Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0



    Antonio López y López, marquès de Comillas (1817-1883)

    El 16 de gener de 1883 moria a Barcelona Antonio López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant d'esclaus i un dels homes més poderosos de la ciutat. Ben aviat un grup de families benestants encapçalades per Manuel Girona i Claudi López, el seu propi fill, van promoure una iniciativa amb el suport de l'ajuntament presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, per erigir-li un monument. La primera pedra va ser posada el 24 de setembre de 1883 i un any després, el 13 de setembre de 1884 va ser inaugurat.

    *1883.- La notícia de l'acte de col·locació de la primera pedra del monument a les planes de La Vanguardia del dia 25 de setembre d'aquell any. (Cliqueu a sobre per ampliar-la)

     
    *1890's.- El monument amb un arbrat passeig d'Isabel II al darrera. 
     
    La primera estàtua (1884-1936) de Venanci Vallmitjana

    El conjunt monumental va ser dissenyat per Josep Oriol Mestres i l'estàtua original d'Antonio López situada sobre el pedestal, era obra de Venanci Vallmitjana, deixeble de Damià Campeny, que va utilitzar peces de bronze procedents dels vaixells de la Companyia Transatlàntica fundada pel propi López. Aquestes peces van ser foses al Taller de Pere Mir.
    En el conjunt escultòric del pedestal hi van col·laborar reconeguts escultors de l'època com Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener. 
    El monument va ser emplaçat a la plaça de Sant Sebastià sobre l'eix central del traça dels passeigs de Colom i d'Isabel II amb l'escultura encarada cap al costat muntanya i amb un enreixat al peu del monument que l'envoltava
    L'ambient revolucionari que dominava els carrers de Barcelona després de l'esclat de la Guerra Civil i el fracàs de l'aixecament militar a la ciutat va propiciar que el revoltats ataquessin el monument. L'escultura va ser abatuda i el monument va ser dedicat a Maximilià Biardeau un dels guàrdies d'assalt morts a causa dels enfrontaments del 6 d'octubre de 1934.
     

    *1936.- El dia 24 d'agost, a un mes després de començada la Guerra Civil, l'escultura de ferro d'Antonio López va ser abatuda del seu pesdestal i els revoltats varen pintar el nom del Capità Biardeau a la base del monument. (Foto: Autor desconegut. Fons CNT. IISH - Amsterdam)

     *1936.- Així recollia l'edició del periòdic La Vanguardia del 25 d'agost l'atemptat popular contra el monument.

    El pedestal va quedar-se sense estàtua entre 1936 i 1943.
     
     
    La segona estàtua (1943-2018) de Frederic Marès
     
    El 1943 el govern municipal franquista va decidir reposar l'estàtua amb una rèplica en pedra obra de Frederic Marès. Al mateix temps va modificar l'emplaçament del monument que va ser reposat a la plaça situada entre l'edifici de Correus i la façana posterior de la Llotja del Mar. La nova estàtua de Marès va quedar encarada cap al costat Llobregat.
    Al 1952 es va afegir al peu del monument una placa de marbre amb uns versos de Jacint Verdaguer datats de 1876 i dedicats al marquès de Comillas. Aquest esdeveniment coincidia amb el 50è aniversari de la mort del poeta. López havia estat mecenes de mossèn Cinto.
     
    AL EXCM. SR. DN. ANTONIO LÓPEZ

    Muntat de tos navilis en l'ala beneïda busqui
    de les Hespèrides lo taronger en flor
    més ay! ès ja despulles
    de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida
    i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles
    de l'arbre del fruit d'or
    - Jacinto Verdaguer, Pre. -
    Vapor trasanlantic "CIUDAD CONDAL"

    18 Novembre 1.876
     
    *2000's.- El monument quan era a la plaça d'Antonio López

     
    A partir de 2010 s'inicia una campanya contrària a mantenir el monument al carrer que inicia SOS Racisme i a la qual s'adhereixen diversos sindicats i grups municipals.
    Finalment el 3 de març de 2018, l'ajuntament presidit per Ada Colau va executar la retirada de l'escultura del navilier del pedestal, una decisió que no va agradar a tothom. 

     
    *2018.- Dues imatges de la retirada de l'estàtua.
     

    0 0

    Agraïments aTONI ALCARAZ

     
    Logotip original i entrada al Be Bop A Lula de Casanova 226. (Fotos: web del local)
     
    Be Bop A Lulaés un conegut tema de rockabilly que Gene Vincent va compondre a l'any 1956 i que ha estat versionat per nombroses figures del món de la música. A la llista hi podem trobar noms mítics com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, The Beatles o Queen.
    Cap a meitat dels anys 1970's, a la cantonada entre els carrers Casanova i Londres, va obrir portes un pub musical que duia el nom d'aquella melodia. Destacava per la seva decoració trencadora. Els colors pistatxo, blau cel i groc dominaven el seu interior mentre a l'exterior una espectacular trama de vidres donava singularitat a la porta d'entrada.
    Rafa, va ser l'ànima d'aquest local, que romangué obert fins entrat el nou mil·lenni i on es podia prendre copes a preus raonables, tirar dards a la diana o tenir intimitat en parella en un altell superior ple de sofàs de pell i poca llum, al qual s'accedia per unes escales protegides per una barana formada per un entramat de tubs pintats de groc.
    Malgrat que mai no va figurar a cap de les guies de locals d'oci nocturn, que van començar a proliferar a partir de finals dels anys 80's, sembla que durant aquesta època el Be Bop A Lula, qualificat com a sonoteca, va gaudir d'una certa popularitat i fins i tot els veïns del barri recorden haver-hi vist alguna celebritat com Arantxa Sánchez Vicario. 
    Cap als anys 2000's, el local seguia mantenint la decoració de sempre, si bé ja havia caigut en una certa decadència que l'allunyava dels seus bons temps. Tot i així, continuava obert i oferint gintònics a preus molt competitius 
    El 2012 va morir el propietari i el local va canviar de mans. Primer es van canviar els colors de la decoració per tons vermellosos i el rebatejaren com a  Rocking' Palace. Va durar poc temps. Posteriorment, seria objecte d'un nou canvi de nom (Boca Boca) amb una reforma total. Ja res no s'assembla a aquell Be Bop A Lula dels bons anys del que molts dels seus incondicionals en guardaran un bon record.
     
     
    Dues imatges de la barra al pis inferior del local
     
    L'escala d'accés a l'altell
     
    Rafa, el que fou ànima i propietari del local. (Fotos: web del local)

    0 0

    Sense haver-ne pogut localitzar amb exactitud la data d'obertura, és de preveure que la sala de projecció coneguda com Cine Venus va obrir portes al públic a començaments de la dècada dels anys 1930's.
    Era situada al número 68 de l'Avinguda Gaudí (rebatejada General Primo de Rivera durant el franquisme), al tram que trenca en diagonal la quadrícula formada pels carrers Indústria, Castillejos, Pare Claret i Cartagena amb un aforament inicial de 626 localitats en butaques de fusta i sense amfiteatre.
    Com recorda Roberto Lahuerta Melero [1], la sala havia estat objectiu d'un grup d'atracadors actius al barri del Clot, entre els que hi figurava el que després seria el conegut guerriller anarquista César Saborit. Allò va ser al 1935, finalment el grup va desistir de l'atracament i durant la postguerra el propi Saborit va caure sota el foc de les bales de la policia franquista al 1951. 
    Durant la Segona República el Cine Venus va ser un dels locals més actius del barri quant  a celebració d'actes polítics, mítings electorals i concentracions obreres.
     
    *1940.- Programes de mà del Cine Venus (Font: todocolección)
     
    Al 1946 va ser objecte d'una profunda reforma i reobertura promoguda per l'empresari Antonio Bertrán. El 7 d'octubre d'aquell mateix any reapareixia a la cartellera amb la projecció d'un programa doble integrat per El capitán Kidd amb Charles Laughton  y Un hombre importante.
    Va tancar portes al març de 1965 després de cobrir una llarga etapa al barri com a cinema de reestrena amb programa doble. Un immoble d'habitatges amb una estructura pròpia de l'època porciolista (planta baixa, entresòl, sis plantes, àtic i sobreàtic) va ocupar el solar de l'antic cinema.
     
