Una de les atraccions nocturnes que va generar força expectació a partir de finals dels anys 1980's era el local anomenat Mercashow, que proposava actuacions de joves que es despullaven davant del públic. La novetat era que els artistes que lluïen els seus atributs corporals eren exclusivament masculins. El local estava ubicat al sector de Mercabarna, un espai allunyat de la ciutat en plena Zona Franca, i s'orientava específicament per al públic femení. Així ho indicava la publicitat que prohibia l'entrada a homes sols. Aquests espectacles van gaudir d'una certa popularitat durant els últims anys del segle XX i Mercashow era un dels llocs clàssics per a celebració de trobades de comiats de soltera. La novetat de la proposta va ser una de les claus de l'èxit en un món, el de l'erotisme i l'striptease, que fins aleshores no s'havia mogut del patró habitual consistent en les noies exhibint els seus cossos i els homes mirant-les.    

La fórmula consistia bàsicament en l'actuació de joves dotats de físics musculats i espectaculars, guarnits amb les habituals estètiques pròpies d'aquest submón (policia, bomber, motero, cow-boy, mafiós, repartidor de butà....) que, en grup o en solitari,  anaven desfilant per l'escenari i executaven coreografies de ball. Puntualment l'espectacle pujava de to quan els nois baixaven al pati de taules i cadires per a acostar-se i insinuar-se a les clientes més agosarades. També era habitual que alguna de les presents, plena de valor o animada per la parròquia que l'acompanyava, s'animés a pujar a l'escenari i contemplar d'una manera més pròxima i personal al sexy-boy de torn, però sempre davant de totes les assistents en un ambient eufòric i de cridòria desencadenada.

Atesa la llunyania del local del centre de la ciutat, s'organitzaven autocars que recollien les clientes des de Plaça Catalunya o bé des de localitats allunyades de Barcelona. Durant els primers anys el local funcionava cada nit, llevat dels diumenges i dilluns, amb dues funcions nocturnes diàries que es presentaven amb dues hores d'interval.

L'edició del dia 11 de novembre de 1989 del diari conservador ABC, que dirigia Luis Maria Anson, va publicar un article en el que denunciava la pornografia difosa per TVE en ocasió del programa Un dia por delante presentat per Pepe Navarro, on van desfilar lleugers de roba alguns dels nois que actuaven a Mercashow.

Amb el canvi de segle l'èxit de l'oferta i la popularitat de Mercashow es va anar extingint i el local va acabar convertit en un magatzem de ferreteria industrial.

 Agraïments a JOANA FRANCÈS

1968 va ser un any especialment prolífic pel que fa a l'obertura de discoteques i no tan sols al centre de la ciutat sinó també als barris perifèrics més allunyats. El dia 20 d'octubre, coincidint amb la tornada de vacances i l'inici de temporada, se n'inaugurava una més al barri de Navas. Era als baixos del número 18-20 del carrer Josep Estivill, prop de la Plaça de Ferran Reyes just tocant a l'avinguda Meridiana i va ser batejada com a D'Charles. El logotip del local presentava la figura d'un personatge vestit amb prendes de l'estil Sargent Pepper's i la imatge gràfica reproduïa formes i colors propis de l'estètica pop de finals dels anys 1960's. 

El nou local anunciava com a gran reclam la seva pista d'acer, detall molt apreciat pels bons ballarins i obria el set dies de la setmana. Però una altra característica que ben aviat va formar part de la promoció de la discoteca va ser l'anomenada tendència Vagumm, un moviment d'arrels nordamericanes, que es manifestava en una mena de balls rituals i filosòfics amb túniques blanques i una espelma encesa a la mà. Aquesta moda no va quallar a les nostres contrades i és difícil avui trobar referències del què va ser i del que representava. D'Charles també va ser escenari de retransmissions de programes musicals de Radio Juventud La Voz de Cataluña.

*1969.- El periodista G. Martín publicava a l'abril d'aquell any aquest curiós article en el que, sense anomenar-la, ens parla de la discoteca D'Charles, del carrer Josep Estivill i explica què és el fenòmen Vagumm. (Font: Hemeroteca. Diari ABC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1969.- Un altre anunci a la premsa de D'Charles amb especial referència al que anomenaven Tendència Vagumm. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Durant la dècada dels 1970's la popularitat del local va decaure i va desaparèixer de les cartelleres dels diaris més destacats de la ciutat. Amb l'arribada de la democràcia, igual que d'altres locals destinats a l'oci nocturn, el D'Charles es va reinventar i a partir de la tardor de 1977 s'anunciava com un night club amb espectacles eròtics i stripteases fins al seu tancament ja entrada la dècada dels 1980's.

-----------

[1].- Coca i Villalonga, Jordi. La nit de les papallones. Edicions 62. Barcelona 2009.

 Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1967.- Anunci publicat a la premsa el mateix dia de la inauguració de la sala. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

*1984.- Un curiós anunci inserit a la cartellera que fa esment a les propines dels taxistes que portaven  els clients al local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1987.- Aquell any Ciro's anunciava ja explícitament el seus shows porno a la cartellera.

A l'any 1988 encara hi va actuar la llegendària i veterana vedette Carmen de Lirio (María del Carmen Forns Aznar) que amb 65 anys presentava l'espectacle Cita con Carmen y el amor. 

Finalment a primers del marça de 1988 Ciro's va tancar portes per donar pas a una nova etapa i a finals d'aquell mateix any naixia Bandolero, una proposta més vinculada al tablao flamenco amb orientació turística fins que posteriorment al 1993 s'hi instal·la la sala de ball Antilla Cosmopolita especialitzada en ritmes caribenys i salsa, que fou el precedent de la posterior Antilla Barcelona del carrer Aragó.

 Agraïments a JAUME SUSANY

Com el seu nom indica, el propòsit fonamental d'una Exposició Internacional és exposar i donar a conèixer els avenços de la tècnica i el coneixement humà als visitants. La que va tenir lloc a Barcelona al 1929 es va trobar amb la dificultat de transportar al recinte de Montjuïc tot un seguit d'elements pesants i de gran volum, entre els que el material ferroviari (màquines, vagons, etc.) constituïa una part important del que s'exposaria al Palau de les Comunicacions.

Després d'un debat profund sobre com es farien arribar les peces al recinte de l'Exposició, es va optar per traçar una línia ferroviària des del port a la plaça Espanya. La via fèrria arrencava des de darrera de la duana i l'estació de tren d'MZA i el Paral·lel, aleshores conegut oficialment com avinguda del Marqués del Duero, era l'itinerari per on discorria aquest tren. Atesa la provisionalitat de la instal·lació es van col·locar directament sobre les llambordes del Paral·lel les travesses de fusta sobre les que descansaven els rails de les vies del tren. Els combois circulaven per la part més pròxima al barri de Poblesec. Cal recordar que en aquell temps el Paral·lel estava dividit per una mitgera discontínua amb fanals que separava el carrer en dues calçades. Abans d'arribar a la plaça d'Espanya les vies donaven un gir en direcció Montjuïc i penetraven directament al Palau de les Comunicacions (actual Palau número 1 del recinte firal) 

El tren del Paral·lel va ser muntat entre de 1928 i de 1929 i disposava d'una única via. En acabar l'Exposició després de l'estiu de 1930, es va realitzar l'operació inversa. Els trens i altre material pesant va sortir cap a les vies camí del port i finalment es va fer desaparèixer la via 

El Cine Trinidad va ser obert a molt poca distància del Cine Favència (núm. 446-450), i amb molt poca diferència de temps entre la inauguració de l'un i de l'altre. Això dóna una idea de la rendibilitat del negoci dels cinemes de barri en aquells primers anys de la dècada dels 1960's al sector de Nou Barris. Era aquell aleshores un barri encara en construcció amb una urbanització dels carrers encara força deficient, (vies sense asfaltar, voreres construïdes a trams i sense continuïtat, torres d'alta tensió al mig, ... Tot plegat oferia un aspecte suburbial que va anar millorant amb el pas dels anys però que va ser el paisatge que oferia la Via Favència durant la dècada i mitja que estigué actiu el Cine Trinidad. 

