Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE,JULIÁN MURLANCH FOLGUERA i JESÚS SERDIO 
     
    A l'any 1910 l'actual plaça de la Sagrada Família era encara un solar on es jugava a futbol amb porteries rudimentàries i on no era gens estrany veure-hi pasturar cabres i ovelles sota l'esguard atent del pastor de torn.
    Fou precisament en aquell any que l'arquitecte Joan Maymó i Cabanellas va edificar per encàrrec d'Andreu Ferrer, un petit palauet modernista i de clara inspiració neomudèjar, que va ocupar la cantonada dels carrers Sardenya i Provença prop del Temple de la Sagrada Familia que aleshores començava a enlairar la façana del naixement i havia conclòs una part important de l'absis. 
    L'empresa italiana de laboratoris farmacèutics Valentino Baldacci, que tenia la seu central a Pisa i s'havia convertit en la primera companyia italiana del ram, va adquirir el palauet de Provença/Sardenya cap a finals dels anys 1920's disposada a obrir mercat  i  acabaria essent la delegació per tota la península ibèrica (Espanya i Portugal) sota la direcció de Mario Viale des de la seu de Barcelona.
     
     
    *1928/1931.- Dues imatges del xalet amb la plaça de la Sagrada Família en primer terme. A la segona es pot apreciar el rètol que Baldacci havia posat sobre el balcó
     
    *1930's.- L'Aglicolo era un preparat farmacèutic contra la diabetis que comercialitzava Baldacci.
     
     

    Iodarsolo era un dels productes més populars dels Laboratoris Baldacci i SAET. Un remei contra l'anèmia, el linfatisme i la malària.  
     
     
    *1950's.- La seu de Baldacci a la postguerra
     
    Els Baldacci es van fer veure a la plaça de la Sagrada Família amb un gran rètol que ocupava tota la barana de la balconada del pis principal del xalet. Cap a finals dels anys 1950's es va començar a construir un edifici annex de sis plantes i àtic sobre el solar contigu del carrer Sardenya, que abans havia ocupat una nau amb sostre a dos aigües. Les empreses vinculades a Baldacci DYPSA (Distribución y Propaganda Sociedad Anónima) i SAET (Sociedad Anónima de Especialidades Terapéuticas) es van establir en aquest nou edifici, que curiosament tenia finestres a la mitgera, la qual cosa va fer pensar que l'antic xalet estava protegit.  Però no va ser així, en plena democràcia, cap a mitjans de la dècada dels 1980's, Baldacci va plegar i tant l'edifici nou com l'històric xalet neomudèjar van ser enderrocats per construir-hi uns habitatges, acabats el 1987, que unes dècades després van diposar d'una vista privilegiada per contemplar la sagristia i l'absis del temple de Gaudí.
     
     
    *1962.- Dues imatges del nou edifici de tonalitats clares que es va edificar al carrer Sardenya, al costat del xalet, per acollir empreses vinculades a Baldacci.
     
    *1970.- L'accés al metro de l'estació Sagrada Família de Sardenya/Provença amb l'edifici Baldacci en primer terme a l'esquerra i la Sagrada Família al fons. La façana de la Passió encara era a mig fer.

    0 0

    Agraïments a ELOY FC

    L'Exposició Universal de 1888, celebrada al recinte del Parc de la Ciutadella, va comptar amb un singular edifici religiós anomenat Església Model que era situada just davant d'un dels accessos a l'Umbracle. Consistia en una senzilla església construida amb la intenció de servir de punt de referència per a futures construccions religioses. Al seu interior hi havien exposats tota mena d'objectes pertanyents al cult catòlic.
     
    *1888.- La silueta de l'església al costat de l'Umbracle. Al fons es pot veure la silueta de la Cascada. (Foto: Fullet de propaganda de l'Exposició).

    *1888.- Gravat de l'interior de l'Església Model. (Font: La Exposición. Núm. 49. 8 de maig) 
     
    La iniciativa havia estat de l'empresa parisenca Charlot et Cie., que va enlairar aquest temple d'estil gòtic florit. El projecte, concebut per l'arquitecte Émile Juif, havia estat exposat a començaments de 1887 amb unes dimensions reals de 40 metres de llarg per 20 d'ample. A l'interior s'hi preveien vuit altars a banda del principal.
    Durant les primeres setmanes de gener de 1888 es van començar els preparatius del terreny i el 17 de febrer s'iniciava l'obra a l'emplaçament que hi havia entre l'Umbracle i el pavelló de productes colonials. El reputat fabricant d'orgues francès Aristide Cavaillé-Coll tenia previst d'instal·lar-ne un de molt gran dintre de l'església. El seu projecte però, seria finalment desestimat. Aleshores es va optar per un orgue més petit dissenyat per Jean Puget que, a l'any següent, un cop acabada l'exposició, seria reinstal·lat a l'església de la Concepció.
    L'esglèsia model de l'Exposició no va tenir continuïtat. Va ser desmuntada després de la clausura del certàmen i es va procedir a l'enjardinament de l'espai resultant.

    *1888.- L'esglesia (fletxa groga) en una foto del recinte de l'Exposició Universal. (Foto: Audouard i Cia / Arxiu Municipal de Barcelona).

    *1888.- L'absis de l'església a la part inferior esquerra de d'aquesta imatge captada des del passeig de la Indústria (avui passeig de Picasso). (Foto: Josep Esplugas Puig / Arxiu Municipal de Barcelona).

    *1888.- Emplaçament de l'església en un plànol editat com a propaganda de l'Exposició. 

    0 0


    ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ

    Rambla de Canaletas 
    ò
     
    133.
    Canaletas. Bar

    142.
    Banco Central.
    131.
    Sastrería Modelo





    140.
    Hotel Continental





    129.
    Núria. Queviures i Restaurant



    138.
     Cine Capitol.
    Maxcali. Confecció.
     



    


    Roviralta. Joieria

    127.
    Baviera. Cerveseria-Restaurant

    136.
    Marsans. Agència de Viatges
     
    125.
    Casas. Sabateria





    134.
    Marsans. Agència de Viatges





    ï Tallers

    123.
    Kronos. Joieria i rellotgeria

     









    121.
    Farmàcia Nadal

    ï Buensuceso
    Santa Ana    ð 

    Rambla de los Estudios
    ò
     
    Canuda    ð
     132.
    Javalambre. Confecció
    119


     
     

    117.


    130.

    115.


    128.


    113.
    Galerias Astoria
    Superservis. Supermercat.









    111. Hotel Manila. / Galerías Manila
    Radio Martín



    126.
    Palacio de la Ràdio.
    Juan Trabal. Electrodomèstics.


    124.
    ï Pintor Fortuny
    109.
    Trascoma. Linies Marítimes


    122.





    120.
    SEPU. Magatzems










    107.
     
     
     

    ï Carmen                                          Puertaferrisa    ð

    Rambla de San José
    Rambla de les Flors
    ò
     
     

    114.
    Radio Aficionado. Electrodomèstics
     
    105.
    El Regulador Bagues. Joieria






    90.
    Comercial América. Electrodomèstics


    
     
    
     
     
    87.
    La Activa. Joieria
     
     
     
     
     
     
     
    77.
    Farmacia Genové

     


    ï Hospital 

    Cabot. Joieria

     

    Llano de la Boquería


    ï San Pablo 

    Gran Teatre del Liceu 



    Rambla de Capuchinos 
    ò
    
     
     
     
     
     
     
     
     
     
    72.
    Paer. Electrodomèstics
      
















    56.
    Perfumeria Prat




    42.
    Tasis. Llibreria.
     
     
     
     
    38.
       Farmàcia Boatella.
    

     
     

     
    45.
    Hotel Oriente
     
    47.
    Hotel Oriente 
     
     
     
    Escudellers    ð 
    

                                                                                                                            Plaza del Teatro






    Rambla de Santa Mónica 
    ò
     






    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, CARME GRANDAS i ELOY FC
     
     
    *1888.- Plànol de la Secció Marítima annexa al recinte de l'Exposició Universal de la Ciutadella.
     
    La Secció Marítima de l'Exposició Universal de 1888 quedava lleugerament apartada del recinte central situat a l'interior del Parc de la Ciutadella. Un pont que salvava les vies del ferrocarril  permetia enllaçar ambdues zones.
    El recinte assignat a la Secció Marítima no era molt gran i tenia dos elements singulars que destacaven sobre la resta. D'una banda, el pavelló de la Companyia Transatlàntica, que era la principal empresa de transports marítims transoceànics. Havia estat fundada a Cuba el 1850 per Antonio López (1817-1883) i havia passat a mans del seu fill Claudi López Bru (1853-1925), segon marquès de Comillas, i cunyat d'Eusebi Güell, un dels principals mecenes de Gaudí. L'altre element destacat era una torreta coronada per un far construida amb materials extrets d'una mina de carbó asturiana.