    [1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015

    0 0



     
    Avui quan parlem d'un local de parelles, és ben fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin aquests locals privats de gent liberal on es fan intercanvis sexuals i es practica allò que n'anomenen swinging. Als anys 1960's i 1970's del segle passat el panorama era ben diferent. Fou per aquelles dècades que es va començar a parlar de locals de parelles però en un altre sentit. Aquests establiments s'orientaven a que les parelles joves o sense un lloc on poder intimar, tinguessin un territori opac, discret i gairebé anònim on poder exercitar-se en allò que es coneixia popularment amb l'apel·latiu poca-solta de fotre's el lote. En una societat reprimida i represora com la d'aleshores, aquesta pràctica comprenia bàsicament llargs petons amb llengua i alguns tocaments íntims sense perdre mai la referència de la roba. Els interiors eren d'una foscor gairebé impertinent amb seients de gran comoditat i només alguns focus de llum molt concentrada, que estratègicament situats permetien no perdre la referència dels límits espaials. Hi sonaven temes i melodies poc estridents, res de rock & rolls ni músiques ensordidores. Eren notes musicals que fomentaven la tendresa i l'explosió controlada dels baixos instints però sempre dintre d'un ordre.
    Al carrer Muntaner tocant a Provença, prop del Mercat del Ninot i de l'Hospital Clinic, hi hagué un d'aquest locals. Era conegut amb la típica expressió francesa Chez-Nous (casa nostra). L'opacitat externa del local podia confondre fàcilment als que no el coneixien amb les pecaminoses barres americanes de senyoretes expertes en fer consumir copa rere copa al client embadalit. Però com hem dit abans, el Chez-Nous era un local de parelles que buscaven intimitat i que ostentaven un cert rang, mai d'adolescents inexperts. S'hi consumien copes i combinats (el San Francisco i l'ScrewDriver -altrament dit tornavís o destornillador- n'eren dels més habituals). Una diminuta pista de ball permetia als més agosarats sortir del sector sofàs i recuperar la verticalitat sense deixar d'engrapar a la parella. L'entorn era plagat de còmodes butaques i sofàs on escarxofar-se i, pel capbaix, abraçar i ser abraçat.  El local començava a animar-se de clients cap a les vuit de la tarda, coincidint amb la sortida de la feina, i era actiu fins a la matinada quan ja passar desapercebut era molt més fàcil.
    Va desaparèixer entrats els anys 1980's i substituït pel Bugatti i posteriorment pel Contraste. El Bugatti tornaria unes dècades després i avui (2018) continua actiu amb aquest nom. 
     
    *1970's.- Una tarja del local (Font: Barcelona Coleccionismo)

    0 0

    Agraïments a NÚRIA GIL




    Als inicis dels anys 1980's la direcció de l''Hotel Majestic (Passeig de Gràcia/València) va optar per concedir una certa singularitat i autonomia al seu bar. El van batejar amb un nom en català Els Cònsols i disposava d'una entrada a peu de carrer independent de la de l'hotel a través d'una mena marquesina de fusta noble.
    A l'interior, uns còmodes sofàs arrodonits molt aptes per la conversa grupal, unes quantes tauletes i cadires i una barra amb un bàrman de prestigi darrera (el conegut amb el nom de Planas en va ser un dels de més renom). Els combinats eren el seu punt fort, els preus també. Cap al 1986 s'hi programaven concerts que fins i tot sortien anunciats a la cartellera d'espectacles que publicaven alguns diaris. 
     
    *1980's.- Quatre imatges del bar del Majestic,Els Cònsols.
     
    *1986.- Així apareixia anunciada  a la cartellera de La Vanguardia la proposta musical del bar-cocteleria Els Cònsols, a l'estiu d'aquell any. 
     
    L'experiment no va durar gaire. Alguns dels habituals del local com Joan de Sagarra evoquen sovint aquells temps de Els Cònsols als seus articles. Després, el bar de l'hotel va tornar al hall de l'establiment  i s'acabà aquella etapa d'autonomia.
    Posteriorment, el local que ocupava Els Cònsols va acabar essent ocupat per aquestes botigues de luxe que avui (2018) ocupen pràcticament tots els baixos dels edificis del passeig de Gràcia, per deler de turistes de butxaca plena. 

    0 0


    *1917.- Façana de l'església des del carrer Sepúlveda (Foto: Autor desconegut)

    A la tardor de 1907 la congregació dels Salesians, va acometre la construcció de la seva església dedicada a Sant Josep al costat de l'Institut Salesià, l'escola que regentaven al carrer Rocafort del barri de Sant Antoni. Fins aleshores només disposaven d'una petita capella. L'edificació va ser encarregada per Llorenç Cirera a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), que va projectar una església de tres naus amb façana al carrer Sepúlveda entre Calàbria i Rocafort.
    Els violents fets de la Setmana Tràgica del 1909 varen obligar a aturar les obres després de l'assalt i incendi de l'antiga capella i del col·legi dels Salesians. Durant prop de tres anys les obres de l'església van quedar suspeses mentre es prioritzava la reconstrucció dels espais escolars, fins que el 1912 es van reprendre i el temple va poder ser acabat. 

    *1914.- Retall de La Vanguardia del dia 4 de maig on s'informava de la cerimònia d'inauguració de la nova església i es donaven aquestes dades sobre el seu procés de construcció.

    *1917.- L'interior de l'església (Font: Salesians Rocafort)

    *1920's.- Detall de l'altar (Font: Salesians Rocafort)

    A la façana, que era d'una gran simplicitat, hi quedaven remarcades les tres naus, central i laterals, amb una imatge de Sant Josep sobre una columna que presidia la part superior de la porta d'entrada a l'església, que s'endinsava uns metres respecte del pla del carrer mitjançant una reixa que la separava de la vorera i que protegia un petit pati d'accés. A la part superior dues obertures aixoplugaven sengles campanes. 
     
    *1932.- Espai que ocupava l'església al costat del gran pati, aleshores encara arbrat, de l'Institut Salesià de Rocafort 42. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Aquesta construcció religiosa, igual que les dependències del col·legi salesià, va ser assaltada durant la revolta que succeí a l'esclat de la Guerra Civil a l'estiu de 1936 i va quedar força malmesa i semidestruida.
    Acabat el conflicte es va procedir a la construcció d'una nova església entre 1947 i 1953, que avui podem veure al mateix lloc que l'anterior.

    0 0

    Agraïments a XAVIER AGUILÓ I GARCÍA
     
    Una de les obres més singulars a l'espai públic del Districte de Nou Barris va ser la que l'artista Xavier Aguiló i García (Barcelona, 1959), en col·laboració amb Ramon Cónsul i Berzunces (Lleida. 1955), van dissenyar per al pas de vehicles sota l'avinguda Meridiana conegut com a Pont del Dragó, que uneix els barris de Sant Andreu i Valldaura. 
    Consistia d'una banda en dues figures de sis metres de llargària que representaven sengles dracs (mascle i femella) i apareixien abraçats als pilars que sostenien el pont. Aguiló i Cónsul, que ja havien intervingut en murals a l'espai públic al barri de Canyelles (projecte Vichissoise) i a la presó de dones de Wad-Ras, van treballar aquest cop amb malla d'acer, fibra de vidre i resina de polièster gel-coats.
    El conjunt es completava amb la decoració dels murs laterals del túnel sobre els quals apareixien pintats 16 dragons més amb pintura epoxi.
    L'obra va ser dissenyada i instal·lada el 1987 amb el suport municipal del Districte de Nou Barris.   
     
     
    *1987.- Dues imatges de l'interior del túnel amb els dos dragons, la femella en primer terme. (Fotos: Elisabet Armora).
     
     
    *1987.- Dragons pintats a les parets laterals del túnel. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).
     
    1987.- Detall de l'urpa d'un dels dragons pintats a les parets. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).
     
