar a Barcelona, va determinar el destí de López Varela, que seria jutjat, condemnat a mort i executat el 26 d'agost de 1936 als fossars del castell de Montjuïc. Curiosament el president Lluis Companys tindria la mateixa fi en aquell mateix lloc només quatre anys després.
    Tot i la victòria franquista a la Guerra Civil no seria fins 10 anys després del seu acabament, que un grup d'addictes al règim va proposar a l'ajuntament rebatejar l'Avinguda Icària amb el nom del militar colpista que va protagonitzar allà mateix els fets de juliol de 1936.
     
    *1960's.- Arribant a l'actual carrer de Marina, la via oferia aquest aspecte. Al fons es pot veure la xemeneia de Can Folch. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou).  
     
    Incorporada al nomenclàtor urbà amb el nom del militar, l'antiga avinguda d'Icària no va canviar gaire durant aquelles tres dècades. Malgrat la seva considerable amplària seguia sent una via presidida per un paisatge bàsicament industrial i ferroviari. Fàbriques com les de l'Aigua Oxigenada Foret, Titan, Laboratoris Ferrer Salat, Motor Ibérica -després Nissan- s'escampaven pels marges de l'avinguda.
    El primer tram per sota de les vies del tren portava fins a un pas a nivell, que permetia conectar aquesta avinguda amb el segon tram que portava fins a la porta del cementiri del Sudoest. L'única obra destacable durant aquells de trenta anys va ser la construcció d'un pas elevat amb un pont metàl·lic prefabricat d'un cridaner color blau, que salvava les vies i va millorar el trànsit de mercaderies entre el port i la zona de Poblenou. Una impresentable i escarransida zona verda i de jocs infantils sota mateix del pont va ser una demostració més de la manca de sensibilitat envers el ciutadà d'aquell règim dictatorial i opressor.
    El final de la història és força conegut. El 1978 l'ajuntament democràtic va recuperar el nom d'Icària i a la dècada següent l'arribada de les olimpíades seria el detonant per modificar de dalt a baix aquell entorn donant pas a la construcció de la Vila Olímpica. El primer tram va ser rebatejat amb el nom de carrer del Doctor Aiguader fins a un nou flamant carrer de Marina, que havia estat obert fins al mar. El segon tram, de Marina a la porta del cementiri, conserva el nom d'Avinguda d'Icària, que mai hauria d'haver perdut.
     
     
    *1970's.-  El segon tram de l'avinguda del Capitán López Varela portava fins al cementiri (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)


    0 0

    Agraïments a JORGE ÁLVAREZ


    *1920's.- Detall del mostrador del quiosc amb els cambrers i uns clients posant per al fotògraf. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

    Un dels nombrosos quioscs de begudes i refrescos que hi hagueren escampats durant el primer quart del segle XX pels carrers del centre de la ciutat, va ser el situat al carrer Corts, actual Gran Via de les Corts Catalanes, tocant a Passeig de Gràcia. De línies clarament modernistes era emplaçat sobre un dels passeigs centrals, el del costat mar, davant de l'Orxateria Valenciana que hi havia als baixos de la Casa Enric Losada.

    1905.- El quiosc de begudes de Gran Via / Passeig de Gràcia encerclat de groc entre els plàtans de la Granvia i davant la Casa Enric Losada. (Font: Lucien Roisin) 
     
    Mostrador de marbre, tirador de cervesa de metall i dues làmpades de sobretaula rematades per globus eren els seus detalls més cridaners d'aquest quiosc, on els clients consumien les seves begudes a peu dret.

    0 0


    *1955.- Vista exterior de l'edifici que acollia la sala de cinema i el ball.
     
    Situat al número 12 de la Plaça de la Sagrada Família, el cinema Niza va estar sempre vinculat, si més no sentimentalment, a la imatge del temple de Gaudí i al seu barri.
    Es va construir el 1946 seguint un projecte signat per l'arquitecte Antoni Moragas i Gallisà, un autèntic especialista en disseny de sales cinematogràfiques com l'Atenas, el Liceu de Sants, el Fèmina o el Dante. La façana, de línies neoclàssiques, va ser dissenyada per Josep Maria Aixelà i Miquel Ángel Tàrrega mentre que el seu promotor fou l'empresari Luís Cabezas


    En els seus inicis l'aforament del Niza arribava als 1.300 espectadors  i era sala de reestrena. La inauguració va tenir lloc el 18 d'octubre de 1946 amb un programa doble format pels films  It Ain't Hay d'Abbot i Costello i Sangre sobre el sol (Blood on the sun) amb James Cagney i Sylvia Sidney.
    Dos anys després de la seva obertura s'hi va inaugurar un espai com a sala de ball.
    El novembre de 1950 el Niza va esdevenir sala d'estrena per tornar a la categoria de reestrena el 1967. Durant la transició a la democràcia (1977-1979) va ser sovint escenari de mítings i actes politics

    *2016.- Concentracions de protesta contra la possible instal·lació d'un supermercat al cinema Niza

    El 1980 l'empresari Pere Balañà va començar a gestionar el cinema després d'haver-hi dedicat una considerable inversió amb l'objectiu de retornar-lo a la categoria de sala d'estrena. Aquella última reforma interior va ser encarregada a Antoni Bonamussa i va dur aparellada la reducció de l'aforament a 1250 butaques. La manca d'acord entre Balañà i els propietaris de l'immoble va propiciar el tancament del cinema el 21 de febrer de 2005 amb la projecció de Milion Dollar Baby de Clint Eastwood.  L'activitat a la sala de ball va continuar uns anys més.
    En els seus ultims anys  el local va ser reivindicar pels veins, especialment quan es parlava de edificar-hi un gran supermercat comercial
    Malgrat el seu abandonament i tancament definitiu l'edifici del local va romandre dempeus fins a febrer de 2018 quan va començar a ser enderrocat.

