Quantcast
Channel: BARCELOFÍLIA
Viewing all 1379 articles
Browse latest View live

ISCHIA. Snack-Bar. Tuset 30. (1962-1969)

0
0
*1965.- Un anunci de l'Ischia publicat a La Vanguardia

D'entre els bars i terrasses que mereixen una menció en la història del fenòmen de Tuset Street hi figura l'Ischia, un local que va esdevenir el bar de moda d'aquella zona als anys 1960's, però que, a més a més, té l'honor de ser un dels primers en encetar aquella etapa de popularitat radical d'aquest curt carrer d'una Barcelona que pugnava per sortir de la cova d'una sordidesa de costums socials que imposava el franquisme. Allà es concentrava una joventut burgesa i benestant però activa i trencadora, que anhelava nous espais per apropar-se al món civilitzat i s'apuntava a una nova modernor i creativitat. Eren la primera generació de joves que no havien viscut directament les misèries de la guerra.
En aquell carrer que va començar a centralitzar els despatxos publicitaris, els estudis fotogràfics, les botigues de moda i la inquietud cultural, l'Ischia era el punt de concentració de tot aquest rusc de joves vibrants, que en acabar la dictadura ja serien madurs i no volien perdre l'oportunitat de viure malgrat les rigideses i els límits que imposava l'oficialitat vigent.
La Cafeteria Snack Bar Ischia era situada a la part alta de Tuset -entre el carrer de La Granada del Penedès i la Travessera de Gràcia-, en aquella vorera que era més ampla que a la resta del carrer. Allà desplegava la seva terrassa, que vivia en companyia de la de l'Anahuac, entre el Pub Tuset i la mítica Cova del Drac. 
Josep Maria Espinàs, en les seves passejades pels carrers de la ciutat dels anys 1960's, recordava l'Ischia com un local on "s'hi agrumollaven els nois que juguen amb les claus del cotxe, les noies al dia, els estudiants del pròxim Institut Francès i alguns futbolistes. Joves que s'hi amuntegaven, tots ells amb costums similars, en el vestir, en la manera de moure's, de parlar. Recordava també la presència massiva de siscents trucats que espetegaven i només algun cotxe esportiu de veritat que lluis i conduia el de millor posició social de la colla.
Els promotors de la Cafeteria Snack-Bar Ischia van ser Isabel Manzano de Condemines i el seu marit que el 7 de desembre de 1962 van aventurar-se a obrir aquesta cafeteria en un carrer Tuset que encara no era Tuset Street. La popularitat del local entre la joventut de l'època va ser creixent i imparable. Era habitual veure un gernació de joves que ocupaven la terrassa, la vorera i l'interior del local amb els gots de les seves consumicions entre els dits.
Uns anys després Isabel Manzano va decidir donar-li un altre to per atraure també públic a la nit. Malgrat l'èxit que s'endevinava, per la gran quantitat de clients que congregava dia rera dia, el local no va sobreviure gaire temps més. Paradoxalment, tot i haver estat un dels primers locals en obrir en aquell superambientat carrer Tuset dels anys 1960's, l'Ischia va ser també uns dels primers a plegar i a desapàreixer. 

*1968.- Un article publicat a La Vanguardia en els temps gloriosos de Tuset Street. Pels grups de pijos de l'època, l'Ischia va esdevenir com una mena de santuari. (Font: La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la

METROPOLITAN CINEMAWAY (1909-1911)

0
0
El dia 6 de febrer de l'any 1909 va ser inaugurat a la Gran Via el Metropolitan Cinemaway. No era un cinema com els altres. Es tractava d'una sala d'una originalitat manifesta. L'espai de projecció reproduia amb tot luxe de detalls l'estructura d'un vagó de tren, que es complementava amb una acurada ambientació que incloïa els sorolls propis d'una estació ferroviària, el xiulet del cap d'estació i de la màquina de vapor, els xisclets de les rodes sobre les vies, etc. L'espectador quedava així immers en una mena de fantasia de viatge en ferrocarril mentre en un dels extrems de la sala es projectava el film.
El promotor de la sala va ser l'empresari Domingo Comamala, un conegut fabricant de gèneres de punt. Al seu costat, Comamala va tenir de col.laborador a José Canudas, que fou l'encarregat de dissenyar i posar en marxa els mecanismes reproductors dels sorolls i l'ambientació del tren. Les projeccions eren bàsicament de documentals de viatges per tot el món, especialment de països exòtics (Japó, Egipte, Austràlia, Noruega, Escòcia...), de manera que els assistents esdevenien eventuals turistes a través de la contemplació de les imatges exhibides. També s'hi varen projectar les cintes Barcelona en tranvía i Valencia en tranvía, i altres recorreguts urbans filmats des d'aquests mitjans de transport, que permetien a l'espectador conèixer la vida quotidiana dels carrers d'altres ciutats.
 
*1908.- El film Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, va ser un dels projectats al Metropolitan Cinemaway.
 
 
Tot i que va ser la primera sala d'aquestes característiques en tot l'estat, el  Metropolitan Cinemaway no va tenir una existència massa llarga. Va tancar quan encara no feia ni dos anys de la seva solemne obertura. Va ser al gener de 1911. Només uns mesos després, a l'abril, es va inaugurar al mateix lloc el Cinema Ideal. Avui l'Hotel Avenida Palace ocupa aquell cèntric emplaçament.  

