Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN
    0 0



    *1850.- Localització de la palmera a l'hort de les monges, després pati del correccional, al recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Font: Quarterons de Miquel Garriga i Roca)

    En la història dels últims anys del recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que avui quedaria emplaçat en l'espai comprès entre el carrer Jonqueres i l'últim tram de la Via Laietana abans d'arribar a la plaça Urquinaona, és obligat referir-se a la presència d'una palmera, que durant molts anys es va erigir en aquell lloc fins assolir un alçaria notable i esdevenir una mena d'icona d'aquell lloc.  
    El monestir havia estat desocupat per les monges l'any 1810 durant la Guerra del Francès. Les religioses ja no hi tornarien i l'edifici acolliria successivament des d'aleshores un hospital militar, un correccional, una caserna militar i el ball La Palmera.  Posteriorment amb l'obertura del carrer Bilbao, tram superior de l'actual Via Laietana, s'hi va instal·lar un magatzem de teixits abans que la Caixa de Pensions hi enlairés la seva seu central inaugurada el 1917.
    La palmera a la què ens referíem era situada a l'hort de les monges, després convertit en pati del correccional, a la zona més propera al que avui és la Via Laietana. Havia pogut sobreviure a l'enderroc de les dependències del monestir i va quedar propera a la placeta de Jonqueres davant dels últims edificis el carrer Comtal. 
    L'exemplar era de l'espècie phoenix dactylifera, una varietat coneguda habitualment amb el nom de palmera de dàtils o palma datilera.  En els seus últims anys assolia una alçària de prop de 30 metres superant fins i tot els edificis de quatre i cinc alçades i planta baixa que poblaven l'entorn. Val a dir que no és la datilera l'espècie de palmera que a la nostra ciutat assoleix les màximes alçades. Les washingtònies en les seves varietats filífera i robusta son habitualment les més altes.

    *1850.- Imatge del pati del correccional, antic hort de les monges, amb la palmera (Aquarel·la del pintor Francesc Soler i Rovirosa).
      
    *1868.- La palmera sobresurt a l'esquerra de la imatge rera l'entrada a la caserna militar instal·lada als terrenys del convent. A la dreta l'àbsis de l'església poc abans del seu trasllat al carrer Aragó i el carrer Jonqueres (Foto: Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes)
     
    *1873.- La plaça de les Jonqueres un cop enderrocat el monestir amb l'espectacular palmera.

    El 1879, davant la necessitat de reurbanització de la placeta de lesJonqueres i del seu entorn, la vella palmera va ser curosament arrencada del seu lloc amb la voluntat de trasplantar-la. Les possibilitats de supervivència eren molt reduïdes atès el fort arrelament que tenia al lloc on tants anys havia viscut i crescut. L'intent de trasllat va acabar essent un fracàs.
    A l'any 1881, ja morta la palmera, Jacint Verdaguer li va dedicar un poema. Els seus últims versos semblen, talment, una evocació als perills de la pròpia Barcelona a perdre el seus tresors víctima del progrés. Una reflexió molt vigent en els dies que vivim. Diuen així:

    Com palma tu floreixes, superba Barcelona,
    te rega ha divuit segles la santa religió;
    si de ta soca allunyes la font que saba et dóna,
    caiguda de tes branques l'esplèndida corona,
    t'assecaràs com jo.
     
     

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


    *1932.- El model de fanals adossats al pal de la catenària a l'embocadura del Portal de l'Àngel a la plaça Catalunya (Foto: Josep Brangulí)

    Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929, que s'estengué fins a l'estiu de l'any següent, molts varen ser els esforços per embellir els carrers i les places de la ciutat. L'enllumenat públic va ser un dels elements que formava part d'aquest programa de renovació.
    Félix de Azúa va dissenyar al 1929 un tipus de fanals que anaven adossats als cilindres dels pals de la catenària que sostenia el cablejat dels tramvies. Les formes d'aquests fanals semblaven de clara inspiració modernista. Presentaven uns sortints espiralats guarnits amb elements vegetals dels que penjaven els suports dels globus de vidre des dels qual es propagava la llum.
    D'aquest model se'n poden veure imatges captades a la plaça de Catalunya davant de l'edifici de la Telefònica. Les més antigues són datades del 1930 i del 1932, quan una illeta allargada amb tanques baixes defensava del trànsit el pal de la catenària. 
     
    *1930.- Aquest model de fanal durant un dels escalaments de la façana de la Casa Segura. (Foto: Josep Brangulí)


    Dibuix del model de fanal de Félix de Azúa adaptable als pals de les catenàries del tramvia. (Font: Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona)
     
    Després del fets del 19 de juliol de 1936, preludi de la Guerra Civil amb foc creuat sobre la plaça Catalunya, encara es podien veure aquests fanals davant de l'edifici de la Telefònica. Probablement desaparegueren definitivament en acabar la guerra. 
     
     
    *1936.- Façana de l'edifici de la Telefònica, molt malmès de vidres i finestres, després dels tiroteigs produïts durant la jornada del dia 19 de juliol que va acabar amb la rendició dels feixistes sublevats contra la República. El fanals adaptats al pal de la catenària apareixen aquí pintats de color fosc i la superficie de l'illeta ha quedat notablement reduïda. (Foto: Pérez de Rozas / AFB) 
     

    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE


    Al novembre de 1993, un nou restaurant va ocupar el lloc de la històrica cafeteria Tropeziens al número 83 del Passeig de Gràcia. L'empresa de la família González, (Business Cafe Restaurants), propietària d'altres locals de restauració al centre de Barcelona (New Kansas, Samoa, Network), havia decidit renovar de dalt a baix l'antiga cafeteria inaugurada el 1962 i obrir-ne una de nova amb el nom d'Azme Café. L'anomenada cuina tex-mex, amb els seus sabors picants com a element referencial, havien començat a quallar fort a la ciutat des de feia ja alguns anys.
    Per a la decoració interior de l'establiment es va comptar amb la col·laboració de Javier Mariscal i Fernando Salas. El dissenyador valencià  es trobava aleshores al cim de la seva fama, després de les seves intervencions durant l'època de la Barcelona olímpica i la creació de la mascota Cobi que va presidir aquells esdeveniments esportius.
    Per a l'Azme Café Mariscal va dissenyar un gran mural amb motius propis d'un establiment d'aquestes característiques (plats, ampolles, gots, tasses, coberts,...)  que ocupava les parets de l'interior del local. Al nou restaurant s'oferien plats de les cuines texana-mexicana (burritos, enchiladas, quesadillas, fajitas i chicken wings) i italiana. Bàsicament la fórmula més estesa era la fusió d'aquestes cuines mitjançant la incorporació d'ingredients propis de la cuina tex-mex a la tradicional pizza italiana.

    *1993.- Imatge de l'interior del local amb el mural de Javier Mariscal

    L'aventura de l'Azme Café duraria poc més d'una dècada. El 2006 l'edifici de Passeig de Gràcia 83 va ser profundament rehabilitat seguint un projecte de l'arquitecte japonès Toyo Ito per acollir-hi un complex d'apartaments de luxe. El nou edifici presenta una impactant façana ondulada, que pretén establir un diàleg amb la Pedrera de Gaudí situada a l'altra banda del passeig. Els baixos d'aquest nou edifici van acollir la botiga principal de la marca de roba de luxe Hugo Boss.


