Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JORGE ÁLVAREZ i MIQUEL F. PACHA




    La vinculació dels barcelonins a les platges i als banys de mar com a element de lleure i salut no sempre es va limitar com avui als litorals de la Barceloneta i Poblenou. Més enllà de la muntanya de Montjuïc, en espais actualment ocupats pel port i la Zona Franca, hi hagueren des de mitjans del segle XIX els primers balnearis i establiments de banys que van permetre als barcelonins posar-se en contacte amb l'aigua de mar. Fou aleshores quan aquestes activitats es van es començar a manifestar amb intensitat creixent i s'endegaren els primers projectes de instal·lacions orientades al bany en aquelles platges avui desaparegudes de la costa de ponent.
    No només hi hagueren platges al litoral de les Hortes de Sant Bertran, tocant al Baluard del Rei i les Drassanes, sino també al Morrot i a Can Tunis al peu del penya-segat que dibuixava la muntanya de Montjuïc al costat de les aigües del mar.  
    A l'any 1897 el municipi de Santa Maria de Sants, al qual pertanyia part d'aquest territori, va ser agregat a Barcelona. La construcció de l'Hipòdrom el 1883 ja havia començat a donar una certa projecció a la zona i els primers establiments de banys havien començat a poblar el litoral de Can Tunis.  La construcció de la línia de tramvia que l'unia el centre de la ciutat a través del Morrot va facilitar aquesta connexió. El que fins aleshores havien estat zona de platja per a les classes més populars va començarà a atraute també un tipus de banyista més benestant. Un gran projecte de balneari conegut com la Perla del Mediterráneo va ser projectat per Enric Sagnier i Villavecchia amb la intenció d'acabar de consolidar aquell espai com a zona de banys. Finalment però, no arribaria a construir-se. A finals de segle XIX, el Banys Colon, inaugurats el 1897 eren els més coneguts de la zona.
     
    *1900's.- Una curiosa foto amb dos capellans i un tercer home sobre la platja de Can Tunis amb els Banys Zoraya i la muntanya de Montjuïc darrera. (Foto: Col·lecció particular Jorge Álvarez)
     
    Va ser el dia 13 de juliol de 1905 quan es van obrir al públic els Banys Zoraya. L'edifici d'aquests banys, destacava sobre les altres construccions del litoral per la seva esveltesa i pels seus detalls d'estil neo-àrab que es feien palesos en la forma dels seus arcs, els seus sostres, i molt especialment en la cúpula arrodonida a l'estil bizantí que coronava l'edifici principal. Altres cases de banys com els Cibeles i els España s'afegirien a la moda d'anar a la platja a Can Tunis. Els Zoraya eren però, els més populars fins al punt que se'ls coneixia amb un nom genèric com el Balneari.

    *1908.- Nota apareguda a la cartellera de La Vanguardia.
     
    La consolidació de Can Tunis com espai de banys no trigà en arribar. Només uns anys després els Zoraya començarien a caure en una decadència creixent que els portà a presentar a partir de començaments dels anys 1930's un lamentable estat ruïnós al costat d'algunes fàbriques. El port demandava més espai  i les seves successives ampliacions acabarien fent desaparèixer aquell espai de platja.

    *1920's.- Imatge captada des de la muntanya de Montjuïc en la que es pot identificar el perfil de l'edifici dels Banys Zoraya
     
    *1933.- Com es pot comprovar en aquest plànol municipal els Banys Zoraya eren ja un edifici en runes durant els anys de la República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)


    0 0


    Façana de l'edifici de La Equitativa a Passeig de Gràcia / Consell de Cent

    L'any 1955 es va inaugurar a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent la nova seu de l'entitat d'assegurances i riscos La Equitativa-Fundación Rosillo, fundada a Madrid el 1882, que fins aleshores havia tingut les seves oficines barcelonines a la Via Laietana 54.
    Aquest nou edifici, projectat per l'arquitecte tarragoní Francesc Joan Barba Corsini (1916-2008) [1], contemplava una superfície comercial en les seves plantes inferiors, que integrava el concepte de galeria amb botigues diverses agrupades en un espai comú.  En total disposava de dinou espais per a botigues, distribuïdes en quatre nivells (soterrani, planta baixa, altell i primer pis). Primerament es van inaugurar les botigues que tenien accés directe a nivell de carrer. La companyia aèria italiana LAI, una oficina de turisme també italiana, la cafeteria Milán i una botiga d'electrodomèstics (Georgia) van ser les primeres en obrir i posteriorment s'hi afegiria la de Giménez y Simorra de moda i teixits.  
    Al gener de 1956 s'hi incorporaren les de l'altell i la primera planta que completaven la galeria comercial. Hi destacaven l'ampliació del Milan per acollir-hi el restaurant, una agència de viatges i la perruqueria femenina Capri entre d'altres.
    Més dificultats tingueren les botigues del soterrani que mai arribaren a ocupar-se en la seva totalitat

    *1956.- Al gener d'aquell any ja estaven pràcticament en funcionament totes les botigues de les galeries llevat de les del soterrani (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

    *1956.- Publicitat de la perruqueria per a senyores Capri, un dels comerços que es va instal·lar a la planta primera de les Galerias La Equitativa. El 1961 va ser ampliada ocupant un altre dels espais comercials de les galeries. (Font: La Vanguardia)
     
    Posteriorment al novembre de 1962 es va incorporar la Galeria Belarte, si bé el concepte de galeria comercial es va anar diluint progressivament per la posició privilegiada que tenien els locals amb accés directe a nivell de carrer des del passeig de Gràcia o Consell de Cent en relació a les situades a les altres plantes.   


    [1].- Barba Corsini va rehabilitar als anys 1950's tretze apartaments als àtics de La Pedrera de Gaudí. Aquesta intervenció va ser eliminada al 1996 quan Caixa Catalunya va comprar l'edifici. 

    0 0


     
    L'any 1958, a la cantonada entre Calvet i Tenor Viñas, just entre els barris de Galvany i el Turo-Park, va entrar en funcionament un auto servei de posta a punt de l'automòbil que incorporava benzinera i taller.
    El local es va convertir en un dels punters a la ciutat i especialment a la zona alta on per proximitat i qualitat de servei era el preferit de les classes benestants per al manteniment dels seus cotxes. L'Auto Servicio Turó-Park es va posar en funcionament sota la direcció del cap de taller Mario Bencerrey i era dotat de les últimes novetats de l'empresa Harry Walker quant a tecnologia per al tractament de les avaries, manteniment i revisions periòdiques del vehicle. Incorporava també alguns serveis, no habituals en aquest tipus de negocis, com eren una cafeteria on el client podia esperar còmodament que li acabessin d'enllestir el cotxe, així com cabines telefòniques dins el propi taller per no haver d'esperar a realitzar trucades.  

    *1959.- Publicitat del taller en format de còmic amb vinyetes.
     
    *1960.- Un fotograma del film Llama un tal Esteban (Pedro Luis Ramírez) on es pot veure l'interior del taller. Al fons el carrer Calvet a la cantonada amb Tenor Viñas i Madrazo.
     
    L'Auto Servicio Turó-Park  va desaparèixer a l'any 1979. El solar va ser venut a la constructora Núñez i Navarro per aixecar un edifici d'habitatges en aquella zona tan desitjada pel mercat  immobiliari. Als baixos del nou edifici s'hi van instal·lar les Galeries Turó.
     