BAR LEMANS. Plaça Catalunya 4 (1950's - 1990's)

0
0

El Bar Lemans, situat a la cantonada de la Plaça Catalunya amb Bergara, era un local de format menut molt freqüentat pels que arribaven massa d'hora a veure la pel·lícula dels cinemes d'estrena veins Cataluña Vergara. Ocupava el local de l'antic Restaurant Cataluña desaparegut als anys 1950's.
Als anys 1960's el Lemans tenia un mostrador de rajoletes i un neó de colors a la paret amb el nom del bar, que evocava el cèlebre circuit automobilístic francès. Era un lloc ideal per quedar i gaudir de més tranquilitat que no pas en altres locals de la zona com el Cafè Zurich sempre molt més massificat i ple.
El setembre de 1986, el propietari del bar Jesús Folch Canela va traspassar el local a l'empresa de restauració Bernesa. Aquesta operació i l'imminent enderroc i construcció del centre Comercial El Triangle va avortar la continuïtat del Lemans.



CAFETERIA MANHATTAN. Urgell-Rosselló. (1940's - 1989)

0
0
*1985.- La cafeteria Manhattan, al xamfrà Urgell/Rosselló, poc abans del seu tancament definitu.

Per a molts veins dels barris del Clínic, el Ninot i l'Escola Industrial, el record de la Cafeteria Manhattan, situada a la cantonada Urgell/Rosselló, davant mateix d'un dels accessos a la parada d'Hospital Clínic del metro L5, té segurament un significat especial.
El Manhattan era un bar aparentment normal, amb marquesina i terrassa, que sempre tancava tard. L'interior, que no era massa gran, no es caracteritzava especialment per la seva netedat. Unes escales estretes conduien a un soterrani on sovint s'hi acomodaven algunes parelles que cercaven intimitat. De dia era freqüentat per estudiants de l'Escola Industrial i treballadors del Clínic. De nit però, el panorama canviava i s'hi organitzaven timbes il·legals amb grans quantitats en joc sobre la taula. Al barri qui més qui menys coneixia de l'existència d'aquestes pràctiques, sovint magnificades per alguna redada policial amb detinguts.
El Manhattan sempre va tenir aquest encant sinistre d'allò prohibit. No va poder resistir el pas del temps, la legalització del joc i l'especulació. El local era situat als baixos d'un edifici molt antic i de només un pis d'alçada en una cantonada molt cotitzada. A finals de la dècada dels 1980's el bar va tancar i tot seguit s'hi va aixecar un edifici d'oficines, als baixos del qual s'hi han obert diversos negocis de restauració. Els temps del pòquer i les irrupcions policials sobtades van quedar per la història i pel record.

SÁNDOR. Cafeteria Restaurant. Pl. Francesc Macià (1944-2013)

0
0
 
 
 
La terrassa de la cafeteria Sándor s’estenia sobre la vorera corba dels edificis més antics de la plaça Francesc Macià. Però, en realitat, Sándor lligava molt millor amb Calvo Sotelo, el nom que els franquistes van donar a aquella plaça que durant 40 anys va ser com una mena d’icona d’encontre de les classes més benestants, que s’havien instal.lat progressivament en els nous barris generats al voltant de la plaça, especialment cap a al zona del Turó i la continuación de la Diagonal en direcció a  Pedralbes. Durant els sovint tortuosos anys anys de la transició cap a democràcia d’allò en deien Zona Nacional i era fácil veure-hi concentracions de fills d’aquell règim agonitzant tramant accions d’escarment contra traidors.
Sándor va obrir un bon dia de 1944 i aviat va concentrar tota aquella gernació d’aristòcrates i ben posicionats al calor del nou règim del general. Com ja s’ha dit, era fonamentalment una terrassa. Molts del seus clients mai van arribar a entrar a l’interior del local. Els detalls que atorgaven classe i distinció a Sándor eren múltiples i evidents. Totes les taules de la terrassa tenien unes petites tovalles escrupulosament esteses, un limpia enllustrava les sabates dels clients a qualsevol hora, a dins una senyora exercia de centinela dels serveis, i la plantilla de cambrers sempre ben uniformada lluia uns resplendents botons daurats.
 
*1940's.- La terrassa de Sándor en els seus primers anys.
 
Algunes llegendes urbanes expliquen que també les senyores de vida fàcil i gamma alta freqüentaven aquella terrassa i, segons com col.locaven el croissant sobre el plat, els buscadors d’emocions fortes de pagament ja sabien si la fémina es trobava disponible o no. La mitjana d’edat era en general alta i els preus també, gairebé prohibitius. Així es preservava la bona posició social de la clientela. Pares, mares i fills de casa bona tenien a Sándor el seu aparador preferit. Un lloc idoni per gestionar adequadament els seus egos, el seu exhibicionisme i l’anhel de reconeixement de la seva posició social. Però Sàndor era també un petit tresor per als voyeurs. L’estretor del passadís que quedava entre l’entrada del local i les primeres cadires de la terrassa permetia al vianant alleugerir la marxa. Això facilitava la contemplació del ventall de personatges que s'asseien a la terrassa amb la cara al sol i l’epidermis torrada o coberts amb barrets o pameles.
Amb l’arribada de la democracia al país, Sándor va anar perdent gas progressivament, si bé mantenía una clientela veterena fidel i compromesa. El 1980 va patir una reforma que va reduir considerablement la seva superfície. Els seus antics veins havien caigut progressivament, primer el cabaret Lamoga, després el bar Mery, més tard el cinema Rialto, la perfumeria Magda, les Mantequerias Leonesas…, fins i tot una de les primeres hamburgueseries Pokin’s que hi hagué a la ciutat i que concentrava una grans quantitats de joves.
En els seus ultims anys la mítica terrassa de Sándor havia quedat perfectament delimitada amb parets i sostre de vidre esponsoritzats per Martini. El Grup Husa va ser el seu últim propietari i Marcos Zamora el seu darrer director. Tot es va acabar un dia de març de 2013. Déien que només la terrasa ja costava uns 20.000 euros a l’any que recaptava l’ajuntament. Zamora, després de fer números, va arribar a la conclussió que el negoci ja no tenia viabilitat. Sándor va tancar deixant darrere seu una barreja de glamour i ostentació protagonitzada per personatges inaccesibles.
 