    *1888.- El pavelló de la Companyia Transatlàntica amb la torre-far al seu costat.

    Gravat del pavelló

    Gaudí havia rebut l'encàrrec de projectar un pavelló per l'esmentada Companyia Transatlántica. Finalment però, es va decidir reproduir el mateix pavelló que un any abans havia estat present per l'empresa naviliera a l'Exposició Naval de Cadis de 1887. Era un edifici projectat pel mestre d'obres murcià Adolfo García Cabezas.

    1887.- El pavelló de García Cabezas a l'Exposició Naval de Cadis un any abans.

    Aquest detall és l'origen de la polèmica sobre la veritable paternitat gaudiniana d'aquest pavelló. Una polèmica que va fer-se palesa als anys 1960's amb les opinions oposades, que Joan Bassegoda [1] i Cèsar Martinell [2] van exposar en sengles articles a les pàgines de La Vanguardia. Mentre el primer defensa que el pavelló és obra de Gaudí, Martinell argumenta que en realitat no és un projecte del creador de la Sagrada Família, sino una adaptació del pavelló de Cadis, que era desmuntable. Segons Martinell l'encàrrec no va ser de fer nou pavelló, sino d'adaptar i reformar el de Garcia Cabezas.
     
    *1888.- Vista de la Secció Marítima amb el pont que l'enllaçava amb el Parc de la Ciutadella en primer terme. Al fons, dins el quadre groc, veiem el pavelló de la Companyia Transatlántica i la torreta far.
     
    El pavelló de Cadis tenia unes dimensions de 30 per 14 metres amb un interior estructurat en tres salons, un de central i dos laterals amb una cúpula central coberta de teules de ceràmica en forma d'escates de peix [3].
    Altrament, al pavelló de l'Exposició Universal barcelonina de 1888, la intervenció de Gaudí va ser força interessant. L'edifici va ser redissenyat en estil nassarita granadí, evocant l'Alhambra, amb arcs de ferradura i parets i sostres d'estuc. Gaudí va canviar l'entrada i el pòrtic i va afegir-hi quatre torres, a manera de minarets, adornades amb arabescs i coronades amb una doble cornisa de permòdols i merlets. Exteriorment, les persianes basculants de fusta i els màstils amb gallardets completaven la façana i van acabar de donar una personalitat diferent al pavelló amb la intervenció gaudiniana [3]. 
    Un detall poc explorat de la història d'aquest edifici és el de la data de la seva desaparició. L'escassedat de fotografies de la zona a partir de la clausura de l'Exposició de 1888 ens obliguen a plantejar tres hipòtesis.
    La primera seria que el pavelló fou desmuntat en acabar el certamen, tot i que el manteniment durant anys d'aquella zona amb caràcter lúdic accessible a través del pont des de la ciutadella ens inclina a construir una segona hipòtesi segons la qual el pavelló i la torreta romandrien al seu lloc fins al 1914. Aquell any l'ajuntament va habilitar diverses instal·lacions de la Secció Marítima de l'Exposició de 1888 per acollir els malalts de còlera i febre groga de l'epidèmia que va afectar Barcelona en una operació que va ser l'origen de l'hospital d'infecciosos. A partir d'aquell moment l'ús lúdic que havia tingut la zona va passar a ser reemplaçat per un ús sanitari. La darrera hipòtesi és que el pavelló i la torreta-far van ser enderrocats quan es va executar el projecte de reforma i ampliació de l'Hospital d'Infecciosos (actual Hospital del Mar) a mitjans de la dècada dels 1920's, seguint un projecte de Josep Plantada.
    En qualsevol cas, l'emplaçament del pavelló i la torre coincidirien actualment amb el passeig marítim i l'entrada a l'esmentat recinte hospitalari.


    [1].-Bassegoda Nonell, Joan.La Vanguardia. Edició del dia 27 de març de 1968. Pàg. 47. 
    [2].- Martinell Brunet, César.- La Vanguardia. Edició del dia 15 d'agost de 1968. Pàg. 27.
    [3].-Bassegoda Nonell, Joan.El gran Gaudí. Edicions Ausa. 1989.

    0 0

     
    El marc de la Tintoreria existent als baixos de la Casa Queraltó a començaments dels anys 1960's. (Foto: Cuadernos de Arquitectura)
    
     
    Tintoreria instal·lada als baixos d'una de les cases Queraltó, dos edificis bessons datats del 1899-1900 i projectats pel mestre d'obres Manuel Guitart i Codorniu, que encara podem veure avui a la cantonada Aribau / Diputació. [1]
    La botiga que acollia la tintoreria esmentada era al número 18 d'Aribau, just abans d'arribar a la cantonada on hi havia una de les portes d'accés a l'escala de veins.
    David Mackay data la seva obertura cap al 1911 [2], i el seu desmantellament es produeix avançada la dècada dels 1960's.
    L'element destacable d'aquest establiment era visible des de l'exterior i el constituïa el marc sobreposat a la façana dels baixos, que envoltava l'entrada a la botiga.
    Tot ell treballat en fusta, s'estructurava en dos plafons laterals, un a cada costat de l'aparador, configurant sengles semiovals que definien espais de publicitat. Sobre la porta un altre espai de perímetre irregular acollia el rètol de Tintoreria sense incorporar cap altre nom identificador del propietari o empresa. Finalment als marges superiors, dos ovals en biaix envoltats de motius vegetals de fusta tallada contenien el 18 corresponent a la numeració del carrer Aribau.  
     
    *2013.- Hamburgueseria instal·lada al local que va acollir la Tintoreria (Foto: GoogleEarth)
     
     
    [1].- De les dues cases bessones Queraltó, la més propera a Diputació va ser remuntada perdent els terminals arrodonits que coronaven la façana.
     
    [2].-Mackay, David.Tiendas modernistas en Barcelona 1882-1922. Cuadernos de Arquitectura, núm 40. 1962.
     

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS iPARER i MIQUEL F. PACHA

    
      
    Al desembre de 1890 la senyora Dèlia Codina va obrir una botiga de joguines al número 3 del carrer del Bisbe prop de la catedral [1]. Les nines eren ja en aquella època les joguines més apreciades i també al mateix temps, les més susceptibles de ser trencades o malmeses pel infants. La botiga es va especialitzar en nines, o millor dit, en ninos, perquè la major part de la seva producció era presentada en masculí com a fillets vivents o altres denominacions menys afortunades. Els ninos eren oferts als clients classificats en diversos models en funció de l'edat que representaven i la complexitat de les prestacions de la pròpia joguina (reien, tancaven els ulls, dormien, ploraven...). El risc de malmetre tots aquests mecanismes, fàcilment avariables en mans dels infants, va animar els propietaris a ampliar el negoci a partir de 1903 incorporant-hi un servei de reparacions mitjançant un taller. Aquest fet els portà a batejar l'establiment que passà a ser conegut com la Clínica del Bebé.
     
     
    *1927.- Dos anuncis de la Clínica de Bebés publicats aquell any. (Font: D'ací i D'Allà. Núm. 217)
     
    A finals de 1929 el negoci es va traslladar al número 6 del carrer Tapineria, als baixos  d'un dels edificis construïts arrel de l'obertura de la Via Laietana. A banda de les reparacions, la producció de nines automàtiques seguia essent la principal activitat de la Clínica de Bebés


     
     
     

    *1930's.- L'anomenat Xinet de les Missions o Xinet Ric va ser una de les creacions de més èxit de la Clínica de Bebés.
     
    *1931.- El ratolí Mickey, primer personatge creat per Walt Disney el 1928, servia també com a reclam publicitari de la Clínica de Bebés. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
     
    *1933.- Publicitat durat la campanya de Reis a La Vanguardia.

    Acabada la Guerra Civil i sense conèixer-ne més detalls, el negoci apareixia a la secció d'anuncis de La Vanguardia amb el nom de El Juguete Moderno oferint joguines a revenedors i firants. Curiosament durant les campanyes de Reis de 1948 i 1949 la Clínica de Bebés reapareix a la premsa fent referència encara a la seva antiga ubicació al carrer del Bisbe 3. La pista es perd al 1949.

