Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0

    Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


    Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

    La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
    A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
     
    foto de Francisco Arauz.
    Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
     
    Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
     
    La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
     
    Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.

    0 0



    El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
    Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
    Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
     
     
    Lucien Edouard Roisin Besnard
     
    No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
    Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
    Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
    Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
    La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
      
    *1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
     
    La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

    *1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

    Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
    Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
     
    *1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
     
    [1].-Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
      
    [2].-Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
     

    0 0



     
     
    Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
    Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
    Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
    En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
     
    [1].-Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
     
    [2].-Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

    0 0


    *1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
     
    Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
    El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
    La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

    *1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
     
    Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
     
    *1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
    Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

    0 0

     
    *1943.- Un programa de mà del Cine Núria durant la postguerra.
     
    La vigília de Nadal de 1932 es va inaugurar al barri del Camp d'en Grassot, a cavall entre Gràcia i la Sagrada Família, una nova sala de cinema. Era situada als baixos de l'edifici avui identificat amb els números 254-256 del carrer Roger de Flor, en un local anteriorment ocupat per un garatge. L'autor del projecte havia estat l'arquitecte José Alemany i l'aforament era de 1.085 localitats. Fou batejada amb el nom de Cine Núria.
    El primer empresari fou l'alemany Otto Lieman, un home de presència habitual en negocis cinematogràfics barcelonins, que va romandre al front del Núria fins al 1935. En aquells primers anys la sala alternava la projecció de pel·lícules amb varietats. 
    Com recull Roberto Lahuerta [1], aquestava ser la primera sala de cinema que disposà d'infraestructura radiofònica pròpia. Era l'emissora de barri Ràdio Núria, que el dia de cap d'any del 31 de desembre de 1934  va retransmetre en directe les dotze campanades des de la Catedral.
     
    *1935.- Programació del dia 15 d'agost d'aquell any publicada a la cartellera de La Vanguardia.
     
    El 1935 el Cine Núria va ser guardonat amb un premi atorgat per l'ajuntament per haver ofert la millor programació de la temporada com a commemoració del quart aniversari de la proclamació de la República. Va ser un dels molts cinemes barcelonins que durant aquell any van presentar a la cantaora de flamenc Lola Cabello acompanyada a la guitarra per Pepe Hurtado.
    La sala va ser col·lectivitzada al juliol de 1936 amb l'inici de la Guerra Civil i reoberta només unes setmanes després.
    Acabada la guerra, el Núria es va incorporar a la Cadena Cabezas i va quedar integrat en la categoria de cinema de barri amb programacions setmanals dobles. Era habitual el repartiment de programes de mà per les botigues i comerços del barri anunciant la programació de la setmana següent.
    El 1963 va projectar la superproducció de 220 minuts de metratge Los diez mandamientos (Cecil B. DeMille. 1956), circumstància que va ser anunciada a La Vanguardia.
    El 28 d'agost de 1966 va oferir la seva última sessió. Un programa doble integrat per la comèdia francesa Un tío imponente de Jean Boyer i el western Traición en Fort King amb Rock Hudson i Anthony Quinn). 
     
    Les dues últimes pel·lícules que es van projectar al Cinema Núria.
     
    [1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015. 

    0 0

     
    

    A l'octubre de 1962 una modesta botiga d'electrodomèstics va obrir portes al número 71 de  l'avinguda Marquès del Duero (avui Paral·lel). El seu nom era COESA (acrònim de Compañía Electrodoméstica Sociedad Anónima). La dècada dels 1960's va caracteritzar-se per la consolidació de l'entrada dels electrodomèstics a les llars de les classes mitjanes i fins i tot de les més populars amb l'aparell de televisió com element més emblemàtic. Els preus s'havien abaratit i les facilitats de pagament feien, almenys aparentment, més sostenible la inversió.
    COESA va esdevenir amb pocs anys un referent indiscutible de la compra d'electrodomèstics, un sector en el que aleshores circulaven productes de marques avui desaparegudes i llegendàries com Iberia, Odag, Askar, Marconi o Aspes per citar-ne només algunes.

    *1962.- Retall de propaganda de COESA en ocasió de l'obertura del seu establiment del Paral·lel

    A mitjans de la dècada dels 1960's COESA s'havia nodrit d'un conjunt de botigues escampades per la ciutat amb presència a la Rambla (davant del Liceu), a La Verneda (carrer Guipúscoa), al carrer Tamarit (secció de mobles) o al carrer Rosselló (secció post-venda) entre d'altres.
    Arribada la dècada dels 1970's l'empresa va optar per aixecar un nou edifici al Paral·lel, al mateix lloc on havien obert la primera botiga deu anys abans. Així doncs, al juny de 1972 es va inaugurar un modern edifici de vidre de nou plantes més àtic, baixos i soterrani que ampliava espectacularment la seva superfície d'exposició i venda. Amb aquest nou edifici COESA esa va consolidar també en el sector de les llistes de noces, un sistema aleshores molt utilitzat i efectiu per dotar a la parella recent casada de tots els elements de la llar sense el risc de caure en duplicitats.
     
    *1972.- El nou edifici de COESA inaugurat aquell any.
     
    COESA va començar a tenir problemes econòmics als inicis de la dècada dels 1980's. Tot i que l'arribada del video domèstic va suposar un altre gran moment per a les vendes i l'empresa es va dotar del seu propi video club, ja es feia palesa la seva mala salut econòmica per l'alt volum d'impagats, les seves grans inversions en publicitat i al capdavall una creixent davallada de les vendes. Era encara habitual veure a la premsa gran anuncis de l'empresa que ocupaven fulls sencers als diaris. El 1983 va presentar suspensió de pagaments i la plantilla ja havia estat retallada ostensiblement a la meitat. A partir d'aquí l'agonia de l'empresa va evolucionar fins al tancament definitiu.
    El gran edifici de vidre que havia ocupat COESA va ser reformat a finals de la dècada dels 1990's i ocupat per les noves dependències de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament d'Educació (aleshores Ensenyament).
     

    0 0

    Cap als inicis de la dècada dels anys 1950's es produeix a la ciutat una proliferació de l'esport de les bitlles amb l'aparició de diverses entitats dedicades a la seva pràctica. S'imposen les denominacions bolos i bolera en llengua castellana i només molt tímidament es parla de bowling denominació anglesa poc tolerada per l'establishment lingüístic del moment.
     
    *1953.- El Bolo Club Entenza en la llista de clubs de bitlles existents a la ciutat en aquell any. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)
     
    El Bolo Club Entenza era emplaçat als baixos de l'immoble del numero 62 d'aquest carrer entre la Gran Via i el carrer Diputació [1].
    La Federació Catalana havia posat en marxa un campionat regional on la presència de clubs barcelonins era majoritària. El Bolo Club Entenza destacava com un dels més forts a l'edició de l'any 1953.
     
    *1953.- Crònica d'una jornada del campionat de Catalunya de bitlles amb la participació destacada del Bolo Club Entenza. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).
     
    [1].- L'emplaçament del Bolo Club Entenza coincidiria avui amb l'edifici sota el qual hi ha un dels accesos a l'interior d'illa que acull els jardins de Sebastià Gasch a la quadrícula Entença/Diputació/Rocafort/Gran Via.
     

