CINE PALADIUM. Rambla del Caçador. (1967 - 1983)

February 10, 2013, 11:44 am

≫ Next: GRAN CAFÉ DE ESPAÑA. Rambla 33. (1864 - 1903)

≪ Previous: SALON EDISON. Plaça Catalunya. (1895)

$

0

0

 

La sala de cinema més popular del barri de la Guineueta fou el Paladium, construida el 1966 i oberta a l'any següent, poc després que s'acabessin de construir els blocs d'habitatges del polígon que dóna nom al barri. Era situada al capdamunt de la Rambla del Caçador tocant a Via Favència. La façana era tota de formigó formant una textura de quadrats i rectangles alineats. L'aforament del local era de 983 butaques i el seu primer propietari fou Pascual Graneri, gerent de l'empresa Servicios Industriales y Recreativos S.A. 

En la seva primera etapa, fins a mitjans dels anys 1970's, la sala era de reestrena i oferia els clàssics programes dobles en sessió contínua.  Però el Paladium va canviar radicalment a partir de novembre de 1976 quan va ser adquirit per l'empresa Cinesa, que el va reorientar com a sala d'estrena. En els primers anys s'hi programaren estrenes de pel·lícules eròtiques inèdites al país. Els veins de Nou Barris ja no tenien que desplaçar-se obligatòriament al centre de la ciutat per veure algunes de les últimes novetats de la cartellera.  De fet, se la podia considerar la sala d'estrena més perifèrica. Posteriorment pel·lícules inoblidables com  La guerra de las galaxias, Apocalipsis Now, Las aventuras de Enrique y Ana o Porky's van ser estrenades al Paladium, que va tancar portes definitivament el 26 de juny de 1983 amb la projecció de El rey de la comedia i Cromosoma 3.. Avui es pot veure encara l'estructura de l'antic cinema que acull un supermercat i un pàrquing.

---

GRAN CAFÉ DE ESPAÑA. Rambla 33. (1864 - 1903)

February 13, 2013, 2:04 pm

≫ Next: CASA ROSÉS. Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel (1876-1925)

≪ Previous: CINE PALADIUM. Rambla del Caçador. (1967 - 1983)

$

0

0

El dia 17 de gener de 1864 Josep Giralt i Mas va obrir a la Rambla del Centre el Gran Cafè de España al costat del Café Cuyás, del qual es convertí en un digne competidor. Ocupava un edifici recent bastit en el lloc abans ocupat pel Cafè de la Reina. El local quedava distribuit en baixos, soterrani i primer pis La sala de l'entrada ers decorada amb dibuixos de vistes dels Camps Elisis. Tot el mobiliari del local era de fusta de noguer amb sobretaules de marbre i cadires folrades de vellut carmesí.

La sala principal era d'inspiració renaixentista i planta rectangular. El sostre de volta el sostenien sis columnes estriades. Les parets eren guarnides amb pintures que reproduien imatges de les diferents regions espanyoles amb els seus escuts. Antoni Caba, Jaume Serra i Eduard Llorens eren els autors d'aquestes obres pictòriques. Al fons i havia una sortida a un petit pati jardí que s'utilitzava durant els mesos d'estiu.

Al pis superior hi havia el saló destinat a cafè, presidit per un piano de cua i una altra sala de jocs en la que els clients mataven l'estona fent partides d'escacs i dòmino.

Al soterrani hi havia una bodega, la cuina i un espai amb taules de billar, una de les quals, anomenada la Real, era una còpia de la que hi havia al Palau Reial de Madrid amb cantonades de petxina.
Al setembre de 1876 el local va canviar de propietari i va ser reformat en profunditat. El nou amo, Pere Batllori, va canviar la decoració interior fent desparèixer els quadres que representaven les provincies i regions d'Espanya, es van col·locara canelobres a les columnes i un llenços amb els noms dels antics regnes de la monarquia espanyola i uns miralls entre columnes amb els escut de cadascun d'aquests regnes. El petit jardi va ser cobert amb una claraboia de vidres ratllats [1]. El primer dia de març de 1879 el Gran Café España va ser escollit juntament amb d'altres establiments veins per fer-hi la primera prova d'enllumenat elèctric.
Arribat el segle XX el propietari del local era Joan Freixa, que cada Nadal regalava, cafè, licors i tabac als asils de beneficiència de la ciutat.


[1] Paco Villar. La ciutat dels cafès. Barcelona1750-1880. Edicions La Campana. Barcelona 2008.

CASA ROSÉS. Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel (1876-1925)

February 15, 2013, 9:54 pm

≫ Next: LABORATORI MUNICIPAL. C. Wellington (1887-1995)

≪ Previous: GRAN CAFÉ DE ESPAÑA. Rambla 33. (1864 - 1903)

$

0

0

*1903.- Cantonada Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel amb la Casa Rosés a la dreta de la imatge.