    *1940.- Anunci de El Juguete Moderno

    *1948.- Un dels últims anuncis publicats en premsa en els que reapareix el nom de Clínica de Bebés.


    [1].-Capella Simó, Pere.  Les joguines i les seves imatges en temps del modernisme. Barcelona-Palma i el model de París. Tesi dirigida per Teresa M. Sala i Jaume de Córdoba. Universitat de Barcelona, 2012, pàg. 589-590.

    0 0


    

    Quan a l'any 1975 les torres de la façana de la Passió de la Sagrada Família encara no estaven del tot enlairades i el dictador Franco començava a consumir els seus últims dies de vida, un restaurant de cuina catalana va intentar omplir un buit gastronòmic de restauració de qualitat existent al barri, que encara no patia l'allau turístic incontrolat i permanent d'avui.
    En aquest context va néixer aleshores La Dida, un restaurant situat al carrer Roger de Flor, entre Rosselló i Provença, a poc més de 300 metres de la plaça de la Sagrada Família.  
    L'interior del local, dividit en planta baixa i altell, reproduïa amb encert una ambientació típica  d'una masia senyorial catalana. L'amplíssim menjador de la planta baixa era sectoritzat en diferents espais que aconseguien generar la intimitat suficient sense perdre de vista la magnitud del conjunt. Disposava també de tres menjadors privats de formats diversos i era un lloc propi per acollir celebracions familiars, especialment noces i banquets. En total, el local podia acollir fins a 180 comensals. La cuina catalana dominava absolutament la carta, si bé  en els últims anys, a partir de maig de 2010 , els propietaris varen impulsar un espai dedicat als plats de marisqueria gallega, que s'incorporaren a la seva ja tradicional especialització en plats de cuina catalana. Especialment esperada era la temporada de bolets i a les nits durant els sopars s'hi podien escoltar les notes de la música en directe d'un piano.

    *2012.- Entrada al restaurant amb el carrer Roger de Flor al fons.


    *2012.- El menjador principal de La Dida.
     
    
    A punt d'arribar als quaranta anys de vida, La Dida va tancar portes al 2013. Un parell d'anys després, al mateix local s'hi obria un tablao flamenco dedicat a la figura mítica de Camarón de la Isla amb la intenció d'aprofitar la proximitat del temple de Gaudí per atraure-hi el turisme. Naixia així al 2015 Casa Camarón. Bodega Flamenca. 

    0 0

    A començaments del 1915 un nou espai d'oci, ball i diversió va irrompre sobtadament a la cartellera d'espectacles de la premsa diària. Es tractava de la Sociedad Recreativa Tabarin emplaçada a la vorera mar /Llobregat de la plaça Letamendi en els números 8 i 9. S'havia inaugurat unes setmanes abans, concretament la vigília de Nadal de 1914. 
    El local s'autodefinia a  la seva pròpia publicitat com un lloc distingit on la societat elegant barcelonina no hi podia faltar i proposava un programa d'atraccions internacionals i suggerents ballarines i artistes, que es barrejaven amb el públic durant els temps reservat al ball. Al Tabarín s'hi organitzaven també concursos de balls amb premis per als guanyadors i sobtava que aquesta prestesa distinció permetés l'entrada lliure al local durant gran part dels dies que estava actiu com es podia llegir als anuncis.
    No oblidem que la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial havia portat a la ciutat molts artistes de varietats, bohemis i espies, però també gent acabalada que fugia del conflicte bèl·lic que afectava els seus països i feia correr amb facilitat el diner en una ciutat que vivia dies intensos en la seva vida nocturna. 
    L'experiència del Tabarín però, no va ser gaire perllongada. Havia arrrencat, com s'ha dit, una nit de Nadal i va durar fins a mitjans del juny següent, moment en el qual el local es va posar a lloguer i va deixar d'aparèixer a les cartelleres.
     
    *1915.- Publicitat de Tabarín insertada en la popular revista satírica i poca-vergonya Papitu.

    *1915.- Articles com aquest, publicat al Papitu del 24 de febrer, fan pensar que al Tabarín, a banda del ball i la música, s'hi concentraven senyoretes de moral distreta. Pel contingut de l'article sembla que tota la redacció hi va fer cap aquell dissabte i s'ho van passar d'allò més bé.


      
     
    *1915.- Dos anuncis del Tabarín publicats a la cartellera de La Vanguardia a la primavera d'aquell any. 

    0 0


     
    *1952.- Una imatge del monòlit acabat amb una creu que es va instal·lar al centre de la Plaça Catalunya amb motiu del Congrés Eucarístic. Al fons l'edifici del Banco de España encara no estava del tot enllestit. (Foto: Autor desconegut)
     
    La dècada dels anys 1950's va començar amb una certa eufòria del règim franquista per la projecció internacional que per la pàtria suposava la preparació de dos esdeveniments que tenien a Barcelona com a seu i protagonista. Els Segons Jocs del Mediterrani (1955) i el 35è. Congrés Eucarístic Internacional (1952). Esport i religió, dos valors exaltats permanentment per la ideologia triomfant a la Guerra Civil, que impregnaven el pensament feixista del règim, constituïen respectivament el cor i el leiv-motiv d'aquestes dues celebracions de caire internacional. El Congrés Eucarístic però, va implicar molta més atenció i suport per part del règim que no pas aquells jocs reduits als països banyats de la ribera mediterrània.
    Confirmada la desfeta final de les forces de l'eix davant els aliats a la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco vivia dies d'aïllament internacional en un escenari d'autarquia davant el bloc democràtic occidental, que seguia veient Espanya com un dels reductes de la ideologia totalitària vençuda el 1945. En aquest context constituïa una gran honra pel franquisme el fet de poder ostentar durant uns dies la capitalitat mundial de l'Església catòlica i la fe cristiana. Madrid ja havia estat la seu d'un Congrés Eucaristic el 1911 i fou en part per això que l'opció de Barcelona fou viable i finalment reeixida. Havien passat catorze anys des de la celebració de l'anterior a Budapest (Hongria) el 1938, poc abans de l'esclat de la gran guerra. Els actes del congrés varen durar des del 27 de maig fins a l'1 de juny de 1952.
    La plaça Catalunya que des de l'arribada de les tropes franquistes aquell 26 de gener de 1939 ja havia estat escenari i testimoni de tot tipus d'actes i exaltacions del nou règim va tornar a tenir un paper protagonista. Una nova exhibició de les icones pròpies del règim, amb la creu com element principal estava ara més justificada que mai.

    *1952.- La Vanguardia en la seva edició del dia 1 de maig informava dels treballs que s'estaven realitzant al centre de la plaça.

    Al bell mig de la plaça s'hi va plantar un ostentós pilar blanc que era coronat per una creu lluminosa a una alçada de trenta-cinc metres. Al seu voltant,  formant un cercle, els pals amb les banderes de tots els països participants al Congrés Eucarístic completaven el decorat.  


    *1952.- La façana de l'Hotel Victoria a la Casa Vicens Ferrer lluïa també la seva gran creu. (Foto: Autor desconegut)
     
    El carrers de l'entorn de la plaça, així com algunes artèries importants de la ciutat, lluïren petites banderes d'Espanya, Barcelona i el congrés, que penjaven de cables instal·lats de banda a banda de la via, ancorats de façana a façana. Alguns edificis de la plaça o adjacents també s'engalanaren per l'ocasió. Una gran creu presidia la façana de l'Hotel Victoria sobre la botiga Vicens Ferrer a la cantonada amb la Ronda de Sant Pere.
    L'edifici de Banco Español de Crédito, representant màxim de l'arquitectura oficialista del moment, va ser objecte d'una il·luminació nocturna d'allò més potent per donar més solemnitat a la plaça durant aquells dies.
     
     
     
    *1952- L'edifici del Banco Español de Crédito va lluir una solemne il·luminació.
     
    Van ser moltes les balconades que es van ornamentar amb un element lumínic que imitava la creu que coronava l'obelisc que s'havia  enlairat al centre de la plaça Catalunya. Era formada per dos tubs fluorescents (reutilitzables un cop acabat el Congrés) que es va comercialitzar ràpidament i tingué molt d'èxit. Tot fa pensar que més d'un faria el seu particular agost amb aquest negoci.
     
    *1952.- Un anunci publicat a La Vanguardia sobre la creu fluorescent que es va veure a molts balcons i façanes durant els dies del Congrés Eucarístic.
    