    *2018.- Últimes imatges del cinema durant l'enderrocament amb l'estructura de la coberta com a únic element visible. 


    0 0



    Antonio López y López, marquès de Comillas (1817-1883)

    El 16 de gener de 1883 moria a Barcelona Antonio López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant d'esclaus i un dels homes més poderosos de la ciutat. Ben aviat un grup de families benestants encapçalades per Manuel Girona i Claudi López, el seu propi fill, van promoure una iniciativa amb el suport de l'ajuntament presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, per erigir-li un monument. La primera pedra va ser posada el 24 de setembre de 1883 i un any després, el 13 de setembre de 1884 va ser inaugurat.

    *1883.- La notícia de l'acte de col·locació de la primera pedra del monument a les planes de La Vanguardia del dia 25 de setembre d'aquell any. (Cliqueu a sobre per ampliar-la)

     
    *1890's.- El monument amb un arbrat passeig d'Isabel II al darrera. 
     
    La primera estàtua (1884-1936) de Venanci Vallmitjana

    El conjunt monumental va ser dissenyat per Josep Oriol Mestres i l'estàtua original d'Antonio López situada sobre el pedestal, era obra de Venanci Vallmitjana, deixeble de Damià Campeny, que va utilitzar peces de bronze procedents dels vaixells de la Companyia Transatlàntica fundada pel propi López. Aquestes peces van ser foses al Taller de Pere Mir.
    En el conjunt escultòric del pedestal hi van col·laborar reconeguts escultors de l'època com Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener. 
    El monument va ser emplaçat a la plaça de Sant Sebastià sobre l'eix central del traça dels passeigs de Colom i d'Isabel II amb l'escultura encarada cap al costat muntanya i amb un enreixat al peu del monument que l'envoltava
    L'ambient revolucionari que dominava els carrers de Barcelona després de l'esclat de la Guerra Civil i el fracàs de l'aixecament militar a la ciutat va propiciar que el revoltats ataquessin el monument. L'escultura va ser abatuda i el monument va ser dedicat a Maximilià Biardeau un dels guàrdies d'assalt morts a causa dels enfrontaments del 6 d'octubre de 1934.
     

    *1936.- El dia 24 d'agost, a un mes després de començada la Guerra Civil, l'escultura de ferro d'Antonio López va ser abatuda del seu pesdestal i els revoltats varen pintar el nom del Capità Biardeau a la base del monument. (Foto: Autor desconegut. Fons CNT. IISH - Amsterdam)

     *1936.- Així recollia l'edició del periòdic La Vanguardia del 25 d'agost l'atemptat popular contra el monument.

    El pedestal va quedar-se sense estàtua entre 1936 i 1943.
     
     
    La segona estàtua (1943-2018) de Frederic Marès
     
    El 1943 el govern municipal franquista va decidir reposar l'estàtua amb una rèplica en pedra obra de Frederic Marès. Al mateix temps va modificar l'emplaçament del monument que va ser reposat a la plaça situada entre l'edifici de Correus i la façana posterior de la Llotja del Mar. La nova estàtua de Marès va quedar encarada cap al costat Llobregat.
    Al 1952 es va afegir al peu del monument una placa de marbre amb uns versos de Jacint Verdaguer datats de 1876 i dedicats al marquès de Comillas. Aquest esdeveniment coincidia amb el 50è aniversari de la mort del poeta. López havia estat mecenes de mossèn Cinto.
     
    AL EXCM. SR. DN. ANTONIO LÓPEZ

    Muntat de tos navilis en l'ala beneïda busqui
    de les Hespèrides lo taronger en flor
    més ay! ès ja despulles
    de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida
    i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles
    de l'arbre del fruit d'or
    - Jacinto Verdaguer, Pre. -
    Vapor trasanlantic "CIUDAD CONDAL"

    18 Novembre 1.876
     
    *2000's.- El monument quan era a la plaça d'Antonio López

     
    A partir de 2010 s'inicia una campanya contrària a mantenir el monument al carrer que inicia SOS Racisme i a la qual s'adhereixen diversos sindicats i grups municipals.
    Finalment el 3 de març de 2018, l'ajuntament presidit per Ada Colau va executar la retirada de l'escultura del navilier del pedestal, una decisió que no va agradar a tothom. 

     
    *2018.- Dues imatges de la retirada de l'estàtua.
     

    0 0

    Agraïments aTONI ALCARAZ

     
    Logotip original i entrada al Be Bop A Lula de Casanova 226. (Fotos: web del local)
     
    Be Bop A Lulaés un conegut tema de rockabilly que Gene Vincent va compondre a l'any 1956 i que ha estat versionat per nombroses figures del món de la música. A la llista hi podem trobar noms mítics com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, The Beatles o Queen.
    Cap a meitat dels anys 1970's, a la cantonada entre els carrers Casanova i Londres, va obrir portes un pub musical que duia el nom d'aquella melodia. Destacava per la seva decoració trencadora. Els colors pistatxo, blau cel i groc dominaven el seu interior mentre a l'exterior una espectacular trama de vidres donava singularitat a la porta d'entrada.
    Rafa, va ser l'ànima d'aquest local, que romangué obert fins entrat el nou mil·lenni i on es podia prendre copes a preus raonables, tirar dards a la diana o tenir intimitat en parella en un altell superior ple de sofàs de pell i poca llum, al qual s'accedia per unes escales protegides per una barana formada per un entramat de tubs pintats de groc.
    Malgrat que mai no va figurar a cap de les guies de locals d'oci nocturn, que van començar a proliferar a partir de finals dels anys 80's, sembla que durant aquesta època el Be Bop A Lula, qualificat com a sonoteca, va gaudir d'una certa popularitat i fins i tot els veïns del barri recorden haver-hi vist alguna celebritat com Arantxa Sánchez Vicario. 
    Cap als anys 2000's, el local seguia mantenint la decoració de sempre, si bé ja havia caigut en una certa decadència que l'allunyava dels seus bons temps. Tot i així, continuava obert i oferint gintònics a preus molt competitius 
    El 2012 va morir el propietari i el local va canviar de mans. Primer es van canviar els colors de la decoració per tons vermellosos i el rebatejaren com a  Rocking' Palace. Va durar poc temps. Posteriorment, seria objecte d'un nou canvi de nom (Boca Boca) amb una reforma total. Ja res no s'assembla a aquell Be Bop A Lula dels bons anys del que molts dels seus incondicionals en guardaran un bon record.
     