 

Construida l'any 1876 sobre el solar on hi hagué abans la Casa Barceló (1872), al número 18 de la Plaça Catalunya. La casa Rosés fou inicialment un edifici d'aparença austera amb entresol i tres pisos. A començaments del segle XX s'hi van afegir dues plantes més rematades per un parell de cúpules nervades a cada extrem de la cantonada, que guarnides amb ceràmica de diversos colors li donaven una aspecte molt més senyorívol.

La Casa Rosés va ser enderrocada el 1925 per bastir-hi la Casa Segura. Avui aquell solar és ocupat per l'edifici del Banco de España.

LABORATORI MUNICIPAL. C. Wellington (1887-1995)

February 17, 2013, 12:44 am

≫ Next: TORRE ASLAND. Exposició Universal. Montjuïc (1929-1930)

≪ Previous: CASA ROSÉS. Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel (1876-1925)

$

0

0

*1992.- Porta d'entrada i façana principal del Laboratori Municipal a la cantonada Wellington- Ramon Turró.

En aquest edifici, que va tenir durant molts anys un paper destacat en la història de la Salut Pública a Catalunya, Rossend Carrasco i Formiguera i Pere González van preparar els primers extrets pancreàtics per a l'obtenció de l'insulina. Noms com Ramon Turró,  Francesc Duran y Reynals, Joan Darder, August Pi i Sunyer, Manuel Dalmau i altres hi van tenir una destacada activitat científica i professional.

El laboratori va ser fundat l'any 1887 coincidint amb les vigílies de l'Exposició Internacional de Barcelona. Quedava situat al costat de l'edifici del Dipòsit d'Aigües, en un sector urbanísticament emergent a causa de la destacada reforma realitzada a l'entorn de l'antiga Ciutadella per acollir-hi les instal·lacions de l'exposició. Oficialment conegut en els seus orígens com Laboratori Microbiológico Municipal, la seva arrencada  va ser força complicada a causa de molts problemes burocràtics derivats del centralisme propi de l'època que imperava al país, on totes les decisions administratives depenien del govern central de Madrid.

El primer director del Laboratori va ser el metge Jaume Ferran, que el 1905 va ser substituït pel veterinari Ramon Turró.

Històricament el laboratori, situat al numero 44 del carrer Sicília (després rebatejat com Wellington), va acollir els serveis municiplas dedicats la vacunació antirràbica dels gossos. També s'hi va instal·lar la gossera municipal a la part del darrera de l'edifici. 

L'any 1994 el Laboratori Municipal va ser comprat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per un preu de 700 milions de pessetes de l'època. La intenció inicial era destinar-lo a un annex a la biblioteca del centre universitari. El projecte es va modificar i l'edifici va ser enderrocat.

*1887.- Noticia apareguda al diari La Vanguardia del dia 18 de maig en el que es posa de mànifest les dificultats administratives per inaugurar el laboratori.

TORRE ASLAND. Exposició Universal. Montjuïc (1929-1930)

February 19, 2013, 12:06 pm

≫ Next: PLAÇA DEL LLORO. Cinc d'Oros. Diagonal/Passeig de Gràcia. (1940-1941)

≪ Previous: LABORATORI MUNICIPAL. C. Wellington (1887-1995)

$

0

0

*1929.- Un dibuix de la Torre Asland publicat a la revista La Ilustración Iberoamericana.

Durant l'Exposició de 1929 a la zona de l'avinguda de Montanyans del Parc de Montjuïc es van erigir dues torres com a reclam publicitari. Una era la dels populars magatzems Can Jorba,davant del Parc d'Atraccions de la Foixarda. L'altra, potser menys espectacular, va ser alçada per la companyia de ciments Asland al costat de la plaça de la Hidràulica (avui de Sant Jordi) davant del Palau de les Diputacions.

Era una estructura d'uns 50 metres d'alçària feta de vidre i formigó que disposava d'un mirador a 40 metres del terra i que era rematada amb un far giratori al capdamunt. Com molts altres elements arquitectònics de l'Exposició va ser desmuntada en acabar el certàmen internacional a començaments de l'any 1930. 

 

 *1929.- La Torre Asland a l'skyline de Montjuïc durant l'Exposició. 

 

PLAÇA DEL LLORO. Cinc d'Oros. Diagonal/Passeig de Gràcia. (1940-1941)

February 21, 2013, 1:18 pm

≫ Next: CINE MONTECARLO. Provença 280. (1945-2000)

≪ Previous: TORRE ASLAND. Exposició Universal. Montjuïc (1929-1930)

$

0

0

*1940.- Inauguració del monument a la Victòria el dia 26 de gener, coincidint amb el primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Sobre l'obelisc veiem el lloro, com va ser coneguda popularment l'escultura de l'àliga.