 *1970.- Una tuna universitària animant la terrassa de Sándor.
 

CASA THOMAS. Edifici original. Mallorca 293. (1898-1912)

0
0
*1909.- Aspecte original de la Casa Thomas.
 
La Casa Thomas, una de les obres modernistes destacades de l'Eixample, va ser enlairada segons projecte de l'arquitecte Lluís Domenech i Montaner (1850-1923) per encàrrec de Joseph Thomas, un industrial del ram de les arts gràfiques, que li va demanar uns baixos per al seu taller de litografies i gravats i un primer pis per l'habitatge familiar .
El projecte original es va començar a executar el 1895 i va quedar completat tres anys després. L'edifici, d'estil neogòtic, destacà pels seus detalls florals i riquesa ornamental.
Aquest aspecte original de la Casa Thomas va ser alterat el 1912, quan es va procedir a l'ampliació i reforma l'edifici afegint-hi tres plantes més segons un projecte de l'arquitecte Francesc Guàrdia i Vial (1880-1940). També es van incorporar tribunes a ambudes bandes de la façana en els dos primers pisos. Val a dir que la intervenció de Guàrdia va ser sumament respectuosa la idea original, fins i tot es va respectar el coronament amb els dos cossos dels extrems més enlarirats que la part central de l'edifici i es va conservar el pinacle de pedra de la part esquerra. Va desaparèixer però, un rètol bandera de ferro forjat en el que apareixia el nom del propietari.
 
*1899.- La Casa Thomas recent construida. Observi's el rètol bandera amb el nom del propietari adossat al pinacle de pedra, més visible encara a la imatge inferior.
 
 
La reforma i ampliació de la Casa Thomas no va suposar, en cap cas, cap pèrdua de patrimoni arquitectònic, ni tampoc cap afegitó de mal gust inspirat en la pura especulació com els que dissortadament sovintejaren en la Barcelona del franquisme. És important però, conèixer com va ser concebut originàriament l'edifici per Domenech i Muntaner i els elements que van quedar alterats amb l'ampliació.
La Casa Thomas segueix avui dempeus al carrer Mallorca, entre Roger de Llúria i Bruc, i és parada obligada de la ruta del modernisme. L'any 1980 va ser objecte d'una excel·lent intervenció, dirigida per l'arquitecte Cristian Cirici, que va guanyar el Premi Nacional de Restauració. Posteriorment, el 2010, l'empresa de mobles i decoració Cubiñá hi va establir la seva seu principal i va procedir a una rehabilitació encara més acurada de la planta baixa amb la recuperació visual dels terres hidràulics originals. 
 
 
*2005.- Aspecte actual de la Casa Thomas
 

EL QUIOSC DE CANALETES (IV). (1939-1951)

0
0
 
*1946.- El quiosc de Canaletes rera la font.
 
L'última etapa de la vida del popular quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes, correspon a l'època de la dictadura de Franco. Acabada la Guerra Civil el quiosc torna a obrir-se i continua presidint el balcó de la Rambla. Manté la mateixa estructura que durant la República, si bé exteriorment s'hi realitzen algunes reformes a la part superior. En contraposicó als òvals i cercles que contenien els anuncis a l'etapa anterior, la publicitat passa aleshores a exhibir-se en panells rectangulars que circumden tota la coberta al voltant de la cúpula.  S'anuncien bàsicament licors de tota mena, però als ultims anys la marca Montplet, creadora de begudes alcohòliques com Anís Azul, Ron Prunés, Kummel 42 o conyac Barbarroja, és la principal beneficiària de la publicitat del quiosc. S'arriba a colocar un rètol metalic sobre el que se situen unes grans lletres amb el nom d'aquesta marca comercial visibles des del mig de la Rambla i també desde la vorera del Bar Canaletes. Al cim de la cúpula s'hi col.loca també un rètol rodó amb publicitat de Montplet.
 
*1950.- Una vista del quiosc des de la cantonada de la Rambla amb el carrer Pelai, pocs mesos abans de la seva desaparició.
 
*1949.- Destil·leries Montplet comercialitzava els seus productes al quiosc de Canaletes durant els anys 1940's i en monopolitzava la publicitat. (Font: Arxiu La Vanguardia)
 
Però la continuïtat del quiosc sembla condemnada. El nou règim, que ja decidit eliminar la cúpula original de forma arrodonida de l'edifici de la Telefònica a la Plaça Catalunya, continua la seva creuada implacable i depuradora de l'art dels temps daurats del catalanisme. El quiosc de Canaletes, amb l'excusa hipòcrita de convertir la Rambla en una via ràpida (?) és enderrocat sota el mandat de l'alcalde Simarro davant l'estupefacció dels vianants i de la fidel clientela de l'establiment.   
 
