Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Channel Catalog


Channel Description:

BCN * * INVENTARI DE LA BARCELONA DESAPAREGUDA * * BCN

(Page 1) | 2 | 3 | .... | 45 | newer

    0 0


    *1959.- Una vista de la plaça Cerdà poc després de ser urbanitzada. En primer terme es veu el passeig de la Zona Franca i el bloc més baix de l'edifici de la Seat (la torre encara no estava enlairada). A l'esquerra, la Caserna Militar de Lepanto marcava el límit amb l'Hospitalet.   

    Coneguda sempre per constituïr el límit de la ciutat en l'entrada per la Granvia des del sud, la plaça Cerdà va tenir en els seus primers temps un caire bàsicament perifèric, que s'identificava amb els afores de la ciutat i per ser l'últim referent en el camí envers la marina de l'Hospitalet i l'autovia de Castelldefels. 
    La primera urbanització seriosa de la plaça es remunta a finals dels anys 1950's i té com a referents l'antiga Caserna d'Artilleria de Lepanto per la banda hospitalenca i la torre de vidre de la SEAT pel cantó barceloní. Caldria afegir-hi també un oblidat i totalment desaparegut monument a l'ideòleg de l'Eixample, que ocupava el bell mig d'una petita zona enjardinada en forma de semicercle. La plaça era bàsicament el nexe d'unió entre el començament de la Granvia i el passeig de la Zona Franca. 
    Molts barcelonins la recorden com l'adéu a la ciutat en les seves incursions cap a les platges de Sitges o Castelldefels i també pels grans anuncis de venda de pisos de Bellvitge, barri que començava a créixer a l'abric del salvatge desarrollisme immobiliari dels anys 1960's.

    *1970.- Els primers moviments de terres al lateral de la Granvia es poden apreciar a la dreta de la imatge. L'originària plaça Cerdà quedaria coberta en pocs mesos en un scalextric de viaductes i ponts per enllaçar amb el nou Primer Cinturó de Ronda, actualment conegut com a Ronda del Mig.

    0 0


    *1980.- Vista aèria del nus viari de la Plaça Cerdà.

    A partir del començament de la dècada dels 1970's, la fesomia de la plaça Cerdà va canviar radicalment. Aquell humil i discret retall de gespa inicial amb un monument al mig va desaparèixer per donar pas a una agressiva barreja de formigó, asfalt i ferro en forma de viesa  diferent nivell. L'objectiu era connectar la Granvia i el passeig de la Zona França amb el Primer Cinturó de Ronda, una via ràpida nova que creuava La Bordeta, Sants i Les Corts fins arribar a la Diagonal.
    En aquells temps no hi havien concessions a la sostenibilitat, ni a la humanització dels entorns urbans, ni tampoc a l'ús pel ciutadà dels espais publics, conceptes que quedaven sempre en segon pla davant la priorització del trànsit rodat, que s'identificava amb un signe inequívoc de progrés i desenvolupament. 
    El nus viari de la plaça Cerdà l'integraven un pas semisoterrat que el creuava resseguint el curs de la Granvia; un gran viaducte en corba que enllaçava la Granvia des del costat de l'Hospitalet fins al començament del nou cinturó i, finalment, un altre pas elevat des del cinturó fins al passeig de la Zona França. La vegetació quedava reduïda a unes poques palmeres i xiprers que lluitaven per fer-se lloc entre els pilars de formigó. Amb el pas dels anys l'entorn de la plaça va anar consolidant la seva urbanització i mentre altres edificis completaven el seu perímetre.

    *1972.- Els ponts de la Plaça Cerdà després de la reforma de la plaça de 1970.

    En aquesta trista tesitura la plaça Cerdà va sobreviure durant gairebé trenta anys, sempre amb la silueta de l'edifici de la SEAT com a teló de fons, conformant un espai negat al vianant i d'una aparença poc atractiva on el color verd hi era anecdòtic.
    L'any 1999, com a conseqüència de la cobertura de la Ronda del Mig (nom amb el que es va rebatejar el Primer Cinturó de Ronda), es va executar el projecte de nova urbanització plaça. Els ponts a diferent nivell es varen enderrocar i una passera enlairada reservada només per als vianants va permetre la circulació dels ciutadans i un ús més racional de la plaça. La Granvia quedava totalment soterrada i la cruïlla es resolia mitjançant un sistema de rotonda, que deixava al mig un cercle de gespa. Es va proposar de col·locar-hi una escultura de Javier Mariscal, que finalment es va descartar.

    0 0


    *1936.- L'entrada des del Passeig de Gràcia al Cine Fèmina plena de joves mentre es projectava Dos fusileros sin bala amb Stan Laurel i Oliver Hardy (El gordo y el flaco).

    El popular cine Fémina va ser obert el 16 de març de 1929, dos mesos abans de la inauguració de l'Exposició Internacional. Era situat al costat de l'edifici de La Unión y el Fénix de la cantonada Diputació-Passeig de Gràcia. En consonància amb el nom del local, l'empresa que l'explotava va premiar el públic femení amb regals, (banos, moneders). L'aforament de la sala era de 1.300 butaques i la primera pel·lícula que s'hi va projectar fou Príncipe o payaso (Fürst oder Clown), un film mut alemany protagonitzat per Ivan Petrovich i Marcella Albani. A l'octubre d'aquell mateix any hi va arribar el cinema sonor.