    0 0

     
     
    El mural publicitari del brandy Terry era visible des de la plaça Molina (Foto: Adrià Costa)

    L'anunci televisiu es va rodar a l'any 1964 i era força senzill. Una noia rossa (Margit Kocsis) muntava al galop d'un cavall blanc sobre una platja deserta i, tot seguit, s'escoltava un d'aquells inefables lemes publicitaris que van fer època: Terry me va assegurava una veu masculina... usted si que sabe contestava una complaent veu en aquest cas femenina.
    En la història més recent dels grans murals de publicitat pintats a les mitgeres dels edificis de la ciutat, el que anunciava el brandy Centenario Terry a la paret del número 265 del carrer Balmes 285, tocant a Plaça Molina, va ser un dels de més durada i popularitat.
    Degudament restaurat i actualitzat de pintura, va aguantar fins als inicis de 2017 i probablement hagués continuat molts anys més si no hagués estat enderrocat l'edifici del costat, on durant molts anys hi hagué el bar Tris-Tras. La nova edificació taparia aquella mitgera i va ser retirat. En una època que els anuncis de begudes alcohòliques ja no estaven permesos en llocs públics, aquest mural havia subsistit gràcies a una especial protecció com a icona representativa d'un altre temps.  Finalment però, no va ser conservat en una mostra d'escassa sensibilitat envers l'arqueologia urbana.

    *1964.- L'anunci del brandy Terry amb la noia muntant a cavall va ser un dels més populars dels anys 1960's. 

    *2016.- El mural sobre la mitgera de l'edifici de Balmes 285 vist des de la plaça Molina. (Foto: Toni Vall)  
     
    *2017.- Els operaris procedeixen a l'enderroc de la mitgera i a l'eliminació de l'anunci (Foto: Adrià Costa

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i MAITE MAR


    *1905.- Vista exterior de la Joieria Cabot inaugurada aquell any als baixos de la Casa Rosés. (Font: La Hormiga de Oro)

    A començaments de l'any 1905 es va obrir als baixos de la Casa Rosés, al número 17 de la Plaça Catalunya, la quarta botiga dels Cabot, una nissaga de joiers dels que el mataroní  Francesc Cabot i Ferrer, n'havia estat el fundador.
    La primera botiga l'havien obert al 1842 al número 35 del carrer de l’Argenteria, on des de feia segles s’havien aplegat els argenters de la ciutat. El 1899 s'havien traslladat al número 21 del mateix carrer i desaparegut Francesc Cabot la raó social del negoci va ser Joyería Viuda de Francisco Cabot e Hijos.
    Els fills Francesc, Emili i Joaquim van obrir la tercera botiga al carrer Ferran 61. Allà començarien a destacar per la qualitat de les peces de joieria que llauraven tant d’orfebreria civil com religiosa.
    La botiga de Plaça Catalunya va significar un salt qualitatiu important que situaria a la Joieria Cabot com una de les més importants de Barcelona. Quan la Casa Rosés va ser reformada per convertir-se en Casa Segura entre 1922 i 1924, la botiga va tancar durant poc més d'un any per a ser objecte de profundes reformes. Provisionalment s'instal·là als baixos del número 5 del Passeig de Gràcia. Acabades les obres retornà a la Plaça Catalunya on va reduir la seva superfície original i  el negoci va passar a adoptar el nom comercial de Joaquim Cabot. Successor de Vídua i Fills de Francesc Cabot.
    Joaquim Cabot (1861-1951), el més destacat dels tres germans, era una personalitat polifacètica i culta que assistia a les tertúlies de Els 4 Gats. Ocupà diversos càrrecs públics i va ser el fundador del periòdic La Veu de Catalunya.

    *1900.- Joaquim Cabot i Rovira, segons un dibuix de Ramon Casas.

     
    *1922/23.- Dos anuncis que marquen l'interval de temps durant el qual la Joieria Cabot de Plaça Catalunya va estar en obres de reforma.
     
    La joieria va augmentar exponencialment el seu prestigi durant aquesta època d'establiment a la Plaça Catalunya i va concórrer a diverses exposicions internacionals assolint destacats guardons, entre ells el Gran Diploma d'Honor i la Medalla d'Or de l'art litúrgic en sengles exposicions celebrades a Roma.
    La Joieria Cabot va romandre al numero 17 de Plaça Catalunya fins al febrer de 1931. Fou aleshores quan Joaquim Cabot va deixar la direcció de l'empresa al seu gendre i al seu nét i la botiga es traslladà a la nova seu instal·lada al carrer Corts (Gran Via) número 636. 
     
    *1905.-Aspecte de l'interior de la joieria amb els espais destinats a venda situats en el semientresòl de l'edifici. 
     
    *1905.- Entrada a l'establiment i escala d'accés a la zona de vendes. 
     
    *1931.- Anunci del trasllat definitiu de la joieria de plaça Catalunya a Gran Via (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 1931).

    0 0


    Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  
     
    La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.
    De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

    *1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

    *1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

    Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

    El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.
    Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.
    El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 
    Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.
    Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

     
    *1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

    *1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
     
     
    Enllaç d'interès:
     
    Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.
     

    0 0

    Article suggerit i elaborat amb JORDI SERRANO



     
    A l'any 2000 Barcelona va inaugurar un nou palau de congressos. Era situat al tram final de la Diagonal, prop de la zona de Torre Melina, i va ser batejat com a Palau de Congressos de Catalunya. A les seves instal·lacions annexes es va inaugurar dos anys després el Restaurant-Discoteca Tati.
    El local va ser promogut per iniciativa de l'empresari Tato Escayola (1941-2010), un home lligat estretament a iniciatives vinculades a l'oci i a la restauració (   ) i membre destacat de la jet-set barcelonina.  
    La decoració interior del local fou assignada a Pepe Cortés i com el seu propi nom  indicava era un homenatge a l'actor francès Jacques Tati (1907-1982), un singular còmic que es feu extraordinàriament popular amb el seu personatge de Monsieur Hulot en pel·lícules mítiques com Jour de fête (1949), Les vacances de Mr. Hulot (1953) o Mon oncle (1957).
     
     
     
    El local, amb accés directe des de l'aparcament del Palau de Congressos i terrassa amb vistes sobre les instal·lacions del Reial Club de Polo, tenia el seu element més característic en una llarga barra que evocava els bars dels anys 1950's. Les taules es distribuïen al voltant d'una pista central de ball i una escala portava fins a un nivell superior on hi havia una altra barra amb una petita pista de ball i la cabina del DJ.
    L'homenatge a Tati es concretava en tot un seguit de pantalles distribuïdes per arreu del local que projectaven de forma continuada escenes destacades de la filmografia de l'actor i director francès. El DJ ambientava els sopars dels clients amb les bandes sonores originals dels films  de Tati  barrejades amb versions més actuals d'aquests temes, molts d'ells provinents del disc Jacques Tati. Les remix de Mr. Untel.
     
    *2002.- Quatre imatges de l'interior del Tatí
     
    El lloc era íntim, elegant i agradable amb cuina internacional de bon nivell i preus situats en un tram mitjà-alt. Després de mitjanit les estovalles blanques de les taules eren enretirades i quedaven de color negre. La intensitat de la llum baixava considerablement, la música de cinema era substituïda per música disco i la parròquia abandonava poc a poc les taules per començar a ballar a la pista. Fins a les tres de la matinada es podien degustar plats freds i pica-piques.
    La vida del local va ser efímera. Tot just dos anys. Els incondicionals de Tati van perdre aquest insòlit lloc de culte i el mateix 2004 un nou projecte anomenat Ribelino's va ocupar el mateix local. Es va mantenir la decoració i la distribució dels espais però simpàtiques referències al llarguerut senyor Hulot i als seus moviments espasmòdics es van perdre per sempre.
     