     
    Dues imatges de la barra al pis inferior del local
     
    L'escala d'accés a l'altell
     
    Rafa, el que fou ànima i propietari del local. (Fotos: web del local)

    0 0

    Sense haver-ne pogut localitzar amb exactitud la data d'obertura, és de preveure que la sala de projecció coneguda com Cine Venus va obrir portes al públic a començaments de la dècada dels anys 1930's.
    Era situada al número 68 de l'Avinguda Gaudí (rebatejada General Primo de Rivera durant el franquisme), al tram que trenca en diagonal la quadrícula formada pels carrers Indústria, Castillejos, Pare Claret i Cartagena amb un aforament inicial de 626 localitats en butaques de fusta i sense amfiteatre.
    Com recorda Roberto Lahuerta Melero [1], la sala havia estat objectiu d'un grup d'atracadors actius al barri del Clot, entre els que hi figurava el que després seria el conegut guerriller anarquista César Saborit. Allò va ser al 1935, finalment el grup va desistir de l'atracament i durant la postguerra el propi Saborit va caure sota el foc de les bales de la policia franquista al 1951. 
    Durant la Segona República el Cine Venus va ser un dels locals més actius del barri quant  a celebració d'actes polítics, mítings electorals i concentracions obreres.
     
    *1940.- Programes de mà del Cine Venus (Font: todocolección)
     
    Al 1946 va ser objecte d'una profunda reforma i reobertura promoguda per l'empresari Antonio Bertrán. El 7 d'octubre d'aquell mateix any reapareixia a la cartellera amb la projecció d'un programa doble integrat per El capitán Kidd amb Charles Laughton  y Un hombre importante.
    Va tancar portes al març de 1965 després de cobrir una llarga etapa al barri com a cinema de reestrena amb programa doble. Un immoble d'habitatges amb una estructura pròpia de l'època porciolista (planta baixa, entresòl, sis plantes, àtic i sobreàtic) va ocupar el solar de l'antic cinema.
     
    [1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015

    0 0



     
    Avui quan parlem d'un local de parelles, és ben fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin aquests locals privats de gent liberal on es fan intercanvis sexuals i es practica allò que n'anomenen swinging. Als anys 1960's i 1970's del segle passat el panorama era ben diferent. Fou per aquelles dècades que es va començar a parlar de locals de parelles però en un altre sentit. Aquests establiments s'orientaven a que les parelles joves o sense un lloc on poder intimar, tinguessin un territori opac, discret i gairebé anònim on poder exercitar-se en allò que es coneixia popularment amb l'apel·latiu poca-solta de fotre's el lote. En una societat reprimida i represora com la d'aleshores, aquesta pràctica comprenia bàsicament llargs petons amb llengua i alguns tocaments íntims sense perdre mai la referència de la roba. Els interiors eren d'una foscor gairebé impertinent amb seients de gran comoditat i només alguns focus de llum molt concentrada, que estratègicament situats permetien no perdre la referència dels límits espaials. Hi sonaven temes i melodies poc estridents, res de rock & rolls ni músiques ensordidores. Eren notes musicals que fomentaven la tendresa i l'explosió controlada dels baixos instints però sempre dintre d'un ordre.
    Al carrer Muntaner tocant a Provença, prop del Mercat del Ninot i de l'Hospital Clinic, hi hagué un d'aquest locals. Era conegut amb la típica expressió francesa Chez-Nous (casa nostra). L'opacitat externa del local podia confondre fàcilment als que no el coneixien amb les pecaminoses barres americanes de senyoretes expertes en fer consumir copa rere copa al client embadalit. Però com hem dit abans, el Chez-Nous era un local de parelles que buscaven intimitat i que ostentaven un cert rang, mai d'adolescents inexperts. S'hi consumien copes i combinats (el San Francisco i l'ScrewDriver -altrament dit tornavís o destornillador- n'eren dels més habituals). Una diminuta pista de ball permetia als més agosarats sortir del sector sofàs i recuperar la verticalitat sense deixar d'engrapar a la parella. L'entorn era plagat de còmodes butaques i sofàs on escarxofar-se i, pel capbaix, abraçar i ser abraçat.  El local començava a animar-se de clients cap a les vuit de la tarda, coincidint amb la sortida de la feina, i era actiu fins a la matinada quan ja passar desapercebut era molt més fàcil.
    Va desaparèixer entrats els anys 1980's i substituït pel Bugatti i posteriorment pel Contraste. El Bugatti tornaria unes dècades després i avui (2018) continua actiu amb aquest nom. 
     