    Dissortadament l'emplaçament de l'obra en un indret tan amagat i semiocult, fora de l'espai obert, va fomentar els actes de vandalisme urbà protagonitzats pels amics de l'esprai. Les agressions van arribar  fins al punt que les peces escultòriques aviat van aparèixer destruïdes, mutilades i fins i tot cremades.
    L'ajuntament va procedir finalment a enretirar-les sense plantejar-se la seva reposició, mentre que els mur laterals on hi havien pintats els altres dragons van acabar essent  revestits de trencadís ceràmic.

     

    0 0

     
    *1987.- Detall del mural (Font: Barcelona murs)
     
    Els elements efímers són també història i, malgrat estar condemnats a una desaparició més o menys imminent, alguns d'ells mereixen ser retinguts en el record. Aquest és el cas del gran mural que a l'estiu de 1987 va aparèixer sobre una de les mitgeres d'aquell paisatge, durant tant de temps pendent d'acabar de resoldre, que fou l'extrem de la avinguda de la Catedral a la històrica Plaça Nova.
    En aquelles hiperactives vigílies olímpiques, quan tot es preparava perquè Barcelona pogués donar una bona imatge davant el món, calia fer desaparèixer definitivament aquell record de les bombes de la Guerra Civil i tancar l'espai situat entre els carrers de la Palla, Boters i l'inici del dels Arcs. Ben aviat dos nous edificis s'encarregarien de tapar per sempre més aquella imatge desangelada d'enderroc i runa.  
    Però abans d'enlairar-hi les noves construccions, hi va haver una oportunitat per a l'art. Després de trobar-se en l'exposició Barcelona Graffiti, una part dels participants es van proposar d'executar una obra de grans dimensions. La intervenció va ser batejada amb el nom de Gegant, Acció plàstica en superformat  i va rebre el suport del Col·legi d'Arquitectes, que era el propietari del solar, i de l'Àrea de Cultura de l'ajuntament.
     
    *1987.- La Vanguardia del dia 10 de juny anunciava la realització de l'acció pictòrica en un retall del Col·legi d'Arquitectes.
     
    Després d'executar algunes proves sobre els murs de la Casa de la Caritat, el 19 de juny de 1987 es va procedir a rematar el projecte. Sobre la mitgera de l'edifici del número 17 del carrer Boters amb vista a la Plaça Nova hi aparegué, pintada en negre, la imatge mitològica d'un gran Atles nu sostenint amb els braços un globus terraqüi sobre la seva esquena. Sobre les parets del fons s'hi havien escampat prèviament bandes verticals de colors. 
     
    *1988.- La Plaça Nova amb la mitgera del carrer Boters lluint el gran Atles pintat. A la dreta s'hi veu el mural de Picasso a l'edifici del Col·legi d'Arquitectes (Foto: Miquel Barcelonauta). 
     
    El propi Col·legi d'Arquitectes no trigaria gaire temps en ampliar les seves instal·lacions amb un nou edifici construït sobre el solar on hi havia pintat l'Atles i el gegant va quedat finalment cobert.  
     


    0 0

     
    *1935.- Anunci del Bar Bremen (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Hi ha elements i locals desapareguts que seria fàcil obviar i passar de llarg si no estiguessin vinculats a un esdeveniment històric concret.
    Un d'aquests casos, com ho seria el Bar Funicular -testimoni de la detenció de Puig Antich-  si el local ja hagués desaparegut, que no és el cas, el trobem en el Bar Bremen, al número 41 del carrer Muntaner fent cantonada amb Diputació.
    Del Bremen no en tenim moltes dades. Sense descartar que anteriorment el bar hagués funcionat amb un altre nom, pels anuncis publicats a la premsa barcelonina sabem que al 1929 ja funcionava com a cafè-bar i que s'hi servien menjars de cuina alemanya amb un encarregat anomenat Manu que era alemany, o almenys el parlava. Sobta comprovar que aquells primers anuncis a la premsa eren publicats en llengua alemanya, la qual cosa fa pensar que el local era lloc de reunió de la colònia germana afincada a Barcelona. 
     
     
    *1929.- Anuncis publicats íntegrament en alemany a La Vanguardia (Edicions de l'11 d'agost i del 9 de novembre)
     
    *1931.- Retall publicat a la secció d'anuncis de La Vanguardia en la seva edició del dia 11 d'abril
     
    Però, com dèiem al principi, l'episodi que va donar renom a aquest establiment va ser que fou testimoni de l'assassinat dels germans Badia i que l'encarregat del bar va haver de declarar en el judici contra el grup d'activistes anarcosindicalistes que van executar l'acció criminal.
    Les victimes, Miquel i Josep Badia capell eren nascuts a Torregrossa (Pla d'Urgell) i es van vincular de joves a Estat Català, l'ala més radical d'Esquerra Republicana de Catalunya. Miquel, el més jove dels germans, era un tipus ben plantat que les cròniques de l'època assenyalen pel seu atreviment i xuleria i també per ser implacable rebentant vagues i caçant anarcosindicalistes de la CNT-FAI. Se'l coneixia amb el nom de Capità Collons.  Va arribar a ser Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat fins que el president Companys el va destituir per haver detingut a un jutge. Exiliats a França durant el bienni conservador, els germans Badia tornaren a Barcelona després de la victòria del Front Popular al 1936.
    Els assassins, un grup de quatre activistes faistes, probablement ja havien planejat que si els Badia tornaven a Barcelona els pelarien a la primera oportunitat. Dins el grup hi destacava la figura de Justo Bueno Pérez, un cenetista d'origen aragonès que havia destacat pel seu lideratge dins el sindicat. Ell juntament amb Lucio Ruano, José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín componien l'escamot que aquella tarda del 28 d'abril de 1936 a les 4 de la tarda a la cantonada Muntaner-Diputació van cometre l'atemptat. La versió final dels fets diu que Bueno va disparar sobre Miquel Badia mentre Ruano ho feia sobre el seu germà Josep, Martínez Ripoll havia donat la indicació doblegant des de la vorera enfront del Bar Bremen un diari que fingia llegir i Tomé els esperava a tots a bord d'un Ford de color vermell xocolata amb matrícula, B-39763, que havien comprat en un garatge del carrer Llança, i amb el que fugiren un cop abatudes les víctimes.  
     
    Miquel i Josep Badia Capell, les víctimes de l'atemptat. 
     
    Justo Bueno Pérez, activista de CNT-FAI
     
    Els detalls del doble crim i la identitat dels assassins va ser recollida per Tísner a les planes del periòdic  La Rambla i per Josep Maria Planas a La Publicitat. Uns dies després Bueno va anar a visitar Tísner al tercer pis de la casa Francisco Oliva, on hi havia la redacció de La Rambla, per dir-li que canviés la versió publicada de l'assassinat i deixés de parlar del tema, perquè si no s'hauria d'atenir a les conseqüències. Planas moria assassinat a la carretera de Montcada els primers dies de juliol. A Tísner li va tocar el tràngol d'haver d'identificar el cadàver a la morgue de l'Hospital Clínic [1]. 
    La història de Justo Bueno, que certament mai va fer honor al seu nom i cognom, va continuar amb implicacions en venjances, atracaments i assassinats dintre de la pròpia CNT-FAI, va lluitar al front d'Aragó, es va exiliar a França i fins i tot va participar en un fallit intent d'assassinar Joaquín Ascaso Budría. Acabada la Guerra Civil va tornar a Barcelona, s'establí al numero 57 del carrer Comte Borrell i va treballar a la Maquinista de Sant Andreu. Un dia passejant per les Rambles es va topar amb el comissari franquista Eduardo Polo, que havia estat sota les ordres de Miquel Badia perseguint anarquistes i va identificar Bueno. Polo el va detenir i després de fer-lo parlar va ser traslladat de presó en presó i condemnat a mort per un tribunal militar franquista. L'execució va tenir lloc al Camp de la Bota al febrer de 1944.  
     
    *1944.- El 10 de febrer d'aquell any Justo Bueno va ser afusellat al Camp de la Bota.
     
    El Bar Bremen va continuar a la cantonada muntanya/Llobregat de Diputació amb Muntaner durant els grisos dies del franquisme. Als anys 1960's encara es podien trobar a la premsa anuncis sol·licitant personal, que donen fe de la seva longevitat. Curiosament el local sortia referenciat a l'altre número del mateix immoble del xamfrà (Diputació 189).
     