     

    0 0

     
      
    Un ofici desaparegut durant el darrer terç del segle XX va ser el de sereno, empleat municipal encarregat de vetllar per l'ordre als carrers i donar servei als veins durant les hores de foscor de la nit. El seu origen a Barcelona prové de finals del segle XVIII, tot i que en temps dels romans ja existia una mena de vigilants nocturns anomenats triunvirus nocturni
    Les seves funcions eren diverses si bé consistien bàsicament en obrir els portals de les cases als veins que no duien clau i col·laborava amb les altres forces de l'ordre.
    A l'any 1769 el rei Carles III va signar a Ciutat de Mallorca una Reial Cèdula que homogeneïtzava el servei de vigilància nocturna mitjançant els serenos a tot el Regne d'Espanya
    Les primeres persones que van fer aquesta funció a Barcelona eren retribuïdes pels veins, que establien convenis amb elles per garantir la seguretat a les nits. Posteriorment l'ofici de sereno va passar a ser un servei públic municipal i es té coneixement d'una primera promoció de serenos que iniciaren les seves activitats el 18 de febrer de 1786
    Aquests primers serenos duien una llanterna d'oli, que després va ser de carbur, una capa i un gran bastó. Cridaven cada mitja hora anunciant al veïnat l'hora i l'estat del temps. Tenien la consideració de força armada i vestien de color vermell per fer-se notar. Actuaven des de les 10 de la nit fins a les 5 del matí i un altre element característic eren els grans manyocs amb totes les claus de la zona que duien a sobre.
     
    Bastó de sereno amb acabament metàl·lic i l'escut de la ciutat.
     
    El nom de sereno prové de la repetició constant d'aquesta paraula quan ells mateixos anunciaven l'estat del temps i del cel, generalment serè (sereno). Ho feien en intervals de mitja hora o hora sencera. A base de repetir-ho la ciutadania els va identificar popularment amb el nom de serenos fins que el mot va adquirir carta de naturalesa, tot i que en realitat el més apropiat era el de vigilants nocturns.
    A l'any 1814 se'ls va assignar una arma curta de foca curta de foc i un fanal d'oli que en els darrers anys ja havia evolucionat cap a una  llanterna de piles.

    *1900's.- Un grup de serenos amb els habituals manyocs de claus penjats davant de Santa Maria del Mar.
     
    Van usar una llança curta fins el 1957 que va ser substituida per una defensa de fusta amb un extrem de metàl·lic que permetia colpejar sonorament el terra i advertir així de la seva presència.
    La uniformitat va anar adequant-se també al pas dels temps. La gorra de llana o barretina inicial de color marronós acabaria sent substituïda per una gorra de plat blava amb banda vermella i l'escut de la ciutat dins una corona de llorer. Els primers xiulets de fusta van ser substituïts després per altres de metàl·lics.

    *1930's.- Felicitació de Nadal amb un sereno vestit amb uniforme de gala davant el Parlament de Catalunya.
     
    Gorra del Cos de Serenos de l'Ajuntament de Barcelona amb l'escut de la ciutat 
     
    Anunciar l'hora i el temps i atendre al que s'havia deixat les claus van continuar essent les seves funcions principals, però també ho eren avisar als bombers si hi havia algun incendi, cridar un metge o una llevadors, perseguir lladres o actuar per apaivagar els ànims en baralles de borratxos. Durant la dictadura franquista alguns també col·laboraven amb la policia per detenir a la gent contrària al règim que feia pintades a les parets dels carrers.
    El tocs de xiulet dels serenos es van generalitzar i la policia va començar a fer-ne menys cas davant la temença que es tractés d'una falsa alarma  o un avís de poc interès.  Aquesta a actitud s'estengué també als ciutadans i d'aquí prové l'expressió popular castellana de Te toman por el pito del sereno, aplicada a algú al que no se li fa cas. 
    Els serenos formaven part d'aquell grup d'oficis que en arribar els Nadals passaven pels pisos amb una targeteta de felicitació de les festes per demanar el seu aguinaldo. L'arribada i generalització dels porters automàtics a les finques va ser un dels motius que varen afectar a la funció dels serenos.
    Amb el pas del temps l'antic fanal es va convertir en una llanterna de mà de piles i el Cos de Serenos de Barcelona es va dissoldre el 1976. Els seus 268 membres van passar a formar part del servei de Vigilància Nocturna de la ciutat i el 1981 es van integrar a la Guàrdia Urbana.
     
     *1970's.- Una de les últimes targetes de felicitació dels serenos que lliuraven quan demanaven l'aguinaldo.


    0 0

     
     
    
    A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes per la seva durada i popularitat hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.
    Certament la fundació d'aquest taller es remuntava a l'any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l'autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s'instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d'esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.
    Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d'invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880's i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.  

    
    Els dibuixos de dones amb els pits nus eren habituals a les invitacions que es distribuïen des del Taller Baldufa com aquesta del Carnaval de 1887 
     
    Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l'art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval Enriqueta Martí.
    Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d'una altra societat, La Caldera fundada el 1882.  
    La vida d'aquesta d'aquest local es va perllongar fins el 1890.


    0 0

    Agraïments a AMADOR EXPÓSITO i ROBERTO LAHUERTA MELERO

    *1967.- El cine Majestic al centre de la imatge amb la Meridiana de fons.

     
    *1967. Entorn de la imatge anterior ampliat

    En la sempre apassionant història de les sales de cinema de Barcelona, el nom de  Majestic el trobem vinculat a diversos cinematògrafs. Un fou el Majestic d'Aragó-Casanova, al costat de la Casa del Pueblo. Però hi hagué també un Majestic menys conegut, a causa de la seva llunyania del centre de la ciutat, que fou el de Trinitat Vella, un edifici a quatre vents que s'aixecava entre els carrers Peníscola i Gitanilla al costat de la Meridiana i força a prop del límit municipal amb Montcada i Reixac.
    Situat a pocs metres de la carretera de Ribes, després convertida en Meridiana, aquest cinema era instal·lat dins un edifici de grans proporcions i sostre ondulat que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Canela Tomàs, un clàssic en la construcció de sales de cinema en aquells barris.
    Interiorment s'estructurava en platea i amfiteatre i el seu aforament va variar al llarg dels seus onze anys de vida. Inicialment la platea acollia 635 butaques que el 1967 havien augmentat fins a 778 i que, afegides a les 303 de l'amfiteatre, completaven un aforament total de 1.081 localitats.

    Planta de la platea de la sala
     
    El barri de Trinitat Vella el recordarà com una icona dels anys del desarrollisme malgrat que la seva història no té gaires anècdotes ni dades a comentar. Compartia programació amb altres sales de la zona i per tant el ciclista que transportava les bobines en temps record per poder exhibir-les a totes les sales era una peça bàsica.  
    Durant gran part de la seva existència la sala va programar només de dijous a diumenge, inclosos els festius, i només durant un breu període va oferir doble programació, de dilluns a  dimecres i de dijous a diumenge. Els projectes urbanístics  que van afectar a la zona (obertura de la Via Favència i de la Meridiana) varen alterar també la vida del Majestic que va patir una mutació de la seva clientela a causa de les noves sales obertes a Nou Barris i de l'establiment de barreres vials difícils superació.
    Amb tot això, el Majestic va tancar portes a l'estiu de 1969. Posteriorment l'edifici fou aprofitat i habilitat per a pàrquing i així va sobreviure fins als primers 1980's, quan va ser enderrocat per a construir-hi habitatges. 
     
    El senyor José Navarro, responsable de projecció del Majestic de Trinitat Vella. (Foto: Fons Família Navarro/Torralba)

    0 0

     
    *2015.- Edifici de la Travessera de Gràcia cantonada Sagués

    Ja a l'any 1914 l'empresari Antonio Puig Castelló va començar a comercialitzar perfums i cosmètics i a la dècada següent la primera barra de llavis fabricada al país llançada al mercat el 1922 amb el nom de Milady. A la dècada dels 1940's en plena autarquia franquista es va llençar al mercat l'aigua de colònia Lavanda Puig fabricada exclusivament amb productes espanyols i amb un gran èxit de vendes.

     
    *1940/1960's.- Dues ampolles d'aigua de colònia Lavanda Puig per a la seva venda a granel

    El 1946  l'empresa va construir la seva seu a la Travessera de Gràcia cantonada amb Sagués, al límit sud del barri de Galvany. El projecte inicial va ser de l'arquitecte Antoni Fisas i Planas (1896-1953), que projectà un edifici elegant i de línies clàssiques de només baixos i dues plantes, a les que posteriorment se n'afegiria una altra en forma de remunta endinsada. Des d'allà començaria un imparable creixement que la va dur a absorbir d'altres empreses de productes cosmètics fins configurar un imperi empresarial multinacional amb marques com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier, Valentino, Prada o Nina Ricci.