    *1970's.- Una tarja del local (Font: Barcelona Coleccionismo)

    0 0

    Agraïments a NÚRIA GIL




    Als inicis dels anys 1980's la direcció de l''Hotel Majestic (Passeig de Gràcia/València) va optar per concedir una certa singularitat i autonomia al seu bar. El van batejar amb un nom en català Els Cònsols i disposava d'una entrada a peu de carrer independent de la de l'hotel a través d'una mena marquesina de fusta noble.
    A l'interior, uns còmodes sofàs arrodonits molt aptes per la conversa grupal, unes quantes tauletes i cadires i una barra amb un bàrman de prestigi darrera (el conegut amb el nom de Planas en va ser un dels de més renom). Els combinats eren el seu punt fort, els preus també. Cap al 1986 s'hi programaven concerts que fins i tot sortien anunciats a la cartellera d'espectacles que publicaven alguns diaris. 
     
    *1980's.- Quatre imatges del bar del Majestic,Els Cònsols.
     
    *1986.- Així apareixia anunciada  a la cartellera de La Vanguardia la proposta musical del bar-cocteleria Els Cònsols, a l'estiu d'aquell any. 
     
    L'experiment no va durar gaire. Alguns dels habituals del local com Joan de Sagarra evoquen sovint aquells temps de Els Cònsols als seus articles. Després, el bar de l'hotel va tornar al hall de l'establiment  i s'acabà aquella etapa d'autonomia.
    Posteriorment, el local que ocupava Els Cònsols va acabar essent ocupat per aquestes botigues de luxe que avui (2018) ocupen pràcticament tots els baixos dels edificis del passeig de Gràcia, per deler de turistes de butxaca plena. 

    0 0


    *1917.- Façana de l'església des del carrer Sepúlveda (Foto: Autor desconegut)

    A la tardor de 1907 la congregació dels Salesians, va acometre la construcció de la seva església dedicada a Sant Josep al costat de l'Institut Salesià, l'escola que regentaven al carrer Rocafort del barri de Sant Antoni. Fins aleshores només disposaven d'una petita capella. L'edificació va ser encarregada per Llorenç Cirera a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), que va projectar una església de tres naus amb façana al carrer Sepúlveda entre Calàbria i Rocafort.
    Els violents fets de la Setmana Tràgica del 1909 varen obligar a aturar les obres després de l'assalt i incendi de l'antiga capella i del col·legi dels Salesians. Durant prop de tres anys les obres de l'església van quedar suspeses mentre es prioritzava la reconstrucció dels espais escolars, fins que el 1912 es van reprendre i el temple va poder ser acabat. 

    *1914.- Retall de La Vanguardia del dia 4 de maig on s'informava de la cerimònia d'inauguració de la nova església i es donaven aquestes dades sobre el seu procés de construcció.

    *1917.- L'interior de l'església (Font: Salesians Rocafort)

    *1920's.- Detall de l'altar (Font: Salesians Rocafort)

    A la façana, que era d'una gran simplicitat, hi quedaven remarcades les tres naus, central i laterals, amb una imatge de Sant Josep sobre una columna que presidia la part superior de la porta d'entrada a l'església, que s'endinsava uns metres respecte del pla del carrer mitjançant una reixa que la separava de la vorera i que protegia un petit pati d'accés. A la part superior dues obertures aixoplugaven sengles campanes. 
     
    *1932.- Espai que ocupava l'església al costat del gran pati, aleshores encara arbrat, de l'Institut Salesià de Rocafort 42. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Aquesta construcció religiosa, igual que les dependències del col·legi salesià, va ser assaltada durant la revolta que succeí a l'esclat de la Guerra Civil a l'estiu de 1936 i va quedar força malmesa i semidestruida.
    Acabat el conflicte es va procedir a la construcció d'una nova església entre 1947 i 1953, que avui podem veure al mateix lloc que l'anterior.

    0 0

    Agraïments a XAVIER AGUILÓ I GARCÍA
     
    Una de les obres més singulars a l'espai públic del Districte de Nou Barris va ser la que l'artista Xavier Aguiló i García (Barcelona, 1959), en col·laboració amb Ramon Cónsul i Berzunces (Lleida. 1955), van dissenyar per al pas de vehicles sota l'avinguda Meridiana conegut com a Pont del Dragó, que uneix els barris de Sant Andreu i Valldaura. 
    Consistia d'una banda en dues figures de sis metres de llargària que representaven sengles dracs (mascle i femella) i apareixien abraçats als pilars que sostenien el pont. Aguiló i Cónsul, que ja havien intervingut en murals a l'espai públic al barri de Canyelles (projecte Vichissoise) i a la presó de dones de Wad-Ras, van treballar aquest cop amb malla d'acer, fibra de vidre i resina de polièster gel-coats.
    El conjunt es completava amb la decoració dels murs laterals del túnel sobre els quals apareixien pintats 16 dragons més amb pintura epoxi.
    L'obra va ser dissenyada i instal·lada el 1987 amb el suport municipal del Districte de Nou Barris.   
     
     
    *1987.- Dues imatges de l'interior del túnel amb els dos dragons, la femella en primer terme. (Fotos: Elisabet Armora).
     
     
    *1987.- Dragons pintats a les parets laterals del túnel. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).
     
    1987.- Detall de l'urpa d'un dels dragons pintats a les parets. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).
     
    Dissortadament l'emplaçament de l'obra en un indret tan amagat i semiocult, fora de l'espai obert, va fomentar els actes de vandalisme urbà protagonitzats pels amics de l'esprai. Les agressions van arribar  fins al punt que les peces escultòriques aviat van aparèixer destruïdes, mutilades i fins i tot cremades.
    L'ajuntament va procedir finalment a enretirar-les sense plantejar-se la seva reposició, mentre que els mur laterals on hi havien pintats els altres dragons van acabar essent  revestits de trencadís ceràmic.