 

 

El 26 de gener de 1940 l'obeslisc situat a la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, conegut popularment com el Cinc d'Oros, va ser reinaugurat pels franquistes vencedors de la Guerra Civil, que van adequar el monument a la seva simbologia. L'estàtua al·legòrica a la República que hi havia al cim va ser suprimida i en el seu lloc es va col.locar una àguila imperial amb les ales sense desplegar. D'altra banda, al peu de l'obeslisc una estàtua femenina, obra de Frederic Marés, representava la Victòria, nom amb el que es rebatejà la plaça.

El curiós del cas és que l'àguila del cim no era un treball escultòric gaire reeixit i els ciutadans van començar a batejar-lo com el lloro i per extensió el lloc va ser conegut com la plaça del lloro. És fàcil d'imaginar en algun despatx oficial de l'època un diàleg semblant a aquest:

- Mi general, con el debido respeto, tengo que comunicarle que nuestros servicios de seguridad han detectado que muchos vecinos de esta ciudad empiezan a conocer la plaza de la Victòria como la plaza del Loro a causa de esta escultura que hay en lo alto del obelisco.

- Malditos catalanes, esto es intolerable!!! antes eliminaremos ese pajarraco que permitir que este rebaño de separatistas traidores manche el honor de nuestra gloriosa cruzada con semejante epíteto.

I ben aviat, sense fer gens de soroll el l'àliga va desaparèixer de la nit al dia i Barcelona es va quedar sense Plaça del Lloro.

CINE MONTECARLO. Provença 280. (1945-2000)

February 23, 2013, 6:38 am

≫ Next: BROLLADORS. Carrer Lleida / Passeig Santa Madrona. Exposició 1929. Montjuic (1929-1930)

≪ Previous: PLAÇA DEL LLORO. Cinc d'Oros. Diagonal/Passeig de Gràcia. (1940-1941)

$

0

0

*2000.- El Montecarlo en els seus últims dies quan s'hi projectava el film Gladiator

Inaugurat la nit del 31 de març de 1945 amb la projecció de El hijo de la furia (Tyrone Power i Gene Tierney), el cine Montecarlo va ser fundat per la família Cabezas, una de les principals en l'explotació cinematogràfica a la ciutat. Era un local molt cèntric (al carrer Provença, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia) que va ser bastit sobre el lloc que havia ocupat l'antic taller-garatge Gloria, que tenia l'exclussiva del sistema Tecalemit, un antilliscant per als pneumàtics [1].

El Montecarlo era una sala elegant, moderna i espiosa que va ser dissenyada per l'arquitecte Ricard i disposava de platea i amfiteatre. Moltes i bones són les pel·licules que s'hi van estrenar en els seus 50 anys d'existència. Algunes de cinema europeu d'autor (Ladrón de bicicletas, Pierrot le fou, La strada), altres grans titols de la factoria d'Hollywwod (La dama de Shangai, El príncipe y la corista, El detective...).

El 1958 i el 1970 va rebre el Premi Sant Jordi que aleshores s'atorgava a les sales de cinema que estrenaven films de més qualitat durant el decurs de la temporada.
La història del Montecarlo va acabar al juny de 2000. Gladiator fou l'última cinta que s'hi projectà.

[1]. Jordi Torras i Comamala. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona 2002

BROLLADORS. Carrer Lleida / Passeig Santa Madrona. Exposició 1929. Montjuic (1929-1930)

February 24, 2013, 12:28 am

≫ Next: CINE AVENIDA DE LA LUZ (1943-1992)

≪ Previous: CINE MONTECARLO. Provença 280. (1945-2000)

$

0

0

*1929.- Una imatge del Pavelló de la Caixa de Pensions durant els dies de l'Exposisió de 1929. En primer terme es pot veure l'espai aquàtic amb brolladors i salts d'aigua avui desaparegut. Mereix també l'atenció en aquesta foto la secció annexa a l'edifici que apareix a la part esquerra de la imatge amb uns arcs avui també despareguts.

Un element desaparegut i poc conegut de l'Exposició Internacional de Barcelona celebrada el 1929 a Montjüic, és l'estany amb brolladors i salts d'aigua, que hi hagué a l'espai triangular de la cruïlla del final del carrer Lleida amb el Passeig de Santa Madrona. Aquesta instal·lació aquàtica quedava just davant del Pavelló de la Caixa de Pensions (avui seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) i del Palau de l'Agricultura (avui Mercat de les Flors i Teatre Lliure).

