Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

     
    *2015.- Edifici de la Travessera de Gràcia cantonada Sagués

    Ja a l'any 1914 l'empresari Antonio Puig Castelló va començar a comercialitzar perfums i cosmètics i a la dècada següent la primera barra de llavis fabricada al país llançada al mercat el 1922 amb el nom de Milady. A la dècada dels 1940's en plena autarquia franquista es va llençar al mercat l'aigua de colònia Lavanda Puig fabricada exclusivament amb productes espanyols i amb un gran èxit de vendes.

     
    *1940/1960's.- Dues ampolles d'aigua de colònia Lavanda Puig per a la seva venda a granel

    El 1946  l'empresa va construir la seva seu a la Travessera de Gràcia cantonada amb Sagués, al límit sud del barri de Galvany. El projecte inicial va ser de l'arquitecte Antoni Fisas i Planas (1896-1953), que projectà un edifici elegant i de línies clàssiques de només baixos i dues plantes, a les que posteriorment se n'afegiria una altra en forma de remunta endinsada. Des d'allà començaria un imparable creixement que la va dur a absorbir d'altres empreses de productes cosmètics fins configurar un imperi empresarial multinacional amb marques com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier, Valentino, Prada o Nina Ricci.

    *2015.- Detall de la porta d'entrada a la finca
     
    Amb el pas del temps l'antiga empresa Antonio Puig S.A. va esdevenir Puig Beauty and Fashion Group, nom que va adoptar a partir de 1999 segellant així la seva expansió internacional. Tot i això el 2004 va tornara a canviar de nom comercial i la companyia va passar a dir-se senzillament Puig.
    Va ser en la dècada següent quan va arribar el moment de plantejar-se abandonar aquesta antiga seu i buscar-ne un altra. El canvi es va produir  el 2014 a un gratacels projectat per Rafael Moneo de la Plaça d'Europa a l'Hospitalet de Llobregat, que ja es coneix com a Torre Puig. L'antiga seu de Travessera no va durar gaire més i les immobiliàries no van trigar a adquirir-la. L'any 2016 fou començada a enderrocar i cap a finals d'aquell any ja es construïen els fonaments d'un nou edifici d'habitatges.

    Quatre de les més conegudes fragàncies que Puig va començar a comercialitzar  a les dècades de 1970's i 1980's.

    *2016.- El procés d'enderrocament de la seu de Puig en marxa. (Foto: Ana Jiménez / La Vanguardia)

    0 0


     
    Una de les icones més representatives de la Barcelona fashion, que va irrompre a les nits de la ciutat a partir de mitjans dels anys 1980's fou la discoteca Rosebud, situada a l'entorn del camí del tramvia blau cap al Tibidabo, molt a prop de la Ronda de Dalt i el Museu de la Ciència (Cosmocaixa) i al costat mateix d'un altre dels temples de la nit de l'època, el Partycular.
    El nom del local, indubtablement inspirat en el film d'Orson Wells Citizen Kane amb el legendari trineu volant pels aires al logotip, va convertir-se aviat en un clàssic per prendre una copa nocturna a la falda de Collserola


    La làmina d'aigua exterior del Rosebud va ser decorada per Xavier Mateo amb vuit troncs de bambú

    Promogut per Jaume Beltran i Francesc Rusiñol, amb el suport de l'arquitecte i interiorista Andreu Suriol, el local era d'una elegància indiscutible, un monument al disseny, amb lavabos unisex i una singular làmina d'aigua exterior. Una de les seves zones més atractives era el jardí, que va ser tancat el 2007 quan es va requalificat la finca adjacent per construir-hi pisos de luxe.

    Interior del Rosebud en plena ebullició
     
    El local va convertir-se en un lloc molt adequat per celebrar festes privades universitàries, d'empreses i fins i tot de caràcter familiar i social (comiats de solter, aniversaris) de les classes més benestants. A partir de mitjanit però, el local s'obria al públic amb independència que s'hi hagués celebrat  prèviament una festa privada
    Rosebud va entrar al segle XX amb alguns problemes d'ordre públic que van tenir el seu punt més àlgid a l'abril de 2008 quan una batalla campal entre clients i mossos d'esquadra va acabar amb diversos ferits i amb un procés judicial que va afectar negativament el nom del local.


    El ressò mediàtic d'aquests incidents va propiciar una nova etapa amb el nom de New Rosebud i posteriorment la venda del local al Grup Costa Este, que va procedir a la seva reencarnació en un nou projecte pel local, que va adoptar el nom de Vetro i va abandonar definitivament qualsevol referencia a Rosebud. El 20 de novembre de 2010 va celebrar-se la festa d'inauguració de Vetro.
    La nova etapa del local tampoc va estar exempta de problemes legals. Al desembre de 2012 la discoteca va ser precintada per l'ajuntament per un excés d'aforament que superava en un 300% el permès [1].
     
    [1].- El Periódido de Catalunya edició del dia 1.12.2008
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

    L'espai del Port Vell inicialment conegut com Moll de la Muralla abastava tota la llargària de l'actual passeig de Colom en direcció a la Ciutadella. A finals del segle XIX aquest moll ja tenia uns petits magatzems de teulada a dues aigües situats en primera línia del moll, que van ser testimonis de la construcció-exprés i posterior enderrocament de l'espectacular Hotel Internacional.

    
    *1888.- La superfície del Moll de la Muralla amb dues rengleres de pins plantats i l'edifici de l'Hotel Internacional encara dempeus, al fons a la dreta, durant els dies de l'Exposició Universal.

    *1903.- Construcció del perímetre d'obra per encabir la superficie dels rafals. Encara subsistien les primitives barraques a dues aigües davant de l'aigua.


    *1905.- El rafal més proper a la Barceloneta acabat d'enllestir.
     
    Cap al 1903 va començar a construir-se l'estructura d'obra de serviria de façana i suport als dos gran rafals de seccions amb sostre ondulat que es van estendre per la totalitat del moll, Eren similars als que es varen aixecar al Passeig Nacional de la Barceloneta. 
    El moll de la Muralla va canviar el seu original nom oficial el 1924 per passar a ser dedicat al polític i empresari Ròmul Bosch i Alsina (1852-1923), que havia estat alcalde de Barcelona i també president de la Junta d'Obres del Port fins a la seva mort.
    El cos del rafal número 2 era pràcticament adossat a l'edifici de la  Duana Nova del Portal de la Pau. Per un i altre costat dels dos llargs edificis hi circulaven sengles vies de trens de mercaderies amb una petita estació a la banda del passeig de Colom molt a prop de l'esmentada Duana  Nova.



    
    *1910's.- Dues imatges dels rafals. Des del Passeig de Colom (a dalt) i des de les aigues del port (a baix)
    

    *1940's.- Imatge captada des del cim del monument a Colom on es poden veure els rafals que ocupaven gairebé la totalitat de l'espai del Moll de la Fusta.

    Aquest paisatge portuari, que tancava les aigües a la seva contemplació per part dels ciutadans, va desaparèixer el 1961 quan es va procedir a l'enderroc dels dos rafals. El moll va quedar a partir d'aleshores obert deixant a la vista l'emmagatzematge de piles de fustes, passant a ser conegut per la ciutadania per Moll de la Fusta.
    Fins el 1987 aquest espai no canviaria radicalment la seva fesomia  amb la construcció del passeig de llambordes i palmeres, la via de la Ronda Litoral semisoterrada i el tram elevat contigu al passeig de Colom amb un seguit de locals dedicats a l'oci i la restauració.