     

    0 0

     
    *1987.- Detall del mural (Font: Barcelona murs)
     
    Els elements efímers són també història i, malgrat estar condemnats a una desaparició més o menys imminent, alguns d'ells mereixen ser retinguts en el record. Aquest és el cas del gran mural que a l'estiu de 1987 va aparèixer sobre una de les mitgeres d'aquell paisatge, durant tant de temps pendent d'acabar de resoldre, que fou l'extrem de la avinguda de la Catedral a la històrica Plaça Nova.
    En aquelles hiperactives vigílies olímpiques, quan tot es preparava perquè Barcelona pogués donar una bona imatge davant el món, calia fer desaparèixer definitivament aquell record de les bombes de la Guerra Civil i tancar l'espai situat entre els carrers de la Palla, Boters i l'inici del dels Arcs. Ben aviat dos nous edificis s'encarregarien de tapar per sempre més aquella imatge desangelada d'enderroc i runa.  
    Però abans d'enlairar-hi les noves construccions, hi va haver una oportunitat per a l'art. Després de trobar-se en l'exposició Barcelona Graffiti, una part dels participants es van proposar d'executar una obra de grans dimensions. La intervenció va ser batejada amb el nom de Gegant, Acció plàstica en superformat  i va rebre el suport del Col·legi d'Arquitectes, que era el propietari del solar, i de l'Àrea de Cultura de l'ajuntament.
     
    *1987.- La Vanguardia del dia 10 de juny anunciava la realització de l'acció pictòrica en un retall del Col·legi d'Arquitectes.
     
    Després d'executar algunes proves sobre els murs de la Casa de la Caritat, el 19 de juny de 1987 es va procedir a rematar el projecte. Sobre la mitgera de l'edifici del número 17 del carrer Boters amb vista a la Plaça Nova hi aparegué, pintada en negre, la imatge mitològica d'un gran Atles nu sostenint amb els braços un globus terraqüi sobre la seva esquena. Sobre les parets del fons s'hi havien escampat prèviament bandes verticals de colors. 
     
    *1988.- La Plaça Nova amb la mitgera del carrer Boters lluint el gran Atles pintat. A la dreta s'hi veu el mural de Picasso a l'edifici del Col·legi d'Arquitectes (Foto: Miquel Barcelonauta). 
     
    El propi Col·legi d'Arquitectes no trigaria gaire temps en ampliar les seves instal·lacions amb un nou edifici construït sobre el solar on hi havia pintat l'Atles i el gegant va quedat finalment cobert.  
     


    0 0

     
    *1935.- Anunci del Bar Bremen (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Hi ha elements i locals desapareguts que seria fàcil obviar i passar de llarg si no estiguessin vinculats a un esdeveniment històric concret.
    Un d'aquests casos, com ho seria el Bar Funicular -testimoni de la detenció de Puig Antich-  si el local ja hagués desaparegut, que no és el cas, el trobem en el Bar Bremen, al número 41 del carrer Muntaner fent cantonada amb Diputació.
    Del Bremen no en tenim moltes dades. Sense descartar que anteriorment el bar hagués funcionat amb un altre nom, pels anuncis publicats a la premsa barcelonina sabem que al 1929 ja funcionava com a cafè-bar i que s'hi servien menjars de cuina alemanya amb un encarregat anomenat Manu que era alemany, o almenys el parlava. Sobta comprovar que aquells primers anuncis a la premsa eren publicats en llengua alemanya, la qual cosa fa pensar que el local era lloc de reunió de la colònia germana afincada a Barcelona. 
     
     
    *1929.- Anuncis publicats íntegrament en alemany a La Vanguardia (Edicions de l'11 d'agost i del 9 de novembre)
     
    *1931.- Retall publicat a la secció d'anuncis de La Vanguardia en la seva edició del dia 11 d'abril
     
    Però, com dèiem al principi, l'episodi que va donar renom a aquest establiment va ser que fou testimoni de l'assassinat dels germans Badia i que l'encarregat del bar va haver de declarar en el judici contra el grup d'activistes anarcosindicalistes que van executar l'acció criminal.
    Les victimes, Miquel i Josep Badia capell eren nascuts a Torregrossa (Pla d'Urgell) i es van vincular de joves a Estat Català, l'ala més radical d'Esquerra Republicana de Catalunya. Miquel, el més jove dels germans, era un tipus ben plantat que les cròniques de l'època assenyalen pel seu atreviment i xuleria i també per ser implacable rebentant vagues i caçant anarcosindicalistes de la CNT-FAI. Se'l coneixia amb el nom de Capità Collons.  Va arribar a ser Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat fins que el president Companys el va destituir per haver detingut a un jutge. Exiliats a França durant el bienni conservador, els germans Badia tornaren a Barcelona després de la victòria del Front Popular al 1936.
    Els assassins, un grup de quatre activistes faistes, probablement ja havien planejat que si els Badia tornaven a Barcelona els pelarien a la primera oportunitat. Dins el grup hi destacava la figura de Justo Bueno Pérez, un cenetista d'origen aragonès que havia destacat pel seu lideratge dins el sindicat. Ell juntament amb Lucio Ruano, José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín componien l'escamot que aquella tarda del 28 d'abril de 1936 a les 4 de la tarda a la cantonada Muntaner-Diputació van cometre l'atemptat. La versió final dels fets diu que Bueno va disparar sobre Miquel Badia mentre Ruano ho feia sobre el seu germà Josep, Martínez Ripoll havia donat la indicació doblegant des de la vorera enfront del Bar Bremen un diari que fingia llegir i Tomé els esperava a tots a bord d'un Ford de color vermell xocolata amb matrícula, B-39763, que havien comprat en un garatge del carrer Llança, i amb el que fugiren un cop abatudes les víctimes.  
     