     
    A nivell urbanístic el Congrés Eucarístic de 1952 va deixar per la ciutat algunes reformes importants. Es van obrir definitivament algunes vies principals com Princep d'Astúries i Infanta Carlota (actual Josep Tarradellas) i es va instal·lar el brollador monumental de la cruïlla Passeig de Gràcia/Gran Via. Però potser el més rellevant va ser que es va construir un barri sencer conegut com les Viviendas del Congreso (avui simplement Congrés) entre el Guinardó i Sant Andreu.

    *1952.- La Deesa de Josep Clarà en primer terme amb el monòlit del Congrés Eucarístic al darrera. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz)

    *1952.- La guàrdia mora del general Franco obre pas al cotxe oficial del caudillo durant la seva estada a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic. Al fons la Casa Vicens Ferrer amb una gran creu i la Ronda de Sant Pere engalanada amb banderetes. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz)



     
     
     

    0 0

     
    Cinema que va arribar a ser molt popular al barri de Sarrià. Va ser inaugurat el mateix any que va acabar la Guerra Civil, concretament el dia 26 de juny de 1939, per Pere Alsina Castells, un home molt actiu a la postguerra en la gestió de sales de cinema, que també era propietari d'altres cines dels barris alts (Spring, Adriano, Galvany o Iberia entre d'altres). El Bretón va canviar d'amos diverses vegades, figurant noms com Benaiges, Xicota o l'esmentat Alsina entre els seus gerents.   
    A la primera meitat de la dècada dels 1950's va ser objecte d'una ampliació que va consistir en la construcció d'un pis més per encabir-hi l'amfiteatre. La reforma va ser executada segons un projecte de l'arquitecte Jaume Contijoch Batlle i la sala va ser reinaugurada el 15 de setembre de 1954 amb un aforament de 386 localitats.
    Adscrit des del primer dia a la categoria de cinema de reestrena, va tancar portes a l'abril de 1972 i l'edifici posteriorment va acollir un gimnàs.

    *1970.- Programació doble setmanal en un fullet publicitari dels últims anys del Cine Bretón.

    0 0

    Un article elaborat amb JORDI SERRANO


    L'any 1964 va obrir portes als números 64-70 del carrer Evarist Arnús del barri de Les Corts un petit local que passarà a la història com el primer pub anglès a Barcelona. El negoci havia estat promogut per un grup d'amics anglesos i la seva creixent popularitat va dotar-lo d'una clientela que no es limitava als barris de Les Corts i Sants sino que altres joves de zones més allunyades de la ciutat també hi feien cap habitualment. Barcelona iniciava aleshores l'època daurada dels pubs i les discoteques i això va potenciar l'interès per conèixer el Red Lion.
    Com en els típics pubs anglesos l'interior del local era força fosc amb les parets pintades de negre i el terra de moqueta. Des de l'entrada s'accedia a una sala principal amb la barra a un costat i un petita sala secundària amb taules i cadires a l'altra. L'element més característic i que li conferia un especial personalitat era una típica cabina telefònica vermella pròpia del paisatge urbà londinenc.
    Malgrat la seva llunyania del centre, el Red Lion va viure una etapa d'esplendor durant els anys 1960's i 1970's fins que l'oferta de pubs anglesos i irlandesos es va estendre per tota la ciutat. El local es va convertir en un lloc habitual de trobada d'alguns membres de la nova cançó. La mallorquina Maria del Mar Bonet, i el valencià Ovidi Montllor  hi varen fer algunes actuacions i uns anys després hi actuaria també Gato Pérez.
    A finals dels anys 1970's Ramon Villaró es va fer càrrec del pub. La seva dona Regina que portava el bar Los Pontones a l'altre costat del carrer l'havia animat a agafar el negoci [1]. Amb Villaró i un altre soci es va obrir una llarga etapa del pub fins a l'any 2007 quan el local va canviar de mans i el seu nou propietari Jofre Pruna va intentar rellançar-lo amb l'objectiu de frenar una progressiva decadència. Es va renovar el mobiliari i la decoració interior, la famosa cabina va ser canviada de lloc i a la sala adjunta van aparèixer taules i cadires més baixes així com petits sofàs. Les parets es varen omplir de pantalles de televisió i se'l va convertir en un sport-bar en la línia dels locals d'aquesta mena, molt apropiats per presenciar en grup partits de futbol i altres esports d'equip. També es varen fer canvis en la façana exterior i en el logotip.
    Pruna tenia l'idea aprofitar la proximitat al Camp Nou per convertir-lo en lloc de reunió d'aficionats culés abans i després dels partits del Barça. Malgrat tot, aquest objectiu no va acabar de reeixir perquè la situació del Red Lion quedava fora de les rutes habituals de camí cap a l'estadi blaugrana.
    La nova direcció va renovar també l'oferta gastronòmica amb amanides, nachos i hamburgueses i bones cerveses. La música va apostar amb més decisió pel rock. Aprofitant la referència del nom del pub al rei de la selva, el local es va convertir en la seu de la penya Lehoi Beltz de l'Athletic Club de Bilbao, la més nombrosa que l'equip basc té a Barcelona  i,  per tant, en punt de trobada dels seguidors per  veure els partits del seu equip, mentre que a les parets la decoració britànica es barrejava amb bufandes, samarretes, banderes i altres objectes relatius al club bilbaí.
     
     
    El Red Lion es va afegir també a la moda de les cerveses artesanes oferint una llarga carta i va reforçar el seu caràcter localista amb lemes com orgull de barri per destacar el seu arrelament a Sants i Les Corts, sense deixar de banda la seva presència a internet amb un web propi. També s'hi organitzaven actuacions de musica en directe. 
    Fou en aquesta darrera etapa quan aparegué un problema inesperat. La promoció del local a través de la xarxa va ocasionar que un pub de Madrid amb el mateix nom reclamés els drets de propietat del nom Red Lion que tenia registrat oficialment. Pruna tenia que optar entre pagar-los una quantitat o bé canviar el nom de l'establiment. Lògicament es va decantar per aquesta segona possibilitat, el lleó va passar de vermell a negre i el local va ser rebatejat com a Black Lion, si be conservava algunes referències al seu antic nom que és com el seguia coneixent la clientela.
     
     
    *2014.- Jofre Pruna Colera, l'últim propietari del pub (Foto:Álvaro Monje)
    

    Els problemes no s'acabaren aquí perquè un veí va denunciar el local pel sorolls i es va acabar la música en directe, a la vegada que l'arribada de la crisi provocava també una minva considerable dels ingressos del pub. La temporada de futbol salvava el balanç però en els mesos d'estiu amb prou feines es cobrien despeses. Per acabar-ho d'adobar el propietari de l'immoble va exigir un augment del  lloguer que passaria de 1.300 a 1.800 euros mensuals. La tresoreria era molt justa i la manca de recursos per un manteniment adequat va comportar que es comencessin veure sofàs amb les fundes trencades i lavabos avariats. Tot plegat va portar al tancament d'aquest històric local al març de 2017. 

    [1].-García, Juan Manuel. La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 2017

     

    0 0

    Agraïments a ELOY FC


    *1990.- Panoràmica nocturna del Moll de la Fusta amb els seus restaurants en funcionament.

    Una de les operacions urbanístiques més rellevants de l'últim quart del segle XX, amb la democràcia ja recuperada als ajuntaments, va ser l'ordenació del Moll de la Fusta, conegut oficialment com Moll de Bosch i Alsina, que discorre paral·lel al passeig de Colom.
    El projecte de Manuel de Solà-Morales, que s'inseria dintre del pla de recuperar el mar per a la ciutat, s'estructurava al voltant de dos eixos. D'una banda, un passeig empedrat de llambordes i plantat de palmeres que discorria paral·lel a la línia de port al nivell del propi moll, i de l'altra un llarg balcó-passeig enlairat respecte del moll al nivell de la calçada del Passeig de Colom, sota el que passava el trànsit d'una de les calçades de la Ronda Litoral.
    Va ser en aquest últim espai on es construïren cinc estructures que havien d'encabir sengles restaurants amb terrasses al seu voltant. L'any 1988 l'ajuntament va atorgar una concessió per una durada de 10 anys per explotar d'aquests establiments, que disposaven d'un edicle de sostre ondulat i extenses terrasses annexes a l'aire lliure sobre el mateix passeig.

    *1990.- Vista aèria del Moll de la Fusta en la que podem veure quatre dels cinc establiments de restauració (fletxes grogues) amb les seves respectives terrasses.