    *1929.- Cartell de Príncipe o Payaso, el primer film que es projectar al Cine Fémina.

    Durant els anys de la república el Fémina es caracteritzava pels grans cartells que anunciaven les pel·lícules pintats per Antoni Clavé, que era el cartellista de moda. Una anècdota destacable es va produir al març de 1936, quan l'empresa premiava amb 200 pessetes a l'espectador capaç d'assistir completament sol a la projecció del terrorífic film La marca del vampiro de Tod Browning. La Guerra Civil va provocar el tancament del cinema durant un temps i el 1939 va reobrir amb la projecció de Una noche en Casablanca dels germans Marx.
    El 1948 l'arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà va acometre una reforma de la sala que va donar a la façana lateral del carrer Diputació una nova fesomia basada en linies ondulades. L'aforament s'incrementà fins a 1.525 espectadors. El 17 de maig de 1954 el Fémina va tenir l'honor de ser el primera sala de la ciutat en projectar un film en Cinemascope que fou La Túnica Sagrada.
    Els dies del Fémina varen acabar sobtadament el 1991. Un incendi desvastador, declarat el diumenge 7 d'abril, l'origen del qual no es va acabar d'aclarir, va destrossar completament el local fins provocar esfondrament de la coberta. 

    *1991.- Les flames devasten el cinema Fémina durant l'incendi que va provocar la seva desaparició. (Foto: David Airos)

    0 0


    *1890's.- Vista del carrer Pelai i l'estació del tren de Sarrià a les acaballes del segle XIX.

    L'estació de tren de la línia de Sarrià, situada a la Plaça Catalunya, va ser la quarta a construir-se a la ciutat després de la del tren costaner de Mataró (1848), la de la linia a Granollers (juliol de 1854) i de l'anomenada Estació de Martorell (novembre de 1854). 
    L'edifici de l'estació de la Plaça Catalunya, va ser bastit el 1862 i inaugurat l'any següent. Inicialment l'empresa explotadora de la linia volia situar-lo a l'hort de la col·legiata de Santa Anna, al costat de l'església gòtica [1]. Aquella ubicació però, es va desestimar finalment per construir-lo al xamfrà de Pelai amb la Plaça Catalunya, encarat cap al començament de la Rambla on hi hagueren les torres de Canaletes de l'antiga muralla.

    *1905.- L'estacio de Plaça Catalunya amb les andanes cobertes en una imatge captada des d'un terrat del carrer Pelai cantonada Jovellanos.

    Rera l'edifici se situaven les andanes disposades en paral·lel amb el carrer Pelai dins de l'illa delimitada per aquest carrer, la plaça Catalunya i Bergara. Els trens arribaven i sortien circulant pel carrer Balmes girant davant la cantonada amb Bergara per allunyar-se o apropar-se a l'estació.
    Amb l'arribada del nou segle les andanes disposaven d'unes cobertes inclinades per tal de permetre l'aixopluc dels passatgers els dies de pluja. El final de la línia connectava directament amb l'edifici de l'estació on hi havia la sala d'espera amb l'administració i venda de bitllets. 
    Aquesta estació de superfície es va mantenir fins el 1929. Fou aleshores quan, coincidint amb la celebració de l'Exposició Internacional, va ser soterrada sota una galeria coberta que a partir de 1940 es va convertir en l'Avinguda de la Llum. El soterrament va incloure també el trajecte pel carrer Balmes.
    Coberta l'estació, l'espai resultant va romandre durant molts anys com un solar que es destinà a diversos usos municipals, l'últim d'ells com a dipòsit dels vehicles que enretirava la grua per infraccions de trànsit. Un atapeït panell de tanques publicitàries ocultava aquest espai davant de les façanes posteriors de les velles edificacions de la Plaça Catalunya i el carrer Bergara.
    Finalment, al novembre de 1998, la inauguració de l'edifici del centre comercial El Triangle va acabar amb aquell paissatge poc agrait i va donar una altra perspectiva a aquell tram de vorera, tants anys maleïda, del carrer Pelai.

    [1].- Lluís Permanyer. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. 1995


    0 0


    *1903.- La Casa Emili Juncadella amb la Rambla Catalunya a la dreta de la imatge i el monument a Güell i Ferrer al fons.