     *1960.- Anunci a La Vanguardia d'una oferta de treball de cambrera al Bar Bremen.
     
     
     [1].-Artís Gener, Avel·lí.Memòries. Viure i veure/1. Editorial Pòrtic. Barcelona 1989.
     

    0 0

    Zillertal és el nom d'una vall del Tirol austríac coneguda per les seves pistes d'esquí i esports de neu i també el d'una popular marca de cervesa de la zona.
    A la Barcelona dels anys 1920's hi hagué una societat recreativa alemanya amb el nom de Zillertal Kegelbahn que va establir la seva seu al número 228 del carrer Provença, entre Aribau i Enric Granados. En aquest lloc ja hi havia establerta una cerveseria amb restaurant coneguda com Zum Zillertal al 1927.

    *1927.- A l'octubre d'aquell any la Cerveseria Zum Zillertal apareixia com un dels establiments guardonats en el concurs dels millors tiradors de cervesa. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    De fet, cap a finals d'aquella dècada i coincidint amb l'Exposició Internacional de 1929 havien proliferat a la ciutat els locals alemanys, referents d'un país que s'havia recuperat del trauma de la primera Gran Guerra i que avançava perillosament cap a l'infern del nacionalsocialisme de Hitler. 
    Durant els anys de la Segona República el Zillertal Kegelbahn apareixia regularment a les cartelleres dels periòdics com un ball on tocaven orquestres alemanyes i es feien festes commemoratives de les tradicions d'aquell país centreeuropeu. 

    *1932.- Zum Zillertal era del restaurant d'aquesta societat alemanya.

    *1932.- El Zillertal a les planes de La Vanguardia


    *1932.- Emplaçament del Zillertal al carrer Provença 228, davant d'on avui s'aixeca l'Institut Maragall. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    *1936.- Anunci del Zillertal a la cartellera del diari El Diluvio.

    Acabada la Guerra Civil, la bona sintonia entre els guanyadors i l'Alemanya nazi va permetre la continuïtat del local durant alguns anys. Al setembre de 1939, la Cerveseria Zum Zillertall apareixia a La Vanguardia en una llista d'empreses que havien adquirit la medalla del Glorioso Alzamiento Nacional.

    0 0

     
    ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ
     
    Recull ordenat per carrers de muntanya a mar dels comerços i botigues de la Rambla de Catalunya dels anys 1940's
    (Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)


    === Avda. Generalísimo Franco===

    137.- 

     

    135.- 

     
    133.- 

     

    131.- 
     
    ====== Córcega ======
     
    Casa Torrent. Ortopèdia.- 124

    Sajonia-Sevres. Porcellanes.- 122






    Perfumería La Florida. E. Sarrá.- 120



    129.- 
     
     
     
    Galería Lars. Exposicions d'Art- 116

     
    Sala Barcino. Art.- 114

     

     
    Andrea y María. Alta Costura.-112







    117.- Farmacia Tanganelli



     
     
     

    ====== Rosellón ======

    115.-
    Alta Costura.-110 

    Alta Costura.-108



    95.-                                                                                         




     Bicicletas Lázaro.- 106

     
                                   

    Ps. Concepción =====

    Celis.- 102


    Berkel.-102







    ====== Provenza ======

    103.- Perfumeria Ordóñez.


     



    Discos Diffet.- 94

    .- 86





    99.- x


     





    ====== Mallorca ======

    87.- Velasco. Sala d'Art 




    85.-Ópticas Morató.









    73.- Nilo. Decoració i Antiguitats 
     
     
    Casa Coderch.- 78


     

     
    67.- Antigua Casa Salvá






    Turkestan. Catifes.- 78



                                                                     




    ====== Valencia ======


    59.- 
    Polssa. Insecticides per l'agricultura- 66



    Rovira. Sala d'Art.- 62-64


    ====== Aragón ======

    53-55.- Cine Kursaal

    



     
    49-51.- Saes. Alta Confección
     
    .- 54


     
    45.- El Punto Rojo 
    
    Farmàcia Ribalta .- 44
     
     
     
    ====== Consejo de Ciento ======

     

    

     
    Lorenzo Corriu.Queviures.- 42

     

    Rosalina. Llenceria.- 40
    
     
     
     
    37.- Cine Alcázar
     
     

    Farmàcia J.Viladot.- 36



    Alberto Tronc. Tapisseries i Catifes.- 34

    Noguera. Teixits.- 34




    33.- Viajes Meliá     
    
    
    33.-Elegans. Camiseria. Sastreria.
     
    


    xxxx .-  30
     
     
    33.-Centro de Estudios Universitarios
     
     
     

    ====== Diputación ======

    29.-  Francisco Balcells. Ràdio                                                                                  

    Madame X. Faixes.- 24

    27.-  Molins Hermanos. Llana  
     
     
                                                        Liceo Garcidoy.- 22
                                                                                               






    17.-  Union Suiza de Relojería   

    Banco Vitalicio de España.- 18
     






    Avenida de José Antonio

    ==============
    Primo de Rivera
     
    
     
    15.-La Siberia. Pelleteria

     
    E. Solsona. Pelleteria.- 14.





     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
    Radio Lucarda.- 8. 




    7.- Cussó. Pianos i Harmòniums
     
     
     
    5.- Mantequerías Leonesas (des de 1946)                       Farmàcia Viuda Ribalta.- 4.
     



    Teatro Barcelona.- 2.




    1.- Farmàcia Botta y Baltà


     
     Ronda Universidad                        
    Plaza Cataluña

    

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA
     
     
    Un dels tòtems característiques de l'interior del  Pastrano era aquesta figura d'un cambrer amb el somriure als llavis. (Font: todocoleccion)
     
    Un local singular, especialment per la relació entre el seu aspecte modest i popular i el lloc on era emplaçat. Al Bar Pastrano, al que molts anomenaven popularment El Champañillo, s'hi accedia a través de la porta de l'escala d'una finca regia del senyorívol passeig de Gràcia, tocant a Mallorca. Qui no el coneixia prèviament, era difícil que advertís la seva presència des del carrer.  
    A mig vestíbul interior hi havia unes escales descendents situades a mà dreta, que portaven a una mena de soterrani on hi havia el local. L'establiment semblava talment un bar de poble, rústic i guarnit amb cadires i taules de fusta. L'altre element que el caracteritzava era la decoració carregada de relíquies que havien arribat allà per obra i gràcia de Pablo Ornaque (col·leccionista compulsiu i conegut perico) i el seu germà Jaime (Jimmy per als amics).
    De les parets penjaven escenes taurines, futboleres i no hi mancaven tampoc figures de fusta i altres materials que configuraven una atmosfera entranyablement decadent, impròpia de la via més elegant de la ciutat.
     
     
     
    Tres de les imatges que penjaven de les parets del Bar  Pastrano (Font: todocoleccion)
     

    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE
     
    *1976.- Aspecte que presentava l'entrada al mercadillo Pipol. (Font: revista Star)
     
    Entre el final dels anys 1960's i l'inici dels 1970's varen proliferar a la ciutat un tipus de botigues que es van identificar amb el nom de mercadillos. En realitat es tractava d'una versió moderna de les tradicionals galeries (Maldà, Universidad, Astoria, La Equitativa, etc), si bé eren de format més petit, oferien productes poc convencionals i eren orientats al jovent més contestatari i allunyat del modus vivendi tradicional.
    La revista Star, capdavantera aleshores del moviment undergroung a Barcelona juntament amb Ajoblanco, va publicar el 1976 un reportatge sobre aquest tipus de comerços en la que oferia algunes dades d'interès. La majoria es van establir en zones cèntriques i de la part alta de la ciutat.
    Al número 73 del carrer del Comte Borrell, entre Tamarit i Manso, se'n va obrir un en aquella época amb el nom de PiPol, (castellanització del mot anglès people). Era als baixos de la Casa Hermínia Farnés, construida el 1890 pel mestre d'obres Agustí Mas, davant mateix del Mercat de Sant Antoni, una zona amb els carrers plens de parades i una indiscutible activitat comercial. Un mercadillo per tant no gaire conegut i molt orientat a la gent del barri.
    El Pipol tenia una entrada molt cridanera amb preteses reminiscències de la cultura pop, que destacava per les parets exteriors revestides de petites peces de mirall, talment com les que adornaven les boles penjades dels sostres de les pistes de ball de les discoteques de l'època. Tota l'activitat comercial d'aquell mercadillo era concentrada en una única planta i a l'interior s'hi podia comprar roba moderna, antiguitats, discos, bijuteria amb tota mena d'abaloris i penjolls, i també roba d'esport, un quiosc i un bar. Segons l'esmentada revista Star, la música era de mala qualitat i  el preu de lloguer de les botigues per metre quadrat oscil·lava entre les 2.000 i les 2.500 pessetes de l'època.
    L'autorització del joc i les sales de bingo va suposar el final del Pipol. A començaments dels 1980's el local ja era ocupat per una d'aquestes sales, promoguda pel Centro Cultural ANIC, que després va ser coneguda com a Bingo Borrell, i que avui (2018) encara hi és.