     
    *1961.- Dues imatges del desmantellament de les cobertes dels rafals que va suposar l'inici del procés del seu enderroc total. (Foto: Pérez de Rozas)
     
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ iCARMEN GIMÉNEZ

    Una entrada a la sala. (Font: Barcelona Coleccionismo)
     
    Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).
    Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont
    Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.
     
    *1930's.- Vista de la façana exterior del cine Manón en els seus primers anys
     
    Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.
    El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.
     
    *1930's.- Vista interior del cinema.
     
    Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.  
    Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.
    Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.

    *1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    [1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015

    0 0

     
     
     
    L'estudi de la prehistòria d'un local com el Martin's, situat al capdamunt del Passeig de Gràcia, ens ha portat a considerar altres noms com el Pub Carnaby i la boite discoteca Boum Boum, que estigueren ubicats al mateix lloc.
    Als baixos d'aquell número 130 del Passeig de Gràcia, tocant ja a la casa Fuster, s'hi instal·là cap a finals de la dècada dels 1960's un local que recollia el nom del carrer més famós de Londres en aquells temps de l'esclat de la cultura hippie. Pub Carnaby era el seu nom i en la transició del 1968 i 1969 es va anunciar la doble inauguració (28 de desembre i 28 de febrer respectivament) d'una boite pressumptament situada a l'interior del mateix Pub Carnaby i que duia per nom Boum Boum.
    L'experiència no va ser gaire llarga atès que el Martin's, amb un format diferent al bar d'ambient homosexual que seria després, va començar a figurar a les cartelleres d'oci i espectacles a partir de 1972. 
     
     

    0 0

    Agraïments a ALFRED PUIG pel seu assessorament.

     


    Una de les línies històriques del transport públic de Barcelona, va ser la número 64 que durant més de 80 anys va circular en sentit mar-muntanya i a l'inrevés. Al llarg de la seva existència va presentar diverses variants de trajecte fins que va desaparèixer el 2016 a causa de la instauració de la red ortogonal de busos.

    La història del 64 s'associa amb baixar al centre o fins al port de la ciutat des del barris de l'Eixample, Sant Gervasi, Bonanova o Sarrià, si bé la línia seria més especialment popular als mesos d'estiu per ser la que portava als balnearis i les platges de la Barceloneta.

    Era una línia de via ampla que es va projectar per substituir la via estreta al Passeig de la Bonanova pel qual discorria l'antiga linia 19 fins a la Plaça de Sarrià i que era previst clausurar.

    ANTECEDENTS (1930-1936)

    A partir de 1930 i durant els anys següents sovintejaren els canvis a les línies de tramvia de via estreta que unien la Plaça Catalunya amb Sarrià, Pedralbes i la carretera de Vallvidrera. Finalment el 1933 va quedar definitivament suprimida la darrera línia de via estreta entre la Plaça Catalunya i la Plaça Borràs. Només van quedar en servei les línies 14 i 19 que cobrien els trajectes des de la plaça Bonanova a la carretera de Vallvidrera i Pedralbes respectivament.
    Per apaivagar les queixes dels sarrianencs, durant el 1935 es va tornar a posar en servei la línia 14 des de Plaça Catalunya a Peu del Funicular de Vallvidrera amb un servei molt irregular i intermitent.
    Tots aquests problemes tenien el seu origen en el fet que el tramvia de Sarrià circulava en ambdós sentits de circulació pel carrer Aribau en trams de via única i de via doble que s'alternaven tot provocant greus problemes de trànsit 
    Finalment es va optar per posar en marxa la línia 64 de via ampla. Per executar aquest projecte es van aprofitar les instal·lacions del mai inaugurat tramvia del Putxet que pujava per Muntaner fins Diagonal en via doble.

     
    TRAMVIA (1936-1967)


     


     


     


     





     
    Des que es va inaugurar la línia 64  amb tramvies va ser coberta amb cotxes del model 500 i només els últims anys van ser substituïts per models 1200. 


    1936

    El dia 4 de febrer de 1936 es va posar en marxa la línia de tramvia 64 que cobria el trajecte des de Drassanes fins a Sarrià. Va ser l'última a posar-se en servei abans de l'inici de la Guerra Civil El recorregut original discorria des de les Drassanes per Rambles, Pl. Catalunya, Rda. Universitat, Gran Via, Muntaner, Pl. Bonanova i Ps. Bonanova fins a la Pl. Sarrià.

    Amb l'arribada de l'estiu, a partir de juny, es va decidir ampliar el seu recorregut des de les Drassanes fins a la Barceloneta seguint la seva ruta per Ps. de Colom, Ps. d'Isabel II, Pla de Plau i Ps. Nacional 

    *1936.- Un dels cotxes de la nova línia 64 circulant per la Rambla als pocs dies de posar-se en servei. Al fons el Palau Moja.  (Foto: Arxiu Jordi Ibáñez)


    1945

    A partir del 14 d'octubre de 1945 la línia va retallar el seu trajecte, que quedà reduït només entre Plaça Catalunya i Sarrià. En aquell temps era coberta per un total de 6 tramvies. 


    1946

    A partir del dia 10 de gener de 1946 va recuperar el seu recorregut anterior (Barceloneta-Sarrià) amb un total de 10 tramvies i des del 8 de juny va ampliar també el seu trajecte per l'altra banda des de la Plaça del Duc de Gandia a Sarrià fins el Monestir de Pedralbes.


    1948

    Del 24 de novembre d'aquell any en endavant es va suprimir novament el tram Plaça Catalunya-Barceloneta.


    1949

    Recuperació de la totalitat de la línia des de Barceloneta fins a Pedralbes per donar servei durant la temporada de banys a partir del 28 de juny i fins al 15 de setembre que tornaria a sortir de Drassanes.


    1950

    Aquell estiu es tornà a ampliar el trajecte fins a la Barceloneta des del 12 de juliol i aquest allargament passaria ja a ser definitiu.

    *1951.- Parada del 64 a Pla de Palau.


    1957

    A partir del 16 de setembre d'aquell any l'ajuntament va decidir suprimir la circulació de tramvies per la Rambla, amb la qual cosa el 64 va començar a pujar pel Paral.lel i les Rondes de St Pau i St. Antoni.


    *1957.- El cotxe 521 a la Plaça Catalunya. Al fons el carrer Rivadeneyra.


    *1958.- Un cotxe del model 500 de la línia 64 a les cotxeres de Vilana. (Foto: Albert González)
     
     
    1960

    A partir del 21 de novembre setembre va desaparèixer la línia nocturna del 64 que va passar a ser coberta per autobusos de la nova línia NP.
     
    *1960.- Un cotxe model 500 del tramvia 64 arribant a la plaça Pedralbes prop del monestir on la línia tenia el seu final.
     
     
    1964

    Nova variació des del 18 de desembre quan el recorregut ascendent del 64 a partir del final de la Rda. St. Antoni discorre per Casanova, Consell de Cent i Aribau i els tramvies deixen de pujar en contradirecció pel carrer Muntaner per acabar amb la perillositat que allò suposava.


    *1960's.- Un cotxe de la sèrie 1200 de la línia 64 al seu pas pel Passeig Nacional de la Barceloneta (avui Joan de Borbó)

     
    1965

    Aquell any es va establir com a línia 64 el trajecte Paral·lel-Pedralbes a partir del 8 de gener. Els tramvies de la línia passaven per Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. St. Antoni, Casanova, Consell de Cent, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps. Reina Elisenda i Plaça de Pedralbes.

