Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA

    *1911.- Publicitat de Gottardo de Andreis amb especificació del variat tipus de productes que es comercialitzaven a la seva botiga de la Plaça Catalunya.

    Cap a començaments de la dècada dels 1910's la fàbrica d'objectes de llauna que l'empresa italiana del genovès Gottardo de Andreis havia establert a Badalona al 1906, va obrir una botiga comercial a la Plaça Catalunya. El negoci provenia de la localitat italiana de Sampierdarena, annexionada a la ciutat de Gènova l'any 1926, on l'empresa de De Andreis havia estat fundada el 1892. La seva producció es concretava en cromolitografies en tota mena d'objectes de llauna que incloïen plaques, rètols i capses de llautó. La fàbrica de Badalona, un valuós exemple de l'arquitectura modernista industrial, havia estat projectada el 1905 per l'arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (1875-1958)

    *1910's.- Cartell en italià amb esment al representant de l'empresa per a Espanya amb seu a Barcelona.

    El creixement del negoci havia obligat als patrons italians a obrir un establiment comercial al centre de Barcelona. A tal fi van escollir un local dels baixos de la Casa Sicart a la mateixa plaça tocant a Fontanella.
    Entre els productes oferts als públic hi destacaven les caixes de llautó de totes dimensions per guardar-hi aliments i objectes domèstics i també plaques i rètols. La major part de les plaques que les companyies d'assegurances insertaven a les façanes dels edificis per donar fe de l'assegurament provenien de La Llauna, nom amb el que popularment es coneixia a la fàbrica badalonina de Gottardo de Andreis.
    La botiga de la Plaça Catalunya va tenir una existencia força efímera. El negoci, registrat amb el nom comercial de Gottardo de Andreis Metalgraf Española des de 1919, continuaria la seva existència fins al 1980. Avui la fàbrica de Badalona l'ocupa un Institut d'Ensenyament Secundari, després d'una acurada rehabilitació executada per Enric Miralles i Carme Pinós el 1986.

    Capsa de llauna de caramels de la Confiteria Reñé fabricada per Gottardo de Andreis.(Font: todocoleccion)


    
    Algunes de les plaques de llauna sortides de la fàbrica de Gottardo de Andreis que identificaven les companyies asseguradores dels immobles.

    0 0


    El dilluns dia 5 de març de 1984, un any i mig després de la victòria del PSOE a les eleccions generals, la ministra de Cultura Pilar Miró, autoritzava l'exhibició pública de pel·licules pornogràfiques amb escenes de sexe explícit en sales especialitzades dedicades exclusivament a aquest fi, que van ser batejades amb el nom de sales X. Els governs anteriors de la UCD, presidits per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, no s'havien decidit a regular aquest negoci, tot i que era clar que tindria inicialment una acollida considerable per l'escassa difusió d'aquest gènere entre els espectadors del país.

    *1984.- Anunci publicat el dia 5 de març quan s'estrenà Exhibition al cinema Diorama que ja no podia figurar amb el seu nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1985.- L'antic cinema Diorama, reconvertit en Sala X a la plaça Bonsuccés.
     
    Fins aleshores i des del 1977 el sexe al cinema arribava als espectadors a través de les cintes amb la classificació S on es podien veure escenes simulades sense exhibició explícita d'actes sexuals. Aquest negoci havia tingut els seus anys d'esplendor i a manca d'emocions més fortes encara disposava d'un cert nombre de seguidors quan va arribar el porno a les pantalles. La classificació S ja havia estat suprimida al 1983.
    Les noves sales X tenien un aforament limitat a 200 butaques, la qual cosa va requerir la reforma interior dels cinemes per acollir-se a aquesta nova reglamentació. En moltes d'elles la distància entre la primera filera de butaques i la pantalla va augmentar fins a esdevenir força considerable per la necessitat de reduir l'aforament. En d'altres casos van ser els passadissos que van guanyar amplària. El preu (450 pessetes la localitat) era també lleugerament superior al de les entrades d'un cinema d'estrena convencional (250 pessetes)
    Una altre detall de les noves sales es que no podien mantenir el nom oficial de l'antic cinema on eren emplaçades sino que la identificació es resolia afegint el nom del carrer o plaça darrera del títol genèric de Sala X.
    Les sales de cinema que van ser autoritzades van ser les següents:

    Diorama, a la plaça Bonsuccés
    Maryland, a la plaça Urquinaona
    Castilla, al carrer Obradors
    Principal Palacio 2 (antic Latino), a Rambla 27
    Roma, al carrer Aragó
    Avenida de la Luz,  a la via soterrània del mateix nom
    Atlanta, al carrer Trafalgar
    Ducal, al carrer Besalú del barri de Camp de l'Arpa
    Montserrat, al final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat al Guinardó

    *1984.- Llista de sales X aparegudes a la cartellera de La Vanguardia a l'edició del dia 25 de juliol d'aquell any.

    D'aquesta llista les dues primeres sales autoritzades van ser les dels antics cinemes Castilla i Diorama, que varen estrenar-se amb la projecció de les cintes pornogràfiques Garganta Profunda (Deep Throat)Exhibition respectivament.
    La primera era un producció nordamericana de metratge mitjà (amb prou feines ultrapassava els 60 minuts) amb l'actriu Linda Lovelace. La protagonista presentava una singularitat anatòmica derivada de tenir el clítoris a la gola. Deep Throat dirigida per Gerard Damiano havia estat estrenada a Nova York el 1972 (dotze anys abans) i havia generat un gran escàndol entre la puritana societat nordamericana.

    *1984.- L'anunci de l'estrena de Deep Throat a l'antic cine Castilla incorporava fins i tot un petit plànol per no perdre's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Linda Lovelace i Harry Reems protagonistes de Deep Throat en un fotograma del film.
     
    Per la seva banda Exhibition, producció francesa rodada el 1975,  era una cinta autobiogràfica, a manera de documental, protagonitzada per Claudine Beccarie, una de els actrius pioneres d'aquest gènere a França. El film va ser seleccionat pel Festival de Cannes d'aquell any dins la secció de Perspectives del Cinema Francès.

    Cartell francès del film Exhibition. La reglamentació de les sales X no permetia que als anuncis i publicitat es veiessin els cartells dels films.
     
    Durant els primeres dies es van poder veure llargues cues d'espectadors (més del 90% masculins) i les sales s'omplien a vessar. La major part d'aquelles sales X van tenir existències efímeres amb una esperança de vida que en el millor dels casos superava els quatre anys. Van ser els casos dels antics cinemes  Montserrat (juny 1984 - desembre 1985), Ducal (juliol 1984 - desembre 1985), Atlanta (juliol 1984 - novembre 1987), Castilla (març 1984 - juny 1988) o Principal Palacio-2 (juny 1984- octubre 1988).

    La Sala X instal·lada a l'avinguda de la Llum
     
    Amb el temps la curiositat i l'interès per veure aquest tipus de cinema va anar mitigant-se. Un cop estrenades les poques pel·lícules mítiques del gènere (The Devil in Miss Jones, The Story of Joanna o The Opening of Misty Beethoven) els films eren d'escàs valor argumental i es reduïen a un carrusel d'escenes sexuals. D'altra banda,  l'arribada i generalització del video domèstic va suposar el cop més fort a les sales X, que progressivament es varen anar buidant d'espectadors. Lògicament els addictes al gènere porno preferien exercitar el seu voyeurisme en la intimitat de la pròpia llar, prèvia visita al videoclub per llogar la cinta. En els casos del Montserrat i el Ducal, les dues sales més allunyades del centre, cal afegir també a les raons del seu tancament prematur el refús generalitzat que entre els veins del barri va provocar la sala.
    Les sales van acabar esdevenint territoris de contactes (majoritàriament homosexuals), en les pròpies butaques o en els lavabos on sovint s'acumulava una gran quantitat d'espectadors als quals poc els importava el film que es projectava. Durant les sessions era habitual veure un moviment permanent  d'espectadors que, entre la foscor de la sala, anaven canviant continuadament de butaca en un trànsit espectacular. Això provocava sovint les queixes sonores d'algun espectador que no podia veure la projecció amb normalitat. En algunes sessions era també habitual la presència de prostitutes que oferien allà mateix els seus favors sexuals.