El conjunt disposava de diversos brolladors semblants als de la Font Màgica de Carles Buïgas, amb proteccions a la base que fan endevinar que eren il·luminades i probablement de colors. L'espai va ser enjardinart posteriorment i avui acull una plaça amb jocs infantils on sovint s'hi poden veure aficionats al tai-txí fent les seves pràctiques.

---

CINE AVENIDA DE LA LUZ (1943-1992)

February 27, 2013, 11:42 am

≫ Next: BARBARROJA. Discoteca. Paral·lel 106-108. (1981-1990)

≪ Previous: BROLLADORS. Carrer Lleida / Passeig Santa Madrona. Exposició 1929. Montjuic (1929-1930)

$

0

0

Inaugurat el primer dia de 1943, tres anys després de l'obertura al públic de l'Avinguda de la Llum, un passadís comercial soterrat emplaçat sobre l'estació de plaça Catalunya del ferrocarril de Sarrià, el Cinema Avenida de la Luz era situat en un dels seus extrems, just sota la cruïlla dels carrers Pelai, Bergara i Balmes. Les primeres projeccions foren un festival d'homenatge a Walt Disney amb presència de l'ànec Donald a la pantalla. La sala es consolidà en aquells primers anys com un referent del cinema infantil.

*1946.- Un grup d'empleats i clients del cinema en aquells primers anys dedicats als festivals de dibuixos animats.

A mesura que passaven els anys el cinema va anar perdent notorietat com la pròpia avinguda soterrada i va passar a sala de reestrena molt freqüentat per soldats i minyones.

L'últim període de l'Avenida de la Luz (1984-1992) coincideix amb la creixent decadència i abandonament de la galeria soterrània que li donava nom, circumstància que contrastava radicalment amb aquells primers  anys dedicats al cinema infantil. Aquesta darrera és una etapa dedicada a la projecció de films pornogràfics amb el cinema esdevingut Sala X i una clientela poc distingida integrada bàsicament per solitaris, vells i addictes als contactes homosexuals. Un trist epíleg que abasta des de la primera estrena de cinema X al març de 1984  fins a la projecció de El placer entre las nalgas, últim film exhibit en aquesta sala el dia 22 de novembre de 1992.

BARBARROJA. Discoteca. Paral·lel 106-108. (1981-1990)

March 1, 2013, 11:01 pm

≫ Next: GEORGIA. Discoteca. Pelai 58. (1977-1980)

≪ Previous: CINE AVENIDA DE LA LUZ (1943-1992)

$

0

0

Oberta el 1981, en el mateix emplaçament que antigament havien ocupat el popular ball Amaya a la postguerra  i després elsEstudis Cinematogràfics IFI.Barbarroja era una discoteca que per les dimensions del local permetia oferir també musica en directe, conservava encara la denominació de boite. S'hi podia reservar taula i era molt animada també a les tardes. Amb la noia de l'ull de vellut a la seva imatge gràfica, el local donava una certa continuïtat cap al sector muntanya a aquell Paral·lel que havia recuperat oficialment el seu nom de sempre i que antigament havia estat rovell d'ou de l'esbarjo nocturn, però que als anys 1980's ja feia palesa la seva decadència amb un procés creixent i alarmant de tancament i pèrdua de nombrosos locals d'espectacles.

Barbarroja es va mantenir durant tota la dècada i va desaparèixer el 1990 en remodelar-se el local que es convertí en Stardust durant poc més d'un any. Després faria una aposta decidida com a local de salsa i va esdevenir Fannia.

GEORGIA. Discoteca. Pelai 58. (1977-1980)

March 2, 2013, 6:50 am

≫ Next: HOTEL ARYCASA. Ausiàs March / Bruc (1952-1977)

≪ Previous: BARBARROJA. Discoteca. Paral·lel 106-108. (1981-1990)

$

0

0

 

Georgia fou un nom molt corrent a les discoteques catalanes de finals dels anys 1970's. Hi havia discoteca Georgia almenys a Salou, Reus, Masnou i Mataró. Cap a finals de 1977 Barcelona va tenir també la seva Discoteca-Boite Georgia. Era situada al número 58 del carrer Pelai, tocant a la Plaça Catalunya i al començament de la Rambla.

Aquell Georgia de Pelai va ser una discoteca de la transició, on les noies i senyores no pagaven els dies feiners i a les nits hi actuaven grups com Hifi 2000. Arrel de la permissivitat i l'obertura que caracteritzava l'època, amb una societat àvida de descobrir tot allò que la dictadura havia limitat o prohibit, la fòrmula aplicada pels gestors de Georgia va consistir a apuntar-se descaradament al filó dels espectacles sexy en directe a partir de mitjanit. Mai no hi faltava el convencional striptease amb algun altre espectacle pujat de temperatura o algun número de tranformistes (com Les Ziegfeld que hi actuaven regularment).