*1951.- El dia 28 de setembre es va consumar l'enderroc del quiosc, un atemptat imperdonable contra aquest element de la història de la nostra ciutat. Els vianants des del mig de la Rambla s'ho miren amb pena i resignació. 
 

PARELLADA. Restaurant. Saló de té. Pastisseria. Diagonal/Còrsega (1929-1967)

0
0
 
*1944.- La terrassa del Parellada en els seus millors anys.
 
Parellada va ser un dels primers restaurants de qualitat que es va establir a la Diagonal. Amb el nom de Dulcería Juan Parellada, el local va obrir portes el 14 de desembre de 1929 als baixos de la Casa Pericas, un edifici noucentista construit el 1919 (Còrsega 319/Diagonal 391). Ocupava el vèrtex d'aquella illa triangular davant del mur del jardí del Palau Robert i de la font del nen i la granota. En els seus primers anys fou bàsicament una pastisseria de luxe que ben aviat va esdevenir un dels establiments preferits per la burgesia durant els anys de la Segona República. L'esclat bèlic de 1936 va interrompre però la seva progressió i romangué una temporada tancat durant els dos últims anys del conflicte.

*1929.- Notícia de la inauguració de la pastisseria de Joan Parellada a les pàgines de La Vanguardia (edició del dia 15.12.1929)

 
*1932.- Un anunci d'una presentació de parfums i productes de bellesa amb regals per a les senyores als salons del Parellada. (Font: La Vanguardia. 10 gener 1932).
 
Acabada la guerra Parellada va reobrir el dia 13 de maig de 1939. El local incorporava restaurant saló de té i pastisseria. La terrassa, amb excel·lents vistes sobre el Cinc d'Oros, tornava a acollir les classes benestants, aleshores renovades amb els inquebrantables al nou règim, que van trobar allà un lloc idoni per a  les seves reunions. A l'hivern quedava coberta i protegida del fred per una àmplia gàbia que permetia veure l'exterior.  Rossend Ribas era l'encarregat de conduir el negoci.
Explica el cronista Lluís Permanyer [1] que en una ocasió el maitre de Parellada, que es deia Tort, no va permetre al governador civil, general Acedo Colunga, asseure's en una taula que havia estat prèviament reservada. La reacció del militar fou contundent i va acabar amb Tort treballant a Madrid. A banda dels addictes al franquisme el local era també freqüentat per homes de la cultura i les lletres com Josep Maria de Sagarra.
Cap a la segona meitat dels anys 1960's Parellada va tancar portes i el local va ser ocupat per una sucursal bancària. Part de l'espai seria recuperat el 1969 per la pastisseria Mora-2 i a partir de 1983 per Farga. Mai més però, es va poder recuperar l'entrada per la cantonada amb Còrsega ni la històrica terrassa triangular, que tan glamour havien donat al lloc.
 
  
[1]. Lluís Permanyer. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.

COLMADO MARIANO PÉREZ. Roger de Llúria 50. (1930's-1970)

0
0
Article elaborat amb el suport de MARIANO PÉREZ MIR.

*1930's.- El colmado amb el seu propietari a l'esquerra i dos dependents a l'altra porta.

Una de les moltes botigues de queviures i ultramarins de la Dreta de l'Eixample va ser el Colmado de Mariano Pérez, situat al número 50 del carrer Roger de Llúria, gairebé a la cantonada amb Diputació i molt aprop d'una de les embocadures del passatge Permanyer.
Mariano Pérez era oriund de La Iessa, un poblet de la comarca dels Serrans a la part més occidental del País Valencià. Quan va arribar a Barcelona als anys 1930's va fer-se càrrec de la botiga que ja existia des de començaments de segle (Usón y Gimeno als anys 1920's i Pablo Parent als anys 1910's havien estat altres antics propietaris del negoci). L'interior de la botiga era de sostre alt i quedava dividida per un altell que feia les funcions d'habitatge on hi vivia la familia del propietari amb la seva dona i quatre fills. S'hi venien barres de gel, olis i colònies a granel i fou un dels primers establiments de la zona que va oferir peix congelat. La botiga va mantenir fins al final el seu aspecte exterior amb els rètols i l'estructura antiga de portes i aparadors que mostra la fotografia. La fruita però, ja no s'exposava a peu de vorera.
El colmado va desaparèixer l'any 1970 quan tot l'immoble de la cantonada Besòs-muntanya de la cruïlla Llúria-Diputació va ser venut a una immobiliària, que el va enderrocar per aixecar-hi un edifici d'oficines amb façana de vidre, d'aquells que fan tan mal a la vista en una zona història de l'Eixample com és aquesta.

CINEMA FONTANA (1980-1988), SELECTO (1939-1979), SELECT (1925-1939), ESTUDI CIRERA (1920-1925) i TRILLA (1905-1920). Carrer Gran de Gràcia 175.

0
0
 
*1915.- El cinema, en els seus primers anys, quan es deia Trilla
 
Una de les sales de cinema amb més història de la vila de Gràcia va ser, sens dubte, la que va obrir portes el 1905 al carrer Gran, entre Fontana i Lesseps, amb el nom Cinema Trilla, al costat de la plaça del mateix nom.
Posteriorment, el 1920 el local va acollir la companyia estable de teatre de Josep Cirera, que va estrenar-se amb El Abuelo de Benito Pérez-Galdós. Aquest període, amb el nom d'Estudi Cirera, va durar fins al 1925 quan ja s'hi tornaven a projectar  películes i va ser rebatejar com a Cinema Select fins a l'acabament de la Guerra Civil.