En aquell paisatge de desnivells sobtats, manca d'asfalt i voreres a mig fer, el cinema va ser l'entreteniment més lloat per aquelles famílies obreres que havien arribat a Barcelona en busca de feina i van poblar els barris de l'entorn. 

L'edifici del cinema presentava tres cossos d'alçades esglaonades i un altre de més baix. Segons les investigacions realitzades per Roberto Lahuerta [1], a finals de 1959 l'empresa SIRSA va sol·licitar la construcció de l'edifici que es va realitzar als anys següents d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc Sanllehí Pont. L'aforament en els últims anys de funcionament de la sala va arribar fins a les 1.817 localitats (distribuïdes entre 1.114 a la platea i 604 a l'amfiteatre).

El Trinidad compartia programació amb el Cine Roquetas emplaçat al carrer de Viladrosa. Les bobines de les pel·lícules s'intercanviaven el mateix dia de la projecció a través d'un veí que feia el transport en bicicleta. Va ser una de les sales que rarament va aparèixer anunciada a la cartellera d'espectacles dels periòdics diaris. En canvi va ser notícia als rotatius per alguns fets delictius (bàsicament intents de robatori).

Un cop clausurat al 1977, l'edifici va quedar força temps abandonat en un estat força lamentable i ruïnós, Anys després s'hi van construir pisos de protecció oficial i progressivament es va anar urbanitzant el barri i la Via Favència que es completà a partir de finals de 1989 amb l'arribada de les Olimpíades a Barcelona.

Un dels bars que, com es diu popularment, es va posar de moda a partir dels inicis dels anys 1970's fins esdevenir un lloc de trobada preferent pels habituals de la zona, els més joves a les tardes i els més madurs als vespres. Destacava en els seus primers anys com a whisqueria amb uns motius decididament escocesos en la decoració i el logo del local.Eren els temps dels magatzems Sears, de La Oca i de l'eclosió de les pizzeries al barri (Italia, Mario, La Mamma...) i al mateix temps del boom de les discoteques de l'aleshores coneguda com a zona Calvo Sotelo.

Amb els pas dels anys Piper's va anar evolucionant i reconvertint-se cada vegada més en un restaurant ràpid, freqüentat sovint per executius i homes d'empresa de la zona -Joan Laporta inclòs-  i esdevenint un referent de la zona. Després de successius canvis de direcció el local es va anar adaptant als nous temps. Només així s'explica que amb el mateix nom arribés als cinquanta anys de vida. 

En els últims anys el local va canviar la seva marca gràfica. El gaiter escocès va ser substituït per un fons vermell amb el típic estampat a quadres també escocès i el local va passar a formar part de l'empresa del Grup Cacheiro. Es va especialitzar en tapes i també s'hi podien veure partits de futbol per televisió a través d'una gran pantalla i gaudir d'un bon assortit de cerveses d'importació.  Al 2023 el local va tornar a ser reformat i aleshores va perdre l'històric nom de Piper's Tavern.

* 2010.- El logotip de Piper's Tavern en la seva última època.

Successor de l'anterior Dancing Hollywood, el local va tornar a ser obert, amb el nom degudament espanyolitzat,  pocs mesos després de l'acabament de la Guerra Civil pel mateix Antonio Astell Mur, fins convertir-se en un dels pocs locals de varietats que subsistiren en la nova dècada, després de l'època daurada del Carrer Nou que van suposar els anys 1930's.

En aquest nou context de decadència del carrer Nou de la Rambla -novament oficialitzat com a Conde del Asalto-, el nou Casablanca, que es va anomenar Casa Blanca (en dos mots separats) durant els primers anys, va completar uns altres 8 anys d'existència, subsistint a d'altres locals de la zona que van plegar veles amb la nova oficialitat franquista. En aquest sentit, el Casablanca s'anunciava com a Salón Aristocrático segurament per compensar d'alguna manera la sordidesa del barri on estava instal·lat i així poder competir amb locals nocturns que s'anaven obrint a  l'Eixample o a la part alta de la ciutat. 

El 1947 es va produir un canvi en la direcció de l'empresa que gestionava el Casablanca amb una reforma del local, que figurava a la finca contigua del número 52 de l'avinguda Marquès del Duero. L'experiència del Casablanca no va arribar al final de la dècada (va tancar portes el 1948), si bé se'l podia veure sovint aparèixer a la premsa diària, en especial en dates corresponents a revetlles i altres celebracions destacades. 

*1947.- El Casablanca domiciliat al Paral·lel 52, amb els renovats conjunts musicals Demon. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Agraïments a JAUME SUSANY, JAUME MAS i ELOI FERNANDEZ

El desnivell existent entre l'eix de l'avinguda de l'estadi cap a Miramar amb la pendent de la muntanya de Montjuïc va ser salvat per diversos trams d'escales. A la plaça de Neptú on actualment hi ha la Fundació Joan Miró encara hi romanen unes escales que formen un mur de pedra amb una font que coincideix amb la conducció de d'aigua que baixa pel Jardins Laribal. 

A uns 200 metres més enllà en direcció a l'Estadi  i en un espai que coincidiria avui amb l'entrada al Museu Olímpic i de l'Esport -que duu en nom de Juan Antoni Samaranch-, hi hagué una altra escalinata monumental que permetia accedir cap al turó on dècades després s'instal·laren les primeres pistes d'aeromodelisme i l'antic camp de beisbol. Aquesta escalinata for construïda durant les primeres urbanitzacions de la muntanya, una dècada abans de l'Exposició de 1929, quan es va traçar l'avinguda central, després coneguda com avinguda de l'Estadi. El conjunt era format per una doble escalinata a un i altre costat del mur de contenció de pedra que en dos trams permetia pujar al nivell superior.

*1932.- Imatge de les escales durant els anys de la Segona República, quan conservaven intactes les escultures sobre les baranes i les balaustrades. Al fons a la dreta es distingeixen la porta de Marató i la torre de l'Estadi. (Foto: Pinillo / Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).

*1932.- Tribuna instal·lada davant del mur de pedra de les escales monumentals amb la presència del president de la Generalitat Francesc Macià entre les autoritats assistents.  

El 14 de juny de 1935, aquestes escales van tornar a tenir protagonisme. En aquella data i coincidint amb el quart aniversari de la mort de Santiago Rusiñol (1861-1931) hi va ser instal·lat un bust de l'escriptor al peu del mur de contenció.  