El 1980 el local va passar a ser la discoteca Lib, prenent el nom de la revista eròtica editada per Grupo Z i aprofundint encara més en el contingut eròtic dels seus espectacles amb el periodista Luís Cantero com animador habitual de la sala.

 

HOTEL ARYCASA. Ausiàs March / Bruc (1952-1977)

March 4, 2013, 1:53 pm

≫ Next: GRAN CERVECERIA ALEMANA. Portal de Santa Madrona 28. (1869-1890's)

≪ Previous: GEORGIA. Discoteca. Pelai 58. (1977-1980)

$

0

0

 

*1952.- Façana de l'Hotel Arycasa poc dies després de la seva inauguració. (Foto: Zerkowitz) 

 

L'Hotel Arycasa va ser inaugurat al maig de 1952, poc abans de la obertura del Congrés Eucarístic, celebració que va aplegar a Barcelona una gran quantitat de visitants vinguts d'arreu del món. L'edifici que acollia l'hotel era situat a la cantonada dels carrers Ausiàs March i Bruc, tenia 10 plantes i constituia una típica mostra d'aquella arquitectura monumental franquista de linies neoclàssiques, molt similar als edificis que en aquells temps s'aixecaren al centre de la ciutat (Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia especialment).

Durant els seus primers quinze anys de vida l'Arycasa va ser un dels hotels més distingits de la ciutat amb categioria de 5 estrelles. Era molt conegut perque els toreros que actuaven a la Monumental habitualment s'hi hostatjaven. Manuel Benítez El Cordobés,. el matador més mediàtic d'aquells temps, era un asidu client de l'Arycasa des d'on havia oferit més d'una roda de premsa.

A partir de finals dels anys 1960's l'hotel va començar a entrar en una progressiva decadència assetjat per la dura competència que exercien altres establiments hotelers nous de la ciutat. A poc a poc, va anar perdent pistonada, van tancar el restaurant i la cafeteria annexa Lutezia i finalment l'hotel cap a finals de 1977. L'edifici va romandre dempeus, va ser remodelat a fons i tres anys després va reobrir convertit en un centre comercial de venda a l'engrós, un negoci molt tipic d'aquell barri i que avui el xinesos gairebé monopolitzen.

 

 

 *1950's.- Dos adhesius de l'Hotel Arycasa, d'aquells que antigament s'enganxaven a les maletes.

  

GRAN CERVECERIA ALEMANA. Portal de Santa Madrona 28. (1869-1890's)

March 5, 2013, 1:40 pm

≫ Next: CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ. Façana original. València 241. (1909- 1930's)

≪ Previous: HOTEL ARYCASA. Ausiàs March / Bruc (1952-1977)

$

0

0

Un dels establiments pioners en la introducció de la cervesa a Barcelona estava situat al número 28 del Portal de Santa Madrona i va obrir portes el 1869 amb el nom de Gran Cervecería Alemana.

De fet, aquella zona de darrera de la Caserna de les Drassanes va arribar a concentrar un gran nombre de cerveseries davant l'èxit creixent que aquesta novedosa beguda anava adquirint entre la ciutadania.

A la Gran Cerveceria Alemana se servia sobretot d'Estrasburg elaborada per Camps i Kuentzmann. El negoci va tenir molt bona acceptació i cap a finals de 1871 s'hi va incorporar un servei de restaurant en el primer pis del local, que, segons la premsa de l'època, tancava a les quatre de la matinada i tenia també accés pel carrer Mina número 11 [1]. Només uns anys després al mateix carrer, però mes aprop de la Rambla s'obria la primera cerveseria Gambrinus que va suposar una veritable competència per l'Alemana.

Emplaçament de la Gran Cervecería Alemana al Portal de Santa Madrona cantonada Mina. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

[1].- Diario de Barcelona. Edició de l'1 de novembre de 1871.

CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ. Façana original. València 241. (1909- 1930's)

March 7, 2013, 11:08 am

≫ Next: CA'L QUIMET. Bar de les Guitarres. Rambla del Prat 9. (1930's - 2009)

≪ Previous: GRAN CERVECERIA ALEMANA. Portal de Santa Madrona 28. (1869-1890's)

$

0

0

 

*1910.- Façana original de la Casa Domènech i Estapà al carrer València, just al costat de la Casa Asunción Belloso, que apareix a l'esquerra també en el seu estat original fent cantonada amb Rambla Catalunya.

Heus ací una façana modernista modificada respecte de la seva forma original, però llunyana a altres atemptats intolerables que escapçaren sense pietat elements artístics dels remats de les façanes i que molt sovint comentem dolorosament en aquest bloc. En aquest cas, es tracta de la Casa Domènech i Estapà, que el mateix arquitecte tarragoní (1858-1917) es va construir al carrer València, tocant a Rambla Catalunya, al costat de la malmesa Casa Asunción Belloso.