    En sentit descendent la línia circulava amb el mateix recorregut cobrint tot el carrer Muntaner des de la Pl. Bonanova fins a la Pl. Goya amb la Rda. Sant Antoni. 

    D'altra banda els tramvies de la línia 64 van tornar a cobrir el servei dia i nit quedant suprimida la línia d'autobusos nocturns NP que havia estat creada el 1960.

     
    1966

    A partir del 12 de juny la línia es perllonga del final del Paral.lel fins a la Barceloneta fins a l'1 d'octubre que torna a circular només fins al Paral·lel. Aquesta operació es repetirà durant els estius dels anys següents


     

    AUTOBÚS (1967-2017)




     


     

    1967

    El dia 3 de desembre els tramvies de la línia 64 són substituïts per autobusos.

    El recorregut ascendent del 64 comença a Aldana/Rda. Sant Pau i continua per Rda. Sant Antoni, Pl. Universitat, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova i Ps. Reina Elisenda fins a Pedralbes. En sentit ascendent baixa pel carrer Muntaner en la seva totalitat fins a Rda. Sant Antoni, Manso, Comte Borrell i Aldana.


    1968

    A partir del 23 de març la parada de Pl. Bonanova en direcció Pedralbes serà traslladada al final del carrer Muntaner a causa de les obres d'urbanització de la plaça

    A partir del 16 de juny s'estableix per sempre el fi de trajecte a la Barceloneta.

    Durant aquest any el 64 deixarà de circular pel Paral·lel a causa de les obres de la línia L3 del metro 


    1973

    Des de finals de març el 64 deixa de passar per davant de les Drassanes i canvia el seu trajecte circulant per l'Avenida Garcia Morato (avui Avda. de les Drassanes) i el carrer del Portal de Santa Madrona fins arribar al Paral·lel.

    En sentit ascendent la línia 64 Barceloneta-Pedralbes comença al final del Passeig Nacional i segueix per Pla de Palau, Ps. d'Isabel II, Ps. de Colom, Avda. García Morato, Portal de Santa Madrona, Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. Sant Antoni, Aribau, Via Augusta, (amb tornada per Muntaner) Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps Reina Elisenda i Pedralbes. 


    1981

    A partir del 10 de juliol l'autobus 64 deixa de passar pel carrer Manso per fer-ho per Tamarit


    1997

    Durant aquest any el 64 deixarà de passar pel carrer del Portal de Santa Madrona per seguir com feia antigament per davant de les Drassanes i agafar des d'allà el Paral.lel


    2002

    A partir del mes d'agost en el tram ascendent per Via Augusta els autobusos comencen a pujar pel carrer Mandri en comptes de Muntaner, que deixa de ser de doble direcció entre Via Augusta i Bonanova. 

    D'altra banda, des del 5 de desembre la línia amplia el seu recorregut pel passeig Joan de Borbó fins al Club Natació Barcelona.


    2009

    A partir del 22 de setembre el terminal del Ps. Joan de Borbó torna a ser ampliat, en aquest cas fins a l'entorn del nou Hotel Vela.



    Un dels últims recorreguts del 64

    *2010's.- Un dels últims autobusos que varen cobrir la línia 64 abans de la seva desaparició s'atura a Pedralbes.
     
    2016

    L'últim dia de febrer de 2016 la històrica línia 64 deixa de circular. El servei és substituït per altres línies de la xarxa ortogonal. Molts ciutadans i usuaris, encara poc acostumats als continuats canvis d'autobusos que imposa la dinàmica de la nova xarxa, i més enllà del valor sentimental i la nostàlgia per la pèrdua d'una línia de tota la vida, fan palès el seu rebuig davant les noves alternatives per arribar a les platges. 

    0 0

     
     
    A començaments dels anys 1920's l'empresa Ernest Witty & Co. va succeir a Alimundo & Co, al front de la botiga de material per a l'esport que hi havia al carrer Aragó, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, al costat de l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón (avui Fundació Antoni Tàpies)
    La nissaga dels Witty, oriunda de Yorkshire (Anglaterra), encapçalada per l'empresari Frederick Witty, pare de l'Ernest,  s'havia establert a Catalunya al 1873 i va donar molts noms destacats a l'esport en aquells temps dels inicis de la seva pràctica a Catalunya. 
    La seva botiga del carrer Aragó proporcionava tota mena d'equipament i material per l'sportmen (com encara s'anomenava aleshores als practicants de l'esport). Bàsicament s'orientava als aficionats a la pràctica del tennis, l'atletisme i el futbol. Va romandre oberta fins pràcticament tota la dècada dels anys 1920's.
    Ernest Witty Cotton (1880-1969) havia nascut ja a Barcelona i fou educat amb el seu germà Arthur (un dels fundadors del Barça) a la Merchant Taylor's School de Merseyside. Allà la pràctica de l'esport era cabdal en els programes formatius dels alumnes i de tornada a Barcelona els dos germans esdevingueren dos importants activistes en pro de la introducció de l'esport a la ciutat.  Ernest participà en la fundació del Reial Club de Tennis Barcelona el 1899, entitat de la que fou el primer president  i va arribar a jugar amb el FC Barcelona durant algunes de les seves primeres temporades.
    Va ser però, en la pràctica del tennis que Witty destacà especialment. En el seu palmarès hi figuren diversos títols de campió de Catalunya i l'any 1911 va arribar a ser finalista del campionat d'Espanya perdent davant el marqués Luis Gonzaga.
    El 1916 es va retirar de la pràctica del tennis a nivell de competicions oficials i fou a partir d'aleshores quan, a través de l'empresa naviliera del seu pare, va començar a importar el material esportiu que li va permetre obrir la botiga del carrer Aragó.

    *1922.- Publicitat de la botiga d'Ernest Witty a les planes del periòdic esportiu El Mundo Deportivo

    0 0

    Agraïments a ELOY FC iFRANCISCO ARAUZ
     
    *1900's.- La part interior del Parc d'Enginyers en primer terme. (Font: Arxiu Unió Excursionista de Catalunya)
     
    L'any 1837 s'iniciaren els treballs d'enderrocament del Convent de Sant Francesc, també conegut amb el nom de Framenors, que s'aixecava en el tram portuari de la muralla del mar just on avui s'aixeca d'edifici del Govern Militar.
    Aquest enderroc, a banda de representar la pèrdua d'un dels millors exponents del gòtic català, va suposar també l'alliberament d'un gran espai que s'estenia des del Portal de la Pau, al final de la Rambla, fins a la plaça del Duc de Medinaceli i en paral·lel al mar, quedava emplaçat entre el carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Ample) i el passeig de la Muralla del Mar (avui passeig de Colom).
    Enderrocat el convent, el solar resultant així com l'hort annex van passar a ser propietat del Duc de Medinaceli que finalment els cedí parcialment a l'Administració Militar perquè ampliés les seves instal·lacions en aquell indret de la ciutat tant important des d'un punt de vista estratègic i de defensa. 
     
    *1860's.- Planta de la construcció original del Parc d'Enginyers.
     