*1935.- Imatge de l'acte d'inauguració del bust en homenatge Santiago Rusiñol. La premsa va  recollir la notícia. (Foto: Josep Maria Sagarra i article publicat a La Vanguardia del 14/6/1935)

*1930's.- Les escales identificades sobre un plànol urbà de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El bust de Rusiñol en marbre blanc, obra de l'escultor Enric Clarasó (1857-1941), va romandre en aquest emplaçament fins que seria traslladat a la plaça de La Puntual, un petit nou espai creat a Ciutat Vella en la intersecció dels carrers Princesa i Assaonadors. Pel que fa a les escales van perdre les estàtues a la postguerra i van desaparèixer definitivament al 1987-1988 durant les obres de condicionament de la zona amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Posteriorment s'hi va construir l'accés al museu soterrat dedicat a l'olimpisme i l'esport inaugurat a l'any 2007.

*1974.- Imatge aèria on es poden identificar les escales d'accés al turonet on hi havien les dues pistes d'aeromodelisme i el carrer dels Tres Pins.

*2000's.- El bust de Santiago Rusiñol reinstal·lat a la Plaça de La Puntual. 

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Malgrat el revès econòmic i social que van representar la Guerra Civil i els anys posteriors farcits de misèria i repressió, el carrer Pelai dels anys 1940's continuava essent una de les vies comercials més animades de la ciutat. Els comerços del tèxtil (Ramos. Julià, Cima, etc.) i els grans i petits magatzems seguien donant vida al carrer. Els populars Almacenes Alemanes van haver de canviar el seu nom a resultes del desenllaç de la Segona Guerra Mundial amb la derrota del feixisme i el nazisme. Es van reconvertir en Almacenes Capitolio. Amb aquest nom se'ls va conèixer a partir d'aleshores i fins al seu tancament dècades més tard. També s'hi va obrir al 1948 el Cinema Pelayo, primera sala que hi va haver a la història d'aquest carrer.

Vorera mar - Raval  (parells):

   

26. 

30. 

32. 

 
ALMACENES PARELLADA. (al pis Pral.) 

 Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

En les primeres dècades del segle XX  l'actual plaça de Francesc Macià era ja un espai previst des del punt de vista urbanístic però no urbanitzat encara. En aquella zona el carrer Calvet marcava el límit i només disposava d'edificacions a la part del cantó Besòs quan s'hi ascendia en direcció cap a la Bonanova. Al cantó Llobregat hi havia el Convent de les Monges Caputxines, incendiat i saquejat durant la setmana Tràgica del 1909, un gran descampat conegut com a Camp de Galvany utilitzat sovint per assajar desfilades i maniobres militars i que va donar nom al barri contigu i finalment el Turó Park que ocupava un espai molt més extens que l'actual i que funcionava com àrea recreativa i d'atraccions.

Després de l'enderroc de l'esmentat Convent de les Monges Caputxines es va instal·lar en aquell mateix indret, un espai lúdic i recreatiu habilitat per a pràctiques esportives que es va conèixer com Mundial Sport. El recinte tenia forma el·líptica i era envoltat d'arbres. Figurava a la publicitat amb l'adreça de Diagonal (aleshores avinguda d'Alfons XIII) números 601-610 i la primera notícia que tenim de la seva existència coincideix amb la celebració de la Revetlla de Sant Pere de 1924 anunciada en diversos retalls de la premsa local. 

El promotor i artífex del Mundial Sport va ser l'emprenedor Josep Homs, germà de Delfí Homs que era el propietari de El Ingenio, la popular botiga de màgia del carrer Princesa. Homs era un home especialitzat en l'organització de combats de boxa, la qual cosa explica que el gruix de les activitats esportives celebrades al recinte estiguessin vinculades a l'esport del ring. 

*1927.- Poques setmanes abans de l'obertura del Teatro de Verano Guerrero al Mundial Sport, la premsa ja en parlava tot lloant la figura de Josep Gisbert que va negociar amb Josep Homs la presentació de números teatrals i de varietats al recinte. (Font: El Día Gráfico. Edició del 24/5/1927)

*1927.- A principis de juny d'aquell any ja s'anunciava l'obertura del Teatre d'Estiu Guerrero al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 11.6.1927)

*1927. - ... i només uns dies després es feia públic tot el programa de la inauguració de la temporada d'estiu. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 17.6.1927)

*1928.- Anunci publicat l'1 d'agost de 1928 que evidenciava la clausura definitiva del Mundial Sport  posant a la venda tots els seus elements. Rere quedaven quatre anys d'activitat.

*1932.- Retall de l'edició del diari esportiu madrileny As corresponent al dia 21/06/1932, que conté una breu descripció de les característiques del Mundial Sport, que ja havia desaparegut uns anys abans.  

A l'agost de 1928 la pista i les instal·lacions del Mundial Sport van quedar inactives i en els mesos  següents serien enderrocades. Urgia tancar el cèrcol de la plaça i concloure la urbanització pendent d'aquella zona de la Diagonal. Els primers edificis a construir-se foren els projectats per l'arquitecte Josep Maria Rodríguez Lloveras que va dissenyar l'edifici en corba executat el 1935 que arriba des de l'inici del carrer Calvet fins a l'entrada de l'actual Avinguda de Pau Casals. Al mateix temps, aquell era en punt d'arrencada de la Travessera de Gràcia que abans de la urbanització travessava la Diagonal i s'ajuntava amb l'altra travessera, la de Les Corts, passada la carretera de Sarrià. 

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMASi PARER, VALENTÍ PONS TOUJOUSEi JESÚS SERDIO.

Un dels edificis històrics de la Plaça Catalunya, que va desaparèixer amb l'última ampliació dels grans magatzems El Corte Inglés executada a començaments de la dècada dels 1990's. La Casa Bonsoms ocupava el número 15 en l'ordenació de les finques de la plaça, i quedava emplaçada entre la Casa  Girona (núm. 14)  i la Casa Sicart (núm. 16 que feia xamfrà amb Fontanella) [1]. 

Inicialment era un edifici de tres plantes que va ser projectat el 1867 pel mestre d'obres Pau Martorell, tot i que algunes fonts l'atribueixen erròniament a Pere Bassegoda i Mateu, que simplement en va ser el constructor. L'edifici li havia estat encarregat per Climent Bonsoms i Tintoré, un empresari vinculat al sector tèxtil, que també comerciava amb vins, fruits secs, salums escandinaus i altres productes alimentaris que exportava a Europa i Amèrica des del port de Tarragona. La seva dona Teresa Sicart i Soler era natural de Vilanova i la Geltrú i havia heretat un gran patrimoni a Cuba amb un nombrós contingent d'esclaus de procedència africana i asiàtica que treballaven en la producció de sucre. 

D'aquest matrimoni nasqué Isidre Bonsoms i Sicart (1849-1922) que de molt jove va ser enviat a formar-se a l'estranger i recorregué diversos col·legis i universitats europees de països com França, Alemanya, Àustria i Anglaterra. La seva formació li va permetre esdevenir un il·lustre bibliòfil especialitzat en l'obra de Miguel de Cervantes. Retornat a Barcelona al 1873, Bonsoms va instal·lar-se a la casa de Plaça Catalunya 15 i el 1886 va casar-se amb Mercedes Chacón y Silva-Bazán (1860-1948) una filla de l'alta aristocràcia espanyola. 