    0 0

     
    A l'any 1922 va obrir portes al número 20 del carrer Pelai una botiga que s'anunciava com especialitzada en productes alemanys. Aquest nou establiment n'havia succeït un altre de les mateixes característiques situat a l'entresòl de la finca número 38 del mateix carrer. A la publicitat de l'època apareixia amb el nom Artículos Alemanes i oferia una quantitat molt diversa d'objectes per a la llar entre els que sobresortien els de cristall.
     
     
    *1922.- Els primers reclams publicitaris apareguts a premsa de l'embrió dels Almacenes Alemanes van ser aquests dibuixos que anunciaven Artículos Alemanes.  El primer amb imatges de Berlín i un Hermes sobre un tren de mercaderies. L'altre amb la quitxalla plenament satisfeta després de comprar a l'establiment. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
     
    Un any després varen adoptar el nom de Almacenes Alemanes. El negoci, que s'orientava bàsicament a les classes populars amb preus molt baixos, va anar creixent progressivament, tot ampliant la seva superfície de vendes amb l'ocupació de les finques veïnes així com de zones interiors, patis i antics jardins fins esdevenir uns gran complex de  venda de roba, objectes per a la llar i complements.
    El desenllaç de la Segona Guerra Mundial va tenir una total influencia en el nom de l'establiment i els magatzems varen deixar de ser Alemanes per passar a ser coneguts com Capitol. D'aquesta forma es renunciava al nom dels vençuts a la guerra i s'adoptava com a nou nom una icona del més potent dels guanyadors, els Estats-Units.
    En el decurs dels anys 1950's una nova figura s'incorporà al negoci per atraure públic. Eren uns peculiars personatges que es col·locaven  a les portes de l'establiment, gairebé a peu de carrer, i s'encarregaven de cantar les excel·lències d'un nou producte -generalment objectes per a la llar-. Aquests xerraires dotats d'un verb fàcil i accelerat convencien fàcilment les mestresses de casa a base d'ofertes promocionals i múltiples explicacions. 
    Amb les ultimes ampliacions l'interior del Capitolio esdevenia un autèntic laberint on als poc habituals no els fàcil trobar la sortida en un entramats de desnivells, escales, passadissos i espais tots diferents els uns dels altres.
    Cap als inicis de la dècada dels 1980's l'empresa que explotava els magatzems va començar a tenir greus dificultats econòmiques. Diverses vegades va entrar en concurs de creditors i suspensió de pagaments fins a liquidar totes les existències i tancar el negoci al 1982.
     
     
     
     

    0 0

    Article elaborat amb el suport de JAUME MAS,FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

    *1929.- Últims retocs al pavelló de la Confederación Hidrográfica del Ebro (encara amb les inicials CSHE). (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

    La Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) va ser fundada l'any 1926 durant la dictadura primoriverista amb el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro. La seva finalitat era la gestió de l'aigua i dels regs provinents de la conca fluvial del riu Ebre i els seus afluents principals sota uns criteris d'aprofitament comú de les aigües.
    La presència d'aquesta entitat a l'Exposició Universal de 1929 es va limitar inicialment a un stand situat a l'interior del Pavelló de l'Estat Espanyol que hi havia a l'esplanada de l'Estadi.
    No obstant, la CHE acabaria disposant d'un pavelló propi que es va dissenyar i construir quan ja s'havia inaugurat i obert al públic l'Exposició. Les obres van durar de juny a setembre de 1929 i el dia 4 d'octubre el rei Alfons XIII va inaugurar-lo oficialment.

    *1929.- Arribada del rei d'Espanya Alfons XIII al Pavelló. (Font: ANC)
     
    El projecte havia estat elaborat per l'arquitecte aragonès Regino Borodio Ojeda (1895-1976) que des de 1926 treballava com assessor d'arquitectura a la pròpia Confederación. Borodio era aleshores un home jove, de només 34 anys, clarament influenciat pels criteris de l'arquitectura racionalista, que va aplicar al pavelló construït a l'entorn del Palau Nacional, prop dels de Iugoslàvia i el Banco Vitalicio.
    Després de la Guerra Civil Borodio abraçaria la causa franquista i esdevindria un dels arquitectes oficials del règim a Saragossa amb moltes obres a la capital aragonesa.

    *1929.- El pavelló de la CHE al centre de la imatge. A la dreta, davant el Palau Nacional veiem el pavelló de Iugoslàvia i a l'esquerra apareix el del Banco Vitalicio amb el seu remat gaudinià. (Font: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada Francisco Arauz)
     
    *1929.- Emplaçament del pavelló en un plànol de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)
     
    També va col·laborar en el disseny del pavelló de la CHE l'escultor Félix Burriel Marín (1888-1976), que hi va projectar tres figures al·legòriques en forma de dona que representaven l'energia hidràulica, l'agricultura i la navegació. Aquest conjunt escultòric va quedar emplaçat al costat de la porta d'accés al pavelló. A l'interior el pintor riojà Angel Díaz Domínguez (1879-1925) es va encarregar dels cartells i dels quadres dels pantans i paisatges de la conca de l'Ebre.

     *1929.- Comentari sobre l'interior del pavelló de la CHE aparegut a la Guía de la Exposición  (Font: Notas de un Visitante d'Eliseo Sanz Balza. Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    *1929.- Dibuix del pavelló que apareixia en un anunci de Can Jorba (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i ELOY FC

     
    Al juliol de 1920, l'arquitecte Enric de Babot i Frayse  va projectar un grup d'habitatges unifamiliars per a la Cooperativa Militar, que ocuparien tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers Castillejos, Pare Claret, Cartagena i l'últim tram de Travessera de Gràcia. El terreny era situat just entre l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Hospital de la Quinta de Salut L'Aliança. Va col·laborar també en el projecte un altre arquitecte, Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939), que es va encarregar de la direcció d'obres.
    Eren uns habitatges modestos, de planta baixa i pis, en els que destacaven com a elements més singulars el frontó triangular que coronava les façanes i el pati interior de cadascuna de les finques, que podia ser utilitzat indistintament com a hort o com a jardí. 
    El conjunt guardava moltes similituds amb el situat a l'illa Torre Vélez-Sant Quintí i també amb el de Torre dels Pardals/Mascaró/Tinent Costa que van projectar els mateixos arquitectes esmentats.

    *1933.- Plànol municipal on es pot apreciar la minuciosa sectorització de l'illa i els patis interiors de què disposaven les cases. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    Cap a les acaballes dels anys 1940's el conjunt va començar a perdre la seva uniformitat original. Algunes casetes van ser remuntades i altres començaren a desaparèixer per donar pas a altres edificacions. El procés de substitució es va completar entre els anys 1960's i 1970's, amb l'enderroc del que quedava del conjunt.
    Avui (2017) encara podem veure un vestigi d'aquest grup a la casa numerada amb el 378 de la Travessera de Gràcia que conserva la façana original.  

    *1960's.- El grup des de la cantonada Pare Claret / Castillejos. Com es pot observar ja havia perdut la uniformitat. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz) 
     
    *2015.- L'única casa supervivent del grup és aquesta de la Travessera de Gràcia (Font: GoogleEarth).
     
     

    0 0

    Agraïments a JAUME MAS


    *1929.- El petit pavelló de REVA encara en construcció a l'esquerra de la imatge. Al fons es veu el Palau Nacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).

