*1932.- Una de les habitacions del bordell de Madame Petit. (Foto. Josep Maria de Sagarra. Arxiu Paco Villar)
Madame Petit va ser sens dubte el prostíbul més famós de la història del Barri Xino de Barcelona. Al llarg de la seva existència va viure moments de màxim esplendor, pero també la miserable decadència dels seus últims anys.
Tot i no existir cap document fidedigne sobre els seus orígens, Paco Villar situa la seva obertura al voltant de l'Exposició Universal de 1888. Només un any després el bordell apareix relacionat en un informe governatiu sobre la prohibició de reixats a les cases de prostitució [1].
Els anys de major activitat del bordell se situen entre 1915 i 1920 i la descripció més exacta del local i les seves característiques la fa Ramon Draper. La gran activitat que generava el negoci va obligar a construir un mur a l'interior de l'illa que privava a les cases veines de la visió de les finestres del bordell. La identificació externa del local era senzilla i discreta i consistia en un simple i petit rètol lluminós situat sobre la porta d'accés en el que es llegia Petit.
Segons Draper [2] el saló principal del local era d'allò més luxós amb el sostre decorat amb pintures que representaven escenes sexuals. Tot l'espai era envoltat de columnes amb figures femenines i de petites llotges. Des d'allà els clients podien escollir la pupil·la que més els agradava per satisfer els seus desitjos. En els seus millors anys Madame Petit va arribar a disposar també de servei de restaurant i d'un petit saló privat, reservat als clients més rics, on es representaven escenes pornogràfiques i tota mena de perversions, entre les que no hi faltaven les relacions amb animals. Un altre racó curiós era una habitació fosca per als amants de les fantasies necrofíliques que només disposava d'un taüt envoltat de quatre ciris encesos. Una cinquantena de prostitutes hi treballaven simultàniament en les millors èpoques del local.
Moneda equivalent a cinc pessetes del bordell de Madame Petit
A Madame Petit es van fer famosos serveis com el de menage à trois (amb dues prostitutes simultàniament), així com el de cama redonda, que permetia als clients intervenir en petites orgies en grup. També es podia gaudir de serveis amb escenes lèsbiques, de prostitució homosexual i d'una àmplia gamma de disfresses per als clients més fetitxistes. Les habitacions eren netes i acollidores, disposaven de bidet i el canvi de llençols i tovalloles era obligat després de cada servei. Era un local absolutament interclassista on podien coincidir perfectament un ric industrial de doble moral i un proletari de Sants que no se'n podia estar de dedicar al plaer una part del seu migrat salari. Atrets per la fama i el ressó que aquest bordell va arribar a tenir a l'estranger, els turistes eren també un altre segment important de la clientela. L'escriptor Jean Genet, que havia viscut en condicions de precarietat al Barri Xino, va inspirar-se en aquest bordell per escriure la seva obra Querelle de Brest.
L'estada mitjana laboral de les dones que treballaven a Madame Petit rarament ultrapassava els dos anys, el procés de renovació era constant i la major part eren estrangeres d'Europa i Sudamèrica. El bordell tenia la seva propia moneda, unes fitxes que es canviaven a l'entrar i que permetien pagar els serveis.
L'escriptor Francisco Madrid [3] aporta més dades sobre el bordell en constatar que disposava també d'ascensor per accedir als pisos superiors i d'un petit espai clínic per atendre situacions imprevistes.
La història de Madame Petit va rebre un important revès amb l'esclat de la Guerra Civil, la posguerra i el franquisme. El conflicte bèlic, la misèria i les penúries dels anys 1940's el van convertir en un bordell més del Barri Xino, sòrdid, brut i barat on només només hi quedaven alguns vestigis ruinosos de tot el què va arribar a ser. Luis Bronchud va ser el seu últim propietari i l'escriptor Carlos Barral descrivia a les seves memòries [4] aquells ultims anys del prostíbul com un local amb "cadires i tamborets agrupats de qualsevol manera on s'asseien homes de cinquanta anys d'aspecte miserable i barba de tres dies o putes grasses i velles, sovint embarassades, vestides amb parracs de suposada seda brillant que deixaven entreveure mamelles caigudes i cuixes dibuixades de venes i varisses".
L'any 1956 la nova normativa que abolia la prostitució va suposar el final de Madame Petit, que va ser clausurat i després va quedar convertit en la pensió Los Arcos, deixant enrera un dels locals més legendaris de la història de la prostitució a Barcelona. A finals dels anys 1990's l'edifici va ser enderrocat.
El periodista Xavier Theros ha comentat recentment [5] que als magatzems del Museu d'Història de la Ciutat es conserven encara unes vidrieres de l'any 1933 amb escenes eròtiques que pertanyen a l'antiga decoració del Madame Petit. Serà interessant veure-les exhibides en algun racó del museu.
[1] Paco Villar.
Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996
[2] Ramon Draper Miralles.
Guía de la prostitución femenina en Barcelona. Ediciones Martínez Roca. Barcelona. 1992
[3] Francisco Madrid.
Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926
[4] Carlos Barral.
Años de penitencia. Alianza Editorial. Madrid. 1975.
[5] Xavier Theros.
El País. Edició 15 setembre 2008.
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)