Com hem pogut veure les famílies Bonsoms i Sicart, no tant sols havien establert parentiu entre elles, sinó que, a més a més, eren veïnes de la plaça Catalunya, on havien establert les seves residències una al costat de l'altra. En aquells primers anys la finca dels Bonsoms tenia una curiosa particularitat que era que envoltava a la del costat, la de la Casa Sicart, de manera que l'abraçava tenint una sortida pel número 3 del carrer Fontanella. Aquest braç disposava inicialment de planta baixa i un pis fins que al 1889 Isidre Bonsoms va encarregar al mestre d'obres Agustí Mas d'afegir-hi un pis més.

A partir de 1913 i durant els darrers anys de la seva vida, Bonsoms s'estableix a Mallorca per prescripció facultativa. S'instal·la a la Cartoixa de Valldemossa, quan l'arteriosclerosi ja li comença a afectar greument la salut. Allà va morir al 1922 llegant a la Biblioteca de Catalunya tot el seu fons documental amb valuoses col·leccions de llibres antics, entre les que destacava la Biblioteca Cervantina amb més de 3.000 volums. [2].

*1913.- Noticia de la marxa definitiva d'Isidre Bonsoms de la seva casa de plaça Catalunya per establir-se a Mallorca.

Pere Guerau Maristany i Oliver, Comte de Lavern

Amb la marxa de Bonsoms la casa és adquirida pel Comte de Lavern (Pere Guerau Maristany i Oliver 1863-1926), un polític i industrial català que introdueix algunes modificacions a l'edifici. L'arquitecte Enric Sagnier hi projecta les oficines del Banco Español del Río de la Plata als baixos. El 30 de setembre de 1918 s'hi instal·la el Círculo del Ejército y la Marina que ocupa tot l'edifici llevat dels baixos, i es reforma l'entresòl a càrrec de l'arquitecte Sebastián Tortajada. 

*1924.- La Casa Bonsoms al centre de la imatge durant la nevada caiguda sobre la ciutat al mes de febrer d'aquell any. (Foto: Autor desconegut)

Finalment entre 1929 i 1932 l'edifici és remuntat tres pisos més en un projecte conjunt de l'arquitecte Adolf Florensa i l'enginyer militar José Sans. La finca passa a tenir baixos i sis plantes entre les quals s'hi compta l'entresol, quatre pisos més i un àtic sota la coberta.

*1931.- Grups de gent al centre de la Plaça Catalunya intentant accedir al soterrani on eren instal·lades les oficines del cens electoral en les eleccions a les Corts Constituents del mes de juny d'aquell any. Al fons, la Casa Bonsoms en plena execució de les obres de remunta per afegir-hi tres plantes més. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).

*1932.- La façana de la Casa Bonsoms amb les obres de la remunta ja finalitzades. Una ampliació en alçada que permetia a l'edifici destacar per sobre de les construccions veïnes, la Casa Joan Girona i la Casa Sicart. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

*1933.- En aquesta imatge, captada des de l'edifici de la Telefònica, es pot observar com la remunta practicada a la Casa Bonsoms la igualava en alçada i volums a la Casa Vicenç Ferrer que acollia l'Hotel Victoria al xamfrà amb Ronda de Sant Pere. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana /ANC)

Durant la dictadura la Casa Bonsoms és especialment coneguda per acollir el Centro Cultural de los Ejércitos o Casino San Jorge amb presència habitual de militars que hi passen les seves hores d'esbarjo. Per als civils era la possibilitat d'assistir a una sala de ball i discoteca amb preus notablement més econòmics.

*1940's.- La Casa Bonsoms coronada amb el rètol lluminós d'Osborne Jerez Coñac, el primer que es va instal·lar al cim de l'edifici. (Foto: Autor desconegut. Fragment d'una postal de Soberanas. Col·lecció d'Enric Comas).

Cap a finals dels anys 1950's la Casa Bonsoms era reconeixible pels grans anuncis lluminosos instal·lats a la seva última planta i al capdamunt de la façana i a partir de 1962 va començar a compartir mitgera amb el primer Corte Inglés que es va obrir a la plaça.

A finals dels anys 1960 s'instal·la als baixos la cafeteria i discoteca Plazza, amb una àmplia terrassa sobre la vorera. També durant un breu període de temps és obert al públic l'anomenat Nido de Arte de don Jaime, un petit local al soterrani on l'aristòcrata Jaime de Mora i Aragón hi toca el piano. 

I com s'ha esmentat a l'inici, El Corte Inglés serà al capdavall la causa de la desaparició de la Casa Bonsoms que és enderrocada al 1990.

1990.- Última etapa de la Casa Bonsoms -amb un gran rètol de Seiko  al capdamunt de la façana-, que juntament amb la veïna Casa Siscart esperen la seva demolició per ampliar l'edifici dels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Autor desconegut)  

___________

[1].- Cal recordar que fins al 1901 la numeració de les finques d'aquella vorera pertanyia al Passeig de Gràcia, que començava a Fontanella/Portal de l'Angel. Concretament la Casa Bonsoms tenia adjudicat el número 6 del passeig en aquells anys previs a la consolidació definitiva de la plaça.

[2].- Socias Batet, Immaculada. El coleccionismo de libros antiguos y objectos de arte. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2010. 

MIQUEL BARCELONAUTA

Cap a finals de la dècada dels 1970's l'afició al gènere musical del jazz era, com gairebé sempre, minoritària. D'altra banda, la pròpia dinàmica de la transició, un cop desaparegut el dictador, incentivava més la música de caire reivindicatiu o de cançó protesta, a banda de la tradicional música comercial pròpia de l'establishment. A Catalunya i Barcelona aquests nous gustos musicals es concretaven en la nova cançó, que gaudia d'una revifalla i la música progressiva laietana, mentre que a Madrid es preparava el camí cap a la movida madrileña dels anys 1980's.  

El Jazz a Catalunya com es ben sabut disposava d'una figura indiscutible i indiscutida en la persona del pianista Tete Montoliu. En aquest context històric va aparèixer un local petit, que gairebé ha passat desapercebut en la història de la ciutat pel seu caràcter efímer, que va ser la jazz cava Satchmo.

El local era al costat del restaurant eròtic Crazy Horse emplaçat als baixos del Palau Pérez Samanillo  seu de l'aristocràtic Círculo Ecuestre. En aquells temps el Círculo no passava pels seus millors moments i ja des dels temps del Papillón tenia llogats els baixos de l'edifici. D'altra banda, sembla que els responsables del Crazy Horse eren aficionats al jazz i van aprofitar un tros del local per instal·lar-hi un petit espai per als amants del gènere. Òbviament el nom de Satchmo va quedar molt lligat a la figura del gran Tete Montoliu que juntament amb Lou Bennet en van ser els animadors habituals. 

La vida del Satchmo va ser curta i amb prou feines va passar de les dues temporades  El Crazy Horse no va ser un negoci d'èxit més enllà del seu boom inicial i acabaria tancant portes a l'abril de 1979 arrossegant també la desaparició de la jazz cava. Una pèrdua que els bons aficionats al jazz van sentir molt perquè, apart de bona música, els preus eren força raonables.