    *1994.- Deu anys després de la seva aparició, les sales X actives s'havien reduït a tres, com demostra aquest retall de la cartellera de l'edició de La Vanguardia del dia 4 de març d'aquell any.

    La sala X de l'Avinguda de la Llum va tancar al novembre de 1992. Les més longeves van ser la de l'antic cinema Maryland (tancada el 1999), la del Diorama (clausurada a l'agost de 2000) i la del cine Roma que va arribar al segle XXI. A la cartellera del dia 1 de gener de 2001 ja només hi podíem trobar la del carrer Aragó.  Paral·lelament fora d'aquest circuit alguns sex-shops havien incorporat petits espais per a l'exhibició de pel·lícules X a banda de les cabines d'ús individual. Finalment l'accés generalitzat a internet  va acabar de facilitar la visualització de continguts pornogràfics de manera que era ja no era rendible el manteniment de les sales X

    Entrada a la Sala X del carrer Aragó, antic cinema Roma, que va ser l'última a tancar el 30 de novembre de 2004.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ iVALENTÍ PONS TOUJOUSE

     
    Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.
    L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.
     
    *1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

    *1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

    *1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

     *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

    0 0


    *1880's.- Vista general de la gran gàbia. A l'esquerra de la imatge es pot veure al fons la gran cascada monumental. (Foto: AFB)

    Instal·lació situada dins el recinte del parc de la Ciutadella i emplaçada entre l'edifici del Parlament i la Cascada Monumental és, contràriament al que molts pensen, un projecte anterior a l'Exposició Universal de 1888. S'havia previst ja al 1873 dintre del conjunt d'actuacions aprovades per l'ajuntament per convertir en parc els terrenys de l'antiga ciutadella. El seu elevat cost va generar encesos debats en el ple del consistori municipal. Alguns regidors consideraven un luxe innecessari la seva construcció i opinaven que la seva presència al parc no contribuiria precisament a embellir-lo, sino que seria com un nyap enmig de la verdor de la vegetació que s'hi havia plantat.

    Retall de l'edició de La Vanguardia del 24 d'octubre de 1887 on es fa esment a la gran pajarera de la Ciutadella davant de la qual els nens jugaven a ser toreros. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    La gàbia era de grans dimensions i s'estructurava en diversos nivells i seccions. Permetia la contemplació d'un gran nombre d'aus, algunes de considerables dimensions. Al llarg de la seva vida va ser objecte de diverses reparacions. La seva presència al parc va generar al seu voltant un espai habitual de venda i exhibició d'aus i ocells.

    *1933.- Emplaçament de la ocellera dins el recinte del Parc de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    Entrada la dècada dels 1930's es perd definitivament la pista d'aquesta ocellera, que molt probablement no va poder sobreviure als estralls de la Guerra Civil.

    0 0

    Article realitzat amb la col·laboració d'ELOY FC
    Agraïments aCARME GRANDAS

    *2000.- Vista del tram final (o inicial) de la Rambla Prim i de la plaça rodona sobre la Ronda Litoral que hi havia a l'extrem. El centre comercial Diagonal Mar començava a prendre forma a l'esquerra de la imatge. (Font: ICC)

    Entre els dos grans esdeveniments que van marcar el trànsit de la ciutat cap al canvi de segle (Jocs Olímpics de 1992 i Fòrum Internacional de les Cultures el 2004) alguns elements remarcables i no precisament antics es van perdre pel camí.
    El polèmic Fòrum va suposar la recuperació del que quedava de façana marítima cap al sector del Besòs i la reordenació d'alguns espais de la zona encara poc urbanitzats. Les infrastructures  viàries heretades dels dies olímpics ens havien deixat un perllongament de la Rambla Prim que, després d'arribar a la Diagonal en direcció mar, continuava uns 300 metres més fins arribar a una plaça que suposava el final d'aquella via. Aquest espai, així com la coneguda com a  font del coure que hi havia a la cruïlla Taulat/Diagonal/Rambla/Prim, formen part també de l'inventari de desaparicions que aquest blog pretén recordar als seus estimats seguidors.
     
    *1992.- Vista de la plaça rodona que marcava el punt final de la Rambla Prim. A la imatge es veu encara en construcció durant els primers mesos d'aquell any. (Foto: Arxiu de la Diputació de Barcelona)
     
    En aquest nou tram de Rambla Prim es van plantar arbres i es van condicionar grans superfícies de gespa als vorals del passeig central, mentre que les vies laterals permetien al trànsit rodat realitzar un canvi de sentit o bé la incorporació a la Ronda Litoral, que havia quedat parcialment soterrada sota l'espai que ocupava la plaça i que des d'allà, en sentit Besòs, cobria el seu últim tram abans de girar 90 graus per continuar paral·lela a la llera del Besòs camí del nus de la Trinitat.   
    La gran plaça rodona de l'extrem de la Rambla Prim es va projectar amb un cercle central de gespa sobre el que es va plantar l'escultura rogenca del valencià Miquel Navarro, anomenada Fraternitat, en  homenatge als afusellats al camp de la Bota, nom amb el que anys enrere era conegut aquell indret. La inauguració es va produir el 20 de juny de 1992 amb la presència de l'alcalde Pasqual Maragall. La plaça mai va tenir un nom oficial en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.
    La construcció de les infrastructures associades a la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004 va canviar radicalment el panorama. Les successives reurbanitzacions de la zona van acabar fent desaparèixer el perllongament de la Rambla Prim i la plaça del final. El monument Fraternitat va continuar allà fent companyia al modern edifici Forum (avui Museu Blau) i al palau de congressos annex a les instal·lacions hoteleres amb edificis d'alçada que ocupen la zona. Com explica Antoni Remesar [1], la pèrdua de l'emplaçament inicial del monument a la petita  rotonda mig soterrada de l'extrem de la plaça, va deixar de conferir al lloc la característica de lloc de memòria per passar a ser una fita més entre les fites del Fòrum. 

    *2002.- Afectació de les obres del Fòrum al tram final de la Rambla Prim que a la foto ja ha desaparegut. (Font: ICC)
     
    [1].-Remesar, Antoni.Art Públic. Web de l'Ajuntament de Barcelona.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FCiCARME GRANDAS

    *1992.- Imatge de la font del coure en funcionament captada des del perllongament de la Rambla Prim. (Foto: Guillem Huertas.Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Les obres olímpiques del 1992 van permetre el perllongament de la Rambla Prim fins gairebé el mar. Aquest nou i últim tram, avui desaparegut, s'iniciava a la plaça de Llevant on convergien els carrer Taulat, la Diagonal i la pròpia Rambla Prim.
    Just en aquest espai l'arquitecte Pedro Barragán va dissenyar una curiosa font amb brollador al cim. Era formada per una mena de turonet esglaonat que anava perdent diàmetre a mesura que les diferents capes es superposaven. Culminava amb un brollador central, que projectava l'aigua fins a cinc metres d'alçada, i altres al seu voltant que emetien aigua boirosa. Tot aquest singular embolcall descendent era de coure de tonalitats vermelloses i l'aigua hi lliscava, fins arribar al límit del perímetre circular que delimitava l'espai de la font al mig de la plaça.   
    Josep Maria Huertas explicava [1] que el nom de font del coure no anava inclòs al projecte sino que va ser la pròpia gent del barri que la va batejar així. Durant els seus pocs anys d'existència va esdevenir un petit simbol i referent per aquell barri, ple encara de descampats, que el Fòrum va modificar tant.
    De fet,  la font del coure va ser una víctima del Fòrum de les Cultures, que la va fer desaparèixer en favor del pas del Tram Besòs. Després de la seva retirada l'ajuntament va explicar a l'opinió pública que la font de Barragán seria reinstal·lada a l'altre extrem de la Rambla Prim, a l'alçada del carrer Santander, al barri de la Verneda. Aquest anunciat viatge però, mai no es va produir.