    *2015.- Detall de la porta d'entrada a la finca
     
    Amb el pas del temps l'antiga empresa Antonio Puig S.A. va esdevenir Puig Beauty and Fashion Group, nom que va adoptar a partir de 1999 segellant així la seva expansió internacional. Tot i això el 2004 va tornara a canviar de nom comercial i la companyia va passar a dir-se senzillament Puig.
    Va ser en la dècada següent quan va arribar el moment de plantejar-se abandonar aquesta antiga seu i buscar-ne un altra. El canvi es va produir  el 2014 a un gratacels projectat per Rafael Moneo de la Plaça d'Europa a l'Hospitalet de Llobregat, que ja es coneix com a Torre Puig. L'antiga seu de Travessera no va durar gaire més i les immobiliàries no van trigar a adquirir-la. L'any 2016 fou començada a enderrocar i cap a finals d'aquell any ja es construïen els fonaments d'un nou edifici d'habitatges.

    Quatre de les més conegudes fragàncies que Puig va començar a comercialitzar  a les dècades de 1970's i 1980's.

    *2016.- El procés d'enderrocament de la seu de Puig en marxa. (Foto: Ana Jiménez / La Vanguardia)

    0 0


     
    Una de les icones més representatives de la Barcelona fashion, que va irrompre a les nits de la ciutat a partir de mitjans dels anys 1980's fou la discoteca Rosebud, situada a l'entorn del camí del tramvia blau cap al Tibidabo, molt a prop de la Ronda de Dalt i el Museu de la Ciència (Cosmocaixa) i al costat mateix d'un altre dels temples de la nit de l'època, el Partycular.
    El nom del local, indubtablement inspirat en el film d'Orson Wells Citizen Kane amb el legendari trineu volant pels aires al logotip, va convertir-se aviat en un clàssic per prendre una copa nocturna a la falda de Collserola


    La làmina d'aigua exterior del Rosebud va ser decorada per Xavier Mateo amb vuit troncs de bambú

    Promogut per Jaume Beltran i Francesc Rusiñol, amb el suport de l'arquitecte i interiorista Andreu Suriol, el local era d'una elegància indiscutible, un monument al disseny, amb lavabos unisex i una singular làmina d'aigua exterior. Una de les seves zones més atractives era el jardí, que va ser tancat el 2007 quan es va requalificat la finca adjacent per construir-hi pisos de luxe.

    Interior del Rosebud en plena ebullició
     
    El local va convertir-se en un lloc molt adequat per celebrar festes privades universitàries, d'empreses i fins i tot de caràcter familiar i social (comiats de solter, aniversaris) de les classes més benestants. A partir de mitjanit però, el local s'obria al públic amb independència que s'hi hagués celebrat  prèviament una festa privada
    Rosebud va entrar al segle XX amb alguns problemes d'ordre públic que van tenir el seu punt més àlgid a l'abril de 2008 quan una batalla campal entre clients i mossos d'esquadra va acabar amb diversos ferits i amb un procés judicial que va afectar negativament el nom del local.


    El ressò mediàtic d'aquests incidents va propiciar una nova etapa amb el nom de New Rosebud i posteriorment la venda del local al Grup Costa Este, que va procedir a la seva reencarnació en un nou projecte pel local, que va adoptar el nom de Vetro i va abandonar definitivament qualsevol referencia a Rosebud. El 20 de novembre de 2010 va celebrar-se la festa d'inauguració de Vetro.
    La nova etapa del local tampoc va estar exempta de problemes legals. Al desembre de 2012 la discoteca va ser precintada per l'ajuntament per un excés d'aforament que superava en un 300% el permès [1].
     
    [1].- El Periódido de Catalunya edició del dia 1.12.2008
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

    L'espai del Port Vell inicialment conegut com Moll de la Muralla abastava tota la llargària de l'actual passeig de Colom en direcció a la Ciutadella. A finals del segle XIX aquest moll ja tenia uns petits magatzems de teulada a dues aigües situats en primera línia del moll, que van ser testimonis de la construcció-exprés i posterior enderrocament de l'espectacular Hotel Internacional.

    
    *1888.- La superfície del Moll de la Muralla amb dues rengleres de pins plantats i l'edifici de l'Hotel Internacional encara dempeus, al fons a la dreta, durant els dies de l'Exposició Universal.

    *1903.- Construcció del perímetre d'obra per encabir la superficie dels rafals. Encara subsistien les primitives barraques a dues aigües davant de l'aigua.


    *1905.- El rafal més proper a la Barceloneta acabat d'enllestir.
     
    Cap al 1903 va començar a construir-se l'estructura d'obra de serviria de façana i suport als dos gran rafals de seccions amb sostre ondulat que es van estendre per la totalitat del moll, Eren similars als que es varen aixecar al Passeig Nacional de la Barceloneta. 
    El moll de la Muralla va canviar el seu original nom oficial el 1924 per passar a ser dedicat al polític i empresari Ròmul Bosch i Alsina (1852-1923), que havia estat alcalde de Barcelona i també president de la Junta d'Obres del Port fins a la seva mort.
    El cos del rafal número 2 era pràcticament adossat a l'edifici de la  Duana Nova del Portal de la Pau. Per un i altre costat dels dos llargs edificis hi circulaven sengles vies de trens de mercaderies amb una petita estació a la banda del passeig de Colom molt a prop de l'esmentada Duana  Nova.



    
    *1910's.- Dues imatges dels rafals. Des del Passeig de Colom (a dalt) i des de les aigues del port (a baix)
    

    *1940's.- Imatge captada des del cim del monument a Colom on es poden veure els rafals que ocupaven gairebé la totalitat de l'espai del Moll de la Fusta.

    Aquest paisatge portuari, que tancava les aigües a la seva contemplació per part dels ciutadans, va desaparèixer el 1961 quan es va procedir a l'enderroc dels dos rafals. El moll va quedar a partir d'aleshores obert deixant a la vista l'emmagatzematge de piles de fustes, passant a ser conegut per la ciutadania per Moll de la Fusta.
    Fins el 1987 aquest espai no canviaria radicalment la seva fesomia  amb la construcció del passeig de llambordes i palmeres, la via de la Ronda Litoral semisoterrada i el tram elevat contigu al passeig de Colom amb un seguit de locals dedicats a l'oci i la restauració.

     
    *1961.- Dues imatges del desmantellament de les cobertes dels rafals que va suposar l'inici del procés del seu enderroc total. (Foto: Pérez de Rozas)
     
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ iCARMEN GIMÉNEZ

    Una entrada a la sala. (Font: Barcelona Coleccionismo)
     
    Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).
    Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont
    Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.
     
    *1930's.- Vista de la façana exterior del cine Manón en els seus primers anys
     
    Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.
    El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.
     
    *1930's.- Vista interior del cinema.
     
    Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.  
    Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.
    Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.

    *1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    [1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015

    0 0

     
     
     
    L'estudi de la prehistòria d'un local com el Martin's, situat al capdamunt del Passeig de Gràcia, ens ha portat a considerar altres noms com el Pub Carnaby i la boite discoteca Boum Boum, que estigueren ubicats al mateix lloc.
    Als baixos d'aquell número 130 del Passeig de Gràcia, tocant ja a la casa Fuster, s'hi instal·là cap a finals de la dècada dels 1960's un local que recollia el nom del carrer més famós de Londres en aquells temps de l'esclat de la cultura hippie. Pub Carnaby era el seu nom i en la transició del 1968 i 1969 es va anunciar la doble inauguració (28 de desembre i 28 de febrer respectivament) d'una boite pressumptament situada a l'interior del mateix Pub Carnaby i que duia per nom Boum Boum.
    L'experiència no va ser gaire llarga atès que el Martin's, amb un format diferent al bar d'ambient homosexual que seria després, va començar a figurar a les cartelleres d'oci i espectacles a partir de 1972. 
     