    Obra de l'arquitecte Enric Sagnier, aquest edifici de tres plantes era situat a la cantonada de Rambla Catalunya i Diputació. Destacava per la seva façana de pedra i pel seu aspecte senyorívol amb un jardí que ocupava la meitat de la finca. La decoració dels interiors es va encarregar a Joan Busquets i els acabats en metall a Carles Torrebadell.
    El seu propietari Emili Juncadella (1885-1936) era un burgés aficionat a la fotografia, col·leccionista d'armes i apassionat de la caça, la natura i els viatges a països llunyans, que provenia d'una família d'industrials del tèxtil. A l'estiu fixava la seva residència al castell de Montesquiu (Osona) avui propietat de la Diputació de Barcelona. Juncadella va morir afusellat, en circumstàncies encara avui poc aclarides, durant la revolta popular esdevinguda arrel de l'aixecament feixista contra la República al juliol de 1936.
    L'any 1902 la casa Emili Juncadella va obtenir el premi que l'Ajuntament atorgava anualment al millor edifici artístic de la ciutat. Amb el pas dels anys es va convertir en un edifici religiós fins al seu enderrocament a la dècada dels 1940's per aixecar-hi el Teatre Calderón. Actualment  al mateix lloc hi trobem el Gran Hotel Calderón construit l'any 1968.

    0 0


    *1849.- Fragment d'un plànol dibuixat pel Cos d'Enginyers de l'Exércit Espanyol, sobre el que s'ha marcat amb un oval vermell el sector que ocupava la costa de Sant Bertran. (Cliqueu a sobre per ampliar la imatge)

    Abans de l'expansió cap a ponent del port de Barcelona, el mar obert arribava fins als peus de la muntanya de Montjuïc a la zona del Morrot. En direcció a la ciutat i entre la muntanya i el baluard del rei, a l'extrem de la muralla, hi quedava un petit tram de costa darrera del qual s'estenien les hortes de Sant Bertran al sector que avui hi ha entre el començament del Paral·lel i la pujada a Miramar.
    En aquest tros de costa existien trams de platja i a meitats del segle XIX s'hi va construir algun embarcador humil i senzill. Els   gràfics que donen fe de l'existència d'aquella platja són escassos. Cap a finals del segle XIX, arrel de l'Exposició Universal de 1888 es va decidr obrir la ciutat al mar tot urbanitzant diversos trams d'aquella zona. La muralla del mar ja feia alguns anys que havia estat enderrocada i tot seguit es van aixecar el monument a Colom i l'edifici de la duana, El Baluard del Rei, que marcava l'extrem on es trobaven la muralla terrestre i la marítima, va ser també enderrocat i es va obrir el Passeig de Colom en el tram orientat cap a Montjuïc.

    *1860's.- Una magnífica imatge de la costa de Sant Bertran, probablement captada des del cim del Baluard del Rei, on es poden apreciar la platja i els embarcadors que hi havien instal.lats.

    *1860's -. La costa de Sant Bertran vista des del camí de pujada a Miramar al sector del Morrot. Al fons es poden veure les Drassanes amb el Baluard del Rei a l'extrem.

    Però el fet que va provocar la total desaparició de la costa de Sant Bertran fou l'ampliació del port, que es concretà amb la construcció d'un nou moll paral·lel a la costa en terrenys guanyats al mar, que adoptà el nom de Sant Bertran. L'ampliació es completava amb un altre moll, aquest perpendicular la costa, que tancava el port i que fou batejat com a Moll de Ponent.
    Avui, la dàrsena del port que queda entre el Moll de Barcelona i el de Ponent conserva també el nom de Sant Bertran.

    *1880's.- Les obres de construcció del Moll de Sant Bertran varen suposar el definitiva desaparició de les platges de la costa de Sant Bertran. En aquest imatge, captada pràcticament des del mateix lloc de l'anterior es pot veure el progrés i abast de les obres.


    0 0


    Gales fou durant els anys de la dictadura i les primeres dècades de la democràcia un dels referents de la moda distingida. Inaugurada el desembre de 1943 als baixos de la Casa Blajot, la botiga del passeig de Gràcia, va captar ben aviat una clientela fidel vinculada al segment social més benestant de l'època.
    Amb els pas dels anys s'afegiren al negoci altres botigues a Diagonal i Tuset fins a consolidar-se com un clàssic entre els establiments de moda de la Barcelona burgesa d'aquells anys. Vestir-se a Gales era símbol de distinció social. 



    A finals dels anys 1980's la botiga es va restaurar i, en ser eliminada la marquesina que envoltava els aparadors, varen aparèixer a la façana les figures d'un fris incomplet amb representacions dels oficis artesanals que provenien de l'edifici original projectat per Rafael Guastavino l'any 1871. El fris de pedra és obra de l'escultor Rossend Nobas (1838-1891), es titula Història del Treball i s'ha conservat fins l'actualitat. 
    El negoci va tancar el 1995 i a la botiga de Passeig de Gràcia - Diputació, que durant tants anys va ocupar Gales, hi trobem avui (2012) una sucursal de la marca de moda Adolfo Domínguez.

    *1956.- La publicitat de Gales va ser trencadora des de la dècada dels 1950's. En aquest anunci publicat a la revista Destino es presentaven durant la campanya de Nadal obres dels artistes catalans més emergents del moment (Modest Cuixart, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs i Leopold Pomés). 

    0 0

    De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.
    La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's. Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.

    Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

    0 0



    *1902.- L'església de Santa Marta vista des de la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de l'Avellana. 


    Un dibuix de finals dels segle XIX on es pot veure l'entrada de l'església. 