    *2000.- Vista a vol d'ocell de la plaça de Llevant amb la font del coure entre els dos trams de la Rambla Prim. El de la part inferior de la imatge desapareixeria amb les obres del Fòrum igual que la font.

    *1998.- La font del coure, a la dreta de la imatge, davant de la cotxera d'autobusos sobre la qual es va perllongar el carrer Taulat fins el límit amb Sant Adrià de Besòs. Aquest indret correspon avui amb el Museu Blau i  l'accés principal al recinte on es va celebrar el Fòrum 2004. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

    [1].-Huertas Claveria, Josep Maria. Paisaje del Fórum que fue y ya no es. La Vanguardia. Edició del 18 de maig de 2014.
     

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ




    La cruïlla dels carrers Sepúlveda i Muntaner amb la Ronda de Sant Antoni, va donar lloc a un petit triangle conegut com a plaça Goya, que Xavier Theros descriu molt bé en un article dedicat al bar La Principal[1], establiment que miraculosament encara avui sobreviu. Just davant, cap a finals dels segle XIX s'hi establir la cerveseria Casa Moritz, una de les pioneres en la comercialització de la beguda daurada i escumosa a Barcelona
    La cerveseria va tancar al 1920 i tot seguit el mateix local va ser ocupat per un restaurant que amb el temps es convertiria en un habitual punt de reunió, trobada i celebració per part de membres de grups politics, socials, gremials o artístics. El seu nom va variar entre Patria i La Patria, amb o sense article. Va començar a ser freqüentat per grups catalanistes en els dies difícils de la dictadura del general Primo de Rivera.
    Un moment especialment rellevant de la vida del restaurant  Patria va ser quan al març de 1930, ja a l'època de la dictablanda del general Berenguer, un grup d'intel·lectuals castellans i catalans van reunir-se al gran menjador del restaurant al voltant de la figura de Manuel Azaña, que va pronunciar un discurs històric que segellaria el pacte entre el nacionalisme català i el republicanisme federal espanyol. Tot plegat en un ambient de conspiració contra la decadència monàrquica i de reivindicació de la causa republicana. La trobada que va aplegar una cinquantena d'intel·lectuals castellans havia estat organitzada com una invitació dels seus homònims catalans pel suport ofert per homes com Gregorio Marañón, Ramon Gómez de la Serna o el propi Azaña quan la dictadura primoriverista va prohibir l'ús public del català i també l'ensenyament en la nostra llengua.

    *1920's.- Aspecte exterior del restaurant La Patria
     
    *1929.- La paella, especialitat de la casa.



    *1930's.- Acte públic amb el president Lluís Companys i altres personalitats al bell mig de la Plaça Goya. Al fons a la dreta enquadrat en groc es pot veure el rètol del restaurant, aquí sense article. El veiem ampliat a la imatge inferior.

    Noms com els de Joan Pujol o Manuel Sábat figuren com a encarregats que van dirigir aquest restaurant que durant el període republicà esdevindria un dels llocs preferits per celebra-hi banquets multitudinaris. Disposava també una àmplia terrassa a l'interior d'illa molt concorreguda als estius. Els seus preus no eren excessivament cars de manera que les classes mitjanes també hi feien cap habitualment  especialment als migdies.

    *1932.- Publicitat al diari La Rambla

    *1934.- Article de premsa sobre el banquet homenatge a Alberto Carsi celebrat al març d'aquell any. L'amplitud dels menjadors permetia un aforament de 300 persones.


    *1920's.- Un dels molts documents gràfics conservats de celebracions en els menjadors del Patria. (Font: AFB) 
     
    1930's.- Terrassa interior del restaurant Patria. (Font: AFB)
     
    No tenim constància que el restaurant hagués sobreviscut a la Guerra Civil. El vell casalot  va ser enderrocat cap a finals dels anys 1940's i després s'hi va construir un edifici d'habitatges on va viure durant els seus últims anys l'escriptor i cinèfil Terenci Moix, mentre la discoteca Muntaner 4 i després el teatre Sala Muntaner n'ocupaven els baixos.
    
     
    [1].-Theros, Xavier.La Principal. Diari Ara. Edició del 12 de juny de 2016. 
     

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER iMIQUEL F. PACHA


    La Casa Segura a la Plaça Catalunya

    *1920's.- Diversos rètols ocupen les finestres i balcons de la Casa Segura. (Foto: Col·lecció Privada Enric Comas)

    La Casa Segura no va tenir una vida gaire llarga. Tot just vuit anys. Durant aquest curt període de temps, va esdevenir un símbol de la plaça Catalunya, malgrat que davant seu l'edifici de la Telefònica anava creixent, acaparava l'atenció del públic i li prenia protagonisme en alçada.
    Un projecte frustrat per enlairar l'edifici d'una companyia de l'electricitat que no va arribar a reeixir i els estralls de la guerra, van tenir aquell solar abandonat fins que va arribar el Banco de España a començaments dels 1950's.
    Repassem en aquest article quins van ser els ocupants de les dependències d'aquest edifici.

    Planta Baixa:
     
     

     
     
    Pis principal:





     
    Primer pis:


     
    
    


     
     

    Royal Exchange Assurance.
     
    Segon pis:

     



    Tercer pis:

     
     


     

    Quart pis:

    Fernando Príes.
    Agente de Cambio y Bolsa.
     
     
    Cinquè pis:
     
     
     
     
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


    *1960's.- La petita entrada al cinema Miami a la carretera de la Bordeta. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Francisco Arauz).

    Sala de cinema inaugurada l'any 1961 a la vorera mar de la carretera de la Bordeta, entre els carrers Farell i Moianès, prop de la Gran Via. El seu primer propietari va ser Joan Vidal i el seu aforament de 850 butaques.
    Dintre de la història dels cinemes de Barcelona, aquesta és una sala molt poc coneguda i amb escassa o nul·la presència a les cartelleres que habitualment es publicaven als diaris. Joaquim Romaguera recorda que era conegut popularment com el cine de les pipes [1].
    Al 1973, amb Lluís Salses Blanch com a empresari, la sala va estrenar una nova pantalla, una Unus Diplo. Tot i que oferia programació tots els dies de la setmana, la sala no va poder sobreviure a la crisis dels anys 1970's, que afectà a molts cinemes de barri que paulatinament van anar tancant les seves portes. El Miami ho va fer el 1976. [2]. 
    La història d'aquesta sala de cinema té un epíleg com a teatre, condició amb la qual es va reobrir el local al 1978 amb el nom de Nou Teatre Olímpia.
     
    [1].-Romaguera i Ramió, Joaquim. Diccionari del Cinema de Catalunya
    [2].- Lahuerta Melero, Roberto.Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.
     

    0 0

    Agraïments a CARME GRANDAS iJORGE ÁLVAREZ


    Estat actual de l'escultura de Lluís de Santàngel a la base del monument a Colom.