     

    0 0

    Agraïments a ALFRED PUIG pel seu assessorament.

     


    Una de les línies històriques del transport públic de Barcelona, va ser la número 64 que durant més de 80 anys va circular en sentit mar-muntanya i a l'inrevés. Al llarg de la seva existència va presentar diverses variants de trajecte fins que va desaparèixer el 2016 a causa de la instauració de la red ortogonal de busos.

    La història del 64 s'associa amb baixar al centre o fins al port de la ciutat des del barris de l'Eixample, Sant Gervasi, Bonanova o Sarrià, si bé la línia seria més especialment popular als mesos d'estiu per ser la que portava als balnearis i les platges de la Barceloneta.

    Era una línia de via ampla que es va projectar per substituir la via estreta al Passeig de la Bonanova pel qual discorria l'antiga linia 19 fins a la Plaça de Sarrià i que era previst clausurar.

    ANTECEDENTS (1930-1936)

    A partir de 1930 i durant els anys següents sovintejaren els canvis a les línies de tramvia de via estreta que unien la Plaça Catalunya amb Sarrià, Pedralbes i la carretera de Vallvidrera. Finalment el 1933 va quedar definitivament suprimida la darrera línia de via estreta entre la Plaça Catalunya i la Plaça Borràs. Només van quedar en servei les línies 14 i 19 que cobrien els trajectes des de la plaça Bonanova a la carretera de Vallvidrera i Pedralbes respectivament.
    Per apaivagar les queixes dels sarrianencs, durant el 1935 es va tornar a posar en servei la línia 14 des de Plaça Catalunya a Peu del Funicular de Vallvidrera amb un servei molt irregular i intermitent.
    Tots aquests problemes tenien el seu origen en el fet que el tramvia de Sarrià circulava en ambdós sentits de circulació pel carrer Aribau en trams de via única i de via doble que s'alternaven tot provocant greus problemes de trànsit 
    Finalment es va optar per posar en marxa la línia 64 de via ampla. Per executar aquest projecte es van aprofitar les instal·lacions del mai inaugurat tramvia del Putxet que pujava per Muntaner fins Diagonal en via doble.

     
    TRAMVIA (1936-1967)


     


     


     


     





     
    Des que es va inaugurar la línia 64  amb tramvies va ser coberta amb cotxes del model 500 i només els últims anys van ser substituïts per models 1200. 


    1936

    El dia 4 de febrer de 1936 es va posar en marxa la línia de tramvia 64 que cobria el trajecte des de Drassanes fins a Sarrià. Va ser l'última a posar-se en servei abans de l'inici de la Guerra Civil El recorregut original discorria des de les Drassanes per Rambles, Pl. Catalunya, Rda. Universitat, Gran Via, Muntaner, Pl. Bonanova i Ps. Bonanova fins a la Pl. Sarrià.

    Amb l'arribada de l'estiu, a partir de juny, es va decidir ampliar el seu recorregut des de les Drassanes fins a la Barceloneta seguint la seva ruta per Ps. de Colom, Ps. d'Isabel II, Pla de Plau i Ps. Nacional 

    *1936.- Un dels cotxes de la nova línia 64 circulant per la Rambla als pocs dies de posar-se en servei. Al fons el Palau Moja.  (Foto: Arxiu Jordi Ibáñez)


    1945

    A partir del 14 d'octubre de 1945 la línia va retallar el seu trajecte, que quedà reduït només entre Plaça Catalunya i Sarrià. En aquell temps era coberta per un total de 6 tramvies. 


    1946

    A partir del dia 10 de gener de 1946 va recuperar el seu recorregut anterior (Barceloneta-Sarrià) amb un total de 10 tramvies i des del 8 de juny va ampliar també el seu trajecte per l'altra banda des de la Plaça del Duc de Gandia a Sarrià fins el Monestir de Pedralbes.


    1948

    Del 24 de novembre d'aquell any en endavant es va suprimir novament el tram Plaça Catalunya-Barceloneta.


    1949

    Recuperació de la totalitat de la línia des de Barceloneta fins a Pedralbes per donar servei durant la temporada de banys a partir del 28 de juny i fins al 15 de setembre que tornaria a sortir de Drassanes.


    1950

    Aquell estiu es tornà a ampliar el trajecte fins a la Barceloneta des del 12 de juliol i aquest allargament passaria ja a ser definitiu.

    *1951.- Parada del 64 a Pla de Palau.


    1957

    A partir del 16 de setembre d'aquell any l'ajuntament va decidir suprimir la circulació de tramvies per la Rambla, amb la qual cosa el 64 va començar a pujar pel Paral.lel i les Rondes de St Pau i St. Antoni.


    *1957.- El cotxe 521 a la Plaça Catalunya. Al fons el carrer Rivadeneyra.


    *1958.- Un cotxe del model 500 de la línia 64 a les cotxeres de Vilana. (Foto: Albert González)
     
     
    1960

    A partir del 21 de novembre setembre va desaparèixer la línia nocturna del 64 que va passar a ser coberta per autobusos de la nova línia NP.
     
    *1960.- Un cotxe model 500 del tramvia 64 arribant a la plaça Pedralbes prop del monestir on la línia tenia el seu final.
     
     
    1964

    Nova variació des del 18 de desembre quan el recorregut ascendent del 64 a partir del final de la Rda. St. Antoni discorre per Casanova, Consell de Cent i Aribau i els tramvies deixen de pujar en contradirecció pel carrer Muntaner per acabar amb la perillositat que allò suposava.


    *1960's.- Un cotxe de la sèrie 1200 de la línia 64 al seu pas pel Passeig Nacional de la Barceloneta (avui Joan de Borbó)

     
    1965

    Aquell any es va establir com a línia 64 el trajecte Paral·lel-Pedralbes a partir del 8 de gener. Els tramvies de la línia passaven per Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. St. Antoni, Casanova, Consell de Cent, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps. Reina Elisenda i Plaça de Pedralbes.

    En sentit descendent la línia circulava amb el mateix recorregut cobrint tot el carrer Muntaner des de la Pl. Bonanova fins a la Pl. Goya amb la Rda. Sant Antoni. 

    D'altra banda els tramvies de la línia 64 van tornar a cobrir el servei dia i nit quedant suprimida la línia d'autobusos nocturns NP que havia estat creada el 1960.

     
    1966

    A partir del 12 de juny la línia es perllonga del final del Paral.lel fins a la Barceloneta fins a l'1 d'octubre que torna a circular només fins al Paral·lel. Aquesta operació es repetirà durant els estius dels anys següents


     

    AUTOBÚS (1967-2017)




     


     

    1967

    El dia 3 de desembre els tramvies de la línia 64 són substituïts per autobusos.

    El recorregut ascendent del 64 comença a Aldana/Rda. Sant Pau i continua per Rda. Sant Antoni, Pl. Universitat, Aribau, Via Augusta, Muntaner, Pl. Bonanova, Ps. Bonanova i Ps. Reina Elisenda fins a Pedralbes. En sentit ascendent baixa pel carrer Muntaner en la seva totalitat fins a Rda. Sant Antoni, Manso, Comte Borrell i Aldana.


    1968

    A partir del 23 de març la parada de Pl. Bonanova en direcció Pedralbes serà traslladada al final del carrer Muntaner a causa de les obres d'urbanització de la plaça

    A partir del 16 de juny s'estableix per sempre el fi de trajecte a la Barceloneta.