    La companyia Riegos y Energia de Valencia (REVA) va ser fundada a l'any 1928 per l'empresa belga Tractebel (després Electrabel) amb la pretensió de participar al concurs públic convocat pel Govern Espanyol per a la construcció d'embassamets a la conca del riu Túria. Els objectius eren generar reserves per l'abastiment de l'aigua a ciutat de València per assegurar els regs a l'horta i produir energia elèctrica. L'arribada de la República, la guerra i després el franquisme frustrarien gran part d'aquestes expectatives inicials. 
    REVA va comparèixer a l'Exposició de Barcelona de 1929 amb un petit pavelló a la zona adjacent al Palau Nacional pel cantó de Montanyans. Era situat entre el del Banco Vitalicio y el de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro.

    *1929.-  El pavelló de REVA ja construït amb el del Banco Vitalicio darrera. (Foto: Joan Fontanillas Ginabreda / ANC).
     

    0 0

    Agraïments a RAMON VILALTA

    Finca i casa pertanyent a la família Grases que era situada al carrer del Comte de Salvatierra, una via curta dels afores de la vila de Gràcia, que enllaçava el carrer Balmes amb el carrer per on discorria el carril Barcelona-Sarrià (avui Via Augusta), per sobre de la Diagonal. El seu propietari Antoni Grases i Riera [1] havia tingut una casa al centre de la plaça Catalunya que al desembre de 1895 fou enderrocada per permetre la nova urbanització de l'espai.

    *1920's.- Imatge de Can Grases amb el seu jardí en primer terme. (Foto: Josep Barrillón)
     
    A partir del moment en que la família va deixar de viure a la finca, Can Grases començaria una llarga història sempre molt vinculada a l'ensenyament. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya hi va obrir l'Escola Montessori, que seguia els criteris de renovació pedagògica i conreu de la llibertat entre els alumnes, que la pedagoga italiana Maria Montessori havia dissenyat. La família Grasses va llogar la finca al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1927 s'hi va instal·lar la Residència d'Estudiants Normalistes, un any abans que els límits de la finca quedessin rectificats per les obres de cobriment de les vies del carrer del Carril per urbanitzar-hi la Via Augusta.


    *1933.- Emplaçament de la finca de Can Grases en un plànol traçat durant la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    Va ser durant els primers anys de la postguerra, quan a la casa s'hi va instal·lar el Grupo Escolar Uruguay, inaugurat pel Ministeri d'Educació franquistael 12 d'octubre de 1941 en ocasió del Dia de la Hispanidad, altrament dit de la Raza. Formava part d'un pla per obrir escoles a la ciutat amb noms dels anomenats países hermanos de América Latina. Els cònsols respectius de cada país presidien els actes d'inauguració dels centres escolars. A Can Grases li va tocar el dedicat a l'Uruguai com constava en una placa que es va penjar a la cantonada amb la Via Augusta al costat d'un dels balcons del primer pis.
     
    *1941.- La portada de La Vanguardia del dia 2 d'abril d'aquell any informava sobre la inauguració dels nous grups escolars, entre ells el dedicat a l''Uruguai. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    *1941.- El Grupo Escolar Uruguay instal·lat a la Casa Grases poc després de la seva inauguració

    *1955.- El Grupo Escolar Uruguay amb la Via Augusta al fons.
     
    El Grupo Escolar Uruguay va romandre a l'antiga finca de Can Grases fins a l'any 1966. El primer dia d'abril d'aquell any va ser inaugurat el nou edifici docent a l'Avinguda Príncep d'Astúries cantonada Guillem Tell. El vell xalet del carrer Comte de Salvatierra va continuar dempeus algun temps més fins al seu enderroc. Sobre el solar resultant a l'any 1973 s'hi va començar a construir un edifici d'oficines on el 1975 el desaparegut Banco Guipuzcoano hi va instal·lar la seva seu principal a Catalunya.

    [1].- El seu germà, Josep Grases i Riera (1850-1919) va ser un notable arquitecte modernista que va construir moltes de les seves obres a Madrid.

    0 0

     
     
     
    Una antiga i popular botiga i magatzem de mobles del Raval (Muebles Navarro), situada a l'inici de la Riera Alta tocant al carrer del Carme, va ser transformada el 1998 en un espai singular d'oci i lleure, gràcies a la iniciativa de dos nordamericans afincats a Barcelona, que van saber donar un clima especial que va atraure aviat un públic fidel. Van conservar alguns elements originals, com el rètol de l'entrada i van omplir l'interior de mobles de tot tipus, cadires de mil estils, gran sofàs de pell, tauletes baixes  i fins i tot un llit. Tot plegat configurava un espai ordenadament desordenat, que permetia gaudir d'un clima de tranquil·litat i complicitat entre tots els clients dins una atmosfera entranyablement decadent, retro i kitsch. L'ordenació interior del local el feia especialment idoni per anar-hi en grup.
    El Café que pone Muebles Navarro, que era el nom complet i oficial del local,era terreny abonat a les exposicions de pintura, fotografia i a l'execució de performances  i altres alternatives creatives. L'amplitud del local (300 metres quadrats) amb sostres de 4,5 metres d'alçada i tota la instal·lació elèctrica i de climatització a la vista, permetia també organitzar-hi concerts de música en directe amb els habituals problemes de sorolls amb els veins.
    La parròquia addicta al Muebles Navarro era d'allò més diversa amb barreja de turistes i joves estrangers, gent del barri i personatges majoritàriament d'aparença alternativa. Tot i que no era un restaurant, a banda de les copes, s'hi podien degustar bons entrepans, patés, formatges i embotits, pastes i pastissos. 
    Al 2007 el local es va reformar i va perdre una gran part del seu encant original. El resultat va ser un nou local conegut com a Marmalade, inaugurat el 2008imolt més orientat al turisme, que va perdre totalment el glamour del cafè que anteriorment posava Muebles Navarro.

    0 0

    Agraïments a JULIÀ BRETOS

    Les primeres notícies que sobre l'intent de dedicar una plaça a la Hispanitat al triangle format per Aragó, Diagonal i Marina provenen del 1959. El mot intentés emprat aquí a consciència perquè el procés de gestació d'aquesta plaça, com era força habitual en molts projectes franquistes d'obra pública,  va ser manipulat políticament generant expectatives incertes i a la vegada dilatat en el temps com explicarem més endavant. De fet, quan Franco va morir de la plaça encara només n'existia el nom.

    *1890.- La zona on amb el pas dels anys es projectaria la plaça de la Hispanitat a finals del segle XIX pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals.