    Seguint l'eix des del Portal de la Pau en direcció a la Plaça d'Antonio López els establiments de restauració que s'hi van inaugurar a l'estiu de 1988 van ser els següents:

    Blau Marí. Restaurant especialitzat en cuina marinera gestionat per la família Navarro, que regentaven també el restaurant Roig Rubí i el del Museu Picasso.

    Distrito Marítimo.  Un altre establiment de cuina de mar 

    Traffic.  Restaurant-bar i xampanyeria.
     
    Cerveseria del Moll gestionada per Ignasi Furest i Brasserie del Moll

    Gambrinus.  Presentava la singularitat d'un escamarlà gegant obra de Mariscal situat sobre la coberta de l'establiment.
     
     
     
     
    *1988.- Imatges i plànol de l'establiment Traffic. (Font: Jordi Romeu)
     
    Els paladins de la Barcelona fashion, de la gent guapa i del disseny van veure en aquests espais un territori idoni per ocupar i sortir dels seus habituals reductes de la part alta de la ciutat. El Moll de la Fusta es va posar de moda i els noctàmbuls amb pedigrí d'aleshores semblaven obligats a passar-hi per deixar-se veure i demostrar així estar à la page
    Ben aviat però, es palesaren els primers problemes. Els establiments no disposaven de lavabos propis i els clients tenien que anar als del pàrquing que hi havia a sota amb els consegüents inconvenients que això suposava. Per resoldre aquesta situació el 1990 es van condicionar lavabos propis dins els edicles. El soroll de camions i vehicles que circulaven pocs metres més avall per la Ronda Litoral eren també un altre handicap per un sopar íntim i tranquil.
    L'explotació d'aquests establiments que semblava força rendible durant els primers anys va iniciar un període de decadència després de la celebració de les Olimpíades. La fórmula estrictament de restauració va cedir espai en favor dels establiments de copes i música a tot decibel.
    Durant l'últim any d'existència d'aquests establiments, substistien només el Gambrinus i el Distrito Marítimo convertit en discoteca, l'Star's Club un bar de copes que ja només obria els caps de setmana, i dos restaurants: l'Octopussy i el coreà Seoul.
    Quan la caducitat de la concessió municipal s'acostava l'ajuntament va començar a donar signes inequívocs de la seva voluntat de recuperar aquells espais per a l'ús públic. S'havia obert el Maremàgnum al final del moll d'Espanya amb una gran oferta d'oci i restauració i calia limitar aquests espais. El Moll de la Fusta es transformaria només en un passeig. Els establiments van haver de tancar i dels edicles es van tapiar i més tard en van quedar només les estructures, amb els pilars i les cobertes configurant simples espais per protegir-se del sol.
    L'únic record que queda d'aquell nucli de restaurants és la gamba de resina i fibra de vidre (que en realitat és un escamarlà) dissenyada per Javier Mariscal i Alfred Arribas i executada per Manolo Martín, que podem veure sobre l'últim dels edicles en direcció a la Barceloneta.
    La proposta d'oci i restauració que es va implantar a la part superior del Moll de la Fusta va aguantar durant un decenni. Finalment però, va fracassar probablement pel seu complicat encaix dins la trama viària de la zona, però també perquè al seu voltant altres espais d'aquestes característiques havien proliferat (Palau de Mar inclòs).  
     
    *2010.- La coneguda gamba de Javier Mariscal i Alfred Arribas ha esdevingut una de les icones del port de Barcelona. És l'únic record que queda d'aquella etapa d'un Moll de la Fusta inicialment entregat a la modernitat, el disseny i la cultura fashion.

    0 0

    Agraïments a ENRIC H. MARCH

    La reforma i eixamplament de la Muralla del Mar, executada el 1834 per ordre del capità general Ramon de Meer y Kindelán, un militar espanyol d'origen flamenc famós per les seves victòries contra els carlins, va deixar a la ciutat un passeig enlairat sobre les aigües del port, que aviat seria ben acollit per la ciutadania com a lloc preferent de passeig i esbarjo.
    En un dels extrems d'aquest passeig de la muralla, entre la plaça de Sant Sebastià i el Porxos de'n Xifré, s'estenia una rampa que hi permetia l'accés en un espai obert i airejat.
    Molt diferent era l'accés des de l'altra banda de la muralla, tocant a les casernes de les Drassanes Reials situades al final de la Rambla. Allà hi havia també una pujada, molt més pronunciada que la de Sant Sebastià. En aquells temps, el tram final de la Rambla dedicat a Santa Mònica es veia interromput per les instal.lacions militars de les casernes de les Drassanes que s'estenien sobre l'actual Portal de la Pau on ara hi ha el monument a Colom. En realitat la pujada cap al passeig de la muralla del mar  s'enlairava entre les esmentades casernes i els antics espais ocupats per l'enderrocat Convent de Sant Francesc, altrament conegut com de Framenors.
     
     
    *1870's.- Les primeres edificacions civils de la Muralla del Mar als espais que havia ocupat el desaparegut Convent de Sant Francesc. A l'esquerra el petit embarcador situat al final de la Rambla i al fons les naus de les Drassanes Reials. La pujada de Framenors era al final d'aquest tram girant cap a la dreta.

    *1858.- Fragment del plànol traçat per Ramon Alabern on es veu el tram final de la Rambla i la connexió amb la Muralla del mar a través de la Pujada de Framenors (línia vermella). La línia verda assenyala el carrer Sota Muralla, que quedava lleugerament per sota. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 
     
    La rampa guanyava alçada per davant de l'actual edifici del Govern Militar i el seu inici coincidia també amb el punt de partida del carrer de Sota Muralla, que s'estenia mantenint el nivell de la Rambla i girava resseguint la part interior de la muralla del mar en paral·lel a l'actual passeig de Colom.
    En aquell punt, ja tocant a mar, hi hagueren la Torre de les Puces i un petit embarcador on arribava gent en petites barques des dels grans vaixells que ancoraven al molls de la Barceloneta.
    La rampa en qüestió era coneguda popularment com la Pujada de Framenors. Diuen els cronistes que era un espai freqüentat per militars, pispes i gent de mala vida, amics de tot l'aliè, que vagaven per la zona amb l'objectiu permanent de sorprendre als vianants  i robar-los.
    Aquesta pujada juntament amb la Muralla del Mar foren enderrocats a partir de 1878 i fins a 1881 quan es va suprimir una part de la caserna militar de Drassanes per obrir-hi el Portal de la Pau i aixecar el monument a Cristòfol Colom.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JORGE ÁLVAREZ i MIQUEL F. PACHA




    La vinculació dels barcelonins a les platges i als banys de mar com a element de lleure i salut no sempre es va limitar com avui als litorals de la Barceloneta i Poblenou. Més enllà de la muntanya de Montjuïc, en espais actualment ocupats pel port i la Zona Franca, hi hagueren des de mitjans del segle XIX els primers balnearis i establiments de banys que van permetre als barcelonins posar-se en contacte amb l'aigua de mar. Fou aleshores quan aquestes activitats es van es començar a manifestar amb intensitat creixent i s'endegaren els primers projectes de instal·lacions orientades al bany en aquelles platges avui desaparegudes de la costa de ponent.
    No només hi hagueren platges al litoral de les Hortes de Sant Bertran, tocant al Baluard del Rei i les Drassanes, sino també al Morrot i a Can Tunis al peu del penya-segat que dibuixava la muntanya de Montjuïc al costat de les aigües del mar.  
    A l'any 1897 el municipi de Santa Maria de Sants, al qual pertanyia part d'aquest territori, va ser agregat a Barcelona. La construcció de l'Hipòdrom el 1883 ja havia començat a donar una certa projecció a la zona i els primers establiments de banys havien començat a poblar el litoral de Can Tunis.  La construcció de la línia de tramvia que l'unia el centre de la ciutat a través del Morrot va facilitar aquesta connexió. El que fins aleshores havien estat zona de platja per a les classes més populars va començarà a atraute també un tipus de banyista més benestant. Un gran projecte de balneari conegut com la Perla del Mediterráneo va ser projectat per Enric Sagnier i Villavecchia amb la intenció d'acabar de consolidar aquell espai com a zona de banys. Finalment però, no arribaria a construir-se. A finals de segle XIX, el Banys Colon, inaugurats el 1897 eren els més coneguts de la zona.
     