    El Parc d'Enginyers era una construcció visualment poc agraïda i modesta de només planta baixa i gairebé sense obertures, que circumdava tot el solar. Al seu interior convivien diversos patis amb altres dependències més petites i fins i tot alguns arbres que varen anar desapareixent al llarg del temps.
    Durant molt de temps es va especular amb projectes diversos per aixecar en aquell solar noves dependències militars, que donessin un aire més elegant al Portal de la Pau i a l'entorn del monument a Colom. Des de Madrid però, no s'acabaven d'aprovar els pressupostos i el Parc de Enginyers continuava allà, oferint aquell aspecte entre tosc i colonial. Va ser a les vigílies de l'Exposició Universal de 1929 quan finalment es va donar el pas. El 1927 es va elaborar el projecte que seria definitiu per la construcció d'una seu de nova planta per al Govern Militar. Un any després començaven les obres. L'edifici, de línies neoclàssiques inspirades en el Palau de la Llotja, va ser projectat pels arquitectes Adolf Florensa i Ferrer i Josep Sans i Forcadas i va succeir a la vella i denostada caserna del Cos d'Enginyers de l'exercit. Es va inaugurar a l'any 1932 i juntament amb l'edifici de la Duana Nova va contribuir a monumentalitzar i tancar el perímetre i la urbanització del Portal de la Pau. 
     
    *1910's.-  El Portal de la Pau amb el Passeig de Colom i els rafals del Moll Bosch i Alsina al fons i el Parc d'Enginyers en primer terme a l'esquerra.
     
    
    *1910's.- El Parc d'Enginyers des del cim del monument a Colom.

    *1920's.- Una altra imatge aèria de l'interior de la caserna del Parc d'Enginyers.
     
    *1928.- L'edifici en fase d'enderrocament en una imatge captada des del cim del monument a Colom.


    0 0

    Agraïments a EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ


    El grup musical argentí Gauchos 4 es va formar el 1955 sota el lideratge d'Emilio Mas.
    Els seus components eren originaris de Santa Fe i arribaren a Espanya als anys 1960's. En els seus inicis a Argentina el grup era conegut com Los Arribeños. En establir-se a Espanya van passar a ser coneguts com Gauchos 4 i van actuar regularment a locals de Madrid i Bilbao fins que a finals dels anys 1970's s'instal·laren d'una forma més o menys permanent a Barcelona.
    Eren habituals de les nits del pub Gàbia de Vidre al carrer Marià Cubí fins que finalment van acabar actuant d'una forma permanent en un altre local que duia el seu propi nom.
    La Casa de Gauchos 4 era un pub situat al número 70 del carrer Francolí al barri de Sant Gervasi i gairebé a la cantonada amb Balmes.
     
     
    *1979.- Cap d'Any per rebre el 1980 amb Gauchos 4 al seu local de Sant Gervasi (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
     
    Interpretaven cançons conegudes del repertori llatí i sudamericà amb un gran domini de la polifonia. Entre els cantautors que versionaren hi havia noms com Violeta Parra, Victor Jara, Piazzola, Horacio Guarany, Rafael Amor, Alberto Cortéz, Joan Manuel Serrat i Carlos Cano. Entre 1979 i 1981 a La Casa de Gauchos 4 van tenir un notable èxit i omplien el local cada nit que actuaven. Després continuaren el seu periple per altres ciutats, van perdre un dels components, que va morir el 1985, i amb només tres membres van continuar sent Gauchos 4.
     
     
     
     

    0 0

    Agraïments a JORDI SERRANO

    



    Inaugurat durant les vigílies de la febre olímpica a l'època daurada dels locals freds i el disseny, aquest restaurant es va instal·lar en el local ocupat per una antiga vaqueria fent honor al seu nom. Els seus promotors van aconseguir engegar un restaurant de nivell, el nom del qual aviat circulà d'orella a orella dels habituals de les nits barcelonines que el qualificaven com un lloc d'aquells que un no es pot perdre.
    Vist des de fora el restaurant era d'allò més normal, tan poc impactant, que fins i tot podia fàcilment passar desapercebut. L'interior però, ja era una altra cosa. Diríem que la combinació i l'harmonia entre la modernor i els elements originals de l'antiga vaqueria, (abeuradors, murs, estances...) eren perfectes. A les parets de l'entrada una foto datada del 1929 ens mostrava com era aquella vaqueria molts anys abans. Estrella Salietti va ser la dissenyadora responsable d'aquest interior.  
     
    *2000's.- El discretíssim accés al restaurant La Vaqueria
    
     
    Disposava de tres ambients totalment diferents. El més gran era el restaurant que es complementava amb un piano-bar i una minúscula discoteca, que funcionava fins a altes hores de la matinada i en la que era habitual sentir als grans mestres de la chanson francesa. S'hi havia d'afegir també un quart element singular, un club de fumadors de nom Epicur, que permetia que els amics de la cigarreta poguessin exercir com a tals dintre del local.
    Destacables van ser els anys que el popular Lucky Guri s'asseia davant del piano i amenitzava les vetllades amb les seves notes musicals interpretant temes d'avui i de sempre. També Josep Maria Mira hi va ser al teclat.
    Com passa amb tot allò que neix d'una proposta valenta i trencadora, el local va anar perdent posicions amb el pas dels anys.  
    L'any 2012 va tancar mantenint el club de fumadors i iniciant una reforma que va acabar amb el nom de La Vaqueria. La nova proposta conservava les estructures antigues de  l'antic restaurant si bé la decoració de sostres, terres i parets va ser alterada i innovada a fons per donar pas al Chapeau.
     

    *1990's.- L'interior de La Vaqueria.

    0 0

    Agraïments a JORDI FUSTÉ PLANAS, VALENTI PONS TOUJOUSE i FRANCISCO ARAUZ
      
     
    Establiment situat al passatge sense nom que uneix el carrer de Pelai i la Ronda Universitat com si es tractés d'una pressumpta continuació del carrer Gravina. Pati Blau ocupava els baixos de la part del darrera o mitgera de la Casa Ramon Julià (1919) i el seu bon cafè va ser un dels reclams més importants. El local disposava d'una àmplia terrassa a l'aire lliure just sobre l'esmentat passatge amb una barra també exterior.
    El 1926 s'hi van començar a servir embotits i marisc amb la qual cosa amplià la seva fama de local delicatessen.
    Va desaparèixer el 1931 quan l'Anónima Alsina Graells d'Auto Transporte va ocupar aquell espai per condicionar-hi el jardí de la terminal dels seus autocars de línia cap a terres lleidatanes i andorranes. El local que acollia la cafeteria va ser després ocupat per una popular benzinera de doble entrada, que va conservar el nom de l'establiment i que va romandre activa fins als anys 1970's. 
     
    *1923.- El passatge que enllaçava Pelai amb Ronda Universitat servia de terrassa al Pati Blau. (Foto: Alessandro Merletti. La Ilustración Ibérica)

    *1925.- Anunci al diari La Rambla (Font: Col.lecció privada Francisco Arauz)


    *1926.- Anunci del Pati Blau després de la reforma del local executada aquell any, que incorporava xarcuteria i marisqueria.

    0 0



    *1928.- Publicitat del restaurant Cap i Cua cap a finals dels anys 1920's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Un dels restaurants més popular de l'emergent Eixample del primer terç del segle XX fou el Cap i Cua, situat al número 202 del carrer Diputació entre Muntaner i Aribau.
    El local va obrir portes el mes de desembre de 1923 i l'empresa que duia el negoci disposava d'un altre restaurant amb el mateix nom al Passatge del Crèdit tocant a Ferran. Oferia una variada carta de plats per preus relativament econòmics amb coberts a partir de 3,50 pessetes amb audicions de piano i orquestra als vespres.