    0 0

    Agraïments a ALFRED PUIG

    *1930's.- Imatges exterior i interior de la Central Transformadora del carrer Ausiàs March

    Entre 1923 i 1925 l'empresa Compañía Auxiliar de Tranvías y Ferrocarriles Económicos (CATFE) va aixecar al número 60 del carrer Ausiàs March, entre el Passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor, un modest edifici per acollir-hi una central de transformació de l'energia elèctrica que produïa la veïna central de la carretera de Vilanova per tal que pogués ser aprofitada pels tramvies.
    La CATFE havia estat creada el 1882 agrupant diverses companyies de tramvies  (Sant Andreu, Clot, Can Tunis, Horta) i quan al 1925 es va inaugurar l'edifici dels transformadors ja no explotava cap línia. Havia esdevingut una empresa dedicada a funcions de manteniment de les vies i el servei i sobretot a proveir d'energia elèctrica els tramvies.
    L'edifici dels Transformadors va ser encarregat a l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939) pel Marquès de la Foronda, Mariano de Foronda y González-Bravo Aguilera y Vallarino (El Escorial 1873-Vitòria/Gasteiz 1961), que va ser  gerent dels tramvies de Barcelona entre 1902 i 1930 i accionista majoritari de la CAFTE. Aquesta central transformadora va complir la seva funció durant prop de cinquanta anys fins al març de 1971 quan desaparegué l'últim tramvia.
     
    El marquès Mariano de Foronda (1873-1961), a banda de promoure la construcció de l'edifici dels Tranformadors va ser un apassionat impulsor de l'anomenada forondotèlia (col·leccionisme de bitllets de tramvia).
     
    El 1984 l'ajuntament socialista va decidir recuperar l'edifici dels Transformadors i convertir-lo en un espai pel jovent del barri de Fort Pienc. L'antiga central acolliria el primer concert organitzat pel moviment okupa de la ciutat i passaria a ser un referent de la cultura punk a Barcelona. En realitat funcionava com equipament juvenil autogestionat. Allà s'hi van establir diversos col·lectius contraculturals que editaven fanzines i revistes contraculturals i alternatives i organitzaven concerts de música punk. Tot va començar a canviar quan al 1992 les autoritats municipals, davant la celebració de la cita olímpica, van limitar notablement l'ús autogestionat de l'edifici. 


    2010's.- Emblema de la Compañía Auxiliar de Tranvías amb les inicials CAT superposades i l'any de construcció de l'edifici a la part superior de la façana

    Posteriorment, el 1994 s'hi va instal·lar la seu del Consell de la Joventut de Barcelona fins que va acabar traslladant-se al nou Espai Jove la Fontana de Gràcia
    El 2008 l'ajuntament va optar per tancar l'edifici, una decisió justificada pel seu mal estat estructural. Transformadors però, va tornar a ser reivindicat pel barri. L'ajuntament de Xavier Trias va projectar enderrocar-lo i va llençar l'idea de construir-hi un equipament intergeneracional de cinc plantes, mentre la plataforma d'entitats juvenils de l'Eixample seguia reivindicant l'espai per a usos estrictament juvenils i els veins del barri de Fort Pienc reclamaven també una solució.
    Al juliol del 2015 l'edifici va ser okupat i van començar a organitzar-s'hi activitats alternatives. Al febrer de 2016 s'hi va celebrar un concert de musica punk amb grups vinguts d'altres països europeus i un cartell amb la imatge del president del govern espanyol Mariano Rajoy i el lema ni gossos, ni ambiguos, ni babosos.
     
      
    *2015.- Cartells sobre activitats organitzades pels okupants de Transformadors en la darrera etapa de la història de l'edifici. 

    *2016.- Cartell contra el desallotjament editat pel grup okupa instal·lat als Transformadors

    Un any després seria desallotjat i la porta tapiada per agents municipals. Finalment el consistori governat per Ada Colau va decidir enderrocar l'edifici per construir-ne un de nou dedicat a equipaments.


    0 0


    *1986.- El primer logotip identificatiu del Nick Havanna.

    Porta exterior d'accés al Nick Havanna al carrer Rosselló.

    Ángel Juez i Oriol Comas van publicar a començaments de 1990 una interessant guia de locals d'oci nocturns de Barcelona amb el títol de Nits de Bars [1]. En ella es qualificava com a catedral dels bars de la ciutat a un local anomenat Nick Havanna.
    Aquest espectacular espai d'estètica novaiorquesa va obrir-se al públic al setembre de 1986 promogut per Javier de la Muelas que aleshores, amb només trenta anys, ja era un dels empresaris més actiu en l'aparició de locals nocturn d'oci a Barcelona. El local es va consolidar durant els anys següents amb l'arribada de la febre olímpica que va envair la ciutat, fins assolir les primeres posicions en l'escalafó de la nit barcelonina.
    Nick Havanna era situat al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla de Catalunya. El seu interior, dissenyat per Eduard Samsó, era d'una gran amplitud amb un espectacular videowall que ocupava tot el mur del final de l'espai. Tot el seu interiorisme era basat en l'aplicació de materials nobles i conformava un hàbitat especial, que semblava evocar algunes de les imatges que pocs anys abans havien causat impacte en l'estrena del film Blade Runner
     
    *1990's.- Interior de Nick Havana amb una de les barres en primer terme. (Font: Ajuntament de Barcelona)
     
    Hi havia molts detalls encisadors. Des d'una màquina que expenia llibres, teletipus que projectaven les últimes notícies que es produïen al món o unes barres elegantment revestides de pell de cavallino. No hi mancaven atraccions puntuals com exposicions de rèptils i un pèndol dissenyat per Ingo Maure suspès d'una cúpula de llum blavosa que va esdevenir com una mena d'icona del local. També cal no oblidar el disseny dels lavabos amb una proposta que cercava erradicar la clàssica zona bruta i poc amable que envolta aquest espais, per donar-li la dignitat creativa que es mereixia i convertir-la en un dels punts més visitats i emblemàtics del local.   
     
    El local en plena ebullició (Foto: tillate.es)
     
    Tothom feia cap al Nick en aquells dies de febre de disseny i d'interiorisme fred. El local era visita obligada per tota ànima nocturna àvida de modernor que arribava a la ciutat amb ganes de prendre l'última copa en aquella Barcelona més que mai. No cal dir que el local va esdevenir un lloc idoni i força desitjat per organitzar-hi presentacions de llibres, moda, actuacions i concerts.
     
    2000's.- La gairebé obligada renovació en el logotip del local
     
    El pas del temps també va suposar l'inevitable envelliment de la proposta i d'aquella estètica que tant ens havia impressionat en els primers anys. El Nick es va convertir poc a poc en una discoteca més, tot i que continuava retenint prestigi i desig entre la gent guapa, que delerava per tancar-la i celebrar-hi les seves festes privades.
    La vida del llegendari Nick Havanna es va perllongar fins al 2015 amb gairebé trenta anys al servei de la nit fashion. De la reforma que es va aplicar al local en va sortir una nova proposta anomenada Oak Barcelona.
     
    [1].-Àngel Juez, Oriol Comas.Nits de bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.

    0 0

     
     
    El 27 d'octubre de 1984 un espai projectat dins una antiga fàbrica tèxtil per l'interiorista Alfredo Vidal i promogut per l'empresa Setraspasa SA va obrir portes al carrer Alegre de Dalt de Gràcia. El seu nom coincidia amb l'acrònim de la famosa central d'intel·ligència soviètica, si bé tot quedava aclarit amb la denominació de Kiosco General de Barcelona
     
    Edifici que acollia la sala KGB a la cantonada dels carrers Ca l'Alegre de Dalt i Providència.  (Foto: Tejederas)
     
    La història d'aquesta sala de música en directe que va gaudir d'un gran èxit de públic durant els seus primers anys, és també la història d'un rosari de denúncies del veïns pels sorolls que produïa, de trobades nocturnes al carrer amb la policia municipal i, al capdavall, de sancions i clausures,  que durant molts anys va conferir al local un to guadianesc per la successió d'obertures i tancaments que va patir. Certament, el KGB s'havia caracteritzat pels seus horaris que ultrapassaven ja aleshores els límits dels tancaments habituals dels locals nocturns. Així doncs, el local esdevingué un dels últims reductes als que aferrar-se per part dels que no es conformaven a girar cua cap a casa i donar la nit per acabada a les tres de la matinada.  
     