Pere Corberó Trepat va fundar a l'any 1930 l'empresa d'electrodomèstics Corberó, que a partir dels anys 1960's assoliria una notable popularitat en el mercat de les cuines i els frigorífics. El seu pare Pere Corberó Casals (1877-1957) fou un destacat bronzista d'origen lleidatà. El seu primer taller era emplaçat al número 44 del carrer Gelabert al barri de Les Corts. Allà, a partir de 1932, Pere Corberó va començar a fabricar i reparar petits fogons de gas ciutat, l'únic que aleshores hi havia canalitzat a Barcelona.

*1954,. Retall relatiu a la sol·licitud de permís industrial demanat per Pere Corberó per al seu taller del carrer Gelabert. (Font: ARCA. Gaceta Municipal de Barcelona. Any 41. Núm. 52, de 27 de desembre)

La fàbrica d'Esplugues comença a construir-se al 1957 i inicia la seva producció al 1960. És en aquesta nova dècada quan l'empresa experimenta un notable creixement i es construeix al carrer Aragó 194-206, tocant a Muntaner, l'edifici Corberó que acull la seu central i les oficines de la companyia. Es tracta d'un immoble d'oficines inaugurat al març de 1967 amb revestiments exteriors de marbre, metall i vidre, amplis aparadors d'exposició a la planta baixa i set plantes d'alçada, que li donen un aspecte d'empresa sòlida i consolidada. Simultàniament i de forma progressiva l'escola de negocis EADA anirà llogant algunes de les plantes superiors de l'edifici.

*1967.- Pocs mesos després de la inauguració de l'edifici, ja posava en lloguer algunes plantes d'oficines.  (Font: ARCA / Destino Núm. 1561 / 8.7.67) 

*1960's.- Primers anuncis de cuines Corberó.

L'eslògan publicitari més popular de la marca era el conegut "Desde luego, Corberó". Les cuines i els frigorífics eren els seus productes estrella. 

A començaments de la dècada dels 1970's Corberó inicia la fabricació de frigorífics de doble circuit amb els congeladors independents. La plantilla de l'empresa ronda els 2.500 treballadors amb una política interna que té cura especial en afavorir el sentiment de pertinença de les persones que hi treballen. Aquest enfocament es fa palès en múltiples detalls: la senyora Enriqueta Comas, esposa del senyor Corberó, reparteix personalment canastrells als fills i filles dels treballadors quan neixen, el Director General organitza minuts de silenci presencials quan mor un/a treballador/a, s'implanta una intensa política de beneficis socials, etc. [1].   

*1970.- El popular actor de varietats Franz Johan en una campanya publicitària de Corberó.

Arribada la dècada dels 1980's la crisi econòmica afecta a Corberó que trasllada la seva fàbrica d'Esplugues a una de nova localitzada a Castellbisbal.

Finalment, el 1988 l'empresa Corberó es comprada per la corporació multinacional sueca Electrolux AB, que mantindrà però, la marca Corberó en el mercat. Això suposa també l'abandonament definitiu de l'edifici del carrer Aragó, que va passar a ser propietat de la immobiliària Núñez i Navarro. L'Escola de Negocis EADA acabaria ocupant la totalitat de l'edifici i el 2016 va impulsar una reforma integral a càrrec de CDB Arquitectura (Humbert Costas i Carlos Durán) amb una impactant nova façana que va quedar al descobert a finals de 2018 i que ja no s'assembla gens a la de l'edifici original inaugurat per Corberó als anys 1960's. Avui la marca Corberó segueix present al mercat comercialitzada per Electrolux.  

*1990's.- L'edifici Corberó convertit ja en la seu de l'EADA Business School abans de la reforma definitiva.

*2019.- L'antic edifici Corberó reformat en profunditat amb la seva espectacular nova façana convertit en una de les seus de l'EADA Business School.

_________

[1].-  Campo, Santiago. La industrialització a Esplugues: l'empresa Corberó. El Pou del Vernís. núm. 28. Gener de 2010. 

MIQUEL BARCELONAUTA 

El trànsit entre les dècades del 1960's al 1970's va suposar l'adveniment dels ambients galàctics com una de les propostes més generalitzades arreu. L'home acabava d'arribar a la Lluna (juliol de 1969) per primera vegada i les missions Apolo de la NASA, les maniobres dels mòduls lunars i les arribades dels astronautes al mig de l'Oceà Pacífic eren motius d'expectació. La tensió als centres de control de Houston i Cap Canaveral i les retransmissions en directe de totes aquestes proeses estaven a l'ordre el dia. Aquest ambient galàctic es palesava també en els locals d'oci i en la seva decoració i interiorisme. L'aleshores popular discoteca Planeta 2001n'era potser la proposta nocturna més clarament orientada a aquest símbol del temps: la carrera espacial.

Als barris perifèrics hi va haver també exemples d'aquesta tendència. La boite Galaxia's Club del barri de Sants n'era un exemple força clar. Situada al carrer Violant d'Hongria Reina d'Aragó, on durant molts anys hi va haver la mític Salón Nilo, però tocant a Galileu i molt a prop dels Jardins de Can Manteca el Galaxia's formava part també d'aquesta proposta i s'anunciava com la boite con forma de submarino.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS 

La Casa Salvador Salat era situada en una de les cantonades del carrer de Sant Antoni amb el de Santa Caterina, davant de la rasa de les vies que conduïen a l'antiga estació de Sants. Va ser construïda d'acord amb un projecte datat del 1913 i signat per l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús (1884-1970). L'edifici va ser enlairat a l'any següent quan la finca estava registrada amb el número 16 del carrer de Sant Antoni, que més tard va ser renumerat amb el 43.

L'edifici tenia només baixos i primer pis, llevat d'un cos situat en el front de la façana del carrer Santa Caterina que tenia una segona planta i des del qual s'accedia al terrat. La casa s'enlairava sobre un solar triangular i en el vèrtex més tancat s'hi reservava un espai de terreny pel jardí. S'accedia a l'immoble per una porta situada al carrer de Sant Antoni, entre el jardí i la casa, que permetia disposar d'una terrassa al primer pis amb barana de maó vist.

El propietari de la casa Salvador Salat i Ferrando, nascut a la vila de Sants el 1875, va ser un actiu militant independentista vinculat a diverses organitzacions, entre elles Estat Català i Nosaltres Sols!, agrupació fundada per Daniel Cardona i Civit i orientada a la defensa de la nació catalana. 

Amb el pas del anys la casa va ser ocupada per la consulta dels doctors Llauradó, una acreditada nissaga de metges barcelonins de la que van formar part el cirurgià Francesc Llauradó i Clavé (1881-1952)  i els seus fills Francesc (pediatre) i  Antoni Llauradó i Tomàs (cirurgià digestiu, 1909-1997). Els Llauradó disposaven des del anys 1920's una clínica situada als afores de Sants, al carrer Roger 316 cantonada amb Jaume Roig.     

L'edifici va ser enderrocat al 1963 i tot seguit s'hi va construir la sala de cinema Palacio Balañá. Encara trigaria prop d'una dècada en canviar radicalment l'entorn d'aquella zona amb la cobertura de les vies de l'antiga estació de Sants, la reurbanització del carrer de Sant Antoni, que va esdevenir passeig, i finalment la posada en servei de la nova Estació Central de Barcelona-Sants. 