    A finals del segle XIX per aquest indret hi passava el camí que menava a Horta i dos rierols, l'anomenat Torrent de Delemús, que baixava pel carrer Sardenya i el Torrent del Notari que ho feia Lepant avall. Ambdós portaven aigües de les muntanyes del Guinardó cap al mar a través del pla de Barcelona. La via del ferrocarril marcava el seu límit coincidint amb el traç de la Diagonal. La construcció per la Mancomunitat del Grup Escolar Ramon Llull (1918-1922) a l'altra banda de la Diagonal no va contribuir gaire a millorar l'entorn, precisament perquè quedava a l'altre cantó de la línia fèrria. i no s'inauguraria fins el 1931.    
    El terreny no era pla i durant molts anys va ser feu d'acampada de grups de gitanos, que hi tenien establerts els seus carros i el bestiar. Els nens de la comunitat corrien mig despullats per aquell fangar. Les dones tenien una certa anomenada en el sempre dubtós art de la quiromància i la lectura de mans, mentre els homes es dedicaven a arranjar estris de metall com paelles i paraigües i a esmolar ganivets. [1]      
    Durant els primers anys de la República el triangle Aragó/Diagonal/Marina s'havia urbanitzat totalment tancant l'illa amb una parcel·lació mínima i alguna construcció. Contràriament, a l'altra banda del carrer Marina continuava el descampat, només alterat per unes poques cases al tram del carrer dels Enamorats que portava fins a la cantonada amb Lepant.  

    *1932.- Aspecte que presentava la zona de Marina/Diagonal i el terreny actualment ocupat per la plaça de la Hispanitat, que apareix enquadrat en vermell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

    Durant els primers anys de la postguerra les coses no van canviar gaire i encara es podien veure campaments de gitanos a la zona. Fou a partir del Congrés Eucarístic de 1952 que les coses van començar a canviar. El temple de la Sagrada Família, escenari de molts actes congressuals, quedava massa a prop i l'oficialitat va fer braços i mànigues per netejar l'indret de males vistes.
    A finals de la dècada dels 1950's coincident amb la cobertura de la rasa del carrer Aragó fins a Diagonal/Marina hom comença a sentir a parlar de la Plaza de la Hispanidad. Anteriorment els franquistes havien previst donar aquest nom a la plaça existent a la cruïlla de la Diagonal amb l'Avinguda de Pedralbes, que finalment es va dedicar a Pius XII. 


    *1962.- El 22 d'agost d'aquell any La Vanguardia publicava aquesta nota sobre la plaça de la Hispanitat
     
    Inicialment s'anomenava plaça de la Hispanitat només al petit triangle format per Aragó/Diagonal/Marina, Posteriorment s'hi va incorporar també el terreny de l'altra banda del carrer Marina, un solar que, cap a finals dels anys 60's i durant els primers 1970's, va esdevenir habitual lloc de plantada de les carpes d'alguns circs que actuaren a Barcelona.  


    *1970.- El Berlin Zirkus va ser un dels circs que, al seu pas per Barcelona, van instal·lar la seva carpa al solar de la plaça de la Hispanitat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 10 de novembre de 1970)
     
    
    1972.- El Circ Rus també hi va ser present dos anys després coincidint amb les Festes de la Mercè. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 23 de setembre de 1972).

    A l'extrem del triangle, gairebé a la cantonada d'Aragó amb Sardenya, s'hi va construir un petit quiosc d'informació turística, considerant que aquell era el lloc d'entrada de molts visitants de la ciutat que hi venien per l'autopista de Mataró. Mentre les autoritats municipals presumien d´haver enderrocat tots els edificis, la resta del triangle va ser habilitat com aparcament de vehicles si bé no era difícil veure-hi sovint cotxes abandonats o totalment fets miques que conferien al lloc una deplorable i trista imatge de cementiri automobilístic. El cert era que aquella plaça de la Hispanitat verda i reiteradament promesa no arribava.


    *1975.- Aspecte que oferia la projectada plaça de la Hispanitat a pocs mesos de la mort del general Franco. Aparcament massiu a una banda i descampat esperant carpes de circ a l'altra.

    Amb l'arribada de la democràcia a l'Ajuntament les coses van canviar. El 1980 l'estret triangle entre Sardenya i Marina va ser dedicat al poeta xilè Pablo Neruda i el solar que ocupava les dues terceres parts de l'illa delimitada per Aragó, Lepant, Enamorats i Diagonal va mantenir finalment el nom de plaça de la Hispanitat [2]
    El 1984 es va habilitar una primera urbanització de la plaça de Pablo Neruda -entre Sardenya i Marina- i finalment el 1990 es va executar el projecte d'enjardinament actual de Maria Dolors Febles, que incorporava també la plaça de la Hispanitat, que quedava, per fi, urbanitzada.
    Només dos anys després, al 1992, sobre la mitgera de l'edifici del número 5 del carrer Enamorats el grup francés La Cité de la Création hi va pintar un mural amb una colla de coneguts personatges catalans representats als balcons.

    [1].-Gargallo i Porta, Josep

    [2] El Grup Municipal Popular va presentat el 1983 la seva queixa al ple de l'ajuntament reivindicant el nom de plaça de la Hispanitat quan ja feia tres anys que s'havia dedicat l'espai a Pablo Neruda.


    0 0

    Agraïments a ELOY FC


    La primera exposició permanent de peixos vius que hi hagué a Barcelona va ser en una dependència que ocupava la part més alta de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella. Allà a dalt, sota la daurada Quadriga de l'Aurora que presideix el conjunt, encara avui s'hi pot veure la porta coronada per una inscripció amb el mot Aquarium.
     
    L'aquari de la cascada en un fullet publicitari de l'època
     
    Aquesta petita instal·lació va inaugurar-se coincidint amb la celebració de l'Exposició Universal de 1888. A l'interior de l'espai que ocupava l'aquari hi havia un esgrafiat amb la figura del déu Neptú i al nivell inferior grups d'estalactites que simulaven una cova soterrània, una intervenció que duia l'empremta d'un jove Antoni Gaudí. L'arquitecte reusenc va col·laborar almenys en el disseny dels medallons amb llangardaixos que custodien la porta d'entrada.
    A la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals publicada el 1917 s'informava que a la primavera d'aquell any l'aquari de la cascada seria reformat i ampliat i incorporaria espècies de tot el litoral marí i els rius catalans. 

     

     
    *1917. Portada de la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals i plànol del recinte del Parc de la Ciutadella amb totes les instal·lacions pertanyents a la Junta.
     
    Tot plegat conformava una superfície de 120 metres quadrats que es dividia en dues seccions: La fluvial per a peixos d'aigua dolça i la marina per als exemplars d'aigua salada. A la primera s'hi podia veure des del diminut cyprinodon (petit peix del Prat) fins a anguiles, carpes. barbs, tenques i mandrilles entre altres espècies, així com crustacis i insectes palustres amb petxines i caragols propis dels corrents d'aigua dolça.
    Altrament, la secció marina era la novetat principal que incorporava aquesta reforma de l'aquari, tot acollint una modesta selecció de peixos del litoral català, tot i que majoritàriament s'hi exhibien  exemplars de format petit. Les dificultats per una acurada renovació de l'aigua salada feien aleshores difícil d'incorporar-hi peixos de dimensions més grans.
     
    Dependència que ocupava l'aquari a la part posterior de la cascada. 
     
    Entre les espècies marines exhibides hi havien celenteris (actínies i anèmones), equinoderms (estrelles i eriçons de mar), crancs, gambes, caragols, petxines, sípies i pops i només alguns peixos. Tampoc hi mancaven coralls, esponges i madrèpores.
    Al centre de l'espai, entre les dues sales, hi havia un dipòsit d'aigua on es col·locaven prèviament els nous peixos que arribaven, amb l'objectiu d'aclimatar-los al nou hàbitat de l'aquari abans de passar-los a les peixeres.
    L'aquari va sobreviure fins entrats els anys 1930's. En els últims anys aquesta instal·lació formà part del Museu de Zoologia del Castell dels Tres Dragons, abans de quedar definitivament abandonada i clausurada quan les espècies d'aigües marines van passar totes a ser exhibides al recinte del parc zoològic.