La façana, de maó vist i amb uns paràmetres no gaire explorats pel modernisme català era en la seva concepció original un monument a la asimetria. Disposava de baixos i cinc plantes i en una de les bandes presentava una tira de tribunes que sobresortien de la façana, balconades a la part central i finestrals dobles a l'altra banda. El remat de la part superior quedava també lleugerament descentrat cap al cantó Besòs completant de manera molt manifesta el component asimètric de tot l'edifici. 

Fou el fill del propi autor, Josep Domènech i Massana (1885-1973) qui, un parell de dècades després, va acometre l'enlairament de l'edifici que va passar a disposar de sisena planta i àtic. Tot i conservar el mateix estil, el concepte de l'asimetria desenvolupat pel seu pare va quedar eliminat del remat de edifici, que va quedar situat perfectament centrat sobre l'eix de la façana.

*2002.- Aspecte actual de la Casa Domènech i Estapà amb el seus elements modificats al capdamunt de la façana.

CA'L QUIMET. Bar de les Guitarres. Rambla del Prat 9. (1930's - 2009)

March 9, 2013, 6:17 am

≫ Next: HOTEL SPLENDID. Pelai 8 (1914-1971)

≪ Previous: CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ. Façana original. València 241. (1909- 1930's)

$

0

0

Guitarres i més guitarres s'amuntegaven al voltant de la barra i les parets de Ca'l Quimet. (Foto: Hey Beans)

Un trosset molt valuós de la història recent de Gràcia i de Barcelona es va perdre per sempre més el dia que va tancar portes Ca'l Quimet, el singular i entranyable bar de les guitarres. Va ser el 5 d'abril de 2009, un Diumenge de Rams, un diumenge com tants altres, de tardes amb el local atapeït de joves, com al llarg dels seus 70 anys de vida.

El nom oficial de Ca'l Quimet era però, Bar Bosque, denominació que li venia per estar emplaçat just davant de la sala de cinema que porta aquest nom.   

Durant molts anys fou un lloc idoni per les xerrades amb els amics, les tertúlies i les xerinol·les grupals. Més d'un hi va aprendre a tocar la guitarra perque sempre hi havia algú que n'agafava una de les moltes que s'acumulaven el local i es posava a cantar. Alguns personatges populars com Peret, Núria Feliu, Gato Pérez o Los Manolos, n'havien estat habituals o simplement hi havien passat algun cop i l'amo en deixava constància amb les múltiples fotografies que penjaven de les parets.

El bar del Quimet era un espai petit i enxubat. Calia baixar dos graons per entrar en aquella mena de cova, on tot semblava molt desordenat i del sostre penjaven multitut de paperets enganxats. Malgrat que, si hem de ser sincers, el local no es caracteritzava precisament per la seva netedat, se li podia perdonar aquesta mancança perque passar-hi una estona era com una evocació permanent a la bohèmia en un racó màgic, que semblava quedar totalment aïllat del brogit ciutadà.

Les cròniques coincideixen a constatar que la raó del seu tancament va ser un increment exagerat del lloguer per part del propietari que va impedir continuar amb el negoci.

Dues imatges més de l'interior del local (Fotos: Hey Beans)

2009.- Última sessió a Ca'l Quimet. Els incondicionals s'acomiaden del local la tarda del 5 d'abril entre acords de guitarra. (Foto: Éric Lluent. L'Independent de Gràcia).

---

HOTEL SPLENDID. Pelai 8 (1914-1971)

March 11, 2013, 2:35 pm

≫ Next: CASA EUSTAQUI POLO. Passeig de Sant Gervasi. (1904-1956)

≪ Previous: CA'L QUIMET. Bar de les Guitarres. Rambla del Prat 9. (1930's - 2009)

$

0

0

*1950's.- Una imatge nocturna de l'Hotel Splendid amb la font del nen de la cantonada de Ronda Universitat amb Pelai en primer terme. (Foto: Zerkowitz).

 

Heus ací un hotel modest, discret però molt cèntric i rarament desaparegut. Sembla difícil d'entendre que en un dels carrers que gaudeix de més centralitat de tota la ciutat com és Pelai, un establiment hoteler pugui desaparèixer. Però certament va ser així. L'Splendid, situat al número 8, prop de la plaça Universitat i dels populars magatzems El Águila, va néixer a la dècada dels anys 1910's com una modesta pensió amb el nom d'Splendide, que oferia també menjars i era regentada per Miquel Martí, que fou també propietari del Gran Hotel España de Sant Hilari Sacalm. Poc a poc, l'establiment va anar guanyant notorietat i el 1925 s'hi va fer una profunda reforma i ja totes les habitacions disposaven d'aigua calenta.