*1928.- Després va passar a dir-se Select
 
L'etapa més llarga i intensa va ser durant la posguerra. El cinema va castellanitzar com era preceptiu el seu nom i passà a ser conegut oficialment com Selecto. Oferia pel·lícules i varietats amb actuacions d'artistes, cantants i vedettes i no hi  faltaven tampoc els números de dansa i de màgia. Alguns dels noms que van passar pel Selecto foren el Profesor Fassman, el Gran Fregolino, Ninette Santos, Teresa Mozart, Mirco, Manolete (presentat com l'artiste més petit del món) o Gema del Río als anys 1950's.
L'última etapa correspon als anys 1980's, quan la sala fou reformada de dalt a baix en un intent de Cinesa per recuperar definitivament el cinema. Amb el nom de Fontana va tornar a la cartellera el dia 19 de maig de 1980 amb l'estrena de Saturno-3, protagonitzada pel veterà Kirk Douglas i l'exhuberant Farrah Fawcett.
Els últims anys del Fontana van ser força dramàtics i ja evidenciaven la crisi manifesta de les sales de cinema davant el fenòmen ja consolidat del video cassolà. Molts dies l'afluència de públic era mínima i fins i tot s'havien de suspendre sessions perque no resultaven rendibles. El 20 de març de 1988 el Fontana va oferir la seva ultima sessió amb la pel·lícula Something Wild (Algo Salvaje), protagonitzada per Melanie Griffith.
 


* 1985.- Cues davant el Fontana en l'estrena de Rambo

MONUMENT A PI I MARGALL. Diagonal / Passeig de Gràcia (1931-1932)

0
0
*1931.- El bust dedicat a Francesc Pi i Margall al bell mig del Cinc d'Oros.

Quan l'any 1909 es van instal·lar els sis fanals modernistes de Pere Falqués, que formaren el popularment conegut Cinc d'Oros a la cruilla Diagonal /Passeig de Gràcia, ja s'havia decidit deixar un cercle central amb la idea de situar-hi algun monument. Al mateix temps, l'ajuntament ja havia donat mostres de la intenció de col·locar-hi algun homenatge, en forma de font o escultura, al polític Francesc Pi i Margall mort el 1901.
El procés de construcció del monument va ser però, extraordinàriament lent, molt accidentat i es va allargar en el temps fins a la década dels anys 1930's. Tot i que el 19 de setembre de 1915 s'hi va celebrar un acte de col·locació de la primera pedra i l'escultor Miquel Blay ja havia acabat de definir el projecte,  per diverses raons polítiques i burocràtiques, cap dels ajuntaments de l'època es van decidir a tirar-lo endavant. El 1917 es varen celebrar diversos actes al Cinc d'Oros en honor del polític republicà amb alguns incidents al centre de la ciutat. Després, amb l'arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, tot va quedar lògicament aturat.

*1917.- Notícia publicada al diari madrileny ABC sobre la jornada commemorativa del naixement de Pi i Margall i el projecte del seu monument a Diagonal -Passeig de Gràcia. (Cliqueu a sobre per ampliar)

La proclamació de la Segona República va canviar les coses. Semblava aleshores del tot coherent que l'home que havia tingut un pes important dins la primera experiència republicana espanyola, tingués finalment el seu monument.
El mateix 1931, va quedar instal·lat al cercle cental del Cinc d'Oros un bust del polític republicà, obra de Felip Coscolla. Era d'una aparença extraordinàriament austera i gens monumentalista. El bust es presentava sobre un senzill pedestal construit amb maó vist. Va durar poc temps, perque tot just a l'any següent es va convocar un concurs per enlairar-hi un monument a la República. L'obra va quedar enllestida el 1934 amb el conegut obelisc coronat per una escultura al·legòrica a la República, obra de Josep Viladomat. Al mateix temps, el record a Pi i Margall quedaría reduit a un medalló, situat a la base de l'obelisc, obra de Joan Pié.

THE CHICAGO PIZZA PIE FACTORY. Provença 300. (1980-2010)