    

    0 0

     
    *1984.- L'hamburgueseria Wimpy de la Rambla 126. (Foto: Jaime Buesa)

    Les primeres hamburgueseries del tipus fast-food que es van obrir a Barcelona no pertanyien a cap de les tres grans cadenes que després van expandir-se per la ciutat fins a dominar el mercat local (ens referim a la tripleta McDonalds, Burger King i les desaparegudes Pokin's), sino que van ser de la franquícia britànica Wimpy.
    Wimpyés una expressió anglesa amb connotacions pejoratives, que podria traduir-se al català com pocapena, feble, o poruc i també era el nom d'un dels personatge secundaris de la serie Popeye. Un tipus obès i devorador compulsiu d'entrepans que a les versions castellanes era conegut per Pilón.

    J. Wellington Wimpy, també conegut com Pilón en la versió castellana, un personatge voraç de la sèrie Popeye.
     
    Segons Ròmul Brotons [1] a l'any 1965 ja va existir una hamburgueseria de la franquícia Wimpy a la Rambla. Al novembre de 1973 La Vanguardia publicava un anunci  en què informava que Mr. Jaffer, responsable de la cadena a Espanya, es disposava a obrir el segon al carrer Fontanella. El mateix anunci feia esment a que al novembre de 1972 s'havia obert el primer Wimpy de la ciutat a la Rambla.
    Aquest primer Wimpy era al número 79, entre el Mercat de la Boqueria i el carrer Hospital i la cadena va seguir obrint altres locals a la ciutat, com el que al novembre de 1978 es va instal·lar a les Galeries del Drugstore David del carrer Tuset amb la presència dels humoristes Tip y Coll a l'acte d'inauguració.
    Posteriorment al 1983, Wimpy reforçava la seva presència a la Rambla per  competir amb Burger King i McDonald's, que ja s'havien desplegat a la zona, ocupant l'històric bar Canaletes i l'armeria Beristain al xamfrà amb Ferran, respectivament.
    El nou Wimpy apareixia al número 126 de la Rambla, al local històricament ocupat per la Cafeteria Moka, amb un nou rètol anunciador de neó que l'identificava com La Casa de la Hamburguesa
    L'estrella de Wimpy a Barcelona però, es va apagar ben aviat. A l'abril de 1986 el local de la Rambla 126 va tancar ofegat per un allau de deutes, entre els qual hi havien els impagats de les companyies de subministraments i els propis treballadors, que varen iniciar accions de protesta per reivindicar els seus drets. Els altres restaurants de la cadena també havien desaparegut.
    A finals de 1987 reapareixia un nou Moka, totalment reformat, certificant l'acta de defunció de Wimpy a Barcelona. 

     
    Els Wimpy de Rambla 79 i Fontanella



    *1987.- L'obertura del nou Moka va esborrar qualsevol vestigi de l'època Wimpy al número 126 de la Rambla. 


    [1].-Brotons i Segarra, Ròmul.Coses de la vida moderna, 58 invents que han transformat Barcelona. Albertí Editor. Barcelona 2012.


    0 0

     
    
    *1980's. Entrada al cinema Dante.
     
    Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.
    Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.
    L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.
    La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.
    Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.
    Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.
    Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.
    Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.
     
    *2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 
     
    [1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

    0 0

    Agraïments a JULIÁN MURLANCH FOLGUERA

    *1910's.- Una imatge exterior del restaurant Mundial-Palace en una targeta postal de l'època.

    L'edifici que avui ocupa la seu de l'Autoritat Portuària, va ser completat el 1907 seguint un projecte del 1903 de l'enginyer i aleshores subdirector d'Obres del Port Julio Valdés y Humaran, amb l'objectiu de fer les funcions d'embarcador per a passatgers. El cos central de la façana de l'edifici va ser coronat amb un grup escultòric al·legòric a Barcelona, la navegació i el comerç, que va ser  adjudicat a l'artista local Joan Serra mitjançant concurs públic convocat el 1906.
    La planta baixa de l'edifici acollia un ampli conjunt de serveis orientats al viatger marítim amb les instal·lacions de dipòsit i reconeixement d'equipatges, que van ser lliurades per l'autoritat portuària als responsables de Duanes l'1 de juny de 1907. Tot seguit, es va publicar l'anunci del concurs públic per a l'arrendament del primer i segon pis per explotar-hi un cafè-restaurant i també de dos quioscs de la planta baixa. Aquest concurs va ser adjudicat als senyors Enric Vilalta i Josep Serra Farré abans d'acabar-se l'any.

    *1907.- Espais destinats a reconeixement, inspecció i dipòsit d'equipatges a la planta baixa. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

    *1907.- Vestíbul de l'edifici amb les escales d'accés al pis superior. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

    La primera planta o pis principal quedava estructurada en dos vestíbuls laterals i un de central, que donaven accés a un saló de 40 metres de longitud i 10 d'amplada amb una alçada de 11,5 metres en el punt més alt rematat per una coberta de vidre. A la part posterior de l'edifici hi havien les dependències de cuina, rebost, bodega i serveis auxiliars del restaurant.
    La segona planta era ocupada per les habitacions de l'arrendatari del local i altre personal destinat al restaurant.
    Al gran saló de la planta principal s'hi va instal·lar el luxós restaurant batejat amb el nom de Mundial Palace amb capacitat per unes 500 persones
     
     *1909.- Vista interior del menjador del Restaurant Mundial-Palace

    El banquet inaugural va celebrar-se la nit del dia 1 de febrer de 1908 i uns mesos després el restaurant va rebre al visita del rei Alfons XIII. Ben aviat va passar a ser un dels preferits per la burgesia de la ciutat de començaments del segle XX. A banda de ser emprat per a banquets organitzats per cercles socials, culturals, esportius i polítics, les classes més benestants el contractaven també sovint per celebrar-hi casaments.
     
    *1908.- Fragment de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 2 de febrer, l'endemà del banquet d'inauguració del Mundial Palace.
      
    Una de les característiques principals que oferia el restaurant eren els àpats amb cuina estrictament vegetariana que s'hi servien els dissabtes. El 29 de març de 1908 hi va tenir lloc un banquet per a celebrar la constitució de la Lliga Catalana Vegetariana a la que hi assistiren les més de 250 persones associades.


    Un any després de la inauguració del restaurant es va instal·lar un Museu Comercial, promogut per la Unió del Productors per al Foment de l'Exportació, on s'hi podien trobar tota mena de productes de consum.