    *1985.- Entrada a la festa del primer aniversari de KGB. (Font: todocolección)
     
    Va ser un dels primers espais nocturns a incorporar l'estètica interior de la fredor pròpia d'un hangar industrial. Els grans finestrals van ser tapiats donant més rellevança a la nuesa dels murs, al terra de ciment i a les escales metàl·liques de cargol per accedir al nivell superior amb dues barres [1] escampades sobre la superfície del local. Una proposta molt copiada durant els anys següents.  América Sánchez va ser el dissenyador del logotip del local, un escut vermell amb les inicials del local.
     
    *1984.- Variant del logotip de KGB dissenyat per América Sánchez que va ser emprat per la inauguració del local. (Font: 202 cartells América Sánchez. Biblioteca de Catalunya)  
     
    La Guia Barcelona Bar editada per l'ajuntament el 1987 dedicava aquestes curioses paraules al KGB a la ressenya local:
    El KGB té, malgrat la fredor del neó, un cert aire d'una Gràcia del futur. Darrera la cresta més exuberant s'hi amaga sovint un passat de motxilla i ferrocarrils catalans, un rastre de xiruca que cap maquillatge no arriba a dissimular.[2]
    Al llarg de la seva vida KGB canviaria sovint de tendències musicals en sintonia amb el pas dels anys i de les modes, si bé com element comú i continuat sempre va apostar pel pop-rock indi amb concerts de bandes novelles, especialment a partir de finals dels anys 1990's, quan el local va començar a perdre el seu glamour inicial i va reorientar-se com a discoteca.
     
    *2011.- Actuació del grup Obús a KGB (Foto: Vic Saldas)
     
    Finalment, després de gairebé 30 anys, el local moriria a causa de la malaltia que sempre va patir. KGB va ser precintada al desembre de 2013 per excés de decibels i per les denúncies continuades a causa dels incidents que sovintejaven al carrer a la sortida del local. Els veins s'havien tornat a organitzar i l'ajuntament va donar el cop de gràcia. El seu tancament va donar pas un any més tard a Canela, un espai dedicat a la música llatina, promogut per l'empresari Juancho Rodríguez amb horaris més limitats i ambient de salsa, bachata i reguetón.

     
    [1].- Una de les dues barres del KGB era formada per barrils industrials pintats de colors cridaners. Va desaparèixer al cap d'uns anys igual que altres elements del projecte original.
     
    [2].-Col·lectiu Yate. Barcelona Bar. Ajuntament de Barcelona. Plaza & Janés Editors. Barcelona. 1987.

    0 0




     
    Potser a molts no el serà familiar el personatge d'Andy Capp. Al Regne Unit però, es força conegut com a protagonista d'unes tires de còmic publicades als periòdics Sunday Mirror i Daily Mirror. El seu creador és el dibuixant Reg Smythe (1917-1998). Després de la seva mort Roger Mahoney va continuar dibuixant-lo. L'Andy Capp es caracteritza bàsicament per la seva debilitat per la beguda i habitualment apareix amb un got de cervesa a les mans o bé engatat i dormitant sobre la barra d'un bar.
    A l'any 1984 un grup de joves francesos (Marcelle, Jean Jacques i Christian) que es dedicaven al transport de materials per a show bussines, van decidir obrir agafar el local del bar Celobert al número 13 del carrer Bonavista, a la part baixa de Gràcia entre els jardinets i el Torrent de l'Olla. Li van canviar el nom i Andy Capp va ser l'escollit.
    El local va aconseguir esdevenir un punt de trobada de gent progre amb inquietuds artístiques, on era fàcil trobar-hi des d'activistes culturals a músics alternatius i també forasters francesos atrets per l'origen dels joves que el regentaven. En els primers anys destacava pel seu aspecte vell i atrotinat amb esquerdes a la barra i la pintura de les parets i els sostres despresa i gairebé penjant. Tot plegat però, li conferia un aspecte de decadència fascinant i acollidora. S'hi jugava a les dames xineses, s'hi feien exposicions d'art i s'hi prenien cremats de rom i brandy. L'espai es completava amb una terrassa interior al fons del local, molt animada als estius.
    L'Andy Capp va tancar amb el canvi de segle. Al local que ocupava s'hi va instal·lar després una tintoreria.

    0 0

    Una bodega convencional de barri que amagava un petit tresor, amb el seu aspecte tradicional, gairebé vulgar, de prestatgeries amb ampolles, una barra a l'antiga, màquines escura-butxaques i unes quantes cadires i taules escampades per l'interior.
    El seu propietari Enric Pinilla va obrir-lo el 1964 com una bodega on s'hi comprava vi a granel, gasoses i sifons. No va ser fins a finals de la dècada següent que el local es començà a especialitzar en còctels i combinats. La veu corregué ràpida i l'establiment va fer-se popular i conegut en poc temps, trencant les fronteres del barri.
    Henry B.Q., com es feia dir l'Enric, era un veritable prodigi en l'atenció personalitzada al client. Gastava una litúrgia molt personal en l'art de barrejat licors i líquids, de donar consells i de servir les copes. Tot plegat però, en un entorn senzill, sense pretensions estètiques, ni glamour, ni materials nobles. Això el diferenciava dels grans temples de la cocteleria que començaven a aparèixer per la ciutat. L'amo utilitzava la nevera dels gelats per guardar-hi els licors en fred i altres productes per composar els seus combinats. Era un local on els estudiants, els progres i la gent de butxaques justetes de calers n'eren els principals clients.
    Molt bona atenció, però sense presses amb temps. El Henry no tenia mai pressa i dedicava el temps necessari a cada client, Això sovint generava episodis d'inquietud entre els parroquians  més ansiosos d'accedir a la seva copa o al seu combinat.
    Va tancar cap a finals dels 1990's coincidint amb la jubilació del propietari sens ell la Bodega Tomàs no hauria pogut seguir essent la mateixa.





    0 0

    Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE iFRANCISCO ARAUZ

      
    *1900's.- La Casa Andreu Anglada a la dreta de la imatge quan encara tenia entresòl i semisoterrani en una fotografia extreta d'una postal de l'època.
     
    Edifici projectat el 1878 per l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (1842-1908) abans d'establir-se als Estats Units, la Casa Andreu Anglada [1] ocupava la cantonada mar-Besòs a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, just davant del baixador del ferrocarril conegut popularment com l'apeadero
    L'edifici constava originàriament de baixos i quatre alçades i va ser objecte de diverses reformes, la primera per adequar la planta baixa i els entresòls per instal·lar-hi comerços. 
     
    Plànol de la planta del pis principal segons el projecte de l'arquitecte Rafael Guastavino. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)
     
    La planta baixa de la Casa Andreu Anglada va acollir als anys 1920's la botiga d'exposició de la concessionària de la marca nord-americana d'automòbils Studebaker
    El 4 de novembre de 1929 la botiga Unión Musical, també coneguda com a Casa Werner, va instal·lar-se als baixos del costat del Passeig de Gracia. Allà s'hi podien  comprar tota mena d'aparells de ràdio, fotografia, gramoles, discos i fins i tot llogar-hi pianos. La botiga s'hi havia traslladat des del seu anterior emplaçament al Portal de l'Àngel.
     
    *1929.- La botiga d'Unión Musical recent traslladada a la Casa Andreu Anglada (Font: Hemeroteca la Vanguardia)
     
    *1930's.- La Casa Andreu Anglada en una imatge on també hi podem veure l'edifici del baixador del tren del carrer Aragó. (Foto: Josep Brangulí) 
     
    Durant l'etapa franquista l'edifici va ser remuntat i se li va afegir una alçada més a la part de la cantonada que va malmetre la balaustrada de coronava inicialment la façana
     
    *1950's.- L'edifici ja amb la remunta aplicada com a cinquè pis a la part de la cantonada.