 

*1914.- Un dels primers anuncis de la Pensió Splendide que oferia menjars que es podien comprar amb abonaments. (Font: La Vanguardia).

 

*1923.- 10 anys després disposava de 50 habitacions. (Font: La Vanguardia).

 

Als anys 1930's la pensió es transformà en hotel i va perdre l'última lletra de seu nom original esdevenint Hotel Splendid. Acabada la Guerra Civil va reprendre la seva activitat fins pocs anys abans de la fi de la dictadura. Curiosament no va castellanitzar el seu nom fins als últims anys quan passà a denominar-se Espléndido fins al seu tancament a finals de 1971. Una acadèmia d'estudis va ocupar el seu lloc.

CASA EUSTAQUI POLO. Passeig de Sant Gervasi. (1904-1956)

March 15, 2013, 11:56 am

≫ Next: LA GRAN BODEGA . València 193. (1940's - 2000's)

≪ Previous: HOTEL SPLENDID. Pelai 8 (1914-1971)

$

0

0

*1910.- Vista dels jardins i la façana posterior de la Casa Eustaqui Polo.

 

Una de les obres tristament desaparegudes i probablement menys conegudes de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch fou la Casa Eustaqui Polo. Situada a l'antic número 149 del passeig de Sant Gervasi (avui coincident amb l'emplaçament de la finca del número 55-57), era una torre modernista construida per encàrrec d'Eustaqui Polo i Ortigosa, que fou el pare de l'escriptor Xavier Polo i Ribas.

L'edifici fou enderrocat el 1956, un cop més com a conseqüència de la nul·la protecció del patrimoni històric de la ciutat per part de les autoritats franquistes, que toleraren una ferotge especulació immobiliaria que va permetre construir en aquest lloc edificis d'habitatges de luxe.

*1934.- Localització de la finca on estava situada la Casa Eustaqui Polo en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

LA GRAN BODEGA . València 193. (1940's - 2000's)

March 16, 2013, 3:44 pm

≫ Next: PICADERO EL ECUESTRE. Ciutat de Balaguer 68. (1948-1995)

≪ Previous: CASA EUSTAQUI POLO. Passeig de Sant Gervasi. (1904-1956)

$

0

0

 

Un dels llocs més enyorats per fer trobades grupals a base de menjars econòmics però frugals i de qualitat va ser La Gran Bodega del carrer València, entre Aribau i Enric Granados. Amb una decoració carregadísima, que incloia tota mena d'objectes tipics que penjaven del sostre, varietat d'ampolles, pernils, barrils de vi i llaunes de tota mena de queviures, el menjar característic i més desitjat d'aquest local eren les tapes, molt anys abans que, a risc de perdre autenticitat,  quedessin globalitzades a causa de la implacable captura gastronòmica del turista. José Maria Utrillos va estar molts anys rera la barra del local servint als clients.

La desaparició de La Gran Bodega va deixar un buit immens en aquell sector de l'Eixample. Avui altres establiments de la ciutat han adoptat com a nom Gran Bodega, però cap d'ells poden competir amb el record que ens va deixar la del carrer València.

PICADERO EL ECUESTRE. Ciutat de Balaguer 68. (1948-1995)

March 17, 2013, 1:05 am

≫ Next: CLUB TREBOL. Claris 118 / Via Laietana 194. (1939-1947)

≪ Previous: LA GRAN BODEGA . València 193. (1940's - 2000's)

$

0

0

L'any 1944 va ser construit al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer (aleshores Babilonia) un petit recinte hípic amb la finalitat d'instalar-hi una escola d'equitació. L'impulsor d'aquest projecte va ser Eudald Puig Valls, que havia regentat anteriorment una altra hípica al carrer Alcalà de Guadaira prop de la Riera de Sant Miquel al barri de Gràcia. Puig havia comprat aquests terrenys un any abans, a l'octubre de 1943,  amb l'ajut d'un soci capitalista quan aquella zona era encara un sector molt poc urbanitzat envoltat de descampats. Inicialment el nou recinte es va anomenar Hípica Bonanova. Només uns anys després, cap a finals de la dècada dels 1940''s, la zona va començar a canviar radicalemnt de fesomia, es van urbanitzar els carrers del voltant i començaren a construir-s'hi pisos.