    La base del monument a Colom és rica en grups escultòrics que representen a diverses personalitats que de manera directa o indirecta van participar en la descoberta del continent americà a finals del segle XV.
    Aquests grups estan distribuïts d'una banda en un conjunt d'escultures que mostren quatre figures femenines assegudes sobre sengles pedestals, que amb un posat d'altivesa representen a Castella, Lleó, Aragó i Catalunya.
    D'altra banda, sobre els espais existents entre les escultures esmentades i en un nivell més baix, hi trobem quatre grups escultòrics dobles integrades per un personatge principal i un altre de secundari, aquest últim sempre de dimensions més petites.
    Orientat cap al tram final de la Rambla hi ha l'escultura de Lluís de Santàngel (1435-1498), un dels homes claus en el viatge de Colom a les Índies. Aquest valencià, provinent d'una família de jueus conversos, era funcionari i escrivà de la Cort del rei Ferran i finançador de molts projectes reials. Santàngel va defensar amb convicció i amb la seva pròpia fortuna el projecte de Colom perquè el navegant d'origen genovès pogués salpar cap a les Amèriques. La seva escultura situada a la base del monument a Colom és de l'escultor Josep Gamot amb esboç de Giovanni Pasanni
    Doncs bé, des de finals del segle passat, probablement als anys 1960's, però sense  haver-ne pogut precisar exactament la data, a aquesta escultura li manca el complement, l'actor secundari. Era un noi vestit de patge amb el clos inclinat davant Santàngel al que li ha ofert un objecte en forma de cofre o arqueta que el funcionari reté entre les mans mentre inclina lleugerament el cap en direcció al terra per mirar al subaltern submís que té davant. 
    El motiu de la desaparició del patge podria haver estat una bretolada esdevinguda durant alguna celebració pública o concentració. La posició inclinada del patge difícilment aguantaria el pes d'algú que hagués tingut la mala idea d'encaramar-se al seu llom i això malmetria l'escultura. El fet és que un bon dia el patge va desaparèixer i Santàngel va continuar des d'aleshores sol amb l'objecte entre les mans. I així ha quedat, acompanyat de la resta de grups esculturals força malmesos, malgrat la restauració executada el 1965 per Josep Miret. Les escultures mostren uns pegats semblants a cataplasmes de color diferent a la pedra original, que, al cap i a la fi, delaten l'execució d'una pèssima intervenció pretesament reparadora i gens reeixida, d'aquelles que mai no s'haurien d'haver fet.   
     
    Comparativa entre una imatge de 1953 (superior) i una altra d'actual (inferior) en les que es pot veure respectivament el patge desaparegut i l'estat que avui presenta l'escultura de Santàngel. (Foto superior: Fragment d'una imatge de la col·lecció privada de Jorge Álvarez).
     

    0 0

     
    L'empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández va instal·lar-se al barri d'Hostafrancs al 1928 amb fàbrica als números 57-59 de la carretera de la Bordeta, a mig camí entre el mercat del barri i l'estació de Magòria. El seu producte estrella era la gaseosa que es comercialitzava amb el nom de Gigante en ampolles d'un litre.



    El negoci de Fernández va arribar a comercialitzar també vi escumós, una beguda semblant al que avui coneixem com cava, des de la finca de Mas Cuadrell situada a la localitat costanera de Sitges.

    *1933.- Emplaçament de la fàbrica de Francisco Fernández al barri d'Hostafrancs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

    Durant la postguerra l'empresa va passar a mans dels fills del fundador amb el nom de Hijos de F. Fernandez. En aquesta època va anar ampliant la seva gama de productes a d'altres begudes com la llimonada, comercialitzada a partir de 1952, però sempre mantenint la gaseosa com a  identificador de la marca.
     


    *1951.- Retall publicat a La Vanguardia on s'advertia als consumidors de la marca de gaseosa Gigante de no deixar-se seduir per altres marques i imitacions de la seva beguda carbònica que l'oferien a preus més baixos.

    *1957.- L'altre gran reclam que Gaseosa Gigante incloïa a la seva publicitat era el seu gran envàs de litre i mig, que permetia omplir nou gots en comptes dels sis habituals en altres marques de gaseosa. 
     
    En els últims anys la marca de gaseosa Gigante pertanyia al grup LICSA (La Industrial Carbónica S.A.) que comercialitzava un gran nombre de marques de begudes refrescants carbòniques.

    *1960's.- Ampolla serigrafiada de Gaseosa Gigante corresponent a l'època que era embotellada per LICSA

    0 0


    2005.- Una imatge de l'entrada de l'Skorpius en la que es pot veure reflectida la plaça de toros de les Arenes durant el seu procés de conversió en centre comercial i a la vorera les peces de terratzo rosa pròpies de la plaça Espanya, que en aquell temps arribaven fins a la cantonada amb Llança.
     
    Autoanomenat general store of sex, aquest  gran local dedicat al sexe, ocupava els baixos i el soterrani d'una gran part d'un dels dos edificis idèntics que Núñez i Navarro va aixecar a la cantonada entre Gran Via i Llança a finals dels 1960's. La seva proximitat al recinte firal de Montjuïc el convertí en un lloc d'escapada per a molts congressistes i visitants de les fires i salons.
    En els seus inicis disposava a la planta del nivell del carrer d'un grup de cabines individuals per contemplar pel·lícules X. El soterrani era ocupat per un llarg mostrador central envoltat de vitrines on eren exposats tota mena de joguines sexuals, artefactes de plaer i roba íntima d'estètica sadomasoquista.  
    En la seva darrera etapa de funcionament el local va incorporar altres serveis que marcaren un tipus de local més interactiu i social i l'Skorpius va arribar a organitzar shows privats i de sexe en grup, a disposar també de dark rooms i un primers dels glory holes de la ciutat. En aquests últims anys però, el local desprenia una imatge de notòria decadència i el seu públic s'havia orientat cada cop més cap a la cultura gai. Les actuacions i events que s'hi organitzaven eren anunciades i anotades amb retolador sobre una pissarra que penjava de l'entrada del local. En els primers mesos de 2017 el local va tancar portes. La consolidació comercial de l'entorn  des de l'obertura del centre Comercial Les Arenes havien convertit l'entorn en un lloc molt transitat i poc discret. El local va ser ocupat tot seguit  per un supermercat paquistanès de 24 hores, un més dels molts que s'estenen per aquell sector.
     
     
     
     

    0 0

     
    *1922.- Publicitat de la Llibreria Puig i Alfonso inserida a les pàgines de la revista Catalunya Gràfica. (Font: ARCA. Biblioteca de Catalunya)
     
    Situada al número 5 de la Plaça Nova fent cantonada amb l'inici del carrer dels Capellans, aquesta llibreria va ser fundada el 1860 pel llibreter ripollenc Eudald Puig i Soldevila (1829-1891), considerat el primer editor d'obres de teatre en català i pioner de les subscripcions i la venda de diaris madrilenys a Barcelona. Puig s'havia iniciat com aprenent a l'Editorial Pons y Cia i després va obrir la seva pròpia llibreria on es van fundar les publicacions La Locomotora i El Áncora, totes dues d'existència efímera. 
     
    *1950.- La Llibreria Puig i Alfonso captada per l'extraordinària càmera de Josep Brangulí
     
    Posteriorment el negoci de la llibreria va passar a mans del seu fill Francesc Puig i Alfonso (1865-1946), que al llarg de la seva vida va desenvolupar diversos càrrecs entre els que destaquen el de president de la Cambra Oficial del Llibre, president de la secció d'Agricultura i Propietat Immoble del Foment del Treball i regidor de l'ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó en els períodes 1905-09 i 1914-17.
    A partir de 1922 i durant els seus primers 24 números la revista Catalunya Gràfica hi va tenir instal·lada la seva redacció. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, Puig va enviar una carta al rei Alfons XIII demanant que no es perseguís la literatura en llengua catalana. 
     
    *1922.- Capçalera del primer número de la publicació Catalunya Gràfica.
     