    0 0
  • 04/20/18--11:21: CINE CRISTAL. (1961-1984)
  •  
     
    
    *1970's.- Façana del Cine Cristal (Foto: Autor desconegut)
     
    El cinema Cristal era emplaçat als números 82-84 del carrer de Viladrosa. Els veins del barri de Verdum identificaven aquesta via com el carrers dels cinemes perquè també hi havia el cine Roquetas
    Els antecedents del Cristal han estat estudiats per Roberto Lahuerta Melero, una de les veus més acreditades en la història del cinemes de barri de la ciutat. Segons el seu treball de recerca, el local havia estat anteriorment una sala de ball i varietats amb el nom de Salón Cristal Club. Aquest local havia estat promogut per Martín Urrutia Miró propietari del solar, que als anys 1950's hi havia aixecat un magatzem d'una sola planta que va condicionar com a ball per a la gent del barri [1].
    A l'any 1959, l'arquitecte Josep Canela Tomàs va presentar un projecte per transformar el local en sala de projecció cinematogràfica i executades les obres el cinema Cristal va poder obrir portes al juny de 1961. Exteriorment tenia un aspecte senzill. De la línia de la façana sobresortia una mena de galeria dividida en dos pisos amb grans finestres de vidre.
    L'interior estava dividit en platea i amfiteatre amb un aforament  de 728 i 375 butaques respectivament que en totalitzaven 1.103. 
    Al cap d'un any i mig de vida i coincidint amb l'inici de 1963, l'empresari Manuel Barber i l'empresa de Pere Balañà es van associar per explotar conjuntament la sala a la que dotaren de més comoditats entre elles la instal·lació de l'aire condicionat. La societat Barber/Balañà es va dissoldre el 1973 i a partir d'aleshores Pere Balañà va continuar gestionant la sala en solitari.
    Durant tota la seva existència el cinema Cristal va projectar programes dobles en modalitat de reestrena i durant algun temps va arribar a oferir matinals els diumenges i festius. El 1977 Balañà va presentar una última reforma i el Cristal es mantingué actiu fins a l'últim dia de 1984 que va tancar portes definitivament. El video domèstic començava a fer mal als cinemes de barri.
    El local trigaria encara a ser enderrocat una bona pila d'anys després del tancament de la sala. Finalment s'hi va aixecar un equipament consistent en un Centre de Dia del Departament de Benestar Social de la Generalitat.  

    [1].-Lahuerta Melo, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid 2015.

    0 0

    Agraïments a JORGE ALVAREZ i ENRIC COMAS i PARER



    Joaquim Martí Bas i Blasi (Barcelona 1910- París 1966) va ser un dels dibuixants i cartellistes més notables de l'època de la Segona República i la Guerra Civil. Havia estudiat Belles Arts abans de completar la seva formació al taller dels escultors Batlle i Amigó. Els seus primers treballs aparegueren a la revista Sigronet (1924-1928) i posteriorment a L'Esquella de la Torratxa, on coincidí amb noms notables com Pere Calders, Tísner o Enric Cluselles. 
    Amb l'arribada de la Guerra Civil es va afiliar al Sindicat de Dibuixants Professionals i posteriorment va fundar amb Rafael Tona la Cèdula de Dibuixants del PSUC. Participà amb notable èxit a l'Exposició de Primavera de 1937 i al Saló de Tardor de 1938.
    A l'octubre de 1937 va marxar al front i consumada la derrota republicana va fugir a França on passà un temps internat al camp de concentració de Saint Cyprien, abans d'establir-se a Paris on comença un llarg exili fins a la seva mort esdevinguda el 1966. 
    Els seus cartells destacaven per l'impacte emocional dels personatges en ells representants, que traspuaven a l'observador sentiments de valor, dolor i lluita. El vermell era el seu color preferit i els dibuixos anaven acompanyats d'eslògans propagandístics de gran contundència.
    Un d'aquests cartells és el que va presentar a l'exposició organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals i celebrada a l'octubre de 1936 a les galeries del Teatre Novedades [1]. Representava un home nu agenollat amb el brac alçat i el puny tancat i amb l'altra mà contenint un gest de ràbia. Evocava un sentiment entre la resistència i la mort amb la presència d'una bomba en forma de míssil amb l'esvàstica nazi,  que semblava travessar-lo.
    Una reproducció de grans dimensions d'aquest mural es va instal·lar sobre la mitgera de la finca número 19 de la Plaça Catalunya ocupada per l'antiga Casa Camps i Pàmies i el Banco Alemán Transatlántico. Aquesta mitgera havia quedat totalment al descobert després de la demolició per etapes de la Casa Segurai del número 18 de la plaça on hi hagué el Salón Chevalier
    L'únic document gràfic conegut on es veu clarament aquest mural és una fotografia del col·leccionista Jorge Álvarez, captada molt probablement durant els dies següents a l'entrada de Juan Yagüe a Barcelona comandant les tropes franquistes. El mural d'unes dimensions aproximades de 15 per 10 metres s'hi havia instal·lat previsiblement en el decurs de 1938.

    *1939.- El mural de Martí Bas vist des del Portal de l'Àngel rere les tanques que circumdaven el solar que havia deixat lliure l'enderroc de la Casa Segura. La imatge fou captada per un soldat feixista italià durant els primers dies de l'ocupació de Barcelona pels franquistes. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

    
    *1934.- Imatge de la Casa Segura en la seva darrera fase d'enderrocament. Al fons la superfície de la mitgera que va servir de suport al mural de Martí Bas. 

    *1967.- Un any després de la seva mort la Sala Jaimes del Passeig de Gràcia va oferir una exposició de l'obra de Martí Bas. (Font: todocoleccion.com)


     [1].-Barjuan, Santi. Blog Els "meus" cartellistes. 2017. Enllaç.

    0 0

     
    *1970's.- La fàbrica Olivetti amb l'autopista cap a Mataró en primer terme. (Foto: Autor desconegut)
     

    Camillo Olivetti (Ivrea 1868 - Biella 1943)
     
    Camillo Olivetti fou un empresari de la regió italiana del Piemont que el 1908 va fundar una companyia amb el seu nom que aviat es col·locaria en el primer lloc en la fabricació de màquines d'escriure a Europa.
    El 1929 es va fundar a Barcelona per iniciativa de l'industrial Juli Caparà l'empresa Hispano Olivetti S.A. com a filial de la companyia italiana.
    Acabada la Guerra Civil Hispano Olivetti absorbeix l'empresa La Rápida i tot seguit al 1940 adquireix un gran solar de 10.000 metres quadrats al número 866 de la Gran Via tocant a Glòries. En aquest gran espai s'hi construeix un complex industrial amb fàbrica i tallers projectat per l'arquitecte Josep Soteras i Mauri (1907-1989) en col·laboració amb l'enginyer Italo Lauro, que ocupa una superfície de 2.700 metres quadrats inaugurat el 1942.
    Durant els primers anys del franquisme Hispano Olivettiés una de les empreses més afavorides pel règim. El fet de ser una filial de l'empresa mare italiana li permet disposar del seu suport tècnic, la qual cosa impedeix qualsevol competència.