0
0

Un dels primers restaurants nordamericans que hi hagué a Barcelona fou The Chicago Pizza Pie Factory. Amb aquest nom tan llarg es presentava un local ampli i amb una decoració típicament USA. Sostre alt amb estètica de factoria i conduccions a la vista, terra de parquet, parets de maó vist amb tota mena de senyals de trànsit i vistes de la capital de l'estat d'Illinois eren elements que li conferien una atmosfera gairebé inèdita a la ciutat. No hi faltaven tampoc els happy hour, els escuts dels equips de la NBA, la NFL i altres competicions esportives genuinament ianquis. Els partits de beisbol i sobretot de básquet, que començaven a tenir seguidors a casa nostra i aleshores encara no eren transmesos per la televisió, es podien veure a tota hora al Chicago i això comportava un valor afegit al restaurant.
D'altra banda, el local era situat just davant de La Pedrera, la qual cosa facilitava una clientela turística. The Chicago Pizza Pie Factory era una franquícia de l'empresa MTK que va obrir el seu primer restaurant a Londres el 1977. Només uns anys després va aterrar a Barcelona.
A banda de la decoració i l'entorn, el tret més característic, i també polèmic, del Chicago era que les seves pizzes no s'assemblaven en res a les típiques italianes que coneixiem. Sobre les seves deep dish pizza, servides en una paella a la taula, eren habituals els comentaris negatius en relació a que les bases eren massa gruixudes, així com la crítica clàssica sobre que no contribuien a mantenir la línea. No obstant això, un altre segment important dels que anaven al Chicago a provar les pizzes americanes s'hi trobaven satisfets per la novetat que suposaven, pel seu sabor diferent i pel tracte i ambient del local. Ben aviat doncs, va anar aconseguint una clientela fidel i nombrosa que va permetre la seva consolidació, mentre paral·lelament altres establiments de restauració i estètica americanes s'anaven obrint a la ciutat. A banda de les pizzes, el pa d'all, els xampinyons i els nachos eren també molt apreciats.   
El personal del Chicago era molt animat i amable -als vespres era freqënt que es posessin a ballar entre ells i fins i tot amb la clientela-. El local era també idoni per a la celebració de festes d'aniversari, sopars d'empresa, de fi de curs i comiats de solters. A les festes infantils no hi faltaven els pallassos, mentre que les clàssiques de Halloween eren de les més celebrades. 
El 24 de maig de 2010 va tancar portes aquesta pizzeria tant diferent a les altres que hem conegut a la ciutat.
*2005.- Decoració típicament americana a l'interior del Chicago
*2005.- El tendal vermell del Chicago era el tret característic de la identificació externa del local.

SELECCIONES JAIMES. Llibreria. Diagonal 337. (1941-1970's)

0
0
*1941.- Dues imatges de la llibreria de Selecciones Jaimes durant la diada de Sant Jordi, pocs dies després de la seva obertura al públic.
 
 
 
El 12 d'abril de 1941 l'impressor Jaume Arnau i Pericàs va obrir una llibreria al número 337 de la Diagonal -entre Girona i Bailèn- en un petit immoble de planta baixa. La botiga, coneguda com Selecciones Jaimes, era molt aprop del Lycée Français de Barcelona, aleshores situat a la cantonada dels carrers Provença i Bailèn.
 
*1941.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia 13 d'abril en la que s'informava de la inauguració de Selecciones Jaimes.
 
El contacte permanent del llibreter amb els seus docents i alumnes, va propiciar l'opció de l'establiment per l'especialitzar-se en literatura francesa. Així doncs el propietari va aconseguir la importació de tota mena de material literari i didàctic de lectura en llengua francesa per a l'escola i va esdevenir el seu principal proveidor.
 
*1945.- Els Reis de l'Orient també enviaven un dels seus patges a la llibreria. (Font: La Vanguardia. 25 de desembre).
 
La llibreria va tancar a començaments dels anys 1970's. Mentrestant el negoci de Jaimes ja havia crescut amb l'obertura el 1951 d'una altra llibreria al passeig de Gràcia, que incorporava també una sala d'exposicions d'art.

CINE DIAMANTE. Riera d'Horta 44 (1963-1984)

0
0

*1963.- El Diamante quan s'hi projectava el film Atraco Audaz. La façana del cinema destacava per la seva senzillesa, molt allunyada de la sumptuositat de les sales del centre de la ciutat.


Situat al número 44 de la Riera d'Horta, en els baixos d'un edifici construit als anys 1950's,  el Cine Diamante donava cobertura cinèfila als barris del Congrés i Sant Andreu. Va ser inaugurat a començaments de l'any 1963 i la primera propietària fou la senyora Anna Ibáñez Beltran. Era una sala sense amfiteatre de només platea amb un aforament per a 736 espectadors. La decoració interior destacava per l'ús d'un color vermell viu present a parets i butaques.
La història del Diamante va començar com a sala de reestrena amb l'habitual programa doble en sessió continua. Cap a finals de 1975 el cinema va passar a ser explotat per la cadena Cinesa i esdevingué sala d'estrena durant 6 anys. La programació però, es completava sovint amb la reposició d'una segona pel·lícula. Va ser durant aquest període quan va convertir-se en una sala d'exhibició de cinema eròtic classificat "S", un gènere que durant la transició assoliria una gran acceptació entre el públic a causa de l'aixecament de la censura que durant 40 anys el franquisme havia aplicat a les escenes i films de contingut sexual. També s'hi varen projectar algunes grans superproduccions americanes com els tres primers films de la saga Star Wars.
El dia 30 de juny de 1984 la sala va abaixar la persiana definitivament. L'aparició i auge creixent del video domèstic començava a provocar el tancament de molts cinemes de barri.

*2008.- Imatge recent  de l'edifici que va acollir elcinema Diamante.

COL·LEGI VERGE DEL MAR. Plaça Poeta Boscà. Barceloneta (1951-1998)

0
0
*1952.- El Col·legi Verge del Mar poc després de la seva inauguració.


Amb el nom oficial de Grupo Escolar Virgen del Mar va ser inaugurat el dia 29 de setembre de 1951, diada de Sant Miquel,  aquest equipament docent que el franquisme posava a disposició del barri de la Barceloneta. A la inauguració hi va assistir l'autoritat ciutadana de l'època encapçalada pel governador civil Felipe Acedo Colunga i l'alcalde Antoniao Simarro i es va aprofitar l'avinentesa per retre homenatge a Leopoldo Casero Sánchez, un octogenari mestre del barri, director d'escola i exregidor municipal, que havia deixat definitivament la docència. 
L'edifici es dividia en dues ales, una assignada a l'escolarització dels nens mentre que l'altra encabia les aules per a les nenes. Un cos central més elevat acollia la biblioteca i d'altres serveis generals, així com les oficines de l'escola. Segons publicava la premsa de l'època [1], l'edifici acollida un total de 18 aules de 48 places que permetien l'escolarització de 850 alumnes.
Sobre la plaça del Poeta Boscà s'hi estengué uns anys després una pista esportiva multiusos i als últims anys als baixos de la part del darrera de l'edifici un centre d'atenció a drogaaddictes on es dispensava metadona.
 