    *1960's.- L'edifici de la Societat Anònima Cros (esquerra) i la Casa Andreu Anglada (dreta) amb el carrer Aragó ja cobert i amb doble sentit de circulació. A l'extrem inferior dret de la imatge s'hi pot distingir el rètol de la botiga d'Unión Musical Casa Werner. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    Als anys 1960's s'hi va instal·lar la galeria d'art La Pinacoteca, mentre la botiga d'Unión Musical continuava comercialitzant petits electrodomèstic i productes diversos per als amants de la música. 
    L'edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan al 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d'oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu de l'entitat bancària gallega BancoPastor, avui ja desapareguda.
     
    Edifici del Banco Pastor, enllestit a l'any 1983, a la cantonada on hi hagué la Casa Andreu Anglada.
     
    [1].- Algunes fonts la citen com a Casa Anglada Goyeneche (ca.wikipedia.org)

    0 0




    Cap al darrer quart del segle XIX l'ofici d'ebenista va començar a tenir un valor creixent entre l'alta societat barcelonina. L'emergent burgesia local parava cada cop més atenció a l'embelliment de les seves llars, de manera que disposar d'una bona casa amb materials nobles lluïa i donava un prestigi social indiscutible.
    Josep Ribas i Fort va ser un dels precursors de la fabricació de mobles de luxe a Barcelona. Com tants altres del seu ofici va iniciar-se a la part baixa de Ciutat Vella on carrers com Banys Nous, Passatge del Crèdit, Ciutat o Escudellers acumulaven molts tallers i botigues de fusters.
    Ribas havia nascut a Castellvell i va començar a treballar d'ebenista al 1850. Deu anys després va associar-se amb Jaume Pons i Torrent i ambdós formaren l'empresa Pons y Ribas emplaçada al carrer Ciutat número 7. Els mobles que fabricaven van aconseguir un gran èxit en la decoració de diversos pavellons de l'Exposició Universal de 1888.
    Al setembre de 1892 van dissoldre l'antiga societat i Ribas va crear una nova empresa José Ribas e Hijos. L'ebenista moriria el 1897 passant el negoci al seus fills amb el nom de Viuda de Jose Ribas
    Coincidint amb el nou segle els Ribas van obrir la seva botiga d'exposició al número 17 de la Rambla Catalunya, aleshores encara integrada en els seus primers metres en aquell tram que després va absorbir la Plaça Catalunya.

    *1908.- Interior de la botiga d'exposició de mobles i objectes d'art de Josep Ribas a la Plaça Catalunya. (Foto: autor desconegut)
     
    Al taller d'ebenisteria dels Ribas situat a Consell de Cent 327 van incorporar altres treballs a la seva rutina diària. A banda de mobles es van especialitzar en d'altres aspectes de la decoració de la llar. Així doncs, els operaris de Can Ribas treballaven el marbre i els daurats, eren fabricants de miralls, de llums i de tota mena d'objectes d'art orientats a guarnir la llar.
    En aquells baixos de la Casa Marcel·lí Jané, Ribas hi exposava les seves petites meravelles mobiliàries i altres objectes i elements com llums, cortinatges i objectes d'art per embellir les llars de les famílies benestants. 
    Cap a finals de la dècada dels 1910's la botiga de Josep Ribas a Plaça Catalunya va passar a Josep Prat, un altre fabricant de mobles.
     
    *1914.- Publicitat de la botiga de Vda. de José Ribas a plaça Catalunya 7  (Font: Catalèg de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques i Nacional de Productes. Biblioteca Nacional de Catalunya).
     

    0 0

    Agraïments a GALDERICH PISCOLABIS iFRANCISCO ARAUZ

    1934.- Anunci publicat a les planes del popular setmanari satíric Papitu amb una errada tipogràfica (Medrazo) en el nom del carrer
     
    Cap als anys 1920's el negoci de la prostitució a l'abast de les classes populars era localitzat bàsicament a l'àrea del Raval i Ciutat Vella amb especial consideració a la practicada dins el límits del ja anomenat Barri Xino. Algunes publicacions com Papitu inserien a les seves planes publicitat d'aquests meublés i cases de barrets que incloïen breus indicacions sobre els seus serveis a manera de reclam per fer decidir al client que dubtava. Aquesta publicitat s'adreçava als clients de classe mitjana potencials consumidors d'aquests serveis, als quals pretenien també donar una certa pàtina de seguretat, capaç de vèncer el seu temor a ficar-se en qualsevol local de mala mort com molts dels que hi havia a la part baixa de la ciutat.

    *1932.- Emplaçament del meublé prop de la plaça Molina al barri de Sant Gervasie 

    En aquest univers d'anuncis de cases de prostitució i de meublés per portar la querida, sovint en sortia algun de localitzat fora del centre neuràlgic de la zona pecaminosa abans esmentada. Aquest era el cas de La Florida un petit xalet existent al número 43 del carrer Madrazo, tocant gairebé a Balmes. La torreta havia estat abans integrada dins el conjunt de petits edificis que formaven el complex de la Clínica Hospital del Pilar, inaugurada en aquella zona en els últims anys del segle XIX.
    La Florida va ser durant els anys 1930's un establiment per a que el senyors i senyorets de l'època, sense fer un gran dispendi, alliberessin els seus sentits sense haver d'endinsar-se dins les llòbregues i estretes vies de la ciutat antiga amb el perill de coincidir amb coneguts o simplement ser vist. Una alternativa al capdavall, molt més segura.

    *1933.- Un altre dels anuncis que publicava La Florida, fent esment a la bona relació qualitat-preu i presentant els serveis en el llenguatge metafòric habitual, no exempt d'imaginació. (Font: Papitu / BNC
     
    Ignorem si acabada la Guerra Civil aquesta torreta va continuar aixoplugant exercicis íntims de pagament per acontentar la libido. Sospitem que sí. El que queda clar és que els nous temps ja no estaven per anunciar-se tan obertament a diaris ni revistes i que l'accés dels clients al local des del carrer esdevindria d'allò més furtiu i mirant sempre enrere abans d'entrar. La torre va ser enderrocada a finals dels 1960's i substituïda tot seguit per un edifici d'habitatges.    

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA

    *1911.- Publicitat de Gottardo de Andreis amb especificació del variat tipus de productes que es comercialitzaven a la seva botiga de la Plaça Catalunya.

    Cap a començaments de la dècada dels 1910's la fàbrica d'objectes de llauna que l'empresa italiana del genovès Gottardo de Andreis havia establert a Badalona al 1906, va obrir una botiga comercial a la Plaça Catalunya. El negoci provenia de la localitat italiana de Sampierdarena, annexionada a la ciutat de Gènova l'any 1926, on l'empresa de De Andreis havia estat fundada el 1892. La seva producció es concretava en cromolitografies en tota mena d'objectes de llauna que incloïen plaques, rètols i capses de llautó. La fàbrica de Badalona, un valuós exemple de l'arquitectura modernista industrial, havia estat projectada el 1905 per l'arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (1875-1958)

    *1910's.- Cartell en italià amb esment al representant de l'empresa per a Espanya amb seu a Barcelona.

    El creixement del negoci havia obligat als patrons italians a obrir un establiment comercial al centre de Barcelona. A tal fi van escollir un local dels baixos de la Casa Sicart a la mateixa plaça tocant a Fontanella.
    Entre els productes oferts als públic hi destacaven les caixes de llautó de totes dimensions per guardar-hi aliments i objectes domèstics i també plaques i rètols. La major part de les plaques que les companyies d'assegurances insertaven a les façanes dels edificis per donar fe de l'assegurament provenien de La Llauna, nom amb el que popularment es coneixia a la fàbrica badalonina de Gottardo de Andreis.
    La botiga de la Plaça Catalunya va tenir una existencia força efímera. El negoci, registrat amb el nom comercial de Gottardo de Andreis Metalgraf Española des de 1919, continuaria la seva existència fins al 1980. Avui la fàbrica de Badalona l'ocupa un Institut d'Ensenyament Secundari, després d'una acurada rehabilitació executada per Enric Miralles i Carme Pinós el 1986.