    El 1935 Puig Alfonso va vendre la seva llibreria a l'Editorial Litúrgica Española

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

    *1970's.- Vista exterior de Cobega S.A. al carrer Guipúscoa. (Foto: Arxiu Cobega)
     


    Els nens i nenes que als anys 1960's i 70's cursaven els darrers cursos de l'ensenyament primari quedaven sorpresos el dia que uns senyors, que duien les lletres de Coca-Cola brodades a la butxaca de la camisa, apareixien per l'escola i explicaven les normes d'un concurs de redacció que podia portar a la fama al guanyador.
    Només una estona després, tota la classe quedava acomodada dins un autocar que els duia al barri de La Verneda. Allà, un amplíssim carrer Guipúscoa que circulava paral·lel a l'autopista de veritat i al que encara li quedaven anys per convertir-se en rambla arbrada, els portava fins a prop de la frontera amb Sant Adrià a visitar la factoria de Cobega S.A., la planta d'embotellat de la Coca-Cola, on els vailets passarien la resta d'aquella atípica jornada escolar.
    A l'entrada del complex, que ocupava una superficie de trenta mil metres quadrats, hi havia un gran vidre rere el qual es podia contemplar un seguici d'ampolles del popular refresc, que avançaven de manera lenta i disciplinada, una rere l'altra, pel circuit d'embotellat.
    La primera activitat de la visita consistia a contemplar una exposició sobre la invenció de la beguda i la història de la seva expansió arreu del món. Tot seguit es visitava la planta embotelladora i, com no podia ser d'una altra manera, arribava el moment màgic i esperat quan la quitxalla, ja notablement desmadrada, podia assaborir amb deler i a dojo els refrescos de la companyia (bàsicament Coca-Cola i Fanta en les seves versions de taronja i llimona). En tast acabava amb un nou recordatori sobre el concurs de redacció i les seves normes. Aquestes visites formaven part de l'estratègia comercial de Coca-Cola i varen suposar una gran projecció social del refresc.
    La planta de Cobega va ser inaugurada el 22 de setembre de 1965. La família Daurella havia decidit abandonar la seva seu barcelonina al carrer Almogàvers i traslladar-la a l'emergent barri de la Verneda. 

    *1965.- Propaganda de la inauguració de la planta de Cobega a La Verneda. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1965.- Procés que se seguia a la planta embotelladora
     
    *1965.- Vista de la zona de càrrega. (Foto: Arxiu Cobega)

    La factoria de Cobega a la Verneda va durar fins entrat el segle XXI. Després de desaparèixer, el gran solar va ser habilitat provisionalment per aparcament de camions i autocaravanes. Posteriorment els terrenys van ser requalificats i s'elaborà un projecte per construir-hi d'habitatges i equipaments.

     


    0 0



    2010's.- El Baviera en el seus ultims anys conservava els seus trets característics, el medalló, els quatre fanals i el rètol groc.
     
    Inaugurada el dia 12 d'octubre de 1929 per l'empresari de restauració Esteve Sala Canadell, aquesta cerveseria-restaurant va succeir a l'anomenat Cafè Petit Pelayo que hi havia abans al mateix local, al numero 7 de la Rambla de Canaletes segons la numeració original.
    Com a dada d'interès cal destacar que va ser el primer bar de la ciutat on es va comercialitzar el caviar que arribava directament de Rússia i que començava a ser molt preuat per la burgesia local des de finals dels anys 1920's.
    Els cronistes expliquen també que el Baviera era en aquells primers anys lloc habitual de trobada i tertúlia futbolística, especialment per als seguidors del Barça, on era fàcil veure-hi jugadors barcelonistes com els llegendaris Pep Samitier o Emili Sagi-Barba.
     
     
     
    *1930/1932.- Anuncis insertats a La Vanguardia sobre el caviar rus que es venia al Baviera
     
    1960's.- El Baviera amb rètols de neó sobre les seves dues portes. (Foto: Arxiu particular de la Família Sala)
     
    El local es distribuïa en planta baixa i altell amb privilegiades vistes sobre la Rambla. En la seva darrera etapa la clientela es nodria bàsicament de turistes, circumstància afavorida indiscutiblement per la centralitat del local, que també va disposar sempre d'unes quantes taules sobre la vorera. Les tapes i el pintxos a la vista del client eren els productes estrella.
    A l'any 2000 el periodista i escriptor Xavier Bosch va fer un petit homenatge a aquest local i va donar el nom de Cafè Baviera a un programa nocturn d'informació esportiva que es difonia diàriament per l'emissora RAC1. Al maig de 2017 la Cerveseria Baviera va passar definitivament a la història. Tot l'immoble va ser adquirit per una empresa hotelera. Uns anys abans ja havia tancat portes la botiga veïna, Musical Emporium. 

    0 0

     
    *1925.- Dependències de l'Asil del Bon Pastor des del carrer Aribau. (Foto: Josep Brangulí / AFB)
     
    Situat a la part sud del terme municipal de l'antiga Vila de Gràcia, aquest centre subvencionat públicament per la beneficiència municipal, formava part juntament amb el proper Asil Duran (a la part alta del carrer Tuset) del conjunt d'equipaments destinats a acollir infants i joves per part de les monges de la congregació que hi eren instal·lades. Ambdós centres van arribar a assumir les funcions benèfiques de l'Escola Municipal de la Reforma. 
    Mentre que l'Asil Duran era per interns masculins, el del Bon Pastor era femení, i bàsicament acollia nenes i noies sense familia o abandonades, tot i que entre les internes també hi havia dones de més edat que no tenien llar ni lloc on viure. Inicialment l'Asil Duran s'havia ocupat de tot l'internat. El considerable augment dels acollits però, va fer que posteriorment l'internat femení fos traslladat i assumit per la comunitat religiosa del Bon Pastor.
    El conjunt disposava de diverses escoles i d'una església, al curt carrer del Bon Pastor, que enllaça Muntaner i Aribau i on avui hi trobem emplaçat l'edifici del Col·legi d'Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Barcelona, fàcil d'identificar per la cridanera intervenció artística de Joan Brossa amb la figura d'un llagost al cim i un conjunt de lletres acolorides escampades per la façana.
    Les primeres monges de la congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Bon Pastor van arribar a Barcelona procedents de França al 1880 i s'instal·laren al número 28 del passeig de Gràcia. El 1883 es van traslladar a Gràcia i dos anys després van comprar uns terrenys al carrer Aribau cantonada amb l'actual carrer Bon Pastor, que aleshores era encara el carrer Buenos Aires que travessava la Diagonal.
    El 25 de maig de 1885 es va col·locar la primera pedra de l'edifici dedicat a l'internat femení i un any després les religioses es van traslladar al nou recinte. Un altre pavelló per a l'internament va començar a construir-se el 1890 després de l'adquisició de més terrenys en direcció al carrer Muntaner. Al mateix temps, es va procedir a la construcció de l'església d'estil neogòtic que no va ser acabada i beneïda pel bisbe de la ciutat fins el 12 d'abril de 1898.
    El convent-asil es va anar ampliant en el decurs de les primeres dècades del segle XX incorporant nous pavellons i dependències per a les internes.  L'esclat de la Guerra Civil va provocar la incautació del convent i l'asil pels revolucionaris i les monges van ser desallotjades.
     
    *1930's- Interior de l'església original.
     
    *1930's.- L'asil a l'esquerra de la imatge amb la Diagonal en primer terme.
     
    *1933.- Terrenys que ocupava l'Asil del Bon Pastor entre els carrers Muntaner i Aribau tot just per sobre de la Diagonal. L'estel coincideix amb el lloc des d'on està captada la imatge de l'encapçalament d'aquest article. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
     
    *1940's.- L'església de l'Asil a la postguerra (Foto: Autor desconegut)
     
    *1940's.- Vista exterior del convent a la cantonada Bon Pastor / Aribau
     
    *1940's.- Un dels patis interiors del recinte de l'Asil (Foto: Autor desconegut)
     
    *1940's.- L'interior de l'església abans de la reforma.
     
    *1960's.- L'interior de l'església ja reformada i convertida en parròquia de la Mare de Déu de Núria.
     