*1963.- La Casa Salvador Salat al juliol d'aquell any, mentre s'estava procedint al seu enderrocament. (Foto: Joan Jané Brugada /Arxiu Fotogràfic de Sants-Montjuïc).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

El dia 10 de gener de 1926 va ser inaugurada al carrer Roger del barri de Sants una clínica mèdico-quirúrgica per encàrrecs dels doctors Francesc Llauradó i Clavé i Rafael Julià i Rosés. L'edifici, de nova construcció, era situat als afores del barri i havia estat dissenyat per l'arquitecte Lluís Planas, que començà a construir-lo a finals de 1924 en un estil noucentista amb baixos i primer pis. També disposava d'una capella, executada per Josep Batllori amb peces d'alabastre català, que el dia de la inauguració va ser beneïda pel rector de la parròquia de Santa Maria de Sants mossèn Josep Puig i Moliné.

*1930's.- Emplaçament de la Clínica Llauradó i Julià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

En la construcció de la Capella de la Clínica, Josep Batllori va encarregar al francès Maurice Raud a través de l'empresa Manufacture Parisienne de Albâtres Naturel l'execució dels elements escultòrics de la capella. Raud disposava des de 1917 d'un taller propi al municipi de Serral a la comarca tarragonina de la Conca de Barberà, on treballaven l'alabastre extret de les roques de les pedreres locals. L'edifici de la clínica estava envoltat per un petit jardí i separat uns metres de la vorera i el carrer per una tanca metàl·lica.  

*1920.- Retall de la notícia, publicada al diari La Publicitat del dia 16 de gener d'aquell any, sobre la inauguració de la Clínica que era situada al nord del barri en direcció a Collblanc. En el text hi trobareu referències al carrers Castella (actual Jaume Roig) i París (actual Avinguda de Madrid). (Font: ARCA) 

A la mort del doctor Llauradó la clínica va passar al seu fill Antoni Llauradó i Tomàs que mantingué la seva societat amb el doctor Julià. La Clínica estava dotada ja en els seus orígens d'aparells ultra-violeta i de radiodiagnòstic i arribà a tenir 12 llits d'hospitalització pediàtrica després de la Guerra, segons consta en un estudi de la Societat Catalana de Pediatria de 1965-66. La Clínica es mantingué activa fins entrats els anys 1960's.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, JAUME MAS, ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO, FRANCISCO ARAUZ i DARIUSZ OSIAK.

El 8 de setembre de 1942 tornava la Fira de Mostres a Barcelona. Després de 5 anys d'interrupció 2 per la Guerra Civil (1937-38) i 3 més (1939-40-41) per l'inici del règim franquista, tornaven a Montjuïc els estands en un país destrossat, dominat per la repressió i econòmicament presidit per l'autarquia.

Una de les novetats importants, quant a estructures noves de trinca, fou el Pavelló Marroquí. Era una construcció lleugera amb un cert impacte visual. Es va erigir en un espai proper al Paral·lel rere del Palau de les Comunicacions i Transports (actual Palau núm. 1 de la Fira). Quedava orientada a la base de la Torre de la Llum i destacava pel seu marcat estil musulmà, que reproduïa una mesquita amb el seu minaret guarnit amb gelosia de color blau i una cúpula blanca que cobria el vestíbul interior d'accés. També s'hi podia identificar un pati interior encolumnat al bell mig de la construcció.

Segons asseguren les cròniques de l'època, aquest pavelló va ser construït en només vint dies i inaugurat el mateix dia que s'obria l'edició de la X de la Fira de Mostres. El tinent general Luis Orgaz Yoldi (1881-1946) havia ideat la reproducció d'un edifici típic del Marroc i els arquitectes municipals Ramon Reventós Farrerons (1892-1976) i Adof Florensa Ferrer (1889-1968) es van posar mans a l'obra. El projecte artístic fou del pintor Matrano Bertuchi Nieto (1884-1995). A la inauguració del Pavelló hi van ser presents el ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura (1894-1971) i el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón. (1904-1971). 

Cal remarcar que a les diferents edicions de la Fira de Mostres, el franquisme va presentar el Protectorat Espanyol del nord del Marroc amb un posat marcadament paternalista propi del país colonitzador, que destacava a la regió magribina més pel pintoresquisme de les seves tradicions i cultura que pel seu potencial econòmic i industrial. D'altra banda, l'autarquia aplicada per l'Estat requeria de poder importar productes del Marroc per contribuir a salvar la malmesa economia espanyola especialment al anys immediatament posteriors s l'acabament de la Guerra Civil.

El pavelló va tenir una presència destacada en els primers anys del franquisme. Durant la Fira de l'any 1955 el Rei Hussein de Jordània va visitar-lo, si bé la seva importància va anar minvant a mesura que passaven els anys d'un imparable procés de descolonització, que tingué com a punt final la dissolució del Protectorat Espanyol sobre el país marroquí. La paral·lela retirada dels francesos va permetre la independència del Regne del Marroc assolida l'any 1956 on Espanya conserva Ceuta i Melilla i un enclau a la costa atlàntica anomenat Ifni i descolonitzat posteriorment. A partir d'aleshores s'aprecia un intent de mantenir bones relacions amb el nou país independent, que permet reactivar l'activitat al pavelló. A l'edició de la Fira de 1956 la premsa remarcava que les fotografies de Mohamed V i les banderes imperials ja presidien les sales i estances del pavelló [1]. S'evitava però, fer qualsevol esment a què Espanya havia perdut una part del seu territori colonial. Posteriorment i d'una manera progressiva a partir dels anys 1960's, el pavelló anirà perdent presència i protagonisme i al mateix temps es modificarà i alterarà la seva estructura original. A començaments dels anys 1960's ja no es parlava de pavelló marroquí oficialment sinó de Pavelló de l'Àfrica on Espanya conservava encara les colònies de Guinea Equatorial (Rio Muni ) i l'illa de Fernando Poo amb importants recursos derivats de la producció del cafè i la fusta.  

*1942.- A la dreta de la imatge es pot observar l'extrem de la porxada que complementava el recinte del pavelló.(Foto: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- El Pavelló Marroquí durant la celebració de la Fira de Mostres (Foto: Col·lecció privada Dariusz Osiak) 

El desmantellament del Pavelló Marroquí va ser progressiu. Ja als inicis dels anys 1960's havia perdut la part superior del minaret d'un forma similar al que havia succeït amb la part superior de la veïna la Torre de la Llum. Posteriorment es va eliminar la cúpula blanca de l'entrada i se n'aplanà el sostre. L'edifici resultant va servir per altres finalitats alienes a la cultura marroquí. D'alguna manera podríem considerar que al llarg dels anys 1960's al ja anomenat Ex-Pavello Marroquí era com una mena d'afegitó als múltiples estands alimentaris que s'emplaçaven a la Plaça de l'Univers durant la fira 

*1942.- Detalls de l'interior i del pati del Pavelló Marroquí. (Fotos: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- Anunci publicat a la premsa amb motiu de l'obertura de la X Fira de Mostres de Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El Pavelló es va conservar fins a finals de la dècada dels 1960's, tot i que en els seus últims anys va ser objecte d'algunes reformes i modificacions quan ja havia perdut gran part del seu aspecte original.  Finalment, als inicis de l'any 1970 es va procedir al seu desmantellament i enderroc definitius.  