    *1932.- Emplaçament exacte del Cap i Cua sobre un plànol de l'època. (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    A l'any 1932 el local va canviar de direcció i va ser reformat per accentuar el concepte de restaurant amb dancing, que diàriament amenitzava les tardes i els vespres fins a la matinada. El reclam de bellas señoritas apareixia també a la nova publicitat, tot donant-li un to més frívol i noctàmbul.

    *1932.- Anunci del Cap i Cua (amb l'expressió Restoran) després de la reforma d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Dos anys després, al 1934, el Cap i Cua deixava d'existir amb aquest nom i va passar a ser el Dancing Haway

     *1934.- El 1934 l'antic Cap i Cua havia esdevingut Haway i apareixia a la cartellera de premsa com un ball sense referència a restaurant. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    0 0

     
    
    *1860's.- Façana de l'antic Palau Reial de Barcelona al Pla de Palau.
     
    Construcció de llarga història i multiples usos i funcions situada al Pla de Palau entre el Passeig d'Isabel II i la plaça de les Olles. En aquell indret  el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat.
    La història de l'edifici es remunta a mitjans del segle XV quan es va construir la coneguda hala dels draps (1444), un dipòsit de mercaderies que feia les funcions de magatzem portuari de la llana. Posteriorment seria habilitat com arsenal.
    Al llarg del segle XVI se li va afegir el pis superior i ja al segle XVII l'edifici va ser reformat. Primerament s'hi va construir un claustre (1618) obra de Francesc Socies i posteriorment (1663-1667) Frai Josep de la Concepció va convertir-lo en Palau del Lloctinent donant-li un estil barroc classicista amb planta quadrangular, pati central i elements gòtics a les façanes. L'interior era presidit per una sala principal de planta rectangular i dos pisos d'alçada coneguda com Saló dels Festins.
     
    *1677.- La festa dels argenters davant el palau (Font: Francesc Via).
     
     
     
    A l'any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l'edifici amb l'església de Santa Maria del Mar.
    Aquí es va allotjar l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió Espanyola que va acabar amb la desfeta de 1714. Amb el Decret de Nova Planta i l'abolició del càrrec de virrei, el palau va passar a ser residència del Capità General com a primera autoritat militar a Catalunya, fins que el 1846 van passar a residir a l'edifici de Capitania de l'antic convent de la Mercè.
    El 1771, el Comte Roncali va reformar a fons l'edifici donant-li un aspecte neoclàssic a les façanes. El 1802 va ser novament residència reial per acollir Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma durant l'estada a Barcelona dels monarques espanyols que casaren al príncep i una de les infantes amb prínceps italians. Fou aleshores quan s'edificà un pont de fusta efímer que comunicava aquest palau amb l'edifici de la Duana Nova (després Palau del Governador Civil) on s'allotjava la major part del seguici reial.
     
    *1870's.- El Palau amb la Font del Geni Català en primer terme. (Font: Biblioteca Nacional de España)
     
    Fou en 1864 quan aprofitant l'estada a Barcelona de la reina Isabel II fou definitivament condicionat com a Palau Reial. La façana de l'edifici tenia un rellotge al frontó rectangular que coronava la façana principal i dues vistoses tribunes als extrems de la planta principal. Durant el curt període la Primera República Espanyola va ser condicionat com a jutjat.
    El dia de Nadal de 1875 l'edifici va patir un violent incendi que el va destruir i posteriorment fou enderrocat.
     
    *1860.- Concentració dels artesans de Barcelona en honor de la reina Isabel II el 23 de setembre d'aquell any
     
    *1870's.- Imatge captada des del centre del Pla de Palau. A l'esquerra el Palau Reial i a la dreta l'edifici de la Duana Nova. (Font: J. Laurent / Biblioteca Digital Hispánica)
     
    *1850's.- Dibuix on veiem el Palau Reial (fletxa) amb les altres edificacions que envoltaven el Pla de Palau. (Isidore Laurent Deroy)



    0 0


    *1970.- L'entrada a la Llibreria Salas (Foto: Jordi Socías)

    Una de les institucions històriques en el món de la llibreteria de vell a Barcelona fou la petita botiga que Emili Salas va regentar des de començaments dels anys 1950's a la porta d'entrada del número 53 a la Rambla de Caputxins, que servia d'accés també a l'escenari del Gran Teatre del Liceu
    Ferran Salas i Farriol, el pare de l'Emili, fou qui llogà el local a l'any 1950 i va encetar el negoci familiar. Era una modesta botiga de compra-venda i lloguer de llibres i no resultava gens fàcil moure's en aquell lloc. Era un exemple d'aquelles antigues botiguetes que compartien espai amb el vestíbul de la porta d'entrada a un edifici d'habitatges, de les que avui pràcticament ja no en queden. L'entrada tenia en un costat l'escala de veins i al fons una doble porta que conduïa d'una banda a la part posterior de l'escenari del teatre i de l'altra era l'accés dels seus treballadors i artistes. Ferran Salas no va durar massa temps al fons del negoci i fou l'Emili qui el substituí després d'haver deixat la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima per ajudar-lo, fins que finalment va quedar enfront del negoci.
     
    
    *1950's.- Ferran i Emili Salas, pare i fill, a la seva petita llibreria de la Rambla (Foto: Fons Família Salas)
     
    El llibreter Emili Salas (Foto: Fons Família Salas)

    Portar una llibreria d'aquestes característiques comportava un esforç diari de muntar i desmuntar l'entramat de prestatgeries. El fet d'estar situada en una zona de pas, li conferia un aire entre pintoresc i bohemi, però a la vegada complicava molt la gestió del dia a dia.
    A banda de llibreter la figura de l'Emili Salas amagava també la d'un expert en matèria d'astrologia i ciències ocultes. José Maria Carandell va recollir en un dels seus llibres sobre Barcelona [1] aquesta altra faceta de la vida de Salas. Xavier Portabella havia estat el seu mestre durant els primers anys de la dictadura i Salas havia estudiat juntament amb Emili Teixidor, aquell senyor que anys després es va fer famós amb el programa de TV3 Tres i l'astròleg. Era un expert en temes d'horòscops i a la llibreria es venien unes fulles impreses per fer les cartes astrals. Salas tenia també una parada al mercat dominical de llibres vells i col·leccionisme a Sant Antoni i amb el temps va aconseguir l'autorització per ampliar el nombre de trams de prestatgeries on exposava els llibres antics al local de la Rambla.
    Emili Salas era un home socialment actiu i va formar part del petit grup de llibreters promotors de la Fira del Llibre d'Ocasió que des de 1951 se celebra anualment a la ciutat
    Després de jubilar-se el negoci va passar a la seva filla Lídia i al seu marit que van continuar al local de la Rambla mentre el legendari llibreter Salas es dedicava a la seva passió pel món de l'ocultisme i el horòscops publicant llibres com  El Gran libro de los sueños, El poder de las pirámides 2 o El arte de echar las cartas. 
    Els anys van anar passant i aquell petit local va tenir un sobtat i dramàtic final a partir de l'incendi que va destruir l'edifici del Liceu a l'any 1994. En el projecte del nou teatre no estava prevista la reubicació del antics negocis dels baixos de les edificacions que l'envoltaven i que van resultar afectats per la nova construcció. Els Salas van entrar en un complicat entramat d'expropiacions i es van veure obligats a traslladar-se a un local del veí carrer Unió i més tard al carrer Jaume I.
    La història del local dels Salas a la Rambla va quedar enrere com la d'un dels establiments més entranyables de col·leccionisme i de difusió de coneixement i cultura a traves dels llibres antics que ha tingut Ciutat Vella.
     