    Miquel i Josep Badia Capell, les víctimes de l'atemptat. 
     
    Justo Bueno Pérez, activista de CNT-FAI
     
    Els detalls del doble crim i la identitat dels assassins va ser recollida per Tísner a les planes del periòdic  La Rambla i per Josep Maria Planas a La Publicitat. Uns dies després Bueno va anar a visitar Tísner al tercer pis de la casa Francisco Oliva, on hi havia la redacció de La Rambla, per dir-li que canviés la versió publicada de l'assassinat i deixés de parlar del tema, perquè si no s'hauria d'atenir a les conseqüències. Planas moria assassinat a la carretera de Montcada els primers dies de juliol. A Tísner li va tocar el tràngol d'haver d'identificar el cadàver a la morgue de l'Hospital Clínic [1]. 
    La història de Justo Bueno, que certament mai va fer honor al seu nom i cognom, va continuar amb implicacions en venjances, atracaments i assassinats dintre de la pròpia CNT-FAI, va lluitar al front d'Aragó, es va exiliar a França i fins i tot va participar en un fallit intent d'assassinar Joaquín Ascaso Budría. Acabada la Guerra Civil va tornar a Barcelona, s'establí al numero 57 del carrer Comte Borrell i va treballar a la Maquinista de Sant Andreu. Un dia passejant per les Rambles es va topar amb el comissari franquista Eduardo Polo, que havia estat sota les ordres de Miquel Badia perseguint anarquistes i va identificar Bueno. Polo el va detenir i després de fer-lo parlar va ser traslladat de presó en presó i condemnat a mort per un tribunal militar franquista. L'execució va tenir lloc al Camp de la Bota al febrer de 1944.  
     
    *1944.- El 10 de febrer d'aquell any Justo Bueno va ser afusellat al Camp de la Bota.
     
    El Bar Bremen va continuar a la cantonada muntanya/Llobregat de Diputació amb Muntaner durant els grisos dies del franquisme. Als anys 1960's encara es podien trobar a la premsa anuncis sol·licitant personal, que donen fe de la seva longevitat. Curiosament el local sortia referenciat a l'altre número del mateix immoble del xamfrà (Diputació 189).
     
     *1960.- Anunci a La Vanguardia d'una oferta de treball de cambrera al Bar Bremen.
     
     
     [1].-Artís Gener, Avel·lí.Memòries. Viure i veure/1. Editorial Pòrtic. Barcelona 1989.
     

    0 0

    Zillertal és el nom d'una vall del Tirol austríac coneguda per les seves pistes d'esquí i esports de neu i també el d'una popular marca de cervesa de la zona.
    A la Barcelona dels anys 1920's hi hagué una societat recreativa alemanya amb el nom de Zillertal Kegelbahn que va establir la seva seu al número 228 del carrer Provença, entre Aribau i Enric Granados. En aquest lloc ja hi havia establerta una cerveseria amb restaurant coneguda com Zum Zillertal al 1927.

    *1927.- A l'octubre d'aquell any la Cerveseria Zum Zillertal apareixia com un dels establiments guardonats en el concurs dels millors tiradors de cervesa. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    De fet, cap a finals d'aquella dècada i coincidint amb l'Exposició Internacional de 1929 havien proliferat a la ciutat els locals alemanys, referents d'un país que s'havia recuperat del trauma de la primera Gran Guerra i que avançava perillosament cap a l'infern del nacionalsocialisme de Hitler. 
    Durant els anys de la Segona República el Zillertal Kegelbahn apareixia regularment a les cartelleres dels periòdics com un ball on tocaven orquestres alemanyes i es feien festes commemoratives de les tradicions d'aquell país centreeuropeu. 

    *1932.- Zum Zillertal era del restaurant d'aquesta societat alemanya.

    *1932.- El Zillertal a les planes de La Vanguardia


    *1932.- Emplaçament del Zillertal al carrer Provença 228, davant d'on avui s'aixeca l'Institut Maragall. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    *1936.- Anunci del Zillertal a la cartellera del diari El Diluvio.

    Acabada la Guerra Civil, la bona sintonia entre els guanyadors i l'Alemanya nazi va permetre la continuïtat del local durant alguns anys. Al setembre de 1939, la Cerveseria Zum Zillertall apareixia a La Vanguardia en una llista d'empreses que havien adquirit la medalla del Glorioso Alzamiento Nacional.

    0 0

     
    ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ
     
    Recull ordenat per carrers de muntanya a mar dels comerços i botigues de la Rambla de Catalunya dels anys 1940's
    (Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)


    === Avda. Generalísimo Franco===

    137.- 

     

    135.- 

     
    133.- 

     

    131.- 
     
    ====== Córcega ======
     
    Casa Torrent. Ortopèdia.- 124

    Sajonia-Sevres. Porcellanes.- 122






    Perfumería La Florida. E. Sarrá.- 120



    129.- 
     
     
     
    Galería Lars. Exposicions d'Art- 116

     
    Sala Barcino. Art.- 114

     

     
    Andrea y María. Alta Costura.-112







    117.- Farmacia Tanganelli



     
     
     

    ====== Rosellón ======

    115.-
    Alta Costura.-110 

    Alta Costura.-108



    95.-                                                                                         




     Bicicletas Lázaro.- 106

     
                                   

    Ps. Concepción =====

    Celis.- 102


    Berkel.-102







    ====== Provenza ======

    103.- Perfumeria Ordóñez.


     



    Discos Diffet.- 94

    .- 86





    99.- x


     





    ====== Mallorca ======

    87.- Velasco. Sala d'Art 




    85.-Ópticas Morató.