    

*1947.- A la XV Fira de Mostres es van plantar palmeres datileres als voltants del Pavelló de Marroc amb tot un seguit de bakalitos (botigues magribines) amb productes del Protectorat Espanyol. (Foto: Catàleg de la Fira de Mostres-1947).

*1966.- El Pavelló Marroquí entre la Torre de la Llum i el Paral·lel amb el minaret ja retallat en la seva part superior i la cúpula blanca suprimida. (Foto: Generalitat de Catalunya)

*1970.- Vista a vol d'ocell de les obres d'enderroc definitiu del Pavelló Marroquí (Foto: Fons ICGC) 

________________

[1].- El Noticiero Universal. Suplement del 16 de juny de 1956.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les empreses més importants de la ciutat i la més destacada del sector metal·lúrgic va ser La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) i la seva fàbrica de La Barceloneta.

Els antecedents històrics de La Maquinista els trobem d'una banda en el Vapor Bonaplata, una fàbrica que era situada al carrer Tallers en l'entorn actual de la plaça Castella, i de l'altra en l'empresa La Barcelonesa (Sucesores de Tous, Ascalíbar i Compañía) que era emplaçada als terrenys de l'antic Convent de Sant Agustí al carrer de Sant Pau.

L'antic Vapor Bonaplata, incendiat el 1835, havia estat adquirit el 1839 per Valentí Esparó i Giralt, havent adoptat el nom comercial oficial de Talleres de Esparó y Consocios amb posterioritat al tancament de la Bonaplata, si bé ocupava al carrer Tallers el mateix espai. La fundació de La Maquinista Terrestre y Marítima datada del dia 14 de setembre de 1855 provenia doncs, de la fusió de les empreses d'Esparó i La Barcelonesa. La nova societat tindria com a homes forts i socis destacats per la quantitat d'accions de l'empresa que posseïen a Ramón Bonaplata, Joan Güell i Ferrer, José A. Mendiguren, Josep Maria Serra i Nicolàs Tous i Soler. El cofundador Valentí Esparó seria el primer president de La Maquinista. 

*1920's.- La fàbrica de la Maquinista quedava situada davant del mar i al costat de la Catalana de Gas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

Durant els primers anys de la seva vida com empresa La Maquinista va mantenir els tallers i les fàbriques dels carrers Tallers i de Sant Pau, però ja al 1846 s'havia decretat que no hi podien haver indústries de vapors dintre del perímetre dels casc antic de la ciutat. Aquesta prohibició no incloïa el barri de la Barceloneta que va ser l'escollit per aixecar la nova fàbrica.

L'aparició de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va alterar considerablement la vida social i laboral d'aquell barri, que fins aleshores havia estat dedicat gairebé exclusivament a la pesca, al mar, a la construcció naval i als treballs vinculats a la vida comercial del port de la ciutat. Tot i que ja s'hi havien establert els tallers Nueva Vulcano (1836), s'incorporava ara al barri una instal·lació industrial de gran calat, que ocupava una superfície de més de 17.500 metres quadrat i que donava feina a uns 600 treballadors en l'inici de les seves activitats i que arribaven a 1.400 a l'any 1896. La fàbrica s'estenia entre els carrers Alegria (actualment Andrea Doria) i Ginebra. S'hi arribava per l'antic carrer de Sant Ferran (rebatejat amb el mateix nom que l'empresa el dia 15 de setembre de 1907), un cop passada la Caserna de Sant Ferran en direcció a mar. Avançant per aquell carrer apareixia l'arc de l'entrada a la fàbrica amb l'escut i el nom de la MTM. En aquell mateix sector de la Barceloneta hi hagueren establerts els tallers de la Unión Naval de Levante i la fàbrica de la Catalana de Gas al costat de l'antiga plaça de toros, també coneguda com El Torín.

*1930's.- La fàbrica de La Maquinista en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

A principis del segle XX l'Armada Espanyola vivia sumida en un procés de desmoralització per la desfeta de la Guerra de Cuba (1898) i no hi havia una planificació acurada sobre com rearmar els bucs de guerra. Amb la visita a la fàbrica del Rei Alfons XIII a l'abril de 1904, l'Armada Espanyola va fer diversos encàrrecs a la MTM, si bé al cap de pocs anys (1909) la creació de la Sociedad Española de ConstrucciónNaval monopolitzaria tota la producció naviliera militar deixant fora a la MTM i a qualsevol altre competidor industrial.

El llegat deixat a la ciutat per La Maquinista de la Barceloneta és immens. D'allà varen sortir totes les peces de les estructures metàl·liques que van permetre bastir els principals mercats de la ciutat; Des del Mercat Central del Born (1876) fins al Mercat de Sant Antoni (1882) passant pels de La Barceloneta (1884), la Concepció (1888), Hostafrancs (1888) i els graciencs de Santa Isabel (Abaceria Central) (1892) i la Llibertat (1893) entre d'altres.

Especialment activa era pel que fa a ala fabricació de locomotores i material ferrroviari (vagons, màquines, etc.) motors, maquinària naval per impulsar vaixells i automòbils, etc. L'empresa disposava fins i tot d'un himne composat el 1867 per Anselm Clavé, que de jove havia estat treballador de La Maquinista.

*1920's.- El primer arc d'entrada a la fàbrica (foto superior) havia quedat situat a dins de la fàbrica a causa de successives ampliacions i va ser substituït per una altre (foto inferior) amb una disposició diferent de les lletres del nom de l'empresa. (Fotos: Fons MTM)

A l'any 1917 l'empresa de La Maquinista va créixer considerablement amb l'obertura de la seva nova fàbrica al barri de Sant Andreu de Palomar, una factoria que era molt més gran (gairebé 80.000 metres quadrats més que la de La Barceloneta) i que arribaria a ocupar a més de 3.000 treballadors, centralitzant la producció de maquinària i material ferroviari. 

*1937.- Val d'una pesseta emès durant la Guerra Civil a la fàbrica.

*1955.- Tapa del llibret anunciador dels actes commemoratius del centenari de l'empresa.

La fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va començar a ser desmantellada al 1965. Havia perdut el seu accés directe al mar amb la urbanització del passeig marítim i va quedar durant algun temps només com a dipòsit de mercaderies acabades fins que en les dècades posteriors es va començar a urbanitzar la zona.

Pel que fa al conjunt de la MTM, ja a la dècada dels 1960's i atès el caràcter estratègic de l'empresa, l'Estat havia decidit integrar-la a l'INI (Instituto Nacional de Industria) que en privatitzar-se va optar per vendre-la al grup francès Alsthom al 1989

Als voltants de finals dels 1980's amb la nova reurbanització de tot el sector del Bogatell, la Vila Olímpica i el front marítim va desaparèixer definitivament la fàbrica. Només es van salvar com a elements històrics i referencials l'arc de l'entrada a la fàbrica amb les lletres i el logotip de l'empresa, així com una xemeneia circular i un pont-grua sostingut per quatre pilars.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Coincidint amb la preparació de l'Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d'alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d'un bar annex situat a l'arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l'espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l'entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

El nou local s'emplaçaria al costat d'aquesta rampa d'accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l'hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça -llevat del frontal amb la Gran Via-, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l'inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s'hi construiria. La concessió del bar mitjançant lloguer va sortir a concurs públic a l'estiu de 1929. Fins aleshores locals de l'entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l'ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional. 