    [1].- Carandell Robusté, José Maria.- Guia Secreta de Barcelona. Editorial Al-Borak. 1974.

    0 0


     
     
    Entre les nombroses petites oficines recaptadores d'impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a la ciutat i eren conegudes amb el nom de burots, la que hi hagué a la carretera d'Esplugues presentava dues singularitats remarcables. D'una banda, la seva consistencia estructural, molt allunyada de les construccions tosques que generalment encabien aquest tipus de servei. I de l'altra, la seva llarga vida que abastà fins a la dècada dels 1990's amb la qual cosa es pot considerar, almenys des d'un punt de vista físic, que pas no de funcionament recaptatori, com un dels últims burots de la ciutat a desaparèixer.
    Aquest burot era emplaçat a la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera rera la caserna del Bruc i davant del grup d'habitatges anomenat de la Mercè (1948) en un indret conegut com el Torrent de la Barrina, a prop de la frontera administrativa entre els municipis de Barcelona i Esplugues. Al anys 1930's era davant dels terrenys de l'escola i hospital de Natzaret i durant el franquisme s'anà envoltant d'altres instal·lacions docents públiques i privades, entre elles l'Escola Thau que s'edificà molt a prop.
    Durant els anys de la postguerra el petit edifici, a causa del seu aïllament, era sovint esmentat a les cròniques de successos com a testimoni d'atracaments, abandonament de cotxes robats i altres actes delictius que es produïen sovint per aquella zona. També realitzava una altra funció com a punt de referència a les proves esportives, bàsicament automobilístiques que es celebraven en el triangle format per la Carretera d'Esplugues, el tram final de la Diagonal i l'Avinguda de Pedralbes, aleshores coneguda com Avenida de la Victoria.
     
    *1934.- Emplaçament exacte del burot de la carretera d'Esplugues (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    *1945.- Descripció de l'emplaçament del burot (fielato). (Font: Gaceta Municipal de Barcelona. Num. 25. Any XXXII) 

    La seva imatge exterior recordava als petits pavellons construïts durant l'exposició de 1929 a Montjuïc, combinació de maó vist i parets arrebossades pintades de blanc i cobertes de teula. La petita edificació tenia tres cosos i sobre el central que servia d'accés hi figurava un numero 55 (que corresponia a la numeració de la carretera d'Esplugues) i un escut de la ciutat.
    Durant els darrers anys del franquisme apareixia com un  edifici mig abandonat que malgrat tot, es mantingué dempeus fins que la reforma dels nusos de comunicació, en els anys previs a la Olimpiada de 1992, va condemnar-lo inevitablement a l'enderroc per eixamplar el traçat de la carretera d'Esplugues i construir els laterals de la Ronda de Dalt. La seva desaparició es va produir durant el decurs de l'any 1990.

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JORGE ÁLVAREZ


    *1908.- Vista exterior de l'agència de la Sociedad Catalana General de Crédito als baixos de la Casa Sicart pel cantó de Fontanella. A la dreta es pot veure el mirador-tribuna de l'edifici annex. Dos anys abans Enric Fatjó havia reformat aquests baixos per permetre-hi l'obertura de locals comercials.

    Entre les primeres entitats bancàries que es van establir oficines i agències a la plaça Catalunya hi figura l'anomenada Sociedad Catalana General de Crédito. Aquest banc havia estat fundat l'any 1856. El 1907 després de la reforma dels baixos de la Casa Sicart va instal·lar una de les seves oficines en aquest edifici de la cantonada muntanya de la cruïlla de la plaça amb el carrer Fontanella. En realitat es tractava de l'agència de l'Eixample d'aquesta entitat de crèdit que va tenir en aquest local una vida efímera. Només uns anys després (1909) seria traspassada a Banco di Roma.

    *1908.- Vista interior de l'oficina bancària amb els seus empleats. (Foto: Fabert)

    foto de Jorge Alvarez.
    *1908.- Una altra vista exterior de la Sociedad Catalana General de Crédito
     
    L'entitat de crèdit tenia des de feia temps la seva seu central al carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Ample). Al gener de 1909 el seu negoci bancari va ser traspassat a l'entitat italiana Banco di Roma que es va establir a l'agencia de l'Eixample a Plaça Catalunya. A partir d'aleshores la Sociedad Catalana General de Crédito va deixar d'operar com un banc per limitar-se al finançament dels negocis del sector de la construcció i les obres públiques.
     
    *1909.- La Vanguardia del dia 17 de gener d'aquell any publicava aquest anunci que informava del traspàs a Banco di Roma dels actius bancaris de la Sociedad Catalana General de Crédito i conseqüentment de l'agencia de Plaça Catalunya /Fontanella.
     

    0 0

    *1915.- Capçalera de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
     
    El mes de maig de 1911 la premsa barcelonina celebrava l'arribada de la revista Stadium, una nova publicació que durant dues dècades suposaria un referent en la premsa esportiva catalana al costat del diari El Mundo Deportivo. Un any abans havia desaparegut el setmanari Los Deportes, publicació pionera en aquest camp. D'altra banda, aquell mateix 1911 s'havia fundat el Sindicat de Periodistes Esportius, la qual cosa palesava la consolidació de la vessant esportiva en l'ofici periodístic.
    L'interès per l'esport havia crescut notablement des dels anys posteriors a l'Exposició de 1888, tant a nivell de practicants com d'aficionats. D'altra banda, les classes benestants continuaven veient cada cop més en l'esport un doble al·licient. D'una banda la vida sana que comportava la seva pràctica i de l'altra un element de modernitat, que permetia una certa projecció i un innegable lluïment social. No és estrany doncs, que la burgesia local optés per fer una aposta decidida per finançar iniciatives relacionades amb la promoció de l'esport. En el cas d'Stadium, el finançament per a la creació i impuls de la revista es va poder obtenir gràcies a l'aportació econòmica de Francesc de Moxó i de Sentmenat [1], un barceloní ben posicionat socialment i a la vegada interessat d'allò més en l'esport. Stadium, incorporaria informació sobre una gran diversitat de disciplines esportives i no només de ciclisme i futbol, que eren els més habituals a les palanes de la premsa esportiva dels primers anys.
    La revista va començar a publicar-se al preu de 20 cèntims amb una periodicitat quinzenal fins que al 1914 esdevingué setmanal. S'editava en format de 27 x 19 centímetres amb 24 pàgines en les que destacava la presència de documentació gràfica i fotografies. En el primer número de la revista apareixia en portada el jugador anglès Farnfield de l'equip de futbol del New Crusaders [2].
     
    *1911.- Portada del primer número de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)
     
    La primera redacció de l'Stadium era situada al número 205 del carrer Bilbao (després Via Laietana) i posteriorment es traslladaria a un entresòl del carrer Bailèn 29. El 1915 la revista es definia com selecta, ilustrada, técnica y doctrinal i la redacció havia canviat novament de destí establint-se al carrer Consell de Cent 383. Finalment als anys 1920's ocuparia una oficina al carrer Balmes 54. De la impressió de la revista se'n va encarregar sempre la Tipogràfica L'Avenç.
    Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), un actiu periodista que havia dirigit anteriorment el setmanari Los Deportes, va ser el primer director de l'Stadium fins que al 1920 va ser substituït per Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un altre dels pioners de l'esport a Barcelona, que també havia figurat entre els fundadors de la revista. A banda de Cabot i Masferrer, la nova publicació va comptar amb d'altres il·lustres professionals de la premsa esportiva com Josep Elies i Juncosa (cap de redacció als inicis de la revista), Rogeli Martí (secretari de redacció) o Josep Maria C. de Triola. Com a fotògrafs destacats cal mencionar noms com F. Sanz de Gabilondo i Josep Maria Sagarra.
     