    *1900's.- Una curiosa foto amb dos capellans i un tercer home sobre la platja de Can Tunis amb els Banys Zoraya i la muntanya de Montjuïc darrera. (Foto: Col·lecció particular Jorge Álvarez)
     
    Va ser el dia 13 de juliol de 1905 quan es van obrir al públic els Banys Zoraya. L'edifici d'aquests banys, destacava sobre les altres construccions del litoral per la seva esveltesa i pels seus detalls d'estil neo-àrab que es feien palesos en la forma dels seus arcs, els seus sostres, i molt especialment en la cúpula arrodonida a l'estil bizantí que coronava l'edifici principal. Altres cases de banys com els Cibeles i els España s'afegirien a la moda d'anar a la platja a Can Tunis. Els Zoraya eren però, els més populars fins al punt que se'ls coneixia amb un nom genèric com el Balneari.

    *1908.- Nota apareguda a la cartellera de La Vanguardia.
     
    La consolidació de Can Tunis com espai de banys no trigà en arribar. Només uns anys després els Zoraya començarien a caure en una decadència creixent que els portà a presentar a partir de començaments dels anys 1930's un lamentable estat ruïnós al costat d'algunes fàbriques. El port demandava més espai  i les seves successives ampliacions acabarien fent desaparèixer aquell espai de platja.

    *1920's.- Imatge captada des de la muntanya de Montjuïc en la que es pot identificar el perfil de l'edifici dels Banys Zoraya
     
    *1933.- Com es pot comprovar en aquest plànol municipal els Banys Zoraya eren ja un edifici en runes durant els anys de la República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)


    0 0


    Façana de l'edifici de La Equitativa a Passeig de Gràcia / Consell de Cent

    L'any 1955 es va inaugurar a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent la nova seu de l'entitat d'assegurances i riscos La Equitativa-Fundación Rosillo, fundada a Madrid el 1882, que fins aleshores havia tingut les seves oficines barcelonines a la Via Laietana 54.
    Aquest nou edifici, projectat per l'arquitecte tarragoní Francesc Joan Barba Corsini (1916-2008) [1], contemplava una superfície comercial en les seves plantes inferiors, que integrava el concepte de galeria amb botigues diverses agrupades en un espai comú.  En total disposava de dinou espais per a botigues, distribuïdes en quatre nivells (soterrani, planta baixa, altell i primer pis). Primerament es van inaugurar les botigues que tenien accés directe a nivell de carrer. La companyia aèria italiana LAI, una oficina de turisme també italiana, la cafeteria Milán i una botiga d'electrodomèstics (Georgia) van ser les primeres en obrir i posteriorment s'hi afegiria la de Giménez y Simorra de moda i teixits.  
    Al gener de 1956 s'hi incorporaren les de l'altell i la primera planta que completaven la galeria comercial. Hi destacaven l'ampliació del Milan per acollir-hi el restaurant, una agència de viatges i la perruqueria femenina Capri entre d'altres.
    Més dificultats tingueren les botigues del soterrani que mai arribaren a ocupar-se en la seva totalitat

    *1956.- Al gener d'aquell any ja estaven pràcticament en funcionament totes les botigues de les galeries llevat de les del soterrani (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

    *1956.- Publicitat de la perruqueria per a senyores Capri, un dels comerços que es va instal·lar a la planta primera de les Galerias La Equitativa. El 1961 va ser ampliada ocupant un altre dels espais comercials de les galeries. (Font: La Vanguardia)
     
    Posteriorment al novembre de 1962 es va incorporar la Galeria Belarte, si bé el concepte de galeria comercial es va anar diluint progressivament per la posició privilegiada que tenien els locals amb accés directe a nivell de carrer des del passeig de Gràcia o Consell de Cent en relació a les situades a les altres plantes.   


    [1].- Barba Corsini va rehabilitar als anys 1950's tretze apartaments als àtics de La Pedrera de Gaudí. Aquesta intervenció va ser eliminada al 1996 quan Caixa Catalunya va comprar l'edifici. 

    0 0


     
    L'any 1958, a la cantonada entre Calvet i Tenor Viñas, just entre els barris de Galvany i el Turo-Park, va entrar en funcionament un auto servei de posta a punt de l'automòbil que incorporava benzinera i taller.
    El local es va convertir en un dels punters a la ciutat i especialment a la zona alta on per proximitat i qualitat de servei era el preferit de les classes benestants per al manteniment dels seus cotxes. L'Auto Servicio Turó-Park es va posar en funcionament sota la direcció del cap de taller Mario Bencerrey i era dotat de les últimes novetats de l'empresa Harry Walker quant a tecnologia per al tractament de les avaries, manteniment i revisions periòdiques del vehicle. Incorporava també alguns serveis, no habituals en aquest tipus de negocis, com eren una cafeteria on el client podia esperar còmodament que li acabessin d'enllestir el cotxe, així com cabines telefòniques dins el propi taller per no haver d'esperar a realitzar trucades.  

    *1959.- Publicitat del taller en format de còmic amb vinyetes.
     
    *1960.- Un fotograma del film Llama un tal Esteban (Pedro Luis Ramírez) on es pot veure l'interior del taller. Al fons el carrer Calvet a la cantonada amb Tenor Viñas i Madrazo.
     
    L'Auto Servicio Turó-Park  va desaparèixer a l'any 1979. El solar va ser venut a la constructora Núñez i Navarro per aixecar un edifici d'habitatges en aquella zona tan desitjada pel mercat  immobiliari. Als baixos del nou edifici s'hi van instal·lar les Galeries Turó.
     

    0 0

     
     
    El mural publicitari del brandy Terry era visible des de la plaça Molina (Foto: Adrià Costa)

    L'anunci televisiu es va rodar a l'any 1964 i era força senzill. Una noia rossa (Margit Kocsis) muntava al galop d'un cavall blanc sobre una platja deserta i, tot seguit, s'escoltava un d'aquells inefables lemes publicitaris que van fer època: Terry me va assegurava una veu masculina... usted si que sabe contestava una complaent veu en aquest cas femenina.
    En la història més recent dels grans murals de publicitat pintats a les mitgeres dels edificis de la ciutat, el que anunciava el brandy Centenario Terry a la paret del número 265 del carrer Balmes 285, tocant a Plaça Molina, va ser un dels de més durada i popularitat.
    Degudament restaurat i actualitzat de pintura, va aguantar fins als inicis de 2017 i probablement hagués continuat molts anys més si no hagués estat enderrocat l'edifici del costat, on durant molts anys hi hagué el bar Tris-Tras. La nova edificació taparia aquella mitgera i va ser retirat. En una època que els anuncis de begudes alcohòliques ja no estaven permesos en llocs públics, aquest mural havia subsistit gràcies a una especial protecció com a icona representativa d'un altre temps.  Finalment però, no va ser conservat en una mostra d'escassa sensibilitat envers l'arqueologia urbana.

    *1964.- L'anunci del brandy Terry amb la noia muntant a cavall va ser un dels més populars dels anys 1960's. 

    *2016.- El mural sobre la mitgera de l'edifici de Balmes 285 vist des de la plaça Molina. (Foto: Toni Vall)  
     
    *2017.- Els operaris procedeixen a l'enderroc de la mitgera i a l'eliminació de l'anunci (Foto: Adrià Costa

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i MAITE MAR


    *1905.- Vista exterior de la Joieria Cabot inaugurada aquell any als baixos de la Casa Rosés. (Font: La Hormiga de Oro)

    A començaments de l'any 1905 es va obrir als baixos de la Casa Rosés, al número 17 de la Plaça Catalunya, la quarta botiga dels Cabot, una nissaga de joiers dels que el mataroní  Francesc Cabot i Ferrer, n'havia estat el fundador.
    La primera botiga l'havien obert al 1842 al número 35 del carrer de l’Argenteria, on des de feia segles s’havien aplegat els argenters de la ciutat. El 1899 s'havien traslladat al número 21 del mateix carrer i desaparegut Francesc Cabot la raó social del negoci va ser Joyería Viuda de Francisco Cabot e Hijos.
    Els fills Francesc, Emili i Joaquim van obrir la tercera botiga al carrer Ferran 61. Allà començarien a destacar per la qualitat de les peces de joieria que llauraven tant d’orfebreria civil com religiosa.
    La botiga de Plaça Catalunya va significar un salt qualitatiu important que situaria a la Joieria Cabot com una de les més importants de Barcelona. Quan la Casa Rosés va ser reformada per convertir-se en Casa Segura entre 1922 i 1924, la botiga va tancar durant poc més d'un any per a ser objecte de profundes reformes. Provisionalment s'instal·là als baixos del número 5 del Passeig de Gràcia. Acabades les obres retornà a la Plaça Catalunya on va reduir la seva superfície original i  el negoci va passar a adoptar el nom comercial de Joaquim Cabot. Successor de Vídua i Fills de Francesc Cabot.
    Joaquim Cabot (1861-1951), el més destacat dels tres germans, era una personalitat polifacètica i culta que assistia a les tertúlies de Els 4 Gats. Ocupà diversos càrrecs públics i va ser el fundador del periòdic La Veu de Catalunya.