*1929.- Anunci publicat per la Societat que gestionava la plaça de Toros Les Arenes convocant concurs per l'arrendament del local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 12 de juny)

*1930.- Una imatge aèria de la plaça Espanya poc després de la clausura de l'Exposició. S'hi pot veure tota la terrassa del Bar Las Arenas protegida del sol per tendals.

*1930's.- Imatge captada des de la terrassa del Bar Las Arenas des d'on es podia contemplar la Plaça Espanya en tota la seva grandària. Al fons, les torres venecianes, la font monumental de Jujol i la desapareguda cúpula del Palau del Vestit. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez.- Portada del llibre La Barcelona Desapareguda de Giacomo Alessandro. Volum I.)  

*1930's.- Una altra imatge del Bar Las Arenas captada des del Paral·lel. 

*1935.- Notícia d'un atracament al carrer Creu Coberta amb una víctima mortal i detenció final de l'atracador al Bar Las Arenas.  (Font: La Humanitat. Edició del dia 22 de maig). 

*1937.- Anunci publicat al diari La Publicitat del dia 15 d'octubre d'aquell any.

Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l'entrada del recinte de l'Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s'hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partit del migdia, calia protegir-la del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d'un dels accessos al metro transversal i d'un brollador de benzina.     

*1940.- Un retall publicitari del Bar Las Arenas, que funcionava també com a restaurant, extret d'un programa de mà d'una corrida de toros.

*1950's.- El local en una foto d'una targeta postal editada per C. Mauri. 

*1970's.- El Bar Las Arenas en el nou entorn resultant de la construcció del túnel pel pas de vehicles sota la plaça Espanya. Les àmplies voreres foren revestides de rajoles de terratzo de color rosat i el centre de la plaça va deixar de ser transitable.   

No obstant, la vida del Bar Las Arenas estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels 1980's. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment coincidint amb l'ultima dècada del segle XX s'acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici del Bar Las Arenas que fou finalment enderrocat. Allà s'hi aixeca avui  l'ascensor d'accés al mirador del centre comercial. 

Zarzaparrilla 1001 arribava doncs al mercat amb el clar objectiu de demostrar a la societat de l'època que es podia disposar d'un refresc, fet a casa, capaç de plantar cara a la Coca-Cola, que aleshores només tenia una discreta competència amb Pepsi-Cola. A nivell publicitari, el nou refresc autòcton es presentava envoltat d’una àurea patriòtica, fomentada i aplaudida pel règim, que destacava en tot moment el caràcter espanyol del producte i el seu preu més econòmic. Un dels eslògans publicitaris era "1001, el capicua de la simpatía española".

1001 es presentava al públic en un doble format. D'una banda, en un petit botellí de 200 cc. per al consum immediat i personal similar al de Coca-Cola. D'altra banda però, es podia adquirir també en versió d'ampolla d'un litre similar a les gasoses habituals amb tancament hermètic per evitar l’esbravament del refresc. L'empresa que el fabricava i comercialitzava era BECAMSA (Bebidas Carbónicas Mundiales Sociedad Anónima), una companyia catalana amb domicili social al tercer pis del número 50 del carrer Pelai.

El component bàsic d'aquest producte era una barreja d'arrels de la sarsaparrilla, una planta també coneguda amb el nom d'aritjol, cola, sucre, mel i aigua. Tot i que l’experiència en el mercat de Zarzaparrilla 1001 va tenir un notable èxit en els seus primers anys, Coca-Cola no es va quedar amb els braços creuats i algunes són les hipòtesis, mai confirmades, d'estratègies de la poderosa companyia nordamericana per deixar en fora de joc al seu modest rival. El 1965 abandonava la fàbrica del carrer Almogàvers i inaugurava la planta embotelladora de Cobega a La Verneda i ben aviat llançaria al mercat la Coca-Cola doble en envàs de 400 cc. No obstant, sembla que va ser la descoberta d'un component anomenat safrol en la fórmula de la Zarzaparrilla 1001, el fet que va accelerar el final d'aquest procés. Aquest component havia causat perjudicis en ratolins i es va considerar que era cancerigen [1]. Això va començar a representar el final del producte mentre que Coca-Cola continuava el seu camí i encara trigaria uns anys més a presentar la sortida al mercat del seu envàs d’un litre amb tap de rosca. 

____________

[1].-  La zarzaparrilla nos enredó (Azucena Sanpedro) 

https://azufactorianatural.com/2023/10/03/la-zarzaparrilla-nos-enredo/

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les pastisseries més emblemàtiques de la història del barri de Sants, la confiteria Kessler Galimany ocupava els baixos del número 53, en una de les cantonades de l'eix comercial del carrer de Sants amb el carrer Cros. Havia estat fundada el 1950 per Teresa Kessler i Josep Galimany, que havien contret matrimoni just aleshores. La botiga escollida va ser al mateix local que anteriorment havia ocupat pel l'antic Forn de Pa de Cal Pere Brut, una altra institució al barri que despatxava pa als santsencs i hostafranquins des del segle XIX. 

Kessle Galimany va adquirir amb el pas dels anys la fama d'una de les millors confiteries del barri on era frequënt encarregar-hi els pastissos de les celebracions familiars. El negoci va passar a la segÑuent generació i des de l'any 2001 es complementava amb el Sweety, un espai de cafeteria- degustació instal·lada al número 3 del carrer Cros a la finca adjacent al forn de pa. Aquest negoci, dirigit per Judith Galimany néta del fundador, va sobreviure al tancament de la pastisseria, que amb la pandèmia del Covid-19 havia passat un dels moments més difícils. Com a nota curiosa, cal destacar també que a l'any 2017, el caràcter emprenedor de la família va portar a la creació d'un Escape Room a la vorera d'enfront al carrer del Cros número 4  [1]. 

El dia 3 d'abril e 2024, la pastisseria va tancar portes per sempre després de 74 anys al servei dels veïns del barri.

____________

[1].- Escape Room de Kessler Galimany.

Enllaç : https://unicornsonfire.wordpress.com/2017/12/06/kessler-galimany-lobrador/

 MIQUEL BARCELONAUTA   

Agraïments aJOANA FRANCÈS

Inaugurat el 22 de juny de 1948, el Budapest era un local a l'aire lliure amb quatre pistes de ball, que venia a complementar la ja nombrosa oferta de balls d'estiu que durant la postguerra es van desplegar per la zona alta de la Diagonal, freqüentada habitualment per una clientela benestant i aburgesada. El nom del local va passar de Club Budapest en la seva etapa inicial a Jardines Budapest en els seus últims anys.

No hem trobat més informació sobre aquest local més enllà de la temporada del 1952, quan s'hi va celebrar el Día del Autógrafo amb la revista de cinema Fotogramas. Tampoc el seu emplaçament exacte està prou concretat i els anuncis de l'època el situen a la zona del final de la Diagonal, entre el Palau de Pedralbes i la carretera d'Esplugues.

*1949.- Anunci del local, ara ja  identificat com a Jardín, convidant a veure com es fa de dia amb un bon pà amb tòmàquet amb pernil. (Font: ARCA / El Noticiero Universal) 

*1951.- Amb el nom del local simplificat ja només a Budapest, aquest era l'anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: ARCA / El Noticiero Universal) 

*1952.- Anuncis del Día de l'Autógrafo que organitzava la revista Fotogramas al Budapest. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).