    Capsa de llauna de caramels de la Confiteria Reñé fabricada per Gottardo de Andreis.(Font: todocoleccion)


    
    Algunes de les plaques de llauna sortides de la fàbrica de Gottardo de Andreis que identificaven les companyies asseguradores dels immobles.

    0 0


    El dilluns dia 5 de març de 1984, un any i mig després de la victòria del PSOE a les eleccions generals, la ministra de Cultura Pilar Miró, autoritzava l'exhibició pública de pel·licules pornogràfiques amb escenes de sexe explícit en sales especialitzades dedicades exclusivament a aquest fi, que van ser batejades amb el nom de sales X. Els governs anteriors de la UCD, presidits per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, no s'havien decidit a regular aquest negoci, tot i que era clar que tindria inicialment una acollida considerable per l'escassa difusió d'aquest gènere entre els espectadors del país.

    *1984.- Anunci publicat el dia 5 de març quan s'estrenà Exhibition al cinema Diorama que ja no podia figurar amb el seu nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1985.- L'antic cinema Diorama, reconvertit en Sala X a la plaça Bonsuccés.
     
    Fins aleshores i des del 1977 el sexe al cinema arribava als espectadors a través de les cintes amb la classificació S on es podien veure escenes simulades sense exhibició explícita d'actes sexuals. Aquest negoci havia tingut els seus anys d'esplendor i a manca d'emocions més fortes encara disposava d'un cert nombre de seguidors quan va arribar el porno a les pantalles. La classificació S ja havia estat suprimida al 1983.
    Les noves sales X tenien un aforament limitat a 200 butaques, la qual cosa va requerir la reforma interior dels cinemes per acollir-se a aquesta nova reglamentació. En moltes d'elles la distància entre la primera filera de butaques i la pantalla va augmentar fins a esdevenir força considerable per la necessitat de reduir l'aforament. En d'altres casos van ser els passadissos que van guanyar amplària. El preu (450 pessetes la localitat) era també lleugerament superior al de les entrades d'un cinema d'estrena convencional (250 pessetes)
    Una altre detall de les noves sales es que no podien mantenir el nom oficial de l'antic cinema on eren emplaçades sino que la identificació es resolia afegint el nom del carrer o plaça darrera del títol genèric de Sala X.
    Les sales de cinema que van ser autoritzades van ser les següents:

    Diorama, a la plaça Bonsuccés
    Maryland, a la plaça Urquinaona
    Castilla, al carrer Obradors
    Principal Palacio 2 (antic Latino), a Rambla 27
    Roma, al carrer Aragó
    Avenida de la Luz,  a la via soterrània del mateix nom
    Atlanta, al carrer Trafalgar
    Ducal, al carrer Besalú del barri de Camp de l'Arpa
    Montserrat, al final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat al Guinardó

    *1984.- Llista de sales X aparegudes a la cartellera de La Vanguardia a l'edició del dia 25 de juliol d'aquell any.

    D'aquesta llista les dues primeres sales autoritzades van ser les dels antics cinemes Castilla i Diorama, que varen estrenar-se amb la projecció de les cintes pornogràfiques Garganta Profunda (Deep Throat)Exhibition respectivament.
    La primera era un producció nordamericana de metratge mitjà (amb prou feines ultrapassava els 60 minuts) amb l'actriu Linda Lovelace. La protagonista presentava una singularitat anatòmica derivada de tenir el clítoris a la gola. Deep Throat dirigida per Gerard Damiano havia estat estrenada a Nova York el 1972 (dotze anys abans) i havia generat un gran escàndol entre la puritana societat nordamericana.

    *1984.- L'anunci de l'estrena de Deep Throat a l'antic cine Castilla incorporava fins i tot un petit plànol per no perdre's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    Linda Lovelace i Harry Reems protagonistes de Deep Throat en un fotograma del film.
     
    Per la seva banda Exhibition, producció francesa rodada el 1975,  era una cinta autobiogràfica, a manera de documental, protagonitzada per Claudine Beccarie, una de els actrius pioneres d'aquest gènere a França. El film va ser seleccionat pel Festival de Cannes d'aquell any dins la secció de Perspectives del Cinema Francès.

    Cartell francès del film Exhibition. La reglamentació de les sales X no permetia que als anuncis i publicitat es veiessin els cartells dels films.
     
    Durant els primeres dies es van poder veure llargues cues d'espectadors (més del 90% masculins) i les sales s'omplien a vessar. La major part d'aquelles sales X van tenir existències efímeres amb una esperança de vida que en el millor dels casos superava els quatre anys. Van ser els casos dels antics cinemes  Montserrat (juny 1984 - desembre 1985), Ducal (juliol 1984 - desembre 1985), Atlanta (juliol 1984 - novembre 1987), Castilla (març 1984 - juny 1988) o Principal Palacio-2 (juny 1984- octubre 1988).

    La Sala X instal·lada a l'avinguda de la Llum
     
    Amb el temps la curiositat i l'interès per veure aquest tipus de cinema va anar mitigant-se. Un cop estrenades les poques pel·lícules mítiques del gènere (The Devil in Miss Jones, The Story of Joanna o The Opening of Misty Beethoven) els films eren d'escàs valor argumental i es reduïen a un carrusel d'escenes sexuals. D'altra banda,  l'arribada i generalització del video domèstic va suposar el cop més fort a les sales X, que progressivament es varen anar buidant d'espectadors. Lògicament els addictes al gènere porno preferien exercitar el seu voyeurisme en la intimitat de la pròpia llar, prèvia visita al videoclub per llogar la cinta. En els casos del Montserrat i el Ducal, les dues sales més allunyades del centre, cal afegir també a les raons del seu tancament prematur el refús generalitzat que entre els veins del barri va provocar la sala.
    Les sales van acabar esdevenint territoris de contactes (majoritàriament homosexuals), en les pròpies butaques o en els lavabos on sovint s'acumulava una gran quantitat d'espectadors als quals poc els importava el film que es projectava. Durant les sessions era habitual veure un moviment permanent  d'espectadors que, entre la foscor de la sala, anaven canviant continuadament de butaca en un trànsit espectacular. Això provocava sovint les queixes sonores d'algun espectador que no podia veure la projecció amb normalitat. En algunes sessions era també habitual la presència de prostitutes que oferien allà mateix els seus favors sexuals.

    *1994.- Deu anys després de la seva aparició, les sales X actives s'havien reduït a tres, com demostra aquest retall de la cartellera de l'edició de La Vanguardia del dia 4 de març d'aquell any.

    La sala X de l'Avinguda de la Llum va tancar al novembre de 1992. Les més longeves van ser la de l'antic cinema Maryland (tancada el 1999), la del Diorama (clausurada a l'agost de 2000) i la del cine Roma que va arribar al segle XXI. A la cartellera del dia 1 de gener de 2001 ja només hi podíem trobar la del carrer Aragó.  Paral·lelament fora d'aquest circuit alguns sex-shops havien incorporat petits espais per a l'exhibició de pel·lícules X a banda de les cabines d'ús individual. Finalment l'accés generalitzat a internet  va acabar de facilitar la visualització de continguts pornogràfics de manera que era ja no era rendible el manteniment de les sales X

    Entrada a la Sala X del carrer Aragó, antic cinema Roma, que va ser l'última a tancar el 30 de novembre de 2004.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ iVALENTÍ PONS TOUJOUSE

     
    Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.
    L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.
     
    *1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

    *1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

    *1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

     *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

    0 0


    *1880's.- Vista general de la gran gàbia. A l'esquerra de la imatge es pot veure al fons la gran cascada monumental. (Foto: AFB)

    Instal·lació situada dins el recinte del parc de la Ciutadella i emplaçada entre l'edifici del Parlament i la Cascada Monumental és, contràriament al que molts pensen, un projecte anterior a l'Exposició Universal de 1888. S'havia previst ja al 1873 dintre del conjunt d'actuacions aprovades per l'ajuntament per convertir en parc els terrenys de l'antiga ciutadella. El seu elevat cost va generar encesos debats en el ple del consistori municipal. Alguns regidors consideraven un luxe innecessari la seva construcció i opinaven que la seva presència al parc no contribuiria precisament a embellir-lo, sino que seria com un nyap enmig de la verdor de la vegetació que s'hi havia plantat.