    *1900.- Joaquim Cabot i Rovira, segons un dibuix de Ramon Casas.

     
    *1922/23.- Dos anuncis que marquen l'interval de temps durant el qual la Joieria Cabot de Plaça Catalunya va estar en obres de reforma.
     
    La joieria va augmentar exponencialment el seu prestigi durant aquesta època d'establiment a la Plaça Catalunya i va concórrer a diverses exposicions internacionals assolint destacats guardons, entre ells el Gran Diploma d'Honor i la Medalla d'Or de l'art litúrgic en sengles exposicions celebrades a Roma.
    La Joieria Cabot va romandre al numero 17 de Plaça Catalunya fins al febrer de 1931. Fou aleshores quan Joaquim Cabot va deixar la direcció de l'empresa al seu gendre i al seu nét i la botiga es traslladà a la nova seu instal·lada al carrer Corts (Gran Via) número 636. 
     
    *1905.-Aspecte de l'interior de la joieria amb els espais destinats a venda situats en el semientresòl de l'edifici. 
     
    *1905.- Entrada a l'establiment i escala d'accés a la zona de vendes. 
     
    *1931.- Anunci del trasllat definitiu de la joieria de plaça Catalunya a Gran Via (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 1931).

    0 0


    Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  
     
    La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.
    De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

    *1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

    *1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

    Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

    El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.
    Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.
    El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 
    Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.
    Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

     
    *1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

    *1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
     
     
    Enllaç d'interès:
     
    Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.
     

    0 0

    Article suggerit i elaborat amb JORDI SERRANO



     
    A l'any 2000 Barcelona va inaugurar un nou palau de congressos. Era situat al tram final de la Diagonal, prop de la zona de Torre Melina, i va ser batejat com a Palau de Congressos de Catalunya. A les seves instal·lacions annexes es va inaugurar dos anys després el Restaurant-Discoteca Tati.
    El local va ser promogut per iniciativa de l'empresari Tato Escayola (1941-2010), un home lligat estretament a iniciatives vinculades a l'oci i a la restauració (   ) i membre destacat de la jet-set barcelonina.  
    La decoració interior del local fou assignada a Pepe Cortés i com el seu propi nom  indicava era un homenatge a l'actor francès Jacques Tati (1907-1982), un singular còmic que es feu extraordinàriament popular amb el seu personatge de Monsieur Hulot en pel·lícules mítiques com Jour de fête (1949), Les vacances de Mr. Hulot (1953) o Mon oncle (1957).
     
     
     
    El local, amb accés directe des de l'aparcament del Palau de Congressos i terrassa amb vistes sobre les instal·lacions del Reial Club de Polo, tenia el seu element més característic en una llarga barra que evocava els bars dels anys 1950's. Les taules es distribuïen al voltant d'una pista central de ball i una escala portava fins a un nivell superior on hi havia una altra barra amb una petita pista de ball i la cabina del DJ.
    L'homenatge a Tati es concretava en tot un seguit de pantalles distribuïdes per arreu del local que projectaven de forma continuada escenes destacades de la filmografia de l'actor i director francès. El DJ ambientava els sopars dels clients amb les bandes sonores originals dels films  de Tati  barrejades amb versions més actuals d'aquests temes, molts d'ells provinents del disc Jacques Tati. Les remix de Mr. Untel.
     
    *2002.- Quatre imatges de l'interior del Tatí
     
    El lloc era íntim, elegant i agradable amb cuina internacional de bon nivell i preus situats en un tram mitjà-alt. Després de mitjanit les estovalles blanques de les taules eren enretirades i quedaven de color negre. La intensitat de la llum baixava considerablement, la música de cinema era substituïda per música disco i la parròquia abandonava poc a poc les taules per començar a ballar a la pista. Fins a les tres de la matinada es podien degustar plats freds i pica-piques.
    La vida del local va ser efímera. Tot just dos anys. Els incondicionals de Tati van perdre aquest insòlit lloc de culte i el mateix 2004 un nou projecte anomenat Ribelino's va ocupar el mateix local. Es va mantenir la decoració i la distribució dels espais però simpàtiques referències al llarguerut senyor Hulot i als seus moviments espasmòdics es van perdre per sempre.
     
     

    0 0

     
      
    Un ofici desaparegut durant el darrer terç del segle XX va ser el de sereno, empleat municipal encarregat de vetllar per l'ordre als carrers i donar servei als veins durant les hores de foscor de la nit. El seu origen a Barcelona prové de finals del segle XVIII, tot i que en temps dels romans ja existia una mena de vigilants nocturns anomenats triunvirus nocturni
    Les seves funcions eren diverses si bé consistien bàsicament en obrir els portals de les cases als veins que no duien clau i col·laborava amb les altres forces de l'ordre.
    A l'any 1769 el rei Carles III va signar a Ciutat de Mallorca una Reial Cèdula que homogeneïtzava el servei de vigilància nocturna mitjançant els serenos a tot el Regne d'Espanya
    Les primeres persones que van fer aquesta funció a Barcelona eren retribuïdes pels veins, que establien convenis amb elles per garantir la seguretat a les nits. Posteriorment l'ofici de sereno va passar a ser un servei públic municipal i es té coneixement d'una primera promoció de serenos que iniciaren les seves activitats el 18 de febrer de 1786
    Aquests primers serenos duien una llanterna d'oli, que després va ser de carbur, una capa i un gran bastó. Cridaven cada mitja hora anunciant al veïnat l'hora i l'estat del temps. Tenien la consideració de força armada i vestien de color vermell per fer-se notar. Actuaven des de les 10 de la nit fins a les 5 del matí i un altre element característic eren els grans manyocs amb totes les claus de la zona que duien a sobre.
     
    Bastó de sereno amb acabament metàl·lic i l'escut de la ciutat.
     
    El nom de sereno prové de la repetició constant d'aquesta paraula quan ells mateixos anunciaven l'estat del temps i del cel, generalment serè (sereno). Ho feien en intervals de mitja hora o hora sencera. A base de repetir-ho la ciutadania els va identificar popularment amb el nom de serenos fins que el mot va adquirir carta de naturalesa, tot i que en realitat el més apropiat era el de vigilants nocturns.
    A l'any 1814 se'ls va assignar una arma curta de foca curta de foc i un fanal d'oli que en els darrers anys ja havia evolucionat cap a una  llanterna de piles.

    *1900's.- Un grup de serenos amb els habituals manyocs de claus penjats davant de Santa Maria del Mar.
     
    Van usar una llança curta fins el 1957 que va ser substituida per una defensa de fusta amb un extrem de metàl·lic que permetia colpejar sonorament el terra i advertir així de la seva presència.
    La uniformitat va anar adequant-se també al pas dels temps. La gorra de llana o barretina inicial de color marronós acabaria sent substituïda per una gorra de plat blava amb banda vermella i l'escut de la ciutat dins una corona de llorer. Els primers xiulets de fusta van ser substituïts després per altres de metàl·lics.

    *1930's.- Felicitació de Nadal amb un sereno vestit amb uniforme de gala davant el Parlament de Catalunya.
     
    Gorra del Cos de Serenos de l'Ajuntament de Barcelona amb l'escut de la ciutat 
     
    Anunciar l'hora i el temps i atendre al que s'havia deixat les claus van continuar essent les seves funcions principals, però també ho eren avisar als bombers si hi havia algun incendi, cridar un metge o una llevadors, perseguir lladres o actuar per apaivagar els ànims en baralles de borratxos. Durant la dictadura franquista alguns també col·laboraven amb la policia per detenir a la gent contrària al règim que feia pintades a les parets dels carrers.
    El tocs de xiulet dels serenos es van generalitzar i la policia va començar a fer-ne menys cas davant la temença que es tractés d'una falsa alarma  o un avís de poc interès.  Aquesta a actitud s'estengué també als ciutadans i d'aquí prové l'expressió popular castellana de Te toman por el pito del sereno, aplicada a algú al que no se li fa cas. 
    Els serenos formaven part d'aquell grup d'oficis que en arribar els Nadals passaven pels pisos amb una targeteta de felicitació de les festes per demanar el seu aguinaldo. L'arribada i generalització dels porters automàtics a les finques va ser un dels motius que varen afectar a la funció dels serenos.
    Amb el pas del temps l'antic fanal es va convertir en una llanterna de mà de piles i el Cos de Serenos de Barcelona es va dissoldre el 1976. Els seus 268 membres van passar a formar part del servei de Vigilància Nocturna de la ciutat i el 1981 es van integrar a la Guàrdia Urbana.
     