    *1950's.- La fàbrica Olivetti al centre de la imatge des del descampat de la Plaça de les Glòries. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

    *1954.- Vista aèria de la fàbrica. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)
      
    *1960's.- Imatge de la fàbrica Olivetti captadades del barri del Clot, mentre s'acabaven les obres d'ampliació fins al xamfrà amb el carrer Llacuna.
     
    El 1963 la plantilla va arribar als 3.200 operaris amb unes excel·lents dades d'exportació, que van convertir la fàbrica de Glòries en el centre de fabricació de màquines d'escriure més important del món, amb una producció que arribava a les 600.000 unitats a l'any.
     
    El model de màquina d'escriure M40
     
      
    La cadena de muntatge de les màquines calculadores
     
    L'empresa es caracteritzava per les prestacions que oferia als seus obrers. Grans menjadors industrials amb abonaments que permetien disposar dels àpats a preus molt economics, guarderia per als fills i fins i tot piscina i zona esportiva amb jardins on els caps de setmana i festius les famílies dels operaris podien passar el dia. Aquesta zona d'esbarjo era també per a molts obrers de la companyia l'única alternativa de descans durant les desitjades vacances d'estiu, que no es podien permetre de gaudir-les en un altre lloc. Posteriorment l'empresa va posar també a disposició dels seus treballadors un servei de colònies d'estiu a Teià, on els fills dels productors podien passar quinze dies per un preu simbòlic.
     
    La piscina i la zona d'esbarjo de la fàbrica
     
     
    Calculadora Summa 25
     
    L'Olivetti Lettera 35
     
    L'inici de la davallada de l'empresa es produeix als anys 1980's, quan el desenvolupament de la informàtica i l'ofimàtica comença a adquirir grans proporcions a una velocitat de vertigen. Les màquines d'escriure són substituïdes pels primers ordinadors i noms  històrics de productes d'Olivetti com Lexicon, Lettera o Pluma passaran en poc temps a la història. Les reduccions de plantilla comencen a estar a l'ordre del dia i el 1987 la fàbrica de la filial espanyola d'Olivetti tanca portes en plena febre olímpica, mentre contempla la renovació de la plaça de les Glòries i l'execució de les primeres operacions urbanístiques a la zona.
    Les instal·lacions de l'edifici de la fàbrica es mantindran encara durant un temps per acollir una planta de producció de productes informàtics per al Parc Tecnològic del Vallès.
    A finals de segle XX l'edifici de Hispano Olivetti va ser reformat de dalt a baix per convertir-lo en el continent d'un nou centre comercial que més enllà de l'estructura dels seus edificis principals eliminaria tot vestigi de l'antiga fàbrica.
      
    *1990's.- L'antic edifici d'Olivetti ja convertit en centre comercial amb el rètol del supermercat Continente al cim de la façana. (Foto: Col·lecció MACBA)
     

    0 0



     
    Durant el franquisme es va acabar de completar la urbanització i ocupació de gairebé tots els espais del pla de Barcelona, de manera que s'anaven enllaçant els diferents barris des de l'Eixample fins a les antigues viles que s'havien anat annexionant a la ciutat 
    Des del punt de vista social, les classes benestants i les guanyadores del conflicte civil s'instal·laren bàsicament a barris com Sarrià, Sant Gervasi, Bonanova, Pedralbes o Les Corts, mentre que les zones més allunyades, en especial envers del costat Besòs, eren el futur habitat de classes populars, obreres i immigrades.    
    El carrer Muntaner en el seu curs de mar cap a muntanya canviava de fesomia just a partir de creuada la  Diagonal. Sobre les voreres, els plàtans quedaven substituïts per oliveretes (ligustrum), un arbre de fulla perenne i capçada baixa, mentre una atmosfera que traspuava una posició social destacada impregnava tant les velles com les noves edificacions. Els comerços i botigues confirmaven també aquesta imatge.
    Als inicis del anys 1970's una elegant cafeteria s'incorporava a aquell tram noble del carrer Muntaner a tocar del barri Galvany. El nom de l'establiment era Kent i ocupava els baixos del número 325 entre els carrers de Calaf i dels Madrazo, a la mateixa vorera on la pastisseria Baixas i més amunt les Mantequerías Tívoli imprimien segell de prestigi burgés al barri. 
    Disposava d'una terrassa sobre la vorera, habitualment ocupada per clients que no dissimulaven la seva condició social i des d'on molts joves de l'època esperaven el moment oportú per incorporar-se a Pushkin, la discoteca que hi havia justament a l'altra banda del carrer.
    Als anys 1980's la cafeteria Kent va ser objecte d'algunes reformes i el local va passar a ser coneguda com Kent 2. 
     
    *1980's.- Sotagot de l'establiment, ja reformat i reobert amb el nom de Kent 2  
     
     

    0 0

     

    Can Tripas va ser un modest restaurant de cuina catalana, carns a brasa i àpats de germanor, que es va fer força popular a partir dels anys 1970's entre els ambients universitaris. El seus preus econòmics eren també un reclam destacable i altament valorat per part dels estudiants.
    Era situat darrera de la seu de l'empresa de perfumeria Antonio Puig, al número 16 del carrer Sagués, una via estreta i vella de l'antic veïnat de Galvany, que discorre entre els carrers de Calvet i Amigó, i que aleshores es caracteritzava per una forta presència de locals d'alterne de la tipologia barra americana. L'esclat del barri com a zona d'esbarjo nocturn trigaria encara una dècada en arribar.
    Als inicis dels anys 1990's el local va tancar durant un temps per a ser reformat en profunditat i va reobrir posteriorment amb una estètica més moderna perdent però, el caliu i l'encant dels inicis.
    El 2005 un nou restaurant especialitzat en arrossos (La Mifanera) va substituir el vell Can Tripas

    0 0

    Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
     
     
    Aquest complex format per 10 multisales, que totalitzaven un aforament de 1.598 espectadors, era situat al Passeig de Fabra i Puig, fent cantonada amb el carrer de les Monges. El solar havia estat ocupat antigament per unes cotxeres d'autobusos.
    La inauguració va tenir lloc de dia 28 de març de 2002 i l'entrada en servei el 4 d'abril següent. Formava part de la cadena Lauren que en aquells moments aplegava un total de 5 multisales escampades per la ciutat.
     
    1990's.- Imatge del lloc on es van construir els cinemes Lauren Sant Andreu (Font: Arxiu Roberto Lahuerta)
     
    En els dies següents a l'obertura de les multisales, el Lauren Sant Andreu va ser protagonista de la presentació del film del director càntabre Mario Camus La playa de los galgos. El propi Camus i l'actriu Ingrid Rubio hi van ser presents.
    L'optimista arrencada del cinema no va tenir una continuïtat al llarg del temps i la seva existència va quedar finalment reduïda a menys d'una dècada.
    En el capítol de crònica negra cal destacar l'atracament frustrat produït el 17 de febrer de 2003, que va comportar la mort d'uns dels atracadors, un home de 35 anys d'orígen romanès que formava part del grup que pretenia robar la recaptació de les sales en el moment que els guàrdies de seguretat passaven a recollir-la.
     
    *2003.- Un furgó de la policia judicial davant de les multisales el dia de l'intent d'atracament (Foto: Miquel Perales/La Vanguardia)
    
     
    *2003.- Notícia del atracament frustrat publicada a La Vanguardia (Edició del 18 de febrer. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 
    
     
    Els multicinemes Lauren Sant Andreu van tancar portes el 20 de gener de 2011 amb el corresponent conflicte laboral. Els 13 treballadors de la plantilla van protagonitzar un tancament a les instal·lacions del local en protesta contra l'empresa que es negava a indemnitzar-los.
    Amb posterioritat al tancament i malgrat alguns intents per reobrir el cine (com el projecte presentat per la productora catalana Olwyn Films), el local seria finalment okupat a l'abril de 2016 després d'un cercavila popular pel col·lectiu alternatiu La Cinètika.
     