    *1909.- Publicitat sobre l'exposició de productes que es va organitzar amb el nom de Museu Comercial a les dependències del Mundial-Palace. (Font:Revista Mundial Políglota. Casa Editorial Viuda de Tassó)

    *1910.- Ampliació del Museu Comercial (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 24 d'abril)


    1909.- Publicitat del Cafè- Restaurant Mundial-Palace
    
     
    El Cafè-Restaurant Mundial Palace va funcionar fins a l'any el 1918. A partir d'aquella data, l'edifici es va destinar a ser la seu de la Junta d'Obres del Port i posteriorment de les diferents institucions que han governat el Port Autònom fins a l'actualitat que acull la seu de l'Autoritat Portuària.
    L'edifici ha perdut alguns detalls del seu aspecte original com a resultat d'algunes ampliacions o reformes, no excessivament respectuoses amb l'estructura original.
     
    Algunes celebracions al restaurant del Mundial Palace publicades a La Vanguardia:
      
                                                         12 de maig de 1908
     
     
    17 de maig de 1914 
     
     
    13 de juny de 1914 




    0 0

    
    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JULIÁN MURLANCH FOLGUERA i VICENTE FERNÁNDEZ VILLARINO
     
     
    *1905.- Façana de la Casa Sitjà amb vistes a la Diagonal.
     
    A l'any 1904 Francesc de Paula Sitjà va encarregar a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia la construcció d'una casa unifamiliar amb façana doble a la Diagonal i al carrer París, sobre un solar que era emplaçat entre els carrers Balmes i Enric Granados. Era una construcció de línies modernistes i dimensions reduïdes, un format no massa habitual en aquella zona de la Diagonal.
    La part amb façana al carrer París va ser reformada el 1917 pel propi Sagnier quan va ser ocupada per Francesc Maristany i Maria Sitjà.
    L'edifici va ser ocupat posteriorment per la família del marquès del Castillo [1] fins que, acabada la Guerra Civil, va caure a mans de la policia franquista que va ocupar-lo i una dècada més tard va ser enderrocat. A l'edifici de nova planta que es va edificar sobre el solar, s'hi va instal·lar la botiga de modes Pedrerol y Bofill i una sucursal de Viatges Marsans, ambdues inaugurades a l'any 1955.   
     
    *1908.- Detall dels baixos de l'edifici. (Font: Feminal)
     
     
    *1909.- Dues imatges de les estances del primer pis de la Casa Sitjà. (Font: Arquitectura y Construcción)
     
    *1910's.- Vista de la Diagonal amb la Casa Sitjà al bell mig de la imatge. (Foto: Roisin).
     
    *1933.- Emplaçament del solar que ocupava la Casa Sitjà en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
     
    [1].-Permanyer Lladós, Lluís.Barcelona en Diagonal. Viena Edicions. Ajuntament de Barcelona. 2010.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

    *1960.- L'església de Sant Bernat Calbó captada des de la Rambla de Poblenou.
     
    Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).
    L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company
     
    *1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.
     
    Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.
    El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.
     
    *1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)
     
    L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. En centre parroquial, en el que hi dominaven el formigó i el maó vist, tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.
    El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.
     
    *2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)
     
    El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.
     
    *2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.
     
    Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.
     
    
    *2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)
      

    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

    *1964.- L'edifici de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria poc després de la seva inauguració. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes)

    Cap a finals de 1962 es va enderrocar el Palau Vilardaga, una petita construcció de començaments del segle XX, que era situada  a la cantonada Llobregat/Muntanya de la cruïlla entre la Gran Via i el carrer Pau Claris.

    *1958.- El Palau Vilardaga en els seus últims anys.
     
    Sobre el solar que va quedar lliure va iniciar-se tot seguit la construcció d'un nou edifici de façana de vidre i marbre de tons grisosos, clarament identificable com un immoble d'oficines, que va ser ocupat per la seu de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. Projectat per l'arquitecte Armand Mas Tullà (1919-1988), era el primer edifici modern d'oficines que s'enlairava en aquell tram de la Gran Via comprès entre el Passeig de Gràcia i la plaça de Tetuán a la Dreta de l'Eixample.
     
    *1964.- El dia 3 de febrer s'inaugurava el nou edifici. La Vanguardia ho recollia en aquest anunci.  
     
    L'Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, fundada a Figueres el 1902, va ser l'entitat pionera a Catalunya del mutualisme modern amb l'objectiu de donar als seus associats la protecció social que  l'administració de l'estat encara no oferia. En el decurs del primer terç del segle XX el nombre de socis va créixer notablement i la companyia consolidà les seves bases. Durant el conflicte civil (1936-1939) l'Agrupació va intentar donar cobertura als drets i prestacions contractades pels socis amb independència del bàndol ideològic de pertinença.
     
    *1964.- En aquells anys l'Agrupació Mútua publicava mensualment a la premsa les quantitats satisfetes als seus associats. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
     
    L'època de més esplendor la trobem entre els anys 1970's (150.000 associats) i 1985 (250.000). Posteriorment les noves lleis d'ordenació de les assegurances privades obliguen a una adequació de les mútues de previsió social a un nou marc jurídic que comporta la conversió de la societat en una Fundació el 1993.
    Amb l'arribada del nou segle l'entitat entra en una delicada situació econòmica a causa de la seva participació en negocis immobiliaris i l'arribada de la crisi. El 2011 l'Agrupacióés intervinguda pel Ministeri d'Economia de l'Estat i s'inicia tot seguit un procés que culminarà en la seva transformació en societat anònima. El 2012 es produeix la seva absorció pel grup format per l'entitat asseguradora francesa ACM (Assurance du Crédit Mutuel) i el RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya). Aquest nous socis acorden l'abandonament de l'edifici de Gran Via/Pau Claris i el seu trasllat a l'edifici Horizon de Sant Cugat del Vallès  el 2014.  Un projecte d'un hotel de luxe a l'antiga seu provocarà la desaparició de l'edifici d'oficines que durant 50 anys va presidir aquella cantonada i que molts socis barcelonins van visitar alguna vegada per formalitzar algun tràmit burocràtic.
     
    *2012.- L'edifici de l'Agrupació Mútua en els seus últims anys. A la foto superior durant la Diada d'aquell any.
     
     
    *2016.- El nou hotel de luxe projectat en base a la reforma integral de l'antic edifici de l'Agrupació va canviar notablement l'aspecte d'aquella cantonada.

    0 0

    Agraïments a JAUME CLERIES BLASCO


    A l'any 1917 una parella integrada per Ramon Cleries i Francisca Tressens va obrir un bar a la cantonada d'Enric Granados amb València molt a prop de la plaça Letamendi. En aquells primers anys, el matrimoni feia vida en un altell instal·lat dins del mateix establiment. El negoci es va anar consolidant i va passar al fill que amb la seva dona varen continuar regentat el bar servint cafès i entrepans fins arribar a una nova generació, que als inicis  dels 1970's començava a ajudar a les tardes a servir cafès i cerveses a la fidel clientela.
    Els joves germans Cleries Blasco (Jaume i Jordi), néts del fundador del local, encara van viure aquella època al Col·legi Sant Miquel on els docents amb sotana es barrejaven amb mestres i professors. Padres amb noms gens catalans com Vega, Junquera, Pastrana, Murillo o Alfonso (aquest últim amb pretensions periodístiques), es barrejaven amb d'altres de professors com Rafael Ceró, Joan Quadrenys, Sebastià Albacar, Ángel Lacal o Gabriel Isern.
    Eren també els anys de les tardes de cinema a l'Iris, a l'Oriente, a l'Alondra o a la sessió del diumenge a la tarda a la sala d'actes del propi col·legi. Anys que un grup de jovencells amb ganes de brega radicats a la plaça Letamendi plantaven cara i atemorien als fills de casa bé del barri.
    El senyor Cleries pare, va emmalaltir greument cap a l'any 1977 i el germà petit Jordi va haver de decidir entre seguir amb els estudis i deixar el bar o continuar amb ell ajudant a la seva mare i dir adéu a la universitat, L'opció escollida va ser la segona i això va permetre al barri gaudir del bar durant gairebé quaranta anys més.