    La primera pedra de l'església de Santa Marta va ser col·locada el 4 de maig de 1735 a la desapareguda Riera de Sant JoanL’ajuntament va assumir el cost de les obres i com que el nou temple ocupava terrenys propietat dels Setmenat, aquesta família va ser compensada pel consistori amb l'obertura d'una tribuna, que els permetia escoltar la missa des de casa estant.
    L'església, que no era gaire gran, fou bastida en estil barroc i constava d'una sola nau. Era prop de la catedral i va ser consagrada simultàniament a Sant Pere i Santa Marta. Pertanyia a l'Hospital de Pelegrins del mateix nom, que era just al seu costat a la cantonada amb el carrer de l'Avellana
    L'obertura de la Via Laietana a començaments del segle XX afectà directament a la Riera de Sant Joan i a l'església que va ser enderrocada. No obstant, l'Ajuntament va acordar preservar la seva portada barroca en considerar-la una peça de notable interès arquitectònic i artístic. Així doncs, a l'any 1911 el pòrtic fou desmuntat pedra a pedra i curosament reconstruit al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que aleshores estava en construcció. 


    Façana de l'antiga Església de Santa Marta integrada en un dels pavellons de l'Hospital de la Sant Pau i la Santa Creu
    *2005.- El pòrtic de l'antiga església de Santa Marta, encastat en un dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau, pot admirar-se avui com mostra la fotografia després de ser salvat i traslladat pedra a pedra en enderrocar-se l'església l'any 1911.

    0 0

    *2006.- El Bar Montferry de la cantonada Viladomat-Sepúlveda amb la seva característica marquesina.  

    Era un senzill i modest bar de barri com a tants, enclavat al bell mig del barri de Sant Antoni i que mai s'apartà d'aquesta tipologia de bars -coneguts popularment com a bar-comidas- on també se serveixen menjars i on l'ambient és familiar i de barri. El seu orígen però, era de bodega com delatava el rètol que fins a l'últim dia va presidir una de les portes d'accés. Havia format part d'aquell exércit de les Bodegas Montferry, que franquiciades per Pere Rovira, s'escampaven durant la dictadura pels carrers de l'Eixample i alguns altres barris de la ciutat i on es venien vins a granel directament del barril.
    La Montferry de Sepúlveda-Viladomat  tenia però, com a tret més característic, la seva marquesina de vidre que envaia uns quants metres quadrats de vorera i que, no se sap per quina raó, es va mantenir fins a l'últim dia desafiant ordenances municipals. 
    El bar va tancar el 2010. Mesos després de la seva desaparició, Quim Monzó, veí de la zona durant els últims anys del Montferry, en feia esment en un dels seus articles habituals de La Vanguardia, on cantava les excel·lències de l'esplèndida escudella i carn d'olla que s'hi servia.

    0 0

    *1893.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat en groc el recorregut del carrer de la Riera de Sant Joan, que coincidia en gran part amb el curs de la futura Via Laietana. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

    *1906.- Tram final de la Riera de Sant Joan. A l'esquerra el carrer de Graciamat i a la dreta el carrer del Sant Crist de la Tapineria que portava cap a la catedral.

    Un dels carrers més notables dels que a començaments del segle XX  varen desparèixer amb l'obertura de la Via Laietana va ser el de la Riera de Sant Joan. Aquesta antiga via tenia els seus origens en un tram de l'antic Torrent del Merdançar esdevingut claveguera. Començava al carrer dels Arcs de Jonqueres i acabava al de Graciamat.
    Durant l'època romana el torrent era travessat a la part més pròxima al mar pel pont de la Via Augusta i més amunt per un aqueducte que portava aïgues del Besòs. En aquest carrer hi hagué el Palau Comtal Menor, també conegut com Palau de Valldaura amb una torre quadrada en un dels seus extrems, que va romandre dempeus fins al començament del segle XIX. Alguns cronistes han identificat aquest palau amb la casa on visqué Guifré el Pilós.
    Fou a l'any 1202 quan, segons les cròniques, va començar la urbanització de la riera coincidint amb l'època que els cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem s'hi varen establir. També hi hagué un antic convent que cap al 1835 for destinat a seu de l'Acadèmia de les Bones Lletres, la Biblioteca Universal i un Museu d'Antiguitats.
    Embocaven al carrer de la Riera de Sant Joan per la banda de ponent i de muntanya a mar els carrers de Montsió, Copons, Misserferrer, Infern i Sant Crist de la Tapineria; i per la banda de llevant els de Sant Pere Més Alt, Sant Pere Més Baix i Avellana.
    L'any 1900 Pablo Picasso va instal·lar el seu estudi al número 17 de la Riera de Sant Joan juntament amb el seu amic Carles Casamegas. Des del balcó va pintar un oli on es pot veure el carrer.

     
    *1900.- La Riera de Sant Joan pintada per Picasso des del balcó del seu estudi. (Oli sobre fusta. 22,3 x 13,8. Museu Picasso de Barcelona). 

    Altres edificis notables de la Riera de Sant Joan foren l'església i convent de les religioses de Sant Agustí i la petita església de Santa Marta, datada dels segle XVIII, amb un hospital al costat, que foren enderrocats en començar el segle XX.