    Durant aquest any el 64 deixarà de circular pel Paral·lel a causa de les obres de la línia L3 del metro 


    1973

    Des de finals de març el 64 deixa de passar per davant de les Drassanes i canvia el seu trajecte circulant per l'Avenida Garcia Morato (avui Avda. de les Drassanes) i el carrer del Portal de Santa Madrona fins arribar al Paral·lel.

    En sentit ascendent la línia 64 Barceloneta-Pedralbes comença al final del Passeig Nacional i segueix per Pla de Palau, Ps. d'Isabel II, Ps. de Colom, Avda. García Morato, Portal de Santa Madrona, Paral·lel, Rda. Sant Pau, Rda. Sant Antoni, Aribau, Via Augusta, (amb tornada per Muntaner) Pl. Bonanova, Ps. Bonanova, Ps Reina Elisenda i Pedralbes. 


    1981

    A partir del 10 de juliol l'autobus 64 deixa de passar pel carrer Manso per fer-ho per Tamarit


    1997

    Durant aquest any el 64 deixarà de passar pel carrer del Portal de Santa Madrona per seguir com feia antigament per davant de les Drassanes i agafar des d'allà el Paral.lel


    2002

    A partir del mes d'agost en el tram ascendent per Via Augusta els autobusos comencen a pujar pel carrer Mandri en comptes de Muntaner, que deixa de ser de doble direcció entre Via Augusta i Bonanova. 

    D'altra banda, des del 5 de desembre la línia amplia el seu recorregut pel passeig Joan de Borbó fins al Club Natació Barcelona.


    2009

    A partir del 22 de setembre el terminal del Ps. Joan de Borbó torna a ser ampliat, en aquest cas fins a l'entorn del nou Hotel Vela.



    Un dels últims recorreguts del 64

    *2010's.- Un dels últims autobusos que varen cobrir la línia 64 abans de la seva desaparició s'atura a Pedralbes.
     
    2016

    L'últim dia de febrer de 2016 la històrica línia 64 deixa de circular. El servei és substituït per altres línies de la xarxa ortogonal. Molts ciutadans i usuaris, encara poc acostumats als continuats canvis d'autobusos que imposa la dinàmica de la nova xarxa, i més enllà del valor sentimental i la nostàlgia per la pèrdua d'una línia de tota la vida, fan palès el seu rebuig davant les noves alternatives per arribar a les platges. 

    0 0

     
     
    A començaments dels anys 1920's l'empresa Ernest Witty & Co. va succeir a Alimundo & Co, al front de la botiga de material per a l'esport que hi havia al carrer Aragó, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, al costat de l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón (avui Fundació Antoni Tàpies)
    La nissaga dels Witty, oriunda de Yorkshire (Anglaterra), encapçalada per l'empresari Frederick Witty, pare de l'Ernest,  s'havia establert a Catalunya al 1873 i va donar molts noms destacats a l'esport en aquells temps dels inicis de la seva pràctica a Catalunya. 
    La seva botiga del carrer Aragó proporcionava tota mena d'equipament i material per l'sportmen (com encara s'anomenava aleshores als practicants de l'esport). Bàsicament s'orientava als aficionats a la pràctica del tennis, l'atletisme i el futbol. Va romandre oberta fins pràcticament tota la dècada dels anys 1920's.
    Ernest Witty Cotton (1880-1969) havia nascut ja a Barcelona i fou educat amb el seu germà Arthur (un dels fundadors del Barça) a la Merchant Taylor's School de Merseyside. Allà la pràctica de l'esport era cabdal en els programes formatius dels alumnes i de tornada a Barcelona els dos germans esdevingueren dos importants activistes en pro de la introducció de l'esport a la ciutat.  Ernest participà en la fundació del Reial Club de Tennis Barcelona el 1899, entitat de la que fou el primer president  i va arribar a jugar amb el FC Barcelona durant algunes de les seves primeres temporades.
    Va ser però, en la pràctica del tennis que Witty destacà especialment. En el seu palmarès hi figuren diversos títols de campió de Catalunya i l'any 1911 va arribar a ser finalista del campionat d'Espanya perdent davant el marqués Luis Gonzaga.
    El 1916 es va retirar de la pràctica del tennis a nivell de competicions oficials i fou a partir d'aleshores quan, a través de l'empresa naviliera del seu pare, va començar a importar el material esportiu que li va permetre obrir la botiga del carrer Aragó.

    *1922.- Publicitat de la botiga d'Ernest Witty a les planes del periòdic esportiu El Mundo Deportivo

    0 0

    Agraïments a ELOY FC iFRANCISCO ARAUZ
     
    *1900's.- La part interior del Parc d'Enginyers en primer terme. (Font: Arxiu Unió Excursionista de Catalunya)
     
    L'any 1837 s'iniciaren els treballs d'enderrocament del Convent de Sant Francesc, també conegut amb el nom de Framenors, que s'aixecava en el tram portuari de la muralla del mar just on avui s'aixeca d'edifici del Govern Militar.
    Aquest enderroc, a banda de representar la pèrdua d'un dels millors exponents del gòtic català, va suposar també l'alliberament d'un gran espai que s'estenia des del Portal de la Pau, al final de la Rambla, fins a la plaça del Duc de Medinaceli i en paral·lel al mar, quedava emplaçat entre el carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Ample) i el passeig de la Muralla del Mar (avui passeig de Colom).
    Enderrocat el convent, el solar resultant així com l'hort annex van passar a ser propietat del Duc de Medinaceli que finalment els cedí parcialment a l'Administració Militar perquè ampliés les seves instal·lacions en aquell indret de la ciutat tant important des d'un punt de vista estratègic i de defensa. 
     
    *1860's.- Planta de la construcció original del Parc d'Enginyers.
     
    El Parc d'Enginyers era una construcció visualment poc agraïda i modesta de només planta baixa i gairebé sense obertures, que circumdava tot el solar. Al seu interior convivien diversos patis amb altres dependències més petites i fins i tot alguns arbres que varen anar desapareixent al llarg del temps.
    Durant molt de temps es va especular amb projectes diversos per aixecar en aquell solar noves dependències militars, que donessin un aire més elegant al Portal de la Pau i a l'entorn del monument a Colom. Des de Madrid però, no s'acabaven d'aprovar els pressupostos i el Parc de Enginyers continuava allà, oferint aquell aspecte entre tosc i colonial. Va ser a les vigílies de l'Exposició Universal de 1929 quan finalment es va donar el pas. El 1927 es va elaborar el projecte que seria definitiu per la construcció d'una seu de nova planta per al Govern Militar. Un any després començaven les obres. L'edifici, de línies neoclàssiques inspirades en el Palau de la Llotja, va ser projectat pels arquitectes Adolf Florensa i Ferrer i Josep Sans i Forcadas i va succeir a la vella i denostada caserna del Cos d'Enginyers de l'exercit. Es va inaugurar a l'any 1932 i juntament amb l'edifici de la Duana Nova va contribuir a monumentalitzar i tancar el perímetre i la urbanització del Portal de la Pau. 
     
    *1910's.-  El Portal de la Pau amb el Passeig de Colom i els rafals del Moll Bosch i Alsina al fons i el Parc d'Enginyers en primer terme a l'esquerra.
     
    
    *1910's.- El Parc d'Enginyers des del cim del monument a Colom.

    *1920's.- Una altra imatge aèria de l'interior de la caserna del Parc d'Enginyers.
     
    *1928.- L'edifici en fase d'enderrocament en una imatge captada des del cim del monument a Colom.


    0 0

    Agraïments a EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ


    El grup musical argentí Gauchos 4 es va formar el 1955 sota el lideratge d'Emilio Mas.
    Els seus components eren originaris de Santa Fe i arribaren a Espanya als anys 1960's. En els seus inicis a Argentina el grup era conegut com Los Arribeños. En establir-se a Espanya van passar a ser coneguts com Gauchos 4 i van actuar regularment a locals de Madrid i Bilbao fins que a finals dels anys 1970's s'instal·laren d'una forma més o menys permanent a Barcelona.
    Eren habituals de les nits del pub Gàbia de Vidre al carrer Marià Cubí fins que finalment van acabar actuant d'una forma permanent en un altre local que duia el seu propi nom.
    La Casa de Gauchos 4 era un pub situat al número 70 del carrer Francolí al barri de Sant Gervasi i gairebé a la cantonada amb Balmes.
     