    73.- Nilo. Decoració i Antiguitats 
     
     
    Casa Coderch.- 78


     

     
    67.- Antigua Casa Salvá






    Turkestan. Catifes.- 78



                                                                     




    ====== Valencia ======


    59.- 
    Polssa. Insecticides per l'agricultura- 66



    Rovira. Sala d'Art.- 62-64


    ====== Aragón ======

    53-55.- Cine Kursaal

    



     
    49-51.- Saes. Alta Confección
     
    .- 54


     
    45.- El Punto Rojo 
    
    Farmàcia Ribalta .- 44
     
     
     
    ====== Consejo de Ciento ======

     

    

     
    Lorenzo Corriu.Queviures.- 42

     

    Rosalina. Llenceria.- 40
    
     
     
     
    37.- Cine Alcázar
     
     

    Farmàcia J.Viladot.- 36



    Alberto Tronc. Tapisseries i Catifes.- 34

    Noguera. Teixits.- 34




    33.- Viajes Meliá     
    
    
    33.-Elegans. Camiseria. Sastreria.
     
    


    xxxx .-  30
     
     
    33.-Centro de Estudios Universitarios
     
     
     

    ====== Diputación ======

    29.-  Francisco Balcells. Ràdio                                                                                  

    Madame X. Faixes.- 24

    27.-  Molins Hermanos. Llana  
     
     
                                                        Liceo Garcidoy.- 22
                                                                                               






    17.-  Union Suiza de Relojería   

    Banco Vitalicio de España.- 18
     






    Avenida de José Antonio

    ==============
    Primo de Rivera
     
    
     
    15.-La Siberia. Pelleteria

     
    E. Solsona. Pelleteria.- 14.





     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
    Radio Lucarda.- 8. 




    7.- Cussó. Pianos i Harmòniums
     
     
     
    5.- Mantequerías Leonesas (des de 1946)                       Farmàcia Viuda Ribalta.- 4.
     



    Teatro Barcelona.- 2.




    1.- Farmàcia Botta y Baltà


     
     Ronda Universidad                        
    Plaza Cataluña

    

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA
     
     
    Un dels tòtems característiques de l'interior del  Pastrano era aquesta figura d'un cambrer amb el somriure als llavis. (Font: todocoleccion)
     
    Un local singular, especialment per la relació entre el seu aspecte modest i popular i el lloc on era emplaçat. Al Bar Pastrano, al que molts anomenaven popularment El Champañillo, s'hi accedia a través de la porta de l'escala d'una finca regia del senyorívol passeig de Gràcia, tocant a Mallorca. Qui no el coneixia prèviament, era difícil que advertís la seva presència des del carrer.  
    A mig vestíbul interior hi havia unes escales descendents situades a mà dreta, que portaven a una mena de soterrani on hi havia el local. L'establiment semblava talment un bar de poble, rústic i guarnit amb cadires i taules de fusta. L'altre element que el caracteritzava era la decoració carregada de relíquies que havien arribat allà per obra i gràcia de Pablo Ornaque (col·leccionista compulsiu i conegut perico) i el seu germà Jaime (Jimmy per als amics).
    De les parets penjaven escenes taurines, futboleres i no hi mancaven tampoc figures de fusta i altres materials que configuraven una atmosfera entranyablement decadent, impròpia de la via més elegant de la ciutat.
     
     
     
    Tres de les imatges que penjaven de les parets del Bar  Pastrano (Font: todocoleccion)
     

    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE
     
    *1976.- Aspecte que presentava l'entrada al mercadillo Pipol. (Font: revista Star)
     
    Entre el final dels anys 1960's i l'inici dels 1970's varen proliferar a la ciutat un tipus de botigues que es van identificar amb el nom de mercadillos. En realitat es tractava d'una versió moderna de les tradicionals galeries (Maldà, Universidad, Astoria, La Equitativa, etc), si bé eren de format més petit, oferien productes poc convencionals i eren orientats al jovent més contestatari i allunyat del modus vivendi tradicional.
    La revista Star, capdavantera aleshores del moviment undergroung a Barcelona juntament amb Ajoblanco, va publicar el 1976 un reportatge sobre aquest tipus de comerços en la que oferia algunes dades d'interès. La majoria es van establir en zones cèntriques i de la part alta de la ciutat.
    Al número 73 del carrer del Comte Borrell, entre Tamarit i Manso, se'n va obrir un en aquella época amb el nom de PiPol, (castellanització del mot anglès people). Era als baixos de la Casa Hermínia Farnés, construida el 1890 pel mestre d'obres Agustí Mas, davant mateix del Mercat de Sant Antoni, una zona amb els carrers plens de parades i una indiscutible activitat comercial. Un mercadillo per tant no gaire conegut i molt orientat a la gent del barri.
    El Pipol tenia una entrada molt cridanera amb preteses reminiscències de la cultura pop, que destacava per les parets exteriors revestides de petites peces de mirall, talment com les que adornaven les boles penjades dels sostres de les pistes de ball de les discoteques de l'època. Tota l'activitat comercial d'aquell mercadillo era concentrada en una única planta i a l'interior s'hi podia comprar roba moderna, antiguitats, discos, bijuteria amb tota mena d'abaloris i penjolls, i també roba d'esport, un quiosc i un bar. Segons l'esmentada revista Star, la música era de mala qualitat i  el preu de lloguer de les botigues per metre quadrat oscil·lava entre les 2.000 i les 2.500 pessetes de l'època.
    L'autorització del joc i les sales de bingo va suposar el final del Pipol. A començaments dels 1980's el local ja era ocupat per una d'aquestes sales, promoguda pel Centro Cultural ANIC, que després va ser coneguda com a Bingo Borrell, i que avui (2018) encara hi és.