    *1908.- Imatge captada des de la plaça de Jonqueres on es pot veure el curs en direcció a la catedral del carrer de la Riera de Sant Joan, a punt de ser esborrat del mapa pel nou traçat de la Via Laietana.

    *1908.- Un tram de l'antiga Riera de Sant Joan afectat per l'obertura de la Via Laietana. (Foto: Joan Vidal i Ventosa. AFB)

    0 0


    *1968.- Dues imatges de la Caravel·la Santa Maria al port, una de les icones turístiques més habituals a les postals de la Barcelona dels anys de la dictadura.

    Aquesta rèplica de la caravel.la Santa Maria, amb la que Cristòfor Colom va creuar l'Atlàntic per arribar fins a les Amèriques, va ser construida l'any 1951 amb motiu del rodatge del film de Juan de Orduña Alba de América. Amb aquesta pel·lícula el règim de Franco volia compensar l'impacte de la producció nordamericana Christopher Columbus (1949) titllada pels franquistes com un insult a la hispanitat.
    La caravel.la, que segons els experts era una reproducció poc fidel a l'original, era amarrada al començament del Moll de la Fusta, tocant al Portal de la Pau, just davant de l'edifici de la nova Duana. Hi va quedar instal·lada el dia 7 de maig de 1952, es podia visitar pagant entrada i va ser durant molts anys una atracció turística típica de la Barcelona de la Dictadura. 

    *1952.- La Vanguardia de l'època celebrava l'arribada al port de Barcelona de la reproducció de la Santa Maria amb aquest text que traspuava les essències més pures de l'Espanya Imperial del  franquisme 

    A partir de mitjans de la dècada dels 1980's va començar a ser víctima de diversos atemptats reivindicats per organitzacions independentistes que véien en ella un símbol d'espanyolitat. Els successius atacs, consistents bàsicament en intents d'incendi, es varen fer més freqüents a mesura que s'apropava el 5è Centenari del Descubrimiento de América, que coincidia d'altra banda amb la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics del 1992.
    La Diputació de Barcelona, propietària de la nau, va decidir aleshores no fer-hi més reparacions a causa de l'alt cost que aquestes suposaven i finalment va ser enretirada l'any 1990. La llegenda urbana explica que la Santa Maria fou enfonsada secretament davant de les costes del Maresme entre Arenys de Mar i Calella.

    0 0


    *1978.- Entrada a la Sala Ars del carrer Atenas. Al fons es pot veure la Ronda del General Mitre.

    Situada al número 27 del carrer d'Atenes, tocant a la Ronda del General Mitre, la sala Ars va començar la seva singladura com a teatre. Ocupava el local que anteriorment havia acollit l'Ateneu de Sant Gervasi. El primer espectacle que s'hi va representar fou la peça Bestiari de Joan Oliver, musicada per La Trinca, amb direcció escènica de Ventura Pons. La inauguració va congregar una important representació de la progressia ciutadana del moment, era la nit del 6 d'abril de 1972.
    L'estiu d'aquell mateix any la nova cançó també hi va tenir el seu espai. Pere Tàpies, Enric Barbat, Dolors Laffite, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Jaume Sisa van ser alguns dels cantautors que hi van actuar en la primera època del local, que també s'oferia projeccions de cinema infantil.
    El 21 de setembre de 1972 s'hi va projectar la primera sessió doble de cinema d'art i assaig que incloia els films La estructura de cristal de Krzysztof Zanussii la sempre celebrada To Be or Not To Be. Era el començament de l'etapa com a sala especial amb cinema d'autor gestionada per Círculo A. L'Ars va acollir també projeccions de la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona.

    *1978.- Interior de la sala Ars en la seva època de cinema.

    El 1983 el teatre i la música tornaven a l'Ars amb representacions d'obres com Fleca Rigol, digueu amb Alfred Lucchetti i Ovidi Montllor o Sense Trampa, un espectacle de música i màgia que juntava a Josep Maria Bardají i al Màgic Andreu.
    L'Ars va continuar obert fins a l'octubre de 1984 i encara s'hi va fer una projecció privada de comiat el 31 de gener de 1987, just un dia abans que la sala va començar a ser destruida per convertir-la en un bar musical i discoteca que sota el nom d'Ars Studio seria inaugurada a l'abril de 1988.



    0 0



    A començaments del segle XX una de les botigues de més prestigi en la venda de pianos a Barcelona era, sens dubte, la de Ròmul Maristany a la Plaça Catalunya.
    Cal remarcar que la marca R. Maristany no era pròpiament d'un fabricant de pianos. En realitat els que es comercialitzaven a la seva botiga del número 18 de Plaça Catalunya eren de la marca Chasaigne Frères propietat de Juan Chasaigne, un emprenedor d'origen francès establert a Barcelona, que havia fundant la seva empresa de fabricació de pianos el 1864. Més tard, al 1879, el seus fills Camilo  i Fernando van entrar també en la societat fins que el 1887 varen continuar el negoci familar amb una botiga al carrer Pintor Fortuny 3-5 i després al Passeig de Gràcia 34. Chasaigne Frères va sobreviure fins el 1967.