    El terra del bar Cleries va conservar fins al final aquell encant especial que comporta ser testimoni del pas dels anys.


    L'ambient del bar Cleries era com una projecció de la vida social casolana i plena de complicitats entre el clients. Les reunions del dimarts al vespre per jugar al mentider, l'expectació davant de l'aparell de televisió quan el Barça jugava en directe...
    Al local s'hi vivia una passió blaugrana que venia de lluny. Dos jugadors d'aquell Barça legendari d'Helenio Herrera van ser clients del bar durant els anys 1960's i 1970's un cop retirats. Eren Ramon Alberto Villaverde, un deliciós extrem uruguaià que tenia a prop el negoci del seu germà, i Enric Gensana, aquell contundent i elegant defensa que vivia al mateix carrer Enric Granados.
    El canvi de segle ens va portar a la progressiva desaparició d'un grup de bars de la zona que havien estat icones d'aquell barri. Poc a poc, tots ells van anar caient a mans de l'especulació i les franquícies i van ser sotmesos a fortes reformes que els hi esborraren el nom i la identitat. Locals com l'Oro Negro, el Boston, l'Argelich o el Mauri, van dir adéu, un rera l'altre, mentre el bar Cleries semblava resistir-se i ser l'últim reducte d'un temps on la vida es vivia de forma més pausada.
     
     
      
     
    Finalment al juny de 2017 es va produir la temuda noticía i es va anunciar el tancament del Cleries. El bar conservava encara aquella solera de l'antic amb el terra irregular després de tants anys de ser trepitjat, el seu rètol tant característic, la barra de marbre i les velles taules. 
    Sembla que al local que el succeeix (La Fàbrica del Vermutillo) hi manté una participació el propi Jordi Cleries, i malgrat que no serà el mateix, tan de bo es converteixi en un digne successor de l'històric i desaparegut Cleries. 
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

    *1953.- La marisqueria El Cantábrico al carrer Santa Anna (Font: Barcelona Atracción. Foto: Suárez) 

    Cap a finals del segle XIX i coincidint en gran part amb l'Exposició de 1888 es consolidaren a Barcelona, alguns productes gastronòmics que veien de fora i que ja havien tingut entrada al país: la cervesa alemanya i el xampany francès. Aquest últim en la seva versió anomenada vi escumós, avui conegut com cava, i ja produït a la comarca de l'Anoia, contrastava amb la seva versió francesa reservada per a les classes benestants a les taules de les nissagues burgeses i aristocràtiques més notables.
    Un tercer producte, aquest procedent del mar i que no requeria de massa elaboració eren les ostres, reservades per a paladars especials i també vinculades a rics, gourmets i gent viatgera. Procedien de la regió francesa de Marennes al litoral atlàntic i en aquells temps era habitual que la seva venda es realitzés per personal femení a les portes de les botigues de queviures, mercats i confiteries.
    Segons recollia el periodista Moragas i Calvet [1], la comercialització a Barcelona de les ostres i per extensió del marisc tindria a començaments del segle XX una figura cabdal en la persona de Celedonio Badia, que el 1908 va obrir la primera ostreria de la ciutat al número 24 del carrer de Santa Anna.  Allà es rebien a diari caixes d'ostres procedents del mar Cantàbric a través de la Compañía Ostrícola de Santander. Això va possibilitar que per menjar ostres no es requerís d'aconseguir aquesta matèria primera dels litorals francesos sino que se'n podia gaudir directament de les procedents del Cantàbric, més econòmiques i accessibles.
    L'establiment de Badia va rebre justament el nom de El Cantàbrico i no es limitava exclusivament a les ostres, sino que incorporava també un assortit variat d'espècies de marisc cantàbric.

    *1912.- Anunci del primer establiment de la família Badia al carrer Santa Anna número 24. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    A mitjans de la dècada següent El Cantábrico figurava als números 11-13 del mateix carrer de Santa Anna i era ja un negoci plenament consolidat, que gaudia d'un notable prestigi dins la societat barcelonina. 

    *1921.- Publicitat de l'establiment. (Font: Iberia. Guia mensual de informaciones generales)
     
     
    *1930.- Anunci apressant als clients a fer les comandes per les festes de Nadal (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Passat el tràgic parèntesi de la Guerra Civil, El Cantábrico va continuar durant el franquisme amb el negoci de comercialització de marisc al carrer de Santa Anna. L'empresa es va transformar en Badía y Compañía i el restaurant fou reformat juntament amb la botiga que oferia al client una varietat encara més amplia de delícies del mar.


    *1953.- Interior de la botiga i entrada a l'establiment amb la furgoneta de repartiment del marisc. (Font: Barcelona Atracción. Fotos: Suárez) 

    Com des del primer dia la venda d'ostres i marisc a El Cantábrico incloïa també un servei de repartiment a domicili mitjançant una furgoneta de la pròpia empresa.
     
    foto de Miquel Barcelo Nauta.
    *1960's- Postal publicitària de la marisqueria El Cantábrico. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
     
    Cap a mitjans dels anys 1970's la botiga i restaurant de marisc del carrer Santa Anna van tancar portes. Els Badia havien obert altres establiments a la ciutat i el local va ser ocupat per un popular restaurant self-service vegetarià.
     
    [1].-Moragas Calvet, T. El "Cantábrico" en el Mediterráneo, o las ostras en la pequeña crónica barcelonesa. Barcelona Atracción núm. 337. 1953

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA

     
    Logotip de l'establiment
     
    A l'octubre de 1967 un nou bar restaurant obria portes al número 656 de la Gran Via entre el carrer de Pau Claris (aleshores encara Via Laietana) i Roger de Llúria. Va ser batejat amb el nom d'Ungaria, era a la mateixa illa de cases que acollia el col·legi i l'església dels Jesuïtes de Casp i compartia edifici amb l'Agencia de Turisme Francesa. 
    Luis Domingo Masmitjà a través de la seva empresa d'hoteleria n'havia estat l'impulsor. Des de ben aviat el local es va especialitzar en organitzar actes si més no curiosos. El sopar de cap d'any per donar la benvinguda al 1968 va  presentar un menú de plats russos, circumstància poc habitual encara en aquells anys que el franquisme encara assenyalava amb el dit tota manifestació soviètica identificant-la amb els enemics de la pàtria.
     
     
     
    *1967.- Anunci insertat a les planes de l'edició de La Vanguardia del 15 d'octubre d'aquell any.
     
    Altres àpats que es van organitzar a  l'Ungaria foren el sopar de banyolins (naturals de Banyoles), que va presidir el president del Barça Narcís de Carreras, i un curiós sopar de barbuts, reservat per a homes amb pèl a la cara i les seves senyores, que s'hi va celebrar al 1968. 
     