    Ricard Cabot i Montalt (Foto: Amadeo/Llibre d'Or de l'Esport Català)
     
    Narcís Masferrer, director de l'Stadium a partir de 1920 (Foto: Arxiu El Mundo Deportivo)
     
    La revista presentava un ventall de seccions temàtiques perfectament diferenciades amb títols independents: Sección doctrinal, El apostolado del sport, Crónica gráfica, Nuestras sociedades, La moda en el sport, De sociedad i Las industrias del sport. Altrament incorporava un suplement amb numeració pròpia titulat Guía del sportman, una mena d'enciclopèdia de l'esport amb els mots ordenats alfabèticament.Un any després de la seva fundació, Stadium s'havia consolidat com una publicació de difusió i àmbit estatal amb delegacions obertes a Madrid i Paris.    
     
    *1911.- Plànol esportiu de la ciutat publicat ala Guía del Sportman que publicava Stadium en un quadern central (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    L'etapa daurada de l'Stadium va ser durant el període comprès entre 1913 i 1920. Les vendes van augmentar considerablement i el tiratge arribà fins els 15.000 exemplars. Els estralls causats per la guerra europea (1914-1918) van afavorir i espavilar als actius periodistes catalans, que deixarien de dependre de les informacions generades a les agències europees. D'altra banda, la ràpida consolidació del Sindicat de Periodistes Esportius de Barcelona va coadjuvar notablement a la professionalització del gremi. En aquest context Stadium es renovava amb noves seccions dedicades al turisme, la moda i els espectacles, cercant en ells nexes d'unió amb la pràctica esportiva i enriquint així els continguts de la revista. 
    El canvi de periodicitat quinzenal a setmanal operat el 1914 va resultar també una decisió d'èxit que va situar Stadium per sobre dels eu rival El Mundo Deportivo, que continuava ancorat en un periodisme més tancat i antiquat, que prioritzava la notícia concreta per sobre d'una divulgació més amplia sobre la projecció social del fenomen esportiu, que sí es podia trobar a les planes de l'Stadium.  
    El canvi de director esdevingut el 1920 amb la substitució de Ricard Cabot per Narcís Masferrer va marcar d'alguna manera el destí de la revista, que va entrar en la nova dècada amb unes dificultats que abans no s'havien plantejat. D'una banda el nombre de publicacions esportives havia augmentat considerablement des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i de l'altra els últims anys de la dècada ja albiraven una creixent preferència i interès per la informació política sobre l'esportiva, fenomen que s'aniria fent més palès a mesura que s'apropava l'inici de la dècada dels 1930's. En aquest context Stadium no va poder reaccionar davant d'aquests nous condicionats i al mes de de 1930 desapareixia deixant enrere 19 anys d'informació esportiva a través de 562 números que es van arribar a publicar en la història de la revista.  
     
    *1930.- El número de desembre d'aquell any va ser l'últim de la història d'Stadium. Una foto del combat entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera n'il·lustrava la portada. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)

    [1].- Francesc de Moxó i de Sentmenat (1880-1920) fou polític i dirigent esportiu, diputat a Corts per Unión Monárquica nacional, president del Barça entre 1913 i 1914, del Real Club de Tennis Barcelona i del Yatch Club Barcelona entre d'altres entitats esportives, així com de l'Asociación Barcelonesa de Esgrima, esport en el que va destacar com a practicant.  
     
    [2].-Gabriel Tomàs i Frederic Porta en el seu llibre Barça Insòlit (Editorial Còrner. Barcelona. 2017) recullen la participació de l'equip londinenc del New Crusaders en dos amistosos disputats amb el FC Barcelona al camp del carrer de la Indústria a l'abril de 1911. Farnfield, l'home que apareix a la portada del primer número d'Stadium, era jugador i secretari del club anglès que s'imposà al Barça en els dos partits esmentats.  
     

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA, FRANCISCO ARAUZ, JAUME SUSANY i ENRIC COMAS i PARER


    El cartell de l'exposició
     
    El dia 15 de desembre de 1933 l'espaiós vestíbul de l'Estació del Carril de Sarrià a la Plaça Catalunya, va ser protagonista d'una important exposició d'art que tenia com a tema principal del nu femení.
    La galeria superior a les vies, que uns any després seria coneguda com Avinguda de la Llum, va acollir un conjunt de pintures i escultures d'un grapat d'artistes catalans, que van fer les delícies d'alguns i van provocar la indignació i rebuig d'altres. Com ja havia passat feia uns anys amb les noves escultures que envoltaven la Plaça Catalunya, els puritans detractors de l'exhibició del cos nu, membres de societats i entitats conservadores i religioses no varen trigar en posar el crit al cel a través de manifests que titllaven d'immoral i barroera tal manifestació artística.
    El Cercle Artístic, entitat organitzadora de l'exposició, va reaccionar amb un contramanifest en el que deixava ben clar que la mostra artística no era en un lloc totalment accessible, sino que es tractava d'un espai públic tancat al que s'havia de accedir pagant prèviament el preu d'una entrada.
    Mereix una especial referència destacar que la inauguració d'aquesta exposició va ser el darrer acte públic oficial que va presidir el president Francesc Macià. L'avi, que ja patia d'una salut feble, va haver de ser operat l'endemà per una oclusió intestinal i en el postoperatori va emmalaltir definitivament fins a la seva mort, esdevinguda deu dies després coincidint amb la diada de Nadal d'aquell 1933.

     
    
    *1933.- El 15 de desembre una comitiva d'autoritats presidida per Francesc Macià inaugurava aquesta mostra d'art al vestíbul de l'Estació del Tren de Sarrià. Entre el grup hi veiem també a l'alcalde Jaume Aiguader, Ventura Gassol, el general Batet i el president del Cercle Artístic Pere Casas. (Fotos: Pérez de Rozas /AFB). 
     
    Ramon Martí Alsina (1826-1894)
     
    Marià Fortuny i Marsal (1838-1874)
     
    Ricard Canals i Llambí (1876-1931)

    Josep Clarà (1878-1958)

    Antoni Vila Arrufat (1894-1989)

    Francesc Camps i Ribera (1895-1991)

    Escultures titulades La camisa i Nena pentinant-se del valencià Paredes i d'Enric Monjo respectivament. (Fotos: Torrents. Barcelona Atracción núm. 272)

    *1933.- Entitats contraries a l'exhibició dels nus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


    *1933.- Notícia de la publicació d'un manifest del Cercle Artístic contrari a les reaccions puritanes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1933.- Vista de la galeria i les obres exposades.