    0 0

     
     
    Un dels locals pioners en la moda anomenada onada freda, que va caracteritzar el disseny i l'interiorisme dels bars nocturns i altres locals barcelonins durant els anys 1980's, va ser Zig Zag, un bar musical ubicat al carrer Plató tocant a Muntaner, que durant molts anys va ser parada obligatòria dels noctàmbuls i amics dels bars de nit d'aquella zona alta de la ciutat.
    Zig-Zag havia estat amb el seus inicis un bar acollidor, no gaire gran i molt apreciat per la gent jove, però allunyat de qualsevol anhel de modernitat i projecció. A partir de la reforma i ampliació promoguda per Quim Girbau i altres socis el local va canviar radicalment.
    Guillem Bonet, en col·laboració amb Ramon Olives, Antxon Gómez i Alícia Núñez van ser els responsables de la nova decoració del Zig Zag, que va aconseguir el premi FAD d'interiorisme al 1980. Del projecte destacava l'encertada recuperació d'elements parcials propis del constructivisme i les barres americanes dels anys 1920's, en un ambient lumínic acollidor i fins aleshores gairebé inèdit a la nostra ciutat. Un element identificatiu del local eren les taules d'alumini sobre les que es reproduien les lletres del logotip del local.  
    El local va estar a la cresta de l'onada durant tots els anys 1980's i gran part dels 1990's.

    0 0

     
     
    Probablement la botiga de Barcelona més popular en la venda i comercialització de catifes de tota mena hagi estat Alfombras Presas, situada al número 9 del carrer de la Cucurulla al final del Portal de l'Àngel, abans d'arribar a la placeta que hi ha a la cruïlla amb Portaferrissa i Boters. 
    El mateix local havia estat ocupat a principis del segle XX pels Magatzems Petit Paris primer i Maison Royale després, que eren comerços especialitzats en roba per a senyores. Aquests magatzems desaparegueren amb la Guerra Civil.
     
     
    *1948.- Anunci de la botiga Presas publicat al setmanari Destino. 
     
     *1952.- Un altre anunci on ja es poden veure les lletres formant el logotip tan característic de l'empresa. Observi's que les Carpets Coco del primer retall publicitari aquí s'anuncien com Carpetas de Icoco. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  
     
    Les primeres notícies d'Alfombras Presas les trobem a la publicitat de finals dels anys 1940's que anunciava carpets (catifes). Als anys 1950's eren habituals els anuncis sobre grans liquidacions d'existències de partides provinents d'altres fàbriques, així com d'oportunitats a preus molt econòmics procedents de lots de catifes amb tares gairebé imperceptibles.
    Als anys 1960's l'empresa s'estengué i va obrir dues sucursal allunyades del centre, una a l'avinguda Pau Casals i l'altra al carrer Navas de Tolosa.
    L'any 1989 Alfombras Presas anunciava liquidació de tot el gènere per un trasllat que esdevingué tancament definitu. A partir d'aleshores les botigues de moda i roba, tant pròpies d'aquell eix comercial, han anat ocupant l'espai de la històrica i desapareguda botiga de catifes.

    0 0

     
    1967.- Vista aèria de la fàbrica La España Industrial amb el seu camp de futbol marcat en groc.

    La gran fàbrica tèxtil La España Industrial situada entre Sants i Hostafrancs va ser una de les més importants de la ciutat d'aquest sector productiu. L'empresa va desenvolupar una secció esportiva que tenia en el futbol el seu exponent més significatiu.
    La Secció Esportiva de l'Espanya Industrial fou fundada l'any 1934 i tenia el camp de joc a la vora de la fàbrica tocant al carrer Rector Triadó, al costat mateix del casinet d'Hostafrancs i d'una petita plantació de plàtans d'ombra. Inicialment el terreny era de terra però amb el temps s'hi va plantar gespa.
    El març de 1946 el camp va ser reinaugurat després d'una important reforma juntament amb l'estrena d'altres instal·lacions del parc d'esports de l'empresa que incloien pistes de tennis, basquetbol. frontó i una piscina. El Baró de Terrades, alcalde de la ciutat, va presidir l'acte. El camp de futbol de 100 x 70 metres disposava d'una tribuna amb aforament per a prop de 5.000 espectadors. 

    *1946.-  El diumenge 17 de març de 1946 el camp de futbol  de l'Espanya Industrial va ser reinaugurat després d'una profunda reforma. També s'inauguraren diverses instal·lacions esportives i l'espai social de l'empresa, que avui coneixem com el Casinet d'Hostafrancs. (Font: El Mundo Deportivo. edició del dia 20 de març de 1946. Cliqueu a sobre per ampliar).
     