    *1967.- Sopar de Cap d'Any al saló de banquets de l'Ungaria.

    *1968.- Sopar de barbuts

    El local, malgrat la seva centralitat indiscutible, no va tenir una vida gaire llarga. A mitjans de l'any 1970 la seva pista es perd.

    0 0

    Agraïments a ELOY FC, JORGE ALVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

    *1933.- La font cascada de la terrassa de Can Jorba. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
     
    Can Jorba, els populars grans magatzems fundats per l'empresari manresà Pere Jorba i Gassó (1849-1927) van inaugurar el 25 d’octubre de 1926 la primera fase de l'edifici de la seva nova seu amb façana al Portal de l'Àngel. Aquesta construcció, obtindria el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici construït aquell any, seguint el projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill (1874-1956).
    A l'any 1932 es va completar tota l'edificació amb dues plantes més i fent-la arribar fins al carrer de Santa Anna amb una monumental cúpula a la cantonada. 
    L'últim espai que va quedar pendent va ser la terrassa del cim de l'edifici que es va inaugurar el 29 d'abril de 1933. Aquesta terrassa constituïa un espai singular orientat a diverses finalitats: zona de descans, restaurant, mirador, guarderia i jocs per als infants Al llarg de la terrassa varen ser instal·lats un seguit d'elements artístics i arquitectònics que el pas del temps va acabar esborrant en la seva major part.
    Un primer element destacat era la font cascada d'aigua i llum, inspirada indubtablement en les que Carles Buïgas havia projectat per l'Exposició de 1929 a Montjuïc. Era formada per quatre nivells amb tres caigudes d'aigua i una pèrgola semicircular amb un brollador ascendent al nivell més alt. 
    Al costat mateix de la font hi havia un gran pedestal de base quadrada, coronat per un conjunt escultòric amb un grup de nens que envoltaven una altra imatge, asseguda i més enlairada, que representava la mare. Aquest element anomenat Monument a la Infànciaés encara avui visible i ocupava juntament amb la font la part posterior de la terrassa de l'edifici

    *1933.- La cascada i el monument a la Infància. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)

    *1933.- Un altre detall de la font monumental: (Foto: Arxiu Lluís G. Jorba Gomis)
     
    *1934.- La font il·luminada a la nit oferia jocs diversos d'aigua i llum de colors
     
    *1934.- La festa dels nens era una de les celebracions habituals a la terrassa. (Foto: Postals Huecograbado)

    A l'altra banda de la terrassa, sobre la façana del Portal de l'Àngel s'hi va instal·lar una estructura metàl·lica projectada per Matias Balsera, que recordava les formes de la torre Eiffel i sostenia un potent far, la potència del qual arribava fins a un radi de cinquanta quilòmetres.

    *1933.- Notícia de la inauguració de la terrassa de Can Jorba publicada a La Vanguardia en la seva edició del 30 d'abril.

    Un altre element singular era el mini zoològic amb algunes espècies animals engabiades.

    *1934.- El petit zoològic amb les gàbies dels animals a l'esquerra de la imatge. (Foto: Postals Huecograbado)

    *1934.- Un dels ximpanzès del petit zoològic saludant el seu cuidador.
     
    *1933.- Un dels patis de la terrassa. (Foto:Joan Artigues i Carbonell)

    *1933.- L'entrada al restaurant amb la cúpula al fons. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
     
    *1934.- La terrassa era també un magnífic mirador sobre la ciutat. (Foto: Postals Huecograbado)
     
    *1934.- La terrassa del restaurant. (Foto: Postals Huecograbado)
     
    *1934.- Les pèrgoles adjacents a la façana del Portal de l'Àngel vistes des de la cúpula. Al fons la catedral. (Foto: Postals Huecograbado)
     
     
    *1934.- L'estructura metàl·lica amb el far anunciador (Foto: Postals Huecograbado)

    
    *1934.- Detall d'un dels quatre anclatges de la torre metàl·lica (Foto: Postals Huecograbado)
     
    Els estralls econòmics i socials de la Guerra Civil i la misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme van mantenir tancada la terrassa. La torre metàl·lica amb el far havia estat desmuntada durant el conflicte bèl·lic. Tot i això l'empresa dels grans magatzems va esforçar-se en recuperar l'esperit d'aquella singular zona de l'edifici per a festes infantils i putxinel·lis, mantenint-hi també la col·lecció d'animals i un petit aquari.
    Finalment el dissabte dia 11 de juny de 1949 la terrassa es va reobrir reorientant els seus usos, tot i que aniria perdent progressivament els elements originals que més l'havien caracteritzat. S'hi va conservar la presència d'un simi engabiat com a record del mini zoo que hi havia hagut anys enrere. S'hi va habilitar una mena de sala d'actes i l'espai exterior era emprat bàsicament per actes promocionals de nous articles orientats a la quitxalla i a les sofertes amas de casa de l'època. A l'interior de la cúpula s'hi va instal·lar una sala d'exposicions d'art.
    La venda de Can Jorba a Galerias Preciados el 1964 va suposar la fi d'aquell espai, buc insígnia de l'edifici durant molt anys, a causa de les noves remuntes que es van aplicar per guanyar superfície comercial i de serveis de l'edifici.
     
    *1949.- El dia 11 de juny d'aquell any es reobria, després de més d'una dècada, la terrassa de Can Jorba. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
     
     
     
    *1950.- Publicitat del primer aniversari de la reobertura de la terrassa i d'una de les festes amb putxinel·lis.  (Font: Barcelona Coleccionismo) 
     
    *1951.- Publicitat d'un dels habituals actes promocionals celebrats a la terrassa de Can Jorba durant el franquisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1961.- Publicitat de les instal·lacions de la zona de la terrassa en els últims anys de Can Jorba abans de convertir-se en Jorba Preciados (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

    Una anècdota molt comentada en el seu dia i vinculada a l'afició dels directius de Can Jorba pels animals s'esdevingué el 15 d'octubre de 1961. El Parc Zoològic de la Ciutadella havia cedit un dels seus monos per desfilar a la cavalcada del 50è. aniversari d'aquests grans magatzems. El simi es va escapar i es va estar alguns dies sobre les branques dels plàtans de la Plaça Catalunya sense que els bombers el poguessin atrapar. El periodista i cronista de la ciutat Sempronio va recollir aquest fet en un article publicat a la premsa [1].


    *1961.- Un grup d'assistents a la cavalcada dels 50 anys de Can Jorba contemplen al mono fugit davant de l'entrada del Banc d'Espanya a la Plaça Catalunya. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)
     
    L'únic element que sobreviu d'aquella esplèndida terrassa inaugurada el 1933 és el grup escultòric que coronava el monument a la Infància, que avui encara sobresurt al carrer Santa Anna entre les instal·lacions, conduccions i remuntes emplaçades al terrat de l'edifici.
    Resultat d'imatges de portal angel terrassa can jorba
    *2017.- El monument a la Infància encara roman al terrat posterior de l'antic edifici de Can Jorba, avui ocupat pels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Carles Ribas / El País).

     
    [1].-Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí,  Sempronio. El mono del dia. Diario de Barcelona, edició del 17 d'octubre de 1961.