 
[1].La Vanguardia. 30 de setembre de 1951.

PLAÇA D'ESPANYA. Cercle central transitable. (1929-1970)

0
0
*1961.- Aspecte de la part central de la Plaça Espanya amb els tramvies circulant pel seu perímetre.
 
La font monumental que Josep Maria Jujol (1879-1949) va aixecar al bell mig de la Plaça Espanya, amb motiu de la celebració de l'Exposició Universal de 1929, és avui un element indissociable d'aquell entorn que serveix d'entrada al recinte firal de Montjuïc.
Aquesta font però, apareix com un element inaccessible al vianant, que s'ha de conformar amb contemplar-la des de distancies superiors als cinquanta metres. Les possibilitats de copsar d'aprop els detalls i característiques dels nombrosos elements escultòrics que configuren el conjunt son nul.les. Una font de la que molta gent ignora que cadascuna de les seves tres cares simbolitza un dels tres grans mars que envolten la península ibèrica.
Aquesta mena d'ordre d'allunyament forçat que actualment tots tenim en relació a la font de Jujol no sempre va estar així. Quan va ser construida a l'any 1929 el cercle que l'envolta la font era totalment accesible i transitable. S'hi van instalar dotze fanals dobles i es va asfaltar tot l'entorn fins al límit dels tres petits llacs que reben l'aigua de les tres cascades respectives de la font. Davant  de cadascun d'aquests llacs es va dibuixar al terra un cercle amb una greca  que discorria per la part interior del perímetre de cada circumferència, que simbolitzava les onades del mar. Passejar per aquest espai central de la plaça permeria també veure detalls dels conjunt monumental com les escultures dels cocodrils que treien el cap per sobre l'aigua amb la boques obertes de les que sortien brolladors d'aigua. Pel perímetre circulaven els tramvies separats de la resta de la calçada mitjançant unes estretes voreres que permetien l'accés i baixada dels passatgers. L'espai central va acollir també durant temps diversos jocs infantils
 
*1929.- Vista general de la Plaça Espanya durant la celebració de l'Exposició Universal. El centre apareix ple de vianants al voltant de la font de Jujol. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
 
*1929.- Detalls que avui passen inadvertits, com els brolladors que expulsen aigua de les boques dels cocodrils, eren abans a l'abast dels vianants que passejaven pel centre de la plaça i podien apropar-se a l'aigua.
 
*1948.- Vianants passejant pel centre de la plaça. En primer terme l'entramat de catenàries de les línies de tramvia que circumdaven la plaça.
 
Aquesta imatge del centre de la Plaça Espanya transitable va desaparèixer radicalment quan es van iniciar les obres per construir el pas soterrat per a vehicles. La plaça va ser reurbanitzada amb un terra de rajols no gaire agraciats de color rosa-marronós, que avui encara es podem veure en alguns sectors. Fou aleshores quan la possibilitat d'accedir al centre va quedar anul·lada del tot per un ampli espai de gespa que cobreix integralment el cercle central. Tot i que aquest fet probablement hagi protegit les escultures de la font de les agressions dels amics de l'esprai, l'allunyament del vianant d'aquesta obra de Jujol la fa més desconeguda per als barcelonins.  
 
*2010.- Desaparegut l'antic espai transitable, avui una gran extensió de gespa i altres elements vegetals cobreix totalment el cercle central de la plaça, tot impedint la contemplació propera i detallada dels elements escultòrics de la font de Josep Maria Jujol. (Foto: Carme CCL)

SALON MERIDIANA/CINE MERIDIANA. (1929-1971)

0
0
*1961.- L'edifici del Cine Meridiana vist des de l'àrea de jocs infantils de la placeta del doctor Serrat.
 
Obert el 1929, any de l'Exposició Universal de Barcelona, aquest local era emplaçat al número 166 de la Gran Via Meridiana -nom oficial aleshores de l'actual avinguda-, entre els barris del Clot i Camp de l'Arpa. El Salón Meridiana va ser inicialment un espai polivalent on es celebraven tant combats de boxa, com projeccions cinematogràfiques o mítings polítics.
 
*1929.- Una de les vetllades de boxa que se celebraven habitualment al Salón Meridiana durant els seus primers anys. (Font: La Vanguardia. 5 de març de 1929).
 
Malgrat que durant els anys de la Segona República els actes de partits polítics, sindicats i associacions ocupaven habitualment el local, poc a poc el Meridiana va anar guanyant posicions com a sala de cinema. Després de la guerra va reemprendre la seva activitat com a cinema de barri projectant pel·lícules de reestrena, mentre la seva façana era testimoni de la profunda transformació de la Meridiana en via ràpida poc agraïda per al vianant.
 
 
*1963.- Vista parcial de la façana del Cinema Meridiana (Foto: Carles Barba)
 
Entrada la dècada dels 1970's el cinema va viure els seus últims dies. Tancava portes al març de 1971 amb la projecció d'un doble programa integrat per La leyenda del indomable amb Paul Newman i Grandes vacaciones amb Louis de Funes. 