    L'equip de futbol de l'Espanya Industrial va figurar durant molts anys a categories regionals i en els primers anys de vida participava en el Campionat de Catalunya de Cases Comercials i Empreses, però l'any 1952 va ascendir a segona divisió. La temporada següent  va aconseguir l'ascens a Primera però no va poder fer-lo efectiu ja que figurava inscrit com a filial del FC Barcelona. La història es repetí a la temporada 1955/56, però aleshores es va deslligar del Barça, la qual cosa li donava llum verda per poder jugar a Primera. Hi havia però, un altre petit problema. La Federació Espanyola de Futbol no acceptava a la màxima categoria equips amb noms d'empreses. Fou per això que l'equip va haver de canviar el nom. Finalment es va decidir que la nova denominació seria Club Deportivo Condal.
     
     
    *1954.- Un equip de l'Espanya Industrial en el que podem veure a Ferran Olivella, que després seria un destacat defensa del Barça. És el tercer per l'esquerra de la fila del darrere.
     
    *1958.- L'escut i els colors de l'Espanya Industrial van ser adoptats pel Club Deportivo Condal, nova denominació del club en pujar a Primera Divisió. Posteriorment el Comtal va esdevenir filial del Barça i amb el pas del temps formaria el Barcelona Atlètic (actual Barça B).


    El Comtal va jugar a primera només una temporada, la 1956-57, vestia els mateixos colors blaus i blancs combinats amb una franja diagonal a la samarreta. No obstant, les reduides dimensions del terreny de joc i sobretot l'escàs aforament del camp del carrer Rector Triadó varen fer que l'equip jugués els seus partits al vell camp de Les Corts en el que el Barça jugava també la seva última termporada abans de traslladar-se al Camp Nou.
    El camp de l'Espanya Industrial va acollir durant el 1961 una escola de futbol dirigida per Ladislao Kubala, que acabava de retirar-se com a jugador en actiu. No obstant, l'escola tingué vida efímera. Kubala va ser requerit pel president Enric Llaudet per entrenar al primer equip del Barça i el projecte de l'Escola de Futbol va quedar en punt mort. El Condal va romandre al vell camp de Les Corts on jugava els diumenge al matí i el modest camp de futbol de l'Espanya Industrial va quedar per acollir partits de futbol de categories inferiors i regional. A finals dels anys 1960's el terreny de joc va desaparèixer en ser construits dos blocs de 10 alçades que avui podem veure al començament del carrer Rector Triadó al costat mateix de l'entrada al Parc de l'Espanya Industrial on hi ha el drac monumental. 

     
    *1961. Dues imatges del camp de l'Espanya Industrial quan acollia l'Escola de Futbolistes de Ladislao Kubala. A la foto superior es pot veure al fons la torre d'habitatges del carrer Numància /Josep Tarradellas. En la d'abaix veiem el frontó que hi havia en un dels extrems del camp al costat del Casinet d'Hostafrancs. (Font: Revista Barça. 5.10.1961)

    0 0

    *1908.- Una imatge del carrer de l'Avellana captada des de la cruilla amb Graciamat i Riera de Sant Joan. A l'esquerra, entre els dos pilars de pedra del terra, hi havia la font de Sant Joan. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).
     
    El carrer de l'Avellana fou un dels desapareguts a principis del segle XX a causa de l'obertura de la Via Laietana. Discorria entre el carrer de Mercaders i el de Graciamat, aquest ultim també desaparegut amb la reforma. 
    Segons l'historiador Pi i Arimón, aquest carrer va tenir anteriorment altres noms entre els que esmenta Allada, Bertrán Salcet i Font de Sant Joan, a la vegada que feia notar que el nom d'Avellana no era referit a la fruita sino a la femenització del cognom Avellà. De fet, en direcció al Mercat de Santa Caterina i a partir del carrer Mercaders la via canviava el seu nom pel de carrer Avellà.
     
     
    *1908.- La font de Sant Joan modificada el 1735 disposava de dues aixetes i va desaparèixer el 1912. Segons una antiga llegenda urbana tenia poders guaridors pel mal de cap. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).
     
    A l'altre extrem del carrer hi destacava la font que des de l'any 1434 hi havia a la cruilla amb la Riera de Sant Joan. Havia estat reformada el 1735, quan es va aixecar l'hospital de pelegrins de Santa Marta i va quedar adossada a la paret. L'aigua d'aquesta font segons una creença popular, tenia efectes guaridors pel mal de cap. Calia però, anar a remullar-se'l just a les dotze en punt de la nit de Sant Joan. Així ho comptava també el cronista Ramon Comas, veí del barri, que des del balcó de casa seva veia la cua de ciutadans que cada revetlla de Sant Joan s'hi refrescava el cap.

    0 0

     
    *1890.- Vista del Convent de Sant Sebastià des del Passeig de Colom (Foto: Hauser & Menet)
     
     
    *1882.- El Convent de Sant Sebastià a la dreta de la imatge, amb el monument a Antonio López, marquès de Comillas, en primer terme.
     