     
    *1979.- Cap d'Any per rebre el 1980 amb Gauchos 4 al seu local de Sant Gervasi (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
     
    Interpretaven cançons conegudes del repertori llatí i sudamericà amb un gran domini de la polifonia. Entre els cantautors que versionaren hi havia noms com Violeta Parra, Victor Jara, Piazzola, Horacio Guarany, Rafael Amor, Alberto Cortéz, Joan Manuel Serrat i Carlos Cano. Entre 1979 i 1981 a La Casa de Gauchos 4 van tenir un notable èxit i omplien el local cada nit que actuaven. Després continuaren el seu periple per altres ciutats, van perdre un dels components, que va morir el 1985, i amb només tres membres van continuar sent Gauchos 4.
     
     
     
     

    0 0

    Agraïments a JORDI SERRANO

    



    Inaugurat durant les vigílies de la febre olímpica a l'època daurada dels locals freds i el disseny, aquest restaurant es va instal·lar en el local ocupat per una antiga vaqueria fent honor al seu nom. Els seus promotors van aconseguir engegar un restaurant de nivell, el nom del qual aviat circulà d'orella a orella dels habituals de les nits barcelonines que el qualificaven com un lloc d'aquells que un no es pot perdre.
    Vist des de fora el restaurant era d'allò més normal, tan poc impactant, que fins i tot podia fàcilment passar desapercebut. L'interior però, ja era una altra cosa. Diríem que la combinació i l'harmonia entre la modernor i els elements originals de l'antiga vaqueria, (abeuradors, murs, estances...) eren perfectes. A les parets de l'entrada una foto datada del 1929 ens mostrava com era aquella vaqueria molts anys abans. Estrella Salietti va ser la dissenyadora responsable d'aquest interior.  
     
    *2000's.- El discretíssim accés al restaurant La Vaqueria
    
     
    Disposava de tres ambients totalment diferents. El més gran era el restaurant que es complementava amb un piano-bar i una minúscula discoteca, que funcionava fins a altes hores de la matinada i en la que era habitual sentir als grans mestres de la chanson francesa. S'hi havia d'afegir també un quart element singular, un club de fumadors de nom Epicur, que permetia que els amics de la cigarreta poguessin exercir com a tals dintre del local.
    Destacables van ser els anys que el popular Lucky Guri s'asseia davant del piano i amenitzava les vetllades amb les seves notes musicals interpretant temes d'avui i de sempre. També Josep Maria Mira hi va ser al teclat.
    Com passa amb tot allò que neix d'una proposta valenta i trencadora, el local va anar perdent posicions amb el pas dels anys.  
    L'any 2012 va tancar mantenint el club de fumadors i iniciant una reforma que va acabar amb el nom de La Vaqueria. La nova proposta conservava les estructures antigues de  l'antic restaurant si bé la decoració de sostres, terres i parets va ser alterada i innovada a fons per donar pas al Chapeau.
     

    *1990's.- L'interior de La Vaqueria.

    0 0

    Agraïments a JORDI FUSTÉ PLANAS, VALENTI PONS TOUJOUSE i FRANCISCO ARAUZ
      
     
    Establiment situat al passatge sense nom que uneix el carrer de Pelai i la Ronda Universitat com si es tractés d'una pressumpta continuació del carrer Gravina. Pati Blau ocupava els baixos de la part del darrera o mitgera de la Casa Ramon Julià (1919) i el seu bon cafè va ser un dels reclams més importants. El local disposava d'una àmplia terrassa a l'aire lliure just sobre l'esmentat passatge amb una barra també exterior.
    El 1926 s'hi van començar a servir embotits i marisc amb la qual cosa amplià la seva fama de local delicatessen.
    Va desaparèixer el 1931 quan l'Anónima Alsina Graells d'Auto Transporte va ocupar aquell espai per condicionar-hi el jardí de la terminal dels seus autocars de línia cap a terres lleidatanes i andorranes. El local que acollia la cafeteria va ser després ocupat per una popular benzinera de doble entrada, que va conservar el nom de l'establiment i que va romandre activa fins als anys 1970's. 
     
    *1923.- El passatge que enllaçava Pelai amb Ronda Universitat servia de terrassa al Pati Blau. (Foto: Alessandro Merletti. La Ilustración Ibérica)

    *1925.- Anunci al diari La Rambla (Font: Col.lecció privada Francisco Arauz)


    *1926.- Anunci del Pati Blau després de la reforma del local executada aquell any, que incorporava xarcuteria i marisqueria.

    0 0



    *1928.- Publicitat del restaurant Cap i Cua cap a finals dels anys 1920's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Un dels restaurants més popular de l'emergent Eixample del primer terç del segle XX fou el Cap i Cua, situat al número 202 del carrer Diputació entre Muntaner i Aribau.
    El local va obrir portes el mes de desembre de 1923 i l'empresa que duia el negoci disposava d'un altre restaurant amb el mateix nom al Passatge del Crèdit tocant a Ferran. Oferia una variada carta de plats per preus relativament econòmics amb coberts a partir de 3,50 pessetes amb audicions de piano i orquestra als vespres.

    *1932.- Emplaçament exacte del Cap i Cua sobre un plànol de l'època. (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    A l'any 1932 el local va canviar de direcció i va ser reformat per accentuar el concepte de restaurant amb dancing, que diàriament amenitzava les tardes i els vespres fins a la matinada. El reclam de bellas señoritas apareixia també a la nova publicitat, tot donant-li un to més frívol i noctàmbul.

    *1932.- Anunci del Cap i Cua (amb l'expressió Restoran) després de la reforma d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Dos anys després, al 1934, el Cap i Cua deixava d'existir amb aquest nom i va passar a ser el Dancing Haway

     *1934.- El 1934 l'antic Cap i Cua havia esdevingut Haway i apareixia a la cartellera de premsa com un ball sense referència a restaurant. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    0 0

     
    
    *1860's.- Façana de l'antic Palau Reial de Barcelona al Pla de Palau.
     
    Construcció de llarga història i multiples usos i funcions situada al Pla de Palau entre el Passeig d'Isabel II i la plaça de les Olles. En aquell indret  el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat.
    La història de l'edifici es remunta a mitjans del segle XV quan es va construir la coneguda hala dels draps (1444), un dipòsit de mercaderies que feia les funcions de magatzem portuari de la llana. Posteriorment seria habilitat com arsenal.
    Al llarg del segle XVI se li va afegir el pis superior i ja al segle XVII l'edifici va ser reformat. Primerament s'hi va construir un claustre (1618) obra de Francesc Socies i posteriorment (1663-1667) Frai Josep de la Concepció va convertir-lo en Palau del Lloctinent donant-li un estil barroc classicista amb planta quadrangular, pati central i elements gòtics a les façanes. L'interior era presidit per una sala principal de planta rectangular i dos pisos d'alçada coneguda com Saló dels Festins.
     
    *1677.- La festa dels argenters davant el palau (Font: Francesc Via).
     
     
     
    A l'any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l'edifici amb l'església de Santa Maria del Mar.
    Aquí es va allotjar l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió Espanyola que va acabar amb la desfeta de 1714. Amb el Decret de Nova Planta i l'abolició del càrrec de virrei, el palau va passar a ser residència del Capità General com a primera autoritat militar a Catalunya, fins que el 1846 van passar a residir a l'edifici de Capitania de l'antic convent de la Mercè.
    El 1771, el Comte Roncali va reformar a fons l'edifici donant-li un aspecte neoclàssic a les façanes. El 1802 va ser novament residència reial per acollir Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma durant l'estada a Barcelona dels monarques espanyols que casaren al príncep i una de les infantes amb prínceps italians. Fou aleshores quan s'edificà un pont de fusta efímer que comunicava aquest palau amb l'edifici de la Duana Nova (després Palau del Governador Civil) on s'allotjava la major part del seguici reial.
     