    L'estat que presentaven el convent i les dependències de l'asil  en acabar el conflicte era lamentable. El 1941 la congregació va adquirir un solar al carrer del Císter cantonada Quatre Camins al barri de la Bonanova. L'església del convent va ser comprada pel bisbat de Barcelona i el 1947 les monges abandonaren definitivament el recinte del carrer del Bon Pastor i es traslladaren a la Bonanova.
    La resta dels terrenys van ser venuts a particulars per edificar-hi habitatges.
    L'església encara avui existent va ser reconstruida i novament beneïda el 16 de juliol de 1946. Els canvis van ser molt notables. Es va suprimir la balaustrada de l'arc del presbiteri, es van tancar els mus laterals superiors per poder encabir les dependències parroquials  i es va reformar la part posterior del presbiteri per donar-li forma d'absis i encaixar-hi quatre vidrieres i el nou camerí de la Mare de Déu de Núria a la que es va dedicar la parròquia. Finalment els murs interiors es varen decorar amb pintures policromades. La nova parròquia va entrar totalment en funcionament el 1950.
     
    *2000's.- Imatge actual de la parròquia de la Mare de Déu de Núria, successora de l'església del convent del Bon Pastor.
     

    0 0


     
    Als darrers anys del segle XIX es va produir a Barcelona un creixement notable en el desenvolupament de la indústria cervesera, beguda que a partir de la seva introducció a la ciutat i difusió a través de locals com Gambrinus o Munich havia guanyat una legió d'adeptes.
    La fàbrica situada al número 43 del carrer Viladomat, al barri de Sant Antoni entre els carrers de Tamarit i Manso i molt a prop del mercat, va ser una de les que varen donar fe d'aquest avenç del fenomen cerveser a la ciutat.
    En aquell mateix solar havia existit unes dècades abans una fàbrica de liqüefacció de sèu i greixos animals, que les autoritats municipals havien clausurat per insalubritat a l'any 1883 poc després de l'obertura del mercat de Sant Antoni.
     
    
    *1883.- En els antecedents del solar de Viladomat 43 hi trobem una fàbrica de liqüefacció de greixos animals, que la Junta Municipal de Sanitat va fer tancar com consta en aquest article publicat a La Vanguardia del 14 de maig de 1883. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Un cop construida la fàbrica de cervesa, la primera empresa que ens consta que en va tenir l'explotació va ser la d'Enric Comas, que es presentava acompanyada de l'expressió societat en comandita.
     
     
    Aquesta forma societària, molt habitual en aquella època, representava que alguns dels socis responien només amb el seu capital, mentre que altres ho feien també amb els seus béns.
    El magnífic treball de recerca realitzat per Xavier García Barber [1] ens ha permès conèixer que Comas havia comprat una fàbrica al carrer Casanova a l'empresa cervesera Aigüesvives y Huberti . Cap a l'any 1893, seguint la tesi de García Barber, Comas es va instal·lar en una nova fàbrica a Viladomat 43.

    *1895.- Notícia de la sol·licitud de permís per part del cerveser Enric Comas per a la instal·lació d'un forn de civada a la seva fàbrica del carrer Viladomat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Als anuncis de la fàbrica d'Enric Comas que s'han conservat fins al nostres dies hi consta que les varietats de cervesa que es produïen a l'esmentada fàbrica comprenien l'Alsaciana, Bock parisien i Munich (cervesa doble) a banda de la de la casa.   

     

     
    Sense descartar que l'empresa de Comas quedés sense activitat entre 1897 i 1899, fou en aquest darrer any quan una altra companyia cervesera, la d'Enric Cammany, va adquirir la fàbrica de Viladomat 43 sense que s'hagi pogut precisar l'any de la seva desaparició ja a començaments el segle XX. 
     
    [1].-García Barber, Xavier.Los orígenes y la implantación de la industria cervecera en España. Siglo XVI-1913. Universitat de Barcelona. UB. Facultat d'Economia i Empresa. Barcelona 2011.
     

    0 0

     
    *1930's.- Flor de Otoño
     
    Entre la heterogènia parròquia que freqüentava les convulses nits del mític cabaret La Criolla hi va destacar durant alguns anys un home amb doble (o triple) vida. Segons la llegenda que es va anar forjant al seu voltant, el nostre home exercia oficialment d’advocat de proletaris i pispes de dia i clandestinament organitzava atemptats en nom de l'anarquisme revolucionari, mentre que a les nits lluïa la seva figura amb l’arrogància de la seducció i la provocació com a transvestit. Se'l coneixia com a Flor de Otoño i era un dels habituals dels tuguris del carrer del Cid i més concretament, com ja s'ha dit, es deixava veure a  les nits a La Criolla, el dancing de José Marquez, Pepe, que s'havia convertit en el local referent d'aquella zona.
    La llegenda també ens diu que, lluny del que molts podien imaginar, Flor de Otoño era fill d’una familia benestant i, talment com si es tractés d’un precedent històric de les actuals drag-queens, gaudia actuant de transvestit a les perilloses i fascinants nits del Barri Xino d’aquella Barcelona de les acaballes dels anys 1920's. Havia actuat al Ba-ta-clán del Paral·lel i era habitual veure’l passada la mitjanit pel bar del Sacristà o a La Criolla. Allà intentava seduir als mascles que li agradaven mentre parava amatent l’orella a qualsevol notícia que fluïa pels baixos fons de la ciutat. El caràcter transversal i interclassista dels clients de La Criolla facilitava aquesta recollida d’informació.  Les imatges que s’han pogut conservar d’aquest singular personatge ens el presenta com un jove amb indubtables trets femenins, llavis pintats i perfilats dibuixant un cor, celles buidades i pintades i generalment ben vestit.  
    Homosexualitat i anarcosindicalisme revolucionari eren possiblement dues cares d’una mateixa moneda, la de la oposició frontal a un sistema autoritari, homòfob i explotador dels treballadors, una oposició que quedava perfectament sintetitzada en la figura de Flor de Otoño
     
    *1933.- Imatge de Flor de Otoño amb una nina. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    *1933.- Flor de Otoño a la intimitat. (Font: Fotogrames del documental Genet al Raval)
     
     
    *1933.- Dues imatges de Flor de Otoño ballant entre els clients de La Criolla.  (Fotos: Josep Maria Sagarra Plana)
     
    Paco Villar, probablement l'home que ha furgat més i millor en la història de la vida del Barri Xino va dedicar un capítol a Flor de Otoño en la seva excel·lent obra monogràfica sobre La Criolla[1]. Tot intentant fugir de llegendes i de dades no confirmades, Villar ens el presenta com un personatge enigmàtic i del que no es coneix el seu veritable nom, tot i que apunta la seva condició d'activista anarquista, homosexual i addicte a la cocaïna. Apareix en diverses imatges fotogràfiques captades a l'interior de La Criolla, així com al reservat que Pepe, l'amo del local, tenia a l'altell per als clients més selectes. També han aparegut recentment altres fotos d'aquest transvestit en les que se'l veu sol i en actitud més sensual [2].
    Finalment Villar explica també la participació del transvestit en una festa privada a La Criolla, descrita pel periodista José María Aguirre [3] i publicada a El Mundo Gráfico al novembre de 1933, així com les connexions de Flor de Otoño amb el moviment anarcosindicalista i el seu suport i col·laboració a diverses accions revolucionàries realitzades a la caserna de les Drassanes.
     
    *1933.- Flor de Otoño al reservat de La Criolla al costat de Pepe Márquez, el propietari del local. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana / ANC)
     
    *1933.- Carnaval al reservat de La Criolla. Com es pot comprovar al peu de foto, les cròniques de l'època no perdonaven amb els seus qualificatius sobre els transvestits. (Font: Crónica. Edició del 18 d'octubre).
     
    Després de molts anys d'oblit, l'estela de Flor de Otoño va tornar a revifar en els últims anys de la dictadura franquista. Al 1973 el dramaturg madrileny Jose María Rodríguez Méndez va escriure una peça teatral sobre aquest personatge, al que donava vida amb el nom de Lluís de Serracant (Lluiset per als amics). L'obra, com era d'esperar, no va passar la censura.
    Ja desaparegut el dictador, a l'any 1978 Pedro Olea va portar a la pantalla la història de Lluís de Serracant en un film protagonitzat per José Sacristán, que es va presentar al públic amb el nom de Un hombre llamado Flor de Otoño. Mentrestant, l'obra de Rodríguez Méndez encara trigaria uns anys més estrenar-se. Va ser a València a l'any 1982.
     