     
    *2016.- El local de l'antic cinema ocupat. (Foto: Lorena Ferro)
     
    *2016.- Aspecte que presentava una de les multisales quan es van okupar els cinemes. (Foto: Marc Rude)

    0 0

    Agraïments a  JAUME SUSANY, JAUME MAS i ELOY FC


    
    *1920.- Dues imatges de la mateixa fotografia on es pot veure la portalada amb forma d'arc, que donava accés a la zona del mirador de Miramar abans de les obres de l'Exposició de 1929. (Foto: Josep Brangulí ANC) 
     
    L'antic camí de pujada cap al castell de Montjuïc des del sector de La Satàlia al Poble Sec discorria més o menys en paral·lel al passatge Vinyeta. Abans d'arribar al recinte de Miramar el camí feia un gir brusc i pronunciat cap a mà dreta per continuar després el seu curs de pujada cap al castell. Va ser precisament en aquest punt on, amb la sectorització de la zona de Miramar amb el seu mirador i restaurant, es va construir una entrada al recinte que tenia forma de portalada rematada per un arc. D'aquest element desaparegut del Montjuïc pre Expo-29, aparentment sense valor arquitectònic o artístic,  no n'hem pogut determinar ni l'any de la seva construcció ni del seu enderroc, tot i que tot fa pensar que aquest últim podria coincidir amb les obres d'urbanització de tot el recinte i entorn de Miramar des de la plaça de Carlos Ibáñez fins al punt d'arribada del transbordador aeri del port.
    A l'espera de poder disposar de més dades, donem fe de l'existència d'aquesta portalada mitjançant les fotografies que incorporem a aquest article.


    *1927.- La pendent sobre l'antic camí del Castell durant el procés d'urbanització de la plaça de Carlos Ibáñez. El general Primo de Rivera i un seguici oficial visiten les obres. A l'esquerra es veu l'entrada a Miramar amb la portalada

    *1927.- Vista aèria de la zona de Miramar de la muntanya de Montjuïc. El cercle vermell indica l'emplaçament de la portalada (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)
     
     
    *2010's.- Imatge actual del lloc on s'aixecava la portalada d'accés al recinte de Miramar. 

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, ENRIC MANOBENS i RAMON VILALTA

    *1904.- Vista del xalet Bertran abans de la reforma de l'edifici. En primer terme la rasa del carril Barcelona-Sarrià. amb el pont del carrer Modolell. (Font: Col·lecció privada Enric Manobens).
     
    A l'any 1894 José Bertran va encarregar a l'arquitecte sabadellenc Enric Fatjó i Torres (1862-1908) la construcció d'un xalet a la cantonada del carrer Modolell amb la via per la que discorria la línia fèrria del tren de Barcelona a Sarrià, que avui coneixem com la Via Augusta. A principis del segle XX l'Hotel Mont d'Or quedaria emplaçat just davant, a l'altre costat de les vies
     
    *1894.- Plànol de la façana del projecte original de la Casa Bertran presentat a l'Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles per obtenir-ne la llicència d'obres. (Font: Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi).
     
    El 1911 Ramon Puigmartí i Planas era l'ocupant de l'edifici i va encarregar a Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) l'ampliació del xalet. Puigmartí, que havia destacat com esportista participant en el campionat d'Espanya de lawn-tennis de 1911, va arribar a ser regidor de l'ajuntament a la dècada dels 1920's.
     
    *1932.- Emplaçament del xalet Bertran quan l'actual Via Augusta era encara coneguda com l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
     

    La finca, inicialment numerada amb el 149 del carrer del Carril (després avinguda de Sarrià), passaria posteriorment a formar part de la Via Augusta amb el número 215.
    A l'abril de 1960 es va produir un robatori al xalet que fou recollit per alguns mitjans de comunicació. Aleshores era habitat per Javier Puigmartí Bertrand, fill de l'anterior ocupant.   

     *1960.- Notícia apareguda a l'edició de La Vanguardia corresponent al dia 20 d'abril d'aquell any. Probablement l'habitant de l'immoble Javier Puigmartí Bertrand va ser l'últim que hi va viure. Dos anys després s'iniciava l'enderroc de la finca.

    La febre immobiliària que va començar a expandir-se per aquella zona a partir de finals dels anys 1950's acabaria afectant també a aquesta edificació, que seria enderrocada a finals de 1962 per construir-hi un bloc d'habitatges de luxe posats a la venda a partir de 1965.

    *1966.- Vista aèria del sector sud del barri de La Bonanova. Dins l'oval vermell, l'edifici d'habitatges que es va enlairar al solar on hi hagué el xalet de Josep Bertran. (Font: Fons TAF).

    0 0


    *1950.- El circ Diamond instal·lat en la part del solar més pròxima a la Plaça Universitat. (Foto: Joan Francés Estorch)
     
    El dia 12 d'octubre de 1943, el General Moscardó descobria una làpida al costat de l'Església dels Mercedaris en la que hi deia que l'espai resultant de l'enderrocament de l'antic Hospital Militar del carrer Tallers quedava convertit en una plaça que en endavant duria el nom de Castella.
    L'església, avui dedicada a Sant Pere Nolasc, anxovada fins aleshores dins les dependències el vell hospital militar, va poder lluir des d'aleshores tot el seu esplendor després de la restauració dirigida per l'arquitecte Adolf Florensa. L'espai alliberat a un i altre costat de l'església trigaria encara anys en urbanitzar-se de forma adequada i definitiva.   


    *1950.- Publicitat i anuncis del Circ Diamond, que aparegueren a les planes de La Vanguardia)
     
    Durant els primers dies de maig de 1950 el Circ Diamond va plantar la seva carpa en el sector d'aquell solar més pròxim a la plaça Universitat. El circ ocupava per primera i única vegada l'espai de la plaça Castella oferint actuacions fins el dia 18 de maig d'aquell mateix mes, diada de l'Ascensió, en que va ser desmuntada la carpa i el circ va continuar el seu camí. En aquells dies encara no estaven construïts els edificis i equipaments que van permetre tancar i donar forma a la plaça. 

    *1950.- Una altra imatge de la carpa instal·lada sobre el solar de l'antic Hospital Militar a la plaça Castella. Al fons es veuen els darreres dels edificis de la plaça Universitat i començament de la Ronda de Sant Antoni. (Foto: Joan Francés Estorch)
     
    *1953.- Aquell any es va aprovar el projecte d'enjardinament i ordenació de la plaça Castella. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    0 0





    Tot just arrencar la dècada dels 1960's, la fesomia del primer tram del carrer Casp va canviar radicalment. Un nou edifici va irrompre en aquell espai flanquejat per les cases Rocamora i Pasqual Pons a l'inici del carrer. Aquesta última havia perdut el cupulí de la cantonada amb Passeig de Gràcia i les Rocamora el remat i la veleta del seu esvelt torreó.
    La nova construcció que s'afegia al paisatge del carrer era un hotel de 7 pisos d'alçada i gairebé 40 metres de llargària encarat a dos llocs tan representatius com el Teatre Tivoli i Ràdio Barcelona.
    L'Hotel Barcelona, nom amb que es batejà el nou establiment, contrastava radicalment amb els altres vells edificis de l'entorn. Havia començat a prendre posicions en el panorama de l'arquitectura urbana una nova generació d'arquitectes, que ja no seguien els cànons monumentalistes i neoclàssics dels primers anys del franquisme, abandonant aquell recurrent culte a la balaustrada als balcons dels pisos més baixos.
    L'enderroc de l'antic recinte del Novedades havia començat el 1955 i dos anys després ja s'hi havia construït el primer pàrquing soterrani de pagament de la ciutat. Posteriorment l'arquitecte Miquel Ponsetí hi va construir la nova sala de cinema i finalment es va concloure el conjunt de l'obra amb l'hotel, obra de Francesc Mitjans i Miró, l'arquitecte del Camp Nou.  
    Tot i que el projecte inicial contemplava un edifici d'oficines, l'hotel Barcelona va ser realitat uns anys després i inaugurat el 1961. La façana presentava un franja superior i una altra de lateral pel costat més proper al passeig de Gràcia formades per balcons-terrassa, mentre que la resta era com una mena de tauler d'escacs que alternava panells opacs de color clar amb finestres senceres del sostre al terra a cada pis. Tot i el seu aspecte exterior, en realitat l'espai de hotel era força estret. A cada planta, entre la caixa de la sala de cinema i la façana, hi havia les habitacions i el passadís. 
    L'establiment hoteler es va moure sempre dintre de la qualificació de quatre estrelles, amb diferents reformes de l'interior executades amb el pas dels anys. Sense ser un hotel de gran luxe destacava per la seva comoditat i molt especialment per la seva centralitat a un pas de la Plaça Catalunya. Hi destacaven també les botigues amb grans aparadors a la planta baixa.
     