    Retall de l'edició de La Vanguardia del 24 d'octubre de 1887 on es fa esment a la gran pajarera de la Ciutadella davant de la qual els nens jugaven a ser toreros. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

    La gàbia era de grans dimensions i s'estructurava en diversos nivells i seccions. Permetia la contemplació d'un gran nombre d'aus, algunes de considerables dimensions. Al llarg de la seva vida va ser objecte de diverses reparacions. La seva presència al parc va generar al seu voltant un espai habitual de venda i exhibició d'aus i ocells.

    *1933.- Emplaçament de la ocellera dins el recinte del Parc de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

    Entrada la dècada dels 1930's es perd definitivament la pista d'aquesta ocellera, que molt probablement no va poder sobreviure als estralls de la Guerra Civil.

    0 0

    Article realitzat amb la col·laboració d'ELOY FC
    Agraïments aCARME GRANDAS

    *2000.- Vista del tram final (o inicial) de la Rambla Prim i de la plaça rodona sobre la Ronda Litoral que hi havia a l'extrem. El centre comercial Diagonal Mar començava a prendre forma a l'esquerra de la imatge. (Font: ICC)

    Entre els dos grans esdeveniments que van marcar el trànsit de la ciutat cap al canvi de segle (Jocs Olímpics de 1992 i Fòrum Internacional de les Cultures el 2004) alguns elements remarcables i no precisament antics es van perdre pel camí.
    El polèmic Fòrum va suposar la recuperació del que quedava de façana marítima cap al sector del Besòs i la reordenació d'alguns espais de la zona encara poc urbanitzats. Les infrastructures  viàries heretades dels dies olímpics ens havien deixat un perllongament de la Rambla Prim que, després d'arribar a la Diagonal en direcció mar, continuava uns 300 metres més fins arribar a una plaça que suposava el final d'aquella via. Aquest espai, així com la coneguda com a  font del coure que hi havia a la cruïlla Taulat/Diagonal/Rambla/Prim, formen part també de l'inventari de desaparicions que aquest blog pretén recordar als seus estimats seguidors.
     
    *1992.- Vista de la plaça rodona que marcava el punt final de la Rambla Prim. A la imatge es veu encara en construcció durant els primers mesos d'aquell any. (Foto: Arxiu de la Diputació de Barcelona)
     
    En aquest nou tram de Rambla Prim es van plantar arbres i es van condicionar grans superfícies de gespa als vorals del passeig central, mentre que les vies laterals permetien al trànsit rodat realitzar un canvi de sentit o bé la incorporació a la Ronda Litoral, que havia quedat parcialment soterrada sota l'espai que ocupava la plaça i que des d'allà, en sentit Besòs, cobria el seu últim tram abans de girar 90 graus per continuar paral·lela a la llera del Besòs camí del nus de la Trinitat.   
    La gran plaça rodona de l'extrem de la Rambla Prim es va projectar amb un cercle central de gespa sobre el que es va plantar l'escultura rogenca del valencià Miquel Navarro, anomenada Fraternitat, en  homenatge als afusellats al camp de la Bota, nom amb el que anys enrere era conegut aquell indret. La inauguració es va produir el 20 de juny de 1992 amb la presència de l'alcalde Pasqual Maragall. La plaça mai va tenir un nom oficial en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.
    La construcció de les infrastructures associades a la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004 va canviar radicalment el panorama. Les successives reurbanitzacions de la zona van acabar fent desaparèixer el perllongament de la Rambla Prim i la plaça del final. El monument Fraternitat va continuar allà fent companyia al modern edifici Forum (avui Museu Blau) i al palau de congressos annex a les instal·lacions hoteleres amb edificis d'alçada que ocupen la zona. Com explica Antoni Remesar [1], la pèrdua de l'emplaçament inicial del monument a la petita  rotonda mig soterrada de l'extrem de la plaça, va deixar de conferir al lloc la característica de lloc de memòria per passar a ser una fita més entre les fites del Fòrum. 

    *2002.- Afectació de les obres del Fòrum al tram final de la Rambla Prim que a la foto ja ha desaparegut. (Font: ICC)
     
    [1].-Remesar, Antoni.Art Públic. Web de l'Ajuntament de Barcelona.

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FCiCARME GRANDAS

    *1992.- Imatge de la font del coure en funcionament captada des del perllongament de la Rambla Prim. (Foto: Guillem Huertas.Hemeroteca La Vanguardia)
     
    Les obres olímpiques del 1992 van permetre el perllongament de la Rambla Prim fins gairebé el mar. Aquest nou i últim tram, avui desaparegut, s'iniciava a la plaça de Llevant on convergien els carrer Taulat, la Diagonal i la pròpia Rambla Prim.
    Just en aquest espai l'arquitecte Pedro Barragán va dissenyar una curiosa font amb brollador al cim. Era formada per una mena de turonet esglaonat que anava perdent diàmetre a mesura que les diferents capes es superposaven. Culminava amb un brollador central, que projectava l'aigua fins a cinc metres d'alçada, i altres al seu voltant que emetien aigua boirosa. Tot aquest singular embolcall descendent era de coure de tonalitats vermelloses i l'aigua hi lliscava, fins arribar al límit del perímetre circular que delimitava l'espai de la font al mig de la plaça.   
    Josep Maria Huertas explicava [1] que el nom de font del coure no anava inclòs al projecte sino que va ser la pròpia gent del barri que la va batejar així. Durant els seus pocs anys d'existència va esdevenir un petit simbol i referent per aquell barri, ple encara de descampats, que el Fòrum va modificar tant.
    De fet,  la font del coure va ser una víctima del Fòrum de les Cultures, que la va fer desaparèixer en favor del pas del Tram Besòs. Després de la seva retirada l'ajuntament va explicar a l'opinió pública que la font de Barragán seria reinstal·lada a l'altre extrem de la Rambla Prim, a l'alçada del carrer Santander, al barri de la Verneda. Aquest anunciat viatge però, mai no es va produir.

    *2000.- Vista a vol d'ocell de la plaça de Llevant amb la font del coure entre els dos trams de la Rambla Prim. El de la part inferior de la imatge desapareixeria amb les obres del Fòrum igual que la font.

    *1998.- La font del coure, a la dreta de la imatge, davant de la cotxera d'autobusos sobre la qual es va perllongar el carrer Taulat fins el límit amb Sant Adrià de Besòs. Aquest indret correspon avui amb el Museu Blau i  l'accés principal al recinte on es va celebrar el Fòrum 2004. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

    [1].-Huertas Claveria, Josep Maria. Paisaje del Fórum que fue y ya no es. La Vanguardia. Edició del 18 de maig de 2014.
     

    0 0

    Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ




    La cruïlla dels carrers Sepúlveda i Muntaner amb la Ronda de Sant Antoni, va donar lloc a un petit triangle conegut com a plaça Goya, que Xavier Theros descriu molt bé en un article dedicat al bar La Principal[1], establiment que miraculosament encara avui sobreviu. Just davant, cap a finals dels segle XIX s'hi establir la cerveseria Casa Moritz, una de les pioneres en la comercialització de la beguda daurada i escumosa a Barcelona
    La cerveseria va tancar al 1920 i tot seguit el mateix local va ser ocupat per un restaurant que amb el temps es convertiria en un habitual punt de reunió, trobada i celebració per part de membres de grups politics, socials, gremials o artístics. El seu nom va variar entre Patria i La Patria, amb o sense article. Va començar a ser freqüentat per grups catalanistes en els dies difícils de la dictadura del general Primo de Rivera.
    Un moment especialment rellevant de la vida del restaurant  Patria va ser quan al març de 1930, ja a l'època de la dictablanda del general Berenguer, un grup d'intel·lectuals castellans i catalans van reunir-se al gran menjador del restaurant al voltant de la figura de Manuel Azaña, que va pronunciar un discurs històric que segellaria el pacte entre el nacionalisme català i el republicanisme federal espanyol. Tot plegat en un ambient de conspiració contra la decadència monàrquica i de reivindicació de la causa republicana. La trobada que va aplegar una cinquantena d'intel·lectuals castellans havia estat organitzada com una invitació dels seus homònims catalans pel suport ofert per homes com Gregorio Marañón, Ramon Gómez de la Serna o el propi Azaña quan la dictadura primoriverista va prohibir l'ús public del català i també l'ensenyament en la nostra llengua.

    *1920's.- Aspecte exterior del restaurant La Patria
     
    *1929.- La paella, especialitat de la casa.



    *1930's.- Acte públic amb el president Lluís Companys i altres personalitats al bell mig de la Plaça Goya. Al fons a la dreta enquadrat en groc es pot veure el rètol del restaurant, aquí sense article. El veiem ampliat a la imatge inferior.

    Noms com els de Joan Pujol o Manuel Sábat figuren com a encarregats que van dirigir aquest restaurant que durant el període republicà esdevindria un dels llocs preferits per celebra-hi banquets multitudinaris. Disposava també una àmplia terrassa a l'interior d'illa molt concorreguda als estius. Els seus preus no eren excessivament cars de manera que les classes mitjanes també hi feien cap habitualment  especialment als migdies.

    *1932.- Publicitat al diari La Rambla

    *1934.- Article de premsa sobre el banquet homenatge a Alberto Carsi celebrat al març d'aquell any. L'amplitud dels menjadors permetia un aforament de 300 persones.


    *1920's.- Un dels molts documents gràfics conservats de celebracions en els menjadors del Patria. (Font: AFB) 
     
    1930's.- Terrassa interior del restaurant Patria. (Font: AFB)
     
    No tenim constància que el restaurant hagués sobreviscut a la Guerra Civil. El vell casalot  va ser enderrocat cap a finals dels anys 1940's i després s'hi va construir un edifici d'habitatges on va viure durant els seus últims anys l'escriptor i cinèfil Terenci Moix, mentre la discoteca Muntaner 4 i després el teatre Sala Muntaner n'ocupaven els baixos.
    
     
    [1].-Theros, Xavier.La Principal. Diari Ara. Edició del 12 de juny de 2016. 
     

    0 0

    Agraïments a ENRIC COMAS i PARER iMIQUEL F. PACHA


    La Casa Segura a la Plaça Catalunya

    *1920's.- Diversos rètols ocupen les finestres i balcons de la Casa Segura. (Foto: Col·lecció Privada Enric Comas)

    La Casa Segura no va tenir una vida gaire llarga. Tot just vuit anys. Durant aquest curt període de temps, va esdevenir un símbol de la plaça Catalunya, malgrat que davant seu l'edifici de la Telefònica anava creixent, acaparava l'atenció del públic i li prenia protagonisme en alçada.
    Un projecte frustrat per enlairar l'edifici d'una companyia de l'electricitat que no va arribar a reeixir i els estralls de la guerra, van tenir aquell solar abandonat fins que va arribar el Banco de España a començaments dels 1950's.
    Repassem en aquest article quins van ser els ocupants de les dependències d'aquest edifici.

    Planta Baixa:
     
     

     
     
    Pis principal:





     
    Primer pis:


     
    
    


     
     

    Royal Exchange Assurance.
     
    Segon pis:

     



    Tercer pis:

     
     


     

    Quart pis:

    Fernando Príes.
    Agente de Cambio y Bolsa.
     
     
    Cinquè pis:
     
     
     
     
     

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


    *1960's.- La petita entrada al cinema Miami a la carretera de la Bordeta. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Francisco Arauz).

    Sala de cinema inaugurada l'any 1961 a la vorera mar de la carretera de la Bordeta, entre els carrers Farell i Moianès, prop de la Gran Via. El seu primer propietari va ser Joan Vidal i el seu aforament de 850 butaques.
    Dintre de la història dels cinemes de Barcelona, aquesta és una sala molt poc coneguda i amb escassa o nul·la presència a les cartelleres que habitualment es publicaven als diaris. Joaquim Romaguera recorda que era conegut popularment com el cine de les pipes [1].
    Al 1973, amb Lluís Salses Blanch com a empresari, la sala va estrenar una nova pantalla, una Unus Diplo. Tot i que oferia programació tots els dies de la setmana, la sala no va poder sobreviure a la crisis dels anys 1970's, que afectà a molts cinemes de barri que paulatinament van anar tancant les seves portes. El Miami ho va fer el 1976. [2]. 
    La història d'aquesta sala de cinema té un epíleg com a teatre, condició amb la qual es va reobrir el local al 1978 amb el nom de Nou Teatre Olímpia.
     
    [1].-Romaguera i Ramió, Joaquim. Diccionari del Cinema de Catalunya
    [2].- Lahuerta Melero, Roberto.Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.
     

    0 0

    Agraïments a CARME GRANDAS iJORGE ÁLVAREZ


    Estat actual de l'escultura de Lluís de Santàngel a la base del monument a Colom.

    La base del monument a Colom és rica en grups escultòrics que representen a diverses personalitats que de manera directa o indirecta van participar en la descoberta del continent americà a finals del segle XV.
    Aquests grups estan distribuïts d'una banda en un conjunt d'escultures que mostren quatre figures femenines assegudes sobre sengles pedestals, que amb un posat d'altivesa representen a Castella, Lleó, Aragó i Catalunya.
    D'altra banda, sobre els espais existents entre les escultures esmentades i en un nivell més baix, hi trobem quatre grups escultòrics dobles integrades per un personatge principal i un altre de secundari, aquest últim sempre de dimensions més petites.
    Orientat cap al tram final de la Rambla hi ha l'escultura de Lluís de Santàngel (1435-1498), un dels homes claus en el viatge de Colom a les Índies. Aquest valencià, provinent d'una família de jueus conversos, era funcionari i escrivà de la Cort del rei Ferran i finançador de molts projectes reials. Santàngel va defensar amb convicció i amb la seva pròpia fortuna el projecte de Colom perquè el navegant d'origen genovès pogués salpar cap a les Amèriques. La seva escultura situada a la base del monument a Colom és de l'escultor Josep Gamot amb esboç de Giovanni Pasanni
    Doncs bé, des de finals del segle passat, probablement als anys 1960's, però sense  haver-ne pogut precisar exactament la data, a aquesta escultura li manca el complement, l'actor secundari. Era un noi vestit de patge amb el clos inclinat davant Santàngel al que li ha ofert un objecte en forma de cofre o arqueta que el funcionari reté entre les mans mentre inclina lleugerament el cap en direcció al terra per mirar al subaltern submís que té davant. 
    El motiu de la desaparició del patge podria haver estat una bretolada esdevinguda durant alguna celebració pública o concentració. La posició inclinada del patge difícilment aguantaria el pes d'algú que hagués tingut la mala idea d'encaramar-se al seu llom i això malmetria l'escultura. El fet és que un bon dia el patge va desaparèixer i Santàngel va continuar des d'aleshores sol amb l'objecte entre les mans. I així ha quedat, acompanyat de la resta de grups esculturals força malmesos, malgrat la restauració executada el 1965 per Josep Miret. Les escultures mostren uns pegats semblants a cataplasmes de color diferent a la pedra original, que, al cap i a la fi, delaten l'execució d'una pèssima intervenció pretesament reparadora i gens reeixida, d'aquelles que mai no s'haurien d'haver fet.   
     
    Comparativa entre una imatge de 1953 (superior) i una altra d'actual (inferior) en les que es pot veure respectivament el patge desaparegut i l'estat que avui presenta l'escultura de Santàngel. (Foto superior: Fragment d'una imatge de la col·lecció privada de Jorge Álvarez).
     

    0 0

     
    L'empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández va instal·lar-se al barri d'Hostafrancs al 1928 amb fàbrica als números 57-59 de la carretera de la Bordeta, a mig camí entre el mercat del barri i l'estació de Magòria. El seu producte estrella era la gaseosa que es comercialitzava amb el nom de Gigante en ampolles d'un litre.



    El negoci de Fernández va arribar a comercialitzar també vi escumós, una beguda semblant al que avui coneixem com cava, des de la finca de Mas Cuadrell situada a la localitat costanera de Sitges.

    *1933.- Emplaçament de la fàbrica de Francisco Fernández al barri d'Hostafrancs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

    Durant la postguerra l'empresa va passar a mans dels fills del fundador amb el nom de Hijos de F. Fernandez. En aquesta època va anar ampliant la seva gama de productes a d'altres begudes com la llimonada, comercialitzada a partir de 1952, però sempre mantenint la gaseosa com a  identificador de la marca.
     


    *1951.- Retall publicat a La Vanguardia on s'advertia als consumidors de la marca de gaseosa Gigante de no deixar-se seduir per altres marques i imitacions de la seva beguda carbònica que l'oferien a preus més baixos.

    *1957.- L'altre gran reclam que Gaseosa Gigante incloïa a la seva publicitat era el seu gran envàs de litre i mig, que permetia omplir nou gots en comptes dels sis habituals en altres marques de gaseosa. 
     
    En els últims anys la marca de gaseosa Gigante pertanyia al grup LICSA (La Industrial Carbónica S.A.) que comercialitzava un gran nombre de marques de begudes refrescants carbòniques.

    *1960's.- Ampolla serigrafiada de Gaseosa Gigante corresponent a l'època que era embotellada per LICSA

    0 0


    2005.- Una imatge de l'entrada de l'Skorpius en la que es pot veure reflectida la plaça de toros de les Arenes durant el seu procés de conversió en centre comercial i a la vorera les peces de terratzo rosa pròpies de la plaça Espanya, que en aquell temps arribaven fins a la cantonada amb Llança.
     
    Autoanomenat general store of sex, aquest  gran local dedicat al sexe, ocupava els baixos i el soterrani d'una gran part d'un dels dos edificis idèntics que Núñez i Navarro va aixecar a la cantonada entre Gran Via i Llança a finals dels 1960's. La seva proximitat al recinte firal de Montjuïc el convertí en un lloc d'escapada per a molts congressistes i visitants de les fires i salons.
    En els seus inicis disposava a la planta del nivell del carrer d'un grup de cabines individuals per contemplar pel·lícules X. El soterrani era ocupat per un llarg mostrador central envoltat de vitrines on eren exposats tota mena de joguines sexuals, artefactes de plaer i roba íntima d'estètica sadomasoquista.  
    En la seva darrera etapa de funcionament el local va incorporar altres serveis que marcaren un tipus de local més interactiu i social i l'Skorpius va arribar a organitzar shows privats i de sexe en grup, a disposar també de dark rooms i un primers dels glory holes de la ciutat. En aquests últims anys però, el local desprenia una imatge de notòria decadència i el seu públic s'havia orientat cada cop més cap a la cultura gai. Les actuacions i events que s'hi organitzaven eren anunciades i anotades amb retolador sobre una pissarra que penjava de l'entrada del local. En els primers mesos de 2017 el local va tancar portes. La consolidació comercial de l'entorn  des de l'obertura del centre Comercial Les Arenes havien convertit l'entorn en un lloc molt transitat i poc discret. El local va ser ocupat tot seguit  per un supermercat paquistanès de 24 hores, un més dels molts que s'estenen per aquell sector.
     
     
     
     

    0 0

     
    *1922.- Publicitat de la Llibreria Puig i Alfonso inserida a les pàgines de la revista Catalunya Gràfica. (Font: ARCA. Biblioteca de Catalunya)
     
    Situada al número 5 de la Plaça Nova fent cantonada amb l'inici del carrer dels Capellans, aquesta llibreria va ser fundada el 1860 pel llibreter ripollenc Eudald Puig i Soldevila (1829-1891), considerat el primer editor d'obres de teatre en català i pioner de les subscripcions i la venda de diaris madrilenys a Barcelona. Puig s'havia iniciat com aprenent a l'Editorial Pons y Cia i després va obrir la seva pròpia llibreria on es van fundar les publicacions La Locomotora i El Áncora, totes dues d'existència efímera. 
     
    *1950.- La Llibreria Puig i Alfonso captada per l'extraordinària càmera de Josep Brangulí
     
    Posteriorment el negoci de la llibreria va passar a mans del seu fill Francesc Puig i Alfonso (1865-1946), que al llarg de la seva vida va desenvolupar diversos càrrecs entre els que destaquen el de president de la Cambra Oficial del Llibre, president de la secció d'Agricultura i Propietat Immoble del Foment del Treball i regidor de l'ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó en els períodes 1905-09 i 1914-17.
    A partir de 1922 i durant els seus primers 24 números la revista Catalunya Gràfica hi va tenir instal·lada la seva redacció. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, Puig va enviar una carta al rei Alfons XIII demanant que no es perseguís la literatura en llengua catalana. 
     
    *1922.- Capçalera del primer número de la publicació Catalunya Gràfica.
     
    El 1935 Puig Alfonso va vendre la seva llibreria a l'Editorial Litúrgica Española

    0 0

    Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

    *1970's.- Vista exterior de Cobega S.A. al carrer Guipúscoa. (Foto: Arxiu Cobega)
     


    Els nens i nenes que als anys 1960's i 70's cursaven els darrers cursos de l'ensenyament primari quedaven sorpresos el dia que uns senyors, que duien les lletres de Coca-Cola brodades a la butxaca de la camisa, apareixien per l'escola i explicaven les normes d'un concurs de redacció que podia portar a la fama al guanyador.
    Només una estona després, tota la classe quedava acomodada dins un autocar que els duia al barri de La Verneda. Allà, un amplíssim carrer Guipúscoa que circulava paral·lel a l'autopista de veritat i al que encara li quedaven anys per convertir-se en rambla arbrada, els portava fins a prop de la frontera amb Sant Adrià a visitar la factoria de Cobega S.A., la planta d'embotellat de la Coca-Cola, on els vailets passarien la resta d'aquella atípica jornada escolar.
    A l'entrada del complex, que ocupava una superficie de trenta mil metres quadrats, hi havia un gran vidre rere el qual es podia contemplar un seguici d'ampolles del popular refresc, que avançaven de manera lenta i disciplinada, una rere l'altra, pel circuit d'embotellat.
    La primera activitat de la visita consistia a contemplar una exposició sobre la invenció de la beguda i la història de la seva expansió arreu del món. Tot seguit es visitava la planta embotelladora i, com no podia ser d'una altra manera, arribava el moment màgic i esperat quan la quitxalla, ja notablement desmadrada, podia assaborir amb deler i a dojo els refrescos de la companyia (bàsicament Coca-Cola i Fanta en les seves versions de taronja i llimona). En tast acabava amb un nou recordatori sobre el concurs de redacció i les seves normes. Aquestes visites formaven part de l'estratègia comercial de Coca-Cola i varen suposar una gran projecció social del refresc.
    La planta de Cobega va ser inaugurada el 22 de setembre de 1965. La família Daurella havia decidit abandonar la seva seu barcelonina al carrer Almogàvers i traslladar-la a l'emergent barri de la Verneda. 

    *1965.- Propaganda de la inauguració de la planta de Cobega a La Verneda. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

    *1965.- Procés que se seguia a la planta embotelladora
     
    *1965.- Vista de la zona de càrrega. (Foto: Arxiu Cobega)

    La factoria de Cobega a la Verneda va durar fins entrat el segle XXI. Després de desaparèixer, el gran solar va ser habilitat provisionalment per aparcament de camions i autocaravanes. Posteriorment els terrenys van ser requalificats i s'elaborà un projecte per construir-hi d'habitatges i equipaments.