    0 0
  • 04/20/18--11:21: CINE CRISTAL. (1961-1984)
  •  
     
    
    *1970's.- Façana del Cine Cristal (Foto: Autor desconegut)
     
    El cinema Cristal era emplaçat als números 82-84 del carrer de Viladrosa. Els veins del barri de Verdum identificaven aquesta via com el carrers dels cinemes perquè també hi havia el cine Roquetas
    Els antecedents del Cristal han estat estudiats per Roberto Lahuerta Melero, una de les veus més acreditades en la història del cinemes de barri de la ciutat. Segons el seu treball de recerca, el local havia estat anteriorment una sala de ball i varietats amb el nom de Salón Cristal Club. Aquest local havia estat promogut per Martín Urrutia Miró propietari del solar, que als anys 1950's hi havia aixecat un magatzem d'una sola planta que va condicionar com a ball per a la gent del barri [1].
    A l'any 1959, l'arquitecte Josep Canela Tomàs va presentar un projecte per transformar el local en sala de projecció cinematogràfica i executades les obres el cinema Cristal va poder obrir portes al juny de 1961. Exteriorment tenia un aspecte senzill. De la línia de la façana sobresortia una mena de galeria dividida en dos pisos amb grans finestres de vidre.
    L'interior estava dividit en platea i amfiteatre amb un aforament  de 728 i 375 butaques respectivament que en totalitzaven 1.103. 
    Al cap d'un any i mig de vida i coincidint amb l'inici de 1963, l'empresari Manuel Barber i l'empresa de Pere Balañà es van associar per explotar conjuntament la sala a la que dotaren de més comoditats entre elles la instal·lació de l'aire condicionat. La societat Barber/Balañà es va dissoldre el 1973 i a partir d'aleshores Pere Balañà va continuar gestionant la sala en solitari.
    Durant tota la seva existència el cinema Cristal va projectar programes dobles en modalitat de reestrena i durant algun temps va arribar a oferir matinals els diumenges i festius. El 1977 Balañà va presentar una última reforma i el Cristal es mantingué actiu fins a l'últim dia de 1984 que va tancar portes definitivament. El video domèstic començava a fer mal als cinemes de barri.
    El local trigaria encara a ser enderrocat una bona pila d'anys després del tancament de la sala. Finalment s'hi va aixecar un equipament consistent en un Centre de Dia del Departament de Benestar Social de la Generalitat.  

    [1].-Lahuerta Melo, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid 2015.

    0 0

    Agraïments a JORGE ALVAREZ i ENRIC COMAS i PARER



    Joaquim Martí Bas i Blasi (Barcelona 1910- París 1966) va ser un dels dibuixants i cartellistes més notables de l'època de la Segona República i la Guerra Civil. Havia estudiat Belles Arts abans de completar la seva formació al taller dels escultors Batlle i Amigó. Els seus primers treballs aparegueren a la revista Sigronet (1924-1928) i posteriorment a L'Esquella de la Torratxa, on coincidí amb noms notables com Pere Calders, Tísner o Enric Cluselles. 
    Amb l'arribada de la Guerra Civil es va afiliar al Sindicat de Dibuixants Professionals i posteriorment va fundar amb Rafael Tona la Cèdula de Dibuixants del PSUC. Participà amb notable èxit a l'Exposició de Primavera de 1937 i al Saló de Tardor de 1938.
    A l'octubre de 1937 va marxar al front i consumada la derrota republicana va fugir a França on passà un temps internat al camp de concentració de Saint Cyprien, abans d'establir-se a Paris on comença un llarg exili fins a la seva mort esdevinguda el 1966. 
    Els seus cartells destacaven per l'impacte emocional dels personatges en ells representants, que traspuaven a l'observador sentiments de valor, dolor i lluita. El vermell era el seu color preferit i els dibuixos anaven acompanyats d'eslògans propagandístics de gran contundència.
    Un d'aquests cartells és el que va presentar a l'exposició organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals i celebrada a l'octubre de 1936 a les galeries del Teatre Novedades [1]. Representava un home nu agenollat amb el brac alçat i el puny tancat i amb l'altra mà contenint un gest de ràbia. Evocava un sentiment entre la resistència i la mort amb la presència d'una bomba en forma de míssil amb l'esvàstica nazi,  que semblava travessar-lo.
    Una reproducció de grans dimensions d'aquest mural es va instal·lar sobre la mitgera de la finca número 19 de la Plaça Catalunya ocupada per l'antiga Casa Camps i Pàmies i el Banco Alemán Transatlántico. Aquesta mitgera havia quedat totalment al descobert després de la demolició per etapes de la Casa Segurai del número 18 de la plaça on hi hagué el Salón Chevalier
    L'únic document gràfic conegut on es veu clarament aquest mural és una fotografia del col·leccionista Jorge Álvarez, captada molt probablement durant els dies següents a l'entrada de Juan Yagüe a Barcelona comandant les tropes franquistes. El mural d'unes dimensions aproximades de 15 per 10 metres s'hi havia instal·lat previsiblement en el decurs de 1938.

    *1939.- El mural de Martí Bas vist des del Portal de l'Àngel rere les tanques que circumdaven el solar que havia deixat lliure l'enderroc de la Casa Segura. La imatge fou captada per un soldat feixista italià durant els primers dies de l'ocupació de Barcelona pels franquistes. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

    
    *1934.- Imatge de la Casa Segura en la seva darrera fase d'enderrocament. Al fons la superfície de la mitgera que va servir de suport al mural de Martí Bas. 

    *1967.- Un any després de la seva mort la Sala Jaimes del Passeig de Gràcia va oferir una exposició de l'obra de Martí Bas. (Font: todocoleccion.com)


     [1].-Barjuan, Santi. Blog Els "meus" cartellistes. 2017. Enllaç.