    *1990's.- Posta de sol a l'Hotel Barcelona.
     
    L'edifici que va acollir l'Hotel Barcelona va ser finalment enderrocat durant el 2017. Uns anys abans l'hotel havia ja tancat les seves portes per donar pas a un altre projecte hoteler amb un espai verd a l'interior de l'illa.
     
    *2017.- Enderroc de l'Hotel Barcelona i el cinema Novedades. (Foto: Carles Riba)

    0 0

    Agraïments a ELOY FC, RAMON VILALTA i MAITE MAR


    *1899.- Últims treballs de construcció de la plaça de toros de les Arenes des del descampat de la futura plaça Espanya encara  per urbanitzar. (Foto: J. Valdés)

    El projecte d'Ildefons Cerdà d'urbanització del Pla de Barcelona ja preveia l'existència d'una plaça a la intersecció entre la Gran Via i l'eix Paral·lel/Creu Coberta, als límits entre Barcelona i Hostafrancs.
    La construcció de la Plaça de toros de Les Arenes coincidint amb el canvi de mil·leni va donar un nou protagonisme a la zona i la plaça es va anar definit en dos espais centrals: un de circular centrat entre l'eix del carrer Tarragona i l'inici del carrer Creu Coberta i un altre d'allargat que donava continuïtat a la plaça seguint l'eix de la Gran Via en direcció Llobregat. 
    A la banda muntanya s'hi havien establert diverses fondes i cases de menjar al costat del primer cinema Boheme, mentre que al costat mar s'hi anava format una gran esplanada, si bé hi hagueren durant un temps edificis que seguien la façana mar de la Gran Via i que serien enderrocats entre 1915 i 1918.
    A la cantonada de Gran Via amb el Paral·lel hi hagué a principis del segle XX el teatre Palacio de las Arenas, que després de l'incendi de 1908 va ser substituït pel Cinematógrafo Teatro España
    Aquesta ordenació inicial de la plaça va subsistir pràcticament, amb algunes petites variacions, fins a l'esclat de les obres de l'Exposició Internacional de 1929 que canviarien radicalment el disseny de la plaça i el seu entorn, tot atorgant-li definitivament una centralitat fins aleshores no consolidada. 

    *1908.- Recepció oficial per la inauguració de la urbanització de la plaça d'Espanya. A l'acte hi va assistir l'alcalde accidental Francesc Puig Alfonso. (Foto: Frederic Ballell i Maymí)

    *1908.- Retall del diari La Vanguardia sobre la inauguració de la urbanització de la plaça Espanya.
     
    *1908.- La plaça Espanya poc després d'inaugurar-se la seva primera urbanització. El cercle central era aleshores utilitzat per plantar-hi l'envelat de les festes del barri d'Hostafrancs. Es pot apreciar que encara no s'hi havien plantat els arbres. Als fons el Palacio de les Arenas que va ser destruït per un  incendi aquell mateix any.
     
     
      
    *1910's.- Plànol de la Plaça Espanya on es poden apreciar les dues zones centrals. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    *1911.- El cercle central de la plaça amb alguns edificis a la banda mar de la Gran Via encara dempeus. Al fons a la dreta s'endevinen les siluetes de les torres de la Fàbrica Casaramona, actual seu del Caixafòrum.
     
     
    *1913.- Una altra imatge del centre de la plaça amb l'arbrat ja consolidat. A la cantonada amb el Paral·lel, el Cinematógrafo-Teatro España havia substituït al Palacio de las Arenas.
     
    *1914.- Els primers anys de la dècada van coincidir amb els de millor esplendor vegetal dels jardins situats en la zona central del costat Llobregat 
     
     
     
     
     
    *1915/18.- Diverses imatges dels enderrocs dels edificis situats a la banda mar de la plaça on s'ajuntaven la Gran Via i el Paral·lel. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)
     
    La construcció de les estacions soterrades del Metro Transversal i de l'estació final de la línia dels Ferrocarrils Catalans cap al Llobregat va portar també mesos d'obres al centre i l'entorn de la plaça amb la construcció dels accesos i un templet. Les obres varen fer perdre vegetació i jardins a la plaça i les dues estacions van ser inaugurades al 1926. El 27 de maig la dels Catalans i el 10 de juny la del Metro Transversal.  
     

    *1923.- Imatge aèria amb les obres a l'estació del metro transversal al centre de la plaça. 
     
    *1925.- Imatge aèria de la plaça amb la nova ordenació del sector mar ja dibuixada en corba d'acord amb el projecte d'accés a l'Exposició Internacional que es celebraria a l'any 1929
      
    *1926.- Últims anys de la primera urbanització de la plaça ja amb les balaustrades de les boques d'accés al metro transversal visibles al cercle central. En primer terme a la dreta es veu el templet d'accés a l'estació dels Ferrocarrils Catalans. L'enjardinament d'aquesta zona havia perdut molta vegetació respecte de la dècada anterior, tot i que hi mantenia l'avet. Les obres derivades de l'Exposició Internacional eren a punt de començar a la plaça.

    *1926.- Les obres de l'Exposició en marxa amb el Palau Nacional a mig construir igual que els pavellons d'entrada. Mancava encara enlairar les dues torres venecianes i encara es poden veure les quatre columnes originals on ara hi ha la Font Màgica. A la plaça encara  no havien començat les obres de la font central de Jujol ni la nova ordenació de les voreres.

    Amb l'arribada de l'any 1927 la plaça Espanya va donar per acabada aquella primera etapa de la seva urbanització. En pocs dies, la plaça fou envaïda d'un exèrcit d'obrers i màquines amb l'objectiu de donar-li la fesomia que la convertiria en la gran porta d'accés a l'Exposició de 1929. S'hi van aixecar els hotels de maó vist (entre ells l'edifici del rellotge i el número 2 que durant molts anys acolliria les oficines d'expedició del passaport) i la font monumental de Josep Maria Jujol (1879-1949), que aviat emergiria al centre de la plaça, mentre es completaven les obres dels dos pavellons d'accés a l'exposició amb les torres venecianes al centre.
     
    *1928.- Activitat frenètica a les obres de la plaça Espanya per deixa-la a punt per la inauguració de l'Exposició de 1929.


    0 0

    Una de les discoteques perifèriques nascudes a resultes del boom d'aquest tipus de locals cap a finals dels anys 1960's, l'Steel Club 68 era situada al costat de la sala de cinema Lux, on arrenca l'Avinguda del Jordà davant de l'Hospital de Sant Rafael. al barri de la Vall d'Hebron.
    Funcionava els caps de setmana i festius i era freqüentat per joves dels barris de la zona i també pel personal que treballava als hospitals de la zona. Oferia actuacions en directe i va tenir una vida força efímera.
    No hem trobat cap referència gràfica del local més enllà d'alguns inserts a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia durant els anys 1968 i 1969. Una gran quantitat de conjunts que no arribarien a l'èxit com Su-and-So, Los Pumas, Grupo 66,Los Fugitivos, Los No, Los Amos, Ruffo y sus 4, Los Tiburones,Coalas Grup, King's Boys o Spiral-7 van actuar sobre la pista d'aquesta discoteca. Altres de més coneguts com Micky y los Tonys hi van tocar al març de 1969.
    El local va ser posteriorment ocupat per magatzems de diverses empreses. 
     
    *1968.- Una de les primeres actuacions en directe a la discoteca. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
     
    *1969.- L'Steel Club 68 a la cartellera de La Vanguardia (Edició del 19 d'abril)


    Micky y los Tonys, probablement l'únic grup d'èxit dels molts que van actuar al Steel Club 68.