    *1934.- Crònica del què va ser aquesta exposició (Barcelona Atracción. núm. 272

    0 0

     
    (Foto: Joan Cortadellas / La Vanguardia)

    En el llarg procés de tancament de la Presó Model, finalment reeixit al juny de 2017 amb el trasllat dels interns, es va produir un primer pas per palesar l'imminent retorn a la ciutadania d'aquell espai de dues illes de l'Eixample. Fou encara durant el mandat de l'equip de govern de l'alcalde Xavier Trias que es va decidir dur a terme aquella primera actuació consistent en l'enderroc del Centre Obert de Reinserció, situat a la cantonada del recinte de la presó amb els carrers Entença i Rosselló.
    Aquest centre, un edifici de baixos i dues alçades era independent de la presó i acollia uns 200 interns de tercer grau. Només hi anaven a dormir. La resta del dia podien fer vida per reinsertar-se, buscar feina o treballar.
    El 27 de març de 2015 l'ajuntament convergent va organitzar un acte per fer palès l'inici de l'enderrocament amb l'alcalde Trias i altres responsables municipals presents. Aquesta iniciativa va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que traspuava estratègia electoralista davant la proximitat de les eleccions municipals. Els resultats dels comicis van portar Ada Colau a l'alcaldia i el jardinet que s'havia dissenyat segons els patrons de l'equip de Xavier Trias va tenir que esperar a ser retocat pels nous responsables municipals.

    *2014.- El Centre Obert de Reinserció, un edifici de dues plantes a la cantonada Entença/Rosselló i el seu recinte annex entre els murs de la presó va ser l'espai escollit per evidenciar que el fi de la Model com a presó s'acostava. (Foto: Josep Losada / El Punt Avui) 

    *2015.- Un  grup de responsables de l'Ajuntament i de la Generalitat encapçalats per l'alcalde Trias contempla els primers treballs per enderrocar el Centre de Reinserció. (Foto: La Vanguàrdia)  
     
     
    * 2015.- Final de les obres d'enderrocament a l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
     
    El govern municipal d'Ada Colau sempre va considerar com un fet oportunista haver alliberat aquest espai. No obstant això, el va condicionar de forma senzilla i modesta com a zona verda sense cap acte d'inauguració i d'una forma i gairebé imperceptible. Un any després de l'enderroc, el 29 de març de 2016 s'obria al públic.
    El disseny definitiu de la placeta va resultar molt més simple i auster que el que havia ideat l'ajuntament convergent. Més formigó que verd, fanals i bancs nous i arbrat escàs amb una palmera supervivent de l'antic pati del Centre de Reinserció. La part baixa dels murs de la Model que delimitaven l'espai va ser pintada d'un color beige i mesos més tard donaria pas a un mural reivindicatiu de la recuperació de l'espai de la presó per a l'ús ciutadà.
    Al nou espai, de 1215 metres quadrats,  hi van començar a créixer dos pebrers bords, gespa i plantes autòctones i va ser protagonista d'algunes actes i celebracions veïnals. S'hi van col·locar plafons amb grans fotografies sobre la memòria històrica de la presó.
     
      
     *2016.- El nou jardí provisional enllestit. (Foto: Marc Arias/La Vanguàrdia)  
     
    *2016.- Els murs que delimiten l'espai de la placeta (Foto: La Vanguàrdia) 

    *2016.-Festes i celebracions ciutadanes al nou espai verd.


    *2016.- Panell d'informació sobre la història de la Presó Model. Al fons es veu un mural pintat amb referències a l'alliberament i la transformació de l'espai.(Foto: La Vanguàrdia)  
     
    Al juny de 2017, la Presó Model va ser buidada d'interns que foren traslladats a d'altres centres penitenciaris. Començava realment l'etapa de la recuperació. La placeta provisional d'Entença/Rosselló va ser arrassada a l'espera de quedar integrada en el projecte general i definitiu. 

    0 0

     
     
    *2000's.- L'edifici dels jutjats en els seus últims anys de servei.
     
    A l'any 1942 va començar l'enderroc de l'antic Palau de Belles Arts, un edifici que datava de l'Exposició Universal de 1888 i que s'aixecava sobre el triangle format pel Passeig de Pujades, el carrer del Comerç i l'aleshores conegut com a Saló Víctor Pradera (avui Passeig de Lluís Companys). Malgrat la monumentalitat i bellesa de l'edifici, l'oficialitat franquista no va tenir cap mirament en enderrocar-lo. Es va al·legar que l'estructura de ferro de l'edifici havia quedat molt malmesa durant la Guerra Civil, però també era veritat que en aquells anys de penúries el ferro era un metall molt preuat i l'estructura de l'antic palau va ser aprofitada per aplicar-la a d'altres construccions i projectes.   
      
    *1890's.- Postal acolorida amb el Palau de Belles Arts
     
    *1945.- Solar sobre el que s'aixecaria l'edifici dels jutjats un cop enderrocat el Palau de les Belles Arts
     
    El solar resultant va quedar nu i sense ocupar durant una bona pila d'anys fins que a començament dels anys 1960's el Ministeri de Justícia espanyol i l'ajuntament de la ciutat varen decidir aixecar-hi un nou edifici amb la intenció que acollís nous jutjats.
    L'edifici, d'un estil que deixava palesa l'empremta de l'arquitectura oficial franquista de l'època, havia quedat enllestit el 1964, si bé no va començar a ser ocupat fins a finals de 1965 amb la instal·lació dels jutjats de primera instància i municipals a la plantes superiors i les oficines del Registre Civil a la planta baixa o principal.
    La inauguració oficial però, encara va tenir que esperar a la visita del general Franco a Barcelona al juny de 1966.
     
    *1966.- Crònica dels actes de la inauguració de l'edifici amb la presència de Franco. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
     
     
    *1966.- El Caudillo destapant la placa que commemora la inauguració de l'edifici del jutjats el dia 23 de juny. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
     
    *1966.- L'edifici dels jutjats el dia de la seva inauguració. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
     
    Els jutjats van quedar en desús a partir de l'estiu de 2009 i l'abandonament de l'edifici va provocar la seva degradació progressiva. Finalment al 2016 es va aprovar definitivament un projecte per substituir-lo per una nova edificació i cap a finals de juny de 2017, mitjançant maquinària pesada, va començar l'enderroc d'aquests jutjats.
     
    *2017.- Les màquines comencen a executar les tasques d'enderrocament.
     

    0 0


    El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar-restaurant amb una altra de menys habitual. L'establiment era també una escola d'aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.
    El negoci es deia La Cueva del Gordito. El gordito en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte pels negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l'època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino. Uns anys abans ja havia obert una acadèmia al numero 28 del carrer Nou de la Rambla .
     
    *1906.- L'Acadèmia Artística fundada també per Copérnico Olver fou el precedent immediat a aquest local (Font: todocolección)
     
     
     
    *1913.- Fragments de sengles notícies sobre l'obertura del La Cueva del Gordito publicades al Papitu del mes de setembre d'aquell any. (Font: Biblioteca Nacional de Catalunya)
     
    Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l'espectacle i aconseguir endur-se o ensarronar/enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d'aquells barris.
    El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L'èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 1920's seguien produint estrelles de la nit tot dotant als locals de varietés de femelles desinhibides  i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.   

    0 0

    Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


    Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

    La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
    A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
     
    foto de Francisco Arauz.
    Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
     
    Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
     
    La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
     
    Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.

    0 0



    El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
    Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
    Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
     
     
    Lucien Edouard Roisin Besnard
     
    No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
    Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
    Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
    Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
    La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
      
    *1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
     
    La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

    *1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

    Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
    Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
     
    *1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
     
    [1].-Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
      
    [2].-Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
     

    0 0



     
     
    Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
    Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
    Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
    En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
     
    [1].-Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
     
    [2].-Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

    0 0


    *1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
     
    Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
    El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
    La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

    *1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
     
    Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
     
    *1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
    Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada.