Quantcast
Channel: BARCELOFÍLIA
Viewing all 1383 articles
Browse latest View live

LLIBRERIA SALAS. Rambla 53. (1950-1994)

$
0
0

*1970.- L'entrada a la Llibreria Salas (Foto: Jordi Socías)

Una de les institucions històriques en el món de la llibreteria de vell a Barcelona fou la petita botiga que Emili Salas va regentar des de començaments dels anys 1950's a la porta d'entrada del número 53 a la Rambla de Caputxins, que servia d'accés també a l'escenari del Gran Teatre del Liceu
Ferran Salas i Farriol, el pare de l'Emili, fou qui llogà el local a l'any 1950 i va encetar el negoci familiar. Era una modesta botiga de compra-venda i lloguer de llibres i no resultava gens fàcil moure's en aquell lloc. Era un exemple d'aquelles antigues botiguetes que compartien espai amb el vestíbul de la porta d'entrada a un edifici d'habitatges, de les que avui pràcticament ja no en queden. L'entrada tenia en un costat l'escala de veins i al fons una doble porta que conduïa d'una banda a la part posterior de l'escenari del teatre i de l'altra era l'accés dels seus treballadors i artistes. Ferran Salas no va durar massa temps al fons del negoci i fou l'Emili qui el substituí després d'haver deixat la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima per ajudar-lo, fins que finalment va quedar enfront del negoci.
 

*1950's.- Ferran i Emili Salas, pare i fill, a la seva petita llibreria de la Rambla (Foto: Fons Família Salas)
 
El llibreter Emili Salas (Foto: Fons Família Salas)

Portar una llibreria d'aquestes característiques comportava un esforç diari de muntar i desmuntar l'entramat de prestatgeries. El fet d'estar situada en una zona de pas, li conferia un aire entre pintoresc i bohemi, però a la vegada complicava molt la gestió del dia a dia.
A banda de llibreter la figura de l'Emili Salas amagava també la d'un expert en matèria d'astrologia i ciències ocultes. José Maria Carandell va recollir en un dels seus llibres sobre Barcelona [1] aquesta altra faceta de la vida de Salas. Xavier Portabella havia estat el seu mestre durant els primers anys de la dictadura i Salas havia estudiat juntament amb Emili Teixidor, aquell senyor que anys després es va fer famós amb el programa de TV3 Tres i l'astròleg. Era un expert en temes d'horòscops i a la llibreria es venien unes fulles impreses per fer les cartes astrals. Salas tenia també una parada al mercat dominical de llibres vells i col·leccionisme a Sant Antoni i amb el temps va aconseguir l'autorització per ampliar el nombre de trams de prestatgeries on exposava els llibres antics al local de la Rambla.
Emili Salas era un home socialment actiu i va formar part del petit grup de llibreters promotors de la Fira del Llibre d'Ocasió que des de 1951 se celebra anualment a la ciutat
Després de jubilar-se el negoci va passar a la seva filla Lídia i al seu marit que van continuar al local de la Rambla mentre el legendari llibreter Salas es dedicava a la seva passió pel món de l'ocultisme i el horòscops publicant llibres com  El Gran libro de los sueños, El poder de las pirámides 2 o El arte de echar las cartas. 
Els anys van anar passant i aquell petit local va tenir un sobtat i dramàtic final a partir de l'incendi que va destruir l'edifici del Liceu a l'any 1994. En el projecte del nou teatre no estava prevista la reubicació del antics negocis dels baixos de les edificacions que l'envoltaven i que van resultar afectats per la nova construcció. Els Salas van entrar en un complicat entramat d'expropiacions i es van veure obligats a traslladar-se a un local del veí carrer Unió i més tard al carrer Jaume I.
La història del local dels Salas a la Rambla va quedar enrere com la d'un dels establiments més entranyables de col·leccionisme i de difusió de coneixement i cultura a traves dels llibres antics que ha tingut Ciutat Vella.
 
[1].- Carandell Robusté, José Maria.- Guia Secreta de Barcelona. Editorial Al-Borak. 1974.

BUROT DE LA CARRETERA D'ESPLUGUES. (1920's-1990)

$
0
0

 
 
Entre les nombroses petites oficines recaptadores d'impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a la ciutat i eren conegudes amb el nom de burots, la que hi hagué a la carretera d'Esplugues presentava dues singularitats remarcables. D'una banda, la seva consistencia estructural, molt allunyada de les construccions tosques que generalment encabien aquest tipus de servei. I de l'altra, la seva llarga vida que abastà fins a la dècada dels 1990's amb la qual cosa es pot considerar, almenys des d'un punt de vista físic, que pas no de funcionament recaptatori, com un dels últims burots de la ciutat a desaparèixer.
Aquest burot era emplaçat a la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera rera la caserna del Bruc i davant del grup d'habitatges anomenat de la Mercè (1948) en un indret conegut com el Torrent de la Barrina, a prop de la frontera administrativa entre els municipis de Barcelona i Esplugues. Al anys 1930's era davant dels terrenys de l'escola i hospital de Natzaret i durant el franquisme s'anà envoltant d'altres instal·lacions docents públiques i privades, entre elles l'Escola Thau que s'edificà molt a prop.
Durant els anys de la postguerra el petit edifici, a causa del seu aïllament, era sovint esmentat a les cròniques de successos com a testimoni d'atracaments, abandonament de cotxes robats i altres actes delictius que es produïen sovint per aquella zona. També realitzava una altra funció com a punt de referència a les proves esportives, bàsicament automobilístiques que es celebraven en el triangle format per la Carretera d'Esplugues, el tram final de la Diagonal i l'Avinguda de Pedralbes, aleshores coneguda com Avenida de la Victoria.
 
*1934.- Emplaçament exacte del burot de la carretera d'Esplugues (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1945.- Descripció de l'emplaçament del burot (fielato). (Font: Gaceta Municipal de Barcelona. Num. 25. Any XXXII) 

La seva imatge exterior recordava als petits pavellons construïts durant l'exposició de 1929 a Montjuïc, combinació de maó vist i parets arrebossades pintades de blanc i cobertes de teula. La petita edificació tenia tres cosos i sobre el central que servia d'accés hi figurava un numero 55 (que corresponia a la numeració de la carretera d'Esplugues) i un escut de la ciutat.
Durant els darrers anys del franquisme apareixia com un  edifici mig abandonat que malgrat tot, es mantingué dempeus fins que la reforma dels nusos de comunicació, en els anys previs a la Olimpiada de 1992, va condemnar-lo inevitablement a l'enderroc per eixamplar el traçat de la carretera d'Esplugues i construir els laterals de la Ronda de Dalt. La seva desaparició es va produir durant el decurs de l'any 1990.

SOCIEDAD CATALANA GENERAL DE CRÉDITO. Agència Eixample. Plaça Catalunya / Fontanella. (1907-1909)

$
0
0
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JORGE ÁLVAREZ


*1908.- Vista exterior de l'agència de la Sociedad Catalana General de Crédito als baixos de la Casa Sicart pel cantó de Fontanella. A la dreta es pot veure el mirador-tribuna de l'edifici annex. Dos anys abans Enric Fatjó havia reformat aquests baixos per permetre-hi l'obertura de locals comercials.

Entre les primeres entitats bancàries que es van establir oficines i agències a la plaça Catalunya hi figura l'anomenada Sociedad Catalana General de Crédito. Aquest banc havia estat fundat l'any 1856. El 1907 després de la reforma dels baixos de la Casa Sicart va instal·lar una de les seves oficines en aquest edifici de la cantonada muntanya de la cruïlla de la plaça amb el carrer Fontanella. En realitat es tractava de l'agència de l'Eixample d'aquesta entitat de crèdit que va tenir en aquest local una vida efímera. Només uns anys després (1909) seria traspassada a Banco di Roma.

*1908.- Vista interior de l'oficina bancària amb els seus empleats. (Foto: Fabert)

foto de Jorge Alvarez.
*1908.- Una altra vista exterior de la Sociedad Catalana General de Crédito
 
L'entitat de crèdit tenia des de feia temps la seva seu central al carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Ample). Al gener de 1909 el seu negoci bancari va ser traspassat a l'entitat italiana Banco di Roma que es va establir a l'agencia de l'Eixample a Plaça Catalunya. A partir d'aleshores la Sociedad Catalana General de Crédito va deixar d'operar com un banc per limitar-se al finançament dels negocis del sector de la construcció i les obres públiques.
 
*1909.- La Vanguardia del dia 17 de gener d'aquell any publicava aquest anunci que informava del traspàs a Banco di Roma dels actius bancaris de la Sociedad Catalana General de Crédito i conseqüentment de l'agencia de Plaça Catalunya /Fontanella.
 

STADIUM. Revista d'esports (1911-1930)

$
0
0
*1915.- Capçalera de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
 
El mes de maig de 1911 la premsa barcelonina celebrava l'arribada de la revista Stadium, una nova publicació que durant dues dècades suposaria un referent en la premsa esportiva catalana al costat del diari El Mundo Deportivo. Un any abans havia desaparegut el setmanari Los Deportes, publicació pionera en aquest camp. D'altra banda, aquell mateix 1911 s'havia fundat el Sindicat de Periodistes Esportius, la qual cosa palesava la consolidació de la vessant esportiva en l'ofici periodístic.
L'interès per l'esport havia crescut notablement des dels anys posteriors a l'Exposició de 1888, tant a nivell de practicants com d'aficionats. D'altra banda, les classes benestants continuaven veient cada cop més en l'esport un doble al·licient. D'una banda la vida sana que comportava la seva pràctica i de l'altra un element de modernitat, que permetia una certa projecció i un innegable lluïment social. No és estrany doncs, que la burgesia local optés per fer una aposta decidida per finançar iniciatives relacionades amb la promoció de l'esport. En el cas d'Stadium, el finançament per a la creació i impuls de la revista es va poder obtenir gràcies a l'aportació econòmica de Francesc de Moxó i de Sentmenat [1], un barceloní ben posicionat socialment i a la vegada interessat d'allò més en l'esport. Stadium, incorporaria informació sobre una gran diversitat de disciplines esportives i no només de ciclisme i futbol, que eren els més habituals a les palanes de la premsa esportiva dels primers anys.
La revista va començar a publicar-se al preu de 20 cèntims amb una periodicitat quinzenal fins que al 1914 esdevingué setmanal. S'editava en format de 27 x 19 centímetres amb 24 pàgines en les que destacava la presència de documentació gràfica i fotografies. En el primer número de la revista apareixia en portada el jugador anglès Farnfield de l'equip de futbol del New Crusaders [2].
 
*1911.- Portada del primer número de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)
 
La primera redacció de l'Stadium era situada al número 205 del carrer Bilbao (després Via Laietana) i posteriorment es traslladaria a un entresòl del carrer Bailèn 29. El 1915 la revista es definia com selecta, ilustrada, técnica y doctrinal i la redacció havia canviat novament de destí establint-se al carrer Consell de Cent 383. Finalment als anys 1920's ocuparia una oficina al carrer Balmes 54. De la impressió de la revista se'n va encarregar sempre la Tipogràfica L'Avenç.
Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), un actiu periodista que havia dirigit anteriorment el setmanari Los Deportes, va ser el primer director de l'Stadium fins que al 1920 va ser substituït per Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un altre dels pioners de l'esport a Barcelona, que també havia figurat entre els fundadors de la revista. A banda de Cabot i Masferrer, la nova publicació va comptar amb d'altres il·lustres professionals de la premsa esportiva com Josep Elies i Juncosa (cap de redacció als inicis de la revista), Rogeli Martí (secretari de redacció) o Josep Maria C. de Triola. Com a fotògrafs destacats cal mencionar noms com F. Sanz de Gabilondo i Josep Maria Sagarra.
 
Ricard Cabot i Montalt (Foto: Amadeo/Llibre d'Or de l'Esport Català)
 
Narcís Masferrer, director de l'Stadium a partir de 1920 (Foto: Arxiu El Mundo Deportivo)
 
La revista presentava un ventall de seccions temàtiques perfectament diferenciades amb títols independents: Sección doctrinal, El apostolado del sport, Crónica gráfica, Nuestras sociedades, La moda en el sport, De sociedad i Las industrias del sport. Altrament incorporava un suplement amb numeració pròpia titulat Guía del sportman, una mena d'enciclopèdia de l'esport amb els mots ordenats alfabèticament.Un any després de la seva fundació, Stadium s'havia consolidat com una publicació de difusió i àmbit estatal amb delegacions obertes a Madrid i Paris.    
 
*1911.- Plànol esportiu de la ciutat publicat ala Guía del Sportman que publicava Stadium en un quadern central (cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
L'etapa daurada de l'Stadium va ser durant el període comprès entre 1913 i 1920. Les vendes van augmentar considerablement i el tiratge arribà fins els 15.000 exemplars. Els estralls causats per la guerra europea (1914-1918) van afavorir i espavilar als actius periodistes catalans, que deixarien de dependre de les informacions generades a les agències europees. D'altra banda, la ràpida consolidació del Sindicat de Periodistes Esportius de Barcelona va coadjuvar notablement a la professionalització del gremi. En aquest context Stadium es renovava amb noves seccions dedicades al turisme, la moda i els espectacles, cercant en ells nexes d'unió amb la pràctica esportiva i enriquint així els continguts de la revista. 
El canvi de periodicitat quinzenal a setmanal operat el 1914 va resultar també una decisió d'èxit que va situar Stadium per sobre dels eu rival El Mundo Deportivo, que continuava ancorat en un periodisme més tancat i antiquat, que prioritzava la notícia concreta per sobre d'una divulgació més amplia sobre la projecció social del fenomen esportiu, que sí es podia trobar a les planes de l'Stadium.  
El canvi de director esdevingut el 1920 amb la substitució de Ricard Cabot per Narcís Masferrer va marcar d'alguna manera el destí de la revista, que va entrar en la nova dècada amb unes dificultats que abans no s'havien plantejat. D'una banda el nombre de publicacions esportives havia augmentat considerablement des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i de l'altra els últims anys de la dècada ja albiraven una creixent preferència i interès per la informació política sobre l'esportiva, fenomen que s'aniria fent més palès a mesura que s'apropava l'inici de la dècada dels 1930's. En aquest context Stadium no va poder reaccionar davant d'aquests nous condicionats i al mes de de 1930 desapareixia deixant enrere 19 anys d'informació esportiva a través de 562 números que es van arribar a publicar en la història de la revista.  
 
*1930.- El número de desembre d'aquell any va ser l'últim de la història d'Stadium. Una foto del combat entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera n'il·lustrava la portada. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)

[1].- Francesc de Moxó i de Sentmenat (1880-1920) fou polític i dirigent esportiu, diputat a Corts per Unión Monárquica nacional, president del Barça entre 1913 i 1914, del Real Club de Tennis Barcelona i del Yatch Club Barcelona entre d'altres entitats esportives, així com de l'Asociación Barcelonesa de Esgrima, esport en el que va destacar com a practicant.  
 
[2].-Gabriel Tomàs i Frederic Porta en el seu llibre Barça Insòlit (Editorial Còrner. Barcelona. 2017) recullen la participació de l'equip londinenc del New Crusaders en dos amistosos disputats amb el FC Barcelona al camp del carrer de la Indústria a l'abril de 1911. Farnfield, l'home que apareix a la portada del primer número d'Stadium, era jugador i secretari del club anglès que s'imposà al Barça en els dos partits esmentats.  
 

EXPOSICIÓ DEL NU. Vestíbul de l'Estació del FC de Sarrià. Plaça Catalunya (1933-1934)

$
0
0
Agraïments a MIQUEL F. PACHA, FRANCISCO ARAUZ, JAUME SUSANY i ENRIC COMAS i PARER


El cartell de l'exposició
 
El dia 15 de desembre de 1933 l'espaiós vestíbul de l'Estació del Carril de Sarrià a la Plaça Catalunya, va ser protagonista d'una important exposició d'art que tenia com a tema principal del nu femení.
La galeria superior a les vies, que uns any després seria coneguda com Avinguda de la Llum, va acollir un conjunt de pintures i escultures d'un grapat d'artistes catalans, que van fer les delícies d'alguns i van provocar la indignació i rebuig d'altres. Com ja havia passat feia uns anys amb les noves escultures que envoltaven la Plaça Catalunya, els puritans detractors de l'exhibició del cos nu, membres de societats i entitats conservadores i religioses no varen trigar en posar el crit al cel a través de manifests que titllaven d'immoral i barroera tal manifestació artística.
El Cercle Artístic, entitat organitzadora de l'exposició, va reaccionar amb un contramanifest en el que deixava ben clar que la mostra artística no era en un lloc totalment accessible, sino que es tractava d'un espai públic tancat al que s'havia de accedir pagant prèviament el preu d'una entrada.
Mereix una especial referència destacar que la inauguració d'aquesta exposició va ser el darrer acte públic oficial que va presidir el president Francesc Macià. L'avi, que ja patia d'una salut feble, va haver de ser operat l'endemà per una oclusió intestinal i en el postoperatori va emmalaltir definitivament fins a la seva mort, esdevinguda deu dies després coincidint amb la diada de Nadal d'aquell 1933.

 

*1933.- El 15 de desembre una comitiva d'autoritats presidida per Francesc Macià inaugurava aquesta mostra d'art al vestíbul de l'Estació del Tren de Sarrià. Entre el grup hi veiem també a l'alcalde Jaume Aiguader, Ventura Gassol, el general Batet i el president del Cercle Artístic Pere Casas. (Fotos: Pérez de Rozas /AFB). 
 
Ramon Martí Alsina (1826-1894)
 
Marià Fortuny i Marsal (1838-1874)
 
Ricard Canals i Llambí (1876-1931)

Josep Clarà (1878-1958)

Antoni Vila Arrufat (1894-1989)

Francesc Camps i Ribera (1895-1991)

Escultures titulades La camisa i Nena pentinant-se del valencià Paredes i d'Enric Monjo respectivament. (Fotos: Torrents. Barcelona Atracción núm. 272)

*1933.- Entitats contraries a l'exhibició dels nus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1933.- Notícia de la publicació d'un manifest del Cercle Artístic contrari a les reaccions puritanes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1933.- Vista de la galeria i les obres exposades.

*1934.- Crònica del què va ser aquesta exposició (Barcelona Atracción. núm. 272

JARDÍ PROVISIONAL. Presó Model. Entença/Rosselló (2016-2017)

$
0
0
 
(Foto: Joan Cortadellas / La Vanguardia)

En el llarg procés de tancament de la Presó Model, finalment reeixit al juny de 2017 amb el trasllat dels interns, es va produir un primer pas per palesar l'imminent retorn a la ciutadania d'aquell espai de dues illes de l'Eixample. Fou encara durant el mandat de l'equip de govern de l'alcalde Xavier Trias que es va decidir dur a terme aquella primera actuació consistent en l'enderroc del Centre Obert de Reinserció, situat a la cantonada del recinte de la presó amb els carrers Entença i Rosselló.
Aquest centre, un edifici de baixos i dues alçades era independent de la presó i acollia uns 200 interns de tercer grau. Només hi anaven a dormir. La resta del dia podien fer vida per reinsertar-se, buscar feina o treballar.
El 27 de març de 2015 l'ajuntament convergent va organitzar un acte per fer palès l'inici de l'enderrocament amb l'alcalde Trias i altres responsables municipals presents. Aquesta iniciativa va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que traspuava estratègia electoralista davant la proximitat de les eleccions municipals. Els resultats dels comicis van portar Ada Colau a l'alcaldia i el jardinet que s'havia dissenyat segons els patrons de l'equip de Xavier Trias va tenir que esperar a ser retocat pels nous responsables municipals.

*2014.- El Centre Obert de Reinserció, un edifici de dues plantes a la cantonada Entença/Rosselló i el seu recinte annex entre els murs de la presó va ser l'espai escollit per evidenciar que el fi de la Model com a presó s'acostava. (Foto: Josep Losada / El Punt Avui) 

*2015.- Un  grup de responsables de l'Ajuntament i de la Generalitat encapçalats per l'alcalde Trias contempla els primers treballs per enderrocar el Centre de Reinserció. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
 
* 2015.- Final de les obres d'enderrocament a l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
El govern municipal d'Ada Colau sempre va considerar com un fet oportunista haver alliberat aquest espai. No obstant això, el va condicionar de forma senzilla i modesta com a zona verda sense cap acte d'inauguració i d'una forma i gairebé imperceptible. Un any després de l'enderroc, el 29 de març de 2016 s'obria al públic.
El disseny definitiu de la placeta va resultar molt més simple i auster que el que havia ideat l'ajuntament convergent. Més formigó que verd, fanals i bancs nous i arbrat escàs amb una palmera supervivent de l'antic pati del Centre de Reinserció. La part baixa dels murs de la Model que delimitaven l'espai va ser pintada d'un color beige i mesos més tard donaria pas a un mural reivindicatiu de la recuperació de l'espai de la presó per a l'ús ciutadà.
Al nou espai, de 1215 metres quadrats,  hi van començar a créixer dos pebrers bords, gespa i plantes autòctones i va ser protagonista d'algunes actes i celebracions veïnals. S'hi van col·locar plafons amb grans fotografies sobre la memòria històrica de la presó.
 
  
 *2016.- El nou jardí provisional enllestit. (Foto: Marc Arias/La Vanguàrdia)  
 
*2016.- Els murs que delimiten l'espai de la placeta (Foto: La Vanguàrdia) 

*2016.-Festes i celebracions ciutadanes al nou espai verd.


*2016.- Panell d'informació sobre la història de la Presó Model. Al fons es veu un mural pintat amb referències a l'alliberament i la transformació de l'espai.(Foto: La Vanguàrdia)  
 
Al juny de 2017, la Presó Model va ser buidada d'interns que foren traslladats a d'altres centres penitenciaris. Començava realment l'etapa de la recuperació. La placeta provisional d'Entença/Rosselló va ser arrassada a l'espera de quedar integrada en el projecte general i definitiu. 

EDIFICI DE JUTJATS. Passeig de Lluís Companys / Passeig de Pujades / Carrer Comerç. (1964-2017)

$
0
0
 
 
*2000's.- L'edifici dels jutjats en els seus últims anys de servei.
 
A l'any 1942 va començar l'enderroc de l'antic Palau de Belles Arts, un edifici que datava de l'Exposició Universal de 1888 i que s'aixecava sobre el triangle format pel Passeig de Pujades, el carrer del Comerç i l'aleshores conegut com a Saló Víctor Pradera (avui Passeig de Lluís Companys). Malgrat la monumentalitat i bellesa de l'edifici, l'oficialitat franquista no va tenir cap mirament en enderrocar-lo. Es va al·legar que l'estructura de ferro de l'edifici havia quedat molt malmesa durant la Guerra Civil, però també era veritat que en aquells anys de penúries el ferro era un metall molt preuat i l'estructura de l'antic palau va ser aprofitada per aplicar-la a d'altres construccions i projectes.   
  
*1890's.- Postal acolorida amb el Palau de Belles Arts
 
*1945.- Solar sobre el que s'aixecaria l'edifici dels jutjats un cop enderrocat el Palau de les Belles Arts
 
El solar resultant va quedar nu i sense ocupar durant una bona pila d'anys fins que a començament dels anys 1960's el Ministeri de Justícia espanyol i l'ajuntament de la ciutat varen decidir aixecar-hi un nou edifici amb la intenció que acollís nous jutjats.
L'edifici, d'un estil que deixava palesa l'empremta de l'arquitectura oficial franquista de l'època, havia quedat enllestit el 1964, si bé no va començar a ser ocupat fins a finals de 1965 amb la instal·lació dels jutjats de primera instància i municipals a la plantes superiors i les oficines del Registre Civil a la planta baixa o principal.
La inauguració oficial però, encara va tenir que esperar a la visita del general Franco a Barcelona al juny de 1966.
 
*1966.- Crònica dels actes de la inauguració de l'edifici amb la presència de Franco. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
 
 
*1966.- El Caudillo destapant la placa que commemora la inauguració de l'edifici del jutjats el dia 23 de juny. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
*1966.- L'edifici dels jutjats el dia de la seva inauguració. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
Els jutjats van quedar en desús a partir de l'estiu de 2009 i l'abandonament de l'edifici va provocar la seva degradació progressiva. Finalment al 2016 es va aprovar definitivament un projecte per substituir-lo per una nova edificació i cap a finals de juny de 2017, mitjançant maquinària pesada, va començar l'enderroc d'aquests jutjats.
 
*2017.- Les màquines comencen a executar les tasques d'enderrocament.
 

LA CUEVA DEL GORDITO. Tàpies 1 bis. (1913)

$
0
0

El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar-restaurant amb una altra de menys habitual. L'establiment era també una escola d'aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.
El negoci es deia La Cueva del Gordito. El gordito en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte pels negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l'època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino. Uns anys abans ja havia obert una acadèmia al numero 28 del carrer Nou de la Rambla .
 
*1906.- L'Acadèmia Artística fundada també per Copérnico Olver fou el precedent immediat a aquest local (Font: todocolección)
 
 
 
*1913.- Fragments de sengles notícies sobre l'obertura del La Cueva del Gordito publicades al Papitu del mes de setembre d'aquell any. (Font: Biblioteca Nacional de Catalunya)
 
Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l'espectacle i aconseguir endur-se o ensarronar/enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d'aquells barris.
El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L'èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 1920's seguien produint estrelles de la nit tot dotant als locals de varietés de femelles desinhibides  i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.   

PANELL PUBLICITARI. Plaça Catalunya. Festes de la Mercè 1969.

$
0
0
Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
 
foto de Francisco Arauz.
Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
 
Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
 
La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
 
Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.

BOTIGA DE TARGETES POSTALS DE L. ROISIN. Rambla de Santa Mònica 29. (1930's-1962)

$
0
0


El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
 
 
Lucien Edouard Roisin Besnard
 
No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
  
*1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
 
La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

*1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
 
*1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
 
[1].-Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
  
[2].-Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
 

BAR GUINEA. Diagonal/Pau Claris/Rosselló. (1940's-1980's)

$
0
0


 
 
Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
 
[1].-Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
 
[2].-Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

MONUMENT A LA LEGIÓ CÒNDOR (1940-1980)

$
0
0

*1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
 
Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

*1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
 
Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
 
*1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

CINE NÚRIA. Roger de Flor 254. (1932-1966)

$
0
0
 
*1943.- Un programa de mà del Cine Núria durant la postguerra.
 
La vigília de Nadal de 1932 es va inaugurar al barri del Camp d'en Grassot, a cavall entre Gràcia i la Sagrada Família, una nova sala de cinema. Era situada als baixos de l'edifici avui identificat amb els números 254-256 del carrer Roger de Flor, en un local anteriorment ocupat per un garatge. L'autor del projecte havia estat l'arquitecte José Alemany i l'aforament era de 1.085 localitats. Fou batejada amb el nom de Cine Núria.
El primer empresari fou l'alemany Otto Lieman, un home de presència habitual en negocis cinematogràfics barcelonins, que va romandre al front del Núria fins al 1935. En aquells primers anys la sala alternava la projecció de pel·lícules amb varietats. 
Com recull Roberto Lahuerta [1], aquestava ser la primera sala de cinema que disposà d'infraestructura radiofònica pròpia. Era l'emissora de barri Ràdio Núria, que el dia de cap d'any del 31 de desembre de 1934  va retransmetre en directe les dotze campanades des de la Catedral.
 
*1935.- Programació del dia 15 d'agost d'aquell any publicada a la cartellera de La Vanguardia.
 
El 1935 el Cine Núria va ser guardonat amb un premi atorgat per l'ajuntament per haver ofert la millor programació de la temporada com a commemoració del quart aniversari de la proclamació de la República. Va ser un dels molts cinemes barcelonins que durant aquell any van presentar a la cantaora de flamenc Lola Cabello acompanyada a la guitarra per Pepe Hurtado.
La sala va ser col·lectivitzada al juliol de 1936 amb l'inici de la Guerra Civil i reoberta només unes setmanes després.
Acabada la guerra, el Núria es va incorporar a la Cadena Cabezas i va quedar integrat en la categoria de cinema de barri amb programacions setmanals dobles. Era habitual el repartiment de programes de mà per les botigues i comerços del barri anunciant la programació de la setmana següent.
El 1963 va projectar la superproducció de 220 minuts de metratge Los diez mandamientos (Cecil B. DeMille. 1956), circumstància que va ser anunciada a La Vanguardia.
El 28 d'agost de 1966 va oferir la seva última sessió. Un programa doble integrat per la comèdia francesa Un tío imponente de Jean Boyer i el western Traición en Fort King amb Rock Hudson i Anthony Quinn). 
 
Les dues últimes pel·lícules que es van projectar al Cinema Núria.
 
[1].-Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015. 

COESA. Electrodomèstics. Paral·lel 71. (1962-1984)

$
0
0
 


A l'octubre de 1962 una modesta botiga d'electrodomèstics va obrir portes al número 71 de  l'avinguda Marquès del Duero (avui Paral·lel). El seu nom era COESA (acrònim de Compañía Electrodoméstica Sociedad Anónima). La dècada dels 1960's va caracteritzar-se per la consolidació de l'entrada dels electrodomèstics a les llars de les classes mitjanes i fins i tot de les més populars amb l'aparell de televisió com element més emblemàtic. Els preus s'havien abaratit i les facilitats de pagament feien, almenys aparentment, més sostenible la inversió.
COESA va esdevenir amb pocs anys un referent indiscutible de la compra d'electrodomèstics, un sector en el que aleshores circulaven productes de marques avui desaparegudes i llegendàries com Iberia, Odag, Askar, Marconi o Aspes per citar-ne només algunes.

*1962.- Retall de propaganda de COESA en ocasió de l'obertura del seu establiment del Paral·lel

A mitjans de la dècada dels 1960's COESA s'havia nodrit d'un conjunt de botigues escampades per la ciutat amb presència a la Rambla (davant del Liceu), a La Verneda (carrer Guipúscoa), al carrer Tamarit (secció de mobles) o al carrer Rosselló (secció post-venda) entre d'altres.
Arribada la dècada dels 1970's l'empresa va optar per aixecar un nou edifici al Paral·lel, al mateix lloc on havien obert la primera botiga deu anys abans. Així doncs, al juny de 1972 es va inaugurar un modern edifici de vidre de nou plantes més àtic, baixos i soterrani que ampliava espectacularment la seva superfície d'exposició i venda. Amb aquest nou edifici COESA esa va consolidar també en el sector de les llistes de noces, un sistema aleshores molt utilitzat i efectiu per dotar a la parella recent casada de tots els elements de la llar sense el risc de caure en duplicitats.
 
*1972.- El nou edifici de COESA inaugurat aquell any.
 
COESA va començar a tenir problemes econòmics als inicis de la dècada dels 1980's. Tot i que l'arribada del video domèstic va suposar un altre gran moment per a les vendes i l'empresa es va dotar del seu propi video club, ja es feia palesa la seva mala salut econòmica per l'alt volum d'impagats, les seves grans inversions en publicitat i al capdavall una creixent davallada de les vendes. Era encara habitual veure a la premsa gran anuncis de l'empresa que ocupaven fulls sencers als diaris. El 1983 va presentar suspensió de pagaments i la plantilla ja havia estat retallada ostensiblement a la meitat. A partir d'aquí l'agonia de l'empresa va evolucionar fins al tancament definitiu.
El gran edifici de vidre que havia ocupat COESA va ser reformat a finals de la dècada dels 1990's i ocupat per les noves dependències de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament d'Educació (aleshores Ensenyament).
 

BOLO CLUB ENTENZA. Carrer Entença 62. (1950's)

$
0
0
Cap als inicis de la dècada dels anys 1950's es produeix a la ciutat una proliferació de l'esport de les bitlles amb l'aparició de diverses entitats dedicades a la seva pràctica. S'imposen les denominacions bolos i bolera en llengua castellana i només molt tímidament es parla de bowling denominació anglesa poc tolerada per l'establishment lingüístic del moment.
 
*1953.- El Bolo Club Entenza en la llista de clubs de bitlles existents a la ciutat en aquell any. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)
 
El Bolo Club Entenza era emplaçat als baixos de l'immoble del numero 62 d'aquest carrer entre la Gran Via i el carrer Diputació [1].
La Federació Catalana havia posat en marxa un campionat regional on la presència de clubs barcelonins era majoritària. El Bolo Club Entenza destacava com un dels més forts a l'edició de l'any 1953.
 
*1953.- Crònica d'una jornada del campionat de Catalunya de bitlles amb la participació destacada del Bolo Club Entenza. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).
 
[1].- L'emplaçament del Bolo Club Entenza coincidiria avui amb l'edifici sota el qual hi ha un dels accesos a l'interior d'illa que acull els jardins de Sebastià Gasch a la quadrícula Entença/Diputació/Rocafort/Gran Via.
 

ALMACENES ALEMANES / ALMACENES CAPITOL. Carrer Pelai. (1922-1982)

$
0
0
 
A l'any 1922 va obrir portes al número 20 del carrer Pelai una botiga que s'anunciava com especialitzada en productes alemanys. Aquest nou establiment n'havia succeït un altre de les mateixes característiques situat a l'entresòl de la finca número 38 del mateix carrer. A la publicitat de l'època apareixia amb el nom Artículos Alemanes i oferia una quantitat molt diversa d'objectes per a la llar entre els que sobresortien els de cristall.
 
 
*1922.- Els primers reclams publicitaris apareguts a premsa de l'embrió dels Almacenes Alemanes van ser aquests dibuixos que anunciaven Artículos Alemanes.  El primer amb imatges de Berlín i un Hermes sobre un tren de mercaderies. L'altre amb la quitxalla plenament satisfeta després de comprar a l'establiment. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
Un any després varen adoptar el nom de Almacenes Alemanes. El negoci, que s'orientava bàsicament a les classes populars amb preus molt baixos, va anar creixent progressivament, tot ampliant la seva superfície de vendes amb l'ocupació de les finques veïnes així com de zones interiors, patis i antics jardins fins esdevenir uns gran complex de  venda de roba, objectes per a la llar i complements.
El desenllaç de la Segona Guerra Mundial va tenir una total influencia en el nom de l'establiment i els magatzems varen deixar de ser Alemanes per passar a ser coneguts com Capitol. D'aquesta forma es renunciava al nom dels vençuts a la guerra i s'adoptava com a nou nom una icona del més potent dels guanyadors, els Estats-Units.
En el decurs dels anys 1950's una nova figura s'incorporà al negoci per atraure públic. Eren uns peculiars personatges que es col·locaven  a les portes de l'establiment, gairebé a peu de carrer, i s'encarregaven de cantar les excel·lències d'un nou producte -generalment objectes per a la llar-. Aquests xerraires dotats d'un verb fàcil i accelerat convencien fàcilment les mestresses de casa a base d'ofertes promocionals i múltiples explicacions. 
Amb les ultimes ampliacions l'interior del Capitolio esdevenia un autèntic laberint on als poc habituals no els fàcil trobar la sortida en un entramats de desnivells, escales, passadissos i espais tots diferents els uns dels altres.
Cap als inicis de la dècada dels 1980's l'empresa que explotava els magatzems va començar a tenir greus dificultats econòmiques. Diverses vegades va entrar en concurs de creditors i suspensió de pagaments fins a liquidar totes les existències i tancar el negoci al 1982.
 
 
 
 

PAVELLÓ DE LA CONFEDERACIÓN HIDROGRÁFICA DEL EBRO. Exposició de 1929. (1929-1930)

$
0
0
Article elaborat amb el suport de JAUME MAS,FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1929.- Últims retocs al pavelló de la Confederación Hidrográfica del Ebro (encara amb les inicials CSHE). (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

La Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) va ser fundada l'any 1926 durant la dictadura primoriverista amb el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro. La seva finalitat era la gestió de l'aigua i dels regs provinents de la conca fluvial del riu Ebre i els seus afluents principals sota uns criteris d'aprofitament comú de les aigües.
La presència d'aquesta entitat a l'Exposició Universal de 1929 es va limitar inicialment a un stand situat a l'interior del Pavelló de l'Estat Espanyol que hi havia a l'esplanada de l'Estadi.
No obstant, la CHE acabaria disposant d'un pavelló propi que es va dissenyar i construir quan ja s'havia inaugurat i obert al públic l'Exposició. Les obres van durar de juny a setembre de 1929 i el dia 4 d'octubre el rei Alfons XIII va inaugurar-lo oficialment.

*1929.- Arribada del rei d'Espanya Alfons XIII al Pavelló. (Font: ANC)
 
El projecte havia estat elaborat per l'arquitecte aragonès Regino Borodio Ojeda (1895-1976) que des de 1926 treballava com assessor d'arquitectura a la pròpia Confederación. Borodio era aleshores un home jove, de només 34 anys, clarament influenciat pels criteris de l'arquitectura racionalista, que va aplicar al pavelló construït a l'entorn del Palau Nacional, prop dels de Iugoslàvia i el Banco Vitalicio.
Després de la Guerra Civil Borodio abraçaria la causa franquista i esdevindria un dels arquitectes oficials del règim a Saragossa amb moltes obres a la capital aragonesa.

*1929.- El pavelló de la CHE al centre de la imatge. A la dreta, davant el Palau Nacional veiem el pavelló de Iugoslàvia i a l'esquerra apareix el del Banco Vitalicio amb el seu remat gaudinià. (Font: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada Francisco Arauz)
 
*1929.- Emplaçament del pavelló en un plànol de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)
 
També va col·laborar en el disseny del pavelló de la CHE l'escultor Félix Burriel Marín (1888-1976), que hi va projectar tres figures al·legòriques en forma de dona que representaven l'energia hidràulica, l'agricultura i la navegació. Aquest conjunt escultòric va quedar emplaçat al costat de la porta d'accés al pavelló. A l'interior el pintor riojà Angel Díaz Domínguez (1879-1925) es va encarregar dels cartells i dels quadres dels pantans i paisatges de la conca de l'Ebre.

 *1929.- Comentari sobre l'interior del pavelló de la CHE aparegut a la Guía de la Exposición  (Font: Notas de un Visitante d'Eliseo Sanz Balza. Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1929.- Dibuix del pavelló que apareixia en un anunci de Can Jorba (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

GRUP D'HABITATGES MILITARS UNIFAMILIARS. Pare Claret / Castillejos / Travessera de Gràcia / Cartagena. (1920's-1960's)

$
0
0
Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i ELOY FC

 
Al juliol de 1920, l'arquitecte Enric de Babot i Frayse  va projectar un grup d'habitatges unifamiliars per a la Cooperativa Militar, que ocuparien tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers Castillejos, Pare Claret, Cartagena i l'últim tram de Travessera de Gràcia. El terreny era situat just entre l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Hospital de la Quinta de Salut L'Aliança. Va col·laborar també en el projecte un altre arquitecte, Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939), que es va encarregar de la direcció d'obres.
Eren uns habitatges modestos, de planta baixa i pis, en els que destacaven com a elements més singulars el frontó triangular que coronava les façanes i el pati interior de cadascuna de les finques, que podia ser utilitzat indistintament com a hort o com a jardí. 
El conjunt guardava moltes similituds amb el situat a l'illa Torre Vélez-Sant Quintí i també amb el de Torre dels Pardals/Mascaró/Tinent Costa que van projectar els mateixos arquitectes esmentats.

*1933.- Plànol municipal on es pot apreciar la minuciosa sectorització de l'illa i els patis interiors de què disposaven les cases. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Cap a les acaballes dels anys 1940's el conjunt va començar a perdre la seva uniformitat original. Algunes casetes van ser remuntades i altres començaren a desaparèixer per donar pas a altres edificacions. El procés de substitució es va completar entre els anys 1960's i 1970's, amb l'enderroc del que quedava del conjunt.
Avui (2017) encara podem veure un vestigi d'aquest grup a la casa numerada amb el 378 de la Travessera de Gràcia que conserva la façana original.  

*1960's.- El grup des de la cantonada Pare Claret / Castillejos. Com es pot observar ja havia perdut la uniformitat. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz) 
 
*2015.- L'única casa supervivent del grup és aquesta de la Travessera de Gràcia (Font: GoogleEarth).
 
 

PAVELLO DE RIEGOS Y ENERGIA DE VALENCIA. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)

$
0
0
Agraïments a JAUME MAS


*1929.- El petit pavelló de REVA encara en construcció a l'esquerra de la imatge. Al fons es veu el Palau Nacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).

La companyia Riegos y Energia de Valencia (REVA) va ser fundada a l'any 1928 per l'empresa belga Tractebel (després Electrabel) amb la pretensió de participar al concurs públic convocat pel Govern Espanyol per a la construcció d'embassamets a la conca del riu Túria. Els objectius eren generar reserves per l'abastiment de l'aigua a ciutat de València per assegurar els regs a l'horta i produir energia elèctrica. L'arribada de la República, la guerra i després el franquisme frustrarien gran part d'aquestes expectatives inicials. 
REVA va comparèixer a l'Exposició de Barcelona de 1929 amb un petit pavelló a la zona adjacent al Palau Nacional pel cantó de Montanyans. Era situat entre el del Banco Vitalicio y el de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro.

*1929.-  El pavelló de REVA ja construït amb el del Banco Vitalicio darrera. (Foto: Joan Fontanillas Ginabreda / ANC).
 

CAN GRASES (1890's-1970's) / ESCOLA MONTESSORI (1920-1925) / RESIDENCIA D'ESTUDIANTS NORMALISTES (1927-1933) / GRUPO ESCOLAR URUGUAY (1941-1966). Comte de Salvatierra / Via Augusta

$
0
0
Agraïments a RAMON VILALTA

Finca i casa pertanyent a la família Grases que era situada al carrer del Comte de Salvatierra, una via curta dels afores de la vila de Gràcia, que enllaçava el carrer Balmes amb el carrer per on discorria el carril Barcelona-Sarrià (avui Via Augusta), per sobre de la Diagonal. El seu propietari Antoni Grases i Riera [1] havia tingut una casa al centre de la plaça Catalunya que al desembre de 1895 fou enderrocada per permetre la nova urbanització de l'espai.

*1920's.- Imatge de Can Grases amb el seu jardí en primer terme. (Foto: Josep Barrillón)
 
A partir del moment en que la família va deixar de viure a la finca, Can Grases començaria una llarga història sempre molt vinculada a l'ensenyament. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya hi va obrir l'Escola Montessori, que seguia els criteris de renovació pedagògica i conreu de la llibertat entre els alumnes, que la pedagoga italiana Maria Montessori havia dissenyat. La família Grasses va llogar la finca al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1927 s'hi va instal·lar la Residència d'Estudiants Normalistes, un any abans que els límits de la finca quedessin rectificats per les obres de cobriment de les vies del carrer del Carril per urbanitzar-hi la Via Augusta.


*1933.- Emplaçament de la finca de Can Grases en un plànol traçat durant la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Va ser durant els primers anys de la postguerra, quan a la casa s'hi va instal·lar el Grupo Escolar Uruguay, inaugurat pel Ministeri d'Educació franquistael 12 d'octubre de 1941 en ocasió del Dia de la Hispanidad, altrament dit de la Raza. Formava part d'un pla per obrir escoles a la ciutat amb noms dels anomenats países hermanos de América Latina. Els cònsols respectius de cada país presidien els actes d'inauguració dels centres escolars. A Can Grases li va tocar el dedicat a l'Uruguai com constava en una placa que es va penjar a la cantonada amb la Via Augusta al costat d'un dels balcons del primer pis.
 
*1941.- La portada de La Vanguardia del dia 2 d'abril d'aquell any informava sobre la inauguració dels nous grups escolars, entre ells el dedicat a l''Uruguai. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
*1941.- El Grupo Escolar Uruguay instal·lat a la Casa Grases poc després de la seva inauguració

*1955.- El Grupo Escolar Uruguay amb la Via Augusta al fons.
 
El Grupo Escolar Uruguay va romandre a l'antiga finca de Can Grases fins a l'any 1966. El primer dia d'abril d'aquell any va ser inaugurat el nou edifici docent a l'Avinguda Príncep d'Astúries cantonada Guillem Tell. El vell xalet del carrer Comte de Salvatierra va continuar dempeus algun temps més fins al seu enderroc. Sobre el solar resultant a l'any 1973 s'hi va començar a construir un edifici d'oficines on el 1975 el desaparegut Banco Guipuzcoano hi va instal·lar la seva seu principal a Catalunya.

[1].- El seu germà, Josep Grases i Riera (1850-1919) va ser un notable arquitecte modernista que va construir moltes de les seves obres a Madrid.
Viewing all 1383 articles
Browse latest View live




Latest Images