L'Escola d'Hípica El Ecuestre, coneguda popularment com el Picadero,  no va ser mai un club privat sino que era obert a tots els que compartien l'afició pels cavalls i va servir per a formar bons genets i amaçones. La Federació Catalana d'Hípica hi organitzava cursets per a tots els nivells i edats.
Manuel Antonín Prats en va ser l'últim director. Al llarg dels seus 51 anys de vida, El Ecuestre havia canviat sucessivament de propietari després de l'arrencada inicial d'Eudald Puig. Les queixes dels veins a conseqüència de les males olors dels cavalls sempre havien existit, però en els ultims anys augmentaren i les denúncies i plets per aquesta causa eren a l'ordre del dia. Finalment l'Ajuntament va decidir que una instal.lació d'aquestes característiques no podia continuar en aquell lloc.

El popular Picadero del carrer Ciutat de Balaguer va tancar l'últim dia d'abril de 1995, els cavalls encara s'hi van quedar unes setmanes més fins que foren traslladats i el picadero enderrocat.

CLUB TREBOL. Claris 118 / Via Laietana 194. (1939-1947)

March 17, 2013, 11:44 am

≫ Next: ISCHIA. Snack-Bar. Tuset 30. (1962-1969)

≪ Previous: PICADERO EL ECUESTRE. Ciutat de Balaguer 68. (1948-1995)

$

0

0

 

La imatge de la Barcelona de 1939, amb la Guerra Civil recent acabada i les forces franquistes exercint una autèntica ocupació del carrers, no era precisament la d'una ciutat feliç, almenys pels molts barcelonins que no combregaven amb la ideologia dels vencedors i que convivien dia rera dia amb el risc i la por de ser denunciats, perseguits, torturats i empresonats o afusellats.

La vida nocturna de la ciutat es va anar normalitzant a marxes forçades. La revetlla de Sant Joan d'aquell any de pau presentava una oferta lúdica força escassa, on cridava l'atenció la presència del Trébol, un local que encara mantenia el nom de Trebol Club, no gaire ortodox des de l'òptica de la puresa lingüística castellana i que ben aviat els franquistes invertirien per deixar-lo en Club Trébol, un local bastit sobre el lloc que durant els anys de la República havia acollit el Rivoli Club i la pista de patins de l'Skating Luna Park.
El Trébol era pràcticament a tocar de la Diagonal, al numero 118 del carrer Claris. Probablement l'oficialitat franquista no havia descobert encara que el tal Claris, que donava nom al carrer, era Pau Claris, president de la Generaliat entre 1638 i 1641, que havia proclamat la República Catalana sota la protecció de la corona francesa de Lluis XIII, és a dir, un separatista en tota la regla. Només uns anys després el carrer Claris va ser esborrat del nomenclator de vies públiques i quedà integrat a la Via Laietana que, com avui, ja duia aquest nom des d'Urquinaona fins al port.

*1939.-  Publicitat de la primera revetlla de Sant Joan de després de la guerra. (Font: La Vanguardia)

 

El Trébol disposava una elegante terraza de verano i presentava actuacions diverses i el ball de moda el Lambeth Walk [1], un ritme anglosaxó que ben aviat, arrel de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, també passaria a ser postergat.  Els matins dels diumenges, de les onze a la una, oferia també els seus aperitivos danzantes. 

 

*1944.- Publicitat del Club Trébol inclosa dins la programació de les Festes de Gràcia.

 

La renumeració i canvi de nom del carrer va situar el Club Trébol al numero 194 de la Via Laietana. El dissabte de Glòria de 1946 el local presentava en pista a l'orquestra de Raúl Abril i les Hermanas Jara a banda de les animacions habituals d'un tal Monasterio.  Durant les festes de Nadal d'aquell any, el local tancava a les 2:45 de la matinada i presentava a artistes de segona fila, que mai arribarien a triomfar plenament: Luisita Calle, Marita de Ansa o Pili Carbonell en són només algunes de la llarga llista de noms. Altres més coneguts com Bonet de San Pedro o Antonio Machín van passar per la pista del Trébol a mitjans dels anys 1940's.

El Club Trébol desapareix sobtadament de la cartellera el 1947.

*1944.- Entrada al Club Trébol corresponent a la funció de la nit de Nadal. (Font: todocoleccion.net)

Alguns artistes que van actuar al Club Trébol:

1939.- Orquesta Fernández Gallardo y sus Cubanolas
1939.- Orquesta Jaime Planas
1941.- Martín Vargas
1941.- Hermanas Campos
1943.- Miuras de Sobré
1943.- Antonio Machín
1943.- Maria Luisa Gerona
1943.- Yvonne y Farrar
1944.- Paul Philipp
1945.- Bonet de San Pedro
1945.- Salvador Font y Anita
1945.- Los de la Palma
1945.- Antoñita Rosell
1946.- Raul Abril
1946.- Hermanas Jara
1946.- George Johnson
1946.- Evie & Joe Slack


[1].- Lambeth Walk. http://www.youtube.com/watch?v=mJ9pnzYzvBI