    Aquest convent era situat a l'inici de la Via Laietana, entre el carrer del Consolat i el Passeig d'Isabel II, on avui hi ha la plaça d'Antonio López. L'edifici es caracteritzava per les seves dues torretes de la façana principal situades a cadascun dels extrems i pel claustre interior. Un petit carrer anomenat de Capmany el separava de l'edifici del Palau de la Llotja, que quedava situat just darrere del convent.
    Va ser construit l'any 1719 pels clerges caracciolins que hi varen establir la seva seu, al costat de l'església del mateix nom datada de 1507. Durant el segle XVIII varen intentar establir-hi un col·legi per a fills de militars, però el projecte finalment no va reeixir. Cap a 1815 i durant només uns anys s'hi va instal·lar una escola gratuïta per a nens, després de la proclama del rei Ferran VII que aconsellava obrir escoles als convents.
    El dia de Sant Jaume de 1835 el convent va ser objecte d'un assalt per part d'un grups d'exaltats que venia de la plaça de toros de la Barceloneta. Poc després va quedar afectat per la desamortització i la Junta de Comerç de Catalunya va adquirir-lo juntament amb l'església.
     



    Entre 1851 i 1873 el convent va acollir la primera Escola Industrial de Barcelona, que el 1865 passà a anomenar.-se Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona i va arribar a ser l'única en tot l'Estat Espanyol, quan al 1867 va tancar-se la de Madrid. El 1873 l'Escola es va traslladar a la plaça de la Universitat.


    * 1875.- Dos dibuixos del convent. El de dalt des de la baixada de la Muralla del mar i el d'abaix des del carrer del Consolat. (Dibuixos de Lluís Rigalt i Farriols. Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi)

    El convent va ser finalment enderrocat l'any 1909. Els treballs d'enderroc van posar a la vista el claustre i la seva desaparició va permetre l'ampliacio de la plaça d'Antonio López i la connexió de la Via Laietana amb el passeig de Colom i el port.

     
    *1909.- Dues imatges del procés d'enderrocament del Convent de Sant Sebastià. La de dalt està captada des de la cruïlla del carrer Consolat amb Via Laietana i la de sota des del Passeig d'Isabel II.

    0 0

    L'absis de l'església del Convent de Sant Francesc (Gravat de J. Vehil publicat al llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 1906. Gaietà Barraquer) 
     
    Aquest convent ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. La seva façana marítima s'estenia en paral·lel amb la Muralla del Mar. Se'l va conèixer també amb el nom de Convent de Framenors i fou l'establiment més important de l'orde dels franciscans a Barcelona. El conjunt el formaven una església i tres claustres que constituïen un dels millor exponents del gòtic primerenc a Catalunya. 

    *1730's.- Emplaçament del Convent de Sant Francesc (en vermell) darrera mateix de la Muralla del Mar en un plànol de les antigues Drassanes. (Plànol de G.Verboom. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)
     
     
    Sant Francesc
    Superposició de la planta del Convent de Sant Francesc sobre un plànol amb  la urbanització actual de la zona. Es poden apreciar els tres claustres que va arribar a tenir el conjunt. (Font: Monestirs de Catalunya.http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm)
     
     
    Segons diu la tradició, Sant Francesc d'Assís va visitar Barcelona cap a l'any 1214, fent el camí de Santiago com a pelegrí. Diuen que va hostatjar-se a l'hospital de pelegrins, anomenat de Sant Nicolau de Bari, proper a l'actual carrer del Dormitori de Sant Francesc, que va rebre aquest nom en remembrança d'aquell fet. Anys després, l'hospital va ser cedit pel Rei Jaume als franciscans que s'hi van establir.
    L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240; i uns anys després (el 1247) van començar a construir-hi l'església definitiva que fou completada el 1297, tot i que ja havia estat consagrada el 1276.  El claustre de l'església, per la seva banda, va ser començat el 1275 i no es va acabar fins a mitjans del segle XIV. Era de planta quadrada  amb dos pisos d'alçada i més tard (segle XVI) se n'hi afegiria un tercer.
    En aquest convent es van celebrar els capítols generals de l'orde (1313 i 1317). L'església acollia sovint funerals i cerimònies d'enterrament de molts nobles i membres de la família reial. Entre els membres de la realesa hi destaquen les despulles del rei Alfons el Franc, de les reines Constança de SicíliaMaria de XipreSibil·la de Fortià i Elionor d'Aragó (que era consort de Pere I de Xipre), del comte Jaume I d'Urgell així com d'alguns prínceps. Totes les restes reials van ser traslladades a la Catedral en desparèixer el convent.
    El conjunt es va anar ampliant successivament a partir del segle XVI amb un segon claustre per dependències secundàries i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a  caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal.lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat. Dissortadament no se'n va conservar cap part i així desaparegué llastimosament una de les obres més valuoses de l'arquitectura gòtica catalana. A l'espai que quedà lliure s'hi aixecaren alguns edificis d'habitatges i s'obrí la plaça del Duc de Medinaceli. El claustre major estava decorat amb una sèrie de vint olis de grans dimensions que narren la vida de Sant Francesc d'Assís, una de les millors obres d'Antoni Viladomat i Manalt. Els quadres van ser retirats del convent per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i avui els podem veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya /(MNAC).

    *1839.- Gravat amb una imatge de l'interior del claustre del convent (Parcerisa. Arxiu Històric de la Ciutat)
    .

(Page 1) | 2 | 3 | .... | 45 | newer