GARATGE LLUÍS. Plaça dels Josepets (Lesseps). (1920-1939)

0
0
*1933.- El Garatge Lluís al final del carrer Gran de Gràcia, que ja s'anomenava plaça Lesseps 
 
Heus ací un dels garatges més populars de l'antiga vila de Gràcia durant els anys 1920's i els temps de la República. El garatge Lluís era situat al capdamunt del carrer Gran allà on la via s'eixamplava per formar el petit passeig que menava fins a les escales dels Josepets, un lloc també conegut com a plaça Lesseps.
El local oferia tot un ventall de serveis a l'automobilista que incloia bateries, taller elèctric, canvi d'olis, repostatge de benzina, gasoil i petroli... etc. Però, a més a més, era un lloc molt popular i apreciat en el negoci de la compravenda de cotxes de segona mà on també es podien llogar cotxes luxosos de procedència nordamericana.  Els diaris anaven plens d'anuncis oferint ganges i oportunitats en materia de vehicles usats.
El local va patir les conseqüències de l'esclat de la Guerra Civil i va ser ocupat pels milicians, que hi van establir una mena de quarter general durant els anys 1936 a 1939.
Acabada la Guerra el garatge ja era una nau pràcticament abandonada i el terreny va ser venut per aixecar-hi tot seguit el cinema Roxy i la sala de ball Caribe inaugurats l'any 1941.
 
*1924.- Un dels nombrosos anuncis de premsa en els que s'oferien cotxes a bon preu al garagte Lluís.(Font: La Vanguardia. Edició del dia de 17 de febrer de 1924). 
 

SABATERIA SOLÉ. Carrer Ample 5 (1926-2013)

0
0
 
*2005.- L'entranyable aparador de Calçats Solé amb la seva varietat de sabates artesanes exposades.
 
Passejant pel carrer Ample, era difícil no aturar-se a l'aparador d'aquesta botiga i contemplar tota l'àmplia varietat de sabetes, espardenyes, sandàlies i calçat artesà de nombrosos països i regions. L'aparador sempre era ple de modalitats diverses amb una acurada indicació del l'origen de cada peça.
Però l'altre tret que donava identitat a aquesta sabateria era l'especialització en donar sol·lució a tots aquells que tenen la llesca més gran del normal. A Calçats Solé s'hi podien trobar números de sabata fins al 47 per a dones i fins al 55 per a homes.  El jugadors de bàsquet n'eren, lògicament, clients habituals. Per això a les parets hi havien exposats autògrafs i fotografies de figures de l'esport de la cistella, que donaven fe que havien passat per Can Solé. A banda del calçat artesà i els números grans, a la botiga s'hi podien comprar també sabates clàssiques de fabricació propia i de gran qualitat a preus força interessants. 
L'establiment, tal com s'indicava el rètol, va ser fundat l'any 1926 i fou a partir dels anys 1940's que aquesta botiga es va començar a especialitzar en sabates grans. El seu últim propietari va ser Enric Pallarès Solé.
A començaments del 2012, un cartell ja anunciava el traspàs del negoci, la qual cosa alertava que final d'aquesta sabateria mítica s'acostava. Finalment, la desaparició es va consumar el 2013. 
 
 

RÈTOLS DE SENYALITZACIÓ DE CARRERS de façana a façana. (1960's-1980's)

0
0


Cap a mitjans dels anys 1960's el paissatge urbà barceloní va viure la irrupció d'un nou sistema de senyalització de carrers. L'objectiu era la identificació a llarga distància de les vies secundàries que embocaven en alguns dels carrers més importants. Es tractava de grans rètols  de material plàstic i dissenys diversos, provistos d'il·luminació nocturna, que penjaven del mig del carrer subjectats amb cables a les façanes a banda i banda de la via.
Cal reconèixer que assolien perfectament el seu objectiu. Així doncs, des de la Rambla estant, confondre el carrer Unió amb Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla) era pràcticament impossible. L'agressió i l'impacte visual que comportaven eren però, d'allò més aterridor, tot i que l'invent comptava, lògicament, amb el beneplàcit de les associacions de botiguers i comerciants, que així asseguraven una identificació gairebé infalible del carrer on tenien el seu negoci.
Aquests rètols, naturalment escrits en castellà, eren típics als carrers que van a parar a la Rambla, però també se'n podien trobar a d'altres indrets:

* Conde del Asalto (cantonada Rambla i n'hi havia també un altre a la banda del Paral·lel, penjat entre el Teatre Arnau i l'edifici que acull el Bagdad), 
* Unión y Marqués de Barbará (que compartien rètol visible des de la Rambla), 
* Boquería, (al començament del carrer)
* San Pablo (al costat del Liceu)
* Riera Alta (davant dels magatzems El Barato a la Ronda Sant Antoni)
* Rosal (al començament del carrer al costat de El Molino).

Amb l'arribada de la democràcia, la catalanització i actualització del noms dels carrers i les noves ordenances municipals aquestes retolacions van ser progressivament retirades. Només en alguns casos, com el del carrer Nou de la Rambla (antic Conde del Asalto) es varen catalanitzar i substituir per uns de nous, que varen romandre fins a mitjans dels anys 1980's.

*1980's.- El rètol del carrer Nou de la Rambla, substitut de l'antic de Conde del Asalto, va ser uns dels últims d'aquest sistema de senyalització.
Viewing all 1379 articles
Browse latest View live