     
    [1].-Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Editorial Comanegra. Ajuntament de Barcelona. 2017.
     
    [2].-Cano Arecha, Juan. Documental Genet al Raval. Mallerich Films/TV3. Televisió de Catalunya. 2014.
     
    [3].-Aguirre, José María.¡Barrio Chino!. Reportatge publicat a Mundo Gráfico. 1933. 
     
     
     

    0 0



    Una de les fàbriques pioneres en l'estructuració del paisatge industrial del barri de l'Esquerra de l'Eixample va ser la que la família Lacalle Sierra va instal·lar al carrer Borrell entre Aragó i Consell de Cent. La seva obertura se situa a començament dels anys 1920's i ocupava una part important de l'interior de l'illa de cases.
    Als inicis del segle XX, aquesta empresa estava localitzada al numero 23 de l'actual carrer Enric Granados quan encara se'l coneixia com carrer Universitat. El seu objecte social era la fabricació i venda de corretges de transmissió de força i transport, fetes de cuir, balata, cautxú, pell de camell i d'altres materials. També s'hi fabricaven tubs de gomes per mànegues de reg i per a les d'extinció d'incendis que empraven els bombers, així com per tota mena d'embalatges industrials. L'altre element que s'hi tractava era l'amiant, aplicat a teixits, trenes, filatures, cartró, i pols per l'aïllament de canonades i calderes de vapor.     
    D'aquella fàbrica amb dues esveltes xemeneies només en queden avui els dos edificis d'habitatges, projectats per l'arquitecte August Font i Carreras, que la família Lacalle va aixecar als números 162 i 166 del carrer Comte Borrell on s'ubicaven les oficines de l'empresa.
    A principis dels anys 1950's es perd la pista de la fàbrica.

     *1920's.- Les Cases Lacalle del carrer Borrell on hi havien les oficines de l'empresa i un gran rètol al terrat.

     
    *1936.- Guia telefònica amb la identificació dels diferents membres de la família Lacalle i Sierra, propietaris de la fàbrica del carrer Borrell.

    *1927.- Catàleg i tarifes de les diverses varietats de tubs i mànegues de reg que es comercialitzaven a Lacalle y Cia. (Font: todocolección.com).
     
    Postal publicitària acolorida de l'empresa que mostra un dibuix amb el xamfrà Aragó/Comte Borrell en primer terme. (Font: todocolección.com).


    0 0
  • 01/01/18--05:24: CARTELLERA DE NADAL 1973

  • Aquells Nadals de 1973 van estar presidits per l'atemptat contra Luís Carrero Blanco, màxim candidat a succeir Franco al front d'un règim que començava a donar símptomes de feblesa i semblava entrar en fase terminal. Henry Kissinger, secretari d'estat nordamericà, havia visitat Madrid hores abans del magnicidi i la policia franquista va identificar ràpidament els autors de l'atemptat, tots ells membres de l'organització basca ETA, mentre es decretaven tres dies de dol nacional. L'any 1974 començaria amb un nou president, que seria l'últim en vida de Franco, el seu nom Carlos Arias Navarro.

    TEATRE I VARIETATS
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
    CINEMA
     
     
     
     
     
     
    NITS DE NADAL I CAP D'ANY
     
     

     
     
     
     
     
     

    0 0



    Un restaurant de l'Esquerra de l'Eixample que tingué força anomenada va ser el conegut com El Gran Gatopardo, obert a la tardor de 1972 al número 115, entre els carrers de Provença i Rosselló.


    *1972.- A finals de setembre d'aquell any El Gran Gatopardo obria les pàgines de la seva història amb aquest anunci publicat a La Vanguardia on comunicava els seus telèfons.
     
    Al novembre de 1975, coincidint amb els dies de la mort del dictador Franco, el restaurant va oferir unes jornades gastronòmiques on es podien provar plats d'una cuina tradicionalment poc coneguda a casa nostra com era la suïssa. La pista del restaurant es perd a finals d'aquesta dècada amb la remodelació de l'edifici. 


    *1975.- Celebració de les setmanes gastronòmiques suïsses

    A la dècada dels 1980's el lloc del restaurant Gran Gatopardo va ser ocupat per un restaurant xinés de cert prestigi, el Kowloon 
    Molts anys després el mateix número 115 del carrer Aribau va acollir el Restaurant La Camarga, que es va fer famós per algun incident de conseqüències polítiques amb un micròfon ocult entre unes flors.  

    0 0

    Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ


    *1960's.- La bodega fotografiada per Eugeni Forcano.
     
    Una de les moltes bodegues desaparegudes de Ciutat Vella fou la que hi hagué al número 3 del carrer dels Canvis Vells, prop de l'embocadura del petit carrer de les Panses, en el camí entre Santa Maria del Mar i el Pla de Palau. Allà s'hi podien comprar tota mena de vins, conyacs i licors embotellats i a granel. Era també un lloc típic per anar-hi a comprar botes de vi que penjaven sempre de l'entrada de l'establiment o menjar-hi unes tapes.

    *1970's.- La Bodega Seuma va canviar el rètol en forma de bota de vi per un altre en forma de porró. (Font: Postals Escudo de Oro)

    0 0

     
    Abans d'existir el Salón Venus les finques números 194 i 196 del carrer de Bailèn eren ocupades per naus industrials pertanyents als magatzems de l'empresa Auto American Salon i construïdes segons un projecte de 1920 signat per l'arquitecte Xavier Turull [1].
    Les primeres noticies del Salón Venus les trobem a la tardor del 1932 a les planes de La Vanguardia. El local, juntament amb el Salón Cibeles del carrer Còrsega, donava cobertura a l'esbarjo musical i al ball al barri de Gràcia, repartint-se la clientela popular coneguda com minyones i soldats  
     
    *1932.- Primer anunci del Salón Venus aparegut a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia el dia 30 d'octubre d'aquell any

    Al 1933 hi funcionava una acadèmia de ball i l'efervescència política d'aquells temps el va convertir en un espai habitual per a la celebració de mítings i reunions polítiques i sindicals. 

     
    *1933/1936.- Recull d'anuncis publicats a la premsa durant el període republicà amb diverses activitats celebrades al Salón Venus. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
     
    Acabada la guerra i establert el nou règim, el local va tornar a obrir portes el mateix "Año de la Victoria" 1939 oferint regularment sessions de ball amb orquestra i recuperant la seva activitat.
     
    *1939.- Al mes de setembre el Salón Venus ja havia tornat a l'activitat.
     
    *1942.- Participació del Salón Venus a les Festes de Sant Medí d'aquell any. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
      
    El 1950 el local va ser reformat amb la instal·lació d'un nou circuit d'aire inaugurat durant la revetlla de Sant Joan. Era l'època que José Llovera i l'orquestra Savoy eren habituals a la pista. Amb l'arribada dels anys 1960's l'orquestra de la casa va passar a ser la Bianca.
     
    *1960/1963.- Anuncis de revetlles de començaments dels anys 1960's. El 1962 el local passa d'anomenar-se de Salón Venus a simplement Venus.
     
    El boom de les discoteques produït als anys 1960's va demandar una intensa reforma del local que primer va perdre l'apel·latiu Salón que li donava una imatge antiquada i amb poca sintonia amb els nous temps. El Venus tindria una nova denominació a la dècada següent quan va passar a denominar-se oficialment Venus 2.000. Posteriorment es va reformar la façana donant-li un aspecte més trencador i modern.  
     