    *1870's.- El Palau amb la Font del Geni Català en primer terme. (Font: Biblioteca Nacional de España)
     
    Fou en 1864 quan aprofitant l'estada a Barcelona de la reina Isabel II fou definitivament condicionat com a Palau Reial. La façana de l'edifici tenia un rellotge al frontó rectangular que coronava la façana principal i dues vistoses tribunes als extrems de la planta principal. Durant el curt període la Primera República Espanyola va ser condicionat com a jutjat.
    El dia de Nadal de 1875 l'edifici va patir un violent incendi que el va destruir i posteriorment fou enderrocat.
     
    *1860.- Concentració dels artesans de Barcelona en honor de la reina Isabel II el 23 de setembre d'aquell any
     
    *1870's.- Imatge captada des del centre del Pla de Palau. A l'esquerra el Palau Reial i a la dreta l'edifici de la Duana Nova. (Font: J. Laurent / Biblioteca Digital Hispánica)
     
    *1850's.- Dibuix on veiem el Palau Reial (fletxa) amb les altres edificacions que envoltaven el Pla de Palau. (Isidore Laurent Deroy)



    0 0


    *1970.- L'entrada a la Llibreria Salas (Foto: Jordi Socías)

    Una de les institucions històriques en el món de la llibreteria de vell a Barcelona fou la petita botiga que Emili Salas va regentar des de començaments dels anys 1950's a la porta d'entrada del número 53 a la Rambla de Caputxins, que servia d'accés també a l'escenari del Gran Teatre del Liceu
    Ferran Salas i Farriol, el pare de l'Emili, fou qui llogà el local a l'any 1950 i va encetar el negoci familiar. Era una modesta botiga de compra-venda i lloguer de llibres i no resultava gens fàcil moure's en aquell lloc. Era un exemple d'aquelles antigues botiguetes que compartien espai amb el vestíbul de la porta d'entrada a un edifici d'habitatges, de les que avui pràcticament ja no en queden. L'entrada tenia en un costat l'escala de veins i al fons una doble porta que conduïa d'una banda a la part posterior de l'escenari del teatre i de l'altra era l'accés dels seus treballadors i artistes. Ferran Salas no va durar massa temps al fons del negoci i fou l'Emili qui el substituí després d'haver deixat la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima per ajudar-lo, fins que finalment va quedar enfront del negoci.
     
    
    *1950's.- Ferran i Emili Salas, pare i fill, a la seva petita llibreria de la Rambla (Foto: Fons Família Salas)
     
    El llibreter Emili Salas (Foto: Fons Família Salas)

    Portar una llibreria d'aquestes característiques comportava un esforç diari de muntar i desmuntar l'entramat de prestatgeries. El fet d'estar situada en una zona de pas, li conferia un aire entre pintoresc i bohemi, però a la vegada complicava molt la gestió del dia a dia.
    A banda de llibreter la figura de l'Emili Salas amagava també la d'un expert en matèria d'astrologia i ciències ocultes. José Maria Carandell va recollir en un dels seus llibres sobre Barcelona [1] aquesta altra faceta de la vida de Salas. Xavier Portabella havia estat el seu mestre durant els primers anys de la dictadura i Salas havia estudiat juntament amb Emili Teixidor, aquell senyor que anys després es va fer famós amb el programa de TV3 Tres i l'astròleg. Era un expert en temes d'horòscops i a la llibreria es venien unes fulles impreses per fer les cartes astrals. Salas tenia també una parada al mercat dominical de llibres vells i col·leccionisme a Sant Antoni i amb el temps va aconseguir l'autorització per ampliar el nombre de trams de prestatgeries on exposava els llibres antics al local de la Rambla.
    Emili Salas era un home socialment actiu i va formar part del petit grup de llibreters promotors de la Fira del Llibre d'Ocasió que des de 1951 se celebra anualment a la ciutat
    Després de jubilar-se el negoci va passar a la seva filla Lídia i al seu marit que van continuar al local de la Rambla mentre el legendari llibreter Salas es dedicava a la seva passió pel món de l'ocultisme i el horòscops publicant llibres com  El Gran libro de los sueños, El poder de las pirámides 2 o El arte de echar las cartas. 
    Els anys van anar passant i aquell petit local va tenir un sobtat i dramàtic final a partir de l'incendi que va destruir l'edifici del Liceu a l'any 1994. En el projecte del nou teatre no estava prevista la reubicació del antics negocis dels baixos de les edificacions que l'envoltaven i que van resultar afectats per la nova construcció. Els Salas van entrar en un complicat entramat d'expropiacions i es van veure obligats a traslladar-se a un local del veí carrer Unió i més tard al carrer Jaume I.
    La història del local dels Salas a la Rambla va quedar enrere com la d'un dels establiments més entranyables de col·leccionisme i de difusió de coneixement i cultura a traves dels llibres antics que ha tingut Ciutat Vella.
     
    [1].- Carandell Robusté, José Maria.- Guia Secreta de Barcelona. Editorial Al-Borak. 1974.

    0 0


     
     
    Entre les nombroses petites oficines recaptadores d'impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a la ciutat i eren conegudes amb el nom de burots, la que hi hagué a la carretera d'Esplugues presentava dues singularitats remarcables. D'una banda, la seva consistencia estructural, molt allunyada de les construccions tosques que generalment encabien aquest tipus de servei. I de l'altra, la seva llarga vida que abastà fins a la dècada dels 1990's amb la qual cosa es pot considerar, almenys des d'un punt de vista físic, que pas no de funcionament recaptatori, com un dels últims burots de la ciutat a desaparèixer.
    Aquest burot era emplaçat a la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera rera la caserna del Bruc i davant del grup d'habitatges anomenat de la Mercè (1948) en un indret conegut com el Torrent de la Barrina, a prop de la frontera administrativa entre els municipis de Barcelona i Esplugues. Al anys 1930's era davant dels terrenys de l'escola i hospital de Natzaret i durant el franquisme s'anà envoltant d'altres instal·lacions docents públiques i privades, entre elles l'Escola Thau que s'edificà molt a prop.
    Durant els anys de la postguerra el petit edifici, a causa del seu aïllament, era sovint esmentat a les cròniques de successos com a testimoni d'atracaments, abandonament de cotxes robats i altres actes delictius que es produïen sovint per aquella zona. També realitzava una altra funció com a punt de referència a les proves esportives, bàsicament automobilístiques que es celebraven en el triangle format per la Carretera d'Esplugues, el tram final de la Diagonal i l'Avinguda de Pedralbes, aleshores coneguda com Avenida de la Victoria.
     
    *1934.- Emplaçament exacte del burot de la carretera d'Esplugues (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    *1945.- Descripció de l'emplaçament del burot (fielato). (Font: Gaceta Municipal de Barcelona. Num. 25. Any XXXII) 

    La seva imatge exterior recordava als petits pavellons construïts durant l'exposició de 1929 a Montjuïc, combinació de maó vist i parets arrebossades pintades de blanc i cobertes de teula. La petita edificació tenia tres cosos i sobre el central que servia d'accés hi figurava un numero 55 (que corresponia a la numeració de la carretera d'Esplugues) i un escut de la ciutat.
    Durant els darrers anys del franquisme apareixia com un  edifici mig abandonat que malgrat tot, es mantingué dempeus fins que la reforma dels nusos de comunicació, en els anys previs a la Olimpiada de 1992, va condemnar-lo inevitablement a l'enderroc per eixamplar el traçat de la carretera d'Esplugues i construir els laterals de la Ronda de Dalt. La seva desaparició es va produir durant el decurs de l'any 1990.