     *1970's.- Una de les últimes targetes de felicitació dels serenos que lliuraven quan demanaven l'aguinaldo.


    0 0

     
     
    
    A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes per la seva durada i popularitat hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.
    Certament la fundació d'aquest taller es remuntava a l'any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l'autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s'instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d'esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.
    Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d'invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880's i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.  

    
    Els dibuixos de dones amb els pits nus eren habituals a les invitacions que es distribuïen des del Taller Baldufa com aquesta del Carnaval de 1887 
     
    Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l'art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval Enriqueta Martí.
    Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d'una altra societat, La Caldera fundada el 1882.  
    La vida d'aquesta d'aquest local es va perllongar fins el 1890.


    0 0

    Agraïments a AMADOR EXPÓSITO i ROBERTO LAHUERTA MELERO

    *1967.- El cine Majestic al centre de la imatge amb la Meridiana de fons.

     
    *1967. Entorn de la imatge anterior ampliat

    En la sempre apassionant història de les sales de cinema de Barcelona, el nom de  Majestic el trobem vinculat a diversos cinematògrafs. Un fou el Majestic d'Aragó-Casanova, al costat de la Casa del Pueblo. Però hi hagué també un Majestic menys conegut, a causa de la seva llunyania del centre de la ciutat, que fou el de Trinitat Vella, un edifici a quatre vents que s'aixecava entre els carrers Peníscola i Gitanilla al costat de la Meridiana i força a prop del límit municipal amb Montcada i Reixac.
    Situat a pocs metres de la carretera de Ribes, després convertida en Meridiana, aquest cinema era instal·lat dins un edifici de grans proporcions i sostre ondulat que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Canela Tomàs, un clàssic en la construcció de sales de cinema en aquells barris.
    Interiorment s'estructurava en platea i amfiteatre i el seu aforament va variar al llarg dels seus onze anys de vida. Inicialment la platea acollia 635 butaques que el 1967 havien augmentat fins a 778 i que, afegides a les 303 de l'amfiteatre, completaven un aforament total de 1.081 localitats.

    Planta de la platea de la sala
     
    El barri de Trinitat Vella el recordarà com una icona dels anys del desarrollisme malgrat que la seva història no té gaires anècdotes ni dades a comentar. Compartia programació amb altres sales de la zona i per tant el ciclista que transportava les bobines en temps record per poder exhibir-les a totes les sales era una peça bàsica.  
    Durant gran part de la seva existència la sala va programar només de dijous a diumenge, inclosos els festius, i només durant un breu període va oferir doble programació, de dilluns a  dimecres i de dijous a diumenge. Els projectes urbanístics  que van afectar a la zona (obertura de la Via Favència i de la Meridiana) varen alterar també la vida del Majestic que va patir una mutació de la seva clientela a causa de les noves sales obertes a Nou Barris i de l'establiment de barreres vials difícils superació.
    Amb tot això, el Majestic va tancar portes a l'estiu de 1969. Posteriorment l'edifici fou aprofitat i habilitat per a pàrquing i així va sobreviure fins als primers 1980's, quan va ser enderrocat per a construir-hi habitatges. 
     
    El senyor José Navarro, responsable de projecció del Majestic de Trinitat Vella. (Foto: Fons Família Navarro/Torralba)

    0 0

     
    *2015.- Edifici de la Travessera de Gràcia cantonada Sagués

    Ja a l'any 1914 l'empresari Antonio Puig Castelló va començar a comercialitzar perfums i cosmètics i a la dècada següent la primera barra de llavis fabricada al país llançada al mercat el 1922 amb el nom de Milady. A la dècada dels 1940's en plena autarquia franquista es va llençar al mercat l'aigua de colònia Lavanda Puig fabricada exclusivament amb productes espanyols i amb un gran èxit de vendes.

     
    *1940/1960's.- Dues ampolles d'aigua de colònia Lavanda Puig per a la seva venda a granel

    El 1946  l'empresa va construir la seva seu a la Travessera de Gràcia cantonada amb Sagués, al límit sud del barri de Galvany. El projecte inicial va ser de l'arquitecte Antoni Fisas i Planas (1896-1953), que projectà un edifici elegant i de línies clàssiques de només baixos i dues plantes, a les que posteriorment se n'afegiria una altra en forma de remunta endinsada. Des d'allà començaria un imparable creixement que la va dur a absorbir d'altres empreses de productes cosmètics fins configurar un imperi empresarial multinacional amb marques com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier, Valentino, Prada o Nina Ricci.

    *2015.- Detall de la porta d'entrada a la finca
     
    Amb el pas del temps l'antiga empresa Antonio Puig S.A. va esdevenir Puig Beauty and Fashion Group, nom que va adoptar a partir de 1999 segellant així la seva expansió internacional. Tot i això el 2004 va tornara a canviar de nom comercial i la companyia va passar a dir-se senzillament Puig.
    Va ser en la dècada següent quan va arribar el moment de plantejar-se abandonar aquesta antiga seu i buscar-ne un altra. El canvi es va produir  el 2014 a un gratacels projectat per Rafael Moneo de la Plaça d'Europa a l'Hospitalet de Llobregat, que ja es coneix com a Torre Puig. L'antiga seu de Travessera no va durar gaire més i les immobiliàries no van trigar a adquirir-la. L'any 2016 fou començada a enderrocar i cap a finals d'aquell any ja es construïen els fonaments d'un nou edifici d'habitatges.

    Quatre de les més conegudes fragàncies que Puig va començar a comercialitzar  a les dècades de 1970's i 1980's.

    *2016.- El procés d'enderrocament de la seu de Puig en marxa. (Foto: Ana Jiménez / La Vanguardia)

    0 0


     
    Una de les icones més representatives de la Barcelona fashion, que va irrompre a les nits de la ciutat a partir de mitjans dels anys 1980's fou la discoteca Rosebud, situada a l'entorn del camí del tramvia blau cap al Tibidabo, molt a prop de la Ronda de Dalt i el Museu de la Ciència (Cosmocaixa) i al costat mateix d'un altre dels temples de la nit de l'època, el Partycular.
    El nom del local, indubtablement inspirat en el film d'Orson Wells Citizen Kane amb el legendari trineu volant pels aires al logotip, va convertir-se aviat en un clàssic per prendre una copa nocturna a la falda de Collserola


    La làmina d'aigua exterior del Rosebud va ser decorada per Xavier Mateo amb vuit troncs de bambú

    Promogut per Jaume Beltran i Francesc Rusiñol, amb el suport de l'arquitecte i interiorista Andreu Suriol, el local era d'una elegància indiscutible, un monument al disseny, amb lavabos unisex i una singular làmina d'aigua exterior. Una de les seves zones més atractives era el jardí, que va ser tancat el 2007 quan es va requalificat la finca adjacent per construir-hi pisos de luxe.

    Interior del Rosebud en plena ebullició
     
    El local va convertir-se en un lloc molt adequat per celebrar festes privades universitàries, d'empreses i fins i tot de caràcter familiar i social (comiats de solter, aniversaris) de les classes més benestants. A partir de mitjanit però, el local s'obria al públic amb independència que s'hi hagués celebrat  prèviament una festa privada
    Rosebud va entrar al segle XX amb alguns problemes d'ordre públic que van tenir el seu punt més àlgid a l'abril de 2008 quan una batalla campal entre clients i mossos d'esquadra va acabar amb diversos ferits i amb un procés judicial que va afectar negativament el nom del local.


    El ressò mediàtic d'aquests incidents va propiciar una nova etapa amb el nom de New Rosebud i posteriorment la venda del local al Grup Costa Este, que va procedir a la seva reencarnació en un nou projecte pel local, que va adoptar el nom de Vetro i va abandonar definitivament qualsevol referencia a Rosebud. El 20 de novembre de 2010 va celebrar-se la festa d'inauguració de Vetro.
    La nova etapa del local tampoc va estar exempta de problemes legals. Al desembre de 2012 la discoteca va ser precintada per l'ajuntament per un excés d'aforament que superava en un 300% el permès [1].
     
    [1].- El Periódido de Catalunya edició del dia 1.12.2008