     
    Els últims anys del Venus es caracteritzen pels canvis de denominacions i d'orientació del local, que acaba acollint la salsa i els ritmes caribenys (Venus Caribe) com a darrera proposta abans del seu enderroc i desaparició definitiva.
    L'espai és avui ocupat per un bloc d'habitatges amb façana de maó vist, que acull als seus baixos la innovadora proposta teatral coneguda com Microteatre Barcelona
     
     

     
    Alguns dels últims noms del local. (Font: Col·lecció Alejandro Sanz Platel)
     
     
    Els diversos noms del Salón Venus
     
    Salón Venus. (1932-1961)
    Venus. (1962-1973)
    Venus 2.000  (1973-1986)
    Casino Light (1986)
    Venus Light (1987)
    Venus Caribe (1988)
     
     
    *1986.- La façana del local en els seus últims temps quan va canviar de nom vàries vegades. La foto correspon a l'etapa Casino Ligth.

    [1].-González Moreno-Navarro, Antoni.Un passeig de Barcelona. Sant Joan de dalt. Història, gent i arquitectura. F12 Serveis Editorials.Barcelona 2011.


    0 0





    El barri de Sant Antoni ha estat protagonista en la història barcelonina de la joguina i més concretament en la de les figuretes de plàstic. Els baixos del número 54 de l'avinguda Mistral, eix vertebrador del barri, van acollir durant més de tres dècades les dependències d'una de les empreses de més prestigi en aquest camp. Ens referim a REAMSA (Resinas Artificiales Moldeadas Sociedad Anónima).
    El 1944 aquesta empresa havia estat adquirida per Enric Riera i Joan Llopart. Inicialment es dedicava a la fabricació de peces de baquelita per a plumes estilogràfiques i també a objectes diversos per la llar. Als anys 1950's amb l'arribada de la revolució del plàstic, els vells soldadets de plom tenien els dies comptats. És a partir d'aleshores quan REAMSA s'expandeix fins situar-se en el mercat com a una de les capdavanteres en la producció i venda de figuretes de plàstic. 
    Bàsicament el tipus de figures que comercialitzava REAMSA eren de caire bèl·lic (soldats) i del llunyà far west (indis, vaquers, federals i confederats de la guerra de Successió nordamericana), que feien les delícies dels menuts en aquell marc incomparable que era el fuerte, peça cabdal durant molts anys en l'imaginari de la joguina infantil.
     
    Indis fabricats per REAMSA, habituals perdedors a les batalles del far west de l'imaginari infantil. (Font: Blog soldados de plástico)
     
    El Fort Ti de REAMSA on s'emprava la fusta per millorar l'aparença d'aquesta construcció militar.
     
    A banda dels seus fundadors ja esmentats, un personatge especialment destacat en la història de REAMSA va ser el dissenyador anglès de figuretes de plàstic George Erik, col·laborar d'empreses britàniques del ram com Hilco, Crescent, Kentoys o Marx. El 1955 Erik va conèixer a Londres a Enric Riera, que li va encarregar de treballar en el disseny de les figures de plàstic, la qual cosa va iniciar un període de col·laboració entre REAMSA i Erik que coincideix amb els millors anys de l'empresa del barri de Sant Antoni. Durant els primers anys Erik dissenyava els motllos de les figures des de la seva residència a Wimbledon fins que el 1963 va optar per viatjar i instal·lar-se amb la seva família a Barcelona amb l'objectiu de treballar per REAMSA.
    Erik va tornar a Anglaterra el 1970 on va treballar per a Subbuteo, empresa dedicada a la creació de figuretes i complements per a aquest joc de futbol de taula i també al disseny de maquetes fins a la seva mort esdevinguda al 1990 [1].

    Grup de figuretes de plàstic de REAMSA de la Guardia Urbana de Barcelona a cavall. (Font: ©Juan Martín Garcia.)
     
    REAMSA editava anualment un catàleg on es podien veure totes les sèries de figuretes que creaven. La proximitat de la fàbrica a les firetes de Sant Tomàs, que durant la temporada de Nadal i Reis s'instal·laven als laterals de la Gran Via, facilitava la difusió i venda directa per l'empresa dels seus productes a la paradeta que REAMSA instal·lava cada any en aquesta fira. Era habitual que després de l'estrena d'alguna superproducció cinematogràfica d'èxit, com va ser el cas de Lawrence de Arabia o El Cid, REAMSA posés en el mercat al cap de pocs mesos estoigs amb les figuretes dels protagonistes destacats d'aquests films.
    Als locals de l'Avinguda Mistral 54 hi va haver sempre les oficines i el magatzem on s'allotjaven els productes acabats. Quan pel creixement de la producció es va requerir de més espai, la fabricació de les figuretes va traslladar-se  a un magatzem de l'avinguda de Roma als anys 1960's i posteriorment, cap a finals dels 1970's, a l'edifici Perco a  Esplugues de Llobregat. L'empresa va tancar el 1978. Avui mentre els clics dePlaymobil dominen el mercat de les figuretes, els antics exemplars de REAMSA són peces desitjades per col·leccionistes.   
    Desapareguda REAMSA, el local de l'avinguda Mistral va ser ocupat durant anys per un restaurant xinès (Jardín Feliz) i avui (2018) l'espai acull els restaurants de cuina creativa mexicana Niño Viejo i Hoja Santa, pertanyents al grup d'establiments gastronòmics que Ferran Adrià i el seu germà Albert tenen escampats pel barri.

    [1].-Martín García, Juan.Figuras de plástico
     

    0 0

    Agraïments a JORGE ÁLVAREZ,FRANCISCO ARAUZ iELOY FC

    *1929.- El petit pavelló de La Equitativa captat des de les fonts de la plaça de l'Univers. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)
     
    La plaça de l'Univers situada a mig camí de l'avinguda de Maria Cristina, eix central de l'entrada al recinte de l'Exposició de 1929 des de la plaça d'Espanya, era un dels centres neuràlgics de l'activitat del certamen. L'enginyer Carles Buïgas la va saber dotar d'uns jocs de llums i aigua, lamentablement desapareguts, que li donaven, especialment de nit, una aparença màgica.  
    Al bell mig d'aquesta plaça, envoltat de brolladors d'aigua i columnes lumíniques, emergia un petit pavelló de la companyia d'assegurances La Equitativa. Aquesta empresa, coneguda també com a Fundación Rosillo, havi estat conmstutuida a Madrid el 1882 i era la filial espanyola de l'Equitable Life Assurance Society dels Estats Units fundada el 1762. El 1995 La Equitativa va ser comprada per Winterthur que la va absorbir tres anys després provocant la seva desaparició.

    *1929.- Emplaçament del pavelló de La Equitativa (núm 2), just al darrera del d'Electric Supplies (núm. 1) i a l'entrada a les fonts de la plaça de l'Univers. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)  
     
    *1930.- Vista exterior del pavelló amb la columna d'art décó que el coronava. Al fons es veuen els espàrrecs de l'avinguda de Maria Cristina. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)
     
    El pavelló de La Equitativa formava part d'un conjunt de deu petites construccions que envoltaven la font monumental emplaçada al bell mig de la Plaça de l'Univers. Aquests stands de petit format eren coronats per sostres esglaonats que s'il·luminaven a la nit. El de La Equitativa però, tenia unes certes singularitats, era de base octogonal i en comptes de tenir el sostre esglaonat dels altres nou era rematat per una esvelta columna que el coronava damunt d'una mena de recipient. Constituïa una més de les moltes manifestacions d'art decó que hi hagueren escampades pel recinte. 
     
    *1929.- El pavelló de La Equitativa gairebé amagat entre el bosc de columnes de llum de la plaça de l'Univers. (Font: Barcelona Cicle de l'Aigua S.A.)
     
    *1929.- Una altra vista nocturna de la plaça de l'Univers aquesta captada des de la avinguda de Maria Cristina. En primer terme podem veure el pavelló d'Electric Supplies, darrera el pavelló de La Equitativa amb la seva columna al cim i les fonts. Al fons el Palau de l'Art Tèxtil amb la Torre de la Llum a